Cultures pre-urbanes
 

L'ésser humà pertany a la categoria dels mamífers que passa una part de la seva existència en un abric artificial. En això es diferencia dels simis, fins i tot dels més evolucionats, que no fan més que arranjar somerament el lloc on passen la nit. L'organització de l'espai habitat -que és més que la construcció d'un niu- és un comportament típicament humà.

Des de la perspectiva de l'ecologisme cultural ens podem preguntar: quines relacions existeixen entre tipologia d'hàbitat, tecnologia, sistema productiu i entorn?

Per a respondre-ho, anem a estudiar les formes de les diferents construccions de societats actuals que viuen en un context pre-urbà. Volem posar de manifest que aquestes primeres formes d'habitatge són respostes arquitectòniques a l'entorn, a l'adaptació cultural i al sistema de producció; per això no ens ha d'estranyar que entorns físics i sòcio-econòmics similars produeixin formes arquitectòniques quasi idèntiques. És el cas de les cabanes dels boiximans del Kalahari i les dels aborígens australians
 

a) Els habitatges efímers

La primitiva forma de vida dels caçadors-recol.lectors nòmades reafirma la idea que l'ésser humà és un animal social. El treballar en equip, la cooperació social i el fet de compartir el menjar són estratègies fonamentals per sobreviure amb èxit, sobretot en uns entorns com el desert o la selva tropical on no existeixen grans variacions estacionals. En els grups reduïts (unes 25 o 30 persones) de caçadors-recol.lectors tot és compartit, tot és de tots (plantes, animals, tecnologia...); no existeix la propietat privada, no es fan herois als qui cacen més, i donar les gràcies és de mala educació perquè presuposa que hom no s'esperava que l'altre fos tan generós. És un sistema de vida basat en la informació: saben on trobar aigua i aliments, saben on posar el parany per caçar ocells, no exhaureixen els recursos d'un indret perquè això no permetria la seva regeneració; per això es traslladen, però no a l'atzar: el coneixement del territori els menarà on ja saben que hi trobaran menjar. Se'n aprofiten de la naturalesa, però no la malmeten.

Tenen, tanmateix, dos problemes bàsics. Han de mantenir el control sobre el creixement de la població; per viure en equilibri ecològic han de controlar la natalitat (perllongant la lactància fins el 4 anys, abstenint-se de relacions sexuals, utilitzant preservatius i avortius...). Sobre la dona recau la responsabilitat més dura d'aquest control. En segon lloc, necessiten grans espais per subsistir: es calcula que una persona, en funció del clima i dels recursos, pot necessitar entre 2.000 i 150.000 ha per obtenir els aliments.

Les característiques d'aquest sistema de vida, com incideixen en la forma i estructura dels seus habitatges?

Són simples refugis de petit tamany, fets amb materials que forneix el propi entorn (branques, fulles, escorça, pells...), de forma circular coberta amb una cúpula, sense parets verticals, ni finestres, ni ventilació pel fum (només un orifici d'entrada). Construïts amb un parell d'hores per les dones, el seu espai interior no està dividit en àrees específiques. Solen utilitzar-se una o dues nits.

Sembla que l'habitatge en forma de cúpula és, culturalment, específic de l'ésser humà, igual que el niu de l'oreneta és, instintivament, específic de les orenetes.
 

Les cabanes dels boiximans del Kalahari

El seu sistema de vida és nòmada, basat en la caça-recol.lecció. La seva tecnologia es redueix a l'arc i les fletxes enverinades, i als pals amb què les dones extreuen les arrels i els tubercles. Els homes es dediquen bàsicament a la caça, a preparar les armes i a adobar les pells per confeccionar la mínima indumentària que porten. Les dones, amb els fills a l'esquena, recol.lecten aliments (fruites, verdures, tubercles) i fusta, construeixen les cabanes, encenen el foc, cuinen i netegen el campament.

La cabana, doncs, simple refugi que s'abandona quan el grup emigra, es construeix amb branques d'algun arbre proper i una bona quantitat d'herba i fibres vegetals. Les dones claven les branques a terra i les disposen formant un arc, que servirà d'estructura de suport, la qual és coberta amb herba. Solen lligar una corda al voltant per tal d'assegurar-ne la rigidesa. El conjunt de cabanes sol disposar-se sota les branques d'un gran arbre, en un indret on hi abundi el menjar, però una mica lluny dels pous d'aigua, per no entrar en conflicte amb els animals. No existeix cap estructura regular, ni en la disposició ni en l'orientació; només quan es realitzen ritus d'iniciació, formen una rotllana.
 

b) Els habitatges transitoris
 

Són els construïts per grups nòmades de caçadors (o recol.lectors) que viuen en entorns força rics en recursos, cosa que els permet quedar-s'hi algunes setmanes. Viuen, també, en equilibri ecològic amb l'entorn, però ja posseeixen un cert control sobre les plantes i els animals, tenen més quantitat d'objectes personals (roba, estris, armes) i fan servir, en el seu treball, alguns enginys, com els trineus, o bé animals de tir (gossos). Atès que els seus estris estan formats de diferents materials (pedra, fusta...), vol dir que en coneixen les propietats i les combinen de la manera més eficaç.

És, per tant, un sistema de vida que varia una mica del que hem vist a l'apartat anterior. Com aquestes diferències incideixen en l'habitatge?

• com que tenen un cert control sobre l'entorn (com ho mostra la seva roba i el fet de tenir un tipus de construcció per a l'hivern i una altra per a l'estiu) els permet adaptar-se a condicions climàtiques adverses
   

• els habitatges solen ser més grans, tant en planta com en alçària interna. El seu interior sol està dividit en una zona per dormir i una per menjar; també la llar de foc té un lloc assignat
   

• alguns components de l'habitatge es transporten i es reutilitzen quan canvien de campament
   

• existeix una gran varietat de formes i materials de suport:
   

  1. circular però amb coberta en forma de cúpula o con
      

  2. els circulars usen la fusta o blocs de gel per als suports
      

  3. els cònics tenen una estructura en forma de trípode que suporta un entramat de pals
      

  4. la coberta pot ser de pell o de branques de bedoll
      

On es localitzen aquest tipus d'habitatge?

A les regions àrtiques i estepàries, on hi fa un fred intens amb forts vents a l'hivern i una temperatura moderadament càlida durant el dia a l'estiu. Per això els elements de suport solen estar protegits i els materials que es fan servir absorbeixen poca calor, amb el que l'interior es pot escalfar ràpidament.
 

L'iglú dels esquimals del nord del Canadà

La manca de vegetació comporta un sistema de vida basat en la caça. La carn de foca és la dieta bàsica dels mesos d'hivern; amb la seva pell se'n fan vestits, folren l'interior de l'iglú o cobreixen la tenda a l'estiu; el greix el fan servir de combustible per cuinar, escalfar i il.luminar-se durant el llarg hivern àrtic; amb els budells i altres parts del cos alimenten els gossos; dels ossos se'n fan estris.
 

A l'hivern, i en un lloc arraserat, construeixen l'iglú. Necessiten neu compactada pel vent, ni massa tova ni massa gelada; amb un gavinet d'os es tallen blocs de 90 x 50 x 20, una mica bisellats per poder-los col.locar en forma d'espiral. Primer es fa la base circular i després, des de l'interior, es van col.locant els blocs de manera que es vagi tancant la cúpula; quan hi manca la darrera peça, es fa un forat vora terra i, des de fora, es posa en forma de falca (les dimensions poden ser d'uns 5 m de diàmetre per 3 m d'alçària i el temps de construcció aproximat d'una hora). La forma en espiral impedeix que els blocs caiguin cap a l'interior i la forma hemiesfèrica presenta una mínima superfície i ofereix una màxima resistència als vents. Sovint l'iglú principal es comunica, amb petits túnels, amb altres dependències que tenen la mateixa forma i estructura, i que serveixen per emmagatzemar carn, com a rebost, com a armari roper. La porta d'accés (protegida amb una cortina durant el dia i amb un bloc de neu a la nit) és molt petita i s'hi ha d'entrar a quatre grapes. Damunt de la porta s'hi sol posar una làmina de gel (o una membrana de budell de foca) que fa de finestra i que permet il.luminar l'interior; dalt de tot de la cúpula un petit forat permet la ventilació: per notar al mínim el corrent d'aire que es produeix a l'interior el sòl està quasi mig metre enfonsat respecte la base de l'iglú principal. Les làmpares d'oli que s'encenen a l'interior, alhora que l'escalfen, derriteixen una mica el mur, amb el que queden tapades totes les possibles fisures o esquerdes quan es torna a gelar; la forma de cúpula fa que les gotes no caiguin a terra sinó que vagin regalimant paret avall. La neu acumulada al voltant de l'iglú i la cambra d'aire que hi ha entre les pells i les parets de gel aïllen l'interior de les baixes temperatures de l'exterior. L'espai interior està organitzat en funció de les diverses necessitats: al fons, i en una plataforma una mica més enlairada coberta de molsa i pells, s'hi dorm; al costat de l'entrada, i també sobre dues petites plataformes [com dues tauletes de gel] s'hi posen els llums d'oli i els estris de cuina. Aquest tipus de construcció és la millor resposta a la duresa de l'hivern àrtic.
 

Els teepees dels indis de les planes nordamericanes
 

Un segon exemple d'habitatge transitori el tenim en les conegudes tendes còniques dels indis de les planes nordamericanes, que tots hem vist a les pel.lícules. Sabem que eren tribus que seguien els ramats de bisons i, per tant, necessitaven un hàbitat que fos fàcilment muntable, desmuntable, i transportable.

L'estructura la formen tres o quatre pals clavats a terra, als que s'afegien una vintena de pals més. Damunt d'aquest suport s'hi posen les pells de búfal cosides (una vintena), i es fixa la base amb grans pedres. L'extrem superior, on es creuen els pals, roman obert per permetre la sortida de fums: si ens hi fixem bé, observarem que les tendes estan una mica descentrades (el forat de ventilació no cau perpendicularment al mig de la tenda) per evitar que els dies de pluja, un cop tancada l'obertura, l'aigua penetrés a l'interior. Les seves dimensions solen ser d'uns 4 m de diàmetre per 3,5 d'alçària. Sovint el terra estava recobert per pells les quals també folraven l'interior fins una alçària d'1,5 m: amb això s'aïllava totalment l'interior i es creava una cambra d'aire que protegia del fred de l'hivern. Tot el treball de la pell (curtit, tallat i cosit) el feien les dones, que sovint decoraven les tendes amb pintures força elaborades; també elles eren les encarregades de muntar (amb una hora) i desmuntar la tenda. Els pals dels suports, enganxats als cavalls, es feien servir per tansportar les seves pertinences durant les migracions.
 

La casa comunitària dels ianomami de l'Orinoco
 

Un peculiar habitatge transitori el trobem a les selves tropicals on hi viuen societats que tenen pocs problemes per satisfer les seves necessitats i, per tant, no han d'emigrar. Aquestes condicions estimulen la formació de comunitats més grans i el desenvolupament d'una tecnologia agrícola col.lectiva. A més de la pesca, la caça i la recol.lecció practiquen una agricultura itinerant pel foc: es neteja un tros de bosc, es crema la vegetació, s'hi planten petites arrels i, després de pocs anys, quan el sòl esdevé improductiu, s'abandona aquest indret i se'n neteja un de nou. L'equilibri ecològic es manté quan es dóna la proporció d'una persona per 30 ha.

Què requereix l'agricultura itinerant pel foc?

• un gran esforç col.lectiu per la manca d'arada i d'animals de tir
   

• un territori molt gran que permeti el desplaçament i el canvi de zones de conreu
   

• un territori adient per a la pesca i la caça
   

Com repercuteix aquest sistema de vida en el tipus d'habitatge?

La facilitat d'obtenir recursos permet l'estabilitat dels assentaments; l'agricultura permet alimentar més gent i, per tant, creix el nombre d'habitants i el grup esdevé més nombrós; les possessions personals també s'incrementen (un cert sedentarisme permet acumular més objectes); l'economia de tipus col.lectiu fa sorgir uns habitatges de grans estructures comunals amb planta circular o rectangular, dissenyats per mantenir poc la calor, proporcionar molta ombra i permetre una fàcil ventilació [degut als dies calurosos i les nits càlides de la humida selva tropical]. L'exemple més conegut és l'habitatge comunitari dels ianomami, habitants de l'Orinoco al sud de Veneçuela.

Els ianomami són un exemple de societat igualitària, basada en la reciprocitat, amb una mínima divisió del treball (les dones realitzen les feienes domèstiques ajudades per les seves filles, a més de recol.lectar fruits, petits animals i tubercles; els homes també es dediquen a la recol.lecció i, sobretot, a la caça amb arc). No hi ha artesans, ni especialistes: cadascú, en arribar a la majoria d'edat (cap els 15 anys) està capacitat per desenvolupar la seva tecnologia i coneix tot el necessari per a sobreviure en la selva.

Cada nucli familiar està format pels pares i els fills (família nuclear) i ocupen dins del "chapono" (habitatge comunal) un espai triangular delimitat per hamaques posades en diagonal; al mig d'aquest triangle s'hi encén el foc: cada triangle en té un i és el simbol de cada família. El ritual del matrimoni consisteix simplement en què la noia deslliga l'hamaca de la llar paterna i la lligar en la conjugal; el noi, durant una temporada, realitzarà treballs per a la família de la noia.

El poblat ianomami consisteix, quasi sempre, en una sola casa comunal (el chapono) que no és més que un gran cobert circular que envolta una plaça central.

Existeix una clara relació entre la forma circular i les diverses parts d'aquest habitatge i la concepció de l'univers. La plaça central, on s'incinera els morts, representa l'àmbit celest ocupat pel tro i els esperits. El sostre del gran cobert col.lectiu davalla cap el sòl tal com el cel s'inclina envers l'horitzó. Els pals que suporten el sostre permeten enfilar-s'hi pujant de la terra al cel, on hi ha el tro que fa sorgir els fruits.

Cada chapono constitueix una unitat política i econòmica independent; té un nom que el distingeix dels altres i pot acollir entre 40 i 250 habitants.
 

c) Els habitatges periòdics
 

Un altre sistema de vida que ha desenvolupat una altra tipologia d'hàbitat és el nomadisme pastoril. Sorgit com una adaptació al sol semiàrid, presenta ja una organització social jeràrquica nascuda per resoldre els conflictes entre grups veïns, coordinar l'ús de les pastures i mantenir l'equilibri ecològic. L'existència d'una certa organització política i la centralització del poder en un cap [que ens permet parlar ja de tribus], diferencia aquest sistema de tots els anteriors.

Subsisteixen bàsicament del seu ramat, emigren estacionalment [dels prats d'hivern als d'estiu] i recorren distàncies que van d'uns pocs quilòmetres a centenars. L'espai necessari per a la supervivència oscil.la al voltant d'una persona per 50 o 250 ha. La seva dedicació al ramat comporta que passin la major part del temps fora del refugi; per això, el seu hàbitat consisteix en tendes, resistents a l'aigua si es tracta de regions fredes, o simples parassols sense parets verticals si es tracta del desert. No se senten còmodes en construccions sòlides. És més important per ells una roba adequada que un refugi efectiu [el ritus de pas d'algunes tribus per assolir l'estatus d'adult consisteix a romadre durant algun temps allunyat del grup i vivint a l'aire lliure, sense cap altra protecció que la roba].

Com repercuteix aquest estil de vida en l'habitatge?

Sol consistir en una tenda portàtil, feta amb un tros de tela o pell, el suport de la qual és una estructura de fusta; els materials pesen poc per facilitar el seu transport, cosa que condiciona el tamany de l'estructura de l'habitacle. En trobem, sobretot, a les estepes continentals i als deserts.
 

La tenda tuareg

Els tuaregs són grups de pastors nòmades que viuen a les planes àrides en els límits del desert del Sahara. Tenen molt poques pertinences i subsisteixen gràcies a la llet de cabra a la que hi afegeixen blat i mill (cosa que els fa dependre, en part, dels sedentaris berebers per a l'aprovisionament dels productes agraris). Element distintiu de la seva indumentària és el vel que porten els homes i no les dones.

Es tracta d'una tenda feta amb una dotzena de pals i un entremat de branques d'acàcia o tiges de fulla de palmera, sobre el qual es teixeix una cobertura feta de fulles de palmera; les parets també estan fetes de palla i herbes teixides formant franges decoratives. La tenda típica està formada per tres arcs de primes branques unides entre si. Tot queda lligat amb cordes per assegurar-ne l'estabilitat. L'únic mobiliari és una mena de plataforma, que amb quatre potes està situada a uns 40 cm del terra: aquí hi mengen i hi dormen. Les dones són les encarregades de muntar-les i desmuntar-les.
 

La tenda negra dels beduïns

Els beduïns (beduí vol dir home de la tenda) són pastors que habiten l'Asia occidental i el nord d'Africa, crien camells i recorren els grans deserts del Sahara i d'Aràbia. A l'estiu, quan hi ha manca de pastures, estableixen els campaments vora els camps de conreu i aprofiten els rostolls; també depenen d'altres pobles per proveir-se d'estris, roba...

La tenda beduina està feta de pals verticals sobre la que s'estén una cobertura negra feta de pèl de cabra teixit. Les dones trien el lloc, el netegen, hi estiren la coberta i, començant per un extrem, van col.locant els pals i aixecant l'estructura; un cop posat el sostre s'afegeix la paret del darrera i es divideix l'interior amb una cortina. L'operació sol durar una hora. La novetat constructiva és que els suports [que treballen a compressió] no tenen cap estabilitat sense la cobertura [que treballa a tensió]. El perfil superior de la tenda és molt pla per reduir la resistència al vent i a les tempestes de sorra. La part davantera està orientada cap a La Meca o cap al sud. L'interior distingeix clarament l'àrea de la dona, que és més gran i és el lloc on s'hi treballa i s'hi fa la vida familiar, i l'àrea de l'home, coberta amb catifes i lloc de recepció. Estris de cuina, bosses de blat, cantimplores de pell, algun coixí..., formen el mobiliari. Les dimensions mitjanes són de 8 m de llargada per 3 m de fons i uns 2 m d'alçària. Aquest tipus de tenda proporciona ombra, és una perfecta adaptació a zones mancades de fusta, i no serviria per zones amb pluges abundoses, atès que la coberta no és impermeable. L'àrea de difusió de la tenda beduina coincideix amb la del camell.
 

d) Els habitatges estacionals
 

Són habitatges que s'ocupen en funció de les estacions i, per tant, la permanència en ells pot durar alguns mesos. Responen a un estil de vida seminòmada dels qui practiquen l'agricultura a intervals entre les diferents migracions derivades de la ramaderia o de la caça. Els trobem concentrats a les estepes continentals i a les regions subtropicals. En dependre del conreu i dels animals domèstics la comunitat seminòmada depén d'un territori més restringit que el dels nòmades; aquesta dependència d'un territori concret per a la subsistència, i el fet de posseir un control sobre les plantes i els animals, pot estar a la base de la noció de propietat, entesa en aquests grups com a propietat comunitària.

Utilitzen diferents tipus d'habitatge: pel període sedentari en tenen un de més elaborat, el tamany i la complexitat del qual depén del nombre de components familiar; solen encerclar els diversos habitatges del grup amb una mena de tanca, constituint-se així en poblats. Pel període migratori en tenen un d'estructura temporal, de tamany petit i distribuït en forma dispersa. La dedicació al conrteu obliga a construir algun tipus de magatzem o graner.

També la tipologia és diferent en funció del clima. Els habitatges d'estepa, on el fred és intens a l'hivern amb forts vents, i càlids i llargs dies amb fredes i curtes nits a l'estiu, exigeixen parets i sostres que absorbeixin molta calor; a l'hivern hom sol construir-los semisubterranis, coberts amb terra; a l'estiu, solen utilitzar simples parassols. En canvi, els habitatges de la sabana subtropical, amb un clima caracteritzat per pocs canvis estacionals, dies calurosos, nits fredes i baix índex d'humitat, exigeixen una estructura amb parets i sostre amb gran capacitat calòrica: el calor absorbit durant el dia escalfa l'habitatge a la nit, i la paret refredada durant la nit refrescarà l'habitatge durant part del dia.
 

El hogan dels navajo
 

És un típic exemple d'habitatge unifamiliar temporal. El medi on viuen els navajo està caracteritzat per grans altiplans, planes de sorra i grava, profunds congosts i muntanyes rocalloses. Hi plou molt, però l'aigua excava torrenteres i el conjunt roman àrid. A l'estiu els navajo se'n van a les terres altes on hi practiquen l'agricultura; a la tardor i l'hivern viuen a les terres baixes amb el bestiar. L'habitatge d'hivern consisteix en una habitació coberta de fang i amb la porta mirant a l'est [d'on venen els bons esperits, possible reminiscència d'un culte solar]. Cada família n'ocupa un. Es comença per fer un forat circular de mig metre de fondària; es planten 4 pals enforcats, separats per uns 3 m.; damunt de l'enforcadura de cada dos pals s'hi posa un travesser que farà de biga; damunt de les bigues s'hi posa branques; per les parets s'utilitzen branques d'arbusts entreteixides, clavades a terra al voltant del forat, i que arriben fins al sostre, on queden lligades; es deixa una obertura per la que s'ha de passar arrossegant-s'hi. Tota l'estructura es recobreix amb terra humida recollida després de la pluja, que un cop assecada té la consistència del morter. Les tasques de construcció són comunitàries.
 

El poblat dels nuer
 

Un altre exemple d'agrupació d'habitatges estacionals el trobem a la tribu dels nuer, a Sudan. Són pastors, però també es dediquen marginalment a l'agricultura per aconseguir un complement alimentari. La llet és el seu aliment bàsic, que es beuen fresca o barrejada amb mill, o transformada en formatge. Quan a l'època seca les vaques donen menys llet, s'alimenten de la seva sang (fan un petit tall al coll i li treuen una mica de sang que la posen a bullir fins que esdevé espessa, o la deixen coagular i la fregeixen). Només mengen carn quan maten les vaques que ja no poden reproduir-se.

El poblat comunal (hi viuen entre 50 i uns centenars de persones) conté un grup de graners i cabanes de fang circulars, fetes amb arbusts i decorades amb pintures. A cada habitatge hi viu una família (nuclear = formada per pares i fills/es, o extensa = un avi amb els seus fills i filles i llurs famílies respectives). Així ens descriu Evans-Pritchard l'habitatge dels nuer:

"Els nuer es veuen obligats a viure en poblats per protegir-se dels mosquits, de les inundacions, i poder practicar l'horticultura; d'altra banda, es veuen també obligats a sortir dels seus poblats i viure en campaments per causa de l'eixut, manca de vegetació i per dedicar-se a la pesca.
Durant l'estació seca, els homes del campament dormen protegits únicament per para-sols i barreres contra el vent, i les dones dormen dintre de cabanes, o ambdós sexes en aquest darrer tipus de refugi. Aquests fràgils habitacles es construeixen prop de l'aigua, sovint en semicercle o aliniats segons el vent dominant i amb materials molt senzills, rels d'arbusts o, de vegades, amb tiges de mill fortament encaixades en una prima trinxera per fer pantalles contra el vent...
 

e) Els habitatges semipermanents
 

Són els habitatges de les comunitats basades en el conreu de tubercles i rels, que treballen la terra amb eines força senzilles, com l'arada rudimentària. El tipus de conreu que practiquen incideix en el tipus d'habitatge en el qual hi viuen des de pocs anys fins a uns 15 anys.

El desenvolupament de l'agricultura i la domesticació d'animals fou un procés gradual (malgrat el nom de Revolució Neolítica) que va tenir, tanmateix, unes repercussions molt profundes, entre les que cal esmentar:

• sorgeix un cert sentit de la propietat
   

• es necessita poca quantitat de terra per sobreviure: l'agricultura permet alimentar més gent amb menys territori
   

• s'inicia l'explotació de la naturalesa i una transformació del medi
   

• apareixen les classes socials, formes estatals, institucions religioses

No existeix un únic model d'organització sòcio-econòmica camperola: la gran diversitat d'entorns físics, de tècniques de conreu i de cultures, ofereixen molts models d'assentament.

Quins elements comuns tenen, tanmateix, les seves construccions?

El pagès depén totalment de la terra conreada (no com les altres formes de vida que o no practiquen l'agricultura o la tenen com una activitat marginal), ha de preparar els camps, seleccionar les llavors, emmagatzemar la collita, adaptar-se al ritme de les estacions..., per tal d'assegurar-se el continu proveïment de menjar, i l'agricultura facilita l'increment de la població; combinant ambdós factors és més fàcil entendre la concentració d'habitatges agrupats en poblats. L'ús continuat de la casa obliga a construir-la amb més cura; la més senzilla consisteix en una sola habitació compartida per les persones i els animals domèstics. Alguns han adoptat un tipus de construcció amb un sostre pla que permet l'accés a l'habitatge i la comunicació amb d'altres habitatges. Per guardar el menjar es construeixen magatzems, estables, corrals, i en alguns indrets una cabana-cuina. Poden aparèixer edificis públics. A les zones subtropicals la cabana és rodona, feta de tova i amb sostre de palla (com la del poblat dogon); a les regions àrides predominen els sostres plans (com el dels indis pueblo).

Preguntes per al debat

1. Entorn, cultura i producció. Què volem dir en afirmar que l'habitatge és una resposta a la interrelació entre aquests tres elements?
    

2. Per tant, si en llocs diferents trobem habitatges similars, què en deduirem?
    

3. Com podem relacionar la construcció d'un habitatge amb el caràcter social que atribuïm a l'ésser humà?
    

4. Observant la cabana dels boiximans del Kalahari podem respondre:
    

   • a quin tipus de clima respon aquesta construcció? Quina característica ha de tenir la seva temperatura?
      

   • tenint en compte el material del que està feta, a quin sistema de vida respon i per què?
      

   • què se'n pot deduir de la tecnologia necessària per construir-la?
      

   • on pot esta ubicada?
      

5. Quines diferències bàsiques es poden establir entre els boiximans del Kalahari i els inuit d'Alaska pel que fa a la forma de vida i a l'obtenció d'aliments
    

6. Observant l'iglú dels inuit podem respondre:
    

   • quins elements específics de la seva construcció són adaptacions al clima àrtic?
      

   • quines parts de la foca són utilitzades en la seva construcció?
      

   • què se'n pot deduir de la tecnologia necessària per construir-lo? Com es pot relacionar amb la tecnologia dels boiximans?
      

7. Observem una tenda dels indis americans. A partir de la seva forma, materials, parts, obertures i sistemes de suport, com es pot deduir el tipus de vida d'aquests indis?
    

8. Com relacionem els diferents sistemes d'obtenció d'aliments amb la quantitat de territori necessari per obtenir-lo?
    

9. Podem comparar la tenda dels tuareg amb la tenda negra dels beduïns, tenint en compte, sobretot:
    

   • el material del que està feta
      

   • el tipus de suport
      

   • l'estructura interior
      

   Què se'n dedueix pel que fa a forma de vida i al seu entorn ecològic?
    

10. Quines són les principals característiques d'un sistema de vida basat en la pràctica de l'agricultura entre dos períodes migratoris?
     

11. Quines similituds i diferències podem trobar entre el hogan dels navajo i el poblat dels nuer?
     

12. Resumint, breument, l'evolució que porta de la cabana aïllada a l'aparició del poblat, quin seria l'element fonamental que caldria remarcar en l'aparició dels poblats?