L'Alhambra, nom abreujat de Qal'at al-Hamra, "la fortalesa vermella", probablement degut al color ferruginós de les argiles del terreny circumdant, és un recinte fortificat, de forma irregular, situat en un turó conegut en fonts medievals com la Sabika (és el més alt i l'accés des del nord o l'oest és pràcticament impossible). És, per tant, una posició defensiva natural que, per això mateix, presenta el problema de l'abastiment d'aigua (un estret barranc el separa de la serra).

Resseguint la muralla hom veu que l'Alhambra està en connexió amb un gran nombre de construccions que li són alienes. Cap al nord-oest una muralla baixa per l'abrupte terreny i s'uneix amb la muralla exterior de la ciutat del pla. Les ruïnes d'un pont - erròniament identificat com el yisr al-Qadi- damunt del Darro, el mur que de la Sabika condueix a les Torres Vermelles, les restes d'aqüeductes que trobem cap a l'est, els jardins i pavellons medievals del Generalife, els jardins i palaus de la dar al-Arusa (Casa de la núvia) i dels Alixars..., ens fan pensar que l'Alhambra, "un gran vaixell ancorat entre la muntanya el pla" (Torres Balbás), no es va desenvolupar aïlladament com un complex habitable, sinó en relació amb el seu entorn. El problema arqueològic fonamental és la cronologia d'aquest desenvolupament. Foren la vida i les necessitats de l'Alhambra la causa que s'estengués més enllà de la Sabika? O fou el desenvolupament d'un altre lloc dintre d'aquella àrea el que va fer possible, o àdhuc necessària, l'Alhambra?

Durant els primers segles de la dominació islàmica, Granada es va veure eclipsada per la ciutat d'Ilbira. Les restes preislàmiques i la majoria d'islàmiques es troben a l'Alcassaba Cadima (al-Qasba al-qadima, "La ciutat vella") a l'altra banda del Darro en relació a l'Alhambra. La transformació de Granada de petita població en ciutat esdevingué a principis del segle XI quan la dinastia berber zírida va formar un principat semiindependent. Del 1025 a 1090 la ciutat augmentà en població; els edificis estaven concentrats en el turó de l'Alcassaba (es conserven les muralles i un petit bany). En el turó de l'Albaicín (nom que deriva de rabad al-Bayyazin, "raval dels falconers") s'hi va construir un palau amb una torre dotada d'una complicada escultura en bronze d'un gall que servia de muntura a un genet amb escut i llança, imitació de genet armat del palau d'al-Mansur a Bagdad, del segle VIII. La connexió amb Bagdad és important per identificar una de les fonts de la mitologia principesca a l'Andalusia medieval.

Per a la formació de l'Alhambra l'esdeveniment més important és la construcció pel visir jueu dels zírides, Yusuf ibn Nagrela, d'una fortalesa-palau (anomenada hisn a les fonts) en el turó de l'Alhambra. La fonts dels Lleons pertany segurament al palau Yusuf. El segle XI és, doncs, important perquè Granada esdevé una població musulmana d'importància i perquè un edifici d'una certa envergadura es construeix en el turó més alt que l'envolta.

Els següents 150 anys són prou coneguts. Granada tingué una intervenció molt notable en les guerres i la política dels almoràvits i almohades, les dues dinasties berbers que intentaren frenar la conquesta d'Andalusia pels cristians. No és, tanmateix, una època de construccions arquitectòniques ni re realitzacions artístiques.

L'any 1238 assenyala el segon moment crucial en la història de Granada. Muhammad ibn Yusuf ibn Nasr, conegut com Ibn al-Ahmar, prengué la ciutat i, mitjançant un prudent joc diplomàtic i el reconeixement de la sobirania castellana, esdevingué el governant del que encara quedava de l'Espanya musulmana. Els seus 22 descendents de la dinastia nazarí retingueren el poder fins el 1492; d'entre ells cal esmentar, com a punts de referència, a Yusuf I (1333-1354) i Muhammad V (1354-1359). Fou aquesta una època de prosperitat econòmica, d'auge agrari i amplitud comercial i artesanal. Granada esdevingué refugi dels musulmans desplaçats, cosa que va completar el procés d' islamització iniciat segles abans, i va potenciar el desenvolupament de la literatura popular, la recuperació de les tradicions literàries de l' Islam universal, i l'aparició d'una literatura cortesana, erudita i elegant, representada per Ibn al- Jatib (1313-1374) i per Ibn Zamrak (1333-1393), la poesia del qual decora l'Alhambra.

L'Alhambra, doncs, en la forma que avui la coneixem, es va crear en un món:

Des de mitjan segle XIII, el turó Sabika esdevingué una ciutat principesca que dominava una altra ciutat burgesa a la plana inferior. L'Alhambra era, doncs, una ciutat, una població completa de 740 per 220 metres, envoltada de muralles i jardins. Tenia totes les necessitats d'una organització urbana medieval islàmica i probablement fruïa de tot el ventall d'activitats socials i econòmiques d'una ciutat, tot i que el fet de contenir una residència reial pogué imposar algunes limitacions al seu desenvolupament.

Cronològicament, sembla que les muralles exteriors i l'aqüeducte són del final del segle XIII; els jardins i pavellons del Generalife, del regnat d'Isma' il (1314-1325); el pati de Comares (Arrayanes), el dels Lleons, el bany que els separa i el mausoleu proper al palau, pertanyen a 1'epoca de Yusuf I i Muhammad V. Només l'interior de la Torre de les Infantes és més tardana, de mitjan segle XV. De fet, però, amb base epigràfica i arquitectònica només es pot demostrar un fet : durant el segon regnat de Muhammad V (1362-1391), la major part del que avui encara roman existia ja i era utilitzat en la seva totalitat.

La primera impressió que ens produeix l'Alhambra és la d'un recinte fortificat d'uns 2.200 metres de perímetre, la forma peculiar del qual està, determinada pel contorn i les possibilitats defensives del terreny. Les muralles, extraordinàriament gruixudes, són de maçoneria recoberta de pedra i maó i una capa final de lliscat. Hi ha 22 torres, espaiades de manera irregular; no són semblants: n'hi ha de massisses, quadrades i simples, i amb finestres i dependències palatines. Aquest darrer grup és característic del costat nord de l'Alhambra, on la mateixa naturalesa proporciona la millor defensa.

Això ens fa pensar que les muralles i torres podien no tenir una finalitat defensiva, en el sentit habitual del terme; podien ser simplement una forma explicita de separar l'àrea aristocràtica i reial de l'altra. També hom diu que la diferència entre les torres del nord i del sud-oest estriba en e1 fet que corresponen a seccions diferents del recinte interior, atès que el nord és la zona dels palaus i el sud la de la ciutat. Fins i tot hom argumenta que hi havia una muralla entre les dues zones (arqueològicament no demostrat).

En qualsevol cas, les muralles i torres poden interpretar-se com:

Es tenia, tanmateix, consciència de les seves possibilitats "militars" pel fet que era possible de moure's lliurement al llarg de la muralla del nord, utilitzant passadissos situats sota els palaus.

Quatre portes principals donen accés al gran recinte de l'Alhambra. La primera, la de la banda sud-oest, i la més important, és Bab al-Sari'a, la Porta de la Justícia o, més exactament, la Porta de la Llei, datada de 1348, amb un pòrtic de gran profunditat, com si allí s'hi celebrés alguna cerimònia (hom diu que era el lloc on s'administrava justícia), amb un interior cobert per tres tipus de volta (una volta d'arestes allargades, una cúpula i tres voltes d'arestes tradicionals), una mà esculpida a la clau de l'arc, una clau en el centre del passadís interior, i la fórmula ritual de fe musulmana (No hi ha més déu que Al.là i Nahoma és el seu Profeta; no hi ha força ni poder excepte en Al·là) en els capitells de les columnes que emmarquen la porta.

La segona porta de la banda sud és Bab al-Gudur, Porta de les Cisternes, ara coneguda com la Porta dels Set Sòls, és la més grandiosa però no presenta cap característica excepcional (els seus baluards davanters foren volats per l'exèrcit de Napoleó).

A la punta de ponent de l'Alhambra hi ha una fortalesa coneguda com l'Alcassaba (al-Qasba). Com tants altres castells medievals, és un monument amb una torre en un extrem -la Torre de la Vela- i tres torres més petites a l'altre (Homenaje, Quebrada, Armes), que encerclen una àrea oberta de forma irregular, on les excavacions han trobat petites cases i altres edificis de difícil interpretació. Té un considerable interès per la història de les fortificacions i de l'ús de voltes en l'arquitectura militar, especialment la Torre de la Vela i el seu nucli central de cambres sobreposades amb voltes d'arestes, envoltades de passadissos amb voltes de canó.

Hom creu que és la part més antiga de l'Alhambra, reconstruïda sobre les ruïnes d'un castell en el segle IX. Servia de caserna, de magatzem militar i probablement de presó. El conjunt està estranyament desproveït d'informació epigràfica.

És la zona més important i coneguda de l'Alhambra, la Casa Reial Vella o Palau Reial. El conjunt és un batibull de restes de les edificacions originals i de zones restaurades a l'extrem occidental del palau. El pati, un quadrat de 14,60 m. de costat, que es troba en primer lloc, està envoltat d'estretes naus, possibles locals de servei; a l'extrem sud-est hi ha una petita mesquita, amb un edifici quadrat adjunt que podria ser un minaret. Hi ha després, un segon pati més gran (22,50 m de costat) amb un estany al mig; no se'n sap res de la banda sud, però a la nord hi ha un pòrtic conegut amb el nom de Galeria de Machuca (nom de l'arquitecte de Carles V) i una petita torre molt reconstruïda, amb una galeria moderna sobre la muralla exterior que condueix a un petit oratori amb un mihrab molt profund. Un tercer pati, anomenat Mexuar, consisteix en una llarga habitació coberta, dividida en una part davantera amb quatre columnes de marbre que sostenen un pesat entaulament recobert amb guixeries sota un sostre llis de fusta, i una galeria (probablement del segle XVI).

Aquest grup d'edificis planteja dos problemes fonamentals: la seva data i la seva funció. Per la inscripció d'Isma'il (mort el 1325) podem assegurar que s'utilitzaven durnat el segle XIV; però no podem precisar la data de construcció. Pel que fa a la funció, hom segueix la de Torres Balbás: a la sala del Mexuar s'instal·lava el Maswar, o tribunal reial, per a realitzar les seves funcions administratives; però res de la sala ho suggereix.

A l'est de la sala del Mexuar hi ha un pati molt petit amb un pòrtic que duu a una petita habitació allargada que domina la vall. Tot plegat s'anomena "Cuarto Dorado" (abans Pati de la Mesquita). Molt restaurat, és una de les parets més importants i més enigmàtiques de l'Alhambra, sobretot pel seu notable extrem sud, en el que una paret totalment coberta amb una delicada decoració d'escaiola i guix, amb dues portes cinc finestres coronades per un fris de mocàrabs i un altre de fusta sobre el que vola un gran ràfec, crea una composició extraordinària. És una porta monumental, pensada com entrada reial (com ens ho indiquen les inscripcions).

Les dues portes són exactament del mateix tamany i del mateix tipus. Però una d' elles porta directament als patis davanters, mentre que 1'altra, degut a un passadís en angle recte, penetra en el gran pati de Comares (Arrayanes). La singular característica d'aquesta entrada-façana interna és que la seva crucial bifurcació dintre de tot el sistema de comunicacions de l'Alhambra queda amagat a la vista.

És un pati rectangular (36,60 x 23,50 m. ) amb un estany, llarg i estret (34,70 x 7,15 m. ) en el centre. Paral·leles a l'estany hi ha dues fileres de murtra (arrayán). L'extrem sud del pati té un pòrtic molt senzill sobre 6 columnes i arcs de mig punt. Els costats est i oest del pati estan estranyament mal composats; cada un té cinc portes, que condueixen respectivament a llargues, estretes i aïllades habitacions sense finestres o a altres parts del palau; no existeix entre elles cap distinció qualitativa o de dimensió.

A la banda nord hi ha un pòrtic amb una petita cúpula, una nau allargada amb torres a les cantonades, i, finalment, la gran massa de la Torre de Comares. és un conjunt arquitectònic, cromàtic i sensorial, molt equilibrat i ben resolt. Una galeria amb un magnífic sostre de marqueteria i nínxols molt decorats amb mocàrabs dóna pas a la Sala de la Barca (anomenada així potser per la paraula baraka, salutació o benedicció, que apareix en l'epigrafia de les parets). Als brancals de l'arc d'entrada hi ha uns nínxols de marbre fi, revestits per dins de ceràmica, destinats a gerres amb flors o llums d'il·luminació.

L'aspecte més interessant del bany, d'un clàssic tipus islàmic compacte amb una sala principal de dos pisos sobre quatre columnes seguida d'una successió d'habitacions fredes i calentes, és el seu emplaçament. Comunica amb el pati de Comares i el dels Lleons -sembla una mena d'enllaç entre ells- però en realitat està a un nivell molt més baix i s'hauria d'associar amb el conjunt de jardins i edificis conegut com el Jardí de Daraxa; reconstruïts en el segle XVI, foren probablement les zones d'habitatge del palau, potser l'Harem.

Aquesta part data de l'època de Muhammad V, i es tracta d'una composició tancada, d'unitats llargues i quadrades, al voltant d'un espai obert rodejat per un pòrtic, i que entranya una complexa jerarquia de parts. El pati és més aviat petit (28,50 x 15,70 m.), i el pòrtic que l'envolta, amb dos pavellons sobresortints, articula els costats del pati de manera extraordinàriament complicada.

A la banda occidental del pati hi ha la Sala dels Mocàrabs, amb sostre renaixentista i part del segle XVIII, en conjunt un pegot i una incongruència. L'extrem est, conegut com Sala dels Reis, és més complex. Consisteix en tres unitats quadrades, més altes que la resta i cobertes amb cúpules de mocàrabs i guix, les quals estan emmarcades i separades per cinc espais rectangulars amb arcs dobles de mocàrabs i sostre pla. L'efecte total és el d'una rítmica successió de parts il·luminades i fosques. Tres alcoves separades per petites habitacions surten de la Sala dels Reis, amb pintures en els sostres, la iconografia i origen de les quals encara no està esbrinat.

Al nord del pati trobem la Sala de Dues Germanes (en record romàntic de dues captives que moriren d'amor presenciant les trobades amoroses en els jardins, a les que no podien participar), habitació quadrada amb una cúpula de mocàrabs posada sobre un octògon, i decorada a base d'alicatats de ceràmica i ataurics (decoració estilitzada d'elements vegetals). Per tres bandes l'emmarquen llargues sales rectangulars; la del costat nord porta a un petit pavelló quadrat, el Mirador de Daraxa, exquisitament decorat. A l'altra banda, un quadrat amb dues sales rectangulars afegides, rep el nom de Sala d'Abenserraigs; la seva cúpula és també de mocàrabs, però situada sobre una estrella de vuit puntes.

Podem també fer esment d'aquest ampli jardí, amb estany i pòrtic que s'anomena Partal (= pòrtic). Al seu costat es va descobrir un grup de petites habitacions amb una singular decoració de pintures murals (de finals del XIII o principis del XIV) molt malmeses i quasi indesxifrables.

A la banda nord-est de l'Alhambra dues torres foren transformades en pavellons. La Torre de la Captiva (la llegenda ens parla d'una Isabel de Solís, concubina de Muley Abul Hassan) data de l'època de Yusuf I, mentre que la transformació molt més notable de la Torre de les Infantes pertany al regnat de Sa'ad (1445-1461). El treball en aquesta torre constitueix l'últim esforç arquitectònic i decoratiu de certa importància a l'Alhambra musulmana.

És difícil analitzar l'Alhambra sense esmentar el Generalife. El nom és una derivació de Yannat al-Arif, Jardí de l'Arquitecte. La disposició actual dels jardins és en gran part moderna i molts dels edificis han estat restaurats. La seva importància radica en dues de les seves característiques: alguns dels seus components són anteriors als principals palaus de l'Alhambra (estava, en part, acabat el 1319) i, per tant, pot haver desempenyorat un paper en la formació dels palaus, i es tracta de la singular combinació d'un monument que és alhora públic i privat amb dues entrades independents.

La primera conclusió que sorgeix d'aquesta descripció dels elements que constitueixen l'Alhambra és que es desconeixen moltes coses sobre aquest extraordinari monument. Les pàgines més meditades escrites sobre l'Alhambra -les de Georges Marçais en el seu llibre sobre l'arquitectura islàmica occidental- estan plenes d'incertesa sobre la història i el significat de l'edifici.

Tenim, tanmateix, un seguit de conclusions positives. Una d'elles és que l'Alhambra era una ciutat en miniatura, dominada per un enclavament reial, els conjunts més notables del qual foren els darrers monuments importants en el desenvolupament del turó. La qüestió és com interpretar un monument, producte de successives addicions en el temps.

Ens queda una darrera conclusió que no condueix a plantejar-se nous interrogants. Qui millor la va expressar fou e1 poeta de l'Alhambra Ibn Zamrak, en escriure que "la Sabika és una corona sobre el front de Granada...i l'Alhambra és el robí al capdamunt de la corona".

Tot i que l'Alhambra consisteix en un seguit d'unitats independents construïdes en moments diferents i sense un evident esquema global de composició, és possible d'identificar un cert nombre de temes generals i de característiques que es repeteixen sovint i gràcies a les quals pot definir-se l'edifici, el seu significat i antecedents. Però les formes són més fàcils d'entendre si s'investiguen les funcions i els significats pràctics o simbòlics amb què se les pot associar. Però, per a l'Alhambra no tenim ni dibuixos, projectes, descripcions de l'època ni declaracions d'arquitectes, mecenes.. Les cròniques guarden un absolut silenci sobre el que va haver de suposar un esforç social i econòmic enorme. Hem d'entendre, doncs, l'edifici comparant-lo amb altres monuments coneguts i mitjançant l'anàlisi interna de les seves pròpies característiques.

Cal fer, tanmateix, una excepció important a aquesta observació general: les inscripcions que es troben en moltes parets de 1'Alhambra. Recordem que reemplaçaven les imatges figuratives utilitzades en altres tradicions arquitectòniques; deixant de banda el seu paper ornamental, indiquen els propòsits d'un edifici i els tipus de significats que se li atribuïren en una època determinada.

Les inscripcions són de tres classes:

Quasi totes les habitacions de l'Alhambra, les sales i la mateixa font dels Lleons estan decorades amb poemes. Dues característiques cal esmentar :

És poesia pensada per a transmetre un significat iconogràfic.

Tant per la seva localització com per alguns dels seus trets (muralles, portes, torres), l'Alhambra té l'aparença d'una fortalesa. Però aquesta aparença fortificada i defensiva és, en part, enganyosa, Algunes torres (la de les Infantes) tenen una distribució interna i una decoració que no tenen res de militar, i les muralles són una forma característica de separar un món d'un altre. També és possible que amb el creixement de l'Alhambra es produís un canvi de significat de les torres i muralles exteriors.

L'aspecte de fortalesa de l'Alhambra pertany a dues tradicions de l'arquitectura palatina:

Una forma molt diferent de ciutat dintre de la ciutat va sorgir del creixement de la ciutadella, Aleppo, Jerusalem, El Caire i l'Alhambra en serien els exemples més rellevants.

L' Alhambra, doncs, resumeix les dues versions medievals del monument reial fortificat :

Hi ha un atribut de les fortificacions que va intervenir en totes les unitats del palau i en la composició del conjunt: és la insistència a separar unes parts de les altres, de tal manera que la comunicació entra elles no resulti mai evident.

A l'Alhambra no hi ha portals ni perspectives que portin d'una unitat a l'altra. De fet, el palau en conjunt és com la Ciutat de Bronze de Les mil i una nits

Gràcies a la construcció d'aqüeductes fins el turó Sabika fou possible el desenvolupament de l'Alhambra, A més de l'ús habitual en la vida diària, l'aigua té dos usos molt importants per entendre l'Alhambra: el bany i els jardins.

La presència d'un bany en un conjunt palacial musulmà no té res d'estrany. Quasi totes les propietats rurals dels omeies estaven dotades de banys. Els banys eren també un servei urbà. Tot i que el bany de l'Alhambra no té res de particular ni en la seva concepció ni en la tècnica emprada, manté una curiosa relació ambivalent amb les zones nobles de la resta del monument. Només s'hi arriba directament a través de la suposada zona d'habitatge en el pati inferior de Daraxa, i està. mancat d'accés immediat als conjunts de Comares i dels Lleons, però hi ha una comunicació a través de les finestres del segon pis a la sala principal del bany: d'aquesta manera, el bany esdevé el lloc des d'on resulta possible presenciar els esdeveniments oficials i semi-oficials del palau.

Jardins, estanys i fonts suposen usos molt més originals i importants de l'aigua. L'associació de l'aigua amb els jardins es dóna a l'Alhambra fonamentalment de dues maneres:

Existeixen pocs dubtes sobre els significats més comuns associats amb l'aigua i els jardins. Fonamentalment representen el paradís:

• de vegades, un paradís sant específicament islàmic, com indica l'ús de la paraula rauda ("jardí") per a certs cementiris

• d'altres vegades, un paradís més sensual de benestar físic

L'ús de l'aigua a 1'Alhambra pertany a una llarga i ben establerta tradició de jardins paradisíacs en un conjunt palatí i dels interessos pràctics i específics de 1'horticultura.

Però, la pica de la font dels Lleons -que no es va fer per als lleons ja que aquests són del segle XI- porta una llarga inscripció poètica que ens proporciona nous materials interpretatius. Diu així el poema d'Ibn Zamrak:

Dos temes podem remarcar d'aquest poema, ple de fascinants referències i d'hipèrboles incòmodes:

La qüestió esdevé més fascinant si ho comparem amb un poema d'Ibn Gabirol, poeta jueu del segle XI, protegit pels visirs jueus, primers constructors en el turó de l'Alhambra. Així el poema ens descriu un palau:

(traducció d'E. Romero: Selomo Ibn Gabirol, Poesía secular, Alfaguara, Madrid, 1978, pág. 177)

En aquest palau hi ha una pica sobre lleons que es compara amb el mar de metall fos en el temple de Salomó, sostingut per dotze braus (1 Reis, 7, 23-26). Se suposa que Salomó va construir un jardí d'or amb reproduccions daurades de tots els arbres, i Déu va fer el miracle que cada arbre produís fruits autèntics. Quan Salomó va rebre la reina de Saba, va crear un sol de cristall tan semblant a 1'aigua que la reina s'arremangà. la túnica per caminar damunt d'ell, pensant que era un estany. Aquesta font, doncs, tradueix el mite omnipresent d'un palau salomònic.

La font dels Lleons i el jardí que l'envoltava foren, doncs, entesos a tres nivel1s:

Un darrer aspecte pel que fa a l'aigua i als jardins de l'Alhambra. La relació física entre edificis ornamentals o pràctics i l'aigua en els jardins és un component característic de la villa, tant de la villa rústega com de la villa urbana que transporta a la ciutat els valors de 1'atmòsfera rural.

Un tercer component és la fe de l'Islam. La seva evident expressió arquitectònica és la mesquita (avui en dia desapareguda) i els petits oratoris prop de les parts més nobles del palau. Un altre element arquitectònic amb una connotació específicament islàmica és la Porta de la Justícia (lloc on s'administrava justícia o zona reservada per a importants festes religioses). Un darrer element de l'expressió d'aquesta fe apareix en cert nombre de cites coràniques; aquestes inscripcions recorden constantment la idea musulmana d'un sol Déu en qui resideix tota realitat.

La seva presència a l'entorn secular i palatí no té res de sorprenent, perquè l'Islam no separava la vida religiosa de la vida diària, i tot el que esdevenia en aquests edificis es considerava que tenia lloc en presència de l'única existència permanent, la de Déu. En aquest sentit, tots els edificis de l'Alhambra estan penetrats per la profunda convicció musulmana de la presència permanent del que és diví, com l'inevitable senyor de tota la creació i de tot el temps.

Fins ara hem suggerit que alguns dels atributs més evidents de l'Alhambra (el seu exterior fortificat, els diferents usos de l'aigua, les repetides referencies a Déu) poden interpretar-se o com simples necessitats humanes o de la cultura islàmica, o com expressions del poder dels prínceps que poden relacionar-se amb tradicions principesques de l'Antiguitat o de l'Edat Mitjana. Però encara no hem esbrinat les funcions cerimonials, oficials o privades, que hom pensa que tenien lloc en un palau.

Una explicació plausible és que el conjunt dels Lleons té un caràcter més privat i restringit que el de Comares: mitjançant el Mirador de Daraxa dominava la suposada zona privada d'habitatge de tot el conjunt. De fet, però, no existeix cap explicació satisfactòria de la funció dels edificis més notables de l'Alhambra.

Podem, tanmateix, aventurar una hipòtesi explicativa: l'objectiu principal era més proporcionar plaer físic que una simple successió de sales oficials de finalitat estrictament pràctica; els principals conjunts de l'Alhambra estaven mancats de propòsit o ús conscient i específic. Amagats i aïllats, no eren més que formoses formes que farien plaent qualsevol activitat que es desenvolupés en elles. L'interès per les realitats materials impregna profundament l'art islàmic. No tenien cap altra funció, doncs, que la satisfacció sensual.

Els dos nínxols a l'entrada de la Sala de la Barca contenen el següent poema:

"Yo soy esposa con las vestiduras nupciales, dotada de hermosura y perfecciones. Mira esta jarra y comprenderás la abundancia de verdad que encierran mis palabras. Mira también mi corona, la encontrarás semejante a la luna fría.

Ibn Nazar (Muhammad V) es el sol de este orbe del esplendor y la belleza. Permanezca en su elevado puesto, sin miedo a la hora del ocaso".

La Sala de Dues Germanes conté uns 20 versos d'un poema de 146 versos d'Ibn Zamrah:

Encara que existeixen molts dubtes de detall sobre el poema, els seus temes i imatges més importants estan perfectament clars: el jardí, la cúpula, la brillantor de colors i efectes, la victòria. El major èmfasi recau sobre temes celestials i còsmics, i això permet reconèixer la cúpula de la Sala de Dues Germanes com un altre exemple del motiu clàssic de la cúpula del cel. Fins i tot es pot interpretar aquesta cúpula de l'Alhambra com una representació giratòria del cel. Per tant, els dos conjunts més grans de l'Alhambra.

La cèl·lula central en la composició de l'Alhambra és el pati rectangular. Un espai central descobert serveix con a focus o eix al voltant del qual o al llarg del qual se situen tots els altres components.

Al voltant d'aquesta cèl·lula, amb aigua en el centre, es distribueix un nombre molt petit d'unitats compositives. En el centre de cada eix major existeix una estança quadrada o un pavelló quadrat. La major part d'aquestes unitats quadrades estan precedides per una habitació rectangular i sovint també per un pòrtic.

Les sales quadrades i allargades estan quasi sempre caracteritzades per la presència de nínxols o alcoves, sovint profusament decorats, i la finalitat dels quals és enquadrar la sala (com a la Sala de la Barca o la dels Reis), o permetre el pas de la llum, així com fer que els ulls s'adrecin cap a l'exterior (com al Saló dels Ambaixadors i Mirador de Daraxa). La combinació de pòrtic/sala allargada/sala quadrada és derivació directa d'elements compositius hel·lenístics i vitrubians, la prostas i l'oecus, que, des de Priene a Àsia Menor, foren unitats típiques en la composició de les cases.

Un interès cabdal de la composició és el d'unificar els espais oberts i coberts amb fonts i canals per l'aigua, reforçant visualment els eixos principals de la composició i eliminant el contrast entre zones cobertes i descobertes. Pensem que totes les unitats de l'Alhambra estan pensades per a ésser vistes des del seu centre i no des de l'exterior o a través d'una façana molt treballada. La recerca de solucions per disminuir el contrast entre zones cobertes i descobertes és una característica de la primitiva arquitectura de la mesquita islàmica.

Els trets més característics de l'alçat són la simplicitat de l'estructura dels murs i el contrast entre els perfils interiors i exteriors. Aquests darrers són simples contorns de grans masses quadrades o poligonals, mentre que els primers són composicions lineals extraordinàriament complexes.

Només existeixen dos tipus de suport: murs i columnes. Els murs són simples i quasi mai estan articulats. La seva construcció mai resulta visible, perquè queden coberts amb emblanquinat per l'exterior i amb una decoració plana per dintre. Estan travessats per obertures que són passadissos o finestres. Les columnes són baixes i molt esveltes; l'única forma d'elevar la seva altura i d'eixamplar la seva base de sustentació era crear un complicat sistema d'impostes, la decoració de les quals serveix per subratllar les línies verticals de la unitat monumental a la que s'incorporen.

Per cobrir espais s'empra la cúpula sobre trompes i la volta de canó o d'aresta. La fusta i l'escaiola desempenyoren un paper important en la creació dels alçats interiors: tot esdevé ple de cassetons o recobert amb una capa d'escaiola. La seva composició està. basada en els mocàrabs.

Els mocàrabs adquiriren quatre atributs peculiars:

• eren tridimensionals i, per tant, proporcionaven volum

• podien utilitzar-se com a forma arquitectònica, per la seva relació amb les voltes, i com ornament aplicat

• estaven mancats de límits intrínsecs i no existeixen limitacions lògiques o matemàtiques ala dimensió de cap composició

• era un volum que podia ser sòlid o buit, una unitat tridimensional que podia transformar-se en silueta bidimensional

En els sostres proporcionaven la il·lusió estructural d'un moviment ascendent que culminava en una petita cúpula. Per la seva flexibilitat, podien adaptar-se a qualsevol classe de polígon i aconseguien de donar un efecte de cúpula als espais rectangulars.

És la característica més evident. Les parts inferiors de quasi totes les parets estan cobertes de rajoles (blanques, vermelles, grogues, blaves i verdes) i la resta amb escaiola; la fusta està. reservada als sostres. No existeixen jerarquies en la qualitat i naturalesa de la decoració: s'ornamentava tota la superfície. Els principis geomètrics clau que intervenen, semblen ser els següents:

• simetria, que facilita la repetició en una composició

• una sola unitat de composició (un quadrat o un polígon) suficientment petita per esdevenir discreta i simple com per a prestar-se a tot tipus de modificacions

• el creixement lineal: qualsevol unitat geomètrica tancada pot transformar-se o ésser reemplaçada per línies rectes o trencades de creixement infinit

• la rotació respecte dos o més eixos, el que proporciona les direccions més importants de l'ornamentació són cúpules celestes situades en paradisíacs jardins tancats i reflecteixen, en termes salomònics, una complexa mitologia de vida i d'escenaris reials que es remunta, pel cap baix, a l'Antiguitat clàssica

L'Alhambra no és simplement un lloc de recreació, sinó un monument conscientment erudit, en el que es fa visible una mena de resum dels temes medievals sobre la ideologia principesca, dins de formes específicament musulmanes.

L'Alhambra quasi sempre s'assembla més a un objecte que a un edifici, l'exterior no reflecteix l'interior; els espais coberts i a l'aire lliure es confonen intencionadament; dissenys de tot tipus porten a l'espectador del conjunt a la més diminuta faceta d'un mocàrab o a un únic motiu en forma de fulla; el negatiu i el positiu, el sòlid i el buit es confonen deliberadament. Tot tendeix a la creació d'il·lusions i ambigüitats.