Diuen les cròniques que, en els anys 60, pels passadissos de les universitats americanes s’hi podien trobar dos grups de joves amb cabells llargs i jeans, que fumaven “maria” i volien canviar el món: eren els hippies i els geeks[1]. Els hippies ens han deixat cançons, consignes com “fes l’amor i no la guerra” i un misticisme d’arrels orientals, mentre que els geeks varen crear el full de càlcul, el processador de textos i el correu electrònic. Al voltant dels ordinadors i les xarxes analògiques o digitals es varen anar configurant diverses subcultures, com els phreakers[2], ciberpunks[3], crackers[4], hackers[5], sneackers[6], wizards[7], nerds[8], bems[9], geeks[10]. L’ambient hippie dels campus universitaris i la revolta estudiantil de 1968 varen tenir la seva influència en els hackers i els geeks que van fer seves les idees de propietat comunal, de llibertat informacional, i de compartir la recerca i els resultats; aquesta cultura del lliure intercanvi d’idees, pròpia també de la recerca científica, s’expressa actualment amb el moviment de l’open source i software lliure (freeware i shareware). Arran l’expansió dels ordinadors a partir dels 70 la paraula geek va quedar restringida als fanàtics dels ordinadors i la de hackers als experts en programació. 

“Els hackers i la seva cultura són una de les fonts essencials de la invenció i desenvolupament continu d'Internet. Els hackers no són el que els mitjans de comunicació o els governs diuen que són. Són, simplement, persones amb coneixements tècnics informàtics la passió de les quals és inventar programes i desenvolupar formes noves de processament d'informació i comunicació electrònica (Levy, 1984; Raymond, 1999). Per a ells el valor suprem és la innovació tecnològica informàtica. I, per tant, necessiten llibertat també; llibertat d'accés als codis font, llibertat d'accés a la xarxa, llibertat de comunicació amb altres hackers, esperit de col·laboració i de generositat (posar a disposició de la comunitat de hackers tot el que se sap i, recíprocament, rebre el mateix tractament de qualsevol col·lega). Alguns hackers són polítics i lluiten contra el control dels governs i de les corporacions sobre la xarxa, però la majoria no ho són: el que és important per a ells és la creació tecnològica. Es mobilitzen, fonamentalment, perquè no hi hagi restriccions a aquesta creació. Els hackers no són comercials, però no tenen res contra la comercialització dels seus coneixements, sempre que les xarxes de col·laboració de la creació tecnològica continuïn essent obertes, cooperatives i basades en la reciprocitat.”[11] 

Hacker és una expressió idiomàtica anglesa que significa, entre altres, "una persona contractada per a un treball rutinari" però que hi posa el coll en el seu treball. Aplicat a la informàtica es refereix a persones que els apassiona la informàtica, que es dediquen a investigar, aprendre i desenvolupar, amb molts esforços i amb una gran passió,  sistemes informàtics i com utilitzar-los de forma innovadora. Tenen la seva pròpia ideologia, el seu principal objectiu no és convertir-se en delinqüents sinó "lluitar contra un sistema injust" . Tenen molta curiositat i proven tots els panys de les portes per esbrinar si estan tancades, no deixen un sistema que estan investigant fins que els problemes que se'ls presenta estiguin resolts. Sí que hi ha hackers que destrueixen fitxers i trenquen els sistemes intencionadament però aquests són un petit percentatge, la majoria d'ells passen inadvertits en els sistemes que opten per hackejar, no deixar rastre és el més important pels hackers. Un hacker és una persona que investiga la tecnologia d'una forma no convencional.  

Un hacker és, doncs, algú que frueix amb l’exploració dels detalls dels sistemes programables i amb com aprofitar les seves possibilitats, al contrari de la majoria d’usuaris que en tenen prou a aprendre l’imprescindible; algú que programa de forma entusiasta i, fins i tot, obsessiva, i sap valorar el valor de hackejar; no li espanten els reptes intel·lectuals i els enfronta i supera creativament. El terme hacker connota participació com a membre de la comunitat global de la xarxa, i subscriu la major part dels postulats de l’ètica hacker. Sap que és millor ser descrit com a hacker pels altres, que proclamar-se o definir-se a si mateix com un hacker. Es consideren que formen part d’una mena d’elit, on el reconeixement dels altres és un dels valors més preuats. Resumint les seves pautes de comportament, podríem dir que els seus actuals 10 manaments són: mai destrueixis res intencionadament en l'ordinador que estàs crackejant, modifica només els arxius que facin falta per evitar la teva detecció i assegurar el teu accés futur al sistema, mai deixis la teva direcció real, el teu nom o telèfon en cap sistema, vigila a qui li passis informació, a ser possible no passis res a ningú que no coneguis la seva veu, número de telèfon i nom real, mai deixis les teves dades reals en un BBS, si no coneixes al sysop, deixa-li un missatge amb una llista de gent que pugui respondre de tu, mai hackegis en ordinadors del govern, el govern pot permetre's gastar-se fons a buscar-te mentre que les universitats i les empreses particulars no, no utilitzis BlueBox almenys que no tinguis un servei local o un 0610 a on connectar-te, si s'abusa del Bluebox pots ser caçat, no deixis en cap BBS molta informació del sistema que estàs crackejant, digues senzillament "estic treballant en un UNIX o en un COSMOS..." però no diguis a qui pertany ni el telèfon, no et preocupis de preguntar, ningú et contestarà, pensa que per respondre't a una pregunta, poden caçar-te a tu, al que et contesta o a ambdós. Pots passejar-te tot el que vulguis pel web, i mil coses més, però fins que no estiguis realment hackejant, no sabràs el què és.

En canvi els crackers (crack= destruir) són aquelles persones que, orgulloses dels seus grans coneixements sobre informàtica i amb el propòsit de lluitar contra el que està prohibit, busquen molestar als altres, destruint sistemes molt complexos mitjançant la transmissió de virus, o es dediquen a trencar les proteccions d’un sistema. No defensen en particular cap tipus de ideologia. És clar, però, que abans d'arribar a ser un cracker cal ser un bon hacker. Però no tots els hackers es converteixen en crackers.  Els crackers (mot inventat el 1985 pels propis hackers per a marcar les diferències) són, doncs, aquells hackers que fan servir els seus coneixements per a violar sistemes, entrar a ordinadors, robar informació o trencar la protecció i seguretat dels sistemes o programes no per a conèixer, sinó per a obtenir un profit material, normalment econòmic, o fer mal. 

“Als marges de la comunitat hacker s'hi situen els crackers. Els crackers, temuts i criticats per la majoria de hackers, pel desprestigi que els comporten davant l'opinió pública i les empreses, són els qui utilitzen els seus coneixements tècnics per a pertorbar processos informàtics (Hafner i Markoff, 1995). Hi ha molts tipus diferents de crackers, però no tinc en consideració els qui penetren a ordinadors o xarxes de manera il·legal per robar: aquests són lladres refinats, una vella tradició criminal. Molts crackers pertanyen a la categoria de script kiddies, és a dir, bromistes de mal gust, molts d'ells adolescents, que penetren sense autorització en sistemes o creen i difonen virus informàtics per sentir el seu poder, per mesurar les forces amb els altres, per desafiar el món dels adults i per donar-se importància amb els seus amics o amb els seus referents a la xarxa. La majoria tenen coneixements tècnics limitats i no creen cap innovació, per la qual cosa són, en realitat, marginals al món hacker[12]. D'altres crackers, més sofisticats, penetren en sistemes informàtics per desafiar personalment els poders establerts; per exemple, Microsoft o les grans empreses. I alguns utilitzen la seva capacitat tecnològica com una forma de protesta social o política, com una expressió de la seva crítica a l'ordre establert. Aquests són els qui s'introdueixen en sistemes militars, administracions públiques, bancs o empreses per retreure'ls alguna mala acció. Entre els atacs de crackers amb motivació política s'han de situar els practicats per moviments polítics o per serveis d'intel·ligència dels governs, com ara la guerra informàtica desenvolupada entre els crackers islàmics i israelians o entre els protxetxens i els serveis russos.”[13]

L’existència d’ambdós neologismes reflecteix no només un desig de diferenciació, sinó sobretot, una repulsa al vandalisme dels crackers. Segurament que tot hacker, en algun moment de la seva vida, ha jugat o ha utilitzat les tècniques de crackejar, però a partir d’un cert grau de maduresa ha bandejat aquests usos de la programació i només, excepcionalment, els pot fer servir, com per exemple, si cal passar per alt algun sistema de seguretat per a completar algun tipus de treball.  Per tant, hackers i crackers tenen molt menys  en comú del que la majoria de lectors, confosos per la premsa sensacionalista o el periodisme mal informat, poden suposar. A finals dels 80 Lee Felsenstein criticava la nova situació: “D’una missió col·lectiva d’exploració s’ha passat a una orgia d’egoistes que  es vanaglorien d’haver penetrat en ordinadors militars” i Steven Levy ja parlava de l’abisme que encara avui en dia es manté: “En el primer grup, els que creen, en el segon els que destrueixen. El primer grup desitjava tenir el control dels seus ordinadors, però el segon vol el poder que li donen. El primer grup sempre va cercar com  millorar i simplificar, el segon només explota i manipula. El primer grup era comunal, compartia obertament nous descobriments, el segon és paranoic, aïllat i secret.” La majoria de hackers comparteix l’ús i defensa del software lliure, especialment GNU/Linux; és una qüestió de principis, però també de confiar en el que ha creat un mateix i de tradició que es remunta a quan els programes s’intercanvien i es milloraven entre tots. Vinton Cerf explica: “Tim Berners-Lee no va patentà la World Wide Web. No li va posar copyright. El va oferir obertament. I aquest fou l’estímul per al gran desenvolupament de la xarxa i d’innovadores idees. Hi ha una ètica contínua en la comunitat, de retornar a la xarxa el que ella t’ha donat.” Galano entén aquesta ètica com “ser coherent amb les coses que penso i en les que crec. Compartir, col·laborar, integrar, brindar, intercanviar... comunicar. Creiem en el software lliure, que pots copiar, distribuir, modificar i utilitzar al teu aire, sense limitacions. Creiem en la capacitat d’autoorganització dels individus que persegueixen objectius clars i justos”[14]. Compartir informació és un bé poderós i positiu. Com diu el diccionari Jargon File, “existeix un deure ètic entre els hackers de compartir la seva experiència, escrivint codi obert i facilitant l’accés a la informació i als recursos computacionals, sempre que sigui possible. Grans xarxes com la pròpia Internet poden funcionar sense control central per aquest pacte, en el que tots confien i que es reforça amb un sentit de comunitat que podria ser el seu recurs intangible més valuós”[15], comunitat on “el que saps és el que ets”. 

Cal tenir en compte que el mot hacker ha tingut tres etapes: des dels anys 50 fins als 80, era un neologisme que aparegué al MIT amb el que s'autoanomenaven persones que tenien una gran passió per saber com funcionaven els ordinadors per dins. En aquest sentit, eren "apassionats por les màquines". Al principi dels anys 80, el mot hacker es va popularitzar entre la població no hacker gràcies al llibre ja clàssic d'Steven Levy i a pel·lícules com War Games. Durant la dècada dels 80, el mot va anar agafant connotacions negatives a mida que s'anaven coneixent intrusions en sistemes informàtics a través de mòdems i xarxes de comunicacions. Invariablement, el qui ho feia era un aficionat que s'autoanomenava hacker. També els professionals informàtics van començar a usar el mot de manera denigrant per definir la feina d'aficionats.  Durant els noranta, el fenòmen GNU/Linux va tornar a posar de moda el mot hacker entre els entesos, sobretot gràcies a Richard M. Stallman, "the last real hacker", un personatge que va viure la època daurada del hacking al MIT i ha refusat abandonar-la, convertint el hackerisme en el moviment pel programari lliure. Per això va aparèixer el mot cracker per diferenciar uns d'altres. “Els hackers originals eren professionals informàtics que, a mitjan anys seixanta, adoptaren la paraula ‘hack’ com a sinònim de treball informàtic executat amb certa habilitat. En els setanta varen emergir els techno-hippies, que creien que la tecnologia era poder que havia de posar-se a mans de la gent. A la segona meitat dels vuitanta, va aparèixer l’anomenat underground, que va canviar els significats: ‘hack’ equivaldria a sabotejar un sistema informàtic.”[16] Actualment aquest terme integra tots els sentits que ha anat rebent des dels anys cinquanta, i per això podem considerar que un hacker és un bon programador, algú que té la mà trencada amb el hardware i l’electrònica, un especialista en (in)seguretat. “Quan ets un hacker, són les pròpies conviccions internes del teu estatus d’elit les que et capaciten per a trencar o excedir les regles. Sovint, les regles transgredides pels hackers no són importants, són les regles dels avariciosos buròcrates de les companyies de telecomunicacions i de l’estúpida plana dels governants”[17]  

D’aquests antecedents se’n pot deduir que un hacker és una persona amb molts coneixements tècnics, un expert i apassionat per la informàtica, els ordinadors i els llenguatges de programació, que l’apassiona investigar, descobrir, treballar i desafiar els límits. I aquest treball el diverteix i el satisfà. “Els hackers han estat fonamentals en el desenvolupament d'Internet. Van ser hackers acadèmics els qui van dissenyar els protocols d'Internet. Un hacker, Ralph Tomlinson, treballador de l'empresa BBN, va inventar el correu electrònic el 1970, per a l'ús dels primers internautes, sense cap mena de comercialització. Hackers dels Bell Laboratories i de la Universitat de Berkeley van desenvolupar UNIX. Hackers estudiants van inventar el mòdem. Les xarxes de comunicació electrònica van inventar els taulers d'anuncis, els xats, les llistes electròniques i totes les aplicacions que avui estructuren Internet. I Tim Berners-Lee i Roger Cailliau van dissenyar el navegador/editor (browser/editor) World Wide Web, per la passió de programar, d'amagat dels seus caps en el CERN de Ginebra, el 1990, i el van difondre a la xarxa sense drets de propietat a partir del 1991. També el navegador que va popularitzar l'ús del World Wide Web, el Mosaic, va ser dissenyat a la Universitat d'Illinois per dos hackers (Marc Andreesen i Eric Bina) el 1992. I la tradició continua: en aquests moments, dos terços dels servidors de web utilitzen Apache, un programa servidor dissenyat i mantingut en programari obert i sense drets de propietat per una xarxa cooperativa. En una paraula, els hackers informàtics han creat la base tecnològica d'Internet”[18] 

Quan l'activisme entra a Internet, s'anomena ciberactivisme i, com descriu molt bé Dorothy E. Denning[19] al seu estudi "Activism, Hacktivism and Cyberterrorism: The Internet as a Tool for Influencing Foreign Policy[20]", té dues grans branques: una és l'activisme internàutic de tota la vida i l'altra, més recent, el hacktivisme. L'activisme internàutic es refereix a utilitzar Internet per donar suport a una causa amb mètodes no destructius: crear una web amb informació de la lluita, enviar alertes per correu electrònic, utilitzar canals de xat i llistes de correu per comunicar-se entre activistes, etc. El hacktivisme, en canvi, és la unió del hacking i l'activisme. Consisteix a utilitzar Internet no només per transmetre informació, sinó també com a lloc de lluita, tot muntant accions a la xarxa. Encara que el hacktivisme ve de lluny, amb els virus que els anys vuitanta renegaven de les bombes nuclears o d'ETA, el nom se'l van inventar fa pocs anys un grup de hackers nord-americans, Cult of the Dead Cow[21], que es dediquen a lluitar contra la censura a la xarxa Internet xinesa. La seva darrera acció ha estat crear un programa, anomenat Peekabooty, que se salta les barreres governamentals. Això no vol dir que els hacktivistes no utilitzin també les armes tradicionals del ciberactivisme, com la creació de webs informatives o l'ús de llistes de correu per reunir-se. Els hacktivisme és una opció més i cada grup decideix si l'usa o no. Existeix també un altre tipus de hacktivisme, autoanomenat políticament incorrecte perquè se salta una de les normes principals dels hackers: no destruir. Són el tipus d'accions practicades per un altre grup nord-americà, Electronic Disturbance Theatre, que predica la "desobediència civil electrònica". La seva especialitat són les manifestacions virtuals a favor de la causa zapatista. A Itàlia, on van néixer aquestes manifestacions, en diuen netstrikes: es convoca el major nombre de gent un dia i una hora perquè es connectin amb el seu navegador a la pàgina web que es vol atacar, un cop allà s'hi reconnecten un cop, i un altre, fins que no pot aguantar el bombardeig i acaba caient.[22] Altres formes de hacktivisme políticament incorrecte són els virus que reivindiquen alguna cosa, els mail-bombings (fer que molta gent enviï missatges electrònics a la mateixa adreça, fins col·lapsar-la) o els webdefacements (introduir-se en una web i canviar-ne la portada per deixar-hi un missatge polític). Darrerament, s'hi han incorporat noves modalitats, com les Googlebombs: fer que al primer lloc d'una recerca al buscador Google aparegui la webprotesta. 

Altres components de la subcultura de les xarxes i dels ordinadors són els phreakers,  aquells que trenquen la seguretat dels sistemes telefònics i fan un ús il·legal i delictiu de les xarxes telefòniques, els lamers, individus que volen fer hacking o activitats pròpies dels hackers, però estan mancats de tot coneixement per a fer-ho i sovint fan el ridícul, i els carders, els que fan un ús il·legal de les targes de crèdit.[23]

1996-2006 Joan Campàs Montaner