Roma -tantes vegades destruïda com ho diria B. Brecht- la podem fer servir de contrapunt a Grècia. El mètode comparatiu és un dels més vàlids i interessants de les ciències socials. I així, a més de reivindicar la identitat i aportació de la cultura etrusca, hem volgut subratllar un dels aspectes clau de l'art romà: la utilització dels propis elements constructius com a elements decoratius. I ho hem vist en el pont du Gard, i en el Colosseu, i... també ens hem adonat d'una altra gran diferència respecte les cultures artístiques anteriors: la gran importància de l'espai interior, paradigma del qual és el Panteó. I per a veure-ho hem recorregut a elements formals, com ara, l'ús del maó i el ciment, el predomini de la línia corba, l'empreu sistemàtic de la volta i la cúpula, l'eix de simetria vertical...

Era lògic que el cristianisme agafés com a prototipus de temple la basílica romana, i centrés tots els elements ornamentals a l'interior, deixant l'exterior senzill, destacant només l'articulació dels diferents volums. Però també hem vist com, en escultura, apareix un element nou: el retrat psicològic, la captació del sentiment i la personalitat del retratat. Si a Grècia tot mira cap enfora, sembla com si a Roma tot mirés cap endins; fins i tot es feren arcs per a passar-hi per sota i els anomenaren arcs de triomf (no és el mateix que farà l'església medieval, quan dotarà les portalades romàniques o gòtiques d'aquest significat triomfal cobrint-les d'arquivoltes esculpides?).

Ara, doncs, que ja som capaços de comentar -i fer de guies turístics- el Partenó i les escultures gregues de tots els períodes, el Panteó, el Colosseu i l'urbanisme romà, i que podríem discutir sobre les similituds i diferències entre la polis i la urbs, se'ns presenta, tanmateix, un problema: sobre quin sistema econòmic i tecnològic es fonamentava tota aquesta cultura? De fet, ens interessa esbrinar si existeix una relació directament proporcional entre expansió econòmica i tecnològica i creació artística. I, sorprenentment, ens adonem, gràcies a l'estudi de l'alimentació, que l'economia rural no massa desenvolupada és la que es troba darrere aquestes conquestes de l'esperit humà. Per tant, atenció a caure en economicismes barats i explicacions "materialistes".

Amb aquest bagatge artístic a l'espatlla ens podíem permetre una breu aturada en un tema que considero cabdal per entendre molts aspectes de la història de les mentalitats: una interpretació històrica i antropològica del cristianisme. I ajudats pels textos de Marvin Harris, ens vàrem preguntar per què san Pere portava una espasa -no era pescador-?, o per què Judes tenia de sobrenom Iscariota -de sicarii, és a dir, dels qui porten punyal-?, o per què a Crist el varen crucificar com feien els romans amb els "terroristes" i "independentistes"?, o quina forma d'adaptació és la creença en un messies? Crec que el text era prou clar per a no fer-hi més comentaris. Només una qüestió: per què aquesta insistència a descontextualitzar els missatges i els personatges? Per què seguir insistint en la virginitat, els miracles, la resurrecció..., com a fets "reals", quan totes les cultures de l'àmbit mediterrani -i d'altres- tenen aquests mateixos elements i els interpretem com a fets "simbòlics"?  

1. L’art de la península itàlica en el primer mil·lenni. Els etruscos 

Els vestigis més antics de civilització urbana a la península italiana són els de la Toscana, on un poble, l'origen del qual encara no coneixem exactament, l'etrusc, donà vida a una civilització força evolucionada, que exercí una influència notable sobre la cultura romana.

Entre els segles VIII i VI ane, a l'antiga Etrúria, rica en minerals i de terres fèrtils, situada al centre d'importants vies de comunicació i de comerç, els etruscs crearen una civilització típicament urbana i monumental, que aconseguí de deixar un rastre sòlid en l'art i en les tècniques dels temps futurs.

Cultivaren acuradament les terres, construïren aqüeductes i canals d'irrigació, foren hàbils i refinats artesans que treballaven amb cura i bon gust els objectes de bronze, ferro i argent.

L'art etrusc té, en un principi, un caràcter orientalitzant, encara que les influències anatòliques, clarament perceptibles del 700 al 575 ane, foren substituïdes per les gregues durant el període arcaic (575-475 ane); a partir d'aleshores entrà en un període de decadència.

Del període més antic ens queden les restes de muralles i tombes; en la producció artística es barregen, sovint, elements itàlics i asiàtics. A diferència dels grecs, els etruscs no conegueren el marbre; en canvi feren ús del ferro. També la pedra és poc utilitzada a l'arquitectura: els materials modestos, que es deterioren amb facilitat, com la fusta, la terra crua i cuita, eren usats a les cases particulars i als temples.

L'ús de l'arc en lloc de l'arquitrau grec, la planificació urbanística seguint el cardus i el decumanus, el temple sobre un podi i una cel·la precedida d'un pronaos tetràstil, la columna amb fust llis, el realisme, la sensualitat i l'interès pel moviment de la pintura..., influiran l'art romà. 

2. Roma 

L’art romà sorgeix d’un doble corrent: d’una banda, d’un ferment autòcton, l’assimilació de l’hel·lenisme per la tradició etrusca i centro-itàlica, i de l’altra, la influència dels focus artístics de l'Àsia Menor i l’experiència directa de les obres mestres de l’art grec dutes a Roma com a botí.

El component etrusc pren de la ceràmica grega la línia neta i expressiva i aporta un magnífic sentit del color i la introducció en la iconografia pictòrica dels tipus populars (no fan pensar en un ideal de bellesa sinó en un sentit de la realitat). També és etrusc l’ús de l’arc, de la volta i de la columna toscana, així com el retrat.

L’art romà no és una imitació ni una continuació de l’art grec; malgrat les influències rebudes, en el segle I ane apareix un art genuïnament romà. Les concepcions estètiques es veieren afectades per un canvi profund en les idees; les platòniques foren substituïdes per altres que, iniciades per Aristòtil, donaven més importància a la percepció dels sentits que a l’abstracció i a l’idealisme propis de l’art grec.

Davant la concepció estàtica pròpia de l’arquitectura adovellada grega, la romana empra una tècnica més dinàmica a base d’elements ja coneguts, com l’arc, la volta i la cúpula.

La concepció de l’espai també varia. Els grecs sentien l’espai com una cosa exterior, i projectaven els seus edificis en funció de les diferents perspectives en què es podien veure, cosa que els portà de vegades a modificar mesures i aparences. La seva arquitectura era pensada des de l’exterior: l’art grec és més creador de volum que d’espai. L’art romà, en canvi, concep l’espai com una cosa interna, en la qual l’individu se sent submergit. L’arquitecte romà pren elements grecs, però els posa al servei d’una nova dimensió espacial. L’arquitectura romana és essencialment civil i militar.

Nous materials de construcció ¾maó, formigó¾ feren possible, per llur solidesa i la facilitat d’obtenció, les grans construccions romanes.

Pel que fa a l’art figuratiu i ornamental, es desenvoluparen paral·lelament un art oficial ¾al servei dels interessos de l’Estat¾, fet en gran part per artistes grecs en època d’August, Adrià i Teodosi, i un corrent popular ¾per a les classes mitjanes¾, que es manifesta a l’època dels Flavis, de Trajà, del segle III i de la baixa llatinitat.

2.1 Les etapes monàrquica i republicana 

En aquest període inicial, Roma passa a formar part del món etrusc i, durant l'etapa de la monarquia, es configura com a ciutat. El redreçament que experimenta a partir del segle IV ane queda reflectit en la construcció d'un nou recinte de muralles, del primer aqüeducte i en la renovació de temples antics i la construcció de nous. Serà, tanmateix,  en els dos darrers segles de la República quan es produeix la veritable transformació de Roma. Les obres gregues espoliades com a botí, arran la conquesta de Grècia, provocaran una certa hel·lenització de Roma.

Durant el segle I ane, s'inicia el gust pel col·leccionisme i el luxe, i es promouen iniciatives monumentals amb clara finalitat d'autopropaganda. És l'època de Pompeu, Juli Cèsar i Ciceró.

L'arquitectura romana desenvoluparà els arcs i les voltes amb procediments i materials nous i, a finals d'aquest període, quedaran configurats alguns dels espais essencials de la ciutat de Roma: el fòrum, el tresor, l'arxiu..., i s'experimentarà l'arquitectura de disseny hel·lenístic en el Camp de Mart.

En escultura , la renovació del retrat hel·lenístic així com la proliferació del retrat gentilici provocada pel ius imaginum, ocasionarà una eclosió del retrat romà, dotat d'un gran realisme i suggeridor d'actituds i trets psicològics.

L'evolució de la pintura i el mosaic es pot reconstruir a partir d'algunes cases pompeianes i dels vestigis conservats a Roma. Els paviments en opus tessellatum, o la decoració dels murs interiors imitant un parament de carreus regulars o utilitzant la perspectiva lineal simple, omplen algunes cases pompeianes amb ornamentacions referents al món del teatre o a la tradició dionisíaca. 

2.2 L'alt imperi. D'August als Flavis 

Amb August es fa un ús conscient i meditat de l'art com a instrument de la seva política. Si Titus Livi li va escriure una Història de Roma, i Virgili i Horaci li cantaren el seu panegíric, ell dugué a terme una política constructiva encaminada a fonamentar la seva legitimitat en els triomfs militars, en l'ajut de la divinitat protectora, i a presentar-se com a pacificador i garant de les tradicions ancestrals. Per això la construcció de temples, arcs de triomf, de l'Ara Pacis, dels retrats oficials... Amb ell s'inicià l'explotació i ús sistemàtic del marbre de Carrara. Aquesta política constructiva fou seguida pels flavis, que dugueren a terme una de les renovacions monumentals més importants de Roma.

El retrat augustià ens en dóna una imatge heroica, interpretada en llenguatge clàssic, l'escultura narrativa ens exalta la família Júlia i els relleus ens expliquen les victòries i els fets d'armes més rellevants. Amb els flavis, tanmateix, es recuperà el retrat realista i sobri.

En pintura, el gust per l'ornamentació elegant, abundant i sofisticada -l'anomenat tercer estil-, donarà pas, a la segona meitat del segle I de la nostra era, al quart estil, amb l'ús de perspectives imaginàries i escenografies teatrals, de moda en el moment que es produí l'erupció del Vesuvi.

2.3 De Trajà als Severs 

Amb Trajà (98-117) la legitimació militar del govern de l'imperi arriba al seu zènit. Prenent a August com a model, adoptarà també un gust auster i contingut. Les seves campanyes militars, amb les consegüents espoliacions, li permetran emprendre obres cabdals com el fòrum i els mercats de Trajà o les primeres termes monumentals de Roma. El seu successor Adrià ens ha llegat una de les obres més importants de l'arquitectura romana: el Panteó. L'inici de la crisi de l'Imperi es traduirà en una clara recessió de la política constructiva de l'estat.

Amb la dinastia dels Severs es produeix una certa promoció de les províncies, que es palesa en la penetració de cultes, creences i costums orientals, l'expansió del mitraisme i el cristianisme, la monumentalització de Leptis Magna... A Roma, tanmateix, hi construïren un dels conjunts més interessants d'aquesta etapa, les termes de Caracal·la.

També l'escultura tradueix estèticament i plàsticament aquests darrers segles de l'Imperi. Amb l'ús de la barba i la perforació de la nineta de l'ull es dóna noves possibilitats expressives al retrat; es redefineix el llenguatge figuratiu en el relleu de la columna integrada al fòrum, i es difon l'ús de sarcòfags gràcies a l'extensió de la inhumació.

El paviment en blanc i negre assolí, a l'època de Trajà, el seu moment daurat, amb el seu estil figuratiu més gràfic que pictòric. Però a l'època d'Adrià es recuperà el mosaic policrom, sobretot a les províncies, amb temes vegetals o figurats.

L'hàbitat romà	L'art romà	L'estètica hel·lenística	Resum d'estètica antiga
La dieta mediterrània	Aproximació històrica al cristianisme

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner