Tot i que les seves activitats han estat criminalitzades, sobretot per la premsa nordamericana i en relació a la llei Constitucional dels Estats Units, la subcultura hacker ha jugat i juga un paper vital en la progressió de la tecnologia i, alhora, realitza una funció reguladora de control social, protestant i minant subtilment el control estatal i corporatiu mitjançant els ordinadors i les tecnologies telemàtiques. 

Estudiar què és el hacking, com funciona i què representa per als seus participants és força complicat, ja que les comunicacions de hackers a les BBS’s (Bulletin Board Systems)[1], un dels canals més utilitzats per a intercanviar-se informacions, són privades, molt protegides i canvien sovint d’adreça, i, a més, si s’hi detecta que algú no és expert en programació i que, per tant, pot ser un infiltrat, automàticament se’l dóna de baixa de la BBS. 

Accedir a una d’aquestes BBS és complicat; cal omplir qüestionaris, que sempre inclouen preguntes tècniques, per a comprovar l’expertesa del nou usuari, al qual se li fa, sovint, una petita prova, com trobar el número de telèfon no llistat d’un determinat ordinador, o bé la contrasenya d’algun sistema corporatiu segur. Aquestes proves funcionen com a filtres per als nous membres potencials, i és una forma de garantir-ne la selecció. Si un operador de sistema (anomenats sysop –el qui manté la BBS) no selecciona correctament els usuaris, s’hi podria arribar a infiltrar un policia o un agent del govern. És també responsabilitat del sysop donar de baixa a qui no contribueix compartint informació a la BBS; a qui només copia arxius i es descarrega informació (se’ls anomena “esponges”) és esborrat de la BBS. Aquesta desconfiança envers els nous usuaris de les comunitats hackers és fruit dels intents de la policia d’accedir a les BBS’s; per això, quan algú al·lega que és periodista o un investigador, se l’expulsa immediatament i passa a formar part de la llista negra que és compartida amb d’altres BBS’s de hackers. D’aquí la dificultat d’analitzar el fenomen hacker, i per això cal recórrer a les publicacions i newsletters de hackers, i a articles, així com a comentaris i anàlisis de diversos autors.[2] Sense voler ser exhaustius, caldria tenir en compte, pel cap baix, els següents directoris o seus web: Phrack[3], contracció de les paraules Phreak i Hack, és la publicació hacker més antiga que existeix (1985) i és reconeguda com la publicació electrònica oficial; l’altra “oficial” és 2600: The Hacker Quarterly[4].  Computer Underground Digest[5], coneguda com  CuD, és una newsletter electrònica setmanal que recull tant articles acadèmics com comentaris de membres de la comunitat underground; es va començar a publicar pel març de 1990;   Digital Murder[6], nascuda a l’octubre de 1991 és una newsletter de hacking/phreaking en general; FBI (Freaker´s Bureau Incorporated)[7] és també una newsletter general. Hackers Unlimited[8] va començar el desembre de 1989; MAGIK (Master Anarchists Giving Illicit Knowledge)[9], del 1993; The New Fone Express[10], del juny  de 1991; P/HUN: (Phreakers/Hackers Underground Network)[11], és una de les més conegudes i antigues, ja que va començar el 1988; NARC (Nuclear Phreakers/Hackers/Carders)[12], també és de les antigues, del 1989; TAP ONLINE (Technical Assistance Party) es va establir el 1972 com a YIPL (Youth International Party Line) por Abbie Hoffman, y poc després va canviar el seu nom per TAP, per a Meyer[13] és l’àvia de les publicacions hackers. Entre les més recents cal esmentar TPP (The Propaganda Press)[14] del 1999, i NIA (Network Information Access); LOD/H TECH JOURNALS[15] són les publicacions tècniques de LOD/H[16], el grup d’elit de Legión of Doom. Totes aquestes publicacions poden donar una visió de la diversitat de la cultura informàtica underground, de les seves ètiques, creences i valors, i una part de l’interès radica en el fet que els articles de la majoria d’aquestes publicacions estan redactats pels hackers d’elit. 

Per a analitzar la subcultura hacker com una forma de moviment social organitzat, farem servir la teoria de moviments socials desenvolupada per Stewart, Smith i Denton[17], que perfila sis requeriments essencials per a l’existència d’un moviment social. Un grup o activitat es pot definir com a moviment social si té, pel cap baix, una mínima organització, és un col·lectiu no institucionalitzat, proposa un programa per a canviar normes o valors, és contrari a un ordre establert, és ampli en abast, i té la persuasió com a eina bàsica de negociació. Seguint el text probablement anònim de Rebels amb causa, atribuït a Tanja Rosteck[18], apliquem aquests criteris a la subcultura hacker per tal de veure que, certament, constitueix un moviment social.

La cultura hacker té una mínima organització vertebrada per uns pocs líders, que solen ser experts en programació i al voltant dels quals s’ha creat una petita llegenda sobre els seus coneixements i activitats, i una munió de participants que sovint formen grups propis, amb xarxes de connexió a altres grups a través de diversos canals de comunicació. Gordon Meyer[19] ha estudiat com els hackers i els membres de l’underground informàtic s’organitzen a través de les BBS’s o mitjançant canals il·lícits de comunicació com ara bases de voice-mail corporatives i “ponts” telefònics. Aquests mètodes permeten als hackers compartir informació com ara qui ha estat detingut, quins sistemes s’han tancat, nous números a provar, forats de seguretat que han estat descoberts... Tot i que el hacking és una activitat solitària, l’intercanvi d’informació és vital per a poder realitzar les seves pràctiques i tenir sensació de comunitat, per això es troben sovint o bé en petits grups o bé en grans concentracions estatals anomenades “cons” (convencions), organitzades per grups d’elit, que s’anuncien a les BBSs underground o a les publicacions de hackers. Cada convenció té un nom, com la HoHoCon a Houston, PumpCon a Halloween, o DefCon. Vet aquí un breu extracte dels problemes viscuts a la PumpCon de l’octubre de 1992: “Divendres, 30 d’octubre de 1992, va començar PumpCon, al pati del Marriot, a Greenburgh, Nova York. Fet i fet, es varen concentrar uns 30 hackers, i s’ho varen passar molt bé. Pel cap baix fins la nit del 31 d’octubre, quan 8 o 10 membres de la policia de Greenburgh varen irrompre i varen fer una batuda al Con. A l’hora de la incursió hi havia entre 20 i 25 hackers a l’hotel. Tres de les quatre habitacions llogades per Con foren atacades. Els inquilins d’aquestes habitacions foren duts a la sala de conferències i a l’habitació 255 on els interrogaren durant 6-8 hores. (...) Uns quants hackers que havien sortit a donar un tomb en cotxe mentre tenia lloc la incursió varen tornar unes hores més tard, i  la policia els dugué immediatament a la 255 per a interrogar-los (estaven a la recepció quan un poli va aparèixer i els va portar a una habitació). La policia els va preguntar si eren hackers, i en no rebre resposta, un oficial de policia va treure de la butxaca de l’abric d’un d’ells un sintonitzador automàtic. N’hi havia prou per a enviar-los a l’habitació 255 amb la resta de hackers detinguts per a ser interrogats. La meva pregunta és: no és il·legal això? Cerca i captura sense cap causa aparent o una ordre judicial? Oooops –se m’oblidava – som Hackers! Som tots dolents! Estem sempre violant la llei. No tenim drets! L’habitació 255 va ser clausurada. No era permès fumar i tots estàvem molt nerviosos. Foren cridats d’un a un per a ser interrogats, algunes entrevistes duraven 5 minuts, d’altres 30 o 45. (...) Malgrat que la situació era molt seriosa, alguns encara feien bromes dient  PumpCon ’93 no es farà aquí, oi?“[20] 

Com a col·lectiu sense institucionalitzar, el moviment social és sempre un grup marginal i és criticat per no fer servir els canals i procediments adequats. Els hackers han estat considerats sempre un grup marginal en la societat, i sovint es parla d’ells com a solitaris i mancats d’habilitats socials, o són directament perseguits pel poder. “’Sóc un hacker’. Si alguna vegada ho dic a algú, immediatament es pensarà que sou dolent, vandàlic, lladre, un pseudo-terrorista que s’apropia dels ordinadors dels altres en benefici personal o probablement per a obtenir alguna satisfacció morbosa esborrant megues i megues de dades valuoses. Se m’associa a l’underground informàtic. Si algun cop ho dic a algú hi haurà un esclat d’associacions estúpides en la ment d’aquesta persona entre jo i la Màfia, amb Saddam Hussein, Síria, Líbia, Abu Nidal i qui sap què més. Quasi sempre, entre la majoria ignorant, nosaltres els hackers som considerats com a brètols perillosos l’únic propòsit dels quals a la vida és el de causar tant dany com ens sigui possible en el menor temps possible al més gran nombre de persones. Segur que hi ha aquestes petites criatures (físicament i mentalment) que es fan anomenar hackers i que concorden amb la descripció que acabo de fer. També hi ha gent que es fan dir ‘éssers humans’ que violen, assassinen, enganyen, menteixen i roben a cada pocs minuts (o són segons ara?). significa això que tots els éssers humans haurien d’anar a la presó?“[21]. Com s’esdevé en qualsevol grup minoritari, els hackers són tinguts com a proscrits i se’ls nega els recursos socials , econòmics i polítics necessaris per a dur a terme les seves pràctiques. La cultura hacker no forma part de cap institució establerta, tanmateix alguns hackers hi voldrien treballar, per a deixar de ser perseguits i en benefici del propi moviment que deixaria de ser vist com un perill públic. 

Com a moviment social, la cultura hacker proposa canvis, en particular volen modificar les actituds del públic massiu envers la tecnologia i creuen, sobretot, que la informació i el coneixement és poder[22]. Si la gent no vol aprendre tot el que pugui sobre tecnologia, estan permetent que l’estat i el poder corporatiu els controli. Recordem que el lema de la publicació de hackers NIA (Network Information Access) és “Ignorance, There's No Excuse” (Ignorància, no hi ha excusa)[23]. Es fa, doncs, una crida per tal que la gent s’autoeduqui en el tema de la tecnologia, per tal que no sigui utilitzada per a controlar-los. “El sistema informàtic ha estat només a les mans de grans negocis i del govern. El meravellós aparell pensat per a enriquir la nostra vida ha esdevingut una arma que deshumanitza la gent. Per al govern i les grans empreses, la gent no és més que un espai en el disc, i el govern no fa servir els ordinadors per a tenir ajut pels pobres, sinó per a controlar mortals armes nuclears. L’americà mitjà només pot tenir accés a un petit microprocessador que només és una fracció del que paga. Les empreses mantenen els seus equips de luxe fora de l’abast de la gent darrere un mur d’acer de valor i burocràcia increïblement alt. Va ser a causa d’això que va néixer el hacking“[24]. “Molts, si no tots, de nosaltres considerem que la informació hauria de ser intercanviada lliurement (...) si tot el món es manté al dia sobre les noves tecnologies, aleshores tothom se’n podrà beneficiar (...) Com més en sapiguem cadascun de nosaltres, menys errors del passat repetirem, una major base de coneixements tindrem per als desenvolupaments futurs.”[25] 

Ha quedat ja palès que la cultura hacker és contrària a l’ordre establert, i que l’enemic dels hackers són els qui els volen oprimir, l’estat i les grans corporacions; el hacking, com una forma de protesta socio-política, és difamat i denunciat en els mass media per aquestes dues institucions. Insisteixen tant en el tema de la incomprensió com a denunciar l’opressor, oposant-li simplement la passió per aprendre, la creació de coneixement i l’intercanvi d’informació.  “Però, fins i tot quan escric això, me’n adono del per què som un grup tan temut... som incompresos per la majoria... No pots entendre a algú que  jutja els altres pel que diuen, pensen i fan, en lloc de fer-ho per la seva aparença externa o pel seu gran salari. No pots entendre a algú que vol ser honest i generós, en lloc de mentir, robar i enganyar. No pots entendre’ns perquè som diferents. Diferents en una societat on el conformisme és l’estàndard desitjat. Mirem d’alçar-nos per damunt de la resta, i després ajudar-los a pujar a la mateixa alçària. Mirem d’innovar, d’inventar. Volem, seriosament, d’anar on ningú ha anat abans. Som incompresos, malinterpretats, desvirtuats. Tot perquè simplement volem aprendre. Nosaltres senzillament volem augmentar el flux d’informació i coneixement, per tal que tothom pugui aprendre i beneficiar-se’n.”[26] Durant el 1989 i 1990 es dugueren a terme massives mesures dràstiques contra els hackers als Estats Units, contra les quals s’aixecaren les veus de nombroses publicacions i butlletins anarquistes que començaren a circular aquests mateixos anys. Les cases de hackers sospitosos foren assaltades, els equips confiscats i moltes sancions imposades. Una de les batudes més espectacular fou duta a terme a Steve Jackson Games, una companyia que produïa jocs de rol de simulació; el llibre que acompanyava un d’aquests jocs, GURPS Cyberpunk, fou confiscat per les autoritats legals acusat de ser un manual per al crim infomàtic[27] Aquestes actuacions policials i judicis contra hackers foren seguits de ben a prop per l’Electronic Freedom Foundation, un grup de pressió fundat com a resposta a aquestes mesures de pressió.[28] 

L’abast del moviment hacker i el seu nivell d’operativitat és difícil de comptabilitzar, degut sobretot a la manca de rastres que deixen en els sistemes. Tanmateix, s’han fet algunes estimacions sobre el nombre de BBSs que operen actualment –aproximació força imprecisa perquè la majoria de les BBSs hacker són underground i els números de telèfon no estan disponibles- i s’han donat com a xifres aproximades l’existència d’uns pocs centenars de BBSs només als Estats Units (pensem que n’hi ha milers de no undergrounds). El hacking és un fenomen internacional i els seus membres no fan cap distinció ètnica ni de gènere. De vegades només surten a la llum quan, per la premsa, ens assabentem que un determinat grup ha estat perseguit per la policia o s’han dut a terme interrogatoris o batudes en diferents cases. És el cas del col·lectiu europeu Chaos Computer Club[29] amb grups a França, Alemanya i Holanda, força ben organitzat, i considerat com una base de recursos per als altres hackers. Mancats de dades, només ens queda poder llistar els hackers més importants[30], no tant per establir cap jerarquia, sinó senzillament per a intuir-ne el seu abast: Richard Stallman[31],  Markus Hess[32], Dennis Ritchie[33], Ken Thompson[34], John Draper[35], Mark Abene[36], Robert Morris, Kevin Mitnick[37], Kevin Poulsen[38], Johan Helsingius[39] i Vladimir Levin[40]. 

Tot moviment social sense institucionalitzar i amb una mínima organització, ha de posseir una potent força de persuasió per a mantenir als seus membres fidels a la seva ètica i principis. En el cas dels hackers la recompensa és el reconeixement dels iguals; el càstig, la burla i l’expulsió del grup. Així, per exemple, l’Inner Circle, un grup de hackers d’elit creat per Bill Landreth, comparteix unes normes, similars a l’ètica del hacker, estrictament imposades, com el principi bàsic del respecte a la propietat i a la informació d’altra gent i la consegüent prohibició de fer malbé arxius d’ordinadors. La cultura hacker està fent esforços per apropar-se a la indústria corporativa, oferint-se a compartir els seus coneixements i habilitats per a crear una millor tecnologia per a tothom; però només s’han fet alguns experiments amb la contractació de hackers per part de companyies per a comprovar els seus sistemes, amb resultats molt positius. Si aquesta col·laboració no s’estén, no té altra causa que les relacions de poder i el control econòmic i polític. 

Ens trobem, doncs, davant d’un col·lectiu, nou i poc estudiat que, malgrat la seva marginalitat, aporta un desig intel·lectual, una recerca de coneixement, una expertesa informàtica, i una ètica basada en el fet de prioritzar la llibertat de la informació i la passió creativa per davant dels diners i el treball, que caldria incorporar en la construcció de la societat de la informació si es vol que aquesta sigui lliure i democràtica. “Ho sàpigues o no, si ets un hacker, ets un revolucionari”[41].