Reestructuració del capitalisme

Cap a finals del segon mil·leni de l'era cristiana, un seguit d'esdeveniments de transcendència històrica han transformat el paisatge social de la vida humana: 

1. Una revolució tecnològica, centrada al voltant de les tecnologies de la informació, està modificant la base material de la societat a un ritme accelerat
    

2. Les economies d'arreu han esdevingut interdependents a escala global, introduint una nova forma de relació entre economia, estat i societat
    

3. L'ensulsiada de l'estatisme soviètic i la consegüent desaparició del moviment comunista internacional han minat, per ara, el repte històric al capitalisme, ha acabat amb la guerra freda, reduït el risc d'holocaust nuclear i alterat de manera fonamental la geopolítica global 

El mateix capitalisme ha experimentat un procés de reestructuració, caracteritzat per:

• una més gran flexibilitat en la gestió
   

• la descentralització i interconnexió de les empreses
   

• l'augment de poder del capital sobre el treball, amb el declivi del moviment sindical
   

• una individualització i diversificació creixents en les relacions de treball
   

• la incorporació massiva de la dona al treball retribuït, molt sovint en condicions discriminatòries
   

• la intervenció de l'estat per a desregular els mercats de forma selectiva i desmantellar l'estat del benestar
   

• la intensificació de la competència econòmica global en un context de creixent diferenciació geogràfica i cultural dels escenaris per a l'acumulació i gestió del capital 

Com a conseqüència d'aquesta reestructuració general estem presenciant:

• la integració global dels mercats financers
   

• l'ascens del Pacífic asiàtic com el nou centre industrial global dominant
   

• la lenta, però inexorable, unificació econòmica d'Europa
   

• el sorgiment d'una economia regional nordamericana
   

• la diversificació i desintegració de l'antic Tercer Món
   

• la transformació gradual de Rússia i la zona d'influència ex soviètica en economies de mercat
   

• la incorporació dels segments valuosos de les economies de tot el món a un sistema interdependent que funciona com una unitat en temps real
   

• una accentuació del desenvolupament desigual: alhora que s'alliberen les formidables forces productives de la revolució informacional es consoliden les bosses de misèria humana en l'economia global 

Canvis sòcio-culturals

Els canvis socials són tan espectaculars com els processos de transformació tecnològics i econòmics. Malgrat les dificultats amb que topa el procés de transformació de la condició de les dones, s'ha produït una redefinició fonamental dels rols i relacions entre homes, dones i nens i, paral·lelament, de la família, la sexualitat i la personalitat. La consciència mediambiental ha calat en la societat i els seus valors han guanyat atractiu polític al preu de ser falsejats i manipulats en la pràctica quotidiana de les grans empreses i burocràcies. Els sistemes polítics estan sumits en una crisi estructural de legitimitat, sacsejats periòdicament per escàndols, dependents essencialment dels mitjans de comunicació i del liderat personalitzat, i cada cop més aïllats de la ciutadania. Els moviments socials tendeixen a ser fragmentats, localistes, orientats a un únic tema i efímers.

Producció, experiència, poder

Des de la nostra perspectiva teòrica, les societats estan organitzades al voltant de processos humans estructurats per relacions de producció, experiència i poder determinades històricament. La producció és l'acció de la humanitat sobre la matèria (naturalesa) per apropiar-se-la i transformar-la en benefici seu mitjançant l'obtenció d'un producte, el consum (desigual) d'una part i l'acumulació de l'excedent per a la inversió, segons una varietat de finalitats determinades per la societat. L'experiència és l'acció dels individus sobre ells mateixos, determinada per la interacció de les seves identitats biològiques i culturals i en relació amb el seu entorn social i natural. Es construeix al voltant de la recerca infinita de la satisfacció de les necessitats i desitjos humans. El poder és la relació entre els individus que, basant-se en la producció i l'experiència, imposa el desig d'alguns sobre els altres mitjançant l'ús potencial o real de la violència, física o simbòlica.

La producció s'organitza en relacions de classe que defineixen el procés mitjançant el qual alguns individus, basant-se en la seva posició en el procés de producció, decideixen el repartiment i l'ús del producte pel que fa al consum i la inversió.

L'experiència s'estructura al voltant de la relació de gènere/sexe, organitzada en la història al voltant de la família i caracteritzada fins ara pel domini dels homes sobre les dones. Les relacions familiars i la sexualitat estructuren la personalitat i formulen la interacció simbòlica.

El poder es fonamenta en l'Estat i el seu monopoli institucionalitzat de la violència, encara que el que Foucault etiqueta com a microfísica del poder, encarnada en institucions i organitzacions, es difon per tota la societat, dels llocs de treball als hospitals, encorsetant els individus en una ajustada estructura de deures formals i agressions informals.

La comunicació simbòlica entre els humans, i la relació entre aquests i la naturalesa, basant-se en la producció (amb el seu complement, el consum), l'experiència i el poder, cristal·litza durant la història en territoris específics, amb el que genera cultures i identitats col·lectives.

La producció és un procés social complex. La humanitat com a productor col·lectiu inclou tant el treball com als organitzadors de la producció, i el treball està molt diferenciat i estratificat segons el paper de cada treballador en el procés de producció. La matèria inclou la naturalesa, la naturalesa modificada pels humans, la naturalesa produïda pels humans i la mateixa naturalesa humana. La relació entre treball i matèria en el procés de treball suposa l'ús dels mitjans de producció per a actuar sobre la matèria basant-se en l'energia, el coneixement i la informació. La tecnologia és la forma específica d'aquesta relació.

El producte del procés de producció és utilitzat per la societat sota dues formes: consum i excedent. Les estructures socials interactuen amb els processos de producció mitjançant la determinació de les regles per a l'apropiació, distribució i usos de l'excedent. Aquestes regles constitueixen modes de producció i aquests modes defineixen les relacions socials de producció, determinant l'existència de classes socials que es constitueixen com a tals mitjançant la seva pràctica històrica. El principi estructural en virtut del qual l'excedent és apropiat i controlat caracteritza un mode de producció. En essència. Al segle XX hem viscut amb dos modes predominants de producció: capitalisme i estatisme.

En el capitalisme, la separació entre els productors i els seus mitjans de producció, la conversió del treball en un bé i la propietat privada dels mitjans de producció com a base del control del capital (excedent convertit en un bé) determinen el principi bàsic de l'apropiació i distribució de l'excedent pels capitalistes, encara que qui és (són) la(s) classe(s) capitalista(s) és un tema d'investigació social en cada context històric i no una categoria abstracta.

En l'estatisme, el control de l'excedent és extern a l'esfera econòmica: es troba a mans de qui ostenten el poder en l'Estat, anomenem-los apparatchiki o ling-dao. El capitalisme s'orienta cap a la maximització del benefici, és a dir, cap a l'augment de la quantitat d'excedent apropiat pel capital en virtut del control privat dels mitjans de producció i circulació. L'estatisme s'orienta (s'orientava?) a la maximització del poder, és a dir, cap a l'augment de la capacitat militar i ideològica de l'aparell polític per a imposar els seus objectius a un nombre més gran d'individus i a nivell més pregons de la seva consciència.

Les relacions socials de producció i, per tant, el mode de producció, determinen l'apropiació i usos de l'excedent, Una qüestió diferent però fonamental és la quantia d'aquest excedent, determinada per la productivitat d'un procés de producció específic, això és, per la relació del valor de cada unitat de producte (outpout) amb el valor de cada unitat d'insum (input). Els graus de productivitat depenen de la relació entre mà d'obra i matèria, com una funció de l'ús dels mitjans de producció per l'aplicació de l'energia i el coneixement. Aquest procés es caracteritza per les relacions tècniques de producció i defineix els modes de desenvolupament. Així doncs, els modes de desenvolupament són els dispositius tecnològics mitjançant els quals el treball actua sobre la matèria per a generar el producte, determinant en definitiva la quantia i qualitat de l'excedent. Cada mode de desenvolupament es defineix per l'element que és fonamental per a fomentar la productivitat en el procés de producció. Així:

• en el mode de desenvolupament agrari, la font de l'augment de l'excedent és el resultat de l'increment quantitatiu de mà d'obra i recursos naturals (sobretot terra) en el procés de producció, així com de la dotació natural d'aquests recursos.
   

• en el mode de producció industrial la principal font de productivitat és la introducció de noves fonts d'energia i la capacitat de descentralitzar el seu ús durant la producció i els processos de circulació.
   

• en el nou mode de desenvolupament informacional, la font de la productivitat estreba en la tecnologia de la generació del coneixement, el processament de la informació i la comunicació de símbols.

Mode de desenvolupament informacional

Sens dubte, el coneixement i la informació són elements decisius en tots els modes de desenvolupament, ja que el procés de producció sempre es basa en un cert grau de coneixement i d'informació. Tanmateix, el que és específic del mode de desenvolupament informacional és l'acció del coneixement sobre si mateix com a principal font de productivitat. Anomenem informacional aquest nou mode de desenvolupament, constituït pel sorgiment d'un nou paradigma tecnològic basat en la tecnologia de la informació. Atès que l'informacionalisme es basa en la tecnologia del coneixement i la informació, en el mode de desenvolupament informacional existeix una connexió especialment estreta entre cultura i forces productives, entre esperit i matèria. D'això es dedueix que hem d'esperar el sorgiment històric de noves formes d'interacció, control i canvi socials.

Cal fer una distinció analítica entre les nocions de "societat de la informació" i "societat informacional".

El terme societat de la informació destaca el paper d'aquesta en la societat. Però, de fet, la informació, en sentit ampli, és a dir, com a comunicació del coneixement, ha estat fonamental en totes les societats. Fins i tot, les societats caçadores-recol·lectores basen el seu nomadisme en la informació. En canvi, el terme informacional indica l'atribut d'una forma específica d'organització social en la que la generació, el processament i la transmissió de la informació esdevenen les fonts fonamentals de la productivitat i el poder, degut a les noves condicions tecnològiques que sorgeixen en aquest període històric. Un dels trets clau de la societat informacional és la lògica d'interconnexió de la seva estructura bàsica, que explica l'ús del concepte de "societat xarxa".

Les noves tecnologies de la informació estan integrant el món en xarxes globals d'instrumentalitat. La comunicació a través de l'ordinador genera un ampli desplegament de comunitats virtuals. No obstant això, la tendència social i política característica de la dècada de 1990 és la construcció de l'acció social i la política al voltant d'identitats primàries, ja estiguin arrelades en la història i la geografia o siguin de recent construcció en la recerca de significat i espiritualitat. Les primeres passes històriques de les societats informacionals semblen caracteritzar-se per la preeminència de la identitat com a principi organitzador. S'entén per identitat el procés mitjançant el qual un actor social es reconeix a si mateix i construeix el significat en virtut, sobretot, d'un atribut o conjunt d'atributs culturals determinats, amb l'exclusió d'una referència més àmplia a altres estructures socials.

Alain Touraine afirma que "en una societat postindutrial, en la que els serveis culturals han reemplaçat els béns materials en el nucli de la producció, la defensa de l'individu, en la seva personalitat i cultura, contra la lògica dels aparells i els mercats, és la que reemplaça la idea de la lluita de classes". El tema clau, en un món caracteritzat per la globalització i fragmentació simultànies, consisteix a "com combinar les noves tecnologies i la memòria col·lectiva, la ciència universal i les cultures comunitàries, la passió i la raó". I per què observem la tendència oposada en tot el món, és a dir, la distància creixent entre globalització i identitat, entre la xarxa i el jo.

El sorgiment del fonamentalisme religiós sembla, així mateix, estar lligat tant a una tendència global com a una crisi institucional. És significatiu que el fonamentalisme, ja sigui islàmic o cristià, s'hagi estès arreu del món en el moment històric en què les xarxes globals de riquesa i poder enllacen punts nodals i individus valuosos per tot el planeta, mentre que desconnecten i exclouen grans segments de societats i regions, i fins i tot països sencers.. Per què Argèlia, una de les societats musulmanes més modernitzades, esdevingué sobtadament la mirada cap als seus salvadors fonamentalistes, que esdevingueren terroristes (a l'igual que els seus predecessors anticolonialistes) quan se'ls va negar la victòria electoral en les eleccions democràtiques? Per què les doctrines tradicionalistes de Joan Pau II troben un ressò indiscutible entre les masses empobrides del Tercer Món, de manera que el Vaticà pot permetre's prescindir de les protestes d'una minoria de feministes d'uns quants països avançats, on precisament el progrés dels drets sobre la reproducció contribueixen a fer disminuir les ànimes a salvar? Sembla existir una lògica d'excloure als exclusors, de redefinir els criteris de valor i significat en un món on disminueix l'espai per als analfabets informàtics, per als grups que no consumeixen i per als territoris infracomunicats. Quan la xarxa desconnecta el Jo, el Jo individual o col·lectiu, construeix el seu significat sense la referència instrumental global: el procés de desconnexió es torna recíproc, després de la negació per part dels exclosos de la lògica unilateral del domini estructural i l'exclusió social.

Tecnologies de la informació

Història de les TIC

Anem a recordar els principals eixos de la transformació tecnològica en la generació/processament/transmissió de la informació i situar-la en la seqüència que va dur a la formació d'un nou paradigma socio-tècnic.

Fou durant la Segona guerra Mundial i el període següent quan tingueren lloc els principals avenços tecnològics en el camp de l'electrònica: el primer ordinador programable; i el transistor, font de la microelectrònica, el veritable nucli de la Revolució de la tecnologia de la informació en el segle XX; tanmateix, no fou fins la dècada dels 70 que es difongueren les tecnologies de la informació.

Mirem d'esquematitzar les etapes de la innovació en els tres principals camps tecnològics: la microelectrònica, els ordinadors i les telecomunicacions.
 

Models, actors i localitats

Paradigma de la Tecnologia de la Informació

La societat xarxa
 

La conclusió general que hom pot treure en analitzar les estructures socials emergents és que, com a tendència històrica, les funcions i els processos dominants a l'era de la informació cada cop s'organitzen més com a xarxes.

Les xarxes constitueixen la nova morfologia social de les nostres societats i la difusió de la seva lògica d'enllaç modifica substancialment l'operació i els resultats dels processos de producció, l'experiència, el poder i la cultura.

Implicacions d'aquesta organització en xarxa:

• Tot i que la forma en xarxa de l'organització social ha existit en altres temps i espais, el nou paradigma de la tecnologia de la informació proporciona la base material per tal que la seva expansió penetri tota l'estructural social.
   

• La lògica dels enllaços provoca que el poder dels fluxos tingui prioritat sobre els fluxos de poder.
   

• La presència o absència a la xarxa i la dinàmica de cada una respecte les altres són fonts crucials de domini i canvi en la nostra societat: una societat que pot anomenar-se en propietat la societat xarxa, caracteritzada per la preeminència de la morfologia social sobre l'acció social.

Concepte de xarxa

Una xarxa és un conjunt de nodes interconnectats. Un node és el punt en el què una corba s'interseca a si mateixa. El que un node és concretament depèn del tipus de xarxes a les que ens referim. Exemples:

• els mercats de la borsa en la xarxa dels fluxos financers globals
   

• els consells de ministres i comissaris europeus en la xarxa política que governa la Unió Europea
   

• els camps de coca, els laboratoris clandestins, les pistes d'aterratge secretes, les institucions de blanqueig de diner..., en les xarxes del tràfic de drogues
   

• els canals de televisió, els estudis de filmació, els entorns de disseny informàtic, els periodistes dels informatius, els aparells mòbils que generen, transmeten i reben senyals en la xarxa global dels nous mitjans que constitueixen la base de l'expressió cultural i l'opinió pública a l'era de la informació.

Algunes característiques de les xarxes:

• la tipologia definida per les xarxes determina que la distància (o intensitat i freqüència de la interacció) entre dos punts (o posicions socials) sigui més curta (o més freqüent o més intensa) si ambdós són nodes d'una xarxa que si no pertanyen a la mateixa
   

• dins d'una xarxa determinada, els fluxos no tenen distància, o és la mateixa, entre els nodes. La distància (física, social, econòmica, política, cultural) per a un punt o posició determinats varia entre zero (per a qualsevol node de la mateixa xarxa) i infinit (per a qualsevol punt extern a la xarxa)

Les xarxes són estructures obertes, capaces d'expandir-se sense límits, integrant nous nodes mentre puguin comunicar-se entre elles, és a dir, sempre que comparteixin els mateixos codis de comunicació (ex. Valors o fites d'actuació)

Una estructura social que es basi en les xarxes és un sistema molt dinàmic i obert, susceptible d'innovar-se sense amenaçar el seu equilibri.

Les xarxes són els instruments adequats per a:

• una economia capitalista basada en la innovació, la globalització i la concentració descentralitzada.
   

• el treball, els treballadors i les empreses que es basen en la flexibilitat i l'adaptabilitat.
   

• una cultura de deconstrucció i reconstrucció incessants.
   

• una política encaminada al processament immediat de nous valors i opinions públiques.
   

• una organització social que pretengui superar l'espai i el temps.

La morfologia de xarxes també és una font de reorganització de les relacions de poder. Els commutadors que connecten les xarxes (per exemple, el control exercit pels fluxos financers dels imperis de mitjans de comunicació que influeixen en els processos polítics) són els instruments privilegiats del poder. Per tant, són els commutadors qui posseeixen el poder.

• atès que les xarxes són múltiples, els codis i commutadors que operen entre elles esdevenen les fonts fonamentals per a estructurar, guiar i confondre les societats.
   

• la convergència de l'evolució social i les tecnologies de la informació ha creat una nova base material per a la realització d'activitats per tota l'estructura social.

  • aquesta base material composta per xarxes, marca els processos socials dominants, amb el que organitza la mateixa estructura social.

Tot sembla indicar que la nova economia s'organitza al voltant de les xarxes globals de capital, gestió i informació, l'accés de les quals al coneixement tecnològic constitueix la base de la productivitat i la competència.

• les organitzacions i institucions s'organitzen en xarxes, l'entrellaçament de les quals supera la distinció entre gran i petites empreses
   

• el procés de treball cada cop s'individualitza més i apareix una nova divisió del treball basada en les capacitats de cada treballador més que en l'organització de les seves tasques.

Els nous capitalistes

Treball i relacions socials de producció en el capitalisme informacional global

Els treballadors no desapareixen en aquest espai de fluxos. En contra de les profecies apocalíptiques, hi ha més llocs de treball i una proporció més alta de persones en edat de treballar (en gran part degut a la incorporació de la dona al treball remunerat) que en cap altre moment de la història. Les tecnologies de la informació no han provocat un atur massiu, ni segurament ho provocarà (l'increment de l'atur a les economies europees és una tendència que es relaciona més amb les institucions socials i amb les polítiques macroeconòmiques que amb el nou sistema de producció.

En canvi, sí que s'han transformat pregonament les relacions socials entre el capital i el treball. El capital és global i el treball és local.

• l'informacionalisme porta a la concentració i globalització del capital, mitjançant la utilització del poder descentralitzador de les xarxes; es fragmenta l'organització del treball i es diversifica la seva existència
   

• el treball perd la seva identitat col·lectiva, individualitza cada cop més les seves capacitats, les seves condicions laborals, i els seus interessos i projectes.

Qui són els propietaris, qui els productors, qui els gestors i qui els servidors esdevé cada cop més difús en un sistema de producció de geografia variable, de treball en equip, d'interconnexió, de proveïdors externs, de subcontractació.

• els productors de valors són els informàtics que inventen nous instruments financers per a ser desposseïts del seu treball pels agents de borsa de les seves companyies?
   

• qui contribueix a la creació de valor a la indústria electrònica: el dissenyador de xips de Silicon Valley o la jove de la cadena de muntatge d'una fàbrica de l'est asiàtic?
   

• són ambdós la nova classe treballadora? On situar l'executiu que teletreballa entre Califòrnia i Singapur per adaptar al client la producció de xips?

Així doncs, tot i que les relacions de producció capitalistes segueixen persistint, el capital i el treball tendeixen a existir cada cop més en espais i temps diferents: l'espai dels fluxos i l'espai dels llocs, el temps immediat de les xarxes informàtiques i el temps de rellotge de la vida quotidiana.

Cultura i poder

Aquestes transformacions socials també afecten la cultura i el poder.

• les expressions culturals s'abstreuen de la història i la geografia, i resten sota la mediació predominant de les xarxes electròniques de comunicació que interactuen amb l'audiència en una diversitat de codis i valors, subsumits en un hipertext audiovisual digitalitzat. La cultura esdevé un gran hipertext multimèdia.
   

• donat que la informació i la comunicació circulen primordialment a través del sistema de mitjans diversificat, la política cada cop es tanca més en l'espai dels mitjans. El lideratge es personalitza i la creació d'imatge és creació de poder.
   

• les funcions dominants s'organitzen en xarxes que pertanyen a l'espai dels fluxos, que les enllaça per tot el món, en tant que fragmenta les funcions -i la gent- subordinades a l'espai múltiple dels llocs, compost per localitats cada cop més segregades i desconnectades entre si. La construcció social de noves formes d'espai i temps dominants desenvolupa una metaxarxa que desconnecta funcions no essencials, subordina grups socials i devalua territoris. En fer-ho, es crea una distància social infinita entre aquesta metaxarxa i la majoria dels individus, activitats i localitat de tot el món.

La societat xarxa representa un canvi qualitatiu en l'experiència humana.

• un primer model de relació entre naturalesa i cultura es va caracteritzar pel domini de la naturalesa sobre la cultura. Els codis de l'organització social expressaven quasi directament la lluita per la supervivència sota el rigor incontrolable de la naturalesa.
   

• un segon model, associat amb la Revolució Industrial, contempla el domini de la naturalesa per la cultura. A través del treball humà hom diu que la humanitat s'alliberà de les forces naturals, alhora que es va sotmetre als seus propis mecanismes d'opressió i explotació.
   

• en un tercer model, associat amb l'era de la informació, la cultura fa referència directa a la cultura, i la naturalesa es reviu de manera artificial com una forma cultural (ex. el moviment ecologista: reconstruir la naturalesa com una forma cultural ideal).

Degut a la convergència de l'evolució històrica i el canvi tecnològic, hem entrat en un model purament cultural d'interacció i organització socials. Per això, la informació és l'ingredient clau de la nostra organització social, i els fluxos de missatges i imatges d'unes xarxes a unes altres constitueixen la fibra bàsica de la nostra estructura social.

Sembla que hem assolit un grau de coneixement i organització social que ens ha de permetre viure en un món predominantment social. És l'inici de l'era de la informació, marcada per l'autonomia de la cultura enfront de les bases materials de la nostra existència. Tanmateix, potser en veure'ns en el mirall de la realitat històrica no ens agradi el que hi s'hi reflecteixi.