|
|
|
1. La producció
i el treball Els humans, com a éssers necessitats, troben la
satisfacció de llurs necessitats en la naturalesa. El procés pel qual els
humans obtenen els mitjans que necessiten per a viure és la producció; par
tant: PRODUCCIÓ: és l' activitat
humana que consisteix a transformar la naturalesa en productes directament
utilitzables per a la satisfacció de necessitats humanes o en instruments
destinats a la producció d'aquests productes La comprensió última del procés històric ha de cercar-se
en la forma en què els humans produeixen els mitjans materials. Les causes
últimes dels esdeveniments històrics no s'han de cercar en la filosofia ni en
l'esperit, sinó en l'economia de cada època i de cada ecosistema. Elements de tota producció són el treball, la distribució
i les relacions de producció TREBALL: és el procés de
transformació d' un objecte determinat efectuat per l'activitat humana; el
resultat del qual és la producció i els fenòmens econòmics que d'ella se'n
deriven El treball aplicat a la naturalesa crea o transforma dos
tipus de productes: MITJANS DE PRODUCCIÓ : són tots
els productes que serveixen per a la fabricació o elaboració d'altres
productes. N'hi ha de diverses classes: objectes de treball: terra,
boscos, mines... instruments de treball:
maquinària... productes semielaborats:
primeres matèries... MITJANS DE CONSUM: són productes
per a la satisfacció directe de necessitats humanes El procés de producció i de treball no és de caràcter
individual, sinó social. Una persona no pot produir tot allò que necessita per
a sobreviure (seria l'autarquia pura). Per això hom parla del caràcter social
de la producció, que està basat en la divisió del treball DIVISIÓ DEL TREBALL: és
l'especialització dels treballadors en determinats aspectes del procés
productiu divisió tècnica del treball:
especialització dins d'un mateix procés de producció divisió social del treball:
especialització en branques o sectors (sector I, II, III) divisió treball manual/ treball
intel·lectual Cada obrer o grup d'obrers participa de la producció
col·lectiva dels diversos productes. Cap és capaç, per sí sol, de realitzar
aquest procés complet, és a dir, d'elaborar el producte en totes les seves
fases. Par això hom parla del procés creixent de socialització de la producció,
dins del procés de producció. I a mesura que es desenvolupa la divisió
de la producció social, s'incrementa el grau d'interdependència antre les
diverses branques o sectors. Par això hom parla del procés creixent de
socialització de la producció dins del conjunt de la societat Una altra forma d'activitat econòmica, posterior a la
producció, és la DISTRIBUCIÓ; el procés de distribució no consisteix en la
creació de productes, sinó en la distribució dels productes ja creats. La
distribució, com la producció, requereix la utilització del treball humà par al
repartiment dels productes creats en al procés de producció. Par això, hom
distingeix dos tipus de treball: TREBALL PRODUCTIU: és el que
s'efectua durant el procés de producció i que transforma i crea béns materials TREBALL IMPRODUCTIU: és el que
s'efectua en al procés de distribució i no crea béns materials Entre la producció i la distribució es desenvolupa el PROCÉS
D'INTERCANVI, fruit de la divisió del treball i de la necessària interrelació
entre els diferents sectors productius. 2. Relacions
econòmiques Tant la producció com la distribució i l'intercanvi no
són actes aïllats, Són processos, en el transcurs dels quals es produeixen
actes repetits que donen lloc a lleis. Aquestes lleis són lleis
socials, reguladores de l'activitat econòmica. Són relacions socials que
s'estableixen en el curs d'un procés econòmic (producció, distribució), entre
els homes, però a través d'objectes materials: els mitjans de producció o els
mitjans de consum. Existeixen dos tipus de relacions econòmiques: RELACIONS DE PRODUCCIÓ: són les
que s'estableixen en el procés de producció, determinen la forma en què
s'exerceix el procés de treball i el control sobre el mateix per part dels
individus que en ell intervenen RELACIONS SOCIALS DE PRODUCCIÓ
(RSP): són les que s'estableixen entre productors directes i propietaris de
mitjans de producció; expressen els mecanismes d'apropiació de l'excedent per
part dels propietaris dels mitjans de producció. Jurídicament equivalen al
sistema o règim de propietat. Estan a la base de l'estructura econòmica d'una
societat RELACIONS DE DISTRIBUCIÓ:
subordinades a les relacions de producció, determinen la forma en què es
reparteix el producte social global entre les diferents classes socials Ambdues obeeixen a un conjunt de lleis l'acció de les
quals dóna com a resultat l'ESTRUCTURA concreta d'una determinada societat. FORCES PRODUCTIVES: són al conjunt de recursos i
capacitats disponibles en un moment i en un sistema econòmic determinats. Són
la manera i els mitjans amb què els humans actuen sobre la naturalesa i
l'automodelació que porta implícita. La propietat dels mitjans de producció determina la
propietat dels productes i, par tant, la seva distribució. Existeixen dues
formes de propietat: col·lectiva o privada, que depenen de l'existència o no de
grups socials que monopolitzin la propietat en benefici propi. La PROPIETAT és
el principi d'organització de les relacions de producció i distribució. 1ª llei general: les relacions socials de producció es corresponen
en última instància amb el grau de desenvolupament de les forces productives
socials, i viceversa corol·lari: les relacions de distribució estan
determinades per les relacions de producció. L'estructura de la distribució
està rígidament determinada par l'estructura de la producció 2ª llei general: quan las relacions socials de producció
frenen el creixement o desenvolupament de les forces productives socials, es
produeix una ruptura en la societat que elimina les velles relacions socials de
producció; és el cas d'una revolució, Aquesta revolució instaura noves RSP, que
en un primer període tampoc coincidiran amb el nivell de desenvolupament de les
FP. Aquest període se l'anomena període de transició A un cert nivell de desenvolupament de les FP, aquestes
entren en contradicció amb les RSP existents i esdevenen un impediment a
l'expansió del sistema. Aleshores s'inicia una època de revolució social 3. Modes de
producció És un concepte teòric elaborat per a l'anàlisi de les
formacions socials concretes, la validesa del qual no és limitada a un període
o a un tipus de societat. Com a eina d'anàlisi històrica, permet d'establir
periodificacions no arbitràries i, per tant, d'estudiar els processos històrics
d'evolució i transformació de las formacions socials MODE DE PRODUCCIÓ: és una combinació articulada de RSP
(relacions socials de producció) i FP (forces productives) Segons quina sigui aquesta combinació, hom distingeix els
següents modes de producció tipus, que corresponen a períodes de la història
humana: antagònics (la propietat dels
mitjans de producció és exclusiva d'un grup social): esclavista, feudal,
asiàtic, capitalista no antagònics (no existeix
propietat privada, sinó social): primitiu comunal, socialista El caràcter dominant de les RSP és donat pel fet que
aquestes defineixen la forma específica d'apropiació i assignació de l '
excedent econòmic. L' excedent econòmic apareix com a element clau en el
concepte de mode de producció, mentre que els modes de producció concrets són diferenciats
en la forma que, en cadascun d'ells, es realitza l'apropiació d'aquest
excedent. Així, el mode de producció capitalista seria especificat
a partir de les relacions de producció capitalista que defineixen l'apropiació
de l'excedent en forma de plus-vàlua, de la propietat privada dels mitjans de
producció, i del fet que la força de treball és una mercaderia que els obrers
han de vendre a canvi d'un salari. 4. Formacions
socials En la societat existeixen, a més de les relacions
econòmiques fonamentals, altres relacions socials, que també depenen del grau
de desenvolupament històric. Són la família, l'ordenament jurídic, els costums,
la religió, l'estat, l'art..., que formen la CONSCIÈNCIA SOCIAL. Aquesta és
peculiar en cada societat i forma la seva IDEOLOGIA DOMINANT. Tot aquest
conjunt de relacions socials forma la SUPERESTRUCTURA. En canvi, a la base o estructura econòmica d'una societat
(FP, relacions de producció, relacions de distribució) l ' anomenem INFRAESTRUCTURA. La superestructura està condicionada per la
infraestructura (no en el sentit d'un determinisme mecanicista). Però, la
superestructura, un cop constituïda, pot influir en la base econòmica, Estem,
doncs, dins d'un procés dialèctic i no en una relació causa-efecte. FORMACIÓ SOCIAL: és una organització social en la que
existeix una superestructura peculiar i un mode de producció dominant, però no
únic. En ella coexisteix, amb la ideologia dominant i la seva superestructura
corresponent, restes de superestructures anteriors i gèrmens de futures
supererestructures. És la forma concreta d'organització social (econòmica,
política, ideològica) en un període històric determinat, en el que predomina
sobre els altres un determinat mode de producció 5. A manera de
conclusió En els orígens de qualsevol desenvolupament històric es
situa un desenvolupament de les FP, el que ens incita a observar: en un grup donat i per un temps
donat, el nombre d'homes i dones i la seva divisió en sexes, edats,
ocupacions... per al mateix grup i durant el
mateix període de temps, les modificacions esdevingudes en les tècniques de
producció (agricultura, indústria, transports) i, de manera especial, les de la
força productiva del treball, que depèn de l'habilitat mitjana dels treballadors,
del desenvolupament de la ciència i de les seves aplicacions tecnològiques, de
l'extensió i de l'eficàcia dels mitjans de producció i, finalment, de les
condicions naturals Tanmateix, aquestes FP entren en funcionament en una
societat que es caracteritza, de forma més profunda, per las relacions socials
i humanes creades al voltant d' aquests mitjans de produir; ens referim a les
RSP. Les terres, els instruments d'irrigació, els boscos i els
terrenys de pas, les fonts d'energia, als mitjans de transport, les fàbriques,
les màquines..., són els mitjans de producció que utilitza la força de treball
dels humans, Però, qui posseeix aquests mitjans de producció?, i quin és al
sentit exacte de la paraula posseir?, qui és al dominador?, qui el dominat?,
qui se'n aprofita?, qui acumula?, qui s'empobreix?, quines relacions
-jurídiques, quotidianes, morals- s'han establert entre les classes socials
així considerades?, quina consciència tenen d'aquestes relacions els humans que
constitueixen aquestes classes?, a quines contradiccions, a quines lluites
donen lloc aquestes relacions?, amb quins resultats?... Vet aquí un conjunt de
preguntes a les quals cal donar resposta. Per a fer-ho correctament és necessari guiar-se pel
coneixement teòric del mode de producció dominant a l' època observada, i
entenem per això el coneixement de la lògica del funcionament social, que
expressa la totalitat de les relacions socials observades en llur
interdependència. Ens cal disposar d'un model teòric que expressi aquesta lògica
de funcionament, encara que només sigui par a veure fins a quin punt reflecteix
el més gran nombre de fets observats. És inútil de dir que mai l'observació
empírica d'una societat en un moment de la seva existència donarà uns resultats
absolutament concordes amb aquest model, donat que, en tota formació social
concreta, romanen sempre seqüeles de modes de producció anteriors al mode de
producció dominant, i s'insinuen ja els gèrmens d'un mode de producció futur. 1. Orígens i
característiques del MPC MPC: és el mode de producció en el que els mitjans de
producció són el monopoli d'una classe social, la burgesia, i en al que els
treballadors són lliures, estan separats dels mitjans de producció i no posseeixen
cap mitjà de subsistència i, par tant, estan obligats a vendre la seva força de
treball als propietaris dels mitjans de producció per a poder subsistir. Entre les seves característiques principals cal esmentar:
propietat privada dels mitjans de producció per part de la burgesia, que, així
mateix, és propietària dels productes resultants, Existència d'una classe
social, el proletariat, separada dels mitjans de producció. El proletari no
està obligat jurídicament a treballar per al propietari dels mitjans de
producció, però sí econòmicament i socialment. Existeixen, doncs, dues classes
fonamentals: burgesia proletariat. El MPC té els seus orígens històrics en la petita
producció mercantil que coexistia amb el mode de producció feudal, i en la
pròpia desintegració d'aquest. L'origen del capital es troba en la gran
acumulació de capital comercial procedent del pre-colonialisme. 2. L'excedent
social Un element important, propi d'alguns modes de producció,
és l'excedent econòmic. Sabem que el progrés ve determinat per l'augment de la
productivitat en al treball i que l'excedent permet l'aparició de la divisió
del treball i la dels artesans i les tècniques... Una economia
d'autosuficiència o autàrquica posseeix una mínima divisió social del treball.
L'excedent econòmic està a la base de l'estratificació de la societat, és a
dir, amb l'excedent neixen també les classes socials: els qui treballen
par a subsistir i els qui no treballen par a subsistir. El treball es descompon, doncs, en: TREBALL NECESSARI: serveix per a
mantenir els productors TREBALL SOBRANT: serveix per a
mantenir la classe dominant Considerem el següent exemple: l'esclau treballa durant 1
dia la terra que li cedeix l'amo i produeix el que necessita per a viure
(treball necessari), i els 6 dies restants de la setmana treballa per al
propietari (treball sobrant), El serf de l'època medieval treballava 3 dies a
la setmana el màs (treball necessari) i 3 dies la terra del senyor (treball
sobrant). Tant l'esclau com el serf efectuen un treball gratuït a favor del
grup dominant. Existeix, per tant; PRODUCTE NECESSARI: és el creat
pel treball necessari EXCEDENT: és la part de la
producció social apropiada per la classe dominant PLUS-VÀLUA: forma monetària del
producte d' excedent social L' excedent econòmic apareix quan la productivitat ( =
quantitat de productes produïda en un determinat temps) del treball és tal que
permet que el que s'ha produït sigui superior al que necessita aquell que ho
produeix. El seu origen és un treball no remunerat. L'origen de la
plus-vàlua capitalista és també un treball no remunerat, gratuït, proporcionat
al capitalista pel proletari. 3. Valor d'ús i
valor de canvi El primer problema que es planteja en estudiar el MPC és:
quin és el valor dels productes creats pels humans. VALOR D'ÚS : utilitat del
producte cara a satisfer alguna necessitat humana VALOR DE CANVI : és una relació
social que es manifesta externament com un acte de canvi d'equivalents
(intercanvi de mercaderies); sorgeix quan el producte no està destinat al
consum immediat, sinó que s'empra par a l'intercanvi. Existeix en funció de la
seva venda en el mercat. En el fons del valor de canvi, i més encara, en la base
del comerç, es troba un grau determinat de divisió de treball MERCADERIA: producte que no ha
estat creat par a ser consumit directament. La seva finalitat consisteix a ser
intercanviat en al mercat. És un producte elaborat destinat a la venda. Té un
valor d'ús, és un producte del treball humà i passa al consumidor a través d'un
acte de canvi. D'aquí es pot deduir que en tots els modes de producció
es creen productes, però no en tots existeixen mercaderies. El MPC és la
primera societat històrica on la major part de la producció està composta de
mercaderies. 4. El treball
socialment necessari El valor de canvi de les mercaderies apareix com un
intercanvi de coses. Però, què és el que determina aquest valor? Per a saber-ho
ens cal una unitat de mesura homogènia per a totes les mercaderies. Tota mercaderia és fruit del treball humà esmerçat en la
seva producció. Per tant, el valor de canvi de les mercaderies no és només
intercanvi de coses, sinó de treball Però, quin tipus de treball servirà com a mesura? La
quantificació del valor de canvi ve donada per la quantitat de treball
invertida en la creació de mercaderies: és el temps de treball. I la quantitat
de treball es mesura segons la durada del treball requerit per a la seva
producció. Ens cal fer, tanmateix, dues precisions: els humans no posseeixen la
mateixa capacitat de treball, el mateix domini del seu ofici, D'això deduïm: el
valor de canvi d'una mercaderia està determinat no per la quantitat de treball
dedicat a la producció d'aquesta mercaderia par part de cada productor
individualment considerat, sinó per la quantitat de treball socialment
necessari par a elaborar-la. socialment necessari significa:
la quantitat de treball necessari en les condicions mitjanes de productivitat
del treball que existeixen en una època i un país determinat quina significació exacta té la
fórmula "quantitat de treball"? Ens referim al problema de la
qualificació. Una hora de treball d'un obrer qualificat ha de ser considerada
com un múltiple de l'hora de treball d'un peó. El VALOR DE CANVI d' una mercaderia està determinat per
la quantitat de treball socialment necessari par a produir-la. El treball socialment necessari depèn de la
productivitat, i aquesta depèn del grau de destresa del treballador, de
l'organització social del procés de producció, del volum i eficiència dels
mitjans de producció, de les condicions naturals, i del nivell de progrés de la
tècnica. la MERCADERIA
no és més que treball abstracte materialitzat 5. El valor El VALOR és, doncs, el que tenen en comú totes las
mercaderies, és a dir, el temps de treball socialment necessari esmerçat a
produir-les. El valor de canvi és la manifestació externa del valor, és la
forma del valor. El canvi es produeix entre mercaderies de valor equivalent. La primera conseqüència de la generalització progressiva
de la producció de mercaderies és que el treball esdevé regular, mesurat; el
treball deixa d'estar en sintonia amb el ritme de la naturalesa i amb el ritme
fisiològic dels humans. Quan més es generalitza la producció de mercaderies, més
es regularitza el treball, i l'organització de la societat es concentra a
l'entorn d'una comptabilitat fundada en el treball la COMPTABILITAT
EN EL TREBALL i l'HORARI LABORAL són el motor normatiu de tota l'activitat
social Prenem com exemple un poblat de l'Índia; el ferrer, ofici
monopolitzat per una casta, fabrica un estri per a un pagès; aquest li
proporciona la primera matèria i, a més, té cura de la terra del ferrer durant
el temps que triga en la fabricació. Anem ara a un poblat japonès medieval: es
porta una comptabilitat precisa en hores de treball; el comptable del poble té
un gran llibre on anota les hores de treball prestades per cada camperol en les
terres d'altri (collita, construcció de cases, cria del bestiar...); a final
d'any s'ha d'haver establert un equilibri: tots s'han prestat idèntica
quantitat d'hores de treball. Si pensem, ara, en l'organització gremial, sabem
que es dóna un equilibri entre els diferents oficis, precisant fins el minut el
temps de treball destinat a l'elaboració dels diferents productes. Seria també
l'exemple dels actuals tallers de reparacions d'automòbils (cada reparació té
un temps assignat) o dels pressupostos que fan els pintors, paletes... Per entendre-ho millor, podem recórrer a l'exemple de les
conversions en el sistema feudal, Primer, el camperol proporcionava 3 dies de
treball al senyor feudal; després el camperol donava una quantitat de blat o
bestiar; finalment, el camperol pagava amb diner al propietari. Les dues
conversions s'han de basar sobre una comptabilitat bastant rigorosa de les
hores laborals, si una de les dues parts no vol sortir perjudicada. Si en la
primera conversió en lloc de donar al senyor feudal 150 jornades de treball/any
el camperol li dóna una quantitat de blat que li ha costat només 75 dies, s
produiria un empobriment del senyor i un enriquiment del serf. En una societat fonamentada en una economia en hores de
treball, els intercanvis es fan en funció de les hores de treball: ha d'existir
una equivalència entre hores de treball socialment necessari per a produir
ambdues mercaderies. Cal distingir, tanmateix, VALOR i PREU. El preu es forma
en el mercat en intercanviar-se les mercaderies entre sí . El preu de mercat
depèn de l'oferta i la demanda de productes, però no d' una manera independent
del valor de canvi, sinó que oscil·la a l'entorn del valor de canvi. Anem a
analitzar-ho: Hipòtesi
d'equilibri econòmic: El conjunt de totes les mercaderies produïdes en un país
i en una època determinada, té corn objecte el fet de satisfer les necessitats
d'aquella col·lectivitat concreta; i la totalitat del poder de compra que
existeix en aquella societat concreta, en un moment donat, ha de ser aplicada a
l'adquisició del conjunt de mercaderies. Exemple de
desequilibri oferta/demanda: a París, a final del XIX, es produeix una
davallada de la indústria de carrosseria i una alça de la indústria de
l'automòbil. La producció de carros tendeix a superar les necessitats i
demandes socials; en canvi, existeix una producció d'automòbils que és inferior
a les necessitats socials. Problema: com
expressar aquest tipus de situació utilitzant els termes de la teoria
valor-treball? Podem dir que en els sectors de la indústria de carrosseria es
treballa més del que és socialment necessari. Quan unes mercaderies són invendibles en la societat
capitalista, això vol dir que s'ha invertit, en una branca determinada de la
indústria, un treball humà socialment innecessari, i per això no apareix un
poder de compra en al mercat. Habitualment, hom diu que quan l'oferta és superior a la
demanda els preus cauen i la mercaderia no és comprada; i quan la demanda
supera l'oferta augmenten els preus i hi ha manca de producció. Anem a
aprofundir en el mecanisme OFERTA-DEMANA Si l'oferta > demanda: la
producció capitalista no planificada ha invertit en una determinada branca
industrial més hores de treball del que socialment era necessari. S' han
malversat hores de treball i aquest treball humà malgastat no serà recompensat
per la societat. Si la demanda > oferta: s'ha
invertit menys hores de treball del que socialment era necessari. Rep una prima
per part de la societat per a augmentar la seva producció i dur-la a un punt
d'equilibri respecte les necessitats socials. A grans trets, en el sistema capitalista es donen sempre
tres tipus d'empreses: <1>les que tecnològicament
estan al nivell de la mitjana social <2>les que s'han quedat
endarrerides i estan a un nivell inferior <3>les que tecnològicament
estan a l'avantguarda i a un nivell superior <2> malversa treball social; el preu de venda =
preu de cost i treballa, per tant, amb una taxa de guany molt petita. En canvi,
<3> economitza despeses de treball social i rep un sobrebenefici perquè
el preu de venda menys el preu de cost = superior al benefici mitjà. la recerca del SOBREBENEFICI
és el motor de l'economia capitalista Tota empresa capitalista es troba empesa per la COMPETÈNCIA
a intentar obtenir més beneficis, únic mitjà per a millorar la seva tecnologia. sense
COMPETÈNCIA no hi ha societat capitalista El que en un principi era productivitat per damunt de la
mitjana esdevé productivitat mitjana i el sobrebenefici desapareix. Això
comporta una tendència a l'augment constant de la mitjana de la productivitat
del treball. A la base de la competència hi ha la noció de mercat
il·limitat. La producció per a un mercat il·limitat té com efecte l'augment de
la producció, donat que l'augment de la producció permet la reducció del preu
de cost i, per tant, vèncer al competidor. L'augment de la productivitat del
treball significa reducció del valor de les mercaderies, ja que aquestes es
fabriquen en un temps de treball cada cop més reduït; i tot plegat s'aconsegueix
amb el maquinisme. Vet aquí el fonament de la cursa tecnològica. 6. El procés de
producció capitalista a) Circulació
simple de mercaderies La forma simple d'intercanvi (bescanvi) és l'intercanvi
de dos valors d'ús; correspon a un desenvolupament de las forces productives
molt baix, i respon a l'esquema M1------ M2 Amb l'aparició de la divisió del treball, les mercaderies
comencen a intercanviar-se prenent-ne una d'elles com a punt de referència, com
a unitat de mesura, com a expressió general del valor. El desenvolupament de
l'intercanvi va comportar la utilització de l'or i d'altres metalls com a
mercaderia en la qual es reflectia el valor de totes les altres; és a dir, l'or
es va transformar en diner. Així, el VALOR DE CANVI de totes las mercaderies
s'expressa en una sola d' elles que juga el paper d'equivalent general: el DINER M1 ------ D
------- M2 A l' etapa anomenada de la petita producció mercantil,
el productor produeix unes mercaderies que ven, amb el que obté diner per a
comprar altres marcadaries, el valor d'ús de las quals necessita. Això s'
anomena CIRCULACIÓ SIMPLE DE MERCADERIES : consisteix a VENDRE PER A COMPRAR ;
en definitiva, és un intercanvi de productes, de valors d'ús. En aquest procés no existeix creació de valor: M1 i M2
posseeixen una igualtat en valor (són diferents entre sí en qualitat). El diner
serveix només com a mitjà de canvi o circulació. b) Circulació
capitalista de mercaderies Obeeix al següent esquema: D -------- M
-------- D' on D' > D on D' és la quantitat de capital comercial acumulat, i d
és la plus-vàlua comercial. Consisteix a COMPRAR PER A VENDRE. El CAPITAL no és més que un valor que s'incrementa amb
una plus-vàlua El pas del mode de producció precapitalista al mode de
producció capitalista es produeix quan al capital penetra en l'esfera de la
producció (el capital s'apropia de la mitjana de producció). Element fonamental
de la transició fou un procés d'acumulació originària de capital basat en diferents
mecanismes històrics, com són: el pre-colonialisme i el
colonialisme el mercantilisme i el
proteccionisme la reforma agrària burgesa c) El procés de
producció capitalista La introducció del capital en el procés de producció
implica que el capitalista no compra les mercaderies per a vendre-les a un preu
superior, sinó per a UTILITZAR-LES i del seu ús extreure un benefici que
incrementi el capital inicial. El procés s'inicia amb la possessió del capital D per
part d'un capitalista en diner. Aquest capital D està destinat a la compra de
dos tipus de mercaderies: mitjans de producció
(maquinària, edificis, primeres matèries): que forma el capital constant força de treball: que forma el
capital variable Ambdós grups de mercaderies aïllades no reporten cap
benefici al capitalista; per a que li produeixin benefici les ha de combinar i
per a fer-ho les ha d'utilitzar ( = realitzar el seu valor d'ús). Aquesta
combinació es realitza en el procés productiu, durant el qual es crearan noves
mercaderies, M, les quals en finalitzar el procés tindran un valor D' superior
al capital D inicial: s'haurà realitzat el fenomen de la CAPITALITZACIÓ, és a
dir, l'augment del valor del capital inicial D en una determinada quantitat.
L'esquema de funcionament del procés de producció és, doncs: mitjans de D -----------------procés de producció ------ M -------
D' i nversió ------- força de treballon D és el capital inicial, M les mercaderies produïdes i
D' el valor final obtingut. Si anomenem P al valor de D', tindrem: P = C + V + pl C = capital constant, total, és a dir, la part del
capital que en el procés de producció no modifica el seu valor V = és el capital variable, anomenat així perquè al seu
ús, l'ús de la mercaderia força de treball que amb ell es compra, crea un nou
valor, la plus-vàlua. Representa el volum total de salaris pagats als
treballadors par l'empreu de la seva força de treball en el procés de
producció. Tot aquest procés es dóna abans que les noves mercaderies
apareguin en el mercat (abans de vendre-les). En el mercat, el capitalista
torna a recuperar i a augmentar el diner invertit, iniciant així un nou i més
gran procés de producció. En el mercat, les M mercaderies esdevenen D' diner:
és aquí on es produeixen les crisis de sobreproducció, quan no es poden vendre
totes les mercaderies produïdes. si la gent es mor de gana no és perquè hi ha molt poc per
a menjar, sinó perquè hi ha relativament massa productes alimentaris. d) Origen de la
plus-vàlua Es basa en l'acte de venda de la força de treball que
posseeix el treballador: el treballador ven la seva mercaderia (força de
treball) la qual tindrà un determinat valor: valor de la força de treball: és
el temps de treball socialment necessari par a la producció del valor de les
diferents mercaderies que necessita el treballador i la seva família par a
subsistir (aliments, vestit, transport, habitatge, sanitat, educació...) El temps de treball socialment necessari per a produir
les mercaderies necessàries par a la subsistència del treballador és INFERIOR
al temps de treball realment efectuat pel treballador: la diferència entre
aquests dos temps de treball és la que origina la plus-vàlua. El valor de la força de treball (que es mesura per la
durada del treball, i a la que li donem el valor de B) és una mercaderia, el
valor de la qual és la quantitat de treball socialment necessari per a
produir-la i reproduir-la (és a dir, les despeses de manteniment de l'obrer, a
les que donem el valor d'A). Si A = B no hi ha plus-vàlua. Però, en el MPC el grau de productivitat del treball és
tal, que les despeses de manteniment del treballador són INFERIORS sempre a la
quantitat de valor novament produïda: a mesura que es desenvolupa el
capitalisme existeix una més gran diferència entre el temps de treball pagat i
l'excedent o temps de treball no pagat. L'existència de plus-vàlua no significa que hi hagi
explotació; parlem d'explotació quan la plus-vàlua és apropiada per un grup
social diferent d'aquell que el crea. I l'apropiació es produeix per
l'intercanvi: el capitalista compra la força de treball de l'obrer i s'apropia
tot el producte fabricat par l'obrer; l'obrer, a canvi, rep un salari ; la
PLUS-VÀLUA és, doncs, la diferència entre el valor produït per l'obrer i el valor
de la seva força de treball. 1. Aspectes
previs Fins ara l'anàlisi es referia a la fase del MPC de lliure
competència ( o concurrència), el qual ja portava las bases del capitalisme
monopolista, la creació i consolidació del qual constitueix el fenomen de
l'imperialisme. Quines són les lleis o fenòmens que posen les bases de
l'aparició de monopolis en el sistema capitalista? A partir de l'estructura
bàsica del procés de producció capitalista, de l'acumulació i del
desenvolupament cíclic, es produeixen dues tendències a més llarg termini que
porten el sistema cap a: la concentració de capitals la centralització del capital 2. Concentració
de capitals Les lleis que estructuren el MPC en condicions de lliure
competència: augment de la composició
orgànica de capital augment de la productivitat del
treball descens de la taxa mitjana de
guany accelerada acumulació crisis de sobreproducció donen lloc a la negació de la lliure competència. Implica la reunió en una mateixa instal·lació productiva
de mitjans de producció i força de treball cada cop més grans. La concentració
de capitals és, doncs, un fenomen de concentració de les forces productives, és
a dir, un augment de la dimensió de les empreses capitalistes. + capitals implica + capacitat
de producció que implica + producció cosa que fa baixar el preu - producció implica + preu que
implica + beneficis que comporta + acumulació El capital invertit a les fàbriques és cada cop més gran:
per a produir, és a dir, per a introduir-se en el mercat amb una mercaderia
determinada, són necessaris cada cop més grans volums de capital: això limita
la lliure mobilitat de capitals i desemboca en els monopolis. Desapareixen del mercat les empreses vençudes per la
crisi: es redueix el nombre de capitalistes, però no el seu volum de capital. 3.
Centralització de capital Fa referència al fet que cada cop es centralitza un major
volum de capital a mans d'un menor nombre de persones. Origina un procés de
proletarització de la petita burgesia capitalista, i desencadena l'absorció
d'empreses per empreses grans. Efectes que es produeixen sobre l'economia: es fa cada cop més difícil
l'entrada de capitals en cada sector o branca de la producció augmenta la plus-vàlua relativa la desaparició de la competència
posa las bases de l'aparició d'una nova fase del capitalisme: el capitalisme
monopolista 4. Les
corporacions La forma externa del capitalisme monopolista és la
corporació: és el tipus d'unitat de producció que realitza la concentració de
capitals. Sorgeixen a Anglaterra i es desenvolupen als EE.UU. a finals del XIX
i principis del XX. Com a formes jurídiques de les corporacions es creen les
Societats Anònimes (S.A.): es conserva la propietat privada dels mitjans de
producció, però no la propietat individual dels mitjans de producció. En la corporació, el capitalista propietari del capital,
pot no ser l'encarregat de dirigir el procés de producció; el substitueix el
gerent, manager o administrador. El capitalista esdevé un rendista i pot
romandre al marge de la producció. El capital pot estar dividit o distribuït entre molts
accionistes propietaris d'una corporació, i aquests tenen molt poca capacitat
de decisió pel que fa al procés de producció de la corporació. Principals formes de centralització capitalista: pools: acord d'actuació
coordinada o d'unió temporal entre diverses empreses, generalment del mateix
ram, amb l'objecte d'obtenir avantatges en els preus o per controlar o enfortir
un mercat determinat. Exemple: el pool d'or. cartel : acord limitat entre
diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica,
econòmica i financera (aquesta és la principal diferència amb el trust),
decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència entre elles.
El seu objecte principal és aconseguir una posició monopolística en al mercat holding: societat que posseeix
accions d'altres societats, del mateix sector o no. Poden arribar al control
financer d'un gran nombre d'empreses amb la utilització de capitals aliens fusió d'empreses: horitzontal: totes les empreses
són d'una mateixa branca vertical: empreses de diferents
branques però vinculades en el procés de producció 5. El capital
financer A la transformació del capital bancari en capital
industrial se l'anomena capital financer: és, per tant, un capital del que
disposen els bancs i que utilitzen els industrials. El paper creixent dels bancs està vinculat al fet que una
part considerable dels capitals industrials no prové de les mateixes empreses
industrials, sinó del crèdit bancari. La banca, amb l'augment del diner en
dipòsit, actua com inversor industrial. És la forma financera de la
centralització del capital. 6. Efectes dels
monopolis sobre el funcionament del MPC 1. La situació de monopoli
permet i provoca un creixement estable del preu de les mercaderies
monopolitzades. Es pot fer créixer el preu d'un producte sense necessitat que
la competència entri en joc. 2. En al capitalisme monopolista
no existeix la tendència a la igualació de la taxa de guany, sinó que es crea
una jerarquia de taxes de guany proporcionalment creixent en funció del grau de
monopolisme. A més alt grau de monopolisme correspon major taxa de guany. Es
produeix, doncs, un procés de diferenciació dels capitalistes: sorgeix
l'oligarquia financera i tendeix a disminuir la burgesia mitjana i petita. La
jerarquia en la taxa de guany produeix l'existència de sobrebeneficis
monopolistes. 3. S'accentuen les crisis de
sobreproducció. Quan els preus són rígids i tendeixen establement a créixer,
les crisis tendeixen a fer-se cròniques. 4. La impossibilitat de la
lliure mobilitat de capitals, que fa necessaris grans capitals per a entrar en
una branca, impedeix o frena la creació de noves empreses en las branques
monopolitzades. 5. Els costos imputables a la
distribució i venda de mercaderies s'expandeix. Creix, doncs, el sector de
serveis l'objecte del qual és poder vendre la producció. La xarxa comercial
publicitària s'expansiona degut a la sobreproducció, que origina la creació de
serveis (com la publicitat) que s'especialitzen a crear "necessitats"
i a incitar el consumidor a la compra. 6. L'existència de grans
indústries i instal·lacions, que requereixen una gran inversió de capitals,
provoca que els avenços científics no s'apliquin immediatament. Es poden
descobrir mètodes de producció que no s'apliquen (encara que siguin més barats)
per provocar l'obsolescència tècnica de les grans plantes. 7. La necessitat imperiosa de
vendre provoca que la reposició del producte es faci cada cop més ràpidament, i
per això la vida útil del producte ha de ser cada cop més curta 8. Es produeix una malversació a
quatre nivells: físic: destrucció de grans
volums de productes per a mantenir el preu econòmic: que parteix de la base
de la necessitat de diferenciar els productes encara que tinguin el mateix
valor d'ús (detergents...) militar: l'activitat militar i
la fabricació d' armament absorbeix el gran excedent econòmic (creació d'un
producte l'únic fi del qual és la seva destrucció) ecològic: destrucció d'energies
no renovables i desequilibris en la majoria dels ecosistemes
| Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner |