b) La història de l'art
És una disciplina que s'ha anat formant gradualment, com a resultat de l'aplicació d'uns criteris i uns mètodes d'investigació sobre un conjunt d'objectes anomenats obres d'art. El seu objecte és, òbviament, l'obra d'art, contemplada des de dues perspectives: la de la interpretació estètica i la de la valoració històrica.
Però, què s'entén per obra d'art? És possible historiar uns objectes sobre els que no existeix unanimitat o consens sobre la seva qualitat d'artístics? Estem parlant d'una Història de l'Art o de les Belles Arts? Com cal inscriure una obra d'art en la seva època? Per què canvien els estils? Per què a cada època hi predominen uns estilemes o unes determinades formes i continguts? Com és relaciona l'expressió artística amb la filosòfica, literària, religiosa i musical?. Les diferents respostes a aquestes i d'altres qüestions similars han donat lloc a les diferents concepcions sobre la Història de l'Art.
Per a uns, és l'estudi dels estils; per a d'altres, la biografia dels artistes; o un estudi de les tècniques i procediments artístics; o dels seus aspectes iconogràfics, socials i ideològics; o de les qualitats lingüístiques i semiològiques de les obres considerades com a signes artístics (amb el seu significant -tècniques i materials- i el seu significat).
La subjectivitat dels gustos (no es pot dir que sobres gustos no hi ha res escrit, atès que la bibliografia és enorme), la multiplicitat de les formes, la incorporació de noves tecnologies (cinema, televisió, imatge virtual), la pluralitat de manifestacions formals dutes a terme al llarg de la història, l'amplitud geogràfica d'aquestes manifestacions i la variabilitat de pobles i cultures, complica encara més, si cap, el panorama sobre els continguts de la Història de l'Art.
Cal recordar, a més, que no sabem exactament per què sorgeix la necessitat estètica entre els humans (s'ha dit, tanmateix, que allò que ens fa humans és precisament la nostra capacitat de fer art); per això les explicacions sobre la necessitat de crear imatges oscil·len des de les motivacions espirituals (màgia, religió, simbolització, comunicació) a materials (clima, tècniques, recursos). Prioritzar i emfasitzar alguna d'aquestes variables pot condicionar un determinat enfocament i plantejament de la Història de l'Art.
Entesa com a història dels artistes, es centra en el coneixement i transmissió de la personalitat creadora com a causa de la imatge. Es fa en funció d'ordenar, catalogar i historiar la creació de l'artista, partint de la personalitat de l'autor (és la visió típica d'aquelles publicacions que porten títols similars a "Grans mestres de l'Art"). Aquest tipus d'història neix en el Renaixement i Vasari és considerat l'autor més important d'aquesta història de les biografies d'artistes (pensem en el paper que comença a jugar l'artista en aquesta època, expressió de l'incipient capitalisme i de l'individualisme burgès). Francisco Pacheco y Antonio Palomino elaboraren, a Espanya, els primers tractats de biografies. El seu mètode parteix de la idea que l'explicació de l'obra d'art es troba únicament en la personalitat de l'artista que la va fer. El problema del per què canvien les formes i els estils es soluciona valorant les aportacions que els grans mestres han fet en el desenvolupament de les arts; per això solen centrar el seu estudi en els grans mestres de l'art universal. Aquesta exaltació de l'artista -únic protagonista de la creació artística- ha dut a intentar explicar psicològicament l'obra d'art com efecte d'una personalitat creadora (que, al seu torn, provoca efectes psicològics en l'espectador), considerant que la imatge reflecteix el caràcter i la naturalesa de l'artista. La psicologia de l'art té en R. Huyghe i en E.H. Gombrich als seus principals exponents.
Entesa com història dels fets artístics, intenta analitzar les causes que determinaren el naixement de les formes artístiques en cada moment, és a dir, les causes de la diversitat de les arts entre els pobles. Es posa l'èmfasi en l'estudi dels fets històrics, geogràfics, que poden explicar l'origen de les formes artístiques, i s'orienta cap a la definició de la bellesa, l'anàlisi descriptiva de les obres i l'estudi de l'origen dels estils nacionals. J.J. Winckelmann inicia aquest corrent centrat en la comprensió de l'obra en si mateixa i en les seves causes històriques i geogràfiques. Seguint aquesta direcció, H. Taine elabora la teoria del "medi", intentant demostrar l'equiparació de les lleis físiques que regeixen la naturalesa, amb les lleis ambientals que condicionen la creació artística. Parteix del fet que una obra d'art no està aïllada; depèn d'un conjunt de factors que ell sintetitza en tres ordres: l'obra total de l'artista, la generació a la que pertany i el món que l'envolta (elements físics i espirituals). Deixant de banda el seu determinisme, observem com el protagonisme de la creació artística passa de l'autor a les forces sòcio-culturals i ambientals.
Entesa com història dels estils i de les formes, sorgeix com a reacció al determinisme de Taine i accentua el valor de la forma representativa. D'aquí el nom de formalisme. Insisteix en l'anàlisi explicativa, descriptiva, dels canvis de les formes, relegant a un segon lloc el coneixement de l'autor així com el del medi i del contingut. Centra el seu interès en l'obra d'art com a fet estètic concret i potencia el valor de les formes com a llenguatge. Aquest enfocament va permetre "descobrir" certs estils considerats com a decadents i que foren elevats a la categoria de veritables formes artístiques: fou el cas del Barroc, el Rococó, el Romà, el Manierisme i el Mossàrab. Establert el valor estètic de les formes, s'afirma que els esquemes formals utilitzats pels creadors, qualsevol que sigui la seva època i estil, responen a una voluntat artística. Les formes depenen, doncs, segons Alois Riegl, del voler artístic, una mena de força de l'esperit humà que determina l'afinitat de les formes coetànies i totes les manifestacions culturals de l'època. Les formes i el seu canvi estan condicionades per la visió del món (Weltanschaung). Cada canvi d'estil pressuposa, doncs, un canvi d'ideologia, i atès que cada època té la seva pròpia visió del món, no hi ha estils millors o pitjors, només diferents. El que és difícil és definir la "voluntat artística" de cada moment. El seu màxim representant és E. Wölfflin, que parteix de les actituds espirituals i culturals de l'època i estableix un conjunt de categories formals que anomena conceptes fonamentals que li serveixen per a enunciar unes lleis de visibilitat formal universals. Segons ell, hi ha una tendència a passar d'un gust lineal a un gust pictòric; d'una composició en superfície a una altra en profunditat; de les formes tancades a les obertes; d'una representació múltiple a una d'unitària; d'una claredat absoluta a una de relativa. L'artista estaria subjecte a aquestes formes, amb el que no tot seria possible en una època.
Entesa com a història de les idees i les imatges, es planteja la possibilitat de valorar l'obra d'art com un món en si mateix, però portador d'interessos formals i significatius. Iniciada per J. Burckhardt, qui assaja una Història de l'art com a Història de la cultura, és seguida per l'Escola de Viena (Riegl, Dvorak, Swoboda i Sedlmayr) preocupada en la recerca de l'"esperit de l'època" i a veure l'obra d'art com a manifestació d'aquest esperit. El seu mètode consisteix a estudiar cada obra per separat i a aprofundir en l'estudi de l'època. En la mateixa línia, l'Institut Warburg (Saxl, Panofsky, Wittkower, Gombrich) planteja que l'obra d'art ha d'entendre's en funció de la seva significació religiosa, el seu suport intel·lectual i les condicions culturals a les que deu la seva existència. Per a Panofsky la forma no pot separar-se del contingut i, a través de la iconografia -disciplina que estudia la història de les imatges- propugna el mètode iconològic per a interpretar els continguts o significats de l'obra d'art.
Entesa com a Sociologia de l'art, parteix de les aportacions de H. Read i de P. Francastel, per als qui l'obra d'art ha d'estudiar-se com a fenomen estètic, com un fet tècnic, com un producte de la psicologia col·lectiva i individual i com un testimoni sociològic. Arnold Hauser, que veu l'art com a producte de la societat i la societat com a producte de l'art, considera que tot art està condicionat socialment i, encara que el significat sociològic d'una obra d'art no ha de confondre's amb el seu valor artístic, atorga al client, al consumidor, un valor protagonista en la creació de l'obra.
Entesa com expressió de la lluita de classes, concep l'art com a superestructura (les imatges representen els valors i les creences de la classe que el financia) condicionada per una determinada situació econòmica. Per a G. Lukács, interessat en els orígens socials i el rerafons ideològic de les obres, la història de l'art és una història ideològica mostrada en imatges. Per a F. Antal tota obra d'art respon a un determinat públic, però aquest no és unànime en els seus gustos ni és homogeni en cada època històrica: aquesta és la causa de l'existència d'estils diversos simultàniament. És el públic, doncs, qui determina l'obra d'art. Nicos Hadjinicolau arriba a reduir la història de l'art a les ideologies en imatges aparegudes al llarg de la història en sentit positiu o crític i, per tant, a una expressió de la lluita de classes. G.C. Argan proposa realitzar l'anàlisi de l'obra d'art considerant el seu context sòcio-històric, la seva especificitat i la seva inserció dins la totalitat històrica.
Les darreres tendències consideren la Història de l'Art com a història del llenguatge visual i conceben l'obra d'art com una estructura lingüística. L'art seria, doncs, un llenguatge, i l'estructuralisme el seu mètode d'anàlisi.
