"...aquesta arquitectura pesant i grollera, és l'opus romanum desnaturalitzat, o successivament degradat pels nostres rústecs antecessors. Aleshores, també de la llengua llatina, igualment malmenada, se'n feia una llengua romànica..." Amb aquestes paraules l'arquitecte  M. de Gerville, el 1818, aplicava per primera vegada el nom de romànica a una determinada arquitectura, relacionant-la amb les llengües romàniques i el món romà (per la volta i els murs gruixuts). Actualment definim l'art romànic com el conjunt de manifestacions artístiques que es realitzen a l'Occident europeu entre els segles X i el XIII (amb notables diferències cronològiques i estilístiques entre les diferents regions). Sovint, per definir-lo, es contraposen els seus arcs de mig punt i les voltes de canó als arcs apuntats i la volta de creueria del gòtic, amb el que s'atorga el protagonisme  de l'expressivitat artística a l'arquitectura.

L'art romànic se'ns presenta com el llenguatge estètic de la societat feudal: és un art monàstic i aristocràtic. Considerat com una extensió del servei diví, adoptà els principis d'autoritat, jerarquia i teocràcia, i els va traduir en una visió deshumanitzada, antinatural i simbòlica de la realitat.  Els espais arquitectònics i els cicles iconogràfics que recobreixen els murs de les esglésies, ens recorden que l' ésser humà està subjecte a una autoritat suprema, associable a Déu i, de retruc, al comte, abat o emperador (d'aquí el símbol apocalíptic de justícia inapel·lable i terror latent); que  no ens podem rebel·lar contra l'ordre establert (escena del pecat original); que en cas de rebel·lia, l'home serà jutjat severament i  privat dels seus drets; que la salvació de l'home, condemnat per les seves culpes, tindrà lloc en el més enllà, on només podrà implorar.

1. Romànic i romànics

A principi del segle XI es creen a Europa unes fòrmules artístiques d'extensió supranacional amb la suficient coherència per qualificar-les d'estil i considerar-les definidores del primer dels occidentals: el romànic.

Coincideix amb l'esclat del feudalisme, amb el temps de la reforma unificadora de l'església amb Gregori VII (reforma gregoriana) i l'hegemonia de l'església catòlica, amb un predomini del monestir sobre la seu episcopal, amb una etapa de creixement econòmic i demogràfic amb un fort desenvolupament de les ciutats, un enriquiment comercial i una fragmentació del poder econòmic, amb l'època de les croades i les peregrinacions i amb el final de les grans invasions.   

El romànic presenta variacions tant des del punt de vista cronològic com geogràfic i, doncs, s'hi han distingit diferents "escoles" i variants de caràcter regional. Així, i d'acord amb els respectius rerafons artístics, la relació que es mantindrà amb l'art occidental precedent, amb l'art bizantí i amb el passat de l’art romà tardà, configurarà distintes tendències que palesen actituds diferents. L'àmbit italià és, segurament, el que més manifesta una trajectòria diferent respecte del conjunt, i ens serveix com a exemple en el moment de qüestionar l’apel·latiu de romànic, introduït al segle xix, ja que sovint resulta contradictori. Actualment s'admet, per exemple, que l'art d'aquesta època dóna lloc al mateix temps tant a formes que tendeixen a la geometrització i a l'abstracció, com a formes que prenen com a referència les del món de l’antiguitat tardana, i aleshores adopten un aire classicitzant.

2. L'anomenat “primer romànic” 

Per simplificar la gran varietat i tipologia de solucions plàstiques i tècniques que ofereix l'art romànic, i atesa la preeminència de l'arquitectura religiosa, podem  establir un eix cronològic bàsic: segle X (pre-romànic), 1010-1075 (primer romànic o romànic llombard), 1075-1150 (segon romànic o romànic internacional).

A finals del segle X, a la Llombardia, s'arribà a una construcció senzilla i barata, d'arrels clàssiques . L'arquitecte llombard utilitza carreus petits, no molt desiguals (per simular el maó), lligats amb argamassa feta de  calç i sorra, d'aparell rústec, simplement desbastat. Fa servir l'opus spicatum,  però sobretot, l'opus quadratum: blocs de pedra escairats sense polir, posats en filades sense preocupació per la regularitat, deixant juntes amples amb força argamassa. El sostre sol ser de fusta, que no crea impulsos a contrarestar, menys al presbiteri i a l'absis que sempre és de pedra. La volta de  pedra es construeix amb un encofrat de taulons o d'encanyissat sobre el que s'hi posen les lloses de pedra, primes i disposades en plec de llibre, sobre les que s'hi aboca argamassa; els suports són  columnes o pilars sense capitell. La gran demanda d'obres fa que es traslladin pels pobles, i això ens permet parlar de picapedrers itinerants. La nuesa d'ornamentació escultòrica és compensada amb lesenes i arcuacions llombardes, frisos en dents de serra i finestres cegues. Poques i petites finestres sovint de doble esqueixada, una a l'absis i l'altra a la façana reforcen, amb els raigs de llum, l'eix llevant-ponent. La relativa foscor (a les esglésies de 3 naus cobertes a dues vessants no es podia il·luminar directament la nau central) assenyala la voluntat d'interiorització d'aquesta arquitectura. Per tant, aquest primer romànic meridional o llombard es caracteritza per una construcció ràpida, que no requereix de bons tallistes ni cal que la pedra sigui de bona qualitat, i no planteja problemes d'estructura. 

3. Els segles xi i xii a Itàlia 

La situació de l'art a Itàlia durant els segles del romànic, des de la zona alpina fins a Sicília, demostra amb eloqüència fins a quin punt es poden produir tendències que sovint s'allunyen dels trets més genèrics de l'art d'aquest període. Itàlia és, durant l'edat mitjana, una zona de contacte gairebé constant amb el món bizantí, i a més és on el substrat clàssic es manifesta de manera més evident. 

Considerades ja les aportacions de la Llombardia, de l'entorn de Milà, en la definició de l'anomenat primer romànic, en un període caracteritzat en part per la vinculació amb el món otònic, és interessant tenir en compte altres zones. Així, entorn de Venècia es detecta el contacte amb el món bizantí.

La regió de Toscana és, al seu torn, una de les zones més marcades pel classicisme, i el marbre és l'element de revestiment que la caracteritza. Però el conjunt més significatiu és el de Pisa, amb la catedral, la torre i el baptisteri. Especialment l'església catedral, iniciada el 1063, és una síntesi d'elements classicitzants, bizantins, llombards i —també s'ha dit— islàmics.

Sicília, conquerida pels normands en el segle xi, és un altre exemple de la diversitat i de l'heterogeneïtat del romànic a Itàlia. D'aquesta manera, sobretot en època de Roger II ja avançat el segle xii, s'adopten formes del món normand, al costat de l'assimilació d'elements bizantins i islàmics, que es paleses especialment en el refinament dels mosaics, com en el cas de la Capella Palatina de Palerm.

4. El romànic al segle xii 

A partir de Cluny i de la reforma gregoriana, entrem ja  en el segon romànic o romànic ple. L'edifici romànic no presenta novetats importants: carreus grans i regulars, ben treballats, disposats en filades regulars que respecten les línies horitzontals i les juntes molt fines, i valoració plàstica d'absis i façanes. L'església esdevindrà la imatge de la Jerusalem celestial i l'absis el seu model reduït. La gran creació d'aquest romànic és la conjunció arquitectura-relleu esculpit: les formes i la composició es subordinen al marc, i la forma real a la geomètrica. 

És una arquitectura hermètica, obsessionada en la definició d'un espai  interior. L'absis, de forma semicircular,  té una gran capacitat de concentrar les mirades dels fidels. Les naus estan concebudes com un "camí" que cal recórrer per arribar a la "fi", a l’altar, centre funcional i simbòlic.

L'escultura estava supeditada a l'arquitectura. Dues lleis la caracteritzen: l'adaptació al marc arquitectònic i l'horror vacui. Esquematisme, bidimensionalitat, caràcter simbòlic, deformacions intencionals per subratllar una actitud... són característiques que comparteix amb la pintura. Pel que fa a l'escultura exempta destaquen les marededéus (més reines que mares, assegudes en el tron, rígides, frontals, sense comunicació afectiva amb el fill) i les imatges de Crist crucificat, impassible al dolor, més senyor feudal que pare.

Concebuda com a complement del simbolisme arquitectònic, la pintura es concentra a l'absis que, dividit en tres nivells, ordena el programa iconogràfic: a la part superior  la visió teofànica de la Maiestas Domini (anomenat pantocràtor per influència bizantina) o la  Maiestas Mariae: a la intermèdia els apòstols i el sant patró, i a la inferior representacions ornamentals (cortinatges, motius florals). La resta de l'església no presenta constants pel que fa a la temàtica pictòrica. La tècnica sol ser al fresc que consisteix a pintar, damunt d'una preparació composta d'un arrebossat de calç i sorra en proporció de 2 a 1, amb colors d'origen mineral aptes per resistir l'atac de la calç.

Centrada al voltant de l'altar, la pintura sobre taula complementa la pintura mural tant a nivell didàctic com d'embelliment del presbiteri.