Els mitjans estratègics són el camp de treball d’uns artistes que adopten una actitud positiva envers la tecnologia digital contemporània, amb un esperit crític i innovador. S’emmarquen en la creació d’un nou llenguatge per a l’època de les xarxes comunicatives, un llenguatge d’usuari que té èxit com a art perquè transmet un activisme eficaç. Els activistes mediàtics són un híbrid d’artista, científic, teòric i activista polític que refusa les etiquetes i les catalogacions. Les seves creacions es caracteritzen per una integració de la màquina i l’usuari en la pròpia obra, de manera que la interactivitat exerceix un paper rellevant. El concepte de mitjans estratègics permet, doncs, conjuminar art i activisme polític de base i, en aquest sentit, hi podríem incloure la lluita estratègica pròpia dels moviments antiglobalització. Els activistes mediàtics defensen la força de l’estratègia com a eina per a trencar les barreres existents entre els valors imperants i els alternatius. 

Des dels inicis dels anys 80, la premsa ha utilitzat el terme 'hacker' per a designar individus malvolents que desbaraten la seguretat, individus als quals els agrada introduir-se per plaer en els sistemes informàtics. Aquests no són pas hackers. Aquests són crackers. Els hackers, per contra, són individus als que els agrada rebutjar els límits i que troben solucions als problemes. No provenen només del món de la informàtica, hi ha també músics, enginyers, artistes. Es troba hackers a pràcticament tots els camps. Parlarem aquí principalment dels hackers de programaris: un individu que sent plaer en el fet de  programar i d'explorar els ordinadors. “Són els hackers qui han construït Internet. Són ells qui han creat Unix. Que han fet rutllar el web. Sense el treball dels hackers, no podríeu veure aquesta pàgina avui a la vostra pantalla, i jo no l'hauria escrita. El món modern deu molt als hackers. Els termes de hacker i de cracker han estat definits de la forma següent per la RFC (request for comments) el 1983. Cracker: un cracker és un individu que prova de tenir accés sense autorització en els sistemes informàtics. Aquest tipus d'individu és generalment malvolent, contràriament al hacker, i té nombrosos mitjans a la seva disposició per a introduir-se en els sistemes (...) Hacker: persona que es delecta a comprendre íntimament el funcionament intern d'un sistema, en particular d'ordinadors i de xarxes informàtiques. Aquest terme és sovint mal utilitzat, en contextos pejoratius en els qual el mot 'cracker' seria més adequat."[1] 

Quan el 1936 Benjamin va escriure L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, prenia precisament les possibilitats de reproductibilitat de la fotografia per articular un discurs sobre la funció política de l’art. En un context de domini del feixisme i d’un capitalisme monopolista deshumanitzat, i tenint en el marxisme el referent ideal de realització dels principis de solidaritat, igualtat i democratització, escrivia en el Prefaci: “El capgirament de la superstructura, que avança més lentament que no pas el de la infrastructura, ha hagut de menester més de mig segle per fer palès en tots els camps de la cultura el canvi de les condicions de producció. (...) Els conceptes que en tot el que se segueix són introduïts per primera vegada en la teoria de l’art es distingeixen dels usuals pel fet de ser del tot inutilitzables amb vista a les finalitats del feixisme. Per contra, són utilitzables per a la formació d’exigències revolucionàries en el camp de la política cultural.”[2]  

La tecnologia i la possibilitat que atorga de còpia il·limitada, eliminaria molts dels atributs que havien fonamentat històricament el valor de l’obra d’art i, amb ells, el caràcter elitista restringit a les classes dominants. Gràcies a les possibilitats de còpia i multidifusió, l’art perdria els seus atributs burgesos d’autenticitat, de valor de canvi, de ritual i de culte, en definitiva, la seva aura; es perdria la unicitat de l’objecte, es produiria un canvi estètic i es redefiniria la funció social de l’art. Amb la reproductibilitat, l’obra perdria, doncs, el seus atributs associats al capital ja que en ells residia el seu valor de canvi i, alhora que disminuiria el seu valor comercial, permetria el coneixement més ampli i la democratització en l’ús i fruïció gràcies a la seva difusió. Per a Benjamin, l’elecció del mitjà implica un posicionar-se políticament, i l’artista compromès ha d’assumir els nous mecanismes i processos. 

Fou el cas del moviment dels anys 70 “Guerrilla TV” inspirat en el llibre de Michael Shamberg i Raindance Corporation[3]. Els activistes del vídeo varen lluitar contra el poder polític i institucional dels 70, però, sobretot, contra el poder mediàtic de la TV; i ho varen fer amb les seves mateixes armes, fent servir una tecnologia i uns canals, fins aleshores exclusius del poder. Molts varen creure que el vídeo esdevindria l’eina definitiva per a l’art democràtic; malgrat tot, una dècada més tard, la seva rebel·lió es va anar diluint entre els entramats del poder. Actualment, el potencial comunicatiu i artístic de la xarxa és utilitzat de manera crítica pels activistes. Després de l’eclosió d’Internet, moltes veus –a més d’enunciar la caducitat del vídeo-art- han profetitzat que la xarxa transformarà pregonament l’art i la literatura, així com les figures de l’autor, del receptor, dels museus... Gene Youngblood puntualitzava: “Aquest serà un art de conseqüències diàries, útil, integrat amb la vida de forma utilitària al mateix temps que segueix sent reconegut com a art, independentment de les seves diferències  amb qualsevol art conegut fins el moment. La nova pràctica integrarà art, ciència i tecnologia, i per tant, els transcendirà. No serà art ni ciència, sinó una disciplina híbrida per a la qual les distincions no seran rellevants. Involucrarà la investigació estètica en àmbits que abans no eren considerats com pertanyents a l’esfera de l’activitat estètica. Salvarà el cisma existent entre l’art i el món en general, i contribuirà directament a la transformació d’aquest. El paper social del nou artista serà definit d’acord amb les funcions que mantenen unida a la societat; i el nou artista exercirà, certament, un paper vital en l’anticipació del proper pas en la història social”.[4] 

Sense entrar en els aspectes utòpics d’aquestes declaracions, ens cal analitzar com la revolució digital i l’expansió d’Internet ha dotat d’un nou escenari les manifestacions artístiques que centren el seu interès en contextos socials i polítics, és a dir, com, a partir d’Internet, es reconfigura la relació art-política-tecnologia. 

Quan parlem d’activisme artístic a Internet no ens referim a obres artístiques que siguin representacions plàstiques o multimèdia per a ser consultades en xarxa, sinó a obres concebudes i realitzades en i per a Internet amb un clar contingut polític; ens referim a fenòmens com el hacktivisme, una forma de protesta política o una performance, que només pot donar-se a la xarxa. "Si et pares en el terme hack ràpidament descobreixes que el hacking és una manera artística de treballar amb un ordinador. En realitat els hackers són artistes (i alguns artistes solen ser hackers)".[5] 

L'"artivisme" esdevé una tendència cada cop més definida gràcies a projectes com CCTV (Close Circuit Television)[6] de Heath Bunting[7], que invita a la reflexió sobre l'ús de les càmeres de vigilància i que permet a l'internauta esdevenir i transformar-se en policia. En la seu web d’irational.org hi trobem una llarga llista des d’on enllaçar amb projectes interactius, documents sobre artistes, enllaços a altres projectes (Carey Young, Daniel Andujar, Luciana Haill, Marcus Valentine, Rachel Baker). Sovint subversiu, humorístic, filosòfic i poètic, l’artista qüestiona diferents aspectes d’Internet mitjançant els propis mitjans de la xarxa. Hi trobem de tot: hipertext, consum, l’spam, la seguretat, l’explotació del sexe, l’exactitud de la informació, la difusió, la interactivitat... Amb el nom col·lectiu de Glorious Ninth[8], Kate Southworth et Patrick Simons, produeixen obres digitals vinculades a l’activisme. La majoria d’artistes d’aquest àmbit tendeixen a utilitzar mitjans subversius en l’expressió d’idees radicals més que no pas una aproximació, més militant, fetes de declaracions i d’afirmacions sostingudes. Who_Owns_Them_Controls[9] (2001) a l’igual que altres realitzacions de Glorious Ninth, està constituïda de sons i paraules agrupades en frases que evoquen eslògans. L’obra s’assembla a un cartell polític i des del punt de vista visual recorda un plafó electrònic; des d’aquesta perspectiva, aquesta obra es situa a les antípodes dels plafons publicitaris exteriors que disfressen amb el seu bombardeig el nostre camp de visió. A més, el projecte qüestiona la proliferació de la publicitat a Internet dins l’òptica de la relació entre la propietat tecnològica i el discurs consumista que hi predomina. Les ressonàncies marxistes del projecte en fan el vestigi vague dels eslògans polítics que proliferaven en els règims comunistes. Per altra banda, està clar que els artistes no han volgut aquí combatre una coerció per reemplaçar-la per una altra. Les frases de diferents colors sobre un rerafons negre se’ns presenten com a dades que es disgreguen. Es superposen unes amb les altres, pugen i rellisquen sobre la superfície negra, es desplacen com les ones. El leitmotiv "who owns them controls them" (“qui les posseeix les controla”) és alhora una afirmació i una qüestió. Un so ambient retrunyidor serveix per atenuar l’aspecte categòric de les frases. L’ambigüitat està amplificada per la composició visual, els mots de diferents colors s’acumulen i s’entremesclen a mesura dels seus desplaçaments verticals ascendents i descendents. El frasejat de la trama sonora es composa de dos elements: un ascendent, agut i estrident, l’altre  un brunzit més greu, com un rumor descendent. L’obra es recolza doncs en un model de paral·lelismes velats entre el que es veu i el que s’escolta. L’internauta es troba amb una pàgina única, sense enllaços. Li sembla impossible de navegar, i es té la impressió de no tenir cap control sobre la informació que desfila per la pantalla. Tanmateix, a l’entrada de la seu, l’internauta veu mots en blanc aparèixer centrats a la part baixa de la pantalla, una lletra a la vegada, com si fos ell o ella qui teclegés. A mesura que apareixen, les lletres queden gravades en el rerafons negre i donen al conjunt un aire improvisat. S’hi pot llegir "You can access this in many ways" (“podeu accedir-hi de diferents maneres”). Després com un missatge secret escrit a la sorra, onades de nous mots rompen, cobreixen les precedents i les escombren. La peça està composta com una música barrejant els elements visuals, els sons i els mots. A la dreta de la pantalla les dades són aglutinades en una banda immòbil de la que se’n destaquen uns elements en regueres horitzontals i verticals a la pantalla. A l’esquerra, la inscripció "You can access this in many ways" reapareix en lletres roses, després en contrapès “themselves” (“ells mateixos”) apareix en gris a la pantalla a cada moviment del cursor, interrompent de cop la trama sonora. Aquí l’internauta és interpel·lat, els seus moviments deixen rastre i serveixen d’intermediaris entre els pols de control basat en la propietat tecnològica i les altres possibilitats d’accés. Responent a un qüestionari de Soundtoys[10], Kate Southworth i Patrick Simons afirmen: “A un altre nivell, com en el conjunt dels nostres treballs, aquest projecte s’interessa pels canvis constants que tenen lloc en el nostre món. Sempre hi ha moviments d’una cosa cap a una altra, però si aquests canvis es produeixen molt lentament sovint els ignorem. L’obra canvia sense parar a mesura que  els elements que la composen interactuen. Si de vegades sembla que l’activitat sigui monolítica, també tenen lloc canvis monumentals més perceptibles”. L’experiència de Who_Owns_Them_Controls passa per la codificació I la descodificació. La seva constant regeneració palesa l’absurditat de la propietat de la informació i del desig de poder enfront de la comunicació. A l’ombra impenetrable del buit (el rerafons negre) hi proliferen el caos, les trampes i les nombroses possibilitats d’experiència.

Situem-nos en el 1998. El col·lectiu Electronic Disturbance Theater, des de la xarxa, va lluitar pel desenvolupament d’una nova experimentació amb accions de desobediència civil electrònica adreçades contra el govern mexicà; amb el seu software FloodNet va invitar a un grup d’artistes i activistes polítics a fer un gest simbòlic a favor dels zapatistes mexicans. Al mateix any, un jove hacker britànic, conegut com “JF” entrava a unes 300 seus web, canviant i afegint codi HTML, introduint-hi imatges i textos amb missatges antinuclears. Desobediència civil electrònica i hacktivisme s’instal·laven a la xarxa com a manifestacions artivistes (activisme artístic) en contra de la política tradicional. La primera pàgina del New York Times se’n va fer ressò[11]. Seguint a Stefan Wray[12], mirem de sintetitzar com a Internet s’està produint aquesta confluència d’activisme, art i mitjans informàtics.

En els seus orígens hi trobem la primera versió de PeaceNet –aparegut a començament del 1986- que va permetre als activistes polítics comunicar-se els uns amb els altres amb rapidesa i facilitat[13]. L’entorn cibernètic d’aquests primers activistes en línia estava caracteritzat pels serveis de grups d’interès (com PeaceNet), els Bulletin Board Systems, les llistes de correu i els gophers. El text hi és, doncs, l’element predominant. Tot i la introducció de les Interfícies Gràfiques d’Usuari (GUI), el correu electrònic segueix essent l’eina bàsica en el manteniment de xarxes internacionals de solidaritat[14]. 

Entre els estudis que s’han fet sobre la “democràcia electrònica” i la comunicació a través d’ordinadors[15], destaca el de Downing, “Computers for Political Change”[16], on es posa de manifest el paper del correu electrònic en la creació i manteniment de xarxes internacionals de solidaritat. A començament dels noranta es podia ja palesar la importància de la comunicació per correu electrònic tant en les lluites predemocràtiques dels estudiants xinesos com en els moviments que propiciaren la dissolució de la Unió Soviètica [no ens ha d’estranyar, doncs, que una de les primeres formes d’art d’Internet sigui, precisament, l’e-mail-art]. Amb l’eclosió d’Internet i l’arribada dels navegadors gràfics, molts són els grups que constitueixen l’activisme informatitzat (és a dir, el que fa servir Internet com a mitjà de comunicació entre activistes), que es caracteritza per defensar el diàleg, el debat i l’accés lliure i gratuït a la xarxa.

Hi ha un activisme, però, que considera Internet no només com un mitjà o entorn de comunicació, sinó un objecte o entorn d’acció. La infoguerra de base n’és un primer model. El terme infoguerra[17] es refereix a una guerra verbal, una guerra de propaganda, i la infoguerra de base és el primer moviment que vol superar el concepte d’Internet com a àmbit de comunicació i transformar-lo en àmbit d’acció. Aquests activistes són conscients que es troben en un escenari mundial, telepresent més enllà de les fronteres i en molts llocs simultàniament, cosa que produeix una sensació d’immediatesa i d’interconnectivitat a nivell mundial i un desig de passar de les paraules a l’acció. 

S’entén per guerra informàtica[18] un fenomen que es basa en l’aprofitament de l’eina informàtica, amb l’objectiu d’afectar, d’alguna manera, els sistemes d’informació de l’oponent per a destorbar o destruir la seva capacitat operativa. Abastaria, segons Widnall i Foglemann, “qualsevol acció per a negar, explotar, corrompre o destruir la informació de l’enemic, protegint-nos de les seves accions i explotant les nostres pròpies funcions d’informació militar”[19]. Per tant, s’ocupa de totes aquelles accions encaminades a obtenir la superioritat en informació sobre un adversari, tant atacant els sistemes físics de transferència i procés d’informació (Information Systems Warfare, ISW), com el seu contingut simbòlic i informatiu (Information Dominance Warfare, IDW). La guerra informàtica va ser definida com “un conflicte electrònic en el qual la informació és un actiu estratègic vàlid de conquerir o destruir. Els ordinadors i altres sistemes de comunicacions i informació es transformen en dianes atractives per a atacs inicials”[20] Segons el Departament de Defensa dels Estats Units, la infoguerra és el conjunt d’accions encaminades a assolir la superioritat d’informació, i afecta la informació, els processos basats en informació, els sistemes d’informació i les xarxes de l’adversari. Així, si la definició de Schwartau es concentra en els mitjans, la del Pentàgon ho estén a les finalitats. La Rand Corporation, centre d’investigació del govern nordamericà pel que fa a la ciberconfrontació, va elaborar un informe el 1996, Strategic Information Warfare: a New Face of War[21], en el que s’identifiquen un conjunt de característiques distintives d’aquest fenomen, que són: el baix cost, ja que l’armament utilitzat consisteix en ordinadors, software i sistemes de comunicació com Internet; límits difosos, atès que en el ciberespai es dilueixen els tradicionals límits entre sectors i/o interessos públics i privats, interns i externs; difícil detecció, ja que les agressions d’infoguerra poden ser fàcilment confoses amb altres activitats (com espionatge), amb errors del hardware o del software, o passar inadvertides; nous sistemes i anàlisis d’informació, atès que els mètodes tradicionals no serveixen per a reconèixer els agressors i els seus modes d’operació; ampli ventall de dianes, atès que poden ser susceptibles d’atacs tots els sistemes connectats informàticament amb l’exterior. A aquestes característiques se n’hi poden afegir tres més: operació remota, ja que una agressió informàtica pot ser executada des de qualsevol lloc, cosa que redueix les possibilitats de detecció dels seus responsables; flexibilitat, perquè pot ser programada per tal que tingui lloc en un dia i hora determinats, o sota determinades condicions; multiplicitat de blancs, ja que pot assolir milers d’ordinadors simultàniament i bases de dades interconnectades de tot el planeta. 

No hi ha acord sobre les diverses tipologies d’infoguerra. John Arquilla i David Ronfeldt, analistes de la Rand, diferencien guerra de xarxes (netwar) i guerra cibernètica (cyberwar)[22]. La netwar es refereix a “conflictes que tenen lloc entre estats, o a l’interior de societats i que es desenvolupen a través de nodes interconnectats de comunicació, pels quals circula la informació”. Bàsicament consisteix a bloquejar o malmetre el que una “població-blanc” coneix, o creu conèixer, sobre ella mateixa i el món que l’envolta; es tracta, doncs, de malmetre la informació que utilitza la “població-blanc”. La principal tàctica és l’atac d’informació, que mira de corrompre la informació de l’adversari de manera directa. L’objectiu de la netwar és el pensament i el comportament humà i que la primera i fonamental expressió és la propaganda dels mitjans de comunicació. La principal diferència entre la netwar i la cyberwar és que aquesta es circumscriu al camp militar, és a dir, es tracta d’operacions militars que persegueixen la intercepció o destrucció de sistemes d’informació i comunicacions i l’obtenció de la informació de l’enemic. La cyberwar, com a forma de combat, si bé fa servir tecnologia informàtica vinculada al comandament i control, a obtenció i processament de dades, a les comunicacions i a l’ús de les armes intel·ligents (smart weapons), es refereix a la seva utilització per a dur a terme operacions militars típiques. Un exemple paradigmàtic és la Guerra el Golf. 

Si prenem com a base un dels treballs més famosos sobre infoguerra, irònicament titulat “Terrorisme informàtic: pots confiar en la teva torradora?”[23], Rathmell[24] elabora una tipologia basada en la combinació entre les activitats desenvolupades per l’agressor i les tècniques que fa servir. Identifica tres categories on el terrorisme informàtic pot ser un blanc o una eina. La categoria I seria l’aplicació de noves tècniques d’infoguerra a activitats no noves, com ara l’obtenció i processament d’informació, les comunicacions, la propaganda, el blanqueig de diner. La novetat radica en la tècnica utilitzada, com els virus informàtics. La categoria II és l’aplicació de tècniques velles a activitats noves, per exemple sabotatges a centrals i línies de comunicacions, arxius informàtics i bases de dades... La categoria III és l’aplicació de noves tècniques a noves activitats. 

Després de la Guerra “intel·ligent” del Golf i de la dissolució de la Unió Soviètica va desaparèixer la retòrica de la Guerra Freda com a fonament racional de la intervenció militar en altres països i es va haver de crear una nova doctrina militar; va sorgir, d’aquesta manera, la idea de l’”eix del mal” i l’amenaça de l’infoterrorisme. Un primer model que fonamenta la guerra de la informació el trobem a Cyberwar is Coming![25], de Ronfeldt i Arquilla, publicat el 1993, i on s’estableix, per primer cop, la diferència ja analitzada  entre la guerra de la xarxa (netwar), la ciberguerra (cyberwar) i la guerra del C4I –Comandament, control, comunicació, computadors i Informació[26]. 

Un cas paradigmàtic de guerra a la xarxa és el dels zapatistes mexicans, que ha obligat a replantejar-se els primers models teòrics de netwar, com ho ha fet Harry Cleaver, una de les persones clau del projecte Chiapas95, un servei de distribució de notícies i informació per correu electrònic[27]. L’experiència de les xarxes de solidaritat i la resistència prozapatista en els darrers cinc anys mostra que es tracta d’una guerra de paraules en contraposició a un conflicte armat prolongat. No neguem la presència militar a l’estat de Chiapas, però des del 12 de gener de 1994 es manté l’alto el foc i s’han donat nombrosos intents de negociació[28]. Tothom està d’acord en què els zapatistes deuen la seva supervivència en gran art a aquesta guerra de paraules.  

El conflicte bèl·lic de la província sèrbia de Kosovo que va tenir lloc el 1999 és citat, sovint, com la primera guerra que es va desenvolupar, en paral·lel, sobre el territori i sobre Internet. Actors governamentals o no, varen fer servir la xarxa per a disseminar informació, difondre propaganda, demonitzar als oponents i sol·licitar suport per a les seves posicions. Internautes d’arreu feien servir Internet per a debatre sobre el tema i intercanviar text, imatges i vidoeclips que no estaven disponibles a través d’altres mitjans. Els hackers es feren notar interferint serveis en ordinadors governamentals i bloquejant les seves seus. A l’abril de 1999, el diari Los Angeles Times afirmava que el conflicte de Kosovo estava transformant el ciberespai en “una zona etèria de combat on la batalla per les ments i els cors és lluitada a través de l’ús d’imatges, llistes de discussió i atacs de hackers”[29] Anthony Pratkanis, professor de psicologia a la Universitat de Califòrnia, assenyalava: “El que estem veient ara és només el primer round del que serà una important i altament sofisticada eina en les tècniques de la propaganda de guerra (...) els estrategs militars haurien d’estar preocupats”.[30] Cal remarcar que l’OTAN va intentar silenciar els mitjans de comunicació que difonien la propaganda del govern serbi de Milosevic, però no va bombardejar els proveïdors de serveis d’Internet, ni va clausurar els canals via satèl·lit que duien Internet a Iugoslàvia. La política era la de mantenir Internet oberta. James P. Rubin, portaveu del Departament d’Estat, deia: “L’accés ple i obert a Internet contribuirà al fet que els serbis coneguin l’espantosa veritat sobre els crims de lesa humanitat perpetrats a Kosovo pel règim de Milosevic”[31]. Durant tot el desenvolupament del conflicte, els serbis tingueren ple accés a Internet. El Washington Post informava que, segons fonts oficials d’Estats Units i Anglaterra, el govern de Milosevic va permetre que els quatre proveïdors d’accés a Internet de Iugoslàvia romanguessin oberts, per tal de contribuir a difondre informació falsa i propaganda. Segons aquest diari, Belgrad, amb una població d’un milió i mig d’habitants, tenia unes 100.000 persones connectades a Internet a l’abril de 1999.[32] Internautes dels dos bàndols enviaren “bombes d’e-mail” (enviament massiu de missatges) contra seus governamentals. El portaveu de l’OTAN, Jamie Shea, va comentar que el seu servidor havia estat saturat cap a finals de març per un individu que els enviava un 2.000 missatges diaris. Fox News va informar que quan Richard Clarke, un resident de Califòrnia, va sentir que la seu de l’OTAN havia estat atacada per hackers de Belgrad, va replicar enviant bombes d’e-mail a la seu del govern iugoslau. El Boston Globe informava que un grup de hackers nordamericans, anomenat Team Spl0it, va entrar a seus governamentals sèrbies penjant-hi textos com “Diguin al seu govern que pari la guerra”. El Kosovo Hackers Group, una coalició de hackers europeus, va entrar a cinc seus posant-hi anuncis negres i vermells que deien Free Kosovo. Per la seva banda, l’agència sèrbia de notícies SRNA afirmava que el grup de hackers serbis Black Hand va esborrar totes les dades d’un servidor de la marina americana. Els membres dels grups Black Hand i Serbian Angel planejaren accions diàries destinades a bloquejar i a interferir els ordinadors militars utilitzats pels països de l’OTAN.[33] 

Després que l’OTAN bombardegés accidentalment l’ambaixada de Xina a Belgrad, un grup de hackers xinesos foren acusats de penetrar en diverses seus governamentals americanes. L’eslògan “Down with barbarians” (Avall amb els bàrbars) va ser penjat a la pàgina de l’ambaixada dels Estats Units a Pequín. Segons el Washington Post, el portaveu del Departament d’Interior, va confirmar que els seus experts havien rastrejat els hackers xinesos.[34] 

L’1 d’abril del 2001, un avió nordamericà de reconeixement va haver de realitzar un aterratge d’emergència a l’illa xinesa de Hainan després de topar amb un caça xinès que havia sortit a interceptar-lo. La col·lisió i els 11 dies de detenció de la tripulació varen provocar la pitjor tensió entre Beijin i Washington des del bombardeig accidental de l’ambaixada xinesa a Belgrad. El conflicte va acabar el 3 de juliol, quan les darreres peces de l’avió espia foren transportades a les Filipines. Durant el conflicte va tenir lloc un important conflicte virtual entre hackers xinesos i nordamericans. Segons un article publicat a Wired el 18 d’abril del 2001, el grup de hackers dels Estats Units PoizonBOx va atacar pel cap baix un centenar de seus xineses des del 4 d’abril[35]. Segons la mateixa font, un hacker conegut com Pr0phet (que figura a la llista d’Attrition.org[36] com a responsable del hacking de dues seus xineses)  va instar els hackers dels Estats Units a desencadenar l’infern sobre els servidors xinesos. Al seu torn, la Hackers Union of China[37] es va autoadjudicar diferents atacs a empreses de comerç electrònic, i en alguna web van aparèixer missatges del tipus China have atom bombs too[38]. A través d’un article difós en un grup de notícies sobre seguretat informàtica, Brian Martin, de l’Attrition.org, va treure credibilitat a la informació periodística que es publicava sobre aquest tema: “Si un observa tant la trajectòria de pr0phet com la de poisonb0x, queda clar que cap dels dos té una agenda política. Varen passar 10 dies entre l’incident de l’avió espia i la publicació del primer article a Wired. Durant aquest lapsus de temps, cap grup va fer cap referència política. Fou només després dels articles de Wired que un seguit d’actes de hacking foren interpretats en aquest sentit. Clarament Wired va agafar una història sense substància i va crear notícies del no res (...) la veritat és que no es pot verificar si realment els atacs foren fets per hackers xinesos o per qualsevol altra persona que vulgui inflamar la situació”[39] 

La guerra de la informació[40] ha arribat a la comunitat d’art digital, ja que fou el tema principal del festival anual Ars Electronica de Linz, Àustria. A diferència de l’activisme informatitzat, la infoguerra de base té un caràcter més intens, s’apercep als qui hi participen com una força comuna, i manifesta el desig d’incitar a l’acció a escala mundial.

Aquesta expressió, “Desobediència Civil Electrònica” fou encunyada per un grup d’artistes anomenat Critical Art Ensemble, que publicaren, el 1994, el primer llibre sobre el tema, The Electronic Disturbance, i el 1996 Electronic Civil Disobedience and Other Unpopular Ideas[41]. Ambdues obres estan dedicades a un estudi teòric de com traslladar les protestes del carrer a Internet. Una estratègia clàssica de desobediència civil ha estat la de bloquejar l’accés, amb el cos dels propis manifestants, a les oficines o edificis, o bé ocupar les instal·lacions o el carrer amb segudes. Doncs bé, la DCE[42], com una forma d’acció massiva directa, electrònica i descentralitzada, utilitza el bloqueig i les segudes virtuals, a les quals s’hi pot participar de casa estant, o des del treball o de qualsevol punt de la xarxa. 

L’activisme on line es mostra en el col·lectiu ®Tmark[43], que proposa un seguit d’accions de sabotatge creatiu contra les multinacionals i els polítics, parodiant en mirrors les pàgines oficials de polítics i corporacions, i sobretot amb el grup Critical Art Ensemble[44] que amb Diseases of Consciousness[45], produït per al museu Walter Phillips Gallery, ens parla de les malalties de l’ànima, típiques de finals del segle XX, amb humor negre. L’ús d’imatges mediàtiques suggereix que les malalties de la consciència humana provenen dels personatges artificials creats pels mitjans que influencien i alteren la identitat dels espectadors, mentre que ells es contemplen a través dels prismes d’aquestes noves imatges culturals. A través dels seus projectes, el col·lectiu Critical Art Ensemble ha desenvolupat una mirada crítica sobre les noves tecnologies i el seu impacte en la consciència individual i social. Flesh Machine[46] (1997) es centra en les relacions entre les tecnologies de reproducció i les seves conseqüències a nivell polític i social. Un seguit d’imatges i d’afirmacions revelen allò que s’amaga darrere l’ideal de perfecció corporal: un mercat d’òrgans humans, el control sobre el codi genètic dels individus, la invasió de la vida privada. El col·lectiu posa en evidència  com el sistema capitalista també ha posat preu al cos dels individus i al seu desig de perfecció. 

Després de la massacre d’Acteal, a Chiapas, a finals de 1997, en la que 45 indígenes foren assassinats, la DCE va deixar de ser una mera teorització hipotètica per a concretar-se en una concepció d’Internet com a mitjà de comunicació i com a àmbit d’acció directa, com a via per a una política oberta a les tàctiques extraparlamentàries. I a començament de 1998, el petit col·lectiu autodenominat Electronic Disturbance Theater[47], va crear un software anomenat FloodNet, que és un aplet de Java que contínuament envia comandament de reload: d’aquesta manera, quan un nombre prou alt d’internautes apunten simultàniament la URL de FloodNet[48] contra la seu d’un oponent, una massa crítica de missatges bloqueja el seu servidor. El 9 de setembre de 1998 l’EDT va presentar el seu projecte SWARM[49] a l’Ars Electronica Festival dedicat a la guerra de la informació, i es va llençar un atac a les seus web de la presidència mexicana, la borsa de Frankfurt i el Pentàgon, per a donar testimoni del suport internacional als zapatistes, contra el govern mexicà, contra l’exèrcit dels EE.UU. i contra un símbol del capitalisme internacional. Unes 10.000 persones d’arreu es varen connectar al navegador FloodNet entre el 9 i el 10 de setembre[50] i van atacar les seus del president Zedillo, el Pentàgon i la borsa de Frankfurt, enviant 600.000 hits per minut a cadascuna d’elles. En relació amb l’impacte dels atacs, Ricardo Domínguez afirmava: “El zapatisme digital és i ha estat un dels usos d’Internet políticament més efectius que coneixem. Ha creat una xarxa de distribució d’informació amb 100 o més nodes autònoms de suport. Això ha permès a l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional parlar al món sense haver de passar pel filtre dels mitjans dominants. Els zapatistes foren elegits per la revista Wired com un dels 25 grups online més importants el 1998”.[51] Tot  va començar pel gener de 1998, quan un grup activista italià anomenat Anonymous Digital Coalition va fer circular la proposta de dur a terme un bloqueig virtual sobre cinc seus d’entitats financeres mexicanes. Suggerien que si molts internautes premien el “reload” del seu navegador diverses vegades seguides, les seus web podrien ser efectivament bloquejades. Basant-se en aquesta teoria d’acció simultània, col·lectiva i descentralitzada sobre una seu determinada, Brett Stalbaun, de l’EDT, va dissenyar el FloodNet, que automatitzava la tasca de recarregar les seus escollides[52]. Segons Stalbaum, el Pentàgon fou escollit perquè es creu que l’exèrcit dels Estats Units va entrenar els soldats que dugueren a terme diversos abusos contra els drets humans a Llatinoamèrica. Per la mateixa raó va ser elegida l’Escola de les Amèriques. La borsa de Frankfurt va ser escollida “perquè representa el rol del capitalisme en la globalització utilitzant les tècniques del genocidi i la neteja ètnica, que està a la rel dels problemes de Chiapas. La gent de Chiapas hauria de tenir un rol preponderant cara a determinar el seu destí, en lloc de ser forçada a una reubicació a punta de pistola, fet que és actualment finançat pel capital occidental.”[53] Els integrants de l’EDT varen distribuir el nou software a través d’Internet; tot el que els interessats a participar en aquestes accions havien de fer era visitar una de les seus de FloodNet, i en fer-ho, el seu programa de navegació es baixava el software (un applet de Java), que accediria a la seu elegida com a objectiu diverses vegades per minut. A més, el software permetia als manifestants deixar les seves proclames a l’error log del servidor de la seu agredida. Per exemple, en apuntar els seus navegadors envers un arxiu no existent com ara human-rights en el servidor atacat, aquest enviava, i emmagatzemava, el missatge human-rights not found on this server (drets humans no trobats en aquest servidor). Quan els servidors del pentàgon detectaren la “invasió”, varen llençar una contraofensiva contra els navegadors dels usuaris, redireccionant-los a una pàgina amb un applet anomenat HostileApplet, que es descarregava als seus navegadors i els feia recargar un mateix document sense parar fins que l’usuari apagava l’ordinador. La borsa de Frankfurt no es va veure afectada ja que, habitualment, reben uns sis milions de visites al dia, amb el que aquesta càrrega addicional no els va generar inconvenients. Tampoc va reaccionar la seu del president Zedillo, però en un nou atac el juny de 1999 va contraatacar amb un software que provocava que els navegadors dels internautes obrissin finestres de manera consecutiva fins que obligava a apagar l’ordinador. Ricardo Domínguez, en un missatge enviat a un fòrum d’activistes, cita una frase que explica el vincle entre artistes i activistes: “Els historiadors de l’art saben que els grans i famosos genis del renaixement no només crearen pintures i edificis, sinó que a més dissenyaren fortaleses i construïren màquines de guerra. Si el fantasma de la guerra informàtica es fes realitat, els hackers farien el paper dels històrics artistes-enginyers.”[54]

S’anomena hacktivisme la convergència del hacking amb l’activisme social o polític. Els seus orígens es remunten a mitjan anys vuitanta, amb la primera versió de PeaceNet, una xarxa electrònica mundial dedicada a la pau, la justícia social i econòmica, els drets humans i la lluita contra del racisme, que va aparèixer el 1986 i que va permetre als activistes polítics comunicar-se els uns amb els altres amb relativa rapidesa i facilitat. A més de les accions de DCE a la via d’accés de la seu web, durant 1998 també es van dur a terme cops hacker contra la seu web del govern mexicà, introduint-hi missatges polítics[55]. Es tracta d’una tàctica específica per accedir i alterar les seus web de la xarxa, tal com ho va exemplificar el hacker britànic “JF” i com recull l’edició d’octubre de l’Ottawa Citizen i el New York Times[56]. 

Una distinció bàsica entre les activitats hacker polititzades i les de la DCE, és que els agents d’aquesta darrera no amaguen els noms i operen lliurement; en canvi, els hackers desitgen romandre en l’anonimat (ja que els riscs són més alts, atès que algunes accions són, sens dubte, il·legals) i, segurament, les seves accions són fetes per individus de forma aïllada. La naturalesa secreta, privada, poc publicitada i anònima de les accions hacker polititzades, ens fan pensar que no es tracta d’una política de mobilització, ni d’una política que requereixi la participació de la massa. Amb tot, el hacktivisme sembla involucrat en accions obertament polítiques i en una actitud de liberalitzar la informació. No hi ha consens, però, sobre el hacktivisme i la seva possible evolució; és possible parlar de codis ètics hacker[57], com la prioritat a l’accés gratuït i lliure per a tothom, però no hi ha una perspectiva hacker monolítica (alguns hackers han criticat el projecte FloodNet al·legant que bloqueja l’amplada de banda). 

La tasca dels hackers consisteix a infiltrar-se a les xarxes del poder per a obtenir informació, inocular falsa informació o destruir la que troben; ja no es tracta de descentralitzar la informació, sinó de capturar-la, anul·lar-la o subvertir-la. Per això Laura Baigorri[58] els compara amb l’esperit estratègic del filòsof-guerrer Sun Tzu (segle V ane), el qual a l’Art de la Guerra[59] exposa, en forma de dos principis, que la màxima eficiència és fer que el conflicte esdevingui innecessari: l’art de la guerra es basa en l’engany i el suprem art de la guerra consisteix a sotmetre l’enemic sense lluitar. I per aconseguir-ho proposa infiltrar-se en els secrets de l’enemic i canviar-lo des de dins. La supervivència del hacker es troba en la seva creativitat (l’ús que fa de la xarxa per assolir els seus objectius subversius), en la seva habilitat per desaparèixer sense deixar rastre i en la seva capacitat per a reorganitzar un nou atac. Estem parlant, òbviament, de les Zones Temporalment Autònomes (TAZ): “El TAZ és com una revolta que no s’enganxa amb l’Estat, una operació guerrillera que allibera una àrea i s’autodissolt   per a reconstruir-se en qualsevol altre lloc o temps, abans que l’Estat la pugui aixafar (...) La seva força resideix en la seva invisibilitat. Tan aviat com un TAZ és nomenat –representat i mediatitzat- ha de desaparèixer, desapareix de fet, deixant rere seu un buit, ressorgint novament en un altre lloc, i invisible de nou en tant que indefinible per als termes de l’Espectacle. (...) El TAZ és un campament de guerrillers ontològics: colpegen i corren”[60]

e) Resistència a una guerra futura 

Com lluitar, des d’Internet, contra les més que segures guerres futures? Fins ara els episodis de hacktivitat han estat esporàdics i inconnexos, aïllats i no relacionats. Deixarà el hacktivisme d’estar integrat per incidents aïllats i esdevindrà una convergència de forces aliades? Quines podrien ser les conseqüències si els individus poguessin involucrar-se en moviments de resistència ciberespacial més enllà de les fronteres geopolítiques tradicionals? “El món electrònic no està, ni molt menys, totalment establert; cal aprofitar la seva fluïdesa i ser inventius ara, abans que només ens quedi com a arma la crítica.”[61]  

El fet cabdal del 2001 es va produir l’11 de setembre, quan les torres bessones del World Trade Center de Nova York varen ser destruïdes per un atac terrorista suïcida. La reacció de la comunitat hacker va ser molt ràpida. La primera acció difosa pels mitjans massius va tenir lloc el dia 12 de setembre: un hacker rus anomenat Ryden va atacar la seu taleban.com, que correspon a la denominada “Missió Afgana de Taliban”. La pàgina principal fou alterada i s’hi va penjar una fotografia d’Osama Bin Laden, amb un text acusant-lo per l’atemptat. Pocs dies després es va anunciar la creació del grup The Dispatchers, creat per 100 hackers de diferents països decidits a pertorbar, a través d’Internet, les nacions i organitzacions que donen suport al terrorisme islàmic. Un dels principals integrants del grup era un hacker canadenc que va decidir organitzar el grup en constatar que entre les víctimes dels atemptats hi figuraven amics i familiars seus. El grup es va atribuir l’haver posat fora de servei algunes seus palestines i iranianes. Una altra iniciativa fou duta a terme per Kim Schmitz, un hacker alemany transformat en consultor de seguretat, que va obrir una seu a Internet per a reclutar hackers amb l’objectiu de rastrejar fluxos de fons i altres evidències que vinculessin Bin Laden amb els atemptats de l’11 de setembre. El grup de Schmitz, anomenat YIHAT (Young Intelligent Hackers Against Terror) estava format per 34 persones de 10 països, amb tres traductors de l’àrab, i sembla ser que varen entrar en un banc sudanès, obtenint informació sobre comptes vinculats amb Bin Laden, però el National Infrastructure Protection Center, del FBI, va condemnar aquestes accions, com a il·legals i punibles amb cinc anys de presó. Tanmateix, no tots els hackers es varen adherir a aquest tipus de postures. El Chaos Computer Club va manifestar la seva oposició categòrica a atacar seus islàmiques a través d’Internet: “Precisament ara, els mitjans de comunicació electrònics com Internet poden contribuir de forma important a la comprensió entre els pobles. Amb la tensió actual, no podem bloquejar els mitjans de comunicació i obrir així un terreny encara més ampli a la incomprensió”. 

Davant l’aparent unanimitat de les anàlisis i dels comentaris, els net.artistes també varen reaccionar. Rhizome recorda l’artista jamaicà Michael Richards[62] que estava treballant aquell dia al pis 92 d’una de les torres i ha activat una pàgina, 911-The September 11 Project[63], que recull relats de persones vinculades a l’escena digital, reflexions, iniciatives, imatges i enllaços. “Molts artistes treballen en projectes de net.art sobre aquell dia. Jo mateix estic preparant una obra titulada Carnivore[64], en resposta a l’augment de vigilància en la societat americana”, afirma Alex Galloway, un dels fundadors de Rhizome[65].  “Els enemics de les llibertats civils estan utilitzant aquesta tragèdia com una mena d’oportunitat. L’opinió pública està polaritzada, no hi ha lloc per a la crítica pacifista i ningú es pregunta per què els EEUU han esdevingut un blanc” podem llegir a War Without Winners[66] d’Andy Deck[67] una setmana després de l’atemptat. Deck és autor d’obres molt polititzades en defensa dels drets i sobre els perills d’una societat informatitzada i mediatitzada. A la pàgina War Without Winners, que va penjar el dia 17, ofereix la seva habitual visió crítica sobre la mediatització de la informació qüestionant la consideració d’aquest atac com a “acte de guerra” i ubicant-lo com a acte de terrorisme resultat directe de la política provocativa desenvolupada pel govern Bush. També adverteix que les fantasies militaristes estan convertint la venjança en un perillós catalitzador:"World wide war is war without winners"[68].