David R. Olson (1998), El mundo sobre el papel. El impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento. Barcelona. Gedisa.

[Títol original: The world of paper. 1994. Cambridge University Press]

1. Desmitologització de la cultura escrita (pàgs. 21-39)

La més notable adquisició de la humanitat és la PARLA, i l’art més útil, l’ESCRIPTURA. La primera distingeix l’HOME dels animals; la segona, dels salvatges incivilitzats.                                          [Astle, T. (1784), The origin and progress of writing. Londres. Edició de l’autor] 

Una de les principals característiques de les societats modernes és la ubiqüitat de l’escriptura. Tot esdeveniment significatiu es produeix amb la corresponent documentació escrita (des d’una postal d’aniversari a una declaració de guerra, d’un contracte de compra-venda a un extracte del compte bancari, de les làpides del cementiri a les ajudes dels programes d’ordinador). 

Entre les habilitats més valorades, dins i fora de l’escola, s’hi troba la capacitat per a fer servir textos escrits. Lecto-escriptura i regles de càlcul són les “habilitats bàsiques” que ensenya l’escola, i les tres comporten competències en sistemes de notació. La política educativa de tots els països té (o ha tingut) com a objectiu prioritari l’alfabetització de tots els ciutadans. La UNESCO, el 1975, descrivia la cultura escrita com a fonamental per a l’”alliberament i el progrés dels humans”. El percentatge dels qui no saben llegir ni escriure és una dada important en les estadístiques d’un país. Eradicar l’analfabetisme es considera previ per a resoldre altres problemes com la pobresa o l’atur. 

Per què aquesta alta consideració de l’escriptura? Arran l’expansió colonial, els occidentals hem atribuït la nostra suposada superioritat cultural a l’accés i ús d’una tecnologia: el sistema alfabètic de l’escriptura [es creia superior l’escriptura alfabètica a les altres formes d’escriptura, i més superior encara a l’oralitat]. Ara es comença a veure que les nostres creences sobre la cultura escrita són, de fet, una mitologia, que serveix per a justificar els avantatges dels lletrats i atribueix els defectes de la societat –i del món- als illetrats [qui no ha atribuït la “inseguretat ciutadana” als emigrants illetrats, qui no ha vinculat l’avenç científic i filosòfic a la pràctica de l’escriptura...] 

Existeixen sis creences molt arrelades i compartides en relació a la cultura escrita. Passem a enumerar-les i a criticar-les. 

1. L’escriptura és la transcripció de la parla 

Es creu que l’escriptura no és més que la parla “per escrit”. Es fonamenta en el fet que quasi tot el que diem pot escriure’s i que quasi tot el que escrivim pot llegir-se en veu alta. Aquesta hipòtesi es remunta a  Aristòtil i apareix explícitament en els treballs de Saussure[1] i Bloomfield[2]. Atès que els lectors són parlants, l’aprenentatge de la lectura es considera un mer aprenentatge de com representar la pròpia llengua oral (allò conegut) mitjançant marques visibles (allò desconegut). 

Crítica

Els sistemes d’escriptura només capten certes propietats del que es diu, és a dir de la forma verbal –fonemes, lexemes, sintaxis- deixant el com va ser dit i les intencions molt poc representats. La verbalització pot produir-se de diferents maneres, variant l’entonació i l’èmfasi, i donar origen a interpretacions radicalment diferents. 

Lluny de ser una mera transcripció de la parla, l’escriptura és analitzada com un model per a la mateixa parla. Aprendre a llegir consisteix en part a començar a escoltar la parla i a reflexionar sobre ella d’una forma nova.

2. La superioritat de l’escriptura respecte la parla 

La parla és vista com una possessió “imprecisa i desordenada” del poble (així ho deia Nebrija en el segle XV en descriure el castellà oral a la reina Isabel), l’escriptura és vista com un instrument de precisió i poder [fem la següent experiència: llegir la transcripció d’un discurs que acabem de fer. Hi trobarem tot un cúmul d’errors, vacil·lacions, frases sense sentit, agramaticalitats... Aprenem a escriure, en part, per tal d’aprendre a expressar-se correctament i amb precisió en les exposicions orals. 

Crítica

Rousseau ja va dir:  

“L’escriptura és a penes la representació de la parla: és estrany que se li doni més atenció a la determinació de la imatge que a l’objecte” (citat per Derrida, 1976, pàg. 27) 

I Saussure va atacar la “tirania” de l’escriptura: “l’objecte lingüístic no es defineix mitjançant la combinació de la paraula escrita i la paraula parlada: la forma parlada constitueix per ella mateixa l’objecte”. 

Convençuts de la qualitat de l’escriptura, els lingüistes han descurat el seu estudi fins fa poc.

A més, les llengües orals no són imprecises i desordenades; totes les llengües humanes tenen una rica estructura lèxica i gramatical que és capaç d’expressar, com a mínim potencialment, tot l’espectre de significats. Fins i tot la llengua dels sords s’adequa a l’expressió completa de qualsevol significat. 

L’escriptura és fonamentalment independent de la parla. Avui s’accepta que la pròpia llengua oral és la possessió i eina fonamental de l’intel·lecte; l’escriptura, encara que important, sempre és secundària.

3. La superioritat tecnològica del sistema alfabètic d’escriptura 

La invenció de l’alfabet per part dels grecs és considerada un dels punts més alts de l’evolució cultural i actualment serveix per a distingir les cultures alfabètiques de les no alfabètiques. Ja ho deia Rousseau: 

“Aquestes tres formes d’escriptura corresponen quasi exactament a tres diferents estadis segons els quals poden considerar-se els homes reunits en una nació. La pintura d’objectes és apropiada per als pobles salvatges, els signes de paraules i de proposicions, a un poble bàrbar, i l’alfabet, als pobles civilitzats.”

Rousseau, J.J.: Assaig sobre l’origen del llenguatge a Moran, J.H. i Gode, A. (comp.) (1966), On the origin of language: Two essays by Jean-Jacques Rousseau and Johann Gottfried Herder. Nova York, Frederick Unger, pàg. 17  [text original publicat el 1754-91]  

En diverses llengües, coneixement de l’escriptura i coneixement de l’alfabet es diuen igual: alfabetisme; es suposa que altres sistemes d’escriptura no són “veritables” sistemes d’escriptura. Les tres teories clàssiques de la invenció de l’escriptura, les de Cohen[3] (1958), Gelb[4] (1963) i Diringer[5] (1968), analitzen l’evolució de l’alfabet com la consecució de mitjans visibles cada cop més precisos per a representar patrons de sons, la fonologia de la llengua. 

Havelock[6] escriu:

“La invenció de l’alfabet grec, a diferència de tots els altres sistemes previstos, incloent el fenici (del qual deriva) va constituir un esdeveniment en la història de la cultura, la importància del qual encara no ha estat totalment aprehesa. La seva aparició divideix totes les civilitzacions anteriors a la grega de les posteriors. La seva senzillesa ha permès construir dues formes bessones del coneixement: la literatura en el sentit postgrec, i la ciència, també en sentit postgrec” (1982, pàg. 85) 

McLuhan[7] (1962), en explorar les relacions entre les tecnologies de la comunicació (alfabet i impremta) i els canvis intel·lectuals, artístics i socials, resumeix: 

“Mitjançant un signe desproveït de sentit lligat a un so desproveït de sentit, hem construït la forma i el sentit de l’home occidental” (pàg. 50) vinculant, també, el progrés intel·lectual a l’alfabet. 

Crítica

Fa uns anys s’han plantejat objeccions a la supremacia universal de l’alfabet com a representació de la  llengua (Gaur[8], Harris[9], Sampson[10]). 

· l’alfabet no fou el miracle del descobriment de la fonologia de la llengua, sinó l’adaptació d’un sil·labari dissenyat per a una llengua semítica a l’estructura sil·làbica particularment complexa e la llengua grega 

· un alfabet té un ús limitat en la representació d’una llengua monosil·làbica amb molts homòfons, com és el cas del xinès; un sistema logogràfic té més avantatges 

La simplificació de l’alfabet tampoc és la principal causa dels alts nivells d’alfabetització (observem el cas japonès, el nivell d’alfabetització del qual sol superar els nivells de les cultures occidentals) 

4. L’escriptura com a òrgan de progrés social 

Democràcia i alt nivell d’alfabetització semblen donar-se la mà. Sol afirmar-se que l’auge de l’alfabetització popular va portar com a resultat institucions socials racionals i democràtiques, desenvolupament industrial i creixement econòmic, i que la disminució dels nivells d’alfabetització planteja una amenaça a tota societat progressista i democràtica.

Els historiadors han intentat concretar les relacions entre alfabetització i desenvolupament social a Occident. Cipolla[11] (1969, pàg. 8) afirma que: 

“l’art de l’escriptura està estricta i quasi inevitablement connectat amb la urbanització i l’intercanvi comercial”. 

La correlació invita a inferir que l’escriptura és una de les causes del desenvolupament, opinió que garanteix el compromís de la UNESCO d’”eradicar l’analfabetisme” cap el 2000 com a mitjà per assolir la modernització. 

La relació entre cultura escrita i desenvolupament social ha estat expressada de diverses maneres. Per a Luter[12], no tenir cura de l’ensenyament podia provocar “la ira divina, la inflació, la plaga i la sífilis... guerres i revolucions...” En el segle XVIII, Gibbon[13] afirmava: “L’ús de lletres és la principal circumstància que distingeix un poble civilitzat d’una banda de salvatges, incapaç de coneixement i reflexió” (Gibbon, pàg. 218). Sense escriptura no hi ha, doncs, cap tipus de progrés. 

S’accepta que la cultura escrita té conseqüències socials i econòmiques. Llegim en el diari canadenc Globe and Mail del 13-14 octubre de 1987: 

“la fam, la malaltia i l’analfabetisme formen una plaga triple per a les nacions en desenvolupament”, que els analfabets estan condemnats a “vides de pobresa i desesperança” perquè estan “privats de les eines fonamentals per a forjar-se una vida millor”, que l”analfabetisme constitueix un llast de dos mil milions de dòlars en l’economia del Canadà” i que “el cost social és enorme”.  

Crítica

Alguns investigadors afirmen que la cultura escrita no només és la via real cap a l’alliberament, sinó també un mitjà d’esclavitud. Lévi-Strauss[14] (1961) va escriure: 

“L’escriptura és una cosa estranya. Hauria de semblar que el seu adveniment no pogués deixar de produir canvis profunds en les condicions de vida de la nostra raça, i que totes aquestes transformacions han degut de ser d’índole intel·lectual... Tanmateix, res del que sabem sobre l’escriptura, sobre el seu paper en l’evolució, pot justificar aquesta concepció.  

Si volem corelacionar l’aparició de l’escriptura amb altres característiques de la civilització, hem de cercar en un altre indret. Un dels fenòmens invariablement presents és la formació de ciutats i imperis: la integració en un sistema polític, és a dir, d’un considerable nombre d’individus, i la distribució d’aquests individus en una jerarquia de castes i classes... Sembla afavorir l’explotació i no l’aclariment de la humanitat. Aquesta explotació va fer possible reunir els treballadors a milers i fixar tasques que els aclapararen fins els límits de les seves forces. Si la meva hipòtesi és correcta, la funció primària de l’escriptura, com a mitjà de comunicació, és facilitar l’esclavitud d’altres éssers humans. L’ús de l’escriptura amb finalitat desinteressada i amb vistes a satisfer l’esperit en el camp de les ciències i les arts, és un resultat secundari de la seva invenció (i tal vegada no sigui sinó una manera de reforçar, justificar o dissimular la seva funció primària)” (pàgs. 292-292) 

Alguns estudis han mantingut que la cultura escrita és un mitjà per establir el control social, per a transformar les persones en bons ciutadans, treballadors productius, i si cal, soldats obedients (Aries[15], 1962). L’èmfasi en la cultura escrita per part de l’església protestant a l’Alemanya de la Reforma pot considerar-se com un intent de convertir al poble “dels seus antics hàbits i maneres a una ortodòxia lletrada, basada en la virtut de la conformitat”[16] 

L’adveniment de l’educació universal i obligatòria quasi mai va ser considerat pels illetrats com un mitjà d’alliberament, sinó com una cosa imposada per una classe governant ben intencionada amb l’esperança de convertir-los en treballadors productius i ciutadans de bons modals[17].  

Els qui demanen millores en les habilitats bàsiques són els empresaris de l’àmbit dels negocis o la indústria, no els propis treballadors; i la demanda de cursos d’educació nocturna és directament proporcional al nivell d’educació que el poble ja posseeix. Aleshores. 

la cultura escrita és un instrument de dominació o d’alliberació? 

Caldria distingir tipus de cultura escrita, diferents maneres d’utilitzar textos i d’extreure’n coses, inclosos en diferents contextos socials. Segurament no hi ha una cultura escrita, ni un únic conjunt de conseqüències. 

Cipolla i Graff han observat que els avenços en el comerç i la indústria de vegades es produïen en contextos de baixos nivells d’alfabetització. És més: nivells alts d’alfabetització no auguren forçosament desenvolupament econòmic. 

És fàcil exagerar o confondre la funcionalitat de l’alfabetització. Aquesta és funcional i realment avantatjosa en certs rols socials directius i administratius. Però el nombre d’aquests rols, tot i en augment, és limitat. L’alfabetisme és funcional només si un és prou afortunat per a obtenir determinada posició (cal especificar “funcional per a què” o “funcional per a qui”) 

5. La cultura escrita com a instrument de desenvolupament cultural i científic 

S’afirma que l’escriptura i la cultura escrita són en gran part responsables del sorgiment de modes de pensament distintivament moderns com la filosofia, la ciència, la justícia i la medicina, i inversament, que la cultura escrita és enemiga de la superstició, el mite i la màgia. 

“La civilització creada pels grecs i els romans fou la primera de la terra fundada en l’activitat del lector comú; la primera equipada amb mitjans per expressar-se adequadament amb paraules escrites; la primera capaç de posar la paraula escrita en la circulació general; en poques paraules, la primera en esdevenir lletrada en el sentit ple del terme, i a transmetre’ns la seva cultura escrita.” (Havelock, 1982, pàg. 40) 

Crítica 

Darrerament, els estudis han permès conèixer la sofisticació de les cultures “orals”. Segons Havelock, gran part de la cultura grega havia evolucionat en una cultura oral; l’escriptura va tenir més una funció de preservació que d’invenció. Segons Harris, només un 10 % dels grecs en temps de Plató sabien llegir i escriure. Thomas[18] i Anderson[19] han demostrat que la cultura grega clàssica era principalment una cultura “oral”, que afavoria la dialèctica, és a dir, l’anàlisi i l’argumentació, i que l’escriptura va tenir un paper relativament petit. Lloyd[20] (1990) afirma que el discurs que va donar origen als modes típicament grecs de pensament “era mediat principalment pel registre oral”. 

No hi ha, doncs, vincles causals directes establerts entre cultura escrita i desenvolupament cultural, i les opinions actuals oscil·len entre: 

· l’admiració : “L’escriptura és de la més gran importància per al pensament”[21]

· el menyspreu: “Escriure una cosa no pot canviar ni representar de manera significativa la representació que en tenim”[22]

6. La cultura escrita com un instrument de desenvolupament cognitiu 

L’habilitat per a llegir i escriure proporcionen la via d’accés al coneixement (el que s’aprèn en els llibres i a l’escola o universitat). L’escola té com a prioritat l’adquisició de les “habilitats bàsiques”. Pel que fa a la lectura, aquestes habilitats consisteixen en la “descodificació”, és a dir, l’aprenentatge del que anomenem el principi alfabètic (d’aquí el mètode fonètic o el sil·làbic i la preocupació per l’ortografia). La cultura escrita imparteix un grau d’abstracció al pensament que està absent en el discurs oral i en les cultures orals. Les habilitats humanes importants poden pensar-se com a “lletrades”, i el desenvolupament personal i social pot representar-se raonablement mitjançant els nivells d’alfabetització: bàsic, funcional i avançat. 

Crítica 

És un error identificar els mitjans de comunicació amb el coneixement que es comunica. El coneixement pot comunicar-se de diverses maneres: mitjançant la parla, l’escriptura, gràfics, diagrames, cintes d’àudio, de vídeo, web’s. El paper de l’escola no és desplaçar les percepcions i creences del nen, sinó explicar-les i elaborar-les, activitats que depenen tant  o més de la parla que de l’escriptura. L’èmfasi en els mitjans pot menyscabar la importància del contingut que és comunicat. Llegir no és reconèixer lletres i paraules, sinó construir, amb el coneixement previ, els esdeveniments referits en el text. 

Centrar-se en les habilitats relacionades amb l’escriptura subestima la importància dels sabers implícits que els nens porten a l’escola, així com la importància del discurs oral en la conscientització d’aquests sabers, és a dir, en la seva transformació en objectes del coneixement. 

· el temps esmerçat en exercicis de lectura correctiva podrien dedicar-se amb més gran profit a l’adquisició d’informació científica i filosòfica 

És possible que la cultura escrita estigui sobreestimada? 

A manera de conclusió 

Les sis hipòtesis principals sobre la importància de la cultura escrita són actualment discutides. Amb tot, no podem ignorar-la: 

“aquest factum de l’escriptura fonètica és massiu: dirigeix tota la nostra cultura i tota la nostra ciència, i no és per cert un fet més entre d’altres” (Derrida[23], pàgs. 30-31) 

No n’ha ha prou a enumerar els avantatges i inconvenients de l’escriptura. Ens cal una teoria o conjunt de teories que expliquin com l’escriptura es relaciona amb el llenguatge, la ment i la cultura. No existeix encara aquesta teoria, tot i que s’han formulat aproximacions de gran abast i influència. Recordem les dues grans teories socials: 

· Durkheim[24] manté que les estructures cognitives són, sobretot, de natura social; per tant, els canvis cognitius són producte del canvi social; la cognició sorgeix d’enfrontar i racionalitzar nous rols i relacions socials 

· Weber[25] va establir les possibles relacions entre l’ètica del protestantisme i l’auge del capitalisme, atès que aquesta ètica es centrava en noves formes d’autoritat i en formes de pensament concomitants 

Només els aspectes sociològics d’aquestes teories han sobreviscut; la qüestió de com la cultura podria afectar la cognició ha estat bandejada. 

Dues teories psicològiques han intentat explicar el canvi social sobre la base del canvi cognitiu; una va vincular aquest darrer amb l’avenç de la ciència, i l’altra, amb l’avenç de la cultura escrita. 

· Lévy-Bruhl[26] va proposar que les diferències entre les cultures tradicionals i orals i les cultures modernes s’explicaven a partir de les diferències en el funcionament mental. 

“La ment primitiva, orientada segons la llei de la participació, no veia dificultats en afirmacions que per a nosaltres són absolutament contradictòries. Una persona és ella mateixa i alhora un altre ésser; està en un lloc i alhora en una altra part; és un individu i alhora un col·lectiu, i així successivament. La ment prelògica... mitjançant simbiosi mística, sentia i vivia, aquestes veritats” 

La ment primitiva va construir un món “encantat”, un món habitat per esperits i dimonis; la ment racional va donar origen a la concepció científica del món, concepció clarament basada en proves i en el principi de l’explicació causal i racional. Comparava la “seva” religió amb la “nostra” ciència 

· l’Escola de Toronto (McLuhan, Havelock i Innis): les diferències culturals poden explicar-se en termes de tecnologies de comunicació específica: primer l’alfabet, després la impremta.

[recordem algunes refutacions a aquesta teoria: l’escriptura no sempre condueix a la democràcia, la ciència i la lògica; algunes cultures no alfabètiques posseeixen ciències i filosofies abstractes; l’evolució de la cultura grega clàssica es va produir a partir de formes especials de debat polític i no de l’examen de documents escrits; diferents comunitats de lectors poden processar els mateixos documents escrits de maneres molt diferents] 

En un treball recent, Goody[27] modera les seves hipòtesis originals respecte a la distintivitat de l’alfabet, i al·ludeix a les condicions socials en les que s’utilitza l’escriptura, però manté la noció que un enregistrament escrit té avantatges pràctics per a dur a terme un seguit de funcions cognitives. 

Per a Ong[28], l’escriptura augmenta la consciència, però per a Carruthers[29] escriure alguna cosa no pot canviar la nostra representació mental de la cosa. 

Les aportacions de Havelock[30] que vincula la invenció dels grecs de la ciència i la filosofia amb la disponibilitat d’un sistema d’escriptura és, pel cap baix, discutible tenint en compte les aportacions de Lloyd[31] sobre la importància del debat polític oral. 

Val a dir que l’escriptura i la cultura escrita han tingut importants funcions utilitàries, com ara fer possible: 

· una tradició d’investigació documental[32]

· la comparació i crítica de diverses versions d’esdeveniments[33]

cap argument lògic ni empíric ha establert vincles causals directes entre escriptura i pensament. Fins i tot, algunes investigacions apunten en direcció contrària: la memorització, la reflexió, el pensament científic són inventats pel discurs oral. La mateixa Summa Theologica de Tomàs de Aquino[34] va ser dictada i no escrita, a partir de records. 

L’ús de l’escriptura fou essencial per a la formació de les societats burocràtiques modernes, i és probable que la cultura escrita ha contribuït al desenvolupament de formes distintives de pensament que són transmeses per l’educació sistemàtica.

12. La constitució de la ment lletrada (pàgs. 285-310)

Es evident que existeixen diferències culturals, històriques i evolutives en les maneres que les persones pensen sobre elles mateixes i sobre el món. No només hi ha diferències en el que saben; també pensen sobre el que saben i en la manera en la que ho varen aprendre de diferents maneres. 

Existeixen molts sistemes d'escriptura diferents, utilitzats en moltes cultures diferents, amb finalitats molt diverses, amb nivells diferents de competència i amb conseqüències i implicacions diferents. 

Per a comprendre les implicacions conceptuals i cognitives de l'escriptura i la lectura, hem diferenciat els recursos cognitius involucrats en la percepció, la parla i l'acció, dels processos cognitius involucrats en la creació, emmagatzematge i ús d'artefactes i símbols amb funcions representacionals. Són aquests recursos tècnics els que donen al pensament lletrat algunes de les seves propietats distintives a Occident. El repte està a explicar-ho. 

· Finnegan[35] cerca l'explicació no en una propietat tècnica de l'escriptura, sinó més aviat en aspectes de control i ús. 

· Donald[36] afirma que els símbols i artefactes tenen impacte en la cognició perquè expandeixen la memòria. 

· Olson manté que les implicacions cognitives dels artefactes culturals són un producte dels nous conceptes inventats en manipular aquests símbols i artefactes. Els nostres sistemes gràfics no només conserven la informació; també proporcionen models que ens permeten veure el llenguatge, el món i la nostra ment d'una manera nova. [Pensem el llenguatge i el món en funció de la nostra escriptura, no de la nostra oralitat; l’escriptura multimèdia comportarà una nova manera de pensar el llenguatge i el món?] 

Resumim les conclusions en vuit principis. Els quatre primers inverteixen la hipòtesi tradicional sobre la relació entre parla i escriptura, i s'hi afirma que l'escriptura no és la transcripció de la parla sinó que li proporciona un model; fem una introspecció del llenguatge en termes establerts per les nostres escriptures. Els altres quatre indiquen de quina manera els models de llengua serveixen com a models per al món i la ment. 

Primer principi: l'escriptura va ser responsable de fer conscients aspectes de la llengua oral, és a dir, de transformar aquests aspectes en objectes de reflexió, anàlisi i disseny. Diferents sistemes fan conscients diferents aspectes de la llengua. 

· els primers dispositius gràfics varen proveir la noció de dir el mateix cada cop que eren recorregut amb la mirada o recitats. "El mateix" és el significat, allò del que parlen els dibuixos 

· els primers sistemes d'escriptura de fa uns quatre mil anys (Mesopotàmia, Egipta, Xina, Amèrica Central) tenien, com a propietat distintiva, la possessió d'una sintaxi per a combinar signes de manera que expressessin proposicions. Va facilitar un nou criteri per a dir "el mateix": les paraules són rellevants com a subjectes i predicats de les proposicions.  

¨ aquestes escriptures foren responsables que es prengués consciència d’entitats lingüístiques com les paraules

¨ foren les primeres a representar enunciats negatius

¨ foren fonamentals per a la formulació d’una clara distinció entre el que és dit i el que és significat (el que es va voler dir) 

La relació general entre escriptura i consciència pot expressar-se dient que l’escriptura proporciona un conjunt de categories per a pensar el llenguatge. 

· aprendre a llegir i escriure aporta la consciència lingüística

· ens permet pensar la parla en termes d’entitats d’un sistema representacional 

L’escriptura proveeix un seguit de models per al lèxic, la sintaxi i les propietats lògiques del que diem, i permet d’aquesta manera que esdevinguin conscients. 

Aquest principi explicaria com la cultura escrita contribueix a l’elaboració de gramàtiques i diccionaris, així com al descobriment de la lògica i a la invenció de teories retòriques. 

· això no implica que la parla sense escriptura estigui mancada de gramàtica, de lèxic, de lògica o de retòrica, sinó que la formulació d’una teoria gramatical o lògica està construïda en termes de les categories que l’escriptura ha fet conscients. 

Segon principi: cap sistema d’escriptura fa conscients tots els aspectes del que és dit. Cap sistema d’escriptura proporciona una representació explícita de la força il·locucionària d’un enunciat.  

· transcriuen el que és dit, no transcriuen com fou dit, és a dir, els índex de com l’emissor pretenia que el receptor captés el que és dit 

· el que es perd en l’acte de transcripció és precisament el més difícil de recuperar en l’acte de lectura, és a dir, com interpretar una expressió determinada 

Aquest principi implica que és inadequat pensar que tots els sistemes d’escriptura tenen el mateix efecte en la consciència del llenguatge, o pensar que la “consciència lingüística” és un fenomen unitari. 

· un sistema d’escriptura pot considerar-se un model d’algunes de les propietats de la llengua 

Tercer principi: és difícil, potser impossible, fer conscient el que l’escriptura com a model no representa. El que està representat tendeix a considerar-se un model complet del que és existent; sigui quin sigui el model de llengua d’un individu, aquest considerarà que és un model complet del que es diu. 

És el coneixement de l’alfabet el que torna conscients els fonemes; els qui no estiguin familiaritzats amb un alfabet simplement no escolten els fonemes. El mateix s’esdevé amb el significat de les expressions. Si el sistema d’escriptura/lectura no permet distingir entre el que una expressió significa literalment i el que significa metafòricament, els emissors d’aquestes expressions no podran veure ambdues alternatives [és el que sol passar en els estudis antropològics o bé en enunciats religiosos: dir que la marededéu és verge, té un sentit literal o metafòric? Els indis huichol de Mèxic diuen que el blat de moro és un cérvol; com s’ha d’entendre?] 

Els textos, doncs, no determinen totalment les maneres en què els lectors els interpreten; només proporcionen una indicació de les intencions de l’emissor. Les escriptures alfabètiques representen la forma verbal,  el que és dit, no l’actitud del parlant respecte aquesta forma verbal. 

Quart principi: un cop que l’escriptura com a model ha estat assimilada, és molt difícil deixar de pensar en aquest model i veure de quina manera algú que no estigui familiaritzat amb ell apercep la llengua. 

· els alfabetitzats es sorprenen quan algú no “sent” els components alfabètics de la seva parla 

· els lectors moderns, habituats a una estricta distinció entre el significat literal i el metafòric, no poden imaginar com és el món per a algú per al qual aquesta distinció no sigui important. 

¨ quan els nuer diuen: “Els bessons són ocells”, els antropòlegs o bé mantenen que els nuer estan parlant literalment o bé figuradament. I per què ha de ser una cosa o l’altra? 

No podem fer servir el nostre model escrit de llengua com a model per analitzar altres models [la qüestió a plantejar-nos és: inaugura l’hipertext un altre model escrit de llengua?] 

Reflexions sobre aquests quatre principis. 

Aprendre a llegir no consisteix a aprendre a associar sons i lletres, sinó aprendre un model. Si això és així, sembla inadequat subratllar l’aprenentatge del model abans que s’hagi entès clarament de què és model el model, és a dir, el que és dit. 

· els sistemes d’escriptura no són expressions del coneixement fonològic o gramatical; més aviat proporcionen models per aquests constituents i, per tant, són secundaris 

· aprendre a llegir amb habilitat, i sobretot aprendre l’ortografia, requereix la comprensió del model gràfic com a model de la parla 

Mestres i dissenyadors de polítiques educatives poden equivocar-se en considerar que aprendre a llegir és una “habilitat” que pot entrenar-se, i no un assoliment intel·lectual: arribar a comprendre com el que és dit pot representar-se mitjançant un conjunt de símbols gràfics[37]. 

Les escriptures representen estructures lingüístiques només en el sentit que forneixen un model d’aquestes estructures. L’escriptura fa conscients aquestes estructures. 

· si l’escriptura proporciona el model, aleshores és ella la que defineix les categories: els nens aprenen a sentir /a/ llarga i /a/ breu, que són fonèmicament diferents, com un únic so representat per la lletra a. La categoria està donada per l’escriptura, no per la consciència preexistent del sistema fonològic. La parla pot, aleshores, ser modelada per les convencions ortogràfiques 

Les escriptures, en lloc d’expressar coneixement lingüístic, proporcionen un model per aquest coneixement. Si això és així, és evident que l’escriptura és important per a la parla; ens transforma de parlants en usuaris de la llengua. 

Com aquests quatre principis serveixen per abordar el tema de la interpretació? Uns diuen que el significat està en el text i ha de ser desxifrat pel lector; altres pensen que el significat està en el lector qui l’aplica al text. Per a Olson, la història de l’escriptura és la de la invenció de dispositius que serveixen com a models del que es diu. Els sistemes d’escriptura aconsegueixen representar el que és dit, no com es va dir, és a dir, com l’emissor pretenia ser interpretat. El que és dit rarament és ambigu; com ha d’interpretar-se és quasi impossible de determinar. Com analitzar, doncs, textos i expressions? Distingint acte il·locucionari (dir alguna cosa) i força il·locucionària (pretendre alguna cosa en dir-ho)[38] 

· en el discurs oral la força pot derivar-se del to de veu, l’entonació, la gestualitat i el context

· la transcripció escrita del que és dit no representa la força il·locucionària. És la recuperació d’aquesta no mencionada força il·locucionària el que és difícil de conceptualitzar i és aquesta força el que ha estat difícil de representar en l’escriptura i de recuperar en la lectura 

¨ aprendre a llegir i escriure és, en part, aprendre a compensar allò per al que l’escriptura no proporciona un model, és a dir, la manera en la qual han d’interpretar-se les expressions: com estrictes o precises, com a literals o metafòriques, com a ordres o suggeriments...

¨ aprendre a llegir és, en part, aprendre a fer front a allò no expressat 

Cinquè principi: els poders expressius i reflexius de la parla i de l’escriptura són complementaris i no similars. 

Tradicionalment s’ha suposat que l’escriptura era el mitjà apropiat per al discurs racional. I des de Saussure, la parla ha estat considerada l’element principal, i l’escriptura, la seva transcripció. Els dos arguments fallen en el fet que gran part de la història de la lectura i l’escriptura és l’intent de reconstruir el que s’ha perdut en transcriure la parla [podria ser l’hipertext una manera de reinstaurar la parla en l’escrit?] 

· la parla és essencialment una potència expressiva

· el que l’escriptura proporciona és la consciència de l’estructura implícita de la parla. És, doncs, essencial per a la consciència lingüística 

Cap de les dues té, doncs, la primacia absoluta. 

Sisè principi: una implicació important de la cultura escrita deriva de l’intent de compensar el que es perd en la transcripció. 

Les escriptures representen bé les propietats lèxiques i sintàctiques de la parla, però no representen de manera adient les intencions de l’autor respecte de l’auditori. Però aquesta mancança no s’ha de veure com una pobresa de l’escriptura, sinó com una contribució indirecta a la significació de l’escriptura. 

· en no captar la gestualitat del parlant, la lectura necessita un complet món de discurs interpretatiu, de comentaris i argumentacions sobre com, precisament, un enunciat ara transcrit, ha de ser entès. 

· a més, contribueix a l’elaboració i sistematització d’un conjunt de verbs d’actes de la parla i d’estats mentals més complex, com afirmar versus implicar, així com nocions més precises de significat literal, metafòric, sentit estricte... 

· les dimensions quantitatives de la gestualitat poden representar-se lèxicament com a suposicions, observacions, conjectures, inferències, categories que han demostrar tenir importants funcions epistemològiques 

¨ l’evolució d’aquests conceptes fou el resultat de l’intent de recuperar o compensar el que es perd en la simple transcripció de les paraules del parlant. Foren intents de controlar la manera en què un lector interpretava un enunciat 

· aquests conceptes no sorgeixen del no-res. El discurs oral té alguns conceptes per a indicar la manera en què han d’interpretar-se els enunciats. El que requereix la interpretació de textos escrits és la reorganització d’aquests conceptes en distincions escrites entre el que és literal i el que és metafòric, i la reorganització de conceptes simples en formes més complexes com suposar i inferir. Parlar i pensar sobre suposicions, inferències i conjectures, conceptes que depenen del concepte de significat literal, és allò distintiu del discurs lletrat. 

La teoria del significat literal va ser un assoliment crucial del període medieval, i va ser una solució molt important pels problemes d’interpretació, no només de les Escriptures, sinó també d’altres coses. 

· la solució consistia a establir la intenció comunicativa dels enunciats en l’escriptura, és a dir, establir maneres clares i defensables  de determinar el que un text significava, és a dir, la manera en què un text havia de ser interpretat pels seus receptors primers. 

· també va proveir els fonaments per a refusar significats que històricament havien estat llegits en un text, però que l’anàlisi textual mostrava mancats de fonament. Calia pensar en allò que l’autor pretenia que el receptor pensés que s’havia dit o escrit. Els lectors començaren a preocupar-se pel receptor al qual s’adreçava l’emissor original, per l’autor específic, el context i per les intencions autorals. 

La teoria del “significat literal” va proporcionar els mitjans per a vincular la interpretació a la forma del text. El significat estava en el text, i derivava de mitjans textuals. Aquesta nova teoria del significat literal era la recuperació de la intencionalitat. Era una nova comprensió de com determinar la manera en què l’autor pretenia ser interpretat. 

La solució, ni fàcil ni satisfactòria, fou suficient per a posar les bases d’una nova comunitat de lectors i autors que compartien la creença en la seva validesa. Aquestes comunitats de lectors de les Escriptures (“comunitats textuals”), mentre no tingueren èxit polític foren considerades herètiques. Però quan foren reeixides posaren les bases de la Reforma protestant. Per a sant Tomàs d’Aquino, el significat literal de les Escriptures només era la primera etapa de la interpretació; per a Luter, l’única. 

· es fa coincidir el significat literal amb la intenció de significat, incorporant tant el contingut com l’actitud respecte l’enunciat. Els nous lectors creien que tothom que llegís un llibre hi trobarien els mateixos significats en el text que el seu autor havia vist. Vet aquí la base de les sectes evangèliques o de tots els que prediquen un “retorn al text” 

Setè principi: un cop els textos es llegeixen de nova manera, la naturalesa és llegida d’un mode similar. 

· algunes teories miren d’explicar la relació entre el protestantisme i el sorgiment de la ciència moderna. Merton[39] troba el vincle en el puritanisme, una actitud humil respecte a la veritat i el valor del treball. Gellner[40] suggereix que l’exegesi bíblica va dur a un alt nivell de cultura escrita; al costat de la teologia individualista dóna com a resultat una teoria individualista del coneixement. 

Segons Olson, les categories desenvolupades per a llegir la Bíblia foren també adients per a “llegir” el Llibre de la Naturalesa. L’epistemologia fou una hermenèutica aplicada, que consistia en mitjans sistemàtics per a determinar com “prendre” expressions (suposicions, hipòtesis, inferències), com prendre textos (literalment, metafòricament...) i com prendre els signes naturals (com a evidències o dades adients per a establir la veritat de les creences). 

· per a llegir el llibre de la naturalesa d’acord amb el seu significat literal, els filòsofs empiristes britànics (Bacon, Boyle, Hooke, Harvey) varen establir aquells significats que tothom podia veure. Eren els fets observables de la naturalesa. Els significats literals, com els fets observats, eren les coses que podien considerar-se com a “donades” en els seus respectius camps. 

· els fets de la naturalesa, com els significats de les Escriptures, es varen pensar com a disponibles per a tothom que llegís o mirés amb cura i sincerament. Si Cranmer va creure que les Escriptures només podien llegir-se d’una manera, Boyle va pensar que tothom que presenciés els seus experiments amb la bomba de buit podria veure el que ell havia vist 

· tot i que les Escriptures i la naturalesa foren llegides de la mateixa manera, quan entraren en conflicte es va intentar resoldre afirmant que la ciència parla “exactament” i les Escriptures “vagament” 

No s’adonaren que els fets enunciats també tenen força il·locucionària; els enunciats fàctics també expressen una intenció respecte al receptor. Fins i tot els bons estudiants confonen els enunciats escrits com expressions directes de fets objectius, i no com expressions de les creences dels autors. Només a l’actualitat veiem els enunciats com assercions i els fets com a dependents de la teoria. 

Vuitè principi: un cop que s’ha reconegut la força il·locucionària d’un text com l’expressió d’una intencionalitat personal i privada, els conceptes per a representar la manera com cal “prendre’s” un text proporcionen els conceptes necessaris per a la representació de la ment. 

La teoria cognitiva no és sinó un conjunt de conceptes mentals que corresponen a l’expressió de la força il·locucionària dels enunciats. 

· què són les creences? Són els estats en què un es troba quan enuncia amb sinceritat

· què són les intencions? Són els estats en què un es troba quan promet sincerament fer alguna cosa

· què són els desigs? Són els estats en què un es troba quan demana alguna cosa sincerament 

Segons Searle[41] els estats mentals són simplement les condicions de sinceritat per als actes de la parla. Una explicació de les maneres de dir les coses és una explicació de les maneres de pensar les coses. 

Aquests vuit principis que relacionen la comprensió i l’ús de la varietat d’escriptures del món amb la comprensió del llenguatge, el món i la ment estan plantejats com aspectes d’una teoria que relaciona la cultura escrita i el pensament. Com definir, doncs, lectura, cultura escrita i pensament? 

Què és la lectura? 

Els sistemes d’escriptura poden considerar-se dispositius per a la comunicació visual i no com a dispositius per a la representació exacta del que és dit. Els signes de paraules, de síl·labes i lletres, tots tenen avantatges i desavantatges, però la possibilitat d’explicar els canvis culturals recorrent a l’escriptura sembla poc prometedora. 

La història dels canvis culturals i conceptuals examinats és essencialment una teoria de la lectura que, analitzada en termes generals, consisteix a traduir marques visibles a formes lingüístiques. Quasi tot pot ser “llegit” (la naturalesa, un quadre, un edifici, una ciutat, una malaltia...) La noció de lectura del segle XX limita el concepte a traduir marques fetes pels humans amb la intenció de transmetre un sentit. Així, llegim escriptures, partitures, però no la moral en les pedres ni llibres en els rierols. 

Tanmateix, una traducció verbal d’un text escrit és només una part de la lectura: la traducció recupera el que és dit, però no el que l’autor volia dir. La lectura consisteix a recuperar o inferir les intencions de l’autor a través del reconeixement de símbols gràfics. Ni el reconeixement de les paraules ni el de les intencions per si sols constitueixen la lectura. Els significats i intencions reconeguts han de ser compatibles amb les proves gràfiques. 

Aprendre a llegir consisteix a aprendre a reconèixer els aspectes representats gràficament i a inferir aquells aspectes del significat que no estan en absolut representats gràficament. El que els lectors troben en un text depèn del nivell de competència que tinguin. 

La lectura és la recuperació/postulació d’una intenció destinada al receptor per a un text que és justificable a partir de les proves gràfiques disponibles. 

Què és la cultura escrita? 

La cultura escrita és: 

· la competència amb l’escriptura; diferents escriptures estableixen diferents competències. La cultura escrita està orientada funcionament: un pot ser competent en l’ús d’una escriptura per a alguns propòsits però no per a altres. 

· una condició social; en llegir i escriure textos es participa d’una “comunitat textual”, un grup de lectors (i autors i oients) que comparteixen una manera de llegir i interpretar un corpus de textos. Esdevenir lletrat en un determinat camp és aprendre a compartir un paradigma. Per a ser lletrat no n’hi ha prou amb conèixer paraules; cal aprendre com participar en el discurs d’alguna comunitat textual (i això vol dir conèixer quins textos són importants, com cal llegir-los i interpretar i com han d’aplicar-se en la parla i l’acció) 

· tota societat està organitzada al voltant d’un corpus de creences, de vegades expressades en formes textuals, l’accés a les quals és una font de poder i prestigi. En una societat burocràtica, els problemes legals, religiosos, polítics, científics i literaris constitueixen aquest domini privilegiat; accedir i participar en aquests dominis defineix una forma particular de cultura escrita (aquest és el tipus de cultura escrita que interessa a les institucions públiques, en especial les educatives). La cultura escrita, des d’aquesta perspectiva, és la competència requerida per a la participació en aquests dominis privilegiats. 

· una condició cognitiva i social, l’habilitat per a participar activament en una comunitat de lectors que han acordat un seguit de principis de lectura, una hermenèutica, si es vol, un conjunt de textos considerats com significatius, i un acord actiu sobre les interpretacions vàlides o apropiades d’aquests textos. 

Què és pensar? 

Atès que ni la lectura ni la cultura escrita són fenòmens unitaris, no podem enunciar una regla general que relacioni cultura escrita i cognició. Diferents escriptures ofereixen a la consciència diferents aspectes del llenguatge, i diferents maneres de llegir la mateixa escriptura fan conscients diferents aspectes del significat. 

Intentem, però, especificar un conjunt de relacions entre cultura escrita i cognició. S’havia establert la següent relació: tota escriptura pot verbalitzar-se o llegir-se en veu alta, aleshores tota escriptura serveix com a model per a la parla; ergo, tota escriptura té implicacions cognitives. Però les escriptures que representen les propietats lèxiques i sintàctiques del que és dit eren les que proporcionaven els nivells de consciència necessaris per a l’elaboració de diccionaris, gramàtiques, de la lògica i de la retòrica. Cap escriptura forneix d’un model adequat per a la força il·locucionària. Aprendre a fer front al que s’ha perdut en l’acte de transcripció fou un assoliment crucial de l’Era Moderna; va fer possible la lectura “protestant” de les Escriptures i la representació “objectiva” de la naturalesa. 

Revisem aquest argument. Pensar sistemàticament sobre la manera en què l’autor pretenia que el seu text fou entès va plantejar un obstacle essencial en la història de la lectura. La retòrica medieval processava els textos com a pous profunds dels quals es podia extreure un subministrament inesgotable de significats; no hi havia mitjans clars per a frenar o privilegiar una interpretació determinada.. Mentre l’Església fou l’àrbitre de la interpretació, no hi havia manera de decidir aquests problemes; però cap el segle XIV, una nova manera de llegir i pensar els textos va començar a considerar-se defensable, que es va institucionalitzar amb la Reforma. La tradició de llegir d’acord amb els significats literals del text va assolir un nou prestigi, basat en el fet que aquesta interpretació podia justificar-se mitjançant proves lèxiques, sintàctiques i contextuals. La interpretació esdevenia una ciència i la ciència era l’art de pensar. 

Tot pensament consisteix en la formació, actualització i revisió de les creences. Veiem i pensem el món en termes de les nostres creences. Aquestes ens fan conscients del món. La cultura escrita contribueix al fet que pensem que els mateixos pensaments són dignes de contemplació. Val la pena mirar de determinar els significats del món i proporcionar definicions per a ells. Transforma les idees en hipòtesis, inferències, suposicions que poden després transformar-se en coneixement mitjançant l’acumulació de l’evidència. I ho assoleix: 

· transformant paraules i proposicions en objectes de coneixement

· transformant la força d’un enunciat en objectes de discurs 

El pensament lletrat té com a premissa l’autoconsciència del llenguatge, atès que és l’escriptura moderna la que proporciona un model relativament explícit per als aspectes intencionals del nostre llenguatge. 

Quina és la forma de pensament que va evolucionar en la tradició lletrada occidental? El tret principal del pensament lletrat és que tracta de representacions com ara afirmacions, equacions, mapes i diagrames, i no del món en ell mateix. 

· primer problema a resoldre: si es pensa per mitjà de representacions, cal distingir entre la representació i la cosa que aquesta representa. Aquesta comprensió palesa que tot pot utilitzar-se per a representar una altra cosa 

· segon problema a resoldre: atorgant autonomia a la representació, cal determinar com interpretar aquestes representacions. Això és molt important ja que el que s’ha d’inferir d’una proposició expressada depèn de com ha d’interpretar-se aquesta proposició [el que s’infereix de: “el blat de moro és un cérvol”, no és que el blat de moro tingui banyes, sinó que el blat de moro pot oferir-se als déus com a sacrifici si no es tenen cérvols]. El problema consisteix a saber si una representació ha de prendre’s literalment o metafòricament, com a una hipòtesi dels fets o un model relacional. Com pot determinar-se la manera en què un enunciat o expressió ha d’interpretar-se? Com assignar de manera conscient una força il·locucionària apropiada a una expressió o a una representació? Les expressions en elles mateixes no tenen implicacions; els actes de parla sí que en tenen 

· tercer problema a resoldre: tot pensament comporta percepció, expectatives, inferències, generalització, descripció i judici. El pensament lletrat és la representació conscient i la manipulació deliberada d’aquestes activitats.

Pensar sobre un text requereix que el lector aprengui com prendre textos de diverses maneres i adjudicar aquestes possibles maneres a la llum de l’evidència disponible. La lectura crítica és el reconeixement que un text pot ser pres de més d’una manera, derivant després les implicacions adients per a cadascuna d’aquestes maneres, per a verificar aquestes implicacions amb l’evidència disponible.

El pensament lletrat pot estar, i ho està en cert grau, incorporat en el discurs oral d’una societat lletrada.

La ment és, en part, un artefacte cultural, un conjunt de conceptes, format i modelat en el contacte amb els productes d’activitats lletrades. Aquests artefactes formen part del món, com les pedres i els estels. La invenció d’aquests artefactes va posar un segell inesborrable en la història de la cultura; aprendre a enfrontar-los posa un segell inesborrable en la cognició humana. 

Seria un error insistir en el fet que els usos intel·lectuals de l’escriptura prenen la mateixa forma en totes les cultures. Però no hi ha dubte sobre el fet que l’escriptura va exercir un paper crític en la producció del canvi d’un pensament sobre les coses a un pensament sobre les representacions d’aquestes coses, és a dir, pensament de pensament. 

La nostra moderna concepció del món i la nostra moderna concepció de nosaltres mateixos són, podríem dir, el producte de la invenció d’un món sobre paper. 

Amb la revolució digital i l’emergència de l’hipertext (o cibertext) ens podem preguntar si s’està gestant una nova concepció del món i de nosaltres mateixos com a producte de la invenció d’un món sobre la pantalla.