Si considerem la gran quantitat de monuments que s'han conservat dels tres primers segles d'història islàmica, la primera conclusió que en traiem és que, en els nivells més de tècniques i formes, tot just existeix res de nou. Pràcticament cada motiu decoratiu considerat aïlladament, cada unitat de planificació, cada detall de construcció i cada tipus d'objecte té un prototipus directe en les tradicions artístiques anteriors del Pròxim Orient i el Mediterrani. Les modificacions de la forma dels arcs que es donen a Còrdova o a la mesquita d' Ibn Tulun, i àdhuc els experiments amb voltes trobats al nord-est de l'Iran, no semblen ser més que canvis i exercicis evolutius.

Aquesta generalització té excepcions: en el terreny de la tècnica va aparèixer un art de la ceràmica totalment nou, i en la decoració l'escriptura àrab constitueix una important innovació iconogràfica i ornamental. Les unitats arquitectòniques d'origen iraní, com l' iwan, apareixen a Síria; en el nord d'Àfrica es trobaven dissenys decoratius sassànides; l'estuc va arribar a ser omnipresent com a tècnica de decoració.

Des d'aquest nivell de simples formes i tècniques podem passar al terreny més complex dels significats, el nivell en el que comencen a manifestar-se l'originalitat i el caràcter únic de l'art islàmic. Entre els diferents aspectes d'aquesta originalitat, un és principalment compositiu i distributiu. Encara que cap dels elements simples de la mesquita hipòstila era original, la composició d'un edifici acabat era diferent de la de qualsevol altre que el precedís. En la decoració la nova distribució de formes característiques va adquirir un impuls especial: les representacions d'éssers vius varen disminuir, mentre que predominaven els elements vegetals i geomètrics.

Podem atribuir significats concrets a algunes de les formes. Sense sofrir alteracions importants en la seva forma, les torres esdevingueren minarets, els nínxols mihrabs, i una concentració de naus a una banda de l'edifici senyalava la qiblah sempre que aquestes característiques es trobessin en una mesquita. Les inscripcions àrabs esdevingueren elements iconogràfics concrets que definien el significat específic d'un monument.

Però l'aspecte més interessant de l'art islàmic primitiu és l'ambigüitat i l'ambiva1ència de significat, com si la forma visible no tingués significació fora de sí mateixa, o la significació de la forma vingués donada per altres mitjans. Una residència campestre, un ribat i un caravanserrall compartien la mateixa distribució formal; s'empraven els mateixos dissenys i tècniques decoratives per edificis totalment diferents. En aquests casos les diferències de finalitat i utilització no eren establertes pels monuments, sinó per les activitats que hi tenien lloc. Aquesta primacia de la vida humana i les necessitats socials explica també per què quasi tots els grups de monuments islàmics, des de la mesquita als estucs o l'ornamentació, eren flexibles i adaptables a diferents finalitats. L'art islàmic primitiu es caracteritza, a més de per la seva ambigüitat i flexibilitat, pel seu refús deliberat dels símbols. El contrast amb el desenvolupament cristià medieval és realment notable.

La formació de l'art islàmic es pot veure com:

Dins d'aquest procés es poden percebre algunes direccions que proporcionen al mateix temps un sentit de l'evolució de l'art islàmic primitiu i alguns dels efectes que pretenia crear.

Però aquesta evolució va proporcionar a l'art islàmic primitiu una extraordinària llibertat per adaptar-se als mecenes i a les necessitats locals, atès que no estava subjecte a cap consens de gust o mecenatge. És per aquesta, més que per cap altra raó, pel que trobem tal varietat, de vegades desconcertant, de monuments islàmics primitius.

Tanmateix, la realització més important d'aquests segles fou l'afortunada creació d'un marc monumental per a la nova cultura, és a dir, un conjunt estable de formes diferent d'altres de contemporanis, a desgrat d'utilitzar, en gran part, els mateixos elements. Les actituds, a l'igual que el marc, eren temptatives conscient d'autodefinir-se, de formular, utilitzant els termes de cultures més antigues, un llenguatge de formes visuals que estigués al servei de les necessitats de la nova cultura i mantingués la seva diferent identitat. Però, atès que els elements emprats en la creació d'aquest llenguatge provenen, en gran part, del Mediterrani antic o de l'Orient Mitjà, l'art de l'Islam primitiu és una de les variants de la rica herència de l'antiguitat clàssica, és un art medieval.

La manca del desenvolupament de pintura i escultura s'entén per la concepció musulmana de la naturalesa, que considera efímeres, i per tant inútils de reproduir, totes les seves manifestacions. Cal afegir-hi la prohibició -no explicita a l'Alcorà- de produir imatges que podrien esdevenir objectes de culte idolàtric. Per això ens haurem de centrar en l'arquitectura i la decoració

Característica fonamental és l'horitzontalitat (menys al minaret). Evita la sensació de sòlid i ple, per això les superfícies arquitectòniques són mogudes i calades, embellides amb decoracions.

Consideren la construcció com inscrita en una plaça circumdant. Amb els turcs i els mongols, la importància de1 jardí respecte a l'edifici s'accentuà, i es va preferir, més que el gran palau, un conjunt de petits pavellons dins d'un jardí de planta rigorosament estudiada. Però, mai res que superés a la dimensió humana.

Existeix una relació constant entre ambient natural i ambient arquitectònic, que s'inserta en el seu hàbitat gràcies al caràcter pictòric (alegre i obert), de vegades amb l'ajut de la decoració, que pot cobrir tota la superfície i contribueix a disfressar l'estructura constructiva sense crear mai un punt focal o un centre que cridi l'atenció. Aquesta tendència a evitar elements que ressaltin, va determinar la decoració en fris continu.

Entre els elements constructius més significatius esmentem:

L'arc: es disposa d' una gran varietat de tipus i formes. Fou emprat l'arc de mig punt sobre columna, segons la tipologia bizantina; però aviat s'elaborà l'arc apuntat, present a l'arquitectura sassànida. De vegades, diferents formes s'acoblaren una damunt l'altra, o es sobreposaren arcs de diferent traça. Així, tenim una llarga llista de tipus, amb esquemes sovint inspirats per exigències no d'estètica sinó purament decoratives: l'arc de ferradura, lanceolat, trilobat, polilobat, peraltat, amb mocàrabs...

La cúpula: les primeres es desenvoluparen a Egipte on guanyaren esveltesa (respecte les bizantines i sassànides) en recolzar-les sobre un alt tambor, unit a la planta quadrada inferior arrodonint els angles d'aquesta. Després s'adoptaren tot tipus d'unions (trompes, petxines, nínxols, mocàrabs) per a cúpules de diferents formes (bulboses, nervades...)

L'iwan: a l'arquitectura dels països sassànides (Iran i Irak), era una sala coberta per una volta de canó, totalment oberta per un dels seus costats, en la que l'emperador rebia els dignataris i administrava justícia. Amb la introducció de la mesquita i de la madrassa (escola d'ensenyament religiós), constituïdes per un pati quadrat amb pòrtics, en el centre de cada costat interior es va construir un iwan que poc a poc va anar adquirint la forma d'un ampli i profund portal, amb la part frontal oberta per un alt arc inscrit en un rectangle i el sostre unit sovint a la paret del fons mitjançant mocàrabs. L'iwan principal estava encarat cap a La Meca i el flanquejaven dos alminars incorporats.

El mocàrab: element decoratiu obtingut mitjaçant la combinació geomètrica de prismes acoblats i truncats per l'extrem inferior en forma de superfície còncava. Se'1 col·loca en fileres superposant-se o elevant-se en progressió. Ha estat emprat per decorar frisos, capitells i cobertes simulant cúpules.

Pel que fa a l'arquitectura civil, els palaus dels sobirans foren construïts inicialment, en època omeia, en el desert segons un esquema centrat pel pati interior. Amb els abbassís s'edificaren a la ciutat i sovint eren adjacents a les mesquites. Des de l'època safaví consistiren en un seguit de petits pavellons inscrits en un jardí. Altres edificis civils són: els caravanserralls, els banys (hamman), els hospitals públics (maristan) i el mercat cobert (suq).

L'arquitectura religiosa s'expressà l'Islam en cinc edificis principals:

LA MESQUITA (de l'àrab masgid = lloc on ens postrem) és l'edifici destinat, sobretot, a l'oració dels fidels. Hom l'utilitza també com a lloc de reunió de la comunitat musulmana. Hi és prescrita únicament l'oració del divendres, bé que hom recomana de fer-hi també les altres, i no serveix per a d'altres cerimònies, com circumcisions, casaments o enterraments. Segons la importància de les poblacions hi ha diverses mesquites de barri, i una, l'aljama és la principal. Les dones hi tenen un espai reservat a l'interior. És estructurada segons una planta rectangular, molt simple, que consta d'un pati a ple aire amb una torre adossada, anomenada minaret o alminar (de minara = far), i el mida, o font de les ablucions, i també d'una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada, per la banda oposada a la porta, per la quibla, paret en la qual s'obre el mihrab (nínxol obert en el mur que assenyala l'a1quib1e, orientació vers La Meca), el mimbar (trona destinada a la lectura i predicació de l'Alcorà,) i la maqsura (un espai tancat on se situava el califa). El material de construcció sol ésser pobre (totxo, guix, argila), però ricament recobert a la part interior de l'edifici per estucs, mosaics o ceràmica.

La decoració

La decoració constitueix el veritable leitmotiv de l'art islàmic, de tal manera que la paraula arabesc s'utilitza avui per designar tot un gènere d'ornaments de tipus geomètric i vegetal, encara que no siguin d'origen àrab. La primera forma d'arabesc -amb raïms, fulles i vímets- la prengueren de les ornamentacions clàssiques de Grècia i Roma, en particular a través de l'art bizantí. Hom diu que pel fet d'ésser nòmades tenien tendències per la decoració exuberant, abstracta, i menyspreaven l'escultura la figura. Un segon tipus d'arabesc és el que utilitza diferents formes elegants d'escriptura per decorar els edificis sagrats amb versicles de l'Alcorà. La composició d'elements geomètrics és la tercera forma d'arabesc.

La decoració està, estretament lligada a l'arquitectura, en la que superfícies planes i avoltades, parets i paviments, exteriors i interiors, apareixen sovint totalment coberts d'ornamentacions de ceràmica (mosaic i rajoles), d'estuc, de fusta, marbre, pedra, terracota. Per a aquesta ornamentació s'utilitza un tipus de fris basat en motius vegetals, geomètrics o epigràfics, que es repeteix fins a l'infinit i es trena amb una gran varietat de formes; els mateixos dissenys s'empraven en la miniatura, les catifes, l'enquadernació de llibres i en els objectes d'ús diari. Els patrons de motius geomètrics s'obtenien amb la repetició de figures simples entrellaçades o sobreposades (cintes trenades, formes estrellades i poligonals, meandres, esvàstiques, dibuixos en ziga-zaga, escacats, figures geomètriques) i foren molt utilitzats sobretot en els productes tèxtils i en la ceràmica.

L'època fatimí és important en la història de la decoració musulmana sobretot pels elements lineals. Al voltant de l'any 1000 es fixa el que s'anomena arabesc. Excepte uns pocs casos, la decoració és plana; no desfona la superfície a decorar i no destaca relleus, ignora els modelats flexibles, les talles obliqües. Entre els elements clars i els fons foscos, entre els plens i els buits, la proporció, en la mesura que es pugui, ha de mantenir-se en les diferents parts d'un mateix plafó. Tot ha d'estar guarnit íntegrament dintre del marc determinat per les línies d'arquitectura. La densitat de la decoració ha de ser uniforme. Però, aquesta densitat pot diferir d'un plafó a un altre; la proporció variable entre els buits i els plens, entre els clars i els foscos, l'amplada de les formes en relleu, la profunditat dels desfonaments, creen la diversitat dels valors locals, la jerarquia dels plafons i els eixos de la composició.

Evitant l'empreu de siluetes massa grans, que esdevindrien taques en aquesta uniformitat, desafiant aquesta harmonia, la decoració ha d'utilitzar, sobretot, formes fines. L'element essencial, l'únic que pot constituir tota la seva ornamentació, que determina el seu disseny constructiu i que marca el seu ritme és la trenyella, el llaç d'amplada constant. Traçar el disseny que seguirà aquesta trenyella, composar-ne un de complicat i 1ògic, atapeït i coherent: aquest és el primer desig del creador de l'arabesc. Treball de dibuixant o, millor dit, de cal·ligrafista, exigeix enginy i cap inclinació per l'observació del món exterior. La decoració musulmana és una construcció quasi purament intel·lectual

el califa Abd el-Malik edifica a Jerusalem, el 691, la cúpula de la Roca (Qoubbat el-Cakhra), erròniament designada com mesquita d'Omar

la Gra Mesquita de Damasc és la creació més notable de la dinastia omeia, construïda per El-Walid, el 705.

esmentem els castells de Qasr el Haiz (728), Qosair Amra (711-715), Qasr el-Tuba, Jarané i Jirbat al-Mafjar

ús del mosaic format per petits cubs de pasta de vidre colorejats, amb fragments de nàcar. Els elements vegetals ocupen un lloc important, sobretot la geganta i la vinya l'empreu de l'estuc, la divisió dels plafons en rombes, i l'estilització i factura dels elements vegetals anuncien ja el naixement de l'estil islàmic

La substitució dels omeies pels abbassís a mitjans segle VIII és un fet important en la història de l'Islam. El canvi del califat de Síria a Mesopotàmia, de Damasc a Bagdad, la substitució dels àrabs, suport de la dinastia caiguda, pels perses, auxiliars de la naixent dinastia, el nou caràcter del poder suprem, el canvi d'una autoritat encara semi-patriarcal de cap de clan per una monarquia teocràtica, són les noves condicions històriques que influiran en el desenvolupament de la civilització musulmana.

Els monuments dels omeies foren concebuts, edificats i decorats per artistes de Síria, Constantinoble i Egipte, fidels a la religió cristiana o musulmana. Els monuments dels abbassís, obres d'artistes d'Irak o de Pèrsia, porten l'empremta de les tradicions iranís i s'assemblen als palaus dels reis sassànides

Se substitueix la pedra tallada pels totxos. El maó constitueix no només les parets, sinó els suports aïllats, les columnes substituïdes pels pilars. La seva lleugeresa i cohesió amb el morter el fan particularment adient per a l'assentiment de les voltes. La manca de fusta va generalitzar l'ús de la volta per plaques. Una de les sales més característiques és l'iwan. El Taq-i Kesra, el gran palau de Ctesifon, presenta un iwan la volta del qual, de 26 m d' amplària, s'aixeca a 34 m del sòl. No ens ha quedat res del Bagdad creat per El-Mansur. Per estudiar l'arquitectura religiosa i civil d'aquesta època cal anar a Samarra, residència de set califes abbassís, del 838 al 889.

Està representada per dues mesquites: la Gran Mesquita de Samarra i la d'Abu-Dolaf. L'estructura dels minarets evoca el record del mazdeisme.

Hem d'esmentar el palau d'Ojaidir, situat a 120 km al sud-oest de Bagdad, fundat per Isa ben Mussa cap el 778

Els palaus de Samarra han estat terriblement arruïnats. El més important, el Jausaq el-Jaqani, fundat cap el 836 per El-Motacim es destaca encara sobre una terrassa que domina el marge esquerre del Tigris. Un segon palau, anomenat de Bulkuwara presenta analogies amb Ojaidir i Jausaq

A la riba dreta del Tigris, davant del palau del Califa, s'aixeca el castell de l'Enamorat, Qasr el-Achiq, amb un caràcter més de fortalesa que de residència d'un sobirà.

A les residències privades, baix relleus d'estuc guarnien les parets fetes de fang, el marc de les portes i els frisos; els sostres eren de fusta esculpida i pintada. Un dels palaus ofereix nombroses pintures en guix, Si afegim que els decoradors no ignoraven ni el mosaic de petits cubs i fragments tallats en nacre, ni la marqueteria, ni les rajoles, tindrem una idea de la varietat de tècniques que concorrien en l'ornamentació dels interiors.

Es conserven, també, decoracions pintades en els palaus de Samarra. La figura humana i els animals ocupen el lloc més important, testimoniant la llibertat de pensament dels mestres del país respecte les prohibicions que després s'imposaren. Colors rics, brillants, plans, desproveïts de modelat i rodejats per vigorosos traços negres, ens parlen d'una concepció pròpiament asiàtica de la decoració.

Per seguir la influència de l'art abbassí cal sortir d'Àsia i arribar a Egipte i Ifriqiya (Tunísia), que al segle IX encara reconeixien l'autoritat espiritual i el prestigi intel·lectual del califat de Bagdad.

La mesquita d'Amr en Fostat (del segle I de l'Hègira) i la mesquita d'Ibn Tulun (879), inspirada directament en l'arquitectura de Samarra. Tota la construcció és de maó i els arcs lleugerament peraltats. El recinte està. emmarcat per les ziyadat, grans patis allargats que constitueixen, al llarg de la façana anterior i de les laterals, una mena de períbol (=espai clos situat al voltant d'un temple o d'un edifici). Com els minarets de Samarra que revivien els records de les torres perses dedicades al culte del foc, el d'Ibn Tulun es composa d'un nucli cilíndric rodejat per una rampa en hèlix.

Res ens ha arribat dels palaus construïts a El Caire per Ahmed ben Tulun. Les residències privades presenten molta analogia amb les de Samarra: grans cases amb alcoves al voltant d'un pati

El 670, Sidi-Okba, després d'envair Ifriqiya, l'antiga província romana d'Àfrica, l'actual Tunísia, va fundar la ciutat de Kairuan i la dotà d'una Gran Mesquita, que, malgrat la seva sobreitat de línies i de decoració, i del seu aspecte una mica rude, és rica en tradicions d'orígens diversos: cristiana d'Àfrica per la seva planta, egípcia per l'anatomia dels seus suports, Síria pel seu minaret, Mesopotàmica per les seves cúpules.

La Gran mesquita de Sussa (850) i el petit oratori de Bu Fatata (838) són d'estructura més robusta i d'aspecte més rude.

Coneixem la seu d'El-Abbasiya, el Castell Vell, a 3 km de Kairuan, on s'allotjaren per viure allunyats de les faccions de la capital. La residència de Raqqada destaca per un gran estany rectangular, al costat del qual s'aixecava un cos d' habitacions amb sales pavimentades de mosaics similars a les basíliques.

La Guerra Santa contra els cristians, el desig de protegir el país conquerit contra les temptatives de desembarcament, les expedicions de saqueig..., propagaren en el món musulmà la institució dels ribats: monestirs i fortaleses al mateix temps, comparables als establiments dels Ordes Militars, es multiplicaren al llarg de les fronteres marítimes. Els més famosos i els millors conservats són els de Monastir i Sussa (821)

La cultura musulmana té en la mesquita el seu edifici paradigmàtic. La funció dels temples clàssics -grecs i romans- era la d'albergar els déus. Els temples cristians eren la casa de Déu, però havien d'aixoplugar també els fidels. La mesquita representa la tipologia més simple del temple. Els musulmans només necessiten una superfície horitzontal, el sòl, per a les seves pregàries, sense imatges ni altars. Fins i tot les arenes del desert són el seu temple si hom coneix el requisit fonamental: l'orientació. Els resos es fan sempre en direcció a la Meca, centre del món islàmic.

El conjunt de Còrdova -un rectangle de 175 x 128 metres- forma un dels primers exemples del tipus hipòstil de mesquita, el més idoni per a resoldre les necessitats de la comunitat musulmana. a través de nombroses portes es pot accedir a un ampli pati o sahn de 120 x 58 metres, en què hi ha una font per a les ablucions. Sense cap mur de separació els fidels, ja purificats, entraven al haram o sala d' oració, amb tot d'estores per terra, on feien les pregàries.

Aquesta absència de límits mostra la sensació d'infinitud, de buit arquitectònic que volien comunicar els constructors islàmics.

En la primitiva construcció d'Abd al-Rahman I el haram constava d'onze naus de dotze trams cadascuna, amb columnes i capitells tant romans com visigòtics, segons el sentit eclèctic de l'art musulmà. Flexible i adaptable, aquest bosc de 514 columnes albergava petites reunions dels mestres amb els seus deixebles, passejades de grups d'amics, sentències dels cadís després d'escoltar les causes judicials i immenses aglomeracions per fer els resos preceptius.

Els arquitectes d'Abd al-Rahman I dotaren d'altura i lluminositat el conjunt gràcies a un enginyós sistema de suports sobreposats. Sobre les columnes, les pilastres sostenen arcs de mig punt i s'enllacen amb arcs de ferradura que les falquen. La dicromia de les dovelles -blanc i vermell- correspon als materials usats: pedra i maó, Aquest cromatisme i la major amplitud dels arcs superiors accentua l'esveltesa i lluminositat del recinte i li dóna un ritme únic. Simbòlicament aquesta sala mostra la imatge d'un oasi de palmeres, singular enclavament per reconfortar-se en la immensitat del desert.

La mesquita va patir tres importants modificacions en època islàmica, Abd al-Rahman II va allargar el haram en set trams, va construir un nou mihrab, va aixecar el minaret i va obrir les portades exteriors amb portes de ferradura amb arrabà.

El mihrab, fornícula situada en el mur de la quibla, assenyala la direcció a La Meca (a Còrdova, el sud). La seva única funció era la de donar ressonància a les paraules de l'imam i en cap moment no el podem confondre amb l'altar cristià. El seu espai intern és coronat per una volta que facilita extraordinàriament l'efecte sonor.

Al-Hakam II (962-965) hi afegeix dotze trams més, tot conservant el mihrab enriquit amb mosaics d'origen bizantí . Realitza la maqsura i introdueix la volta d'arcs encreuats. Aquesta volta hispano-musulmana, de base octogonal, s'aguanta sobre uns nervis creuats que deixen un espai central cobert amb gallons de volta. La maqsura (lloc reservat al califa com a primer iman) és un espai de gran bellesa en què hi ha combinats arcs de ferradura i arcs lobulats.

Al-mansur (987-990) hi va afegir vuit naus més i va descentrar el mihrab. Aquesta ampliació lateral, de menor importància i inferior qualitat, correspon més aviat a l'interès propagandístic que tenia per assemblar-se als califes. Així es va aconseguir la planta definitiva de 19 naus.

La mesquita és farcida d'una sèrie d'elements decoratius, de forma abstracta, d'enorme bellesa. Aquesta decoració arriba a amagar l'estructura global de l'edifici. Per això la societat musulmana valora el treball del decorador enfront del de l'arquitecte que, a diferència d'Occident, és considerat com un simple artesà. Això és reflex d'una cultura en què forma i funció no tenen necessitat de correspondre's, en què la sensualitat no està renyida amb la raó i en què l'ornamentació no està subordinada a l'estructura espacial.

Bibliografia