 |
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
Una primera impressió que ens dóna l’art islàmic, pel que fa a tècniques i formes, és que no aporta res de nou. Motius decoratius, unitats de planificació, detalls de construcció... els trobem a les tradicions artístiques anteriors del Pròxim Orient i la Mediterrània. Aquesta generalització té excepcions: en el terreny de la tècnica va aparèixer un art de la ceràmica totalment nou, i en la decoració l'escriptura àrab constitueix una important innovació iconogràfica i ornamental.
La manca del desenvolupament de pintura i escultura s'entén per la concepció musulmana de la naturalesa, que considera efímeres, i per tant inútils de reproduir, totes les seves manifestacions. Cal afegir-hi la prohibició -no explicita a l'Alcorà- de produir imatges que podrien esdevenir objectes de culte idolàtric. Per això ens haurem de centrar en l'arquitectura i la decoració
Característica fonamental de l’arquitectura és la horitzontalitat (menys al minaret). Evita la sensació de sòlid i ple, per això les superfícies arquitectòniques són mogudes i calades, embellides amb decoracions. Consideren la construcció com inscrita en una plaça circumdant, accentuen el jardí respecte l'edifici i es va preferir, més que el gran palau, un conjunt de petits pavellons dins d'un jardí de planta rigorosament estudiada. Però, mai res que superés la dimensió humana.
Però l'aspecte més interessant de l'art islàmic primitiu és l‘ambigüitat i l'ambivalència de significat. Una residència campestre, un ribat i un caravanserrall compartien la mateixa distribució formal; s'empraven els mateixos dissenys i tècniques decoratives per edificis totalment diferents. En aquests casos les diferències de finalitat i utilització no eren establertes pels monuments, sinó per les activitats que hi tenien lloc. Aquesta primacia de la vida humana i les necessitats socials explica també per què quasi tots els grups de monuments islàmics, des de la mesquita als estucs o l'ornamentació, eren flexibles i adaptables a diferents finalitats. Es caracteritza, també, pel seu refús deliberat dels símbols. El contrast amb el desenvolupament cristià medieval és, doncs, realment notable.
1. La formació de l’art islàmic
Podem veure la formació de l'art omeia com la integració dels elements de dos móns, el mediterrani i l’asiàtic, a la qual s’hi inserí la tradició greco-romana i bizantina. Així, l’art musulmà primitiu recull, com a característiques principals, l’empreu de la cúpula, la despreocupació per la bellesa dels materials, l’ús del maó, l’ornamentació íntegra de les superfícies (horror vacui), la pèrdua del culte a la forma humana, la progressiva desaparició de l'escultura, les gelosies fetes a base de guixeries, els alicatats ceràmics i el gust per l'opulència.
A la dinastia omeia, el califa Abd el-Malik va fer edificar a Jerusalem, el 691, la cúpula de la Roca (Qoubbat el-Cakhra), erròniament designada com mesquita d'Omar; la Gran Mesquita de Damasc és, tanmateix, la creació més notable de la dinastia omeia, construïda per El-Walid, el 705. Pel que fa a l’arquitectura civil, esmentem els castells de Qasr el Haiz (728), Qosair Amra (711-715), Qasr el-Tuba, Jarané i Jirbat al-Mafjar, com els més representatius. La decoració utilitza el mosaic format per petits cubs de pasta de vidre acolorits, amb fragments de nàcar.
La substitució dels omeies pels abbassís a mitjan segle VIII és un fet important en la història de l'Islam. El canvi del califat de Síria a Mesopotàmia, de Damasc a Bagdad, la substitució dels àrabs, suport de la dinastia caiguda, pels perses, auxiliars de la naixent dinastia, el nou caràcter del poder suprem, el canvi d'una autoritat encara semi-patriarcal de cap de clan per una monarquia teocràtica, són les noves condicions històriques que influiran en el desenvolupament de la civilització musulmana.
Els monuments dels omeies foren concebuts, edificats i decorats per artistes de Síria, Constantinoble i Egipte, fidels a la religió cristiana o musulmana. Els monuments dels abbassís, obres d'artistes d'Iraq o de Pèrsia, porten l'empremta de les tradicions iranís i s'assemblen als palaus dels reis sassànides. Es substitueix la pedra tallada pels totxos. El maó constitueix no només les parets, sinó els suports aïllats, les columnes substituïdes pels pilars. La seva lleugeresa i cohesió amb el morter el fan particularment adient per a l'assentiment de les voltes. La manca de fusta va generalitzar l'ús de la volta per plaques. Una de les sales més característiques és l'iwan. El Taq-i Kesra, el gran palau de Ctesifon, presenta un iwan la volta del qual, de 26 m d' amplària, s'aixeca a 34 m del sòl. No ens ha quedat res del Bagdad creat per El-Mansur. Per estudiar l'arquitectura religiosa i civil d'aquesta època cal anar a Samarra, residència de set califes abbassís, del 838 al 889.
2. L’Islam: el procés de descentralització
Per a seguir la influència de l'art abbassí cal anar a Egipte i Ifriqiya (Tunísia) les quals, al segle IX, encara reconeixien l'autoritat espiritual i el prestigi intel·lectual del califat de Bagdad. La mesquita d'Amr en Fostat (del segle I de l'Hègira) i la mesquita d'Ibn Tulun (879), inspirada directament en l'arquitectura de Samarra, en són els paradigmes. Tota la construcció és de maó i els arcs lleugerament peraltats. El recinte està emmarcat per les ziyadat, grans patis allargats que constitueixen, al llarg de la façana anterior i de les laterals, una mena de períbol (=espai clos situat al voltant d'un temple o d'un edifici). Com els minarets de Samarra que revivien els records de les torres perses dedicades al culte del foc, el d'Ibn Tulun es composa d'un nucli cilíndric envoltat per una rampa en hèlix.
Res ens ha arribat dels palaus construïts a El Caire per Ahmed ben Tulun. Les residències privades presenten molta analogia amb les de Samarra: grans cases amb alcoves al voltant d'un pati
El 670, Sidi-Okba, després d'envair Ifriqiya, l'antiga província romana d'Àfrica, l'actual Tunísia, va fundar la ciutat de Kairuan i la dotà d'una Gran Mesquita, que, malgrat la seva sobrietat de línies i de decoració, i del seu aspecte una mica rude, és rica en tradicions d'orígens diversos: cristiana d'Àfrica per la seva planta, egípcia per l'anatomia dels seus suports, Síria pel seu minaret, Mesopotàmica per les seves cúpules.
La Guerra Santa contra els cristians, el desig de protegir el país conquerit contra les temptatives de desembarcament, les expedicions de saqueig..., propagaren en el món musulmà la institució dels ribats: monestirs i fortaleses al mateix temps, comparables als establiments dels Ordes Militars, es multiplicaren al llarg de les fronteres marítimes. Els més famosos i els millors conservats són els de Monastir i Sussa (821)
3. L’art hispanomusulmà
Quan la dinastia omeia de Damasc fou exterminada (750) pels nous califes abbassís, el príncep Abd al-Rahman es proclamà sobirà de tot al-Andalus i adoptà, a la mesquita de Còrdova (773), el títol d'emir, fins aleshores utilitzat pels governadors provincials; no gosà atribuir-se el títol califal i reconegué encara la dependència religiosa amb l'únic califa de l'Islam. Per primera vegada, s'instituïa una entitat política que, sense trencar el lligam religiós, s'organitzava independentment de la resta del món islàmic. Aquest període d'independència política però no religiosa s'anomena emirat de Còrdova
Quan Abd al-Rahman III pujà al poder (912) la situació era conflictiva: amenaça del regne de Lleó i del nou poder fatimita d’Ifriqiya. Reivindicà els seus drets com a descendent dels califes omeies i s'anomenà (929) amir al-mu'minin, instituint així el Califat de Còrdova. L'art d'aquest període, anomenat califal, està representat per la Gran Mesquita de Còrdova, la mesquita de Bad al-Mardum a Toledo i la ciutat i palau de Madinat al-Zahara de Còrdova.
Després de la mort d'Hisam II (1013) sorgiren diversos líders, provinents de les nombroses faccions degudes al conglomerat ètnic d'al-Andalus, els quals pretenien de restablir el poder central i reivindicar la dignitat de califa. Un consell de notables reunit a Còrdova decretà (1031) l'abolició del califat i establí un consell d'estat. La unitat, ja pràcticament inexistent des del 1009, fou definitivament trencada i s'inicià el període anomenat dels regnes de taifes. L'art d'aquest període estaria representat pel palau d'al-Zahi i Gasr al-Mubarak a Sevilla, el de l'Aljaferia de Saragossa i l'Alcassaba de Màlaga, Almeria i Granada.
Una delegació dels principals reis de taifes, impotent davant l’ímpetu de la conquesta cristiana, demanaren ajut als almoràvits -nòmades saharauis emparentats amb els actuals tuaregs. A finals del segle XI, l'imperi almoràvit abastava la meitat sud de la península i l'oest de Berberia inclosa Argèlia. A la mort del segon califa almoràvit, Ali ibn Yusuf el 1143, l'imperi almoràvit es desmembrà en noves dinasties de taifes. La Gran Mesquita de Tlemecen (Argèlia), la Mesquita Qarawiyn de Fes i la cúpula el-Badiyn a Marràqueix són expressions de l'art d'aquesta època. De la península només podem citar El Castillejo de Monteagudo a Múrcia.
La segona onada de berbers, els almohades, procedents dels Gran Atlas, conqueriren al-Andalus (1147). La desmembració de l'imperi almohade s'inicià després de la desfeta de las Navas de Tolosa (1212). D'aquest període cal esmentar la Giralda de Sevilla, la Mesquita Kutubiyya a Marràqueix, la de Hassan a Rabat, la Qasba de Badajoz, la Torre de l'Or a Sevilla i la fortalesa d'Alcalà de Guadaira.
Muhammad ibn Yusuf ibn Nasr aconseguí, mitjançant el vassallatge de Ferran III de Castella, de crear un estat musulmà a Granada, Màlaga i Almeria, que fou el regne nassarita de Granada. L'Alhambra de Granada i el Generalife en són la seva culminació artística.
 La ciutat musulmana |
 L'art musulmà |
 L'Alhambra de Granada |
|
|
|
Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner |