L'evolució de la humanitat no té una única via, ni un model més exemplar que un altre. No podem mesurar, analitzar o criticar una civilització segons els conceptes, actituds i normes d'una altra. Les diferents cultures no arriben més o menys lluny, ni assoleixen nivells superiors o inferiors: senzillament arriben a llocs diferents. I són aquestes diferències les que ens permeten captar millor els elements peculiars i originals de cada cultura. Per això ara ens preguntem:

La formació de la polis

La desaparició de la monarquia micènica va inaugurar una nova època:

Sense rei, qui pot manar, ordenar, controlar, prendre decisions..., d'una manera legítima? La veritat, la norma, havia estat imposada pel rei. Però, al principi de l'època arcaica (776-479 ane), la inexistència de la monarquia provocarà l'enfrontament entre els pagesos i l'aristocràcia militar. El problema semblava irresoluble:

Precisament, el model d'organització sòcio-política al que es va arribar a Grècia (la polis) defineix un dels fonaments de l'anomenada cultura occidental.
 

Què és una polis?

La polis (mal traduïda per ciutat-estat) no és el centre d'un regne des d'on s'administra un vast territori rural i que agrupa, a més dels funcionaris, sacerdots i consellers polítics al servei del sobirà, un cert nombre de comerciants i empresaris industrials. La polis no és una ciutat: és un grup de ciutadans que viuen en un territori i que tenen un centre comú en el nucli urbà, edificat als peus de l'acròpolis ("ciutat alta"). Per tant, l'aglomeració urbana no és el lloc on hi viuen tots els ciutadans de la polis: una gran part resideix en el territori circumdant, en petits llogarrets o pobles petits. Tanmateix, tots, tant els qui viuen en el nucli urbà com els qui viuen en el camp tenen els mateixos drets.

No hi ha, doncs, oposició nucli urbà/camp, perquè la polis engloba territori agrari i aglomeració urbana sense establir entre llurs habitants respectius diferències polítiques. Pagesos i habitants del nucli urbà tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions, formen part de la mateixa assemblea i dels mateixos tribunals, i elegeixen plegats els mateixos magistrats.

De fet, el nucli urbà esdevé el centre públic de la polis; per això allí s'hi concentren els temples, els tribunals, les assemblees, l'àgora, el teatre, el gimnàs...

La polis és sobirana. No reconeix cap estructura superior que limiti la seva llibertat d'acció. La seva pertinença a un grup ètnic més ampli (els hel.lens, els qui parlen grec) només li imposa obligacions de tipus religiós (cultes panhel·lènics, cultes d'Olímpia...).

La finalitat de la polis és assegurar a l'individu la llibertat i la justícia. Per això, l'autoritat, el poder de la polis, no té cap altra raó de ser que la protecció del ciutadà contra l'opressió interna i externa. Per això la polis imposa al ciutadà algunes obligacions, com són els serveis necessaris per a la defensa de la seva independència exterior.

La polis és una república: no hi ha, doncs, un rei com a cap d'estat (els grecs consideraven la monarquia com una senyal de babàrie). El basileus (terme que se sol traduir per rei) només té un paper religiós i judicial de poca importància; a partir d'un cert moment serà designat per sorteig.
 

Quina és l'organització política de la polis?

No existeix una veritable polis sense els següents òrgans polítics:
 

Com es tradueix aquesta organització a nivell espacial?
Quins són els espais necessaris per al funcionament de la polis?

  1. el Pritanèon

    Lloc simbòlic proper a l'edifici on resideixen els primers dignataris de la ciutat, on es conserva el foc sagrat d'Hestia i on s'efectuaven diversos sacrificis, s'hi celebraven els banquets rituals i s'hi rebia els hostes estrangers

     

  2. el Buleuteri

    Sala coberta on es reunia el Consell (Bulé), els representants del qual van al Pritanèon

     

  3. l'àgora

    Plaça del mercat on es reuneix l'Assemblea de ciutadans per escoltar les decisions o per discutir les propostes. Tot es discuteix: el poder es posa en comú; la cultura es posa a l'abast dels ciutadans: ja no és el privilegi d'un grup. Tothom pot participar, mitjançant les festes i el teatre, a les més belles produccions de l'art i la literatura.

Aquesta democratització es fa possible per l'escriptura alfabètica (redescoberta cap el segle IX ane a partir de la grafia fenícia) que permet aprendre a llegir i escriure. La nova escriptura no serà nova només pel valor fonètic (abans s'havia utilitzat el lineal B), sinó perquè pertany a una civilització nova: ja no serà l'especialitat d'una classe d'escribes, sinó l'element d'una cultura comuna, que permetrà posar a l'abast de tothom els diversos aspectes de la vida social i política. No ens ha d'estranyar que la primera reivindicació dels pagesos fos la redacció de lleis escrites: així tothom podia conèixer els seus drets, tothom podia saber què deia la llei.

La ciutat ja no s'edifica al voltant del palau, sinó de l'àgora, on es debaten els problemes d'interès general. On hi havia la ciutadella reial ara hi ha els edificis públics.

Quines conseqüències en l'evolució de les idees va tenir el fet de posar en comú la cultura i l'autoritat política?

Quines foren les condicions que van fer possible l'origen d'aquest sistema democràtic?

Característiques generals de la ciutat grega

Activitats d'aprenentatge

  1. Intenta refer, mentalment, la ciutat de Priene a partir del següent text:

    "Frente a Mileto (...) se inició, en 350 ane., la construcción de Priene, en una estribación del Monte Mycale (...). La ciudad se emplazaba sobre cuatro amplias terrazas que permitían escalonar el desnivel de casi 100 metros existente entre la acrópolis y el estadio y gimnasio sitos en su extremo sur. El templo de Atenea, el teatro, un segundo gimnasio y el ágora se encuentran situados en dos terrazas intermedias. El plano se basa en una retícula formada por siete calles dispuestas de este a oeste que siguen las curvas de nivel, y un total de quince caminos escalonados de dirección norte-sur que establecen el acceso entre ellas, adaptándose a la pendiente de la ladera. Las calles principales tienen una anchura de 7 metros y las demás de 4 metros. Las calles y caminos tienen orientación este/oeste y norte/sur, respectivamente; las manzanas que determinan son de tamaño regular, de 46 por 35 metros y contienen una media de cuatro viviendas. Se ha estimado que existieron en Priene unas 400 casas, lo que da una población total inferior a 4.000 habitantes.
    El ágora está en el centro de la ciudad, ocupa una superficie de dos manzanas enteras y parte de otra a ambos lados de la calle principal que conduce a la puerta occidental. Esta calle se ensancha frente al ágora, alcanzando una anchura de 9 metros. A lo largo del lado norte una escalinata continua (...) da acceso a la Stoa Sagrada (115 metros de longitud) (...). Detrás de este pórtico se emplaza la hilera de oficinas de los magistrados. El Bouleuterion (lloc de reunió del consell que representa l'assemblea de ciutadans) y el Prytaneion (residència dels primeres dignataris de la ciutat) se encuentran en el extremo este de la stoa. En el otro extremo (oeste), una escalinata de acceso conduce al pórtico occidental de la parte meridional al aire libre del ágora, un espacio de unos 75 por 45 metros de superficie (...). Justo al oeste del pórtico occidental se encuentra el mercado central de alimentos. El pórtico se prolonga a lo largo de los lados sur y este del espacio, y luego gira hacia el este dando frente a la Stoa Sagrada, situada al otro lado de lo que en realidad es una calle porticada de 42 metros de longitud. El Templo de Zeus se halla emplazado en su propio recinto religioso inmediatamente al este".
         A.E.J. Morris: Historia de la forma urbana. Barcelona. Gustavo Gili. 1992.

     

  2. Per saber com era una casa grega, què hi havia al seu interior, com eren els carrers de les ciutats, i per reconstruir la jornada quotidiana d'un atenès, pots llegir els textos següents i respondre el qüestionari que els acompanya:

    "...si el lector se detiene a contar la cantidad de horas de trabajo que destina a pagar por cosas de las que los griegos simplemente prescindían, como son sofás, camisas y corbatas, sábanas, agua corriente, tabaco, té y servicios públicos, que reflexione también sobre el tiempo que dedica a ocupaciones que no figuraban en la vida del hombre griego como la lectura de libros y periódicos, los desplazamientos diarios hasta el lugar de trabajo, las pequeñas tareas domésticas, o cortar el césped. En nuestras latitudes la hierba constituye uno de los peores enemigos de la vida social e intelectual.
    En Grecia, la vida cotidiana no se regía por el reloj, sino por el sol, puesto,que no existía ningún medio eficaz para conseguir luz artificial. La actividad se iniciaba con el alba. En el Protágoras de Platón, un joven por ver a Sócrates lo antes posible, va a visitarle tan temprano que encuentra al maestro todavía en la cama (o mejor dicho, "sobre" la cama, probablemente envuelto en su túnica), y ha de buscar a tientas el camino hasta su lecho porque aún reina la oscuridad más completa. Evidentemente Platón considera que la visita tuvo lugar a una hora un tanto intempestiva, pero no le parece en absoluto un hecho escandaloso. Tal vez envidiemos a los atenienses corrientes que, al parecer, podían pasar un par de horas cada tarde en los baños o en el gimnasio (...).
    No está a nuestro alcance tomarnos ese tiempo libre en medio de la jornada laboral.. No, pero en cambio, nos levantamos a las siete, y entre afeitarnos, desayunar y ponernos la complicada panoplia con que solemos vestirnos, difícilmente estamos listos antes de las ocho y media. Los griegos se levantaban en cuanto empezaba a clarear, sacudían la sábana en que habían dormido y se la ceñían con elegancia alrededor de su cuerpo a modo de traje, se dejaban la barba y no desayunaban, y en cinco minutos se encontraban dispuestos a enfrentarse a la vida. De hecho, la tarde no era la mitad del día sino algo mucho más próximo al final del mismo"
         H.D.F. Kitto: Los griegos. Penguin Books. Nova York. 1951
     

    "Sin duda esta proximidad al modo de vida rural explica en parte el carácter rudimentario de las viviendas y de las instalaciones sanitarias que caracteriza a las ciudades griegas hasta bien entrado el siglo IV e incluso más tarde. Las casas eran de construcción ligera de madera y arcilla secada al sol; las paredes eran endebles hasta tal punto que, para un ladrón, el modo más fácil de entrar en una casa consistía en perforar la pared. En lo que se refiere a la cuestión de la vivienda, las ciudades más grandes apenas si fueron al principio algo más que aldeas hipertrofiadas; de hecho, y precisamente debido a este exceso de crecimiento y densidad de ocupación del suelo, fueron, ciertamente, mucho peores que las aldeas, pues carecían de los espacios abiertos del corral y del campo circundante.
    Así, la más alta cultura de la Antigüedad, la de Atenas, alcanzó su apogeo en una comunidad que desde el punto de vista del planeamiento urbano y de la higiene estaba deplorablemente atrasada. Las variadas instalaciones sanitarias de las que dos mil años antes se enorgullecían Ur y Harappa apenas existían en forma de vestigios en la Atenas del siglo V. Las calles de cualquier ciudad griega, hasta el período helenístico, fueron poco más que callejones, y muchos de ellos eran meros pasajes de pocos pies de anchura. Desechos y basuras se amontonaban en las afueras de las ciudades, propiciando enfermedades y multiplicando las víctimas de la peste"
         Lewis Munford: La ciudad en la Historia. Buenos Aires. Ed. Infinito. 1966
     

    En un principi, les àrees residencials de les ciutats gregues s'assemblaven a les de les ciutats orientals, en el seu traçat de carrers formant un laberint i en els innombrables carrerons estrets, resultat d'un creixement orgànic aglutinant. A l'igual que els seus equivalents orientals, les cases eren petites i modestes, en consonància amb el disgust democràtic per l'ostentació. Tanmateix, quasi cada ciutadà posseïa la seva pròpia casa amb pati on s'hi realitzaven les activitats familiars. (...) no hi havia jardins públics (...). L'interior dels habitatges era senzill, amb molt poca decoració i escàs mobiliari que consistia en llits i sofàs amb matalassos i coixins, cadires, poques taules i algunes calaixeres per guardar-hi les pertinences. Cuinaven a foc directe. Un cop servides, les taules es posaven dins de les habitacions, i les treien al final del menjar; les dones i els nens s'asseien davant de petites taules mentre que els homes es reclinaven als sofàs. Menjar sol es considerava bàrbar i la bona educació a la taula era un indicador de cultura. Quan no hi havia visitants, la família menjava reunida, però si es rebien invitats masculins les dones s'havien de retirar al sector privat de la casa. Després del "deipnon", o sopar, venia el "symposium", o beguda, que feien tots plegats.
    Norbert Schoenauer: 6000 años de hábitat. Barcelona. Gustavo Gili ed. 1984. pàg. 215-216
     

    "...en algún momento entre los siglos II y I a.n.e., Dicearco pudo observar: 'El camino que conduce a Atenas es agradable, pues discurre entre campos cultivados durante todo el trayecto. La ciudad es seca y no posee un suministro de agua suficiente. Las calles no son más que viejos miserables pasajes, las casas son de ínfima calidad, y entre ellas destacan algunas algo mejores. Al llegar a la ciudad por primera vez, al forastero le resultará difícil creer que ésta es la Atenas de la que tanto ha oído hablar'. Lo mejor que puede decirse de la situación de la vivienda en Atenas es que los barrios de los ricos y de los pobres estaban lado a lado, y a excepción tal vez de su tamaño y del mobiliario contenido en su interior, unas casas apenas si se diferenciaban de las otras. En el siglo V una noble pobreza era más estimada que una innoble riqueza, y los honores públicos y la reputación de la familia tenían más peso que la fortuna personal.
    Lewis Munford: La ciudad en la historia. Buenos Aires. Ed. Infinito. 1966
     

    [segons la planta hipodàmica] Els carrers estan traçats en angle recte, amb poques vies principals en el sentit longitudinal, que divideixen la ciutat en franges paral·leles, i un nombre més gran de vies secundàries transversals; les seccions dels carrers sempre són modestes, sense pretensions monumentals (de 5 a 10 m les principals, de 3 a 5 m les secundàries). D'això en resulta una xarxa d'illes rectangulars i uniformes, que pot variar en uns casos concrets, per adaptar-se al terreny i a altres exigències particulars; la dimensió menor de les illes -és a dir, la distància entre dos carrers secundaris- és la precisa per a una o dues cases individuals (sovint de 30 a 35 m); la dimensió més gran -és a dir, la distància entre dos carrers principals- és l'adequada per a una línia ininterrompuda de cases (de 50 fins a 300 m). Les àrees especialitzades, civils i religioses, no regeixen la resta de la composició, sinó que s'adapten a la xarxa i de vegades s'insereixen en una o dues illes normals; els carrers principals no els afecten, i corren tangencialment al seu costat. El perímetre de la ciutat no segueix una figura regular i les parcel·les acaben de manera irregular al costat d'obstacles naturals com muntanyes o costes. Leonardo Benevolo: Diseño de la ciudad -2. El arte y la ciudad antigua. Barcelona. Gustavo Gili ed. 1977. pàg. 113.

     

  3. Potser havies pensat que sempre ha existit una mena de ruptura entre Orient i Occident. Però això no ha estat pas així; ho pots comprovar llegint el text següent i responent el qüestionari que l'acompanya

    ...la història de les mentalitats a Xina i Grècia pot ser relacionada amb les experiències històriques particulars que tingueren lloc en el món xinès i en el món grec a l'Antiguitat. (...) a grans trets, les evolucions històriques semblaven anàlogues. A Xina, com a Grècia, assistim a la dissolució d'una societat nobiliària de guerrers i aquest fenomen és accelerat per un canvi de les tècniques militars (aquí, el pas dels hippeis nobles als hoplites ciutadans, allí el dels combatents nobles muntats en carros a la infanteria camperola). (...) el lloc i les funcions de la religió es modifiquen (...) el pensament es secularitza. (...)
    En ambdós casos, es passa d'un estadi arcaic, en què el poder descansa essencialment en els privilegis religiosos i s'exerceix per procediments de tipus ritual, a formes d'organització estatals més positives i a una mentalitat que podríem anomenar més moderna. Destrucció de les relacions de vassallatge i dels lligams de dependència personal, promoció del món camperol, desenvolupament de les ciutats: els mateixos fets semblen trobar-se tan a Grècia com a Xina. En ambdós casos aquests canvis socials estan lligats a innovacions tècniques de gran abast: la metal·lúrgia del ferro, la utilització del metall, no només per a objectes "nobles" sinó també per a productes utilitaris i de consum corrent. Innovació en la tècnica militar: la promoció del pagès s'ha de relacionar amb la importància que en els camps de batalla adquireix la infanteria a expenses del carro i els cavalls (...)
         Jean Pierre Vernant: Mito y sociedad en la Grecia antigua. Madrid. Siglo XXI. 1987. 2ª ed. pàgs 69 i 76
     

  4. L'existència de la plaça és una característica bàsica de les ciutats gregues. El següent text reflexiona sobre la seva importància

    "En Grecia, la urbanización de auténticas plazas no tuvo lugar sino a partir del año 500 a.n.e. El planeamiento urbano como tal, la acción colectiva consciente e integrada, más allá de la mera construcción de casas individuales, ya era conocido en la India y en Egipto en el tercer milenio a.n.e., pero no así el estímulo que impulsó a configurar un hueco dentro de la ciudad para convertirlo en el espacio tridimensional que denominamos "plaza". Ello puede tener una explicación sociológica: sólo en el seno de una civilización en la que el ser humano anónimo se hubiese convertido en "ciudadano", donde la democracia estuviera arraigada en cierto grado, podía adquirir el lugar de reunión la importancia suficiente como para adoptar una configuración específica"
    P. Zucker: Town and Square. MIT of Technology Press. Cambridge. 1970
     

  5. A partir dels textos següents explica en què consistia el sistema polític anomenat democràcia, com argumenta Aristòtil la necessitat de la polis i el seu origen, i com, segons Tucídides la democràcia és el millor dels sistemes
     

    L'HERALD: ¿Qui és el vostre rei? ¿A qui he de portar mots de Creont, que és l'amo del país cadmeu d'ençà que Etèocles ha caigut mort per les mans de Polinices, sota el mur dels set portals?

    TESEU: El teu discurs comença per l'error, herald, si aquí demanes per un rei. Car el govern no és d'un home, no, que és lliure la ciutat. El poble hi regna, per uns torns que d'any en any se succeeixen, sense que s'hi doni res a la fortuna: pobre i ric tenen igual.

    L'HERALD: Amb el que has dit em dónes, com al joc de daus, un avantatge; car a la ciutat d'on vinc és un de sol que mana, no la multitud; no hi ha xerraires que, estufant-la amb parlaments, d'ací d'allà la girin, per llur propi guany: un que ara plau al poble i l'afalaga molt, ve que el damneja i, encobrint els seus errors amb noves calúmnies, surt impune del procés. Més: ¿com la massa, que de si raona tort, pilotaria la ciutat pel dret camí? Car és el temps que dóna el bon ensenyament, no la fal·lera. Un pobre jornaler del camp, fins si tenia instrucció, en el seu treball poc ulls li queden per les coses del comú. Ah, no hi ha dubte que pateix la gent de bé, quan un sapastre amb llengua obté les dignitats fadant la turba, ell que abans no era res.

    TESEU: És fi i s'explica, de passada, aquest herald. Ja, doncs, que cerques una lluita de raons, escolta: aquest certamen, tu l'has provocat. No hi ha pel poble un enemic com un tirà, quan, la primera cosa, no existeixen lleis comunes: mana un home sol, que té la llei per cosa seva, i ja no hi ha, doncs, igualtat. Però, amb les lleis escrites, el despoderat i el ric s'igualen, com a ciutadans, pel dret. El feble pot respondre amb els mateixos mots al qui prospera, quan ne rep algun insult. I ésser lliure està en allò: "¿Qui vol donar un bon consell que tingui a la república?". I el qui ho desitja pot brillar i el qui no vol calla. ¿Es podria imaginar més igualtat? I més, quan és el poble l'amo d'un país, té goig que pugin ciutadans plens de vigor; si un home regna, considera això odiós i mata els més insignes, els que de pensar creu més capaços, recelós pel seu poder. (...)
    Eurípides: Les suplicants. Traducció de Carles Riba. Barcelona. Curial ed. 1982. 2ª ed. pàgs. 110-111
     

    Aristòtil, filòsof grec i tutor d'Alexandre el Gran entre el 336 i el 332 ane., escriví un estudi sobre l'activitat, l'organització, la finalitat i la funció de la polis, anomenat Política. En ell intenta de fer una investigació dels elements de la ciutat, per a comprovar el seu caràcter natural i necessari i arriba a la conclusió que l'home, únic animal dotat de paraula, és per naturalesa un animal social i per això necessita les lleis i la justícia.

    "Veiem que tota polis és una comunitat i que tota comunitat és constituïda amb vista a algun bé, perquè els homes sempre actuen mirant el que els sembla bo; i si totes tendeixen a algun bé, és evident que més que cap altra i la principal entre totes i que comprèn totes les altres és l'anomenada ciutat i comunitat civil. (...) La comunitat perfecta d'uns quants poblats és la polis, que té, per dir-ho així, l'extrem de tota suficiència i que va sorgir a causa de les necessitats de la vida, però existeix ara per a viure bé. (...) De manera que tota ciutat és per naturalesa, si ho són les comunitats primeres que la formen; perquè la ciutat és el seu fi, i la naturalesa és fi. (...) D'això resulta que la ciutat és una de les coses naturals, i que l'home és per naturalesa un animal polític, i l'insocial per naturalesa i no per atzar o és mal home o és més que un home. (...) La raó per la qual l'home és, més que l'abella o qualsevol animal gregari, un animal social és evident: la naturalesa, com solem dir, no fa res endebades, i l'home és l'unic animal que té paraula. La veu és signe de dolor i plaer, i per això la tenen també els altres animals, perquè la seva naturalesa arriba fins a tenir sensació de dolor i plaer i se la comuniquen els uns als altres, però la paraula [logos] és per a manifestar el convenient i el nociu, el just i l'injust, i és exclusiu de l'home, enfront dels altres animals, de posseir només ell, el sentit del bé i del mal, del just i de l'injust (...), i la comunitat d'aquestes coses és el que constitueix la casa i la ciutat (...), i el que no pot viure en societat, o no necessita res per a la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó una bèstia o un déu. És natural en tots la tendència a una comunitat (...), perquè així com l'home perfecte és el millor dels animals, apartat de la llei i la justícia és el pitjor de tots... Aristòtil, Política, 1252 a, 1253 b

    Pèricles elogia, així, el sistema polític atenenc (hivern del 431 ane):

    La nostra forma de govern no ha d'envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d'altres. De nom és una democràcia, perquè l'administració està en mans, no d'uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer un servei a l'Estat, no li és un destorb la seva obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret, que no perjudica però dol.
    Sense molèstia en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, principalment les establertes per protegir els qui sofreixen injustícia i les no escrites, la transgressió de les quals porta el menyspreu general.
    També la nostra pràctica militar és superior a la dels nostres adversaris en els aspectes següents. La nostra ciutat és oberta a tothom i mai no expulsem un estranger o el privem d'aprendre o de veure alguna cosa, el coneixement de la qual, si no es manté secreta, pot ésser d'utilitat a l'enemic; perquè no confiem tant en els armaments i en les estratagemes com en el coratge que neix de nosaltres mateixos a l'hora d'actuar. I quant a l'educació, mentre ells des de la jovenesa practiquen exercicis penosos per tal d'aconseguir la fortalesa viril, nosaltres vivim deixats anar i no per això fem front amb menys valor a perills proporcionats a les nostres forces. (...)
    Som amants de la bellesa amb simplicitat i amants de la cultura sense afectació. Ens servim de la riquesa més com a oportunitat d'acció que per a pressumpció de paraula. La pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant és no fer res per a defugir-la. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers particulars que dels públics, i en altres que es dediquen a llurs oficis particulars es troba una idea suficient de la política. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil. Nosaltres, personalment, jutgem o estudiem amb cura els assumptes, perquè creiem que no són les paraules les que perjudiquen l'acció, sinó el no informar-se prèviament per la discussió abans de fer el que cal. (...)
    Resumint, afirmo que la ciutat sencera és escola de Grècia (...)
         Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. Llibre II, XXVII-XLI
     

     



La polis grega


Els orígens de
la filosofia grega

L'art grec

L'estètica
arcaica


L'estètica
clàssica

L'estètica
platònica

L'estètica
aristotèlica

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner