Ens hem adonat, també, de la importància de la mà. Amb la mà acaronem, amb la mà perdonem, amb la mà castiguem. La mà és símbol de poder, però també d'ofrena. Amb la mà donem, però també rebem. Val la pena observar el tractament de la mà a través de l'art. Per a Picasso  la mà és un element de dolor, de plaer, d'expressió de sentiments... Recordeu la mà dreta del David de Miquel Àngel? I la mà del Crist en Majestat de Taüll? No és, precisament, paradigmàtic el fet que entre les pintures rupestres n'hi hagi moltes on trobem la mà en negatiu? No s'ha arribat a dir que l'ésser humà és sapiens sapiens perquè té el polze oposable als altres dits de la mà? No descobrim, sovint, abans amb les mans que amb el cervell? Sóm éssers racionals: tenim la paraula, és cert; però, sobretot, pensem, sentim i parlem amb les mans.

Paral·lelament a l'estudi de les manifestacions de l'art paleolític és interessant constatar que la majoria de primeres manifestacions artístiques tenen a veure o bé amb la necessitat constructiva (aixopluc, magatzem, recipients...) generada amb l'aparició de l'excedent, o bé amb la necessitat d'entendre l'intel·ligible, generada amb l'aparició de l'agricultura. Per això es proposa una petita incursió a:

• la relació hàbitat-trecnologia-ecosistema, on podrem reflexionar sobre un dels orígens de la cultura (resposta adaptativa a l'ecosistema) i els orígens i la funció de la tecnologia. És un breu estudi sobre diferents tipologies d'hàbitats amb exemples trets de pobles actuals. Crec que ens ajudarà a entendre l'origen de l'arquitectura i de la necessitat constructiva dels éssers humans

  
  

• les diverses teories sobre el fenomen religiós i les diferents tipologies de la relació amb els "déus", amb o sense casta sacerdotal. Considero que pot ser el marc teòric adient per passar de les societats pre-urbanes, mancades de grans edificis commemoratius i institucionals, als grans imperis agraris d'Egipte i Mesopotàmia, on l'arquitectura monumental esdevindrà un dels seus paradigmes artístics.

 

1. L’art de la Prehistòria 

No és fàcil de poder conèixer quan els humans començaren a manifestar les seves possibilitats artístiques, però des de les primeres fases del paleolític superior n'hi ha testimoniatges clars, alguns d'una gran qualitat.

Durant el període aurinyacià aparegueren les primeres escultures, petites figuretes de pedra, d'os i d'ivori representant figures femenines (les anomenades Venus) o d'animals.  Durant el solutrià i sobretot el magdalenià hi hagué la primera gran florida de la pintura rupestre, amb pintures i gravats a les parets de les coves, així com una proliferació d'objectes ornamentals, funcionals, de caràcter mòbil.

Una de les característiques de l'art prehistòric és que té unes localitzacions geogràfiques molt concretes, amb grans àrees on no hi ha cap vestigi i d'altres on es concentren les produccions.

La revolució neolítica porta aparellada en l'àmbit artístic un seguit d'innovacions que van des del poliment de la pedra, a l'aparició de la ceràmica, la formació dels primers poblats, l'esquematisme en la pintura..., molt vinculades a les noves formes de producció d'aliments i a l'hàbitat sedentari.

Durant l'edat dels metalls començà la primera arquitectura monumental amb les tombes megalítiques a la Mediterrània i a l'Europa atlàntica.

1.1 L’art del Paleolític

L’art comença amb l’homo sapiens sapiens, i per això podem datar les primeres manifestacions artístiques a l’inici del Paleolític Superior, fa uns 40.000 anys, període que s’estén fins al primer gran canvi econòmic i cultural que coneixem amb el nom de Neolític (pels volts del 10.000 ane), d’on la gran varietat i evolució temàtica i estilística del seu art.

Hom sol classificar les peces conservades en dos grups.

D'una banda, l’art moble, conjunt d’objectes petits d’ús divers (arpons, burins, bastons de comandament, propulsors...), fets d’os, banya, pedra o marfil, i decorats amb relleus, gravats o pintures; i d'altra banda, l’art parietal o rupestre (de rupes, que vol dir roca), conjunt de relleus, gravats i, sobretot, pintures sobre les roques de les parets i dels sostres de les coves, o en fragments de roca a l’aire lliure.

S'hi representen animals relacionats amb la cacera (rens, bisons, mamuts, cavalls, cérvols...) dibuixats amb color negre  i acolorits amb pigments de color groc, marró i roig, barrejats amb greixos d’animals o resines, i dipositats amb les mans damunt la roca, aprofitant els relleus naturals d’aquesta. Al seu costat solen haver-hi signes abstractes (punts, ratlles, formes geomètriques...), cosa que n'ha propiciat una interpretació en termes de dualisme masculí-femení. Tradicionalment, però, s’ha considerat que és un art lligat a una màgia propiciatòria de la bona cacera.

En destaquen les Venus, unes de més esquemàtiques, d'altres de més naturals, amb el seu tractament esteatopígic, de pits i natges exagerats, possiblement relacionades amb algun culte a la fecunditat, a rituals d’iniciació o a algun simbolisme sexual.

 

1.2 L’art del Neolític

Amb la revolució neolítica la humanitat abandonà un sistema basat en la caça-recol·lecció, pròpia del Paleolític, i adoptà una economia de producció al voltant de l’agricultura i la ramaderia, que permetia tenir excedents que calia administrar i emmagatzemar. La nova complexitat econòmica i social donà lloc a l’organització tribal, amb tota una multiplicitat de sistemes de família, rituals d’iniciació, senyals d’identitat, culte als avantpassats i primeres formulacions religioses íntimament lligades a la natura.

L’existència d’un excedent durador (de cereals, sobretot) va fer sorgir la ceràmica i les primeres construccions arquitectòniques, així com una nova tècnica de treballar la pedra (el poliment), i va permetre una divisió del treball, que va provocar l’aparició d’artesans.

Apareixen els primers poblats, simples agregacions d’habitatges, de planta circular al principi i rectangular després amb la llar com element central. La importància de la vida social queda reflectida en els nombrosos espais públics decorats amb pintures i escultures.

D’escultura, en pedra o argila, en trobem sovint en enterraments: des de figuretes humanes d'un gran realisme a formes esquematitzades o dones embarassades, considerades com a deesses de la fertilitat.

És destacable l’alta qualitat de la ceràmica, feta primer a mà i després amb torn, i decorada amb impressions de petxines, cordes, dits, i amb aplicacions de pintura. 

Una zona cultural amb característiques pròpies és la de llevant de la península ibèrica on trobem, en recers poc profunds, escenes protagonitzades per homes o dones que, amb arcs i fletxes, eines de treball o simbòliques, fan de caçadors, recol·lectors, guerrers o apicultors.

 

1.3 L’edat dels metalls

Es desenvolupa durant el III i el II mil·lennis i se sol dividir en tres períodes: el calcolític (per l’ús del coure), l’edat del bronze (aliatge de coure i estany) i l'edat del ferro, amb variacions notables en les diverses regions.

La manifestació  artística més important del primer període són els monuments megalítics (dòlmens, menhirs, coves artificials), amb les peculiars cultures talaiòtiques de Menorca i nuràgiques de Sardenya. A partir del III mil·lenni, els sepulcres de corredor, que són sepultures individuals decorades amb elements simbòlics (bàculs, destrals, ziga-zaga) donen pas a les galeries cobertes, que són sepultures col·lectives on trobem sovint la deessa mare amb destral o bàcul, representant el principi femení/masculí. Al  Llenguadoc, tanmateix, trobem les estàtues-menhir masculines i femenines que s’aniran transformant en esteles.

L’expansió metal·lúrgica i els intercanvis que va propiciar van cristal·litzar en l’àrea de l’occident mediterrani en la civilització del vas campaniforme. Cal destacar, a més, l’art esquemàtic de la península ibèrica, desenvolupat al llarg del III i el II mil·lennis, amb les seves figures planes i les seves siluetes humanes i animals, entre les quals sobresurten les de cérvols pel seu contingut religiós, que associava el canvi de banyes a la regeneració de la naturalesa.

Ja a l’edat del bronze les deesses mare són substituïdes per figures masculines amb armes, i a les esteles apareixen les primeres manifestacions d’una mitologia del culte al sol, convertit en una roda de foc que va d’orient a occident i que es representa com a carro tirat per cavalls.

 

1.4 L’edat del ferro: els ibers

La cultura ibèrica de caire netament mediterrani en contrast amb l’europeisme de les cultures cèltiques de la península ibèrica, fou el resultat de la reacció dels grups humans davant els estímuls que els arribaven de la Mediterrània oriental, concretats en les colonitzacions fenícies i gregues. Va assolir la seva plenitud entre els segles V i III ane.

És un fenomen que abasta tot el litoral de l'arc mediterrani, des del Llenguadoc fins a Andalusia, on, hereva del món tartèssic, la cultura ibèrica desenvolupa formes d'un gran refinament. Sembla que tingué en terres valencianes el centre principal perquè allí confluïren l’impacte de grecs i fenicis, d’una banda, i la influència dels tartessis d’Andalusia, de l’altra.

El llegat artístic dels ibers, revaloritzat a partir de la troballa de la Dama d’Elx el 1897, destaca sobretot en l’escultura i la pintura sobre ceràmica; l’arquitectura n'és l’aspecte més pobre, no en coneixem construccions monumentals religioses o civils, temples ni palaus.

L’escultura monumental era de pedra (figures humanes o d’animals), mentre que les figuretes ofertes com ex-vots als santuaris són de bronze o de terracota.

La pintura ens és coneguda quasi exclusivament per la ceràmica, i evoluciona des d’una decoració geomètrica, generalment bandes horitzontals, combinades amb cercles, i elements vegetals, fins a una decoració de sentit simbòlic, dit estil d’Elx-Archena, o una de sentit narratiu, dit estil d’Oliva-Llíria.

L'experiència religiosa

L'hàbitat pre-urbà

E. Fischer: La necessitat de l'art

H. Read: Art i màgia

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner