Per a una concepció de la història

Les Ciències Socials, precisament pel fet d'estudiar els éssers humans, els seus interessos, institucions, grups, creences..., i perquè depenen de la consciència -molt sovint falsa- que els humans tenim de nosaltres mateixos, porten un retard respecte les ciències de la naturalesa (física, biologia...) i de la informació (informàtica, telecomunicacions...). Amb tot, ens cal veure com el coneixement històric ha anat canviant i s'ha anat configurant com una ciència. Volem recordar que, en la mesura que el passat humà és mal conegut i mal interpretat -per no dir que molt sovint ignorat- tenim una visió incorrecta del present i del futur i, per tant, la nostra forma d'actuació i de valoració pot ser fàcilment manipulada.

"L'objecte legítim del coneixement històric és ajudar la gent a comprendre la seva situació fent-li intel·ligible el passat" (Gray)

1. De la història tradicional als corrents actuals

Les formes primitives de la història són el mite i la crònica. Els mites constitueixen actualment un dels estudis predilectes d'etnòlegs i psicòlegs, com a recerca d'una lògica de les formes, reveladora de trets comuns en les estructures de comunicació. Però els mites posseeixen un contingut històric que no s'ha de menysprear; cal la col·laboració d'etnòlegs, sociòlegs, psicòlegs i historiadors per a esbrinar la vida dels pobles que així s'expressaven.

Les cròniques relaten els esdeveniments rellevants (generalment polítics i militars) d'una època (sovint un "regnat") des del punt de vista d'interessos específics. Són sovint els primers documents escrits del passat i, per tant, els primers documents de la història pròpiament dita.

El que fa possible la història és la coexistència i la combinació del testimoni subjectiu que ens descriu el que pretenien fer els actors de la història política, amb el document objectiu (restes, objectes, xifres, escrits...). A través d'aquesta combinació podem aspirar a confrontar els esdeveniments i les intencions -la història externa- als fets de masses -la història interna de les societats.

La història literària respon també, al marge de tota regla científica, a la necessitat de coneixement del passat. Això mateix ha afavorit els embelliments, les invencions, la retòrica, el moralisme i les apologies religioses, polítiques i nacionals. Els millors historiadors antics (Tucídides[1], Polibi[2], Tàcit[3]) intentaren esbossar, a la seva manera, sistemes d'explicació. Però no podem fonamentar la noció d'història en aquests inicis llunyans perquè no resol els problemes científics complexos que es planteja l'historiador actual.

Per a l'occident europeu la preocupació científica en qüestió d'història neix amb l'humanisme, la reforma i el renaixement. Aquesta preocupació s'expressa sota dues formes complementàries: per una banda, la preocupació crítica, que consisteix a no acceptar l'existència d'un fet, l'autenticitat d'un text, fins després de minucioses verificacions; es manifesta tant en el descobriment de textos i monuments com en el desig d'una reforma religiosa que comportarà una crítica de textos sagrats. Per l'altra, la preocupació constructiva, que consisteix a elegir un determinat tipus de fets, a confrontar-los i a cercar les correlacions, per tal de resoldre un problema plantejat pel passat humà. Així quan l'humanista Guillaume Budé[4] es proposa estudiar la moneda romana, no es limita a descriure: intenta fer comparacions entre el poder adquisitiu de les monedes antigues i modernes; i per això consulta al seu flequer per a saber quan gra fa falta per una determinada quantitat de pa, quina quantitat de blat produeix la terra dels voltants de París, quina quantitat de metall contenien les monedes antigues. De la mateixa manera, el 1568, Jean Bodin[5] resol, amb una sèrie d'observacions erudites i crítiques sobre les monedes i els preus, i amb un seguit de raonaments generals, el problema de l'alça brutal del cost de la vida en el segle XVI. Ambdós exemples fan referència més a l'economia que a la història clàssica, però és que l'economia, en exigir dades en xifres, és el primer camp en el que el raonament i la hipòtesi són susceptibles de verificacions concretes. A això cal afegir-hi que la qüestió de les conseqüències dels descobriments era, al segle XVI, un problema pràctic, que afectava la vida quotidiana, i que encara avui en dia presideix tot un sector de la història general: primer pas en l'explotació del món pels europeus (colonialisme), creació d'un primer mercat mundial, inicis de l'acumulació dels capital comercial, aparició de la burgesia comercial... Tot i que Budé i Bodin no tenien a la seva disposició tot l'instrumental mental necessari per a una veritable ciència -ni avui en dia el tenim-, a ells cal remuntar l'aparició d'un esperit científic en història.

Volem també constatar que les controvèrsies ideològiques i els interessos pràctics han estat presents en la constitució de la història en ciència. Per exemple, les acusacions dels protestants contra la credulitat dels catòlics va provocar una hipercrítica de les tradicions, arribant a negar la validesa de qualsevol document de l'època merovíngia o carolíngia, i això qüestionava els drets de les comunitats religioses més antigues, drets basats en documents d'aquest període. Aquesta fou l'ocasió perquè dom Mabillon creés en la De re diplomatica (1681) la diplomàtica, ciència del document, capaç de demostrar, a partir d'indicis materials, l'autenticitat o falsedat d'una acta. Estem davant d'una crítica erudita, condició necessària, però no suficient, per a una ciència històrica.

En el període 1680-1710, es produeix a Anglaterra una etapa important per al futur del pensament històric: amb Graunt neixen els primers assaigs de demografia històrica, amb King els primers assaigs per avaluar el producte nacional i amb Petty l'aritmètica política (induccions i deduccions a partir de les estadístiques de l'estat). Avui sabem que aquests tipus d'investigacions -els fets massius, sotmesos a un càlcul de probabilitats i estadísticament observables- constitueixen els fonaments de tota la matèria històrica. La primera meitat del segle XVIII veu néixer l'aspiració teòrica amb Vico[6], que cerca una "ciència nova" a través de la reflexió sobre l'aspecte "cíclic" del desenvolupament dels grups humans, i amb Montesquieu[7] i Voltaire[8] es canvia la matèria habitual i la problemàtica de la història. Aquesta tendència culmina amb Condorcet[9], que afirma la possibilitat d'un coneixement científic dels fets humans i de llur previsibilitat. També la història econòmica neix en el segle XVIII a Catalunya i a Polònia. I els creadors de l'economia clàssica, com ara Adam Smith[10], es mostren historiadors i plantegen els problemes de les grans unitats quantitatives que cal conèixer per a fer la història de les "nacions" (producte nacional, població activa...).

El segle XIX es presenta com el del triomf de la història. Fins i tot es pot parlar d'una "inflació dels valors històrics", deguda a l'impressionant desenvolupament de les tècniques històriques, arqueològiques, filològiques (prehistòria, desxiframent de les llengües orientals antigues, excavacions micèniques), a la recopilació de fonts i, finalment, a l'aparició de les grans històries nacionals: Ranke, Macaulay, Michelet... Però, de fet, la història, malgrat reclamar-se de les excavacions i dels arxius, seguia sent a la vegada literatura i ideologia.

Entre 1847 i 1867, les grans obres de Marx[11] i Engels[12] proposen, pel contrari, una teoria general de les societats en moviment, l'originalitat de la qual consisteix a unificar, mitjançant l'observació i el raonament, l'anàlisi econòmica, l'anàlisi sociològica i l'anàlisi ideològica. Els humans fan la seva pròpia història, però el resultat se'ls hi escapa i esdevé un fenomen objectiu.

L'historiador de principis de segle se'ns mostra en la Introducció als estudis històrics de Langlois-Seignobos com un pintor paisatgista que està entre el paisatge i la tela. El seu ideal és captar fins els més mínims detalls del paisatge. La realitat del passat es veu com una cosa estàtica, i la funció de l'historiador seria la de reconstruir, a través d'una observació objectiva, aquest passat. Trobem, tanmateix, excepcions: Michelet, Ranke, Fustel de Coulanges, seran, lluitant contra corrent, els predecessors de la nova història. Burckhardt amb la seva gran obra La cultura del Renaixement a Itàlia donarà llum verda a la nova història de les cultures, que estudiarà l'home en societat, però que encara porta massa càrrega ideològica.

Tot i algunes excepcions i notables intents, la història dels nostres germans grans és una història d'esdeveniments, lineal, ciència del passat, història del poder polític, de la que dirà Karl Popper[13] que "no és més que la història del crim internacional i de l'assassinat en massa". A una història concebuda d'aquesta manera no és estrany que els sociòlegs de l'escola durkheimiana la releguin al darrer racó de les ciències de l'home: mena de masmorra on llencen els fets humans, considerats a la vegada els més superficials i els més fortuïts, alhora que reserven a la sociologia tot allò que és susceptible d'anàlisi racional.

És entre els anys 1930-1950 quan la nova concepció de la història s'obre pas, no sense dificultats i dures controvèrsies. Vicens Vives dóna com a data clau que divideix les dues històries (la tradicional i la nova) l'any del IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, el 1950 donant, està clar, a aquesta data un valor simbòlic més que real. És en aquests anys quan triomfa l'escola històrica francesa i amb ella la nova concepció de la història; una concepció veritablement humanística i científica de la història. Citem ràpidament els seus principals representants: Michelet i Fustel de Coulanges (predecessors), Marc Bloch[14] i Lucien Febvre[15], fundadors el 1929 dels Annales, Henri Berr, Doleans, Labrousse, Morazé, Braudel[16]... No hem d'oblidar, tanmateix, la influència positiva que en la formació d'aquesta nova concepció de la història va tenir Vidal de la Blanche i la seva escola geogràfica, així com els col·laboradors de L'année sociologique, Durkheim[17], Lévy-Brulh, Simiand...

Si la història és vida, i filla del seu temps, la història dels nostres dies, que serveixi per a la gent d'avui, haurà de ser un intent de captar la humanitat en la seva experiència total, amb totes les seves complexitats i problemes, sabent que el factor fam ha estat el que més ha influït, i influeix, en la majoria de la gent (d'aquí el caràcter d'història econòmica), però evitant de caure en tota explicació unilateral i parcial. Perquè no podem negar tot un seguit de factors "irracionals", que són a la vegada ineludibles.

"No ens sentim lligats per cap prevenció apriorística, ni de mètode, ni d'especulació, ni de finalitat. Menyspreem el materialisme per unilateral, el positivisme per esquemàtic, l'ideologisme per frívol. Intentem captar la realitat viva del passat, i, en primer lloc, els interessos i les passions de l'home comú" (Jaume Vicens Vives[18])

L'historiador ha d'aferrar-se a la vida, del present i del passat. Per això l'objecte de la història són tots els humans, la "ciència dels homes" com deia Marc Bloch. Ja Michelet havia dit: "l'estudi de l'home individual serà la filosofia, i l'estudi de l'home social serà la història". En aquesta mateixa línia afirmava Henri Pirenne[19]: "l'objecte de l'estudi de la història és el desenvolupament de les societats humanes en l'espai i en el temps", i definia l'historiador com "l'home que estima la vida i sap mirar-la". Charles Morazé diu que l'objecte de la història és l'home concret en el marc de la seva vida; de l'home important que dirigeix els grans moviments i de l'home del carrer, la reunió del qual amb altres homes forma la classe, la nació, els pobles. Així l'objecte del nostre estudi no serà un aspecte de la realitat, sinó la mateixa realitat de l'home en la seva totalitat; l'home considerat en el sí dels grups dels què és membre i dels quals no el podem treure sense mutilar-lo profundament.

La persona, objecte del nostre estudi, s'inscriu en les coordenades d'espai (d'aquí la importància de la geografia per a un estudi pregon dels humans condicionats pel seu medi geogràfic) i del temps. Però aquest temps històric no és només el temps passat. Per això considerem incompletes definicions de la història com les següents: "estudi dels fets humans del passat" (H. Berr), "la ciència del passat humà" (R. Aron[20]), "la ciència que estudia les estructures socials del passat humà" (C.M. Rama[21]), o la de Seignobos que entén per històric "tot fet que no es pot ja observar directament perquè ha cessat d'existir"

. Si només ens atenim al passat no prenem la realitat humana en tota la seva integritat. A més, ¿fins quin punt estan definits els límits del present i del passat?. Present i passat s'entrecreuen i interfereixen contínuament: no podem separar-los sense violentar la realitat total. El passat és necessari per a comprendre el present. Existeixen realitats històriques separades del present per segles que ens determinen més fortament que altres realitats més properes a nosaltres, però més efímeres. La facultat de captar el que és viu ha de ser la qualitat dominant de l'historiador.

La història, si volem que sigui humanística i científica, ha de realitzar un engalzament, el més perfecte possible, entre present i passat, superant aquest vell i fals concepte segons el qual els darrers esdeveniments en el temps no són història, sinó política, o més aviat sociologia, o fins i tot periodisme, i evitant de caure en un d'aquests dos perills extrems: "per una part, els antiquaris ocupats per una dilecció macabra a desfaixar déus morts, i per l'altra, els sociòlegs, publicistes... els únics exploradors del que és vivent" (M. Bloch). No oblidem que el present no és més que la darrera fase de la història, precisament, la nostra.

2. Elements d'investigació històrica[22]

L'objecte de la ciència històrica és la dinàmica de les societats humanes i la matèria històrica la constitueixen els tipus de fets que cal estudiar per a dominar científicament aquest objecte. Classifiquem, globalment, aquests fets:

• els fets de masses: és aquella tipologia de fets que tenen en consideració la quantitat de persones (demografia), de recursos i béns (economia) i de pensaments i creences (mentalitats i opinions)

• els fets institucionals: són els que tenen en compte el marc de les relacions humanes (dret civil, constitucions polítiques, tractats internacionals...)

• els esdeveniments: són tots aquells fets puntuals que configuren el dia a dia del procés històric (aparició i desaparició de personatges, modificacions del govern, conflictes i guerres...)

La història, tanmateix, no és un simple retaule d'institucions, ni un relat i enumeració -per exhaustiu que sigui- dels esdeveniments, ni una llista de personatges, ni una cronologia sistemàtica; però ha de tenir present les institucions, esdeveniments i, en definitiva, tots aquells fets que vinculen la vida quotidiana de les persones a la dinàmica de les societats de les que formen part.

Què pot fer l'historiador davant d'aquesta complexitat d'elements que configuren la matèria històrica? Com qualsevol científic, ha de plantejar qüestions i resoldre problemes: quan, per què, com, en quina mesura, a favor i en contra de què o de qui... es modifiquen i transformen els elements de les economies (persones, béns, tècniques productives, distribució de l'excedent...), de les societats (règims polítics, formes d'estat, institucions de tot tipus...) i de les civilitzacions (actituds mentals, valors, creences, sensibilitats estètiques...). Caldrà que l'historiador distingeixi entre els fets d'evolució molt lenta (estructures geogràfiques, mentalitats religioses, grups lingüístics), els ritmes més ràpids (fluctuacions econòmiques, alteracions dels preus) i els simples esdeveniments, la importància dels quals haurà de valorar, sospesar i esbrinar quina incidència tenen en el conjunt del procés històric.

Per tot plegat haurà d'utilitzar diverses tècniques d'investigació i recerca: anàlisi estructural, anàlisi conjuntural, anàlisi de continguts de textos i d'expressions verbals i estètiques, elecció i selecció de les fonts, crítica de llur validesa...

Si volem entendre, doncs, el que s'esdevingué en una determinada part del món durant un cert període de temps històric, haurem d'investigar, en primer lloc, les circumstàncies que condicionaren aquells fets i aquelles conductes. És a dir, haurem d'investigar el medi i els recursos, els instruments tècnics i l'estructura de classe de la societat (o societats) que va existir en aquell lloc i temps examinats. Amb aquestes dades, formularem una teoria específica del funcionament de la societat (o societats) en qüestió que es referirà, per una banda, als problemes fonamentals d'organització de la producció i de la distribució i, per l'altra, al tipus de desenvolupament que es derivi de les solucions donades a aquests problemes. En altres paraules: hom començarà amb una teoria de l'economia de la societat en qüestió i, sobre aquesta base, hom construirà teories de la política, el dret, la religió, la cultura.... Aquest conjunt de teories interrelacionades poden, aleshores, utilitzar-se com a guia per a l'estudi i ordenació dels fets que l'historiador pugui deduir de les fonts de les que disposi.

Aquest mètode pot aplicar-se al present tant com al passat. Adquireix, tanmateix, la seva més gran significació com a mètode per a estudiar el present, perquè ens capacita per a veure els esdeveniments actuals en la seva perspectiva correcta i per a entendre les forces que estan modelant el futur. Aplicat al present no serveix només de model d'interpretació, sinó també de guia per a l'acció encaminada a la construcció d'un món i una societat millors[23].

Hem d'insistir, ara que el treball en equip i l'intercanvi d'informació, propiciat pel desenvolupament de les noves tecnologies telemàtiques, són necessitats peremptòries, que la preparació i formació d'un estudiant d'humanitats, sense menystenir les velles regles de coneixement i crítica dels textos, de consulta de les fonts directes i dels arxius, ha de comportar una iniciació sòlida en programaris de tractament de textos, imatges, sons i animacions, un domini de les diverses potencialitats d'Internet, un ús constant i sistemàtic de les diverses bases de dades, un aprofundiment, teòric i pràctic, de les potencialitats dels hipermèdies, un coneixement i reflexió sobre les implicacions entre tecnologies digitals i societat informacional, i tot plegat des d'una perspectiva crítica, cooperativa, global i interdisciplinària.

3. Per a què la història?[24]

Molta gent creu que la història és l'ofici de l'historiador; molts historiadors, per la seva banda, consideren que la història és el seu ofici: són els especialistes i se'ls respecta com a tals, són els experts privilegiats del passat. Tanmateix, som conscients, o potser fora bo que ho fóssim, que la història corcerneix a tothom; el llenguatge quotidià, si més no, està ple de referències a la història: hom parla sovint de "data històrica", o d'"ironies de la història", o dels "designis de la història" i dels "enigmes de la història"; sovint es considera que la història "dóna lliçons", "jutja" personatges, i alguns fets "passen" a la història. D'altres són més dràstics i es limiten a dir: "no em vinguis amb històries". Dóna la impressió com si la història ens dominés: qui no ha sentit a dir allò de "històricament ha estat així"?, com si la història ens manés des del passat, com si ens haguéssim d'inclinar dòcilment davant d'ella.

Però sabem que la història no fa res. Són les persones, els grups, les societats... qui ho fan tot: si el passat importa és pel que significa per a nosaltres, atès que és el producte de la nostra memòria col·lectiva. El passat remot o pròxim té sempre un sentit, ens ajuda a comprendre millor la societat en la que ens ha tocat viure i la que hem de construir, ens ajuda a saber què cal defensar i què destruir. Perquè la història és una relació activa amb el passat .

"és la necessitat que sent cada grup humà en cada moment de la seva evolució, de cercar i de posar en relleu, en el passat, els fets, els esdeveniments, les tendències que preparen el temps present i que permeten comprendre'l, que ajuden a viure'l" (LucienFebvre)

Però, com entenem i com funciona aquesta relació activa amb el passat? En fonamentar el coneixement històric en una relació activa amb el passat, invertim radicalment la relació present-passat: ja no és el passat qui té la primacia sobre el present, sinó que és el present qui planteja les qüestions. I el present necessita del passat en relació amb l'esdevenidor, atès que no es tracta únicament de "viure el present" sinó de canviar-lo. Diu un proverbi àrab: "l'home s'assembla més a la seva època que als seus pares". Atès que som fills de la nostra època, hem de partir del nostre avui, de la nostra experiència i dels nostres problemes, per adreçar-nos al passat.

"És sempre de les nostres experiències quotidianes de les què (...) prenem en darrera anàlisi els elements que ens serveixen per reconstruir el passat" (Marc Bloch)

De fet, els estudis sobre el passat depenen d'allò que ens interessa en el present. La publicació recent d'un llibre sobre "La dona celta" no té sentit més que si en ell hi veiem el reflex del moviment d'emancipació de la dona, atès que els nostres coneixements sobre els celtes no ha variat substancialment des dels romans i, en canvi, el llibre apareix precisament ara. Si no ens interessa el present no ens pot interessar la història. A més, la investigació històrica és sempre tributària del present: la revolució francesa del XVIII ajuda a entendre millor l'anglesa del XVII; les revolucions del XX (la russa de 1917, l'alemanya de 1918, la italiana de 1920, l'espanyola de 1936) permeten interpretar millor la revolució francesa; l'experiència dels soviets russos fa més comprensible la Comuna de 1793 i 1871; la II Guerra Mundial caracteritza millor la primera; la societat burgesa il·lumina retrospectivament la societat feudal.

El llibre de J.I.Finley[25] il·lustra molt bé aquesta concepció, atès que, a partir d'una reflexió sobre els problemes que li preocupen de l'actual democràcia es remunta al món grec per tal d'estudiar, a partir de la figura de Sòcrates, els orígens i les contradiccions de la democràcia grega.

La reflexió històrica és regressiva: funciona a partir del present, en sentit invers del fluir del temps. Si el present té primacia sobre el passat és perquè únicament el present imposa i permet canviar el món: cal posar el passat al servei del present per tal d'afirmar la capacitat política i cultural des pobles ahir i, per tant, avui.

La història forma part dels instruments per mitjà dels quals la classe dirigent manté -i de vegades justifica- el seu poder; l'aparell de l'estat intenta controlar el passat, ideològicament i políticament. Observem els següents exemples:

• el 1992 es va celebrar a l'estat espanyol el 500 anniversari del "descobriment" d'Amèrica. Ritualitzant aquesta data es fa més fàcil camuflar en què va consistir aquest "descobriment": una etapa de genocidi i espoliació dels recursos del centre i del sud d'Amèrica i d'extermini de pobles i cultures.

• molts llibres segueixen dividint el temps històric en funció de les dinasties: l'època dels Reis Catòlics, la de Felip II, la del comte Ramon Berenguer IV, la de Jaume I, la de Ferran VII..., i amb ells tota la ideologia subjacent d'acceptació del poder monàrquic, de manera que se'ns ha omplert el cap de personatges alhora que se'ns desposseïa de la memòria popular

• la història que estudiem sembla una història feta per homes i adreçada només als homes: la dona no hi surt mai. No està considerada com a protagonista de l'esdevenir històric: és un personatge marginal. No és curiós que tots nosaltres hem sentit a parlar, precisament, de Juana la loca?. No només la dona no hi apareix, sinó que la concepció i visió de tot el procés històric és androcèntrica. Posem un exemple: fins el 1050, aproximadament, la dona jugava un paper molt important en el món econòmic, social i cultural de la Catalunya medieval, però, a partir d'aquesta data, s'observa en els documents un canvi molt important que la deixarà relegada a una posició secundària. Des de la perspectiva de la història de la dona, no hauríem d'agafar aquesta data com un element clau de la periodització de la Història de Catalunya? Per què molt poca gent ha sentit a parlar del preciós llibre de Duoda adreçat al seu fill, quan es tracta de la primera obra completa que conservem de l'època medieval?. Fem un senzill exercici mental: quantes dones coneixem que hagin "practicat" la filosofia? Quantes dones artistes podem enumerar? I científiques? I estadistes? De què parla, doncs, la història? De qui parla? I a qui ignora?

• la mateixa idea de progrés, que alguns consideren inherent a la pròpia evolució històrica -com si la història tingués una finalitat, una meta-, pot ser un recurs ideològic per justificar la situació actual i el domini del planeta per part de les potències hegemòniques. Mai com fins ara s'havia donat el fet que un terç de la població mundial se'n anés a dormir cada dia amb fam; mai les desigualtats entre els éssers humans -que totes les legislacions del món s'apressen a dir que som iguals- havien estat tan cruels; mai com fins ara l'ésser humà havia tingut tan poder destructiu a les seves mans -tenim capacitat militar per destruir 4.000 vegades el planeta; mai s'havia donat el cas que el que un continent inverteix en productes per aprimar podria servir per alimentar la població d'un altre continent... Potser sí que hem progressat; però, a costa de què? a costa de qui?

• també el passat és utilitzat i manipulat convenientment per les pel·lícules, la televisió, els manuals escolars. Constantment se'ns bombardeja amb la idea que els "grans homes" són els autèntics protagonistes de la història, que el sistema és bo (sigui el sistema de presons o l'economia de mercat) i que si es cometen abusos és degut a l'existència de persones sense escrúpols; que l'exèrcit és una institució necessària i prestigiosa, que inculca valors com l'honor i la glòria, el companyerisme i la virilitat (a les pel·lícules sempre sol morir l'amic de l'heroi que, a més, és el qui sol tenir problemes amb la seva esposa). Tot i que sabem que les dones van exercir un paper importantíssim en l'expansió de la frontera americana cap a l'oest, les pel·lícules de cowboys les releguen a casar-se amb el bo o a fer de prostitutes al "saloon"; per no citar la tergiversació brutal de les pel·lícules d'indis, que són els que maten, violen i arrenquen cabelleres, quan sabem que era exactament a l'inrevés. Algunes sèries televisives vessen moralisme familiar (La família Apple, La casa de la pradera, Con ocho basta...) i tot un conjunt de pel·lícules, pretesament històriques, de romans i cristians, falsegen fins a tal punt la veritat històrica, que molta gent les considera autèntics documentals sobre els fonaments de la civilització mediterrània! 

• les festes nacionals són també un element per a ritualitzar el passat i atreure, al servei de qui mana, la memòria popular. Prenem una diada tan significativa per Catalunya com l'11 de setembre, el protagonisme de la qual gira al voltant de Rafael Casanova, a qui s'atribueix la defensa de tots els valors de la pàtria catalana; però en pocs llocs s'explica que, de fet, defensava els interessos de l'aristocràcia barcelonina i que va preferir rendir la ciutat a les tropes felipistes a ordenar als escamots populars un atac al centre de la intendència de les tropes atacants (Mataró) per por que un triomf d'aquest sector de l'exèrcit desencadenés una revolta popular. L'ocultació és un dels procediments que més sovintegen en el control de passat. Recordem, per exemple, que després de la derrota nordamericana a Indoxina, el 1975, Kissinger declarava: "no podem permetre'ns el fet de discutir sobre el passat; el que necessitem és la unitat nacional amb vistes al futur". La Resistència francesa contra la invasió nazi ha estat convertida en prototipus de lluita per la llibertat, però a França és encara tema tabú la guerra d'Argèlia i la seva emancipació colonial.

Sovint, doncs, la història tradicional, la del programa oficial dels cursos escolars o universitaris, el que pretén és fer-nos desinteressar pel passat per tal de perdre de vista els punts de referència que permetrien criticar radicalment el present i definir, per al futur, l'exigència d'una societat qualitativament diferent.

Per a què, doncs, la història? Per a què, doncs, el nou humanisme digital?