El món medieval presenta una gran diversitat de perfils humans, situacions històriques, activitats econòmiques i dominis de l’imaginari. Pensem per exemple en els monjos. En què s’assemblen els monjos provençals dels segles IV i V inspirats en el model dels Pares del desert, i els cluniacencs del segle X, o els irlandesos del segle VIII i els cistercencs del XIII? Tanmateix, hi ha una consciència medieval de l’existència del monjo (“és aquell que plora”).

I pel que fa al ciutadà, què tenen en comú el captaire i el burgès, el canonge i la prostituta, tots ells ciutadans,  o el ciutadà de l’època de l’expansió dels segles X-XI i el seu descendent de l’època de la crisi del XIV? Tanmateix, el ciutadà medieval existeix com a contraposició al pagès

I la dona medieval? Al marge del seu estament, l’evolució del seu estatus, des del segle V al XV, va anar a xocar sempre amb la ideologia medieval que feia de la dona una eterna Eva mal rescabalada per Maria, un mal necessari per al control del perill principal per a l’home cristià: la sexualitat.

També al món medieval s’anirà forjant una consciència per part de qui crea i per part de la societat per a la que crea. Des de l’orífex romà al constructor de catedrals i al pintor dels vitralls gòtics, des del miniaturista a Giotto, s’anirà definint un personatge que, molt aviat, serà anomenat artista.

Es tracta d’una societat dominada, impregnada, per la religió. La teologia, i la seva traducció en les arts plàstiques i en els espais arquitectònics, ens recorda que l' ésser humà està subjecte a una autoritat suprema, associable a Déu i, de retruc, al rei, comte, abat o emperador (d'aquí el símbol apocalíptic de justícia inapel·lable i terror latent); que el món està ordenat per Déu, i no ens podem rebel·lar contra l'ordre establert (escena del pecat original); que en cas de rebel·lia, l'home serà jutjat severament i  privat dels seus drets; que la salvació de l'home, condemnat per les seves culpes, tindrà lloc en el més enllà, on només podrà implorar. I atès que l'home és un ésser creat per Déu, tot el que té de bo ho deu al seu Senyor: el que té de dolent, els sofriments, és una conseqüència dels seus pecats.

 

1.  L'art a l'Occident europeu dels segles v al ix 

Durant la transició del sistema esclavista al sistema feudal, a Europa el llegat artístic i cultural del món mediterrani va entrar en contacte amb les tradicions culturals dels pobles germànics.

Els pobles invasors, romanitzats, desenvoluparen la seva peculiar concepció estètica al llarg dels segles V-VIII, assolint un nivell de qualitat que els situa, com s'esdevé amb els ostrogots, en una clara línia de continuïtat amb el món imperial romà.

Es poden agrupar els diversos fenòmens artístics que configuren el panorama europeu d'aquesta època en funció dels pobles que els crearen: haurem de parlar, doncs, de  l'art merovingi a l'antiga Gàl·lia, del visigot a la península ibèrica, de l'ostrogot i longobard a la península italiana, dels celtes a Irlanda i  nord d'Anglaterra...

Amb els francs i la "renovatio" carolíngia comença, de fet, l'art medieval. Paral·lelament, a la península ibèrica es desenvoluparà l'art asturià i, a partir del segle VIII, l'art islàmic. 

 

1.1. L'art de les invasions i del món visigòtic  

Abans del segle V, amb les tropes bàrbares federades al servei de Roma, s'havien fet sentir ja en els confins de l'Imperi les tècniques i els motius decoratius asiàtics. Però el gran canvi artístic es produeix amb la caiguda de l'Imperi Romà d’Occident i les invasions dels bàrbars, qui, nòmades d'economia tribal, foren indiferents a l'arquitectura i a l'art monumental i s'interessaren quasi exclusivament en la decoració d'objectes d'ús personal, armes i arnesos (armes defensives de l'home i del cavall).

Només l'orfebreria i les arts del metall tingueren notable desenvolupament. Aquestes produccions tenen un origen comú en les obres pòntiques i escites, i es caracteritzen per la predilecció per matèries riques en color (esmalt, pasta vítria...) i per la tendència a la geometria i estilització de les formes.

L'arquitectura i les arts plàstiques experimentaren, doncs, una forta regressió. L'escultura i el relleu foren substituïts per un relleu molt pla, i la figura humana -present només a l'àmbit religiós- abandona el naturalisme clàssic i resta sotmesa a les mateixes tendències d'estilització i abstracció.

L’arquitectura visigoda es caracteritzarà per tres elements: la construcció en carreus gruixuts i ben tallats, l’arc de ferradura més obert que l'islàmic i amb l'extradós vertical sobre la línia d'arrencada, sostingut per columnes amb grans àbacs i capitells d'imitació coríntia, i la coberta amb volta de canó, d'arestes o petita cúpula de tipus bizantí.

Hom distingeix tres tipus d'esglésies:

 

1.2. L'art insular 

Una de les aportacions artístiques més interessants de l’alta edat mitjana és la que prové d’Irlanda, fruit del seu potent monaquisme, que es manifestarà en l’orfebreria i la il·lustració de manuscrits, sintetitzant el component celta i la influència romana i bizantina.

Si a l’orfebreria domina una decoració basada en l’entrellaçat i els temes de caràcter geomètric, en les il·lustracions predomina la tendència a l’abstracció i a la configuració antinaturalista de les figures. La caplletra o inicial anirà adquirint importància i esdevindrà un dels marcs més espectaculars de l’ornamentació.

Del contacte amb la cultura mediterrània heretarà un cert aire classicitzant en el tractament de les figures i un interès pel relleu i la profunditat en l’espai en algunes composicions.

La miniatura influirà en el desenvolupament posterior de l’art, sobretot en el món carolingi.

 

1.3. L'art carolingi 

Quan la nit de Nadal del 800, el papa Lleó III coronà Carlemany, es restablia l’Imperi carolingi com a continuació de l’Imperi Romà d’Occident. De fet, la idea de restaurar l’imperi es troba ja en l’atorgament del títol de patrici de Roma per part del papa Anastasi II a Clodoveu.

L’art carolingi, centrat en la cort imperial, florí principalment entre els regnats de Carlemany i Carles el Calb (mort el 877). Es caracteritza pel retorn a formes clàssiques, per la persistència de temes merovingis, l’adaptació de temes irlandesos i l’assimilació d’idees provinents de Bizanci i d’Orient pel nord d’Itàlia.

En arquitectura, introduí les esglésies amb pòrtic i torres frontals, les criptes situades quasi al mateix nivell de la nau, els deambulatoris i els pilars cruciformes que preparen la volta. A destacar la capella rodona d’Aquisgrà i les basíliques de Saint-Denis i Fulda. No s’ha conservat cap mostra d’escultura monumental. Els capitells són corintis o composts. Els motius decoratius formen entrellaçats d’origen oriental o irlandès.

L’únic cicle complet de pintures murals conservades, amb escenes de l’Antic Testament i del Nou, és a Müstair, però a la cripta de Saint-Germain d’Auxerre hi ha escenes de la vida de sant Esteve.

La forma d’art més ben conservada ha estat la miniatura. Entre les escoles de la cort, l’evangeliari de Godescalc (780) representa un primer assaig bizantinitzant sense continuació; els evangeliaris de Saint-Médard de Soissons (827) ja són de caràcter clàssic. L’escola d’Ebbon treballà a Reims en el saltiri d’Utrecht (830) de tendència hel·lenística. Durant la segona meitat del segle IX, amb l’escola de Drogon a Metz, les imatges a tota plana desaparegueren i deixaren pas a les inicials historiades.

L’orfebreria produí obres de gran riquesa i filigrana, com l’altar d’or de Sant Ambròs de Milà. 

 

1.4.L'art preromànic asturià 

La victòria de Covadonga (722) suposa l'inici del regne asturià. Cap el 794, amb Alfons II el Cast s'estableix la capital a Oviedo (el 913 es traslladà a Lleó). És un art vinculat a la situació de la monarquia: el fort poder reial no té contrapartida en l'existència d'una noblesa ni d'una església poderoses. Tot l'art està patrocinat per la monarquia. Per això hom sol parlar de tres etapes: pre-ramirià (792-842), ramirià (842-850) i post-ramirià (866-910).

L'arquitectura es caracteritza per l'empreu de murs de carreuons, els arcs de mig punt sovint peraltats (s'abandona l’arc de ferradura), les voltes de canó amb arcs formers, els contraforts exteriors i una  decoració de corda. El tipus d'església que sovinteja és el basilical de 3 naus, separades per pilars, ampli creuer i 3 capelles rectangulars a la capçalera. Un tancament o iconòstasi separa la capçalera de la resta de l'església. És típica l'existència d'una cambra, damunt la capella major, amb accés només per l'exterior -per la finestra- anomenada cambra del tresor, la finalitat de la qual es desconeix.

L'escultura és escassa. Els temes escultòrics, capitells, impostes, cancells… participen de les estilitzacions clàssiques d'arrel hispano-visigòtica, però amb multitud d'elements nous i personals -alguns de germànics- fins a l'aparició de les modes mossàrabs sota Alfons III.

La pintura presenta arrels molt antigues de tipus àulic, que comencen a les pintures de tema arquitectònic pompeianes, sense apartar-se dels mateixos models de temps bizantins.

Pel que fa a l'orfebreria, amb influències nord-italianes i carolíngies, esmentem la Creu dels Àngels (801), emblema de la monarquia, la Creu de la Victòria, la caixa de relíquies de la catedral d'Astorga i l'arqueta de les àgates d'Oviedo. 

 

2. L'art del segle X i de l'entorn de l'any 1000 

Amb la fragmentació política de l'Imperi carolingi i la inseguretat provocada per noves onades d'invasions, el panorama europeu experimenta nous canvis. El món germànic, amb la dinastia dels Otons, assumeix el paper de la dignitat imperial. Sota aquesta ideologia, les mirades es dirigiran tant cap al món carolingi com cap a l'antiga Roma, i al mateix temps el prestigi de l'Imperi Bizantí esdevé una referència important.

En aquesta situació, i amb la pèrdua de pes específic de França, els centres d'activitat es desplaçaran cap a altres punts del continent. Tot i considerat el paper clau del món germànic pel que fa a l'art de la dinastia otònida, cal destacar les aportacions del món anglosaxó (abans de la conquesta normanda, el 1066), de la Península Ibèrica i de determinades àrees d'Itàlia. 

L'activitat artística reflectirà sota diferents formes aquesta situació i representarà el pas, almenys quant als centres més importants de l'Imperi, de les formes altmedievals a les considerades romàniques. Així, des del començament del segle xi les obres manifestaran els primers signes d'allò que, convencionalment, definim amb el nom de romànic.

 

2.1. L'art otònic 

Art desenvolupat durant el regnat dels emperador Otó, que es basa en els models carolingis i és molt influït per la personalitat i les idees autocràtiques d’Otó III.

És, de fet, una etapa de l’art pre-romànic en què hi ha força punts de contacte amb el romànic. Les novetats arquitectòniques més importants són: el gruix dels murs, que permet la utilització a l’exterior dels arcs cecs, l’alternança de pilars i columnes a l’interior i l’ús de galeries; els exemplars més importants són l’església de Reichenau, Sinkt Peter de Wimpfen i Sinkt Cyriakus de Gernrode.

L’escultura s’identificà amb l’art àulic de tradició romana, i abunden les figures majestàtiques de marededéus i els reliquiaris. Les peces de fusta eren decorades amb or o pedreria. Es produí un gran desenvolupament dels metalls repussats o fosos, com hom pot veure a les portes de la catedral de Hildesheim.

 

2.2. L'art anglosaxó

La situació de declivi del món anglosaxó, a causa de les invasions daneses, comença a canviar de signe amb Alfred el Gran, rei de Wessex (871-899). Amb la consolidació del domini anglosaxó i el manteniment de contactes intensos amb el continent sorgirà una de les manifestacions artístiques més rellevants de l'Europa occidental dels segles x i xi.

Es reorganitza la cultura monàstica sota la reforma benedictina, estimulada per la monarquia i els bisbes. En aquest sentit l'art anglosaxó excel·lirà en la il·lustració de manuscrits i en les arts sumptuàries.

El coneixement de les obres d'arquitectura és limitat a causa de les reconstruccions posteriors a la conquesta normanda. Es fan edificis de pedra, d'aparença tosc i de plantes senzilles. Es detecta el record de les construccions de fusta, com en la torre d'Earls Barton.

Les influències provinents del continent també incideixen en la il·lustració de manuscrits des del començament del segle x. Una part de la producció s'ha englobat en el terme convencional d'"escola de Winchester". El benediccional (o pontifical) de Sant Ethelwold, realitzat segurament entre el 975 i el 980, pot servir per a definir els trets d'aquesta tendència. S'hi manifesta el gust pel decorativisme, especialment per la importància donada als emmarcaments, que sovint eclipsen l'escena. Els plecs atapeïts de les figures, el sentit nerviós del dibuix i el dinamisme donen a les escenes una gran vivacitat.

En el terreny de les arts sumptuàries destaquen les obres d’ivori, relacionades amb l'escola carolíngia de Reims. Es tracta de produccions caracteritzades per l’elegància, que de vegades culmina en l'anomenat estil francoinsular, ja que presenta importants paral·lelismes amb obres del continent.  

 

2.3. L'art mossàrab 

Correspon l'art mossàrab al dels cristians que viuen sota la dominació musulmana i als de qui, en emigrar cap el nord, continuen practicant el seu art molt islamitzat. El segle X n'és el període de màximes realitzacions. Al fenomen migratori i de repoblació es deu la dispersió dels monuments mossàrabs i la seva manca d' unitat artística. La ubicació dels principals centres mossàrabs a les zones de repoblació és important perquè serà zona de pas de la peregrinació romànica.

Elements característics de l'arquitectura són l’empreu de l'arc de ferradura califal, més tancat que el visigot, sovint enquadrat per l'arrabà i alternant la policromia de les dovelles, així com l’empreu de diverses voltes i ràfecs molt sortints

El terme mossàrab aplicat a la miniatura és inexacte, atès que ni la influència musulmana és relativament gran en el repertori figuratiu, ni són excessivament interessants les miniatures realitzades en territori dominat per l'Islam. Per contra, a l'Espanya cristiana la miniatura coneix un desenvolupament molt important, el moment de màxim esplendor del qual és la segona meitat del segle X. Aquestes miniatures foren fetes en escriptoris monàstics per clergues que sovint es traslladaven d'un centre a l'altre, com esdevé en el cas de Florenci, que amb Magius, pot considerar-se el miniaturista més important. Estilísticament la miniatura mossàrab es distingeix pel caràcter lineal, la bidimensionalitat i antinaturalisme, la utilització en forma plana de colors molt vius, i la disposició de fons formats per bandes de color horitzontals.

Hom considera mossàrab gran part de la miniatura pre-romànica que il·lustra Bíblies i manuscrits del Comentari a l'Apocalipsi, del Beat de Liébana. Foren importants les influències califals que aportà, el miniaturista Magius a la sèrie dels Beatus i que apareixen en el manuscrit signat per ell procedent de San Miguel de Escalada, datat el 926. Un altre pintor, Emeteri, en el monestir de Tàvara, el 970, acabà, un altre manuscrit començat pel seu mestre Magius. Emeteri i Eude són autors del Beatus de Girona del 975.




Santa Maria de
Quintanilla de las Viñas

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner