Partim d'una constatació: el que alguns ens presenten com a ruptura radical, com a problemàtica nova o com a innovació (encara alguns parlen de "noves" tecnologies de la informació i comunicació quan, de fet, algunes van aparèixer l'endemà de la segona guerra mundial), té ja una llarga història, atès que l'existència de "societats xarxa" és tan antiga com la de la majoria dels imperis. Sabem, per exemple, que a l'Imperi Romà, fins a Septimi Sever, existia una xarxa de productes mediterranis per a proveir l'exèrcit i que era, precisament, aquesta xarxa pública la força de l'imperi. Quan aquesta xarxa es va privatitzar, l'imperi entrà en crisi (crisi del segle III). Fem un salt al món contemporani. De la revolució francesa és la següent reflexió: "Molts homes respectables, entre els que cal citar Jean-Jacques Rousseau, varen creure que era impossible instaurar la democràcia en els grans pobles. Com podria deliberar tan gran nombre de persones? A l'antiguitat, tots els ciutadans es reunien en una plaça i es notificaven llurs propòsits... La invenció del telègraf representa una nova circumstància que no entrava dins dels càlculs de Rousseau. Aquest invent servia per a comunicar-se a grans distàncies de manera tan corrent i clara com si estigués en una mateixa habitació. I podia per sí sol respondre a les objeccions contra la viabilitat de les grans repúbliques democràtiques..." Aquest text és del 1795 i està extret d'una classe magistral de Français Vandermonde, titular de la primera càtedra francesa d'economia política. És, probablement, el primer discurs profètic sobre un suport de comunicació a llarga distància. No és casual que el setembre de 1794, el Ministre de Guerra francès hagués inaugurat la primera línia de telegrafia òptica entre Lille i París. Segons Vandermonde, per a avançar cap a les repúbliques democràtiques n'hi hauria prou a "multiplicar el nombre de línies i liberalitzar el llenguatge codificat dels missatges". El discurs sobre el caràcter redemptor i democratitzador de les tecnologies apareix, doncs, molt aviat (també el podríem trobar vinculat en l'invent de la impremta). Durant el segle XIX, la problemàtica de la xarxa ens ve donada a partir de dues fonts: la militar (interessada a rastrejar el territori per a construir-hi fortificacions) i Saint-Simon, primer pensador de la xarxa que, basant-se en la histologia, representa la societat com un organisme, la integració de la qual està vertebrada pel que hi circula. Segons ell, la xarxa integra les parts del tot. Ideòleg de l'industrialisme, pensa que la tecnologia resoldrà els problemes de la humanitat. Els seus arguments són un clar exemple de determinisme tecnocràtic: passa de la disminució de les distàncies físiques a la disminució de les distàncies socials. Però també ens podem referir al plantejament anarquista com a pensament de la xarxa (autoalliberament, comunitat, descentralització...) i al pensament de Thomas Jefferson (1743-1826), tercer president dels EUA, fundador del partit Demòcrata i defensor del model descentralitzat de societat, format per comunitats diferents però unides pels mitjans de circulació. El pensament de Kropotkin i Jefferson tenien en comú la lluita contra la idea de megalópolis i l'emergència d'un model reticular.

Però ha estat el segle XX el que ha vist formular els discursos més tecnòfils i l'aparició de les darreres tecno-utopies. Els anys 30 foren fonamentals per al desenvolupament tecnològic, moment en el que es comença a pensar la gestió de les masses i en el que cristal·litza la idea de sondeig i d'audiència; però l'empenta definitiva vindrà de la mà de la II Guerra Mundial (codis secrets, trajectòries balístiques, bomba atòmica...) i de la postguerra (V. Bush, pare de l'hipertext i conseller científic de Roosevelt, va escriure el 1945 el seu famós As We May Think - http://www.theatlantic.com/unbound/flashbks/computer/bushf.htm). En els anys 70 (si ho datem en funció de l'obra de Daniel Bell (2001), El advenimiento de la sociedad postindustrial. Madrid. Alianza ed. Col. Alianza Universidad 149) comença el pensament mític sobre la societat postindustrial, del "coneixement" o de la "informació", dut a terme per professors universitaris i sociòlegs. Es tracta d'un pensament que neix en una etapa de crisi (és el moment de l'Informe Meadows o del creixement zero, de la crisi del petroli...) i s'hi palesa una visió determinista: la tecnologia és la que determina la societat. Si fins ara les utopies havien anat adreçades contra el poder, ara seran apropiades pel poder en forma de promesa de felicitat futura total sobre la base de la resignació en el present. En particular, es presenta la televisió com a causant de la crisi de la vella societat i dels seus valors. Brzezinski, en la seva "revolució tecnetrònica", vincula la televisió a l'"amenaça de fragmentació intel·lectual" i a la crisi dels sistemes ideològics. La utopia televisiva arribarà de la mà del pensament crític que veurà en la televisió per cable, local, i en el vídeo, les alternatives a la televisió massiva, vertical i manipuladora d'audiències. Es pensava, doncs, que el desenvolupament dels mitjans de comunicació de massa ens faria lliures, i es propugnava la descentralització, com a garantia de més democràcia i més participació en el poder, i la intervenció de l'estat per a corregir desigualtats.

La dècada 70-80 contempla un canvi d'escenari. L'arribada dels divulgadors de la "societat de la informació" implica també un nou protagonisme positiu de la televisió: per a John McHale (The changing information environnement, 1976) la televisió és ja el principal exemple revelador de com el canvi tecnològic pot descentralitzar el poder; per a James Martin (James Martin (1980), La sociedad interconectada. Madrid. Tecnos), inventor del concepte de "les noves autopistes", la innovació tecnològica en televisió "portarà la diversificació, i aquesta canviarà la naturalesa cultural del mitjà". Però la utopia comunicativa es troba, sobretot, en Alvin Toffler (Alvin Toffler (1992), La tercera ola. Barcelona. Plaza & Janés. 8ª ed.) i la seva "anàlisi de l'onatge": la televisió per cable, el vídeo i els videojocs exemplifiquen de forma suprema l'arribada de la "tercera ona", la desmassificació dels media i el final de la ment-massa, la interactivitat i l'emergència d'una nova infosfera. L'estat queda ja eliminat: és el mercat i l'empresa el motor de la revolució. El japonès Yonehi Massuda (The Information society as a post-industrial society, 1984) imagina una ciutat, Computòpolis, computeritzada, on la televisió per cable interactiva és la xarxa central que permet arribar al "globalisme", a la computopia, l'objectiu final de la qual és "el renaixement del sinergisme teològic entre l'home i l'Ésser Suprem o, si es vol, la darrera força viva".

En els anys 90 es produeixen canvis substancials. El nou discurs és elaborat pels managers de la comunicació: és el temps del determinisme econòmic en el que la tecnologia acompleix només un rol complementari al paper estelar del mercat. Les utopies conservadores esdevenen "mercatutopies" i els seus profetes ja no venen del camp universitari sinó de l'empresa. Per a Bill Gates (Bill Gates (1997), Camí al future. Aravaca. McGraw Hill.) i Negroponte (Nicholas Negroponte (1998), Viure en digital. Palma de Mallorca. Ed. Moll) són el mercat pur i la competència els que generaran la societat de la informació, a la que qualifiquen de mercat lliure de fricció. No hi ha d'haver regulació, ni traves; l'estat és només un aparador, un promotor de la demanda. El capitalisme perfecte és el garant de la felicitat absoluta. El vídeo a la carta és un demostrador de la futura televisió individual que en un "capitalisme lliure de fricció" (mercat perfecte), sense necessitat de gendarmes (regulacions estatals) ens durà a un futur "bo per a tots": més oci, una cultura més rica, menys tensions, més igualtat, més democràcia.

El 1994, Al Gore (Remarks prepared for delivery by Vice President AL GORE, http://www.interesting-people.org/archives/interesting-people/199403/msg00112.html; veure també, Al Gore: Speech on Building the Global Information Infrastructure http://www.friends-partners.org/oldfriends/telecomm/al.gore.speech.html) exposava el seu projecte d'autopistes de la informació als delegats de la Unió Internacional de Telecomunicacions reunits a Buenos Aires: "Assegurar un servei universal de comunicació instantània a la gran família de la humanitat (...) La Global Information Infrastructure (GII) farà possible que s'estableixi una mena de conversa mundial en la que tothom que ho vulgui podrà expressar la seva opinió (...) Veig una nova era atenesa de la democràcia que es forjarà en els fòrums que creï la GII". Pronunciat durant una reunió que sota el lema de "Les telecomunicacions i el desenvolupament" es va celebrar a la capital d'un país que aspira a incorporar-se al Primer Món per la via del neoliberalisme, aquest discurs és un autèntic catàleg d'arguments sobre les virtuts ortopèdiques de la "ciberaldea global" i emfasitza el paper de les autopistes de la informació amb finalitats educatives i sanitàries. Però no en diu res de la terrible font de discriminació d'ajustament estructural del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional per als sectors populars i les classes més desfavorides. El missatge sembla ser: d'adaptar-se o no a les normes del Global Democratic Marketplace depenia la viabilitat de la "conversa mundial" entre ciutadà i ciutadà. Digitalització i mercat (és a dir, convergència tecnològica i desregulació) estan a la base de la felicitat i progrés per tothom. Els discursos sobre la globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació transmeten la idea que els mitjans per a vèncer la "centralitat", la "territorialitat" i la "materialitat" ja governen el planeta i han esborrat els estats-nació, les ideologies i les classes socials. És, en el fons, el que ens venen a dir Nicholas Negroponte o el president de la Microsoft, Bill Gates, que titllen de pessimista, tecnòfoba i arcaica tota actitud disconforme amb el seu positivisme optimista, atès que les noves tecnologies, segons ells, estan a la base de les solucions dels reptes del segle XXI i Internet, en particular, pot esdevenir un potent reductor de la fractura social i un mecanisme democratitzador.

La convergència tecnològica de la informàtica, els mass media i les telecomunicacions, amb els corresponents canvis en els suports, les possibilitats, els llenguatges, les prestacions i la interactivitat, està a la base de la concentració empresarial. A més, el pas de l'analògic al digital afecta també el sistema d'organització de les comunicacions. Fins ara existien pocs canals (eren, doncs, un bé escàs) i aquests es concebien com un servei públic: l'estat marcava el seu radi d'acció fent-lo coincidir aproximadament, amb el territori estatal. Per tant, el radi de cobertura de les tecnologies analògiques cobria el territori estatal. Amb la digitalització i les tecnologies del cable, satèl·lits, xarxa, compressió, multiplexació... els canals han esdevingut pràcticament infinits (per tant, ja no és un bé escàs) i les cobertures poden ser d'abast mundial (no existeix, doncs, cap territori infranquejable). Ja no es dóna, doncs, la superposició radi de cobertura / territori estatal. A la societat industrial, els mass media eren considerats vertebradors de l'estat modern, mecanismes de consens, de reproducció cultural i de reforç d'identitats, i defensors de la sobirania. Les manufactures culturals circulaven com un flux, cosa que permetia detectar desigualtats i s'hi podia intervenir políticament (per exemple, la creació de TV3). A la societat de la informació, els productes culturals ja no circulen com un flux, sinó com un gran magatzem universal virtual al que l'usuari hi pot accedir: ja no són els productes culturals els qui van a l'usuari, sinó que és l'usuari qui va a l'encontre del producte cultural.

El pas de l'analògic al digital està afectant tots els àmbits de la creació cultural (disseny, realització, distribució, recepció) i, en particular, el món de l'art. En els nostres dies, l'art ha canviat la seva funció específica. Les funcions tradicionals que se li atribuïen -intuïció, revelació, catarsis, expressió, representació...- són exercides actualment amb una eficàcia molt superior pel cinema, la televisió i la publicitat. L'art, per tant, ha de replantejar-se la seva funció, problemàtica i sistema de representació. La significació social i el paper de l'art han de cercar-se, ara, en el procés de comunicació, que consisteix a memoritzar, processar i transmetre informacions. L'art no té a veure ja amb la producció d'obres -sigui amb mitjans tradicionals o electrònics- sinó amb la descoberta de la lògica interna d'una visió del món. Els artistes digitals han reemplaçat els pots de pintura, els pinzells i les imprimacions per l'ordinador, el Flash, el Director o el Java, i han entrat a formar part de la comunitat d'usuaris dels programaris. Aquest ús de les tècniques digitals es justifica perquè els artistes consideren que cal utilitzar les tècniques que són contemporànies del pensament sobre el qual es vol actuar. Per parlar de l'ara i de l'aquí cal fer servir les tècniques de l'ara i de l'aquí; si l'artista fa servir tècniques del passat, li caldrà dir moltes coses per a poder parlar amb la mateixa profunditat i la mateixa complexitat. És més simple, doncs, servir-se del que es té, de les tècniques que hi ha, perquè vehiculen una gran part del present, ja que són filles d'aquest present. D'aquesta manera, la tècnica apropiada esdevé més que una simple eina, una simple moda: esdevé una part integrant i significativa de l'obra.

Però, alhora, aquesta necessitat de fer servir les tècniques més recents és paradoxal, perquè les tecnologies estan sotmeses a la dependència de les invencions, de la cursa tecnològica, i alhora s'espera una mena d'estabilització d'aquestes tècniques sota la forma d'estàndards. La informàtica ofereix programaris complexos. Per una banda, el que s'anomena hipermèdia consisteix en l'ordenament d'un estoc d'informacions i, per una altra, la imatge de síntesi depèn, des del seu origen, transformació i comportament, d'un conjunt de lleis codificades per la informàtica. Haurem de parlar del programari com a l'obra d'art? El digital és un mitjà d'un potencial que sembla il·limitat: la possibilitat que s'ofereix a l'artista de combinar sense esforç imatges, textos, sons en el si de l'espai-memòria desproveït de fregament i de gravetat de l'ordinador, li dóna una llibertat de creació fins ara inconcebible. L'aparició de la tecnologia digital està a l'origen d'una evolució fonamental en matèria de creació i de percepció d'imatges: ara és possible, a partir de nombres binaris, elaborar una imatge susceptible de manipulacions mai realitzades abans. Gràcies a aquesta nova tecnologia, els artistes d'avui poden inventar no només noves formes de "reproducció" sinó també de "producció". Com ho enunciava Paul Virilio (Paul Virilio (1989), La máquina de la visión. Madrid. Cátedra. Veure també Paul Virilio (1997), El cibermundo: la política de lo peor. Madrid. Cátedra, i Paul Virilio (1998), Estética de la desaparición. Barcelona. Anagrama.), entrem en un món on hi haurà no una realitat, sinó dues: la real i la virtual.

El digital confereix a la imatge una nova facultat: una mal·leabilitat infinita. Fins fa poc, la informació visual romania estàtica en el sentit que, malgrat les possibilitats ofertes pel muntatge cinematogràfic, la imatge era fixa. Per contra, des que la imatge s'ha traduït al llenguatge digital, pot ser modificada fins els més petits elements; ha esdevingut informació, i tota informació es presta a manipulació. Per primer cop en la història, la imatge s'ha convertit en un sistema dinàmic.

Encara que el públic continua estant educat perceptivament per imatges (simples imatges o imatges-textos i imatges-sons de la fotografia, del cinema i de la televisió) i per mass media encara sotmesos a un ordre contra el qual s'han revoltat generacions d'artistes -situació que ha comportat el divorci del gran públic i de l'art-, l'extensió del digital, sobretot a partir dels anys 80, introdueix canvis qualitatius cada cop més importants en les relacions d'aquest públic amb la informació visual, sonora i textual. Perquè, una de les característiques revolucionàries del digital és associar l'usuari al funcionament de la màquina establint entre ells un bucle retroactiu curt i ràpid. L'ordinador permet a l'usuari interactuar amb les dades visuals, sonores i textuals, que li són comunicades. Esdevenint interactius, els mitjans canvien de naturalesa. Una imatge interactiva, encara que estigui generada per un aparell òptic (fotografia, cinema, televisió) no té el mateix efecte de sentit que una imatge tradicional amb la que no és possible cap interacció. Se'n desprèn que el públic, necessàriament associat a la producció i fins i tot a la distribució de la informació en el mode interactiu, fa la mateixa experiència tecnoestèsica que el que és a l'origen del que s'anomena el missatge, en el cas de la comunicació, o de l'obra, en el cas de l'art. L'autor i el públic comparteixen la mateixa lógica comunicacional, la mateixa voluntat d'encreuament, de responsabilitat reivindicada en l'elaboració i la circulació de la informació, el mateix espai sensible (el de les interfícies) i la mateixa temporalitat. Artista i públic estan comminats a compartir el mateix temps.

En el camp de la imatge, el digital introdueix un altre canvi. Trenca les relacions que lliguen la imatge, l'objecte i el subjecte. La imatge digital no és ja una projecció òptica de l'objecte interposant-se entre aquest i el subjecte, i mantenint-los a distància l'un de l'altre, fonamentant el seu estatut. La imatge no conserva cap lligam físic ni energètic amb el real, és l'expressió d'un llenguatge específic, el llenguatge dels programes informàtics nodrits d'algoritmes i de càlculs. Mentre que la interactivitat la fa dependent de les reaccions de l'espectador. Les tècniques de síntesi no proposen del real una representació més o menys semblant sinó una simulació. Simulació i interactivitat estan vinculades. Es simula per interactuar. El digital introdueix un nou ordre visual, al mateix temps que procura a l'artista materials i eines que alteren profundament la seva relació amb la realitat. Els materials i les eines de la simulació no són ja les del món real. L'artista no treballa amb la matèria, ni amb l'energia, sinó amb símbols, amb informació. I processa la informació amb aquestes tecnologies perquè li són necessàries per a instaurar un vertader diàleg amb el món contemporani, de manera que, tot sovint, deixen de ser eines per esdevenir subjecte o, fins i tot, objecte de l'obra.