Quan es parla del cristianisme, tant dels seus protagonistes com de les seves idees, sovint hom té la impressió que no tenen res a veure amb la realitat històrica i cultural que els envoltava. S'ha creat una mena de metadiscurs que està per damunt del temps i de l'espai, per tal de dotar als seus continguts d'un valor d'eternitat: les seves doctrines seran sempre vàlides, al marge dels esdeveniments històrics, els seus mites s'han d'interpretar en funció d'unes úniques directrius que romanen fixes malgrat el pas del temps. Sembla clar que fe i història no es porten pas massa bé.

Posem un exemple. Jesús va predir la caiguda dels impius, la justícia pels pobres, el final de la misèria i el sofriment, la reunió amb els morts i un regne diví totalment nou. Però, malgrat aquest component social, no es va interessar a enderrocar un sistema polític específic. Parla contra els rics i, tanmateix, no té cap programa de distribució de la riquesa, està per damunt de la política: el seu regne no era d'aquest món.

Se'ns ha volgut fer creure que quan els primers cristians parlaven de "batalles" contra els impius, les "espases", "focs" i "victòries", eren meres metàfores terrenals d'esdeveniments espirituals d'índole transcendental.

Un primer problema se'ns planteja: sembla impossible que un estil de vida tan aliè a aquest món per la seva intenció, tan donat a la pau, l'amor i el desinterès, pogués haver estat un producte de condicions materials determinades, No està demostrat abastament, que és la realitat la que condiciona la consciència i no a l'inrevés?

Intentem reconstruir el moment històric que contextualitzava el primitiu estil de vida cristià.

Sabem que el cristianisme va sorgir, primer, entre els jueus que vivien a Palestina. La creença en l'arribada d'un salvador anomenat messies -un déu semblant a un home- era un tret important del judaisme a l'època de Jesús. Els primers seguidors de Jesús, quasi tots ells jueus, creien que Jesús era aquest salvador (el mot "Krystos" era l'emprat pels jueus quan parlaven en grec en referir-se al salvador esperat).

I, quina era la base de la creença jueva en un messies?

Tots els pobles antics -i moderns- creien que no es podia guanyar cap batalla sense l'ajut diví: per a conquerir un imperi, o sobreviure com Estat independent calien guerrers amb qui els avantpassats, àngels o déus, estiguessin disposats a cooperar.

- David, fundador del primer i més gran imperi jueu, afirmava tenir una relació divina amb el déu jueu Jahvè

- el poble anomenava a David messies (en hebreu masiah, terme que també s' aplica als sacerdots, als escuts, a Saül i a Salomó)

- és probable que messies signifiqués originalment qualsevol persona o cosa que posseís santedat i poder sagrat

- en néixer, David va rebre el nom d'Elhanan ben Jesse; el de David, que significa "gran comandant," li fou atorgat per celebrar les seves victòries al camp de batalla. La seva elevació al poder des dels seus inicis humils va proporcionar la inspiració bàsica per a la carrera a militar-messiànica jueva ideal

· nascut a Betlem (cap a 1040 ane) -morí a Jerusalem cap el 970 ane-, va ser pastor, després esdevingué líder proscrit d' un moviment guerriller en el desert de Judea. Les seves victòries sobre enemics aparentment insuperables estan sintetitzades en la lluita contra Gol·liat.

- els sacerdots jueus insistiren que Jahvè havia establert una aliança amb David: Jahvè havia promès que la dinastia de David mai acabaria. Però... l' imperi de David s'esfondrà poc després de la seva mort i va desaparèixer temporalment quan Nabucodonosor conquerí Jerusalem (586 ane)

- Jahvè havia dit a Moisès: "Governaràs sobre moltes nacions, però elles no governaran damunt. teu". Però... la terra promesa de Jahvè era un lloc poc propici per emprendre la conquesta del món:

· era una ruta militar: el principal passadís a través del qual tots els exèrcits imperials d' Àsia, Àfrica i Europa es perseguien

· la possibilitat d' arrelament d' un imperi indígena a Palestina era aixafada pels exèrcits egipcis, siris, babilonis, perses, grecs i romans

- la realitat històrica plantejava dificultats per a la credibilitat dels llibres sagrats de Jahvè: per què havia permès que tantes nacions esdevinguessin grans mentre el poble elegit era conquerit i esclavitzat tantes vegades? Vet aquí la resposta bíblica: Jahvè no havia complert la seva promesa a David perquè els jueus no havien complert, la seva a Jahvè:

- el poble havia violat les lleis sagrades i havia practicat ritus impurs. Havia pecat.

- però... Jahvè era un déu indulgent i compliria la seva promesa si els jueus continuaven creient en ell com a únic Déu vertader

· comprenent el que havien fet, penedint-se i demanant perdó, el poble repararia el seu pecat i Jahvè restabliria el pacte, els salvaria, els redimiria i els faria més grans que mai

· misteriosament, quan la reparació fos total, en un moment només conegut per Jahvè, el seu poble seria venjat

- Jahvè enviaria un altre príncep militar com David, el messies, per a destruir les nacions enemigues

·  tota la terra s'estremiria amb al soroll dels exèrcits i la caiguda de les ciutats: seria el final d'un món i l'inici de l'altre

Aquestes profecies -contingudes en els llibres d'Isaies, Jaremies, Daniel... - es realitzaren en el context de guerres reals d'alliberament, encapçalades per líders de carn i os (messies militars). Aquestes guerres fruïen del suport popular no només perquè pretenien restaurar la independència de l'Estat jueu, sinó també perquè prometien d'eliminar les desigualtats econòmiques i polítiques que el domini estranger havia exacerbat fins límits intolerables.

En particular, durant al període del domini romà, a Palestina dominava la idea d'un messies militar venjatiu. Inspirats pel model del triomf de David sobre Gol·liat i la promesa de la redempció rnilitar-messiànica de Jahvè, els guerrillers jueus entaularen una llarga lluita contra els administradors i l'exèrcit romans.

Doncs bé, el culte del messies pacífic -l'estil de vida de Jesús i els seus seguidors- es desenvolupà enmig d'aquesta guerra de guerrilles i en els mateixos districtes de Palestina que foren els centres principals de l'activitat insurgent, en aparent contradicció total amb les tàctiques i estratègies de les forces d'alliberament.

Els evangelis cristians no exposen ni mencionen la relació de Jesús amb la lluita d'alliberament dels jueus. Pels evangelis mai coneixeríem que Jesús va passar la major part de la seva vida en el teatre central d'una de les rebel·lions guerrilleres més ferotges de la història, lluita que s'intensificà molt, després de l'execució de Jesús: l'any 68, els jueus iniciaren una revolució total que va requerir la presència de sis legions romanes. El mateix Jesús va morir víctima de l'intent romà de destruir la consciència militar-messiànica dels revolucionaris jueus.

Com a colònia romana, Palestina sofria amb més radicalització la lluita de classes (sacerdots terratinents i mercaders vivien amb luxe asiàtic): els impostos, la corrupció administrativa, la inflació... requeien sobre pagesos, artesans i esclaus. L'entusiasme popular per l'ideal militar-messiànic va anar més enllà del mer desig de veure la substitució de les titelles estrangeres per nacionalistes jueus:

- volien veure restablert el regne de David, perquè els profetes deien que el messies acabaria amb l'explotació econòmica i social i castigaria als sacerdots, terratinents i reis perversos

- "no temeu els qui sofriu, perquè la curació serà la vostra part" es llegeix en el llibre d'Enoc

La dialèctica del regne de Jahvè abastava necessàriament la totalitat de l'experiència humana: els temes "d'aquest món" i de "l'altre món" són inseparables. Política, religió i economia estaven fusionades. Per això, en el nou univers la vida seria totalment diferent:

- els jueus governarien i els romans serien llurs servidors

- els pobres serien rics, els impius castigats, els malalts guarits i els morts ressuscitarien

Els jueus iniciaren la seva guerra contra Roma poc abans que Herodes el Gran fos confirmat com rei titella pel Senat romà

- al principi, els guerrillers foren identificats pels romans i la classe governant jueva com a bandits (en grec lestai)

- però, no eren culpables tant de robatoris com de programes orientats contra els terratinents absentistes i els recaptadors d'impostos

- un altre terme aplicat era el de "zelotes", de l' arameu qan'arayyâ (= zelador, fanàtic), que indicava el cel per la llei jueva i el compliment de l'aliança amb Jahvè

Cap terme, tanmateix, recull adientment el sentit del que estaven fent

- creien que amb l'ajut del messies assolirien l'esfondrament de l'imperi romà

- la seva fe no era un estat mental: era una praxi revolucionària que implicava provocació, robatoris, assassinat, terrorisme...

- alguns s'especialitzaren en la tàctica de la guerrilla urbana i s'anomenaven "homes del punyal" (en llatí, sicarii)

- la resta vivia al camp en coves, i depenien dels pagesos per obtenir aliments i seguretat

Les terres de l'interior estaven plenes d' homes sants, d' oracles vestits de forma extravagant, que parlaven amb paràboles i al·legories i feien profecies. Molts foren els líders carismàtics que reivindicaven la condició messiànica; i dos d'ells desencadenaren insurreccions que sacsejaren els fonaments de l'imperi romà

- Herodes el Gran es féu famós per la campanya contra un bandit, Ezequies, que controlava el nord de Gal·lilea

- a la mort d'Herodes (any 4) es produïren revoltes a totes les regions. Coneixem el nom d'alguns líders com Judes de Gal·lilea, Simó, Atrongeu. Varo, governador romà de Síria, va restablir la llei i l'ordre; capturà 2.000 guerrillers i els va crucificar. Això s'esdevenia l'any que va néixer Jesús.

Jesús va començar a predicar les seves doctrines messiàniques cap el 28. En aquells temps, es lliurava una "guerra declarada" no només a Gal·lilea, sinó a Judea i Jerusalem

- el culte de Jesús no era ni la més important ni la més amenaçadora de les situacions rebels que havia de reprimir Ponç Pilat

- sabem que el propi Jesús va provocar un atac contra el temple (coincidint amb la Pasqua), i que poc abans del processament de Jesús va tenir lloc alguna revolta atès que el popular líder bandit Barrabàs estava empresonat

- a la mort de Jesús, els romans seguien netejant de bandits el territori de Judea. Tolomai, Teudes, Eleazar... serien altres noms de líders guerrillers. Les execucions que segueixen a la captura del líder són molt nombroses

- durant la festa de Pasqua de l'any 50, un soldat romà es mofà dels pelegrins. L'avalot que esclatà va requerir la presència de la infanteria pesada romana. El pànic va provocar 30.000 morts (alguns diuen que només uns 3.000)

- a Jerusalem els assassinats pels homes del punyal, que amagaven les seves armes sota les túniques, sovintejaven

- l'any 66 els bandits estaven per tot arreu. Les faccions pro-romanes i anti-romanes començaren a combatre en els carrers de Jerusalem (poble contra aristocràcia). Menahem, el darrer fill de Judes de Gal·lilea, va ocupar la fortalesa de Masada, va armar els seus bandits i va ocupar Jerusalem, encapçalant la insurrecció. Va expulsar les tropes romanes, controlà l'àrea del temple i assassinà al Gran Sacerdot Ananies; es volia fer coronar rei, però fou capturat i mort

Malgrat tot, als jueus continuaven la lluita, convençuts que encara vindria el veritable messies <actualment encara l'esperen>

- però, Neró va cridar el seu millor general, Vespasià, amb qui es recuperà el control de les ciutats més petites, utilitzant uns 65.000 homes i molts enginys militars

- a la mort de Neró, l'any 68, Vespasià esdevingué emperador, i el seu fill Titus va acabar amb la revolta: entrà a Jerusalem l'any 70, cremà el temple i saquejà tot el que trobava. El setge de Jerusalem havia costat als jueus més d'un milió de morts

Encara no podien creure que Jahvè els havia abandonat. Calia un darrer esforç i Jahvè enviaria el veritable messies. I va tenir lloc la defensa aferrissada de la fortalesa de Masada, l'any 73, en la que el bandit Eleazar, descendent d'Ezequies i de Judes de Gal·lilea, va exhortar els sobrevivents (uns 960 entre homes, dones i nens) a matar-se entre ells abans de lliurar-se als romans.

La caiguda de Masada no va significar el final de l'estil de vida militar-messiànic jueu. L'impuls revolucionari, fomentat per las exigències del colonialisme i per la misèria, va esclatar novament. El 132, Bar Kochva, va organitzar una força de 200.000 homes i va establir un estat jueu independent que va durar tres anys; el rabí en cap de Jerusalem l'aclamà com a messies. Per derrotar-lo, els romans arrasaren mil llogarrets, mataren 500.000 persones i en deportaren milers.

I al final d'aquesta història, què s'havia aconseguit amb l'estil de vida militar-messiànic?

- no va aconseguir de restablir el regne de David

- va provocar la pèrdua total de la integritat territorial de l'estat jueu

- durant els 1800 anys següents, els jueus estaran reduïts a una minoria subordinada a tots els llocs.

Ens pot dur això a la conclusió que el messianisme militar era un estil de vida poc pràctic, capriciós o maníac? Cal atribuir la pèrdua de la terra nadiua a la quimera messiànica que els impulsava a atacar el poder de Roma?

Evidentment, no. La revolució jueva contra Roma fou provocada par les desigualtats del colonialisme romà, no pel messianisme militar jueu. El culte del messies venjatiu era una adaptació a les exigències pràctiques d'una lluita colonial. Com, si no, es podia mobilitzar les masses, sense un aparell estatal que reclutés i entrenés l'exèrcit?

Podem, tanmateix, pensar que els bandits-zelotes estaven bojos si pensaven destruir el poder imperial? No podien predir la inevitabilitat de la seva derrota? Judes de Gal·lilea tenia raó: l'imperi romà finalment va sucumbir, i els pobles que es repartiren les engrunes eren molt inferiors als romans en nombre, equipament i tècniques militars.

El culte del messies venjatiu, doncs, estava arrelat en la lluita pràctica contra al colonialisme romà. Com entendre, aleshores, el culte del messies pacífic? Cap als anys 30 l'impuls revolucionari dels bandits-zelotes no havia trobat cap obstacle important; els esdeveniments posteriors eren impossibles d'imaginar. Quines raons podien tenir els jueus per suspirar per un messies pacífic? Quines raons podien existir per lliurar Palestina als terratinents romans?

La qüestió abans citada es podria resoldre fàcilment si la data del ministeri de Jesús fos incorrecta, si es pogués mostrar que Jesús no havia començat a instar els seus compatriotes jueus a estimar els romans fins després de la caiguda de Jarusalem. Però... és inconcebible un error de 40 anys en la cronologia convencional d'esdeveniments, com la rebel·lió de Judes de Gal·lilea contra els impostos o el govern de Ponç Pilat.

Encara que no ens podem equivocar sobre el moment en què va parlar Jesús, hi ha moltes raons per suposar que estem equivocats pal que fa al contingut del seu ensenyament. Perquè:

- sembla que Jesús no era tan pacífic com se sol creure

- els seus ensenyaments no representaven una ruptura fonamental amb la tradició del messianisme militar jueu

- una forta tendència a favor dels bandits-zelotes i en contra dels romans va impregnar probablement el seu ministeri original

La nostra tesi és la següent: és probable que la ruptura decisiva amb la tradició messiànica jueva es produís només després de la caiguda de Jerusalem, quan els cristians jueus que vivien a Roma i altres ciutats de l'imperi abandonaren els components político-militars originals de les doctrines de Jesús com a resposta adaptativa a la victòria romana.

La continuïtat entre els ensenyaments originals de Jesús i la tradició militar-messiànica ve suggerida par l'estret vincle existent entre Jesús i Joan Baptista

- vestit amb pells d' animals i menjant només llagostes i mel, Joan Baptista correspon al tipus d' home sant que incitava a camperols i esclaus i creava conflictes als romans

- els 4 evangelis estan d' acord en què fou el precursor de Jesús

- quan les multituds que l'envoltaven foren massa nombroses, fou detingut per Herodes Antipes, governador de la zona de Palestina on el Baptista havia estat més actiu

· se' ns diu que la detenció fou per las crítiques al matrimoni entre Herodes i Herodíes, la dona divorciada d'un dels germans d'Herodes

· l'evangeli atribueix l'execució del Baptista al desig de venjança d'Herodies

- un parell de qüestions poden ajudar a replantejar el tema :

· no se'n adonava Herodes de la connexió entre els oracles del desert i els bandits-zelotes?

· com un oracle, el messies del qual no estigués relacionat amb la causa dels bandits-zelotes podia atreure multituds tan nombroses?

- el lloc del Baptista en la tradició militar-messiànica està més clar arran del descobriment dels manuscrits

- foren descoberts en una cova prop de les ruïnes d'una antiga comunitat pre-cristiana, anomenada Quamran, situada a la regió on Joan va batejar Jesús. Quamran fou dastruïda pels romans l'any 66, però els manuscrits foren amagats a las coves properes

- aquests manuscrits fan molt difícil separar l'ensenyament del Baptista del corrent principal de la tradició militar-messiànica jueva. La conducta del Baptista no podia ser la d'una religió que encara no havia nascut

La literatura quamranita parla de la història dels jueus i de la fi de l'imperi romà

- Roma seria substituïda per un nou imperi amb capital a Jerusalem, governat per un messies militar de la Casa de David

- els jueus "Fills de la Llum" dirigits per l'"Ungit d'Israel", general invencible, lluitarien contra als romans "Fills de les Tenebres": seria una guerra d'aniquilació

- la victòria estava garantida per las profecies: fins i tot tenien un cant de victòria: "de Jacob sortirà una estrella, d'Israel sorgirà un ceptre"

Els quamranites enviaren missioners perquè actuessin com l'avantguarda de l'Ungit

- també menjaven llagostes i mel silvestre, i vestien pells d'animals

- la seva tasca era la d'aconseguir el penediment dels fills d'Israel

- no està demostrat que practiquessin el baptisme, però s'han descobert extenses instal·lacions per a banys rituals

Només podem pensar en les paraules i fets del Baptista en al context d'una multitud de pagesos, guerrillers, evasors d'impostos i lladres, plens d'odi contra als tirans herodians, els sacerdots titelles i els governadors romans.

Abans de l'execució del Baptista, Jesús va començar a predicar -abans s'havia retirat al desert-, precisament entre el mateix tipus de gent i sota les mateixes condicions de risc

- la similitud en l'estil de vida era tan gran que des dels primers deixebles -Andreu i Pere- foren antics seguidors del Baptista

- el mateix Herodes va trobar molt poca diferència entre el Baptista i Jesús

La creixent popularitat de Jesús el va conduir a accions cada cop més perilloses

- primer predicaven a l'interior del país

- aviat iniciaren l'activitat missionera a Jerusalem, la capital promesa del futur Sacre Imperi Jueu

- invocant el simbolisme messiànic del Llibre de Zacaries, va creuar les portes pujat dalt d'un ase: això no era pacifisme. Pensem en el significat tremendament militar-messiànic dels vaticinis de Zacaries. La figura humil dalt d'un ase no era un messies pacífic: era al messies d'una petita nació i el seu príncep de la guerra aparentment inofensiu, un descendent de David, qui també s'aixecà de l'aparent debilitat per a confondre i sotmetre els genets enemics.

No hi havia res de pacífic en el que Jesús i els deixebles feren un cop a la ciutat. En entrar a Jerusalem abans de l'inici de la Pasqua, s'asseguraven la protecció dels milers de pelegrins que arribaven d'arreu. Bandits-zelotes, pagesos, jornalers, pobres..., tots convergien cap a la ciutat

- de dia estaven envoltats per multituds; de nit, s'amagaven a les cases dels amics íntims

- entraren violentament al pati del gran temple i atacaren físicament els mercaders autoritzats; Caifàs, testimoni de l'atac, vol fer detenir Jesús; però tem provocar la gent que creia que ell era el messies

- a més, els seguidors de Jesús encara no havien adoptat un estil de vida no violent: recordem que Simó era anomenat "el zelota" i Judes "Iscariota" (que prové de sicarii); Santiago i Joan, "Bonaergés", que Marc tradueix de l'arameu com "fills del Tro", també significa "els ferotges", "els colèrics"

- alguns duien espases, alguns les amagaven sota els vestiots (com els sicarii)

El preu donat a Judes s'assembla a la denúncia del Baptista contra Herodies. Si Judes era un bandit-zelota podia trair Jesús per raons tàctiques o estratègiques, però mai per diner. Una hipòtesi diu que Jesús era poc combatiu. Analitzar aquest acte de Judes fent només referència a la seva cobdícia o egoisme es quedar-se en una visió infantil i superficial dels fets.

I, per què varen fugir als deixebles i Pere va negar tres cops a Jesús? Perquè com a jueus compartien la consciència d'estil de vida dels seus avantpassats, i entenien que al messies havia de ser un príncep militar invencible i capaç de realitzar prodigis. Si els romans l'empresonaven, no podia ser l'autèntic messies (fixem-nos com la descontextualització dels fets fa que s'interpreti la negació de Pere com una mena de crisi de fe, de dubte escatològic).

Tot plegat ens porta a una conclusió. La consciència d'estil de vida compartida per Jesús i el seu cercle íntim de seguidors no era la d'un messies pacífic. Encara que els evangelis pretenen negar clarament la capacitat de Jesús de realitzar actes polítics violents, conserven subliminalment un missatge que el vincula amb la tradició militar-messiànica i l'impliquen en la guerra de guerrilles.

Els fets polítics eren prou coneguts en el moment d'escriure's el primer evangeli. Els evangelistes canviaren l'equilibri de la consciència d'estil de vida del culte de Jesús en la direcció d'un messies pacífic, però no podien esborrar del tot les empremtes de la continuïtat amb la tradició militar-messiànica. Observem, si no, la mateixa ambigüitat dels evangelis:

L'hàbitat romà	L'art romà	L'estètica hel·lenística	Resum d'estètica antiga
La dieta mediterrània	Aproximació històrica al cristianisme

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner