Paul Cézanne (1839-1906)
 

1. A manera de biografia

Pintor provençal, descendent d'un comerciant piemontès, visqué sempre folgadament; una vida sense coses a remarcar fa més comprensible la seva pintura: bastant ric per a viure del seu patrimoni, s'aïlla per tal de poder treballar sense interferències. Cursà estudis clàssics a Ais de Provença, on conegué Emile Zola, de qui fon un gran amic. El 1861 anà a estudiar pintura a París, on conegué a Picasso i el grup dels futurs impressionistes que es reunien al Cafè Guerbois. Aviat es relacionà amb Bazille, Monet, Renoir, Sisley i Manet. Refusat diverses vegades del saló dels anomenats impressionistes, intenta d'ingressar a Belles Arts, però també en fou bandejat pel seu "temperament colorista". El 1888 passà un any fructífer a París, on féu coneixença amb Van Gogh i Gauguin, i també amb Rodin. El 1904 accedí a exposar al Saló de Tardor: li havia arribat el triomf, però ell continuà sol a Provença, on el 1906, pintant a ple aire, li caigué un llamp, i morí poc temps després.

2. La seva trajectòria i concepció artístiques

Cézanne no aspira a crear obres monumentals mestres: el descobriment de petites veritats li compensa el cansament quotidià. Concep la pintura com una pura i desinteressada investigació similar a la del científic, com a recerca d'una veritat que només podia ésser assolida amb la pintura. És un autodidacta; vol captar el nucli expressiu, l'estructura profunda de les obres dels pintors del passat (Tintoretto, Caravaggio, El Greco, Ribera, Zurbarán, Delacroix, Courbet, Daumier). Estudia Daumier, no pel seu contingut social i polític, sinó per la seva manera de construir la imatge.

Exposa amb els impressionistes el 1874 i 1877. Les obres d'aquesta època no tenen massa interès quant a renovació, donat que estava encara lligat a un romanticisme "demodée"; agafava els temes de la literatura i la pintura romàntiques i els tractava amb fúria, acumulant amb l'espàtula pesades capes de colors foscos i fortament contrastats. No acceptava la pintura purament visual dels impressionistes: volia ésser poeta, literat, construir la imatge amb els pesats materials de la pintura. Quan coneix Pissarro comprèn que la imatge del món no havia d'ésser cercada en la realitat externa sinó en la consciència: la pintura no era literatura en imatges, ni una tècnica capaç de manifestar la sensació visual; era una manera d'investigar les estructures profundes de l'ésser.

Dins la seva concepció de "solidificar l'impressionisme" pictòric s'imposà com a ideal de "vivificar Poussim del natural", trobar l'equilibri indispensable entre la sensació i l'ordre constructiu, la lògica estructural, la solidesa, la coherència. Insistí en els seus temes clàssics, la muntanya, les banyistes, autoretrats, flors, natures mortes, fins a aconseguir l'estructuració arquitectònica de l'espai en les relacions cromàtiques de tons superposats i veladures. Vol un art meditat, sotmès a la intel·ligència creadora, basat en l'observació del natural: "Jo substitueixo el modelat per l'estudi dels tons".

Vers el 1876, havent assimilat ja l'estil impressionista, inicia la seva tendència constructiva: representa l'estructura fonamental de la natura amb l'empreu del color, abandona el modelat i el clarobscur, modifica la perspectiva albertiana, d'un únic punt de vista, adoptant un sistema simultani i apropant els objectes a l'espectador (influència de l'art japonès), cerca la, síntesi amb un desig de conèixer el que la natura conserva de permanent i essencial, redueix la forma a la seva essencialitat, simplificant-la fins el límit per tal de construir-la de nou sota l'estudi exhaustiu de totes les seves possibilitats, estilitza les formes naturals en cilindres, cons i esferes i tot dins de la perspectiva, omple el dibuix, esquemàtic i segur, amb pinzellades paral·leles de color progressant dels tons freds (ombres) als càlids. En definitiva, doncs, no representa la realitat "com és", ni com la veiem sota la influència dels sentiments, sinó la realitat "en la consciència".

En Cézanne culmina la problemàtica creadora de tot el final de segle: superà la relació existent entre la realitat exterior i l'obra d'art. Trencà el culte de l'anècdota i aportà a la pintura una dignitat i un valor absoluts, fruits d'una construcció autònoma de l'artista en la seva "operació mental". Per la seva autenticitat i visió personal de les coses, la seva obra és una de les darreres pàgines del naturalisme, i demostra que el quadre no és una "tranche de vie" o una reproducció de la realitat inaccessible mitjançant les sensacions, sinó construcció o, en el seu llenguatge, "realització". Trobar en la natura els elements constructius i estructurals necessaris fou el desig més evident de la seva obra. Hom el considera el creador de l'art modern.
 

Henri Marie de Toulouse-Lautrec (1864-1901).
 

l. A manera de biografia

Pintor i litògraf llenguadocià, descendent dels comtes de Tolosa, dos accidents a l'adolescència el deixaren esguerrat i nan. El 1885 s'instal·là a Mont-martre, on menà una vida bohèmia, bé que mai amb necessitats econòmiques, a causa de la seva fortuna personal. Rebé la influència de Degas, no només en la temàtica, sinó també en la manera d'efectuar els enfocaments fotogràfics de les obres. Freqüenta els cafès, music-halls, teatres, prostíbuls, etc., els quals sempre intenta de representar fidelment. Moltes de les seves obres eren pintades sobre tela o bé sobre cartó, amb colors dissolts en essència, i aconseguia així una gran espontaneïtat en el traç, mitjançant el qual volia expressar el moviment, una de les seves grans preocupacions. El 1891 féu el seu primer cartell per al Moulin-Rouge, representant La Goluda; des d'aleshores, sota la influència de l'estampa japonesa, es consagrà a la litografia en colors, que li permeté de desenvolupar el seu estil sintètic i l'arabesc lineal; féu nombrosíssims cartells per a la majoria dels cabarets parisencs. Conreà també el pastel i la il·lustració per a revistes humorístiques. L'abús de l'alcohol i el cansament el portaren a retirar-se a una clínica i més tard al castell de Malromé, on morí.

2. La seva trajectòria i concepció artístiques

Tonlouse-Lautrec inscriu la seva obra en l'anomenada "tranche de vie" de l'impressionisme, sens dubte per influència de Degas, tant pel que fa a la tècnica com en l'elecció dels temes. Representa el món de la bohèmia parisina, els seus escenaris de cafè-concert i cabaret, els clients i els artistes. En tota la seva obra es fa palès l'interès per captar directament els gests, actituds i moviments i aquesta munió de gent que poblava la nit de Montmartre. El podem definir, doncs, com el pintor de Montmartre i de la seva vida artificiosa i brillant.

Tendeix a una figuració ràpida, dúctil, significativa i comunicativa. El seu reportatge no vol representar la realitat, sinó captar allò que actua com estímul psicològic; per això, prefereix el mitjà més ràpid, el dibuix a la pintura. Si Toulouse s'interessa més per la societat que per la natura és perquè la sent més viva, més disposada a canviar sota la pressió d'impulsos psicològics. Si prefereix el món efímer i brillant i les varietats no és perquè el consideri més real, sinó perquè la seva conscient superficialitat manifesta l'artificialitat de fons de la societat del seu temps.

Parteix de l'impressionisme i en treu dues conseqüències: la percepció no és activitat només visual sinó també psicològica, donat que la imatge es capta molt més enllà, de la retina (analitza, doncs, la sensació com estímul psicològic). Renuncia a l'art-contemplació per l'art-comunicació. Trenca, doncs, amb l'impressionisme i adopta solucions tipus Seurat i Gauguin; abandona la llum natural pel fet de preferir la llum freda dels escenaris. Amb Moulin Rouge (1892) s'inaugura la moderna publicitat mural (el póster) que trasllada l'art al carrer: l'art passa, així, a formar part de la vida de la ciutat, barrejant-se amb l'home anònim.

3. Un model d'anàlisi: "La Toilette" (67 x 54). 1896
 

En aquesta obra se'ns mostra no una figura en un ambient determinat, sinó un fragment d'espai en el que la figura no és més que un nucli de moviments. La presenta d'esquena, però ja no és, com en Degas, una figura en moviment, sinó que està absorbida per la perspectiva tensa de l'habitació. Els elements que defineixen aquesta situació són:

• l'espai no és ni profunditat ni pantalla de projecció
   
• la llum no colpeja les superfícies de color
   
• el color guanya en moviment el que perd, en intensitat
   
• la perspectiva des de dalt impedeix separar l'espai i les coses, el fons i els objectes
   
• la tovallola amaga l'eix del moviment, el confon amb el llençol
   
• la figura no està en primer terme: els tres plànols sobreposats {llençol, catifa, terra) empenyen la figura cap al fons
   
• la matèria del color és àrida, les pinzellades són com els fils d'un teixit excessivament tens
   
• no hi ha cap explícita caracterització psicològica en aquesta figura sense cara

Malgrat tot, però, hi ha un profund significat humà que es fa palès a través de la manera de seure, la gràcia d'aquesta esquena, el pentinat en monyo, les coses que té al voltant, el gest ...

Paul Gauguin (1848-1903).
 

l. A manera de biografia

Pintor francès, fill d'un periodista revolucionari i nét de la socialista Flore Tristan, residí al Perú (1849-1854). Dedicat a la borsa, pintava per gust, i el 1876 el Salon li admeté una obra. Des del 1880, introduït per Pissarro, exposa amb els impressionistes. El 1883, la crisi borsària l'obliga a viure de l'art. Visqué en la indigència, separat de la dona. El 1886 inicia les seves estades a Pont-Aven, on convisqué amb Bernard, Sérusier... Viatjà a Panamà i a la Martinica i el 1888 passa uns quants mesos amb Van Gogh a Arle, fins que s'agreuja la salut mental d'aquest. Residí a Tahití i a partir de 1901 a les illes Marqueses. Partint de l'impressionisme, fou un dels pontífexs del sintetisme de l'escola de Pont-Aven. Durant la darrera etapa de la seva estada a Bretanya s'abocà a un primitivisme que mantingué fins al final en les seves obres de tema exòtic. La seva obra, superació de l'impressionisme per un art nou vivificat per l'acostament a l'art primitiu o popular i no exempt de simbolisme, influí decisivament sobre l'art del segle XX, especialment sobre el Picasso pre-cubista i els expressionistes alemanys.

2. La seva trajectòria i concepció artístiques

"En la pintura -diu Gauguin- s'ha de cercar més la suggestió que la descripció- a l'igual que en la música". La investigació de Gauguin va encaminada a trobar sota l'aparença algun símbol plàstic, que serà més representatiu de la realitat que qualsevol reproducció exacta.

Hi ha en la pintura de Gauguin alguna cosa que la fa perfectament intel·ligible als ulls infantils, i és aquí on cal trobar la raó de l'autenticitat de la seva obra pictòrica, palesada en el retorn a la font inicial per a retrobar les aigües pures, en l'intent d'alliberament de tota falsedat imposada per la civilització, en el retorn envers uns sistemes i uns valors de sinceritat. Tot plegat, significa la possibilitat que l'home pugui veure's encara formant part de la natura, com un element més del concepte geològic; d'aquí la seva revalorització de la figura humana en íntima relació amb la naturalesa i el seu descobriment dels valors simbòlics.

Recull l'ambient arcaic d'un catolicisme medieval i els seus temes predilectes seran el camp bretó, que conserva encara una natura salvatge i uns habitants que es mouen entre antigues tradicions, els temps pretèrits com a primitives fonts d'inspiració, i l'expressió, inconscient, de la seva visió interior. En desinteressar-se per la natura pinta la llum irreal d'uns cels tenebrosos, sobre arbres dibuixats fràgilment, sobre camps formats per taques de color; els seus personatges pertanyen a un món amagat, la forma és simplificada, la llum exempta d'ombres, la tècnica freda i impersonal. La total despreocupació per la forma i el color produeix una visió totalment lliure de la naturalesa, amb forts contrast cromàtics que recorden les tècniques d'esmalt i l'estructura dels vitralls medievals. Per això la seva tècnica s'anomena sintetisme o cloisonisme, consistent en l'empreu de tons plans tancats per un arabesc més fosc: el resultat és una visió sincopada de la realitat. L'arbitrarietat del color, una absoluta llibertat compositiva i la disposició bidimensional dels temes, ens parlen d'un art espiritualitzat.

Gauguin s'enfronta amb la societat de la seva època i s'evadeix d'ella per a trobar -en una natura i en unes gents no adulterades pel progrés- les condicions d'autenticitat i d'ingenuïtat primitives. El seu entusiasme per la Polinèsia no és un retorn a l'exotisme romàntic: cerca, més aviat, la realitat profunda del seu propi desori. No cerca noves sensacions s'explora a sí mateix per a descobrir els orígens de les seves pròpies sensacions.

En els seus quadres no hi ha relleu ni profunditat, dóna a la sensació la dimensió de la imaginació. El problema ja no està en l'objecte o en la forma de captar-lo, sinó en la comunicació d'un pensament mitjançant la percepció de signes de colors: transforma l'estructura impressionista del quadre en una estructura de comunicació, expressionista. Dóna visualment el sentit de la innocència, la sexualitat no reprimida, la manca de complexos de culpabilitat, i ens revela la profunda sacralitat de l'amor. Pinta de memòria, per això no dóna detalls, rebaixa i suavitza els colors la disposició dels quals és simple, la llum no incideix en les coses, més aviat emana d'elles.

Vincent van Gogh (1853-1890).
 

l. A manera de biografia

Pintor i dibuixant holandès, fill d'un pastor protestant, treballà, en galeries d'art, féu de mestre i predicador i preparà, sense resultats positius, estudis de teologia a Amsterdam (1877). Una frustració amorosa fou la causa de l'inici de la carrera eclesiàstica i de l'estudi obsessiu de la Bíblia. Fou missioner al Borinage, regió minera del sud. de Bèlgica (1878) on compartí la misèria dels miners. Visqué a Brusel·les, Etten, la Haia, Nuenen, Anvers i París on conegué Gauguin i alguns impressionistes. Inadaptat i fracassat en tots els ambients, els símptomes de la seva malaltia mental s'aguditzaren. Això provocà que, en una rauxa que el portà a tallar-se una orella, Gauguin l'abandonés després de passar amb ell dos mesos. Marginat de tots, allunyat dels pintors pel seu academicisme, coneix a una prostituta alcohòlica, amb fills, i decideix ocupar-se d'ells. Sempre protegit pel seu germà Theo, amb qui mantingué una intensa correspondència, ingressà en un hospital psiquiàtric (1889). Poc després d'arribar a Auvers-sur-Oise (1890) se suïcida.

2. La seva trajectòria i concepció artístiques

Amb ell comença el drama de l'artista que se sent exclòs d'una societat que no utilitza el seu treball i fa d'ell un inadaptat, candidat a la bogeria i al suïcidi. Una societat pragmàtica que assigna el treball l'única finalitat del benefici, no pot més que refusar a qui, preocupat per la condició i el destí de la humanitat, desemmascara la seva mala consciència. Cal posar-lo al costat de Kierkegaard i Dostoievski; es pregunta, angoixat, sobre el significat de l'existència, del seu propi estar-en-el-món. I, naturalment, es posa, al costat dels oprimits i explotats, de les víctimes: treballadors i camperols als qui se'ls hi pren el sentiment de l'ètica i de la religiositat del treball.

No és pintor per vocació sinó per desesperació. Havia intentat inserir-se en l'ordre social i havia estat refusat; s'havia consagrat a l'apostolat religiós fent-se missioner entre els miners i l'església, d'acord, amb els amos, l'havia expulsat. Als trenta anys es rebel·la. La seva rebel·lió és la pintura i el seu preu el manicomi i el suïcidi.

En una primera època a Holanda ataca de front el problema social. Inspirant-se en Daumier i Millet descriu amb tons foscos la misèria i desesperació dels camperols; tracta els paisatges i les escenes rurals amb un toc dens de tonalitats terroses. Modifica després el seu concepte i perspectiva, degut a l'estudi de Rubens i les estampes japoneses. El 1886 coneix als impressionistes i es fa amic de Toulouse-Lautrec; aclareix els tons de la seva paleta i s'inclina cap al divisionisme, substituint els tocs de color per una sèrie de pinzellades plenes d'energia. Obsessionat per la llum meridional, vol captar-la àdhuc en plena nit. Abandona els temes socials i passa de la monocromia a un cromatisme violent.

¿Per què abandona la polèmica social quan el. seu compromís moral es fa més decidit? En estar en contacte amb els moviments avantguardistes francesos, va comprendre que l'art no ha de ser un instrument sinó un agent de la transformació de la societat i, més profundament, de l'experiència que l'home té del món. L'art ha de lluitar pel descobriment de la veritat i contra la creixent tendència a l'alienació. Tot signe de Van Gogh és un gest amb el que afronta la realitat per a captar la vida.

L'impressionisme s'apropava a la realitat rebent d'ella sensacions no adulterades, captacions atmosfèriques; Cézanne sent la necessitat d'aprofundir i es dedica a investigar l'estructura de la sensació intentant provar amb fets que no és una matèria bruta que s'ofereix a la consciència, sinó que és consciència que es fa, existència. Seurat i Signac intenten basar una nova ciència de la percepció en l'autenticitat de la sensació. Gauguin es proposa superar la materialitat de la vista amb l'espiritualitat de la visió. Van Gogh proposa un art-atracció, una pintura autèntica fins l'absurd, viva fins el paroxisme, el deliri i la mort. Per això, si la pintura de Cézanne està a la base del Cubisme, com a proposta d'una nova estructura perceptiva, la pintura de Van Gogh està a la rel del l'Expressionisme, com a proposta d'un art-acció.

Van Gogh ho aprèn tot dels impressionistes pel que fa a la recíproca influència dels colors però, aquestes relacions ne li interessaren com a comparacions visuals sinó com a relacions de força (atracció, tensió, repulsió) dins del quadre. Per efecte d'aquestes relacions i contrastos de forces, la imatge tendeix a deformar-se, a retorçar-se, mitjançant l'apropament estrident dels colors, la línia irregular dels contorns i el ritme apressat de les pinzellades que fan del quadre un context de signes animats per una vitalitat febril. La matèria pictòrica adquireix una existència autònoma, exasperada, quasi insuportable; el quadre no representa, és.