Introducció 

Un requisit bàsic per al desenvolupament de la societat de la informació havia de ser l'existència de sistemes que garantissin que la informació pogués ser emmagatzemada, transportada i reproduïda sense pèrdues significatives de quantitat i qualitat; i aquesta, entre altres, ha estat la funció de la revolució digital, síntesi de la microelectrònica, la informàtica i les telecomunicacions. I per a gestionar la immensa quantitat d'informació que es genera, s’han anat dissenyant uns sistemes que pretenen emular el funcionament de la ment humana i la seva memòria: l'associació d'idees, els salts d'uns conceptes a uns altres està, doncs, a la base del que, a partir dels anys 60, se'n dirà hipertext.

És des d’aquesta perspectiva que ens podem plantejar com el suport digital transforma els processos de lectura/escriptura i, en definitiva, les formes de pensar. D’entrada, es pot afirmar que existeix una interrelació entre suport i formes de lectoescriptura; i, de sortida, ens podem preguntar com el nou suport digital transforma la noció de text i quins nous processos de lectoescriptura genera. Mirar de respondre aquesta qüestió passa per mostrar la relació entre lectura, escriptura i suport, i la seva influència en el procés de pensament, per estudiar les diferències entre comunicació oral i escrita, l'evolució de l'escriptura i la lectura, i els mecanismes d'optimització de la llegibilitat i de la creació de significat, per tal d’establir un paral·lelisme entre llibre/societat capitalista i hipertext/societat del coneixement. Aquí ens centrarem en l'estudi de les formes emergents de literatura digital i, en particular, dels hipertextos i de la poesia en xarxa.

Des de mitjan segle XX, l’espai i el temps han experimentat pregones transformacions amb l’emergència, no pas de nous mitjans de locomoció, sinó d’una veritable extensió de nosaltres mateixos, com és l’ordinador personal, capaç d’entendre i de manipular els signes dels llenguatges naturals i lògico-matemàtics, i d’emmagatzemar moltes dades en la seva memòria; combinant aquest ordinador a un telèfon, ha esdevingut possible, a més, projectar-nos a nosaltres mateixos, sota la forma d’un subjecte virtual, de presència virtual, sobre altres pantalles, i intercanviar idees, desigs, fantasmes i narracions, en temps real i a qualsevol indret del planeta. D’aquesta manera hem pogut establir xarxes (potencialment infinites) a través d’innombrables documents, i emprendre viatges virtuals en els microcosmos que constitueixen els textos, les imatges i els sons interconnectats. 

La invenció de la impremta per Gutenberg va provocar, en el seu moment, canvis profunds en la consciència humana. L’aparició del llibre imprès fou un moment decisiu en l’evolució d’una tradició d’escriptura ja ben establerta, atès que va comportar l’emergència del que podríem anomenar la “perspectiva única”: el punt de vista singular del lector davant l’obra escrita, igual que la de l’espectador davant d’una escena (paral·lelisme clar entre la invenció de la impremta i la perspectiva). L’adveniment de les tecnologies digitals i telemàtiques ha capgirat aquestes concepcions. La hipertextualitat ha comportat l’esclat de les fronteres existents entre l’autor i el lector, però també les de l’obra mateixa. L’escriptura coneix una segona revolució: assistim a la desaparició del centre, al naixement d’una nova galàxia. 

Ja McLuhan veia en la tecnologia, no sols una simple invenció, sinó un mitjà amb el qual els humans ens (re)configurem. A La Galaxia Gutenberg, Marshall McLuhan estudiava l’aparició del que ell anomenava home Gutenberg, el subjecte produït pel canvi de consciència forjat per l’adveniment del llibre imprès. A propòsit del seu axioma ‘el mitjà és el missatge’, McLuhan argumentava que les tecnologies no són simples invencions que fa servir la gent, sinó que són els mitjans amb els quals els humans ens reinventem. 

És des d’aquesta perspectiva que es pot considerar l’hipertext com un invent que intenta escapar d’aquesta tirania del centre, alliberant el lector tant com l’autor d’aquest egocentrisme de l’obra impresa. És per això que ens podem preguntar com l’hipertext i la revolució digital ens reinventen com a humans. I aquí s’enfronten dues actituds: una, víctima del terror de l’infinit davant d’aquesta pèrdua del centre, l’altra, confrontada a la pèrdua del sentit, pel cap baix en la seva univocitat. Aquest repte de la textualitat postmoderna s’afegeix a la concepció de la biblioteca de Babel de Borges (que contindria tots els llibres) i dóna com a resultat una esfera espantosa el centre de la qual és pertot arreu i la circumferència enlloc; i és que  durant segles ens havíem imaginat que el centre existia... 

La hipertextualitat, d’entrada, provoca certes transformacions, tant des del punt de vista de la relació de l’autor envers la seva obra com en la del lector davant d’aquest objecte del qual esdevé el nou centre. És precisament aquesta nova relació amb l’obra la que intentarem analitzar aquí. D’entrada, un seguit de nous interrogants s’obren: quines seran les conseqüències d’aquestes noves experiències d’escriptura en la literatura tradicional? Es tracta d’un fenomen sense conseqüències o portarà a l’emergència d’un nou gènere literari? La problemàtica és la de la pèrdua de les  referències tradicionalment ofertes per l’obra impresa, la desaparició de les seves fronteres físiques, l’aparició de noves relacions amb el cos i el pensament. La hipertextualitat obre la porta a una nova dimensió de l’escriptura i la lectura, una dimensió que la poesia permet atènyer de vegades, quan un poema ens permet multiplicar les percepcions que se’n tenen. Hipertextualitat i poesia tenen en comú el fet de constituir una temptativa de transgressió de la lògica cartesiana per tal de tornar a donar al pensament totes les seves dimensions. 

1.1. Vannevar Bush i el Memex 

Va ser en acabar la guerra, el 1945, quan el matemàtic Vannevar Bush[1] (1890-1974) va publicar “As We May Think”, article on descriu un dispositiu d’accés a la informació considerat per alguns com un prototipus d’hipertext. Era conseller científic del president Roosevelt i durant la Segona Guerra Mundial va dirigir l’Oficina de Recerca i de Desenvolupament Científic que coordinava sis mil científics que treballaven en aplicacions militars. Tot just acabada la guerra, en aquest article esdevingut ja clàssic, s’interroga sobre les noves fronteres que es podien explorar en temps de pau. Quina nova visió calia assignar a la recerca civil? Fins ara les energies s’havien esmerçat en la creació de ginys de guerra; la gestió del coneixement tenia com a finalitat acréixer la potència destructora dels humans. La preocupació per la destrucció de la qual era capaç la tecnologia humana va conscienciar molts científics, entre ells Bush, que calia dirigir els esforços intel·lectuals humans cap a la pau. Ara calia estendre a la massa de coneixements humans, acumulats al llarg dels segles, els principis d’accés eficaç; la seva idea era crear una màquina capaç d’emmagatzemar i reproduir gran quantitats de dades, donar a l’investigador un entorn més favorable que els sistemes de classificació jeràrquica, que es feien servir a les biblioteques: la seva rigidesa de categories fixes feia difícil trobar alguna cosa si no és que un ja sabia exactament què cercava. 

La impossibilitat per part dels científics de dur a terme un seguiment exhaustiu de tots els avenços realitzats en la seva disciplina, a causa de la ingent quantitat d’informació (llibres, revistes, etc.) que es genera, va dur Bush a plantejar una solució diferent del paper per a enregistrar tot aquest coneixement. “L’investigador està desbordat pels resultats obtinguts per milers de científics, dels quals tot just s’assabenta vagament i que, naturalment, no pot recordar. L’especialització és cada cop més necessària, i sembla que hagi arribat el moment d’establir, entre les diferents disciplines, unions més estretes que les actuals.” 

Va proposar el sistema Memex (MEMory EXtender), una eina personal d’emmagatzematge de dades, basat en microfitxes que organitzava la informació de manera associativa (segons ell, és així com funciona la nostra memòria), i amb algunes característiques que avui comparteixen tots els sistemes hipertextuals: ràpid accés a la informació, possibilitat d’establir enllaços, recorreguts i anotacions, etc. El seu Memex era un exemple perfecte de màquina singularment pacífica, compromesa amb l’objectiu d’estendre el coneixement humà. Aquesta màquina, tanmateix, no es va implementar mai. El punt de partida del seu article és, doncs, la ingent explosió de continguts del coneixement científic i la necessitat d’una comunicació més gran entre els diferents especialistes. 

“Imaginem un dispositiu futur d’ús personal: una mena d’arxiu i biblioteca privats; com ha de tenir algun nom li posarem ‘Memex’. Un Memex és un aparell on una persona arxiva els seus llibres, els seus fitxers i les seves comunicacions; té una flexibilitat i una capacitat de consulta tan extraordinàries que es pot considerar una mena d’ampliació de la mateixa memòria.” 

Cal subratllar el fet que Bush no pretenia només obtenir un mecanisme de cerca i selecció de la informació, sinó un sistema que li permetés de reordenar la informació. La característica principal de Memex era la seva capacitat per a unir parells d’elements de manera diferent als mètodes d’indexació fins aleshores vigents. El seu sistema pretenia resoldre els problemes dels mètodes tradicionals d’indexació mitjançant una forma d’indexació associativa en què qualsevol element en seleccionés automàticament un altre. Aquesta era la qualitat essencial del Memex, la possibilitat d’unir dos nodes o unitats d’informació. Així es formulava, per primera vegada, el concepte d’hipertext: 

“Quan l’usuari comença a construir una pista, li posa un nom, l’introdueix en el llibre de claus i acciona el teclat. Se li mostren els dos elements que es volen unir, projectats en posicions de pantalla adjacents. A la part inferior de cada un apareixen uns espais en blanc per a introduir-hi els codis i un punter que n’assenyala un en cada element; només cal prémer una tecla per a unir-los tots dos definitivament.” 

Bush considerava que els humans pensen per associacions i que quan hom escull un ítem, s’enganxa instantàniament al següent ítem suggerit per associació d’idees, per mitjà d’una xarxa complexa de camins seguida per les cèl·lules del cervell. Tota la teoria de Bush es basa en la manera com els humans pensen i aprenen, tal com suggereix el títol del seu article. Per tant, la solució que Bush planteja se centra en el desenvolupament d’un sistema de recuperació de la informació que funcioni de la manera més similar a la de la ment humana: un sistema de recuperació per associació. “La ment humana [...] treballa [...] per associació. Quan capta un element, salta de seguida al següent que li suggereix l’associació d’idees, segons una complexa xarxa de pistes [trails, a l’original] que mantenen les cèl·lules cerebrals. [...] Reproduir artificialment aquest mecanisme mental és impensable, però alguna cosa sí que en podem aprendre. [...] La selecció per associació, sense necessitat d’índex, es pot mecanitzar. Encara que no s’arribi a igualar la velocitat i la flexibilitat amb les quals el cervell segueix una pista d’associacions, sí que se’l pot guanyar pel que fa a la permanència i claredat dels elements recuperats de l’arxiu.” 

Memex era, doncs, una “mena d’arxiu, de biblioteca personal mecanitzada”, un dispositiu en el qual cadascú podia “emmagatzemar els seus llibres, documents, informacions, de manera que s’hi pogués accedir ràpidament i flexiblement”. El dispositiu comprenia pantalles on es projectaven i es llegien informacions de tota mena, un teclat i un quadre de comandaments i botons que en regulaven el funcionament. En la descripció que en fa, Bush distingeix dos components: la memòria en què estan emmagatzemats els diversos elements d’informació i el mecanisme que permet d’accedir-hi. Els suports físics de memorització són la banda magnètica, que s’acabava de descobrir, per a la veu, i el microfilm, per al text i la imatge, suport amb unes capacitats d’arxiu massiu que no s’han sobrepassat fins al disc compacte. La indexació associativa dels materials emmagatzemats en memòria constitueix la característica fonamental que apropa Memex als sistemes hipertextuals. Cada element d’informació en pot seleccionar un altre de manera immediata i automàtica. És tasca de l’usuari relligar les informacions, enregistrar l’itinerari seguit i posar-li un nom. L’usuari pot no solament desplaçar-se per mitjà de les informacions segons les seves necessitats seguint els recorreguts més útils, sinó també afegir anotacions i comentaris als materials consultats. 

Mirem de retenir algunes de les seves idees principals: accés aleatori i ràpid a la informació, construcció d’una màquina que simulés la memòria humana, enllaços directes i associatius entre diferents informacions, itineraris personals, possibilitat de fer anotacions, indexació no jeràrquica, i la màquina com a extensió de les facultats humanes. 

La reflexió iniciada per Bush i continuada per Douglas Engelbart i Theodor Nelson desembocarà en la implementació dels diferents programaris hipertextuals i en la constitució d’un nou discurs sobre la lectura i escriptura per ordinador que, òbviament, repercutirà en la formació de les noves formes de literatura digital (hipertextos, cibertextos, generació automàtica de textos, poesia animada per ordinador, poesia combinatòria per ordinador, etc.). 

1.2. Wittgenstein i la multidimensionalitat del text

Els problemes amb què es va trobar Wittgenstein a causa de les seves pràctiques de lectura i escriptura condicionades per l’impremta té molt a oferir a qui s’interessi per les relacions entre hipertext i teoria. En el prefaci d’Investigacions filosòfiques, Wittgenstein reflexionava sobre les seves dificultats per a donar als seus pensaments una adequada representació lingüística amb les formes tradicionals. 

“Tots aquests pensaments els he posat per escrit com a observacions, com a paràgrafs breus, de vegades en cadenes més aviat llargues sobre la mateixa matèria, de vegades saltant d’un camp a l’altre amb un canvi ràpid. Des del principi fou intenció meva de recollir, algun dia, tot això en un llibre, la forma del qual vaig concebre de diverses maneres en moments diversos. Em semblava, però, essencial que, en ell, els pensaments avancessin d’una matèria a l’altra en una seqüència natural i sense llacunes. Després d’alguns intents fallits per tal de soldar els meus resultats en un conjunt així, em vaig adonar que no ho aconseguiria mai. Que el millor que jo podia escriure es quedaria sempre en ser només observacions filosòfiques; que els meus pensaments s’anquilosaven de seguida quan, en contra de la seva tendència natural, intentava de continuar forçant-los en una direcció. I això depenia, certament, de la naturalesa de la mateixa investigació. I és que ens obliga a passar i traspassar per un extens camp de pensaments, del llarg i del través, en totes direccions. Les observacions filosòfiques d’aquest llibre són, per dir-ho així, un munt d’apunts de paisatges que han sorgit en aquests viatges llargs i intricats. Constantment es tocaren de bell nou des de diferents direccionsels mateixos punts, o quasi bé els mateixos, i s’esbossaren noves imatges cada vegada. Una enorme quantitat d’elles eren mal dibuixades, o impròpies, carregades amb tots els defectes d’un dibuixant fluix. I quan aquestes foren eliminades, en va quedar un cert nombre que eren regulars, i que, aleshores, havien de ser ordenades sovint escapçadesde tal manera que poguessin donar a l’observador una imatge del paisatge. Així, doncs, aquest llibre pròpiament només és un àlbum.”[2] 

Aquest prefaci de Wittgenstein va ser escrit el gener de 1945 i va coincidir amb la publicació del  clàssic assaig de Vannevar Bush “As We May Think”. En aquestes paraules assenyala dos punts importants: que va treballar durament per expressar el seu pensament en una forma de representació adient per a determinades convencions d’escriptura, i es va adonar que la unidimensionalitat que exigien aquestes convencions resultava incompatible amb la manera amb què realment pensava. 

Una qüestió apunta aquestes reflexions de Wittgenstein: com el suport sobre el qual plasmem el nostre pensament condiciona la forma de pensar? Des de la invenció de la impremta, el desplegament del pensament per mitjà de l’escriptura ha estat sempre sotmès al mode lineal i jeràrquic de l’escrit imprès, però això no vol pas dir que aquest sigui el seu mode natural de funcionament. El pensament es va constituir de manera lineal davant la necessitat de doblegar-se als imperatius de l’imprès. 

L’adveniment de l’hipertext sembla susceptible d’alliberar-nos d’aquest constrenyiment gràcies a una de les seves característiques fonamentals com és la de permetre reproduir el funcionament natural del pensament: “S’exalça de vegades l’hipertext pel fet que permet relacions associatives entre els elements d’informació. Aquestes informacions correspondrien al procés natural del nostre pensament. Aplicades a diversos elements, en un espai no orientat, proposen al lector una relació a descobrir lliurement, a imaginar, una associació a crear. A condició que pugui negligir tota proposició que no li convingui i reprendre el seu itinerari anterior. L’estructura física de cada pàgina defineix un ordre estrictament lineal. Però la seqüència de les superfícies ancorades sobre les pàgines trenca la línia del discurs en diverses arborescències, pel joc de les divisions i subdivisions.”[3] 

En un document hipertextual, els encadenaments entre els elements textuals es fan de retruc, a la manera de les associacions d’idees en l’inconscient. Aquest mecanisme imita el funcionament del pensament intuïtiu i inconscient que no funciona a priori de manera lineal sinó més aviat de manera multidimensional: a l’interior dels processos primaris de l’inconscient, passat, present i futur no se succeeixen de manera lineal i contínua perquè els contraris no hi existeixen. De la mateixa manera, un document hipertextual no posseeix ni principi ni fi, ni successió temporal definida. S’inscriu en una estructura multidimensional; el principi fonamental d’aquest pensament i d’aquesta escriptura és la retroactivitat: ja no hi ha inici (més exactament, la noció d’inici del text és purament formal, cronològica, però ni lògica ni ontològica) ni final, ni forma finita del pensament, sinó un procés dinàmic i dialèctic continu en què el pensament es construeix i s’enriqueix sense parar a partir de les noves informacions que ha d’integrar i que selecciona. 

És per això que esdevé possible “navegar” per mitjà del text d’una manera purament associativa, privilegiant el plaer de viatjar i no el de l’arribada. Però no tothom ho veu amb al mateix entusiasme. Les esperances que ha fet néixer l’hipertext topen amb la complexitat de les tasques de recollida, elaboració progressiva i posada en relació dels materials. L’hipertext havia de permetre que els autors relacionessin les idees de manera més rica i més conforme al funcionament associatiu de l’esperit humà. L’experiència ha mostrat el caràcter subjectiu i poc interpretable per un terç dels enllaços intuïtius posats manualment per un autor. A més a més, encara s’ha de demostrar que pensem per associacions. 

Tot i que la hipertextualitat sembla permetre establir la xarxa de les associacions que s’efectuen naturalment en el pensament, l’estructura del document ha de ser prou flexible i mal·leable per a donar veritablement la possibilitat de fer emergir aquestes xarxes d’associacions. En la construcció d’un hiperdocument cal tenir en compte els límits del suport tant com els de l’usuari. La hipertextualitat obre la via a determinades dimensions del pensament que es perden arran del seu desplegament lineal en un escrit imprès, a d’altres formes de lògica que l’esperit humà és capaç d’aprehendre. Darrere de tots els aspectes i els reptes de la informàtica hem de recuperar aquest joc del mirall que ens ofereix. Comprendre la informàtica consisteix a saber que, des del punt de vista tècnic, conèixer és, segons l’etimologia del mot, néixer amb la imatge de nosaltres mateixos que creem en el món per a entendre’l millor. 

1.3. Hipertext i complexitat       

El tercer pilar d’aquesta preconfiguració de la cibercultura és el nou paradigma de la complexitat.[4] De la mà de la no-linealitat dels plantejaments de la termodinàmica ens podem formular la qüestió següent: es pot pensar la complexitat amb un pensament lineal? La complexitat (és complex allò que no es pot sotmetre a una llei única, allò que no es pot reduir a una idea simple) ha esdevingut un concepte clau en nombrosos dominis, des de la mecànica dels fluids a les previsions econòmiques passant per la meteorologia. I el mateix s’esdevé amb el concepte d’hipertext: “Potser la línia de pensament més innovadora sobre la transformació cultural a l’era de la informació sigui la que gira al voltant del concepte d’hipertext i la promesa dels multimèdia.”[5] 

Una primera relació que es pot establir entre hipertext i complexitat és una relació d’instrumentalització: l’hipertext instrumentalitza la complexitat. En altres paraules, l’emergència de l’hipertext, prefigurat en les reflexions de Vannevar Bush i contemporani de la noció epistemològica de complexitat i de la teoria matemàtica de la informació, se’ns mostra com una resposta a la dificultat plantejada per la irrupció de la complexitat en el camp del pensament i del discurs. 

El període de la història de les ciències inaugurat per Descartes i Galileu està col·locat sota el signe de la simplificació i l’ordre. Des del segle XVI, l’aproximació racionalista al coneixement s’ha basat en les certeses que la ciència tenia com a objectiu construir. A partir del segle XVII, els humans consideren la natura per a descobrir-hi les lleis que la governen. Aquesta nova actitud que marca l’inici de l’aventura del pensament occidental té diverses conseqüències: distancia el subjecte pensant (res cogitans) de la realitat sobre la qual es pensa (res extensa), estableix una ruptura entre ciència i filosofia i posa el coneixement sota l’imperi de tres grans principis el conjunt dels quals constitueix el que es pot anomenar paradigma de la simplificació. 

1) El primer principi és el de la disjunció, que considera que l’objecte del coneixement ha d’estar separat del subjecte que coneix, i que cada disciplina s’ha de constituir de manera autònoma. 

2) El segon principi és el de reducció, que privilegia el coneixement dels constituents d’un sistema més que la seva globalitat. 

3) El tercer principi és el d’abstracció, que ho remet tot a equacions i fórmules que governen entitats quantificades. La natura, segons Galileu, és “un llibre escrit en caràcters matemàtics”, i Descartes somniava en “una Física que fos tot geometria”. 

Des de Plató, el pensament occidental ha anat a la recerca d’un principi d’ordre que justifiqués i expliqués l’ordre de l’Univers. L’observació dels planetes i el descobriment de la regularitat dels seus moviments suggerien, en efecte, que l’Univers era regit per lleis. La gravitació universal newtoniana va ser decisiva (si existeixen l’ordre i els sistemes ordenats, cal que hi hagi un principi ordenador o un subjecte ordenador: per a Newton encara és Déu, per a Laplace és la “necessitat immanent”). Els esforços adreçats a desxifrar aquest ordre van dur savis i filòsofs a simplificacions que han permès, sens dubte, grans progressos en el coneixement científic, però ha comportat també el rebuig de tot allò que semblava contravenir l’ordre buscat. Nocions com temps irreversible, atzar objectiu, complexitat, etc. foren eliminades de l’horitzó conceptual del pensament occidental. A més, aquesta aproximació determinista va permetre elaborar presentacions relativament fixes i progressives dels aprenentatges. Fins al segle XIX foren la literatura i l’art els que assumiren la funció de traduir i fer sentir la complexitat del món, dels éssers i de les societats. La frontera entre “cultura científica” i “cultura lletraferida” quedava, així, consolidada. 

La complexitat farà la seva reaparició en les ciències al principi del segle XIX. Foren els treballs de Sadi Carnot sobre la termodinàmica els que per primer cop qüestionaren les idees d’un món ordenat. El segon principi de la termodinàmica, formulat des de 1824, va introduir efectivament la irreversibilitat en física. Aquest principi de degradació de l’energia o entropia creixent es va entendre molt aviat, en primer lloc per Boltzmann, com un principi de desordre creixent. Aleshores es va començar a imposar una idea: l’estat més probable per a qualsevol sistema és el desordre. El temps termodinàmic és un temps de degradació i, per tant, el caos molecular es pot presentar com el destí de tot sistema. El desordre s’inscriu, d’aquesta manera, en el cor de l’Univers concebut com un sistema complex. El paradigma de la complexitat es va anar apoderant, de mica en mica, del pensament occidental. 

La física contemporània, a partir dels treballs de Prigogine (teoria de la irreversibilitat dels fenòmens), de Thom (teoria de les catàstrofes), de Mandelbrot (modelització dels fractals), i a partir del qüestionament d’un determinat nombre de certeses matemàtiques per investigadors com Lobatchevsky (geometria no euclidiana hiperbòlica), Weierstrass (corba contínua sense tangent), Cantor (paradoxa sobre els conjunts), Gödel (teorema d’incompleció), Heisenberg (principi d’incertesa), i Russell (definició autocontradictòria en matemàtiques), ha mostrat que el determinisme només era una postura defensable en l’àmbit de la macroobservació i que les aproximacions formals no es podien considerar com el mode de coneixement primordial. D’aquesta manera, la ciència contemporània va anar introduint nocions com ara la influència de l’observador sobre el que s’observa, el caos determinista o la catàstrofe. En aquest marc, en què la certesa es recolza essencialment en lleis estadístiques i en què s’ha de tenir en compte un determinat nivell d’imprevisibilitat, el coneixement no es podia considerar totalment com un corpus fixat i immòbil que s’havia de transmetre, sinó que havia d’integrar i de tenir en compte un seguit de perspectives relativistes. 

En aquest context, la idea d’hipertext insinuada per Bush i Wittgenstein es podria considerar com la possibilitat de poder instrumentalitzar els coneixements complexos, en el sentit que Edgar Morin dóna a la noció de complexitat: “La complexitat està en l’embolic que fa que no es puguin tractar les coses per parts, ja que això talla el que enllaça les parts, i produeix un coneixement mutilat. El problema de la complexitat apareix encara perquè estem en un món on no només hi ha determinacions, estabilitats, repeticions, cicles, sinó també pertorbacions, xocs, novetats. En tota complexitat hi ha presència d’incertesa, sigui empírica o teòrica, o empírica i teòrica com s’esdevé habitualment.”[6] 

Tenir en compte la complexitat en el domini dels coneixements porta a revisar el conjunt de les tecnologies que s’han utilitzat per a la seva transmissió (des del llibre al sistema d’ensenyament). Des d’aquesta perspectiva, l’hipertext no seria més que una de les temptatives de tecnologitzar el relativisme en les construccions del saber, és a dir, d’implementar instruments tècnics d’aprenentatge que permetessin considerar un conjunt de coneixements com un tot, tenint present que aquest tot no pot, a priori, estructurar-se amb algun tipus de jerarquia i que cal partir de la seva complexitat; abastar aquest tot com un sistema, és a dir, un conjunt d’elements interrelacionats en què tota acció sobre qualsevol dels seus elements influencia en el conjunt dels altres elements constitutius; considerar la mateixa definició dels elements constitutius del sistema com a dependent alhora de l’observador i del punt de vista que aquest observador desplega sobre el conjunt de coneixements i, finalment, tenir en compte la noció d’observador i el concepte de perspectiva de l’observador sobre el conjunt de coneixements constituïts. 

En aquest marc, el problema dels itineraris –és a dir, el de considerar els instruments d’apropiació dels coneixements dels sabers instrumentalitzats, i per tant de les lectures– esdevindrà un problema crucial per als diferents sistemes hipertextuals. Efectivament, no es pot tenir present la posició de l’observador, o el grau de relativisme dels coneixements, a partir de lectures estrictament predefinides, no evolutives, autoritàries, és a dir, fixades per una autoritat indiscutible. L’hipertext hauria d’integrar necessàriament el que és difuminat, borrós, canviant i evolutiu. Més exactament, hauria de permetre lectures que integressin la relativitat, la perspectiva i l’evolució de l’observador. 

L’hipertext ideal consistiria, així, en un conjunt d’itineraris oberts, evolutius, adaptatius entre un conjunt divers de coneixements que pertanyen a un domini amb fronteres relativament difoses. Constituiria una temptativa d’apropiació subjectiva del que és imprecís, relatiu, variable, complex. 

La majoria de productes que actualment es presenten sota l’etiqueta d’hipertext només són una caricatura grollera que dissimula, sota la falsa varietat de recorreguts predeterminats, la indigència de la conceptualització que ha dut a la seva realització. 

No és possible ignorar que el món en què vivim es manifesta cada cop més complex a mesura que el comprenem millor. És aquest nou paradigma del coneixement que l’hipertext pot instrumentalitzar, és aquesta complexitat la que pretén domesticar. Sigui de ficció o documental, font de coneixement o generador d’imaginari, l’hipertext ha esdevingut una de les figures inqüestionables de la postmodernitat.

Situem-nos en la dècada dels cinquanta, a l’inici de l’era dels ordinadors. La primera calculadora numèrica, l’ENIAC (Electronic Numerical Integrator and Computer) data de 1946, i el primer ordinador comercialitzable (UNIVAC) capaç de gestionar informacions numèriques i textuals es va patentar el 1951. Sabem que els resultats de les tasques demanades a la màquina es mostraven per mitjà de telescriptors i que només alguns ordinadors, com el Manchester Mark I, tenien oscil·loscopis per a visualitzar les dades sobre una pantalla, encara que s’utilitzaven poc. Caldrà esperar el 1952 per veure aparèixer el primer ordinador científic: l’IBM 701. Però només set anys després, el 1959, es van escriure els primers textos generats per ordinador: Théo Lutz, publicava a la revista Augenblick de Stuttgart poemes generats per un programa que utilitzava els cent primers mots del Castell de Kafka, i Brion Gysin publicava els seus, el mateix any, als Estats Units. Es tractava de textos de naturalesa permutacional (lògic, fins a cert punt, si tenim en compte les primitives funcions de l’ordinador), en què l’ordinador s’utilitzava com a eina d’ajut a la creació, i l’autor hi intervenia després per triar o modificar el resultat obtingut i fer-ne veritablement una obra, la qual es desmarcava totalment del marc informàtic, ja que integrava un altre dispositiu: els textos de Théo Lutz estaven impresos, els de Brion Gysin recitats i després enregistrats en cinta magnètica d’àudio. Si l’ordinador es va utilitzar abans com a eina “literària” que “artística” es deu al fet que, en un principi, no estava preparat per a crear i visualitzar imatges.

2.1. L’Oulipo

En el mateix context dels primers passos de la informàtica gràfica, el 1960, naixien Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle) i Tel Quel. L’art i la literatura s’apropiaven de les noves tecnologies de càlcul, posant les bases de les actuals formes de creació digital, com ho palesen les recomposicions aleatòries de textos en una màquina IBM de Nanni Balestrina, el 1961, any en què Raymond Queneau publicava els seus Cent mille milliards de poèmes (París: Gallimard) en un dispositiu de lectura combinatòria, i apareixia Space War de Steve Russel, el primer joc modern d’ordinador i la primera forma d’interactivitat entre els sistemes informàtics. Des d’aquest moment els ordinadors no es podrien considerar ja només com a màquines de calcular. 

Raymond Queneau i François Le Lionnais, fundadors del grup Oulipo, en col·laboració amb matemàtics interessats en els problemes de la creació literària, exploraren les possibilitats literàries de la combinatòria. Raymond Queneau va proposar, amb els Cent mille milliards de poèmes[7], un sistema de producció “manual”, que explotava les possibilitats ofertes per la impressió de deu sonets  en fulles tallades en catorze tires. Molt aviat, els informàtics van proposar versions en ordinador que van millorar l’eficàcia del treball combinatori del lector. Aixa, al Québec, el 1969, Guy Robert publicava Ailleurs se tisse, un recull de “poemes de variants mòbils”. 

L’obra més emblemàtica d’aquest període és el recull La machine à écrire de Jean Baudot, que il·lustra bé la noció de “literatura assistida per ordinador”. Jean Baudot va realitzar un programa combinatori amb què va reunir els textos generats en aquest recull. Un altre punt culminant del període correspon a la publicació per Bailey d’una antologia en forma de llibres de poemes fets amb l’ajut de programes informàtics combinatoris o permutacionals. 

Es tracta d’un període experimental perquè els autors d’aquests programes literaris informàtics no semblen tenir consciència d’obrir un camp nou en el domini de la literatura. La referència textual segueix essent el text imprès o recitat. L’ordinador no obre, encara, cap paradigma nou. Tanmateix, de mica en mica, va apareixent la presa de consciència d’una especificitat de l’algorítmica informatitzada en relació amb una algorítmica totalment feta sobre paper. Pedro Barbosa, a  Portugal, construeix obres combinatòries especialment per a ordinador, tot i que els textos generats es publiquen en forma de llibre. 

L’Oulipo farà una aproximació força sistemàtica i específica a l’ordinador i la utilitzarà com a mitjà de realització efectiva dels processos algorítmics. I encara que els textos obtinguts s’imprimiran, l’estatut de l’eina informàtica canviarà: d’ajuda tècnica per a la creació de materials, esdevindrà l’efector dels processos descrits per l’algoritme. L’existència d’un procés creatiu es farà palès per al lector i la noció de “camp de possibles” introduïda per Bense i Moles s’ancorarà en la realitat. El text final fabricat per la màquina serà “el text”, no hi haurà modificació del seu estatut, però la noció de potencial s’introduirà fenomenològicament, acabant potser una modificació del concepte d’obra que apuntava en pintura des de l’impressionisme i que desembocaria en el concepte “d’art permutacional” desenvolupat per Moles. 

2.2. Douglas Engelbart

En aquest procés de convergència entre literatura i ordinador hi tindrà un paper molt important, en la dècada dels seixanta, Douglas Engelbart, investigador de la Universitat de Stanford, inventor del ratolí, el processador de textos, les tecles de funció, etc., que havia estat experimentant la multifinestra de pantalla, els enllaços associatius entre les dades, els gràfics dinàmics per a representar idees, etc. El 1962 va publicar Augmenting Human Intelect: a Conceptual Framework, on definia les funcions que haurien d’incorporar els ordinadors i els programes per tal de millorar el seu rendiment i ajudar a augmentar les capacitats cognoscitives humanes. En aquest document es parla, entre altres coses, de la necessitat d’establir connexions entre textos, de les llibreries de documents, dels sistemes de finestres i dels entorns col·laboratius. 

“Quan parlem d’‘augmentar l’intel·lecte humà’ volem dir augmentar la capacitat humana per a afrontar problemes complexos, desenvolupar la seva capacitat per a comprendre segons llurs necessitats i trobar solució als problemes. Una més gran capacitat d’aquest tipus seria una barreja dels aspectes següents: que la comprensió sigui més ràpida; que es pugui arribar a la comprensió en casos en què el problema esdevingui massa complex; que les solucions es trobin més ràpidament; que s’adoptin millors solucions [...]. I anomenem problemes complexos els problemes amb els quals s’enfronten diplomàtics, negociants, científics, metges, jutges, dissenyadors –tant si el problema dura vint minuts com si dura vint anys. [...] Ens referim a un context on coexisteixin la intuïció, l’intangible, etc., amb mètodes sofisticats, maquinària electrònica especialitzada, terminologia específica, etc.”[8] 

Per a Engelbart, la capacitat intel·lectual humana es basa en tres elements: tecnologia,  llenguatge i  metodologia. Un sistema que millora les possibilitats intel·lectuals dels humans és un sistema que permet la interacció d’aquests tres elements, per a un grup social determinat i en un moment concret del temps. Aquest sistema global està format per dos subsistemes:  el sistema humà i el sistema d’eines disponibles. 

El sistema humà està format per l’estructura sociocultural del moment i el coneixement i habilitats humanes potenciats per la formació i la instrucció. El sistema d’eines és el conjunt de mitjans que permeten l’exercici de les activitats humanes. En aquest article anunciava l’hipertext, que es va veure concretat, seguint les idees de Bush, en el desenvolupament del primer sistema hipertextual: NLS/Augment. L’objectiu era desenvolupar un seguit d’eines que generessin un entorn capaç de mantenir tota la informació necessària per a persones el treball bàsic de les quals consistís en el processament d’informació (especificacions, plans, dissenys, programes, bibliografia, etc.) permetent, a més, la seva intercomunicació mitjançant missatges electrònics. Un sistema així incrementaria les capacitats humanes i la productivitat. Augment va evolucionar des de la seva concepció original el 1962 fins a la darrera versió el 1975, i va esdevenir un entorn automatitzat i consistent, útil per a enginyers del programari. 

Una línia d’investigació fonamental dins d’Augment va ser el prototipos HLAM/T (Human Using Language, Artifacts and Methodology, in which he is Trained), que va donar lloc, el 1968, al primer sistema informàtic que funcionava en mode hipertext, l’NLS (oN Line System), una mena de base de dades que facilitava el treball cooperatiu en què tots els qui hi intervenien estaven connectats en xarxa. Era un dispositiu experimental destinat als investigadors per a arxivar els seus articles, assajos i informes o reports, en una mena de “revista”, que tots podien llegir i completar per referències encreuades entre els documents. Permetia a cadascú emmagatzemar electrònicament les seves especificacions, plans, projectes, programes, documentació, informes, memòries, bibliografies i fitxes, i fer els seus esbossos, previsions, i una bona part dels seus intercanvis amb els altres a partir de les seves consoles. Engelbart i els seus col·laboradors hi emmagatzemaren tota la producció escrita, tots els seus documents, que eren gestionats a partir de referències encreuades: es van emmagatzemar 100.000 ítems, i aquesta base va servir realment al treball de l’equip. Concebut com una base de dades amb estructura jeràrquica, era un precursor immediat dels actuals sistemes d’hipertext per la facilitat en la creació d’enllaços no jeràrquics. El 1968, Engelbart va fer una demostració pública del seu sistema amb projectors de vídeo, connexió directa entre el seu laboratori i el centre de conferències, programari especialitzat, etc. Hom considera que, a partir d’aquest moment, va començar la cursa de la interactivitat. Els primers programaris hipertextuals als Estats Units coincideixen, doncs, amb les experimentacions en combinatòria literària i generació automàtica de textos a Europa. 

2.3. Theodor Nelson

L’ordinador, eina per a ampliar les capacitats humanes, també s’anava convertint en una “màquina literària”. El 1965 Theodor Holm Nelson* creava el neologismo hipertext i així ens ho explica: “M’ha vingut l’octubre-novembre de 1960 mentre seguia un curs d’iniciació a la informàtica que, en principi, m’havia d’ajudar a escriure els meus llibres de filosofia. Cercava un mitjà de crear sense traves un document a partir d’un ampli conjunt d’idees de tota mena, no estructurades, no seqüencials, exposades en suports tan diversos com una pel·lícula, una banda magnètica o un tros de paper. Per exemple, jo volia poder escriure un paràgraf presentant unes portes darrere les quals un lector pogués descobrir moltes informacions que no apareixien immediatament a la lectura d’aquest paràgraf.” 

I proposa Xanadu, nom d’un gran projecte hipertextual l’objectiu del qual és crear una estructura que permetés connectar tota la literatura del món en una “xarxa de publicació hipertextualitzada universal i instantània”. L’objectiu final era el “docuvers” (univers de documents). Xanadu, nom posat en homenatge a Coleridge i a Orson Welles, i clara anticipació d’Internet, s’emmarcava, així, dins una crítica del paper dels ordinadors en la societat, i era, alhora, una proposta de base de dades literària global. Si fins ara l’hipertext era vist més com a eina d’indexació documentalista, a partir de Ted Nelson es considerarà un mitjà literari. Xanadu reuniria la quasi totalitat de les obres de tot gènere publicades fins ara. El lector accediria, per xarxa, als textos que li interessessin, els copiaria a la seva biblioteca, els anotaria i els relacionaria entre ells segons la seva conveniència. 

Nelson reivindica la doble filiació –Bush i Engelbart– en el seu llibre manifest sobre l’hipertext, Literary Machines, aparegut el 1981, que és, en gran part, la crònica dels combats de l’autor contra les societats informàtiques i les universitats, del seu aïllament, de l’inici del grup californià fins a Xanadu i la compra d’aquest per la societat Autodesk. La noció d’hipertext es troba així legitimada per la seva relació amb els dos períodes clau de la història de la informàtica: la seva aparició en la continuïtat de l’esforç de guerra americà, la torna decisiva de la microinformàtica; però també està situada en l’altre vessant de la informàtica, contra IBM, i la concepció “automatista”, “maquinista”, i a favor d’una aproximació humanista i llibertària: recordem que el primer llibre de Nelson es titulava Computer Lib (1974). 

Nelson dóna una definició lapidària d’hipertext: “Per hipertext jo entenc simplement l’escriptura no seqüencial”. La seqüencialitat del text és la del llenguatge parlat, i de la lletra impresa. Però no s’havia d’imposar necessàriament com a règim de pensament, d’escriptura i de lectura. La seqüencialitat del text imprès constitueix la regla general, que té nombroses excepcions: de gèneres (diccionaris, enciclopèdies, manuals, diaris), de presentació (tipografia de mosaic), de funcionalitats d’algunes parts del text (índex, notes, taules, glossari). Segons ell, la seqüencialitat presenta dos inconvenients: es correspon malament amb el moviment del pensament i imposa a tots els lectors una única manera de recórrer el text. En lloc de multiplicar les escriptures i les presentacions, l’hipertext proposa diferents versions del mateix text activades per diferents recorreguts tenint en compte les estratègies dels lectors. 

Bush, Nelson i Engelbart completen els fonaments històrics de l’hipertext, però des de tres perspectives diferents: Bush proposa l’aproximació analògica. Si pensem per associació d’idees, hem de construir els nostres coneixements per associacions i ens hem de fornir d’eines que treballin en aquesta direcció, cosa impossible sense ordinador. Nelson és el visionari que ha creat i popularitzat el concepte d’hipertext. La seva enciclopèdia universal és un immens dipòsit d’informacions proveït de mecanismes de localització eficaços. Engelbart és un inventor d’eines i d’interfícies que proposa entorns de treball en col·laboració o en xarxa, cosa que tendeix a augmentar, segons ell, les capacitats intel·lectuals, posant la confiança en l’eina. 

Tant Bush com Nelson partien d’una concepció de l’hipertext com a sistema de gestió i organització de la informació, i el seu esforç estava directament relacionat amb els avenços en les tècniques de documentació i gestió de bases de dades. A l’origen, doncs, l’hipertext va néixer com un sistema automàtic d’organització d’informació (Bush), d’afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides (Nelson). No és estrany que es comencés a parar-hi atenció des del camp de la documentació i de les tecnologies de la informació. 

La Brown University va tenir un paper central en tot aquest procés, en crear el primer veritable hipertext (Hypertext Editing System) el 1967 per a IBM, i el 1968 posant a punt, amb Andries van Dam, el sistema hipertextual FRESS (File Retrieval and Editing System). I com si volgués interactuar amb aquesta eclosió informàtica, es publica, el 1966, Rayuela de Julio Cortázar, una novel·la combinatòria que sovint es considera l’exemple més representatiu d’experimentació hipertextual en format llibre.  

L’hipertext no hauria sortit de les universitats si no haguessin aparegut els ordinadors personals proveïts de programaris que permetien l’hipertext. Atkinson és un dels personatges llegendaris d’Apple que, indirectament, va ajudar a popularitzar l’hipertext. Va concebre els primers editors gràfics que esdevingueren després l’Hypercard, un programa que no estava concebut, específicament, per a construir hipertextos, però la seva distribució gratuïta i la seva facilitat d’ús va ajudar a la popularització de l’hipertext. Moltes aplicacions fetes amb l’Hypercard no són hipertextos, però a mesura que els conceptes i els usos, sobretot els usos pedagògics, es van anar precisant, l’estil hipertext es va anar adquirint com una nova tecnologia intel·lectual que, al seu torn, necessitava una tecnologia informàtica adient.

3. Del text clàssic al text postmodern    

El problema fonamental de la teoria hipertextual ha estat d’intentar alinear-se epistemològicament en les files del postmodernisme, presentant l’hipertext com una realització de les seves idees teòriques i oposant-lo al llibre imprès. La formació del camp hipetextual com a disciplina acadèmica diferenciada té molt d’operació ideologicopropagandística per part dels interessats a establir-se com a experts en una cosa tan nova, que resulta indiscutible. També es tracta d’una lluita per a donar pes al mateix camp (i així importància a les mateixes publicacions) que té sentit en el context extremadament competitiu de les universitats nord-americanes, on els professors viuen sota la pressió de publicar. 

Amb aquestes paraules, l’experta en literatura hipertextual Susana Pajares llança una càrrega de profunditat a tot el discurs que Landow, Bolter i Joyce han anat construint al voltant d’aquesta nova estructura d’organització de la informació que anomenem hipertext. Considera que la teoria hipertextual s’ha fonamentat en una falsa oposició de l’hipertext i el llibre imprès, i una identificació d’aquest darrer amb tots els trets negatius de la cultura passada i present: logocentrisme, tirania de la línia, rigidesa jeràrquica, abús de l’autoritat del cànon, imperialisme, patriarcat. Bolter i Landow necessiten comparar l’hipertext amb el text per demostrar en què el poden “millorar”. A més, les idees que exposen s’il·lustren parlant de suposats hipertextos que no existeixen, ni poden existir, de manera que hi ha molta més bibliografia sobre l’hipertext que sobre els mateixos hipertextos. La retòrica hipertextual és una retòrica utòpica d’alliberament que de vegades prescindeix de la realitat per a les seves anàlisis. Mirem de fonamentar aquesta crítica establint les bases sobre les quals s’ha construït la idea de text postmodern. 

La qüestió de la relació entre autor, lector i text no és nova ni tampoc no està exclusivament relacionada amb la literatura digital. Ja en la modernitat clàssica, l’autor va començar a separar-se del seu treball, i en la postmodernitat, es parla de la mort de l’autor, de significat del text i significat del lector, i de l’autor com a funció. En el punt de mira d’autors com ara Roland Barthes, Jacques Derrida, Michel Foucault o Wolfgang Iser, hi ha ara el lector actiu i el text que no solament permet una lectura activa, sinó que l’exigeix. La qüestió del paper de l’autor i el lector és un punt de partida força pertinent per a la interpretació dels textos digitals i obres d’art digitals, perquè es tracta en teoria de textos i obres interactives, és a dir, aquells en què la influència formalitzadora de l’autor retrocedeix davant la creativa del lector/interactor. Llibertat del lector o de l’interactor, no-linealitat i mite de la interactivitat constitueixen el canemàs que ha filtrat gran part del discurs teòric que s’ha aplicat a l’art i a la literatura digitals. Centrem-nos en el cas de la crítica literària, que farem extensible després al conjunt de la creació digital en xarxa. 

Per tal de mesurar exactament l’impacte d’aquesta formidable eina que és l’ordinador en el camp literari, podríem partir de la distinció entre la noció de text clàssic i la noció de “text” tal com la defineixen els teòrics postestructuralistes i postmoderns. Aquesta darrera noció de text l’han introduïda autors com Roland Barthes precisament per tal de delimitar el que aportaven de nou en literatura les experimentacions dels autors de la modernitat i de la postmodernitat. No oblidem que és aquesta mateixa noció de text la que ha estat reivindicada pels autors dels textos en literatura electrònica per palesar l’especificitat de les seves obres. 

Explorar l’impacte de la revolució digital i d’Internet en la lectura, l’escriptura i la difusió del saber, passa per analitzar el discurs que s’ha elaborat al voltant de la qüestió següent: quines interaccions es produeixen entre autor, text i lector a l’època de la textualitat electrònica? 

Roland Barthes, el 1968, associava l’omnipotència del lector i la mort de l’autor; l’autor cedia la seva preeminència al lector entès com a algú que reuneix en un mateix camp totes les traces de què es constitueix l’escrit, i la lectura era entesa com el lloc on el sentit plural, mòbil, inestable, s’aplegaven, i on el text adquiria la seva significació. A la constatació del naixement del lector l’han seguit els diagnòstics que han aixecat la seva acta de defunció. La mort del lector i la desaparició de la lectura són vistos com la conseqüència indefugible de la civilització de la pantalla, del triomf de les imatges i de la comunicació electrònica. Fins ara, el llibre estava vertebrat per l’escrit i la lectura, la pantalla del cinema o de la televisió per les imatges i la comunicació oral; però les pantalles de l’ordinador inauguren un gènere nou, atès que combinen text i imatge, proposant, doncs, un suport nou a la cultura escrita i una forma nova al llibre. Davant d’aquesta situació nova ens hem de preguntar: per què si l’escrit és omnipresent, hi ha una obsessió per la desaparició del llibre i per la mort del lector? Per resoldre aquesta aparent contradicció ens caldrà mesurar els efectes de les revolucions pecedents que van afectar els suports de la cultura escrita. 

La nostra primera via d’accés al llenguatge és l’oïda. Durant mil·lennis, aedes, rapsodes i trobadors han recitat davant de públics que els escoltaven. D’aquesta oralitat, la literatura no se n’acabarà de desfer mai del tot. La situació d’escolta es caracteritza per un triple nivell de constrenyiments: l’oient no té la possibilitat de determinar el moment de la comunicació, ni domina la manera de recitar, presoner del ritme elegit per l’emissor, i pel que fa a l’accés al contingut, no hi ha cap possibilitat de tornar enrere per tal de seleccionar, en una narració coneguda, la seqüència que interessa especialment: cal seguir el fil, irremeiablement lineal perquè està inscrit en el temps, del recitat que se’n fa. 

En les societats de tradició oral, la realitat no és gaire lluny darrere les paraules. Les comunicacions entre els individus es feien en la seva presència física i la subjectivitat del llenguatge coincidia amb la situació de comunicació: el jo corresponia a una persona real, l’aquí i l’ara concordaven amb el lloc i el moment de la comunicació. Amb l’aparició de l’escrit, hom s’alliberarà de la situació real i de les dades immediates que envolten la comunicació; per a una part important de les comunicacions, el text ocuparà el lloc del context. El discurs oral es desenrotlla en un flux temporal lineal; l’oral resta presoner del fil temporal. L’oient no es pot confiar a les diferents seccions d’un discurs; no el pot accelerar per fer-lo parar i retrobar una frase aïllada. Per això les societats orals tenen en comú un nombre determinat de característiques en la seva utilització del llenguatge, com ara una clara tendència a fer servir expressions estereotipades i fórmules (aquest és el tret potser més estrany a la nostra concepció moderna de la literatura, sotmesa des de la revolució romàntica al segell de l’originalitat). 

L’aspecte formulari també té conseqüències en l’elecció dels temes, que es limiten a un nucli de situacions recurrents i estandarditzades. Aquesta pobresa temàtica és paral·lela a la tendència del locutor de privilegiar l’abundància més que no pas la concisió i a recórrer a epítets per a designar personatges o realitats, cosa que és a la base de l’aparició del pensament mític i de la caracterització dels déus: les cultures orals no s’expressen només en fórmules, sinó que pensen en fórmules. Un examen dels enunciats orals fa aparèixer entre els interlocutors una gran tolerància envers els problemes d’estructuració i organització del discurs. La deriva temàtica hi és inevitable: el narrador és sovint incapaç de resistir-se a l’atracció d’un nou curs de pensament sorgit per associació amb el que estava dient. El discurs oral deixa de formular moltes dades relatives a la situació i al context global, donant per fet que els interlocutors comparteixen amb el narrador el mateix temps, espai i context. 

En les societats de tradició escrita ens podem preguntar: què és un text? Amb el desenvolupament de les teories literàries tenim una gran varietat de respostes. Una actitud sovint adoptada pretén que tot allò que es pot interpretar o mostrar com una totalitat sigui un text, des del vol de les abelles fins a les interaccions humanes. Les definicions restrictives han parlat més aviat d’un escrit en llengua natural: un text seria el que el lector d’aquestes línies té davant dels seus ulls. 

De manera general es pot dir que un text correspon a un conjunt organitzat d’elements significatius per a una comunitat determinada. Això relativitza l’estatut del text, vinculant-lo a ajustaments previs fets per una comunitat interpretativa, és a dir, pel reagrupament dels qui comparteixen les mateixes estratègies per a llegir i per escriure textos, per a establir les seves propietats i atribuir-los intencions. Un text només existeix en la seva relació amb un lector, integrat per tant en una situació de lectura, una situació determinada per un context i actualitzant-se en diverses pràctiques de lectura. És la intervenció del lector sobre el text, més que cap altra cosa, el que fa que existeixi. Un text no existeix mai sol, sinó únicament per la lectura. És el que nosaltres en fem, la seva única autoritat és la que li concedim en les nostres diverses pràctiques. 

El text s’entenia, tradicionalment, com la transcripció fidel d’una paraula, d’una narració, fixada per l’escriptura per tal de preservar-ne la integritat. I per tant se sobreentenia que l’autor havia d’assignar-li un inici, un nus i un final, i que havia d’oferir a la lectura un sentit lineal, únic i precís, i que seria feina del lector interpretar correctament (recordem preguntes típiques d’examen: què vol dir l’autor en aquest text? Què volia expressar l’artista en aquest quadre?). 

El text clàssic era, doncs, una unitat tancada sobre ella mateixa (una unitat lingüística més una unitat semàntica) i el treball d’escriptura restava separat del treball de lectura: l’autor era el mestre i amo del seu text, el lector havia de respectar aquest domini i mestratge, i la seva tasca consistia a resseguir l’itinerari lineal de lectura dissenyat d’entrada per l’autor, i a escollir un sentit igualment determinat anticipadament. En el cas de donar-se diverses interpretacions, es considerava que només una era la millor: la considerada més fidel al sentit del text original (la interpretació dels “textos sagrats” hi té molt a veure en aquest plantejament). 

En canvi, ara, el text deixa de ser un objecte el sentit del qual està exhaustivament constituït per la intentio auctoris, per les motivacions i vivències de l’autor, tal com defensava l’hermenèutica clàssica, o per la intentio operis o estructura formal i semàntica del text, tal com argumentava l’estructuralisme: ara el text és una construcció del conjunt dels seus lectors i del context històric en què van viure. 

El text tradicional actua sobre el lector com una mena d’imperatiu: tota la noció de suspens, quan s’hi pensa, està construïda sobre aquesta prohibició d’“anar a veure”, d’apartar el vel (en el sentit grec del mot aletheia, ‘veritat’), de voler saber-ho tot de seguida, massa de pressa –i sobretot el plaer culpable que s’hi associa. D’aquí sens dubte ve el seu èxit en la novel·la policíaca d’intriga, que Umberto Eco descriu com la novel·la filosòfica per excel·lència; es podria afegir també “novel·la psicoanalítica per excel·lència”, atès que el lector s’identifica no solament amb el detectiu sinó també amb el culpable, de manera que el procés de la lectura tradicional esdevé una mena de drama edípic. 

Fins ara s’havia partit de l’existència d’un text de referència que esdevenia definitiu per la fixació de la impremta. Aquesta postura implicava pressuposar l’existència d’un text font original. Tot i que impossible de reconstituir en el seu estat original, perdut definitivament, la possibilitat d’aquest hipotètic text font original era privilegiada, en lloc de considerar que l’estat “d’interrupció” d’un text pogués no ser més que una concepció particular del text, una situació transitòria, en el temps i l’espai. Mentre que es podria mantenir, per contra, que alguns textos s’estableixen sobre el principi d’una voluntat conscient d’indecibilitat, o com diu Derrida, sobre el “joc d’un robatori o d’una acrobàcia indefinida del sentit”. Prenem com a prova d’aquest bloqueig davant del text l’article d’Umberto Eco “La màquina de manuscrits” (2002). Segons ell, una escriptura sense manuscrits, més encara sense diversos estats de manuscrits, li sembla pròpiament impensable: “Suposem que un autor redacta un primer esborrany del seu text, al qual anomenarem versió A [...] Sobre aquesta versió A tot just impresa, l’autor efectua algunes revisions manuscrites: veu la llum així una versió B. Introduïda a l’ordinador, en torna a sortir una versió “espolsada”, anomenada C. Aquesta versió, igualment refeta a mà i recopiada a l’ordinador com a versió D, quedarà al final com una nova versió dactilogràfica, anomenada versió E...”[9] 

Contràriament al que massa teòrics de la literatura imaginen, ni aquesta relació amb l’escrit, ni la necessitat d’una successió de traces materials no tenen històricament res d’evident ni de natural: no són independents del context cultural i tècnic més general de les pràctiques d’escriptura. No és per atzar que la mateixa noció d’esborrany apareix al segle XVI: el fet que la seva aparició sigui tan tardana i tan propera a la de la industrialització de l’escrit per la impremta sembla prou revelador. Ens podem demanar què hauria significat aquesta noció d’esborrany quan l’escriptor no tenia a la seva disposició més que papirs costosos i utilitzava com a document de treball “ostraca” o altres materials sobre els quals escrivia amb canya, o sobre suports poc susceptibles de permetre una pràctica fàcil de comparacions. 

Durant molt de temps i en moltes cultures l’escriptura es prohibia com a arxiu o mitjà de transmissió del saber tradicional perquè, en relació amb la paraula, és morta i fixa eternament el que expressa. Els seus usos només podien ser màgics o productors d’encantaments. En el judaisme, l’autèntica interpretació de la Bíblia hebraica ha estat dipositada a la Torà oral, que constitueix el complement i l’acabament incontestable de la Torà escrita (el Talmud és, alhora, una tradició i la incessant relectura i la constant reactualització oral de la insondable Torà de Moisès per doctors qualificats).

Com a reinterpretació del text clàssic sorgeix la noció de text postmodern, que neix de la combinació de l’estructuralisme, el marxisme i la psicoanàlisi al final dels anys seixanta, principalment a França: el text serà, a partir d’ara, pensat com un fragment de llenguatge ubicat ell mateix en una perspectiva de llenguatges. La naturalesa arbitrària de la relació entre el significant i el significat definida per Saussure, el qüestionament de les bases de la concepció clàssica del subjecte (centre del món, amo d’ell mateix i dels seus enunciats) mitjançant els condicionants socioeconòmics de tot procés històric i el paper de l’inconscient en la constitució de les accions humanes, són a la base de la nova concepció del text.

El text postmodern ja no és un producte, sinó una producció, és a dir, que mai s’acaba, que sempre és potencialment infinit, perquè escenifica el joc del significant, que té la primacia sobre el significat, en el sentit que el text escapa al seu autor com al seu lector: el text no pertany ningú, ningú no el domina. 

Aquesta escenificació del joc del significant significa que l’organització lineal clàssica “inici-nus-final” es trenca en benefici d’una organització combinatòria, fragmentària, arborescent, és a dir, en recorreguts de lectura desmultiplicats on s’autoritza una lectura de sentits múltiples no necessàriament previstos per l’autor. Diverses lectures, diversos recorreguts de lectura, són sempre possibles; cap és, a priori, millor que un altre, perquè és la lectura la que en cada moment recrea el text. D’aquesta manera, la distinció entre escriptura i lectura s’esborra com la que hi ha entre autor i lector. La lectura ja no és un simple consum, sinó que també produeix text, també és escriptura. 

Aquests recorreguts de lectura múltiples apel·len a altres textos: és la intertextualitat que rememora en el text un conjunt d’altres textos, els quals reenvien a altres textos, fins a l’infinit potencial. Com diu Roland Barthes, tot text és un intertext, altres textos hi són presents sota formes més o menys recognoscibles. Tot text és un teixit nou d’anteriors citacions. La multiplicitat de recorreguts de lectura possibles, combinada amb el caràcter intertextual de la lectura/escriptura del text, contribueix a fer esclatar els seus límits, deixant-lo potencialment sempre obert. Cap lectura esgota el text: sempre queden lectures, itineraris virtuals possibles. 

En síntesi, un text no el constitueix una filera de paraules, de les quals es desprèn un únic sentit, sinó per un espai de múltiples dimensions en què es contrasten diverses escriptures, cap de les quals és l’original. El text és un teixit de cites que provenen dels mil focus de la cultura. 

Aquesta estructura nova imposa un espai nou i una temporalitat nova, ja que l’ordinador instal·la efectivament el text en un nou espai i una nova temporalitat; el desplegament forçosament lineal del text i del llibre tradicional esdevé, ara, un desenvolupament no lineal i això de manera instantània: n’hi ha prou a fer un clic per a ser al ciberespai. Amb Internet, la multiplicació dels recorreguts de lectura han esdevingut immediatament realitzables: fent clic damunt dels ancoratges del text, altres textos poden aparèixer a la pantalla, que alhora ens reenviaran a altres textos. D’aquesta manera, al mateix temps que l’espai del text és objecte d’una vertadera explosió, d’una mutació en l’hiperespai, inversament la temporalitat del text es veu reduïda fins al punt de desaparèixer en la instantaneïtat: en el text fragmentat, cadascun dels fragments és immediatament accessible gràcies als enllaços, i pot anar potencialment al darrere de qualsevol altre. Sense un ordre preestablert, la temporalitat desapareix, i la causalitat també. No és per atzar que el programari hipertextual més utilitzat s’anomeni Storyspace, atès que la ficció hipertextual s’organitza en l’espai i no en el temps. 

Les característiques del mitjà digital contribuiran a posar en qüestió el treball d’escriptura i lectura, i també els papers d’autor i lector, dels quals parla la teoria del text postmodern. Efectivament, davant l’ordinador l’autor ha d’abdicar el seu poder absolut sobre el text, ja que se li escapa. Els autors de literatura electrònica van elegir aviat accentuar aquest aspecte jugant amb les possibilitats interactives del web, sistematitzant aquesta interactivitat fent de la lectura del text un joc/recorregut d’eleccions múltiples; cada lectura esdevenia per tant, al seu torn, escriptura, perquè només el recorregut d’un o un altre itinerari permet “escriure” el text, actualitzant-lo: per altra banda, atès que tots els itineraris no es poden recórrer al mateix temps, cada cop alguns “textos” romanen no “escrits”. 

El lector d’hiperficció s’ha de responsabilitzar dels seus propis itineraris i ser conscient de la naturalesa del text resultant de la seva acció, atès que no hi ha “un itinerari correcte”, ni uns enllaços millors que uns altres. En despreocupar-se de l’argument concebut tradicionalment, el lector no es pot estar “perdent res important”, sensació que només es pot experimentar en textos amb un argument lineal. 

I quan ha de deixar de llegir una hiperficció? Quan s’acaba de llegir? Si no hi ha principi ni fi, pot ser complicat saber quan s’ha d’acabar. La resposta de Landow és que els lectors ja fa molt de temps que conviuen amb finals múltiples o oberts en literatura, llibres que s’acaben físicament però sense treure cap conclusió. Què vol dir final? Un punt sense retorn? L’element que dóna sentit a tot l’anterior? Quan el lector decideix acabar de navegar, es reconstrueix el sentit del seu itinerari? Una estructura sembla “tancada” quan se l’experimenta com a integral: coherent, completa i estable. Aquesta experiència d’estabilitat final d’una estructura vindrà marcada per l’estructura particular que estigui construint cada lector, que fins i tot pot decidir acabar deixant-la oberta. No som, precisament, en una època en què predominen les incerteses, les indeterminacions? Així ens avisa Joyce a Afternoon: “Quan la història deixa de progressar, quan cau en un bucle o quan el seu itinerari us cansi, és el final de la vostra experiència de lectura (...) en tota ficció el tancament és una qualitat sospitosa.” 

És el lector qui decideix quan, no la història, sinó l’experiència de lectura ha acabat. I els criteris de la decisió no són la completesa de l’acció sinó el fet que la història no avanci o que avorreixi. La noció d’identitat i la d’autoria, central des del renaixement, es qüestiona no solament per haver posat a mans del lector un determinat poder de decisió, sinó pel fet que el mateix autor juga sovint a assumir diferents identitats. Una de les característiques de l’hipertext és la de permetre al lector guardar la traça del seu recorregut de lectura, i d’aquesta manera contribuir a escriure el seu text, a inscriure la seva marca a l’hipertext.

L'hipertext és una tecnologia de la informació, la principal característica de la qual és la seva capacitat per a emular l'organització associativa de la memòria humana. La possibilitat de construir una memòria sense limitacions ni oblits confereix un gran potencial a sistemes d'aquest tipus, que es poden aplicar a tota classe d'activitats relacionades amb el processament de la informació o amb el pensament. 

L'hipertext és una tecnologia que organitza una base d'informació en blocs discrets de contingut anomenats nodes, connectats per mitjà d'un seguit d'enllaços, la selecció dels quals provoca la immediata recuperació de la informació de destinació. 

L'hipertext és el text que, visualitzat en un espai tridimensional, està format per un seguit de plans que es tallen en tots aquells punts que representen una relació entre els conceptes que inclouen. Aquests punts d'intersecció constitueixen bifurcacions en la lectura, cruïlles en què s'ofereixen al lector diferents camins per a explorar la informació. L'organització hipertextual permet d'enllaçar informació que hi estigui relacionada. 

La innovació principal de l'hipertext no és el mètode d'organització en si, fidel reflex de l'estructura associativa utilitzada per la ment humana per a relacionar conceptes, sinó la seva automatització. 

Es parteix de la idea que en qualsevol procés de presa de decisions, la nostra memòria no porta a terme una recerca seqüencial de conceptes, sinó que el procés seguit és identificable com un joc d'associació d'idees: de la mateixa manera que un record n'evoca un altre, i les idees van prenent cos incrementalment, en l'hipertext un fragment d'informació evoca els conceptes relacionats a partir d'enllaços automàtics. 

Com a eina de lectura, l'hipertext ha de tenir present els estils diferents que poden seguir els usuaris: seqüencial (la mateixa actitud que davant d'una novel·la, del principi al final), navegació (consulta d'enciclopèdia, pas aleatori d'un concepte a un altre; es pot fer segons la perspectiva de l'autor, que imposa un o diferents recorreguts implícits, o segons la perspectiva del lector, que pot seguir el camí de l'autor o un altre), o cerca (serveix si es coneixen algunes característiques de la informació, però no és capaç d'identificar-la o localitzar-la).  

Per a poder-nos fer una idea del que hem de definir com a hipertext, ens basarem en les definicions aportades per diferents especialistes en l’estudi i l’anàlisi d’hipertextos.  Ted Nelson es refereix a una escriptura no seqüencial, a un text que bifurca, que permet que el lector elegeixi i que es llegeixi millor en una pantalla interactiva. Segons la noció popular, es tracta d’una sèrie de blocs de text connectats entre si per enllaços, que formen diferents itineraris per a l’usuari.[10] En l’hipertext, l’última paraula no existeix. No hi pot haver una darrera versió, un darrer pensament. Sempre hi ha una visió, una idea, una interpretació nova. L’hipertext es pot caracteritzar també com aquella estructura que no es pot imprimir d’una manera adequada. La cultura mundial és un hipertext implícit que la tecnologia informàtica permet de descobrir, explicitar i objectivar.  

George Landow es refereix a un tipus de text electrònic, una tecnologia informàtica i una forma d’edició. L’hipertext implica un text format de fragments de text –que Barthes denomina lèxies– i els enllaços electrònics que els connecten entre si. L’hipermèdia estén la noció de text hipertextual en incloure informació visual, sonora, animació i altres formes d’informació. L’hipertext, en possibilitar la connexió d’un discurs verbal a imatges, mapes, diagrames i so, expandeix la noció de text més enllà del que és merament verbal. Per això no cal fer la distinció entre hipertext i hipermèdia. George Landow el considera un mitjà informàtic que relaciona informació, tant verbal com no verbal. Els enllaços electrònics uneixen lèxies tant "externes" a una obra –per exemple, un comentari d’aquesta per un altre autor o textos paral·lels o comparatius–, com internes, i així creen un text que el lector experimenta com a no lineal o, millor dit, com a multilineal o multiseqüencial. 

"Alhora eina per a l’escriptor i mitjà per al lector, els documents en hipertext permeten als escriptors, o a grups d’autors, connectar dades entre si, crear trajectes en un conjunt de material afí, anotar textos ja existents i crear notes que remeten tant a dades bibliogràfiques com al cos del text en qüestió... El lector pot passejar-se per aquests textos anotats, referits i connectats de forma ordenada encara que no seqüencial."[11]  

La versatilitat de l’hipertext, que es manifesta en múltiples connexions entre blocs individuals de text, requereix un lector actiu. A més, un sistema complet d’hipertext, a diferència dels llibres i d’algunes de les primeres aproximacions a l’hipertext actualment disponibles (HyperCard, Guide), ofereix el mateix entorn tant a l’escriptor com al lector (es poden prendre notes, rebatre la interpretació de l’autor, etc.). L’hipertext és considerat, doncs, com la convergència entre les concepcions postestructuralistes de la textualitat i la seva encarnació electrònica. 

A S/Z, Roland Barthes descriu un ideal de textualitat que coincideix exactament amb el que es coneix com a hipertext electrònic, un text format de blocs de paraules (o d’imatges) electrònicament units en múltiples trajectes, cadenes o recorreguts en una textualitat oberta, inacabada i descrita en termes com enllaç, node, xarxa, trama i trajecte. "En aquest text ideal, abunden les xarxes que actuen entre si sense que cap pugui imposar-se a les altres; aquest text és una galàxia de significants i no una estructura de significats; no té principi, però sí diverses vies d’accés, sense que cap d’aquestes pugui qualificar-se de principal; els codis que mobilitza s’estenen fins on abasta la vista; són indeterminables...; els sistemes de significats poden imposar-se a aquest text absolutament plural, però el seu nombre mai no està limitat, ja que està basat en la infinitat del llenguatge."[12]  

Michel Foucault també concep el text en forma de xarxes i enllaços: "Les fronteres d’un llibre mai no estan clarament definides, ja que es troba atrapat en un sistema de referències a altres llibres, altres textos, altres frases: és un node dintre d’una xarxa... una xarxa de referències."[13]  

Jacques Derrida utilitza constantment termes com nexe, trama, xarxa i entreteixir, vinculats a la hipertextualitat. Si Barthes insisteix en el text de lector i la seva linealitat, Derrida emfasitza l’obertura textual, la intertextualitat i la improcedència de la distinció entre el que és intern i el que és extern en un text concret. El que Derrida descriu aquí coincideix amb els actuals sistemes d’hipertext en els quals el lector, activament ocupat en el descobriment i exploració del text, pot fer intervenir diccionaris amb anàlisis morfològiques que connecten les paraules aïllades amb símils, derivats i contraris. Derrida reconeix que una forma de text més rica, més lliure, més fidel a la nostra experiència potencial, depèn d’unitats discretes de lectura: "…tot signe lingüístic o no, oral o escrit, pot ser citat, posat entre cometes". La implicació d’aquesta facultat per a ser citat, o apartat, es manifesta en el fet, clau per a l’hipertext, que "d’aquesta manera, pot allunyar-se de qualsevol context donat i engendrar una infinitat de contextos nous d’una forma absolutament il·limitada."[14]  

Pierre Lévy diu tècnicament que un hipertext és un conjunt de nusos lligats per connexions. Els nusos poden ser paraules, imatges, grafismes, seqüències audiovisuals o documents sencers, que també poden ser altres hipertextos. Els ítems no estan connectats linealment, com els nusos d’una corda, sinó en forma d’estrella, segons un model reticular. Navegar per un hipertext pot implicar haver de dissenyar un recorregut per una xarxa que és tan complexa com es vulgui. 

Per a Norman Meyrowitz l’hipertext és "alhora eina per a l’escriptor i mitjà per al lector, els documents en hipertext permeten als escriptors, o a grups d’autors, connectar dades entre si, crear trajectes en un conjunt de material afí, anotar textos ja existents i crear notes que remeten tant a dades bibliogràfiques com al cos del text en qüestió... el lector pot passejar-se per aquests textos anotats, referits i connectats de manera ordenada encara que no seqüencial".[15]  

José Terceiro apunta que "la WWW és el més ambiciós projecte de presentació i catalogació d’informació en línia basat en el fet d’organitzar un document no linealment, sinó com un conjunt d’objectes multimèdia, cadascun dels quals remet a altres objectes rellevants. L’usuari, seguint les baules d’aquesta cadena, pot explorar l’hiperespai, sense ser conscient de la localització geogràfica de cadascuna de les baules, ja que, de fet, pot estar saltant d’un país a un altre. Això esdevé quasi màgic per als usuaris que no són capaços de formar quatre triangles amb sis llumins, que són la immensa majoria. En això consisteix l’hipertext, un llenguatge de definició de pàgina interactiu que permet d’establir enllaços amb altres documents que no han d’estar en l’ordinador de l’usuari. En activar amb el ratolí aquests enllaços (paraules o frases subratllades o il·luminades) ens traslladem a una altra part del document o a un altre document remot."[16]  

Gary Marchionini descriu l’hipertext com un document electrònic que aprofita els avantatges d’accés aleatori als ordinadors per a superar l’estricta linealitat de lectura que imposen els documents impresos en paper. Lluís Codina defineix l’hipertext com:

1. Un model teòric: una proposta d’organitzar la informació de tal manera que es pugui llegir seguint relacions associatives i no solament de manera seqüencial.

2. Una abstracció: el model defineix una manera ideal en la qual tota la cultura escrita produïda per la humanitat podria estar a l’abast dels usuaris en un univers telemàtic per mitjà d’ordinadors interconnectats en una xarxa universal o ciberespai.

3. Una classe de programes informàtics: els que serveixen per a crear documents digitals i per a organitzar-los de tal manera que es puguin llegir per la via de les relacions associatives.

4. Una classe de documents digitals: els hipertextos són també els documents creats amb aquesta classe de programes.

"Malgrat que s’han proposat moltes definicions, en general, els documents d’hipertext comparteixen les característiques següents: els documents hipertextuals són col·leccions (...) de segments o peces d’informació, sovint anomenats nodes. Els nodes d’hipertext es lliguen mitjançant la utilització de diferents mecanismes d’associació. Els lectors i autors d’hipertextos estan autoritzats, i s’espera que facin eleccions actives en la utilització i creació de documents hipertextuals. L’hipertext és una propietat d’estructures particulars de la informació. No depèn d’un mitjà d’expressió especial."[17] 

Contràriament al text imprès que està paginat de manera lineal i concebut per a ser llegit en aquest ordre, l’hipertext es presenta com a pàgines o pantalles accessibles a partir de qualsevol tipus de relacions o de seqüències pertinents per al lector. Tots els lectors tenen la llibertat de llegir un text normal sobre paper de manera lineal o no lineal, és a dir, saltant directament als fragments pertinents. El lector d’hipertext conserva aquesta llibertat, però, contràriament al llibre, la lectura lineal, de pantalla a pantalla, no és sinònim d’estructura o de seqüència. El lector d’hipertext està constantment cridat a viatjar fins a un altre node a causa d’un tipus particular de relació i no perquè sigui la pàgina següent. El lector d’un hipertext està, doncs, interactivament invitat a transformar-se en autor cada vegada que ha d’enllaçar,