La reflexió sobre la ciutat ens ha dut al centre d'unes cultures que tothom diu que ens són properes i que són el nostre fonament: Grècia i Roma. De fet, però, no té massa sentit parlar de "cultura grega" i "cultura romana". De què o qui parlem quan parlem de l'"home grec" o de l'"home romà"? Posem, amb números rodons, que parlem de dos móns que van existir durant uns 600 anys. Algú de vosaltres podria parlar de l'"home català" des del 1350 al 1950? I de la "cultura catalana" d'aquest mateix període? Per això mateix no té massa sentit parlar de "característiques generals" de..., perquè solen ser tan generals que ningú les compleix.

D'aquí que hem hagut d'abordar el tema des de diversos fronts, i tot i amb això encara ens hem quedat molt a la superfície o epidermis: hem comentat les formes rígides i geomètriqes dels kouroi i korai, l'arcaisme i visió heracliteana de Miró, la serenitat platònica de Fídies, la vaguetat de Praxíteles, el canon de Policlet, el naturalisme "clàssic" de Lisip, i l'expressivitat i moviment del Laocoont, la sensualitat de les Venus... i hem observat que aquesta evolució és paral*lela a la de la filosofia grega (de la physis presocràtica a la política aristotèlica passant pel logos dels sofistes). Per això ens ha interessat entrar a esbrinar què és això de la filosofia, per què neix i on, què pretén... i hem vist que ho és tot menys "amor a la saviesa"; a aquesta "dialèctica de l'equilibri" hi hem arribat després de considerar a mans de qui (o en boca de qui) estava la veritat (en el sentit grec de separar el vel que ens impedeix de veure el que hi ha al darrere) i què s'esdevenia quan desapareixia aquest "qui" (rei, endeví, poeta) i el poble reclamava "lleis escrites", "dret de parla" i "igualtat davant la llei", i molts s'apressaven a "construir" un nou model d'estat perquè amb la revolució hoplítica ja ningú monopolitzava la guerra.

I tot plegat s'esdevenia a la polis. Per això, a més de treballar-ne alguns elements (urbanisme, institucions, edificis monumentals...) i prenent la idea aristotèlica que som un "animal polític" i que la ciutat és la gran educadora de la col·lectivitat, ens hem preguntat com educar "visualment" al ciutadà, i hem trobat en el Partenó un exemple fantàstic. Vet aquí la idea d'ordre; per això l'art del "percipi" (existeix per a ser vist).

Món clàssic 

Amb el mot clàssic, en història, ens solem referir a les èpoques de l’Antiguitat grega  ¾especialment el període comprès entre els segles V i IV ane, des de la derrota dels perses el 480 fins a la mort d'Alexandre el Gran el 323 ane¾  i de l’Antiguitat romana  ¾sobretot des del segle I ane fins a la mort d'August el 14 de la nostra era.

Clàssic, avui en dia, vol dir acabat, perfecte, modèlic, i no només es refereix a l’Antiguitat. Fa referència, doncs, a aquelles aportacions culturals que constitueixen un paradigma a seguir, un referent ideal o bé representen l’encert d’haver plantejat preguntes i problemes sobre la naturalesa humana de manera profunda i perenne.

El terme clàssic deriva de l'adjectiu llatí "classicus", que significa "de la classe més alta" (segons la classificació dels ciutadans romans a partir de la seva fortuna feta per Servi Tul·li). Ciceró va sostreure la paraula de l'esfera política i l'aplicà a una classe de filòsofs. Els humanistes del Renaixement, que escrivien en llatí, adoptaren l'adjectiu per designar els autors grecs i llatins en general, hàbit que ha perdurat fins a l'actualitat.

El tòpic més estès feia dels grecs artistes i poetes i dels romans enginyers i imitadors, es considerava l'escultura com a centre neuràlgic de la cultura artística grega i s'atorgava a l'obra de Fídies, Policlet i Praxíteles l'estatus de culminació d'un procés que tenia el seu arcaisme i la seva decadència, i es menysvaloraven les aportacions genuïnament romanes a la cultura occidental. Aquestes concepcions han estat superades i les anàlisis actuals ens acosten a la cultura greco-romana amb una actitud més oberta i crítica, menys deformada i nostàlgica.

1.   Grècia 

L’art que es desenvolupa a Grècia assimila, en els seus orígens, els corrents artístics que hi conflueixen, com l’egipci, el del Pròxim Orient i l’egeu; es caracteritza per un exquisit sentit de l’equilibri, producte d’una nova concepció estètica (la de la “sofrosyne” o harmonia), que en l’arquitectura es manifesta en l’eurítmia o harmonia de les proporcions, i en l’escultura en la moderació de les actituds, en la clara definició del contorn i en una certa tendència a la idealització, bé que equilibrada amb l’observació naturalista. En aquest equilibri resideix el gran mèrit de l’escultura grega.

Inherent a la cultura grega és també l’exaltació dels valors formals de l’home, com a expressió dels seus valors vitals i de la seva dignitat humana, tot plegat reflex de la seva concepció político-social (la democràcia) i del seu concepte de la individualitat de la persona humana; per això en arquitectura no hi ha grans monuments funeraris  ¾com a Egipte¾  ni palaus luxosos  ¾com a Mesopotàmia¾, i per això la figura humana és el motiu principal en escultura i pintura: el que és animal i vegetal hi és només en funció de la representació humana. Fins i tot els déus es representen amb forma antropomòrfica.

Entre els corrents que integren la seva evolució cal esmentar el dòric, auster, sobri, robust, que tendeix a una rígida ordenació de proporcions; el jònic, més delicat, amant de la riquesa i de l’esveltesa de les proporcions;  i l’àtic, que en farà la síntesi.

Cronològicament, hom sol distingir tres grans moments: l’època arcaica (segle VIII-461 ane), l’època clàssica (que se sol dividir en dos moments: el segle de Pèricles  ¾segona meitat del segle V ane¾, i el clàssic tardà ¾segle IV-323 ane) i l’època hel·lenística (de la mort d’Alexandre ¾323 ane¾ a la conquesta de Corint per Roma ¾146 ane).

1.1 El període orientalitzant 

A partir del segle VIII ane la història de Grècia viu un seguit de processos que aniran configurant la seva realitat geogràfica, econòmica, social i cultural. Ens referim al procés de formació de la polis, als conflictes socials que protagonitzen sobretot els pagesos sense terra i que desembocaran en la constitució de les primeres tiranies, el fenomen de les colonitzacions, tant cap a la Mediterrània occidental (Magna Grècia) com oriental (illes de l'Egea i costa d'Anatòlia), i l'aparició dels primers poemes èpics, la Il·líada i l'Odissea, autèntic manual dels ideals aristocràtics i de la seva concepció de la història, de la vida i dels déus.

L'estructuració de la polis va comportar una organització física del centre urbà. La plaça pública, l'àgora, espai central de la vida cívica, aviat s'envoltà d'edificis singulars; l'acròpolis esdevingué santuari ciutadà. Els tirans promogueren una política de grans obres públiques que, alhora, cohesionaven la polis i servien d'element propagandístic.

Els primers temples semblen derivar del mégaron micènic: eren la casa de la divinitat; les celebracions es realitzaven a l'exterior. De planta rectangular, amb sòcol de pedra, murs de maó cru i coberta de fusta, aviat donaren pas a la construcció en pedra que recordarà, tanmateix, alguns elements de l'antiga construcció en fusta. L'ús de la columnata que envolta el nucli de l'edifici, els frontons esculpits i els frisos decorats en són alguns components peculiars.

1.2 El segle VI 

L'arcaisme correspon a l'etapa de lluita pel poder, en què la vida del grup humà té  davant seu un model ideal posat en el futur. El model de vida no és en la realitat ambiental sinó en la imatge de la societat futura, pensada i desitjada. Aquest ideal ho condiciona tot, i exigeix una lluita, atès que la violència, en una forma o altra, és indispensable per transformar l'ideal en realitat, i s'identifica amb la joventut, que viu també de projectes.

La seva realitat artística no és la del món físic ambiental, sinó una realitat ideal situada en el futur. Aquesta realitat ideal és sempre com una correcció de la realitat física.

Procura de fer les coses més impressionants, més riques, més perfectes. Els seus personatges, els seus objectes no són enlloc. Són fora del temps i de l'espai, a la regió de les idees, sobre uns fons abstractes fets de color o d'arabesc. No els afecta ni la claror ni l'ombra. Són visions pures, sense pes, sense distància, sense edat.

Les figures estan quietes, semblen no tocar de peus a terra, són personalitats més que persones i, com els animals, les plantes o els objectes, són més aviat símbols que no pas coses.

Les formes són disciplinades, geometritzades, sotmeses a ritmes. Són atlètiques, rígides, jovenívoles, virils fins i tot quan són imatges femenines, que apareixen poc sexuades, tal com escau a una humanitat en lluita.

L'art arcaic és essencialment constructiu

1.3 Entre l’arcaisme i el classicisme 

La irrupció dels perses sobre l'Àsia Menor, a la fi del s. VI ane, comportà una emigració general i condicionà l'evolució artística. La unió de les ciutats gregues sota el guiatge d'Atenes les duu a la victòria i obre el període "preclàssic" o "sever" (480-450 aC). Hom vol mantenir intactes els signes de la barbàrie, però avui sabem que es reconstruí i construí de bell nou en molts indrets. La convicció de gaudir del favor diví genera optimisme i, en l'art, una ebullició d'experimentacions i propostes.

L'urbanisme el personifica Hipòdam de Milet, a qui s'atribueix la planta ortogonal (dita "hipodàmica"), ja experimentada al s. VI i que ell estén i millora. A Atenes es viu una intensa activitat de reconstrucció i monumentalització. A Olímpia s'alçà l'espectacular temple de Zeus.

La manca d'originals conservats no permet una valoració adequada de l'escultura, mentre creix la informació escrita sobre els autors. Són bronzistes els artistes més destacats, entre els quals Miró per la varietat iconogràfica. Fídies treballà en els monuments atenesos més importants, però no en tenim cap original.

En l'àmbit pictòric, sobre els precedents de pintura monumental i de ceràmica pintada, de colors plans i contorns acolorits, s'opera una transformació personificada en Polignot. Considerat modèlic per Plató, se'n pot rastrejar la influència en vasos ceràmics i relleus escultòrics, però no disposem d'obra conservada. La ceràmica incorpora solucions de pintura monumental i perd interès. En conservem el vasos de fons blanc, de rica policromia i dibuix subtil. En escenografia apareix el recurs a la perspectiva lineal.

1.4 El classicisme del segle V 

Aquesta etapa, la del plaer de viure, de la possessió de la riquesa, porta al concepte de l'equilibri immutable, del gust per les coses pròximes, per la realitat més a l'abast, amb un desig de perpetuar la plenitud vital i d'oblidar les limitacions de la infantesa, de la senectud i de la mort.

La joia de viure hi dóna una alegria immensa que en fa un art tan agradable que per ell va ser creat i divulgat el mot Bellesa, i que és tan seductor, que molts han volgut eternitzar-lo per fer-ne un cànon de mesura vàlid per a tot l'art i, fins i tot, per a les obres de la naturalesa.

De la possessió dels béns de la terra, l'art clàssic en treu el gran amor per les coses, persones, animals, plantes, objectes, tal com són, només modificats en un sentit d'eternització mitjançant l'artifici de situar cada cosa en un agençament de conjunt que produeix la sensació que no pot ser modificada, que és immutable. És aquesta característica el que ha pres el nom de proporció, d'harmonia.

Les coses apareixen a l'abast. La humanitat de les estàtues representa inevitablement una plenitud biològica. Si l'argument obliga a la presència d'un infant, sembla un home reduït d'estatura; si cal un vell, sembla un jove amb barba postissa. Com a art del poder, assimila la forma a l'expressió, en equilibri. 

1.5 El classicisme del segle IV 

Les guerres del Peloponès marquen el final del predomini d'Atenes en el conjunt de Grècia. Ja a mitjan segle IV es consolida, des de Macedònia, un poder fort que abastarà tot Grècia i, amb Alexandre el Gran, dominarà l'imperi persa. L'art reflectirà aquesta dialèctica: per una banda, es repetiran els models del període anterior, per l'altra es produirà una gran renovació amb la recerca de noves formes expressives, nous temes i noves funcions per a l'obra d'art.

Reflexions com les de Diògenes de Sínope, iniciador del cinisme filosòfic, o bé la nova actitud davant les divinitats, que fa dels déus personatges més propers i, fins i tot, banals, o una nova posició de l'individu dins la col·lectivitat, tindran clares conseqüències en art: l'aparició del  retrat fisiognòmic, la personificació dels déus, dels estats d'ànim i de les passions humanes, l'extensió del culte al metge-heroi Asclepi, que va anar desplaçant el culte del metge-diví Apol·lo, en són les més evidents.

En escultura destaca l'obra de Praxíteles, Escopes i Lisip. Praxíteles és l'artista elegant i sensual, de la bellesa sensitiva, de l'oci plaent, de la mirada perduda en el somni, del somriure vague. És l'escultor de la gràcia jovenívola: rostres il·luminats per un lleu somriure idealitzat, gràcil silueta -lleugerament corbada- dels cossos (la corba praxitèlica). Les seves formes mòrbides i toves contrasten amb el sobri modelat fidià. El seu característic sfumatto contribueix a l'expressió vaga i somniadora.  Lisip palesa un ritme especial i dinàmic, una nova concepció dels volums (tridimensionalitat) i una gran mestria en la plasmació del vigor i del moviment. Al costat de l'Apoxiòmenos (" el que es neteja rascant") i de l'Augies, els diversos retrats d'Alexandre manifesten un modelatge mogut i enèrgic. Lisip, després de Fídies amb el seu idealisme gloriós, després de Praxíteles amb la seva mòrbida sensualitat, d'Escopes amb la seva obsessió tràgica, representa una altra etapa de l'art grec: la del naturalisme sense concessions detallistes. 

2.   Les cultures artístiques mediterrànies: entre el món hel·lenístic i Roma 

El període que abasta del 323 al 31 ane. veu el desenvolupament paral·lel de dues realitats històriques diferents: per una banda, els regnes hel·lenístics nascuts de la fragmentació de l’imperi d’Alexandre el Gran; per l’altra, la consolidació del poder de Roma i el zenit de la seva República. Haurem de parlar, doncs, de dues realitats artístiques: l’art hel·lenístic, pel que fa al món grec, i la continuïtat de l’art etrusc, pel que fa al món romà.

L'eclecticisme és un dels caràcters més significatius de l'època hel·lenística. En la tècnica de la construcció s’adquireix un més gran virtuosisme, però no s’experimenten sistemes estàtics substancialment diferents dels ja emprats. El centre artístic es desplaça de Grècia a les noves capitals de l'hel·lenisme. L'esperit grec s'impregnarà del món oriental: d'aquí, potser, la tendència al  colossalisme i al luxe ornamental. L’escultura es caracteritza pel seu naturalisme i es tendeix cada cop més al realisme, al moviment, al pathos, al que és sensual, trivial i àdhuc anormal o contrafet.  L'interès per l’anatomia arriba a delimitar cada un dels músculs, produint enèrgics efectes de clarobscur.

L'art etrusc tingué, entre els segles VI i els primers anys del V ane, el període de desenvolupament més ampli i ric. El caràcter orientalitzant d’un primer moment donà pas a la influència grega, que es constata amb la presència d’obres i d’artesans grecs, que provenen, sobretot, de l’àrea de la mar jònica i de la magna Grècia. En la seva producció artística es barregen, de vegades d' una manera confusa i no sempre harmoniosa, elements itàlics i asiàtics. La reconstrucció de la civilització etrusca descansa sobre les necròpolis.

Des d'un punt de vista urbanístic, la ciutat era traçada seguint dues direccions principals, que formaven un angle recte entre elles, el cardus i el decumanus. L'edifici religiós etrusc s'aixecava sobre planta rectangular, damunt d'un alt basament. El temple tenia una sola façana, ja que la part posterior era tancada. L'escultura etrusca pren un llenguatge estètic totalment divers del de la grega. La intenció dels artistes és la d'aconseguir efectes immediats, instintius, en un cert sentit dramàtic, de to intensament popular, tal vegada sacrificant la recerca d'un refinament formal, el gust per l'abstracció. Les representacions pictòriques que tradueixen millor que l'escultura el seu interès pel moviment, tenen una finalitat religiosa i un caràcter eminentment sensual. 

2.1 L’art de l’època hel·lenística 

Estem en un moment en què l'evasió individual es refusa a la Raó, com a fonament comú d'un concepte de la realitat, per donar ales a les particularitats personals, irracionals, emotives.

Les coses irracionals no poden ser categories permanents, immutables, però sí ser actes. Això dóna caràcter actiu, dinàmic, vivent, a l'art hel·lenístic, que no té ni la intemporalitat de l'arcaic ni la quietud immutable del clàssic.

La raó parla tota sola a tothom, però la vivència individual ha d'imposar-se amb artifici. Per això, l'art hel·lenístic ha de cridar, ha de fer-se essencialment expressiu, fins als límits de la teatralitat, i ha de carregar les tintes de les significacions fent-se monumental, còmic, sublim, apassionat, tenebrós fins a la por o brillant fins a l'enlluernament.

En sortir de les coses universals i mirar les particulars, es fa a sí mateix un art complex. És complicat. Com que és dinàmic, la complicació se li fa moguda fins a les sinuositats flamejants. En lloc de la rigidesa i el ritme de l'art arcaic o de l'harmonia suau i quieta del clàssic, tot és llibertat gesticulant, ondulant, explosiva.

En trencar totes les submissions, esborra els límits i acull sovint la vaguetat, el fragment, el somni, l'irreal, el caprici i, fins i tot, l'absurd.

Com a art expressiu és essencialment orientat cap a l'aspecte de comunicació, per sobre l'aspecte de construcció.

La polis grega	Els orígens de la filosofia grega	L'art grec	L'estètica arcaica
L'estètica clàssica	L'estètica platònica	L'estètica aristotèlica

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner