Presentació 

L'ordinador, que en principi només es pensava que afectaria als camps científic i tècnic, està revolucionant la manera de crear, emmagatzemar i transmetre el saber. Al final, aquest canvi transformarà l'eina a través de la qual els humans han construït els seus coneixements i han elaborat la imatge de sí mateixos i del món: el text. I atès que aquest no existeix si no és en funció de la lectura, els canvis en el primer tindran repercussions en el segon, i les del segon comportaran altres modes de textualitat. 

Ens cal, doncs, tenir present els estudis fets sobre la lectura (Chartier, Cavallo, Manguel, Quignard), sobre l'hipertext (Aarseth, Bolter, Landow, Laufer), sobre l'escrit (Christin, Ong, Derrida) i la mediologia (Debray). 

Cal optar pel llibre o per l'hipertext? 

Si el llibre té d'entrada una funció totalitzadora i tendeix a saturar un domini de coneixements, l'hipertext, pel contrari, invita a la multiplicació dels enllaços, en una voluntat de saturar les associacions d'idees, per tal de retenir un lector els interessos del qual són mòbils i en deriva associativa constant. 

· cada concepte citat en un hipertext és susceptible de constituir una entrada diferent que, al seu torn, podrà generar noves modificacions o nous rizomes.

· per la seva naturalesa, un hipertext és normalment opac, a diferència del llibre que presenta múltiples marques i constantment accessibles.  

D'això se'n dedueix que la dinàmica de lectura és molt diferent en un o altre mitjà: 

· la lectura del llibre es fa sota el signe de la durada i d'una certa continuïtat

· la lectura de l'hipertext es caracteritza per un sentiment d'urgència, de discontinuïtat i d'elecció a efectuar constantment. Cada enllaç hipertextual qüestiona el comportament del lector: continuarà clicant altres ancoratges o deixarà de navegar per l'hipertext?. 

Aquesta dinàmica lectora té repercussions sobre la construcció del text (eliminació de redundàncies, agrupament de conceptes, itineraris associatius, modificacions en l'ordre lògic o cronològic...). 

La manera de concebre la lectura determina la forma del text i la part de control que l'autor vol donar al lector o la que vol reservar-se.

Al principi s'escoltava 

La nostra primera via d'accés al llenguatge és l'oïda. Durant mil·lennis, aedes, rapsodes i trobadors han recitat davant de públics que els escoltaven. D'aquesta oralitat, la literatura no se'n acabarà de desfer mai del tot. 

La situació d'escolta es caracteritza per un triple nivell de constrenyiments: 

a) l'oient no té la possibilitat de determinar el moment de la comunicació.

b) l'oient no domina la forma de recitar, presoner del ritme elegit pel rondaller.

c) pel que fa a l'accés al contingut, no hi ha cap possibilitat de tornar enrera per tal de seleccionar, en una narració coneguda, la seqüència que interessa especialment: cal seguir el fil, irremeiablement lineal perquè està inscrit en el temps, del recitat que se'n fa. 

L'escriptura va modificar aquesta situació transformant la relació entre el receptor l'obra. Davant d'un text escrit, el lector: 

· pot sempre elegir el moment de la lectura i el de la velocitat a la que assimilar informacions.

· té la possibilitat de seleccionar fragments del text -capítols, pàgines, paràgrafs- i llegir-los en l'ordre que li convingui. 

L'escrit permet, doncs, escapar, parcialment o totalment, als tres constrenyiments que caracteritzen la tradició oral. Aquest alliberament s'ha fet, tanmateix, després d'un llarg procés: el text s'ha anat desprenent de les normes de producció oral a mesura que: 

· s'anava perfeccionant el suport material -passant de la tauleta al rotlle i al còdex-

· i que anaven apareixent els elements destinats a facilitar les relacions entre escriptura i lectura, fent accedir el llenguatge a l'ordre visual. 

Posant-se sota el regne de l'ull, l'escrit fa desaparèixer tota la dimensió íntima que vehicula la veu, amb les seves vibracions, tremolors, dubtes, silencis, represes, tensions... Priva, així, al lector d'una quantitat d'informacions accessòries (el gènere, el gest, l'edat, l'origen social, les actituds dels qui parlen...). 

Si la veu és signatura, el text pot fer-se neutre i despullat de tota referència a la persona que l'ha concebut. 

· aquesta tendència a la neutralitat exacerbarà la recerca de l'estil ("L'estil és el propi home" proclama Buffon), temptativa per a restituir en el text la signatura de la veu ("es llegeix bé" vol dir "es diu bé").

8per a Flaubert una frase no es pot considerar acabada fins que passa amb èxit "per la boca".

8avui en dia, la recerca literària de l'estil sembla cada cop més adreçada a una redescoberta de l'oralitat, com per a compensar l'abisme que s'aprofundeix entre la paraula i una escriptura cada cop més mecanitzada i estandarditzada. 

S'ha necessitat mot temps per a què el text deixés de passar per la veu. 

· grecs i romans concebien la lectura com el mitjà d'expressar el text a través de la veu (la gent benestant es feia llegir el rotlle per un esclau especialitzat).

· sant Agustí, cap el 400, es meravellava d'haver vist a sant Ambrosi llegir només amb els ulls, llegia sense moure els llavis ""vox autem et lingua quiescebant", Confessions, 6.3).

· no fou fins el segle XII que els llibres foren concebuts per a una lectura silenciosa (amb innovacions d'ordre tabular i amb la renúncia de l'escriptura contínua, separació entre els mots que, tot i que va aparèixer el segle VII, no es generalitzarà fins el segle XI).

· els mètodes d'aprenentatge seguiran primant els mecanismes de lectura "en veu alta" fins ben entrat el segle XX, que es tradueixen en hàbits de subvocalització de molts adults quan llegeixen. 

Escrit i fixació del pensament 

L'escrit fou la primera gran revolució en l'ordre intel·lectual. Segons Walter Ong va permetre la "tecnologització" del mot i va comportar l'establiment d'una nova relació entre el llenguatge i el pensament. 

En les societats de tradició oral, la realitat no està massa lluny darrere les paraules. Les comunicacions entre els éssers es feien en la seva presència física i la subjectivitat del llenguatge coincidia amb la situació de comunicació: el "jo" corresponia a una persona real, l'"aquí" i l'"ara" concordaven amb el lloc i el moment de la comunicació. 

Amb l'aparició de l'escrit, hom s'alliberarà de la situació real i de les dades immediates que envolten la comunicació; per a una part important de les comunicacions, el text ocuparà el lloc del context. 

En permetre fixar el pensament, l'escriptura introdueix una possibilitat d'ordre, de continuïtat i de coherència on hi havia fluïdesa i caos. No hi ha res més fràgil i caduc que el pensament: les associacions es creen i es desfan constantment, arrabassades per noves percepcions i l'impuls de les xarxes d'associacions. A cada minut, una nova constel·lació mental és susceptible de formar-se, tant diferent de les precedents com les ones que trenquen a la platja, cada una de les quals recombina les gotes d'aigua en una nova estructura dotada d'una energia pròpia. Sota el signe de l'efímer i canviant, el pensament apareix com inaprehensible. 

· l'escriptura introduirà un nou ordre en la història de la humanitat en tant que permet enregistrar les empremtes d'una configuració mental i reorganitzar-les a voluntat. Gràcies a ella, un pensament pot ser afinat i treballat incansablement. Allò que era fluid i i movedís pot esdevenir precís i organitzat, la confusió pot esdevenir sistema. Amb l'escriptura, les produccions de l'esperit entren dins l'ordre objectiu del visible.

· no és només la relació d'un individu amb els seus propis pensaments la que surt modificada per l'escriptura, sinó també la relació amb els pensament d'altri, en tant que són objectivats pel text. 

Potència del signe escrit 

En l'imaginari dels humans i la memòria de les cultures, l'escriptura està investida d'un gran valor simbòlic. 

· entre els assiris i els babilonis, els escribes eren una  casta aristocràtica que pretenia veure en la disposició dels estels "l'escriptura del cel".

· entre els antics egipcis, l'escriptura era la creació del deu Thot, que l'havia donat als humans; "hieroglífic" significa "escriptura sagrada" i la ploma de l'escriba era també el símbol de la veritat.

· a la cultura hebrea el llibre és sagrat en tant que dipositari de la paraula de Déu.

· els grecs no tenien casta sacerdotal i no han sacralitzat el llibre; les revoltes de l'època arcaica contra l'aristocràcia reclamaven, tanmateix, "lleis escrites" (era una forma de democratitzar el dret a la propietat o de fixar-lo) i "igualtat del dret de parla" (per tal de poder participar en l'assemblea) -"isonomia" i "isegoria".

· Plató és, encara, crític amb l'escriptura: extensió de la memòria individual i col·lectiva, té el pressentiment que l'escriptura transformaria la manera de transmetre la tradició. Proper a la tradició oral, les seves obres adopten la forma de "diàlegs".

"Per a Sòcrates, els textos escrits no són més que un ajut a la memòria per al qui ja sap d'allò que tracten aquests escrits, però mai poden dispensar la saviesa; aquesta és privilegi del discurs oral" (Curtius, E.R. La Littérature européenne et le Moyen Àge latin. Paris. PUF. Pàg. 371).

· tampoc Roma ha magnificat el llibre.

· la situació canvia radicalment amb l'adveniment del cristianisme. Potser per les seves arrels judaiques, la religió cristiana està pregonament imbuïda del pensament del llibre i de l'escriptura, i en ella trobarem l'origen de la difusió del còdex. La valoració del llibre arribarà fins els nostres dies. 

A tall d'hipòtesi ens podem preguntar si aquest extraordinari prestigi de l'escrit no es recolza en el fet que la lectura combina la vista -el sentit noble per excel·lència- i l'oïda, que és el sentit associat a la nostra primera experiència del material lingüístic. 

Escriptura i oralitat 

Durant molt de temps l'escrit ha estat apercebut com una pura transcripció de la paraula -o com un simple "complement". 

"Les llengües estan fetes per a ser parlades, l'escriptura només serveix de complement a la paraula; si existeixen algunes llengües que només siguin escrites i que no es puguin parlar, aptes només a les ciències, no són de cap utilitat en la vida civil".

Rousseau, Emili, citat per Derrida, J. (1967), De la grammatologie, París, Ed. de Minuit, pàg. 429). 

La lingüística moderna, amb Saussure, situa la primacia de l'oral com a principi metodològic de base. 

"Llengua i escriptura són dos sistemes de signes diferents; l'única raó de ser del segon és la de representar al primer; l'objecte lingüístic no es defineix per la combinació del mot escrit i del mot parlat; aquest darrer constitueix ell sol aquest objecte. Però el mot escrit es barreja tan íntimament amb el parlat del que n'és la imatge, que acaba per usurpar-ne el paper principal; s'acaba donant tant o més importància a la representació del signe vocal que al propi signe. És com si hom cregués que, per conèixer algú, és millor mirar la seva fotografia que la seva cara."

Derrida, J. (1967), De la grammatologie, París, Ed. de Minuit, pàg. 45. 

Derrida investirà l'escrit d'una autoritat i una legitimitat iguals a les que té l'oral. Si en els anys 80 es considerava la lectura com un fenomen purament visual i independent de la veu, estudis psicològics recents semblen indicar que l'oralitat estaria sempre present en la lectura a nivell dels mecanismes cerebrals i que els codis fonològics serien activats des que hi ha fixació ocular sobre els textos. (Rayner, K, A. Pollatsek i K.S. Binder, "Phonological Codes and Eyes Movement in Reading", Journal of Experimental Psychology; Learning, memory and Cognition, vol. 24, nº 2, 1998, pàgs. 476-497). 

Sense entrar a debatre la qüestió de la primacia entre codi oral i codi escrit, recordem-ne les principals diferències: 

· el discurs oral es desenrotlla en un flux temporal irremeiablement lineal; l'oral resta presoner del fil temporal. L'oient no pot confiar-se a les diferents seccions d'un discurs; no pot accelerar-lo per fer-lo parar i retrobar una frase aïllada. Conseqüències:

8les societats orals tenen en comú un cert nombre de característiques en la seva utilització del llenguatge, com ara una clara tendència a fer servir expressions estereotipades i fórmules (aquest és el tret potser més estrany a la nostra concepció moderna de la literatura, sotmesa des de la revolució romàntica al segell de l'originalitat). Això es pot constatar des de la Ilíada, als poemes improvisats malgatxes passant pels kenningar islandesos dels anys 1000.

8l'aspecte formulari té també conseqüències en l'elecció dels temes, que es limiten a un nucli de situacions recurrents i estandarditzades. Aquesta pobresa temàtica és paral·lela a la tendència del locutor de privilegiar l'abundància més que no pas la concisió i a recórrer a epítets per a designar personatges o realitats (no estaria relacionat amb el sorgiment del pensament mític i la caracterització dels déus?).

8les cultures orals no s'expressen només en fórmules, sinó que pensen en fórmules [Ong, W. (1977), Interfaces of the Word, Ithaca, Cornell University Press, pàg. 103].

· un examen dels enunciats orals fa aparèixer entre els interlocutors una gran tolerància envers els problemes d'estructuració i organització del discurs.

8la deriva temàtica hi és inevitable: el narrador és sovint incapaç de resistir-se a l'atracció d'un nou curs de pensament sorgit per associació amb el que estava dient.

· el discurs oral deixa de formular moltes dades relatives a la situació i al context global, donant per fet que els interlocutors comparteixen amb el narrador el mateix temps, espai i context. 

Normes de llegibilitat 

És un joc complex de normes de llegibilitat, elaborades durant segles, el que ha donat al text la seva màxima eficàcia i ha permès una lectura fàcil i ràpida. 

· aquestes normes no emanen d'una autoritat única, sinó que deriven de pràctiques i regles establertes per tots els qui, d'un o altra manera, participen en la producció del text, de l'autor al llibreter, passant pels comitès de lectura o redacció, l'editor, el corrector de proves, el maquetador, l'impressor, els jurats de premis literaris, els crítics i els lectors. 

D'entrada regularitat visual. 

· aquesta exigència ja hi serà present a les esteles i els papirs antics.

· Carlemany confiarà a Alcuí la cura d'establir, als scriptoria, la cursiva manuscrita anomenada carolíngia.

· amb la introducció de la impremta, la presentació del text arribarà al seu punt de perfecció mecànica (tipologia de lletres, regularitat d'espais entre les paraules, interlineat, justificació...).

8no es tracta d'una simple qüestió ornamental, sinó de facilitar l'acte de lectura confiant en procediments cognitius automatitzats i evitant la producció d'efectes paràsits.

8una tipografia curosa contribueix a fer agradable el llibre, a crear una impressió favorable a la recepció del missatge. Fins i tot s'ha cercat una proporció harmoniosa, apropant-se al número d'or (1:1,618, nombre irracional la primera aproximació al qual és la proporció 5:8). 

També al llarg dels segles s'ha elaborat una semiòtica del text que no deixa a l'atzar cap dels aspectes del text. 

· s'ha abandonat la doble columna, per massa densa, tot i que oferia l'avantatge de tenir una curta línia de text; les edicions populars actuals escatimen els marges; es va dur a terme la normalització ortogràfica de la que els impressors en seran els més fidels garants; ús de majúscules, abreviatures, puntuació... (ex. els diàlegs, amb el recurs de saltar de línia i de l'ús del guionet cada cop que parla un personatge, han guanyat en llegibilitat).

· el "manual d'estil" de diaris o editorials imposen una grafia i un lèxic uniforme (l'editorial Planeta, per exemple, no deixa posar estat espanyol sinó Espanya...).

· el principi de claredat ("el que es concep bé s'enuncia clarament" deia Boileau) palesa una consciència i un respecte extrems a l'activitat cognitiva del lector; moltes de les regles sintàctiques -un participi a l'inici de la frase ha de referir-se al subjecte del verb principal- tenen la finalitat d'evitar ambigüitats, trobar aviat el sentit i augmentar l'eficàcia lectora.

· també s'han anat esborrant els trets que reenviaven a la figura de l'autor i s'ha adoptat un tipus d'enunciació històrica despullada dels signes de subjectivitat propis del discurs oral: el "jo" ha cedit el pas al "nosaltres" o a l'impersonal "ell", "es", "hom"...

8aquesta impersonalització converteix el text en un espai neutre i desembarassat de tot filtre subjectiu susceptible de fer de pantalla a un bloqueig per part del lector. Tot esdevé com si l'ideal del text fos implícitament donar-se mitjançant un enunciat autònom en el que ningú parla a ningú. Quan el text es deslliga del seu autor es pot examinar millor des de l'exterior ja que no se sent la mirada de l'altre. Aquesta neutralitat del text facilita la seva apropiació per l'intel·lecte situant fora de joc el domini dels resultats i les emocions.

8podem fer un paral·lelisme amb el fet de girar la mirada quan intentem recordar: girar els ulls obliquament cap amunt és la manera de neutralitzar la pressió cognitiva exercida per l'entorn i assegurar a l'individu una concentració màxima. Doncs bé, un cop despullat de la subjectivat inherent a la comunicació física, el text pot esdevenir el lloc en el que la concentració intel·lectual del lector es desplegarà sense traves ni cap tipus de pressió psicològica. Les dades seran aleshores directament accessibles a l'intel·lecte com un pur material semiòtic, sense cap interferència d'ordre emocional. Aquesta neutralitat serà reforçada per la sobrietat de la maqueta.

8tampoc el text científic o informatiu s'adreça directament al lector (el "tu" i el "vosaltres" exigeix un grau d'implicació per part del receptor que no sempre hom està disposat a atorgar. Ex. "Prohibit fumar" interpel·la al lector de forma menys apressant i constrenyidora que "Vosaltres no podeu fumar" (una al·lusió massa directa pot suscitar una resposta antagònica).

· el recurs a formes nominals (ex. la "planor" com a característica de l'expressionisme abstracte segons Greenberg), la supressió de la retòrica, el fet d’evitar variacions brusques de registres de la llengua, les exigències de coherència (tot element citat en un text ha de guardar una relació de pertinença amb el tema central)... responen a la necessitat de llegibilitat.

8a diferència de l'oral, que practica voluntàriament el despropòsit o la paraula inconnexa, el text ha d'estar centrat sobre un eix únic. 

Anne-Marie Christin [(1995), L'Image écrite. París, Flammarion, pàg. 39] atribueix al logocentrisme sorgit de l'escriptura alfabètica la nostra dificultat per a pensar l'ambigu, el que és delicat, lleuger, tou. 

· l'escriptura ha volgut integrar en el text tots els elements que en fan un lloc de significacions autònom i independent del context; però cal reconèixer que aquest refús del que és fluctuant constitueix precisament una condició del funcionament òptim de la "màquina textual" la força d'atracció de la qual depèn de la seva linealitat.

· a mesura que es multipliquen els constrenyiments que pretenen fer del text un lloc de no-ambigüitat absoluta, l'activitat del lector queda facilitada i pot esdevenir més ràpida i eficaç. Fins i tot pot ser assistida per ajuts informatitzats, com ara els programes de resums automàtics. 

A manera de conclusió: els codis de llegibilitat tendeixen invariablement a accentuar el decalatge entre l'escrit i l'oral.

Linealitat i tabularitat 

S'està d'acord en el fet que la lectura és un procés lineal. Ara bé, cal reconèixer que la noció de linealitat no s'aplica a nombrosos tipus d'activitats desplegades en la lectura d'un llibre. 

Linealitat es diu d'un seguit d'elements que se segueixen en un ordre preestablert (ex. la successió de les hores i dels dies). Depèn essencialment de l'ordre del temps. 

Aquest concepte s'oposa al de tabularitat, que designa la possibilitat del lector d'accedir a les dades visuals en l'ordre que elegeixi. 

· a nivell filosòfic i científic, el concepte de linealitat entre en conflicte amb les tendències científiques de principis del segle XX, marcades per la voluntat d'eliminar el temps (Prigogine i Stengers). Per a Einstein el temps no és més que una il·lusió que emmascara la immutabilitat de les lleis fonamentals.

· sobretot, la linealitat està vinculada a les nocions d'autoritat i de limitació: dir linealitat és dir respecte obligat a un cert nombre d'etapes per les que cal passar.

8en aquest sentit, la linealitat pot ser apercebuda com una intolerable trava a la llibertat sobirana de l'individu; per això ha esdevingut la contraposició per excel·lència de la modernitat. Res més eficaç que condemnar el llibre en tant que objecte lineal.

[...] el final de l'escriptura lineal és també la fi del llibre.

Derrida, J. (1967), De la grammatologie, París, Ed. de Minuit, pàg. 129). 

Si el llibre pot ser declarat lineal, què s'hauria de dir de la paraula? Aquesta es desenrotlla en la durada, ja que és impossible que els mots no siguin escoltats uns després dels altres per qui escolta. Per contra, l'escrit ens permet escapar a la linealitat, perquè l'ull pot abastar la pàgina d'un sol cop, i pot fixar-se en diversos punts, elegits en funció de criteris diferents (podem estar buscant una data, un nom propi, una cita, el títol d'un subapartat...). 

Linealitat i tabularitat en el contingut: una narració que segueixi la trama cronològica forniria un exemple de linealitat del contingut. Si aquesta narració fos transmesa oralment, hi hauria coincidència entre linealitat del contingut i linealitat del mitjà. Però, en forma escrita, aquesta narració podria estar disposada sobre un mitjà més o menys lineal, per exemple del volum romà a la pàgina d'un diari, on diversos paràgrafs poden estar precedits d'intertítols que posen de relleu diversos elements d'informació, cosa que permet al lector seleccionar-los i llegir-los en l'ordre que li interessa. 

A nivell de contingut temàtic i simbòlic, els textos són sovint lluny de ser lineals. De fet, la noció de text, que ve del llatí textus, fa referència a l'acció de teixir, entrelligar, trenar, cosa que suposa el joc de diversos fils sobre una trama i la possibilitat de crear motius (la metàfora visual és, doncs, present en la idea de text des de l'antiguitat). Aquest aspecte paradigmàtic del text depèn de l'ordre espacial. El procés de generació del significat durant la lectura no és forçosament lineal: "l'existència de textos pluri-isotòpics contradiu, a nivell de contingut, la linealitat de la significació" [Greimas, A.-J. I J. Courtés (1979), Sémiotique. Dictionnaire raisonné de la théorie du langage. París. Hachette, pàg. 211]. 

Recordem, també, com la poesia grega tenia una mètrica molt sofisticada, que a més de dividir les síl·labes en llargues i curtes, tenia en compte l'accent tònic. Aquests patrons sonors ajudaven als aedes itinerants a retenir milers de versos. Avui en dia, l'estructura de les dites i proverbis palesa aquesta estreta afinitat entre estructura del sentit i estructura sonora, recolzant-se la primera en la segona alhora per a facilitar la memorització i per assegurar la producció d'un efecte de veritat. 

La matèria sonora ha ocupat, doncs, un lloc preponderant, i no només en poesia. La tabularitat auditiva és buscada per diversos llenguatges especialitzats, com ara el discurs polític i la publicitat, que tenen un interès evident a fer que un missatge s'imprimeixi de forma duradora a la memòria. 

Linealitat i tabularitat estan estretament lligades al gènere de text i al tipus d'obra.  

· l'enciclopèdia i el diccionari, com a obres de consulta, no obliguen a una lectura lineal (una lectura que va de la primera a la darrera pàgina).

· en canvi, en un poema èpic o en una novel·la, el mode d'aprensió per part del lector és lineal. D'entrada, la narració és el prototipus d'una massa verbal lineal i de tabularitat dèbil o nul·la.

8explicar una història consisteix, d'entrada, a cabdellar un fil temporal: existeix narració a partir del moment en el que una determinada situació pot ser lligada a un estat anterior i referida a una successió d'esdeveniments i d'accions.

8per a mantenir l'interès i el suspens, s'ha d'explicar segons l'ordre inici-final: aquest ordre és també el que permet al lector o oient ordenar els esdeveniments i apercebre els encadenaments narratius. 

La linealitat del text permet una lectura altament automatitzada: cada frase llegida serveix de context a la comprensió de la que segueix; només cal que el lector es deixi endur pel fil del text per a produir el sentit. 

En la lectura de textos molt tabulars i en la del fragment en general, els automatismes de lectura poden jugar un paper menor, pel fet que el context de comprensió ha de ser recreat a cada nou bloc de text. 

Existeix un nombre creixent d'obres que s'adapten a una progressió de lectura tabular. 

· La Vie mode d'emploi, de Georges Perec,, on un índex molt detallat permet al lector llegir alhora tots els capítols on apareix el mateix personatge

· Feu pâle, de Vladimir Nabokov, invita al lector a establir totes les relacions possibles entre una introducció deguda a un personatge fictici, un  poema de 999 versos, un comentari sobre aquest poema i un índex

· Le Dictionnaire Khazar, de Milorad Pavic, ofereix un cas límit de narració tabular en la que els elements narratius estan organitzats com entrades de diccionari, en ordre alfabètic, i es ven en dues versions: per homes i per dones.

· Italo Calvino i Julio Cortázar són els mestres de la narració tabular, així com el seu avantpassat comú, Laurence Sterne, autor de Vies et Opinions de Tristram Shandy (1760). 

Alguns escriptors juguen amb el fil seqüencial que obliga a una lectura del principi al final del llibre. Però és per a crear en l'esperit del lector una estructura que no té res de lineal i per obligar a operacions de reorganització de vegades molt complexes, com es pot constatar llegint obres tan diverses com Sarrazine de Balzac, À la recherche du temps perdu de Proust o Crònica d'una mort anunciada de García Márquez. És precisament perquè l'objecte de la narració és el temps que el temps de la narració no sol coincidir amb el temps de la història. La novel·la ha explorat la majoria de jocs d'acronia que s'han pogut inventar. 

De fet, tot escriptor vol crear en l'esperit del lector una xarxa -hipertextual avant la lettre. Com afirma Roland Barthes, "el text clàssic és doncs prou tabular (i no pas lineal), però la seva tabularitat està vectoritzada, segueix un ordre lògic-temporal" (S/Z, París, Seuil, 1970, pàg. 37). Aquesta tabularitat interna s'ha accentuat en nombrosos escriptors contemporanis, que juxtaposen les històries de diversos personatges i juguen amb l'alternança de trames narratives concurrents construïdes de manera que fan retornar periòdicament uns determinats elements. De vegades, el pas d'una trama a una altra es fa amb un mínim de transicions, per tal d'obligar al lector a efectuar reorganitzacions contextuals. Així, la novel·la moderna tendeix a manllevar de la pintura els seus modes de composició. 

Al marge de les tendències que afavoreixen l'emergència de la llibertat del lector i de les tècniques hipertextuals, no podem esbandir la idea que una obra d'art forma un tot i que transcendeix la suma de parts (que era un dels criteris de la tragèdia segons Aristòtil, Poètica, 1450 b). 

Si la narració de contingut lineal ha conegut tant èxit fins avui en dia, és perquè promet implícitament una producció màxima d'efectes de sentit al lector que ha seguit el fil del text: hom descobreix aviat que cercar la solució de l'enigma abans d'haver llegit el llibre és una manera segura d'espatllar el seu plaer. 

Precisem encara que, si una novel·la en suport paper és lluny de ser automàticament lineal, un hipertext no és tampoc necessàriament no lineal. Les pàgines o segments poden encadenar-se de manera rigorosa, obligant el lector a llegir d'una manera fixa, més fixa encara que les pàgines d'un llibre, ja que aquest es pot obrir per la pàgina desitjada, en canvi l'hipertext es pot programar de manera que es controli totalment el recorregut del lector. 

Dit això, per la seva naturalesa, l'hipertext es presta idealment a recorreguts de lectura i de navegació multiseqüencial. I a la vista dels diversos exemples posats, no és possible mantenir una dicotomia entre mitjans de tipus "lineal" i mitjans "no lineals"; cada cop més, els teòrics refusen aquesta dicotomia [veure Aarseth, E. (1997), Cybertext. Perspectives on Ergodic Literature. Baltimore i Londres. Johns Hopkins University Press] 

Vers la tabularitat del text 

A diferència de l'escriptura jeroglífica, que obté del seu component pictogràfic un aspecte visual i espectacular, l'escriptura alfabètica ha estat concebuda com a transcripció de la paraula i infeudada a l'ordre lineal de l'oralitat. Aquesta linealitat està perfectament simbolitzada en la disposició adoptada per l'escrit als seus inicis, quan s'alineaven els caràcter d'esquerra a dreta la primera línia i de dreta a esquerra la següent, imitant la tasca de llaurar el camp, metàfora que ha donat nom a aquest tipus d'escriptura: el boustrophedon. El lector havia de seguir amb els ulls el moviment ininterromput que la mà de l'escriba havia traçat. 

L'oralitat estenia també la seva influència sobre el suport del text. 

· sobre la fulla de papir, en ús dels del 3.000 ane, l'escriba alinea les columnes del text en paral·lel. Tot i les seves qualitats, el fet d'estar enrotllat en un volum imposarà serioses limitacions a l'expansió de l'escrit i contribuirà a mantenir-lo sota la tutela de l'oral.

8el lector havia de llegir de la primera a la darrera línia i no tenia cal altra opció que desenrotllar el volum en un ordre rigorosament lineal i continu.

8el lector necessitava d'ambdues mans per a desenrotllar el papir, cosa que no li permetia de prendre notes o d'anotar el text.

8sovint, el lector s'havia d'ajudar amb la barbeta per enrotllar el volum, deixant tot de marques i inconvenients per als lectors 

L'adveniment del còdex marca una ruptura radical 

· les fulles doblegades i relligades formen el que avui anomenen un llibre.

· apareix en el segle I ane, a l'època d'Horaci.

· més petit i manejable que el rotlle, el còdex és també més econòmic perquè permet escriure en les dues cares.

· però el prestigi del rotlle farà que el pas al còdex no es produirà fins el segle IV, i encara caldrà molt de temps per a què el nou mitjà s'alliberi del model imposat pel volum 

El cristians seran els primers a adoptar el còdex, sobretot per estendre el text dels Evangelis. Hom suposa que el nou format, més petit, compacte i manejable que el rotlle, tenia també l'avantatge de marcar una ruptura radical amb la tradició vinculada al text bíblic. 

L'element nou que el còdex introdueix a l'economia del llibre és la noció de pàgina, que permetrà manipular el text molt més fàcilment: la pàgina permetrà al text escapar de la continuïtat i la linealitat del rotlle i el farà entrar en l'ordre de la tabularitat. 

El còdex és el llibre per excel·lència, sense el qual la nostra civilització no hauria pogut assolir el seu ple desenvolupament en la recerca del saber i la difusió del coneixement. 

· comporta una nova relació entre el lector i el text: alliberant la mà, li permet de no ser el receptor passiu del text, sinó d'introduir-se en el cicle de l'escriptura amb el joc de les anotacions

· pot accedir directament a qualsevol punt del text; una petita senyal li possibilita el fet de recomençar la lectura on l’havia deixat.

"Caldrà vint segles per adonar-nos que la importància primordial del còdex per a la nostra civilització ha estat permetre la lectura selectiva i no contínua, contribuint d'aquesta manera a l'elaboració d'estructures mentals en les que el text està dissociat de la paraula i del seu ritme"

Colette Sirat (1988), "Du rouleau au codex", a J. Glenison (1988), Le livre au Moyen Àge. París, Brepols, pàg. 21 

A partir del moment en què apareix el potencial d'aquesta unitat de forma i de contingut que és la pàgina, veurem aparèixer en l'organització del llibre diversos tipus de senyals concebudes per ajudar al lector a orientar-se més fàcilment en mig de la massa textual, a fer-ne una lectura més còmoda i eficaç. La pàgina: 

· constitueix una unitat visual d'informació lligada alhora a les que la precedeixen i a les que la segueixen.

· per la seva numeració i títol, té una autonomia que no posseïa la columna de text del volum.

· permet "fullejar" un llibre i captar-ne ràpidament el contingut essencial.

· permet cohabitar text i imatge; el papir s'enrotllava després de la consulta, en canvi el còdex pot restar obert a doble pàgina.

· esdevé el lloc on el text, fins ara apercebut com una simple transcripció de la veu, accedeix a l'ordre del que és visual (es treballarà com un quadre i s'enriquirà amb il·luminacions).

8l'espectacle del còdex obert esdevé així emblemàtic d'una religió que vol estendre a tothom l'ideal de la lectura dels textos sagrats. 

Innovacions que van afavorir el canvi de la relació amb el text i la lectura: 

· la separació entre les paraules, apareguda al segle VII.

· entre el segle XI i el XIII es consoliden un seguit de pràctiques que permeten al lector escapar de la linealitat original de la paraula, gràcies a l'índex de matèries, l'índex i el títol.

· la marca de paràgraf facilitarà la gestió de les unitats de sentit ajudant al lector a seguir les grans articulacions del text. 

Al segle XV, la impremta farà reviure una intensa reflexió sobre l'organització del llibre, i aviat els editors se'n adonaran de tot el potencial de la pàgina com espai semiòtic discret. 

· la paginació permet al lector gestionar millor la durada i el ritme de la seva lectura, afavoreix la discussió sobre els textos fent possible als lectors d'una mateixa edició la citació d'un mateix fragment.

· el lector podrà construir la comprensió del text basant-se en índex distribuïts en diferents indrets del llibre; les senyals tipogràfiques, com ara la negreta, les majúscules, la cursiva o el color, forneixen de mitjans ràpids de categoritzar els elements que s'estan llegint. 

Organitzat d'aquesta manera dins l'ergonomia del còdex, el text ja no és un fil lineal que es cabdella, sinó una superfície de la que s'aprehèn el contingut per aproximacions creuades.  

En definitiva, el repte del text imprès és el d'establir un equilibri entre les exigències de la semàntica i les del que és visual, intentant combinar aquests dos modes d'accés al text sota un eix coherent. Actualment, la tipografia vol facilitar una captació dels mots sencers que dubta de vegades a utilitzar la cesura a final de línia i a recórrer a la justificació integral del text (que ha estat un ideal de presentació del text des del volum). Aquesta preocupació per la unitat de la captació visual es manifesta també a les revistes, que tenen cada cop més la tendència a fer coincidir la unitat semàntica de l'article amb la unitat visual de la pàgina o de la doble pàgina. 

Avui en dia s'admet que la revolució del còdex no es limita a l'ordre ergonòmic, sinó que ha tingut una incidència en la naturalesa dels continguts i en l'evolució de les mentalitats. A partir del moment en què el text és captat com una entitat visual, i no oral, es presta molt millor a una actitud crítica i objectivadora, perquè l'ull, amb la riquesa de les seves terminacions en el còrtex, pot mobilitzar les facultats analítiques més fàcilment que no pas l'oïda. 

Amb l'aparició del diari i la premsa de gran tirada, la lectura es tabularitza encara més. El text abandona radicalment la linealitat original de la paraula i es presenta en forma de blocs visuals (és la metàfora del text mosaic de McLuhan) 

"Des de fa un segle, el diari és composat de tal manera que una informació (...) adquireix un relleu pel sol fet de la seva coexistència, en aquesta pàgina, amb d'altres informacions que, al seu torn, prenen d'aquesta concurrència el seu propi valor". Mouillaud, M. i Tétu, J.-F. (1989), Le Journal quotidien. Lyon, Presses Universitaires de Lyon, pàg. 56 

La maquetació i el disseny de la pàgina es mostra com una retòrica de l'espai que desestructura l'ordre del discurs (la seva lògica temporal) per a reconstruir un discurs original que és, precisament, el discurs del diari (és interessant de fer un petit estudi sobre el disseny de la informació en diverses revistes, com ara, Lecturas o Hola, així com en la premsa diària, com La Vanguardia o El País). 

Una obra és, doncs, tabular quan permet el desplegament en l'espai i l'evidència simultània de diversos elements susceptibles d'ajudar el lector a identificar-ne les articulacions i trobar tan ràpidament com sigui possible les informacions que li interessen. 

La noció de tabularitat s'aplica a dues realitats diferents, a més de representar un mode intern de distribució de dades. 

· a retre comptes dels diversos mitjans d'ordre organitzacional que faciliten l'accés al contingut del text i a la seva lectura: és la tabularitat funcional, denotada pels índex de matèries, els índex, la divisió en capítols i paràgrafs.

· representa el fet que la pàgina pugui ser vista com un quadre i integrar dades de diversos nivells jeràrquics; és la tabularitat visual, que permet al lector passar de la lectura del text principal a les notes, figures, il·lustracions, presents en l'espai de la doble pàgina. Aquest tipus de tabularitat està molt desenvolupat a la Web i als CD-ROM. Veure, per exemple: www.quebecscience.qc.ca/Cyber/o.o/o_o_o.asp

                                    www.lmda.net/          

   www.liberation.fr/multi/index.html

Context, sentit i efecte 

Per tot el tema del sentit, cfr. Greimas, A.J.(1973), En torno al sentido. Ensayos semioticos. Madrid. Fragua. 390 pàgs. i Greimas, A.J. (1990),  Del sentido II : ensayos semióticos. Madrid. Gredos. 288 pàgs. 

Què és el sentit? Sovint el sentit és vist com una dada en si: hom cerca "el sentit d'un text", hom diu que "aquesta frase té un sentit més profund del que es pensava" (es parla del "sentit de la vida", del "sentit de l'univers"...). 

· normalment implícit, el sentit forma l'horitzó sobre el que es construeixen els nostres judicis.

· la seva importància és sovint apercebuda en negatiu, en relació a la seva absència (d'aquí l'exclamació espontània: "Això no té sentit!", quan hom llegeix un  text que no entén, o bé "ara té sentit!" quan el lector aconsegueix restablir les condicions de viabilitat del sentit).

· hom arriba a creure que el sentit és un valor objectiu, la realitat del qual estaria incorporada als textos.

8semiòtics com Greimas i Courtés no s'escapen d'aquesta temptació objectivadora quan afirmen que "la comprensió pot ser identificada amb la definició del concepte, assimilat ell mateix a la denominació" [Greimas, A.J. i Courtés, J. (1999), Sémiótica. Diccionario razonado de la teoría del lenguaje. Madrid. Gredos, pàg. 56].

8com diu Bajtin, "el sentit no és soluble en el concepte" [(1984), Esthétique de la création verbale. París. Gallimard, pàg. 382]. Efectivament, el sentit només pot existir a l'interior de l'esperit que comprèn. És, en darrera instància, la projecció pseudo-objectiva de la confiança que posseeix cadascú en la seva capacitat de comprendre

· lluny de ser una dada, fins i tot cognitiva, el sentit és el producte de la nostra activitat de comprensió o d'expressió i només té existència dins el mateix procés que el fa néixer.

8Sartre deia: "El sentit no és la suma de les paraules, és la seva totalitat orgànica" [Jean Paul sartre (1948), Situations II. Qu'est-ce que la littérature?. París, Gallimard, pàg. 56]

Què es comprendre?  

· segons l'etimologia llatina, comprendre consisteix a "agafar en conjunt". En el fons hi ha la idea que cal, pel cap baix, dues dades o dos conjunts de dades per tal que es pugui donar l'acte de comprendre.

8per a Bransford i Nitsch [“Coming to Undertand Things We Could Not Previously Understand” dins de Singer, H. i Ruddell, R.B. (1978), Theoretical Models and Processes of Reading. Hillsdale, IRA et Laerence Erlbaum, pàgs. 81-122], la comprensió consisteix en una connexió construïda no sobre dues dades del mateix nivell, sinó sobre una situació cognitivo-perceptual i una dada: "comprendre implica que hom pren la significació de les dades pel context".

· un element pres pels nostres sentits i ofert a la comprensió només pot ser entès en la mesura que és interpretat per una instància que anomenem el context cognitiu (esquema, script, escenari, marc de referència...), constituït per dades emmagatzemades a la memòria, i pot consistir en experiències, conceptes o estructures més o menys àmplies, que poden anar d'una simple proposició al resum d'un text que acabem de llegir.

8en els anys 70, l'esquema era considerat com una dada estable; actualment, hom el considera com una entitat molt fluïda, susceptible de ser recomposta a partir de diversos elements en funció de les necessitats de la situació. Un dels models més elaborats és el de Marvin Minsky [(1985), The Society of Mind. Nova York. Simon and Schuster. Versió en CD-ROM per Voyager, 1996], segons el qual una multitud d'agents especialitzats es reagrupen en jerarquies més o menys complexes que permeten a l'individu apercebre, raonar, actuar o recordar.

8per a nosaltres, aquests agents constitueixen el context cognitiu per mitjà del qual el subjecte aconsegueix produir sentit amb les dades que mira de tractar.

8un mitjà d’observar el joc del context és comparar una conversa entre persones properes d’edat avançada i una altra de joves; els primers solen entendre’s amb mitges paraules, en canvi els segons necessiten precisar verbalment molts elements per arribar a comunicar-se eficaçment. 

Pel que fa a la llengua escrita, s’ha pensat durant molt de temps que era possible interpretar els enunciats partint de la hipòtesi d’un “context nul”, com si les paraules del llenguatge fossin portadores d’un sentit fix i complet (ex. en el batxillerat internacional, l’enunciat de les preguntes dels exàmens eren les mateixes traduïdes literalment a diversos idiomes: aviat se’n adonaren que els enunciats s’havien de refer perquè no tots els termes tenien per a tots els països el mateix sentit). 

· el context pot estar en certa mesura constret pel text. La funció primera del text, per a prescindir de la presència del seu autor, ha estat la d’intentar crear un context de recepció que sigui equivalent a tots els lectors i preveure els elements que necessitaran per a preveure les interpretacions errònies. 

La característica essencial de l’escrit, i que el distingeix de la imatge, resideix en el fet que funciona de manera xifrada i regular, alhora per a la producció de significats i per a la seva comprensió. 

· en un text, els signes estan organitzats de manera lineal, segons configuracions sintàctiques que el lector ha après a localitzar i tractar. Gràcies a aquest ordre dels signes, un individu esdevé “alfabetitzat”, és a dir, posseïdor després d’un aprenentatge més o menys llarg de rutines cognitives capaces de fer-se càrrec automàticament de la majoria d’operacions de descodificació de l’escrit.

· en la lectura, la fusió d’una dada amb un context crea, com en l’oral, un nou context en relació al qual es posicionarà la dada següent: el lector és conduït per la seva pròpia activitat de lectura.

8tot plegat es pot comparar a una màquina que funcioni amb la regularitat d’una llançadora, que integra el fil sostret a la superfície del text en la trama mental teixida a partir del text ja llegit o constituït pels coneixements anteriors del lector.

8jugant aquesta trama el paper del context o de matriu sobre la que adquirirà sentit el nou element sostret, la lectura pot esdevenir una mena de moviment perpetu, un motor que es nodreix del seu propi alè constantment renovat.

8aquesta màquina de teixir sentit és molt eficaç, com ho palesa el fet que si un locutor pot enunciar un centenar de mots per minut, pot arribar a llegir-ne de dues a deu vegades més. 

L’experiència confirma que existeix una estreta relació entre uniformitat i automatització. Pel que fa a la lectura, aquesta uniformitat és fornida per una multitud de normes de llegibilitat que juguen en tots els nivells de la realització textual. 

· gràcies a l’operació de lectura, un context és seleccionat entre les xarxes cognitives del subjecte i posat en relació amb les dades proposades pel text llegit, generant així efectes de comprensió que es van repetint en una cadena contínua. 

Però aquesta mecanització és purament teòrica, ja que el lector pot en tot moment  avorrir-se del text que se li ofereix i posar-se a vagar per la raó que sigui (perquè, per exemple, el text evoca associacions que porten al lector a prosseguir els seus propis pensaments integrant-hi eventualment els nous materials extrets de la lectura). 

· alguns textos tendeixen a saturar els contextos, a barrar tots els intersticis per on la subjectivitat del lector podria ficar-se: l’espai imaginari així retallat pel text pot estar tan saturat d’univocitat que esdevingui ofegós (com a les novel·les de Zola).

· d’altres, pel contrari, multipliquen els buits, els blancs, les insuficiències d’informació, les referències a contextos ficticis... Són maneres de sol·licitar al màxim la immersió del lector.

· en els hipertextos, aquests buits poden esdevenir immensos i el lector-navegador pot perdre el fil. 

Cal, però, precisar que la llegibilitat d’un text no garanteix el seu interès (es poden llegir mecànicament històries que oblidarem tan aviat s’hagi acabat el llibre). 

· existeix, doncs, una tensió entre les exigències de llegibilitat i la manera d’utilitzar el llenguatge per part de l’escriptor. 

Per això cal introduir la distinció entre sentit i efecte, dues facetes del funcionament cognitiu que corresponen aproximadament a la dualitat raó analítica / percepció global. 

· el sentit prové d’una síntesi reeixida d’un context i una dada i és, doncs, una producció del sistema cognitiu. És actiu.

· l’efecte és viscut com una transformació d’estat experimentada per un individu. És passiu. L’efecte és experimentat. (ex. un tipus de música provoca un determinat efecte).

8el llenguatge poètic es diferencia del científic en què els efectes hi juguen un paper essencial. Alguns poetes han dit que la seva producció es situa més en el terreny de l’efecte que en el del sentit. 

Sentit i efecte no s’exclouen; és possible llegir escoltant música, o parlar amb una persona i ser sensible a les seves olors. 

· i si la Gestalt ens ha ensenyat que no podem veure dues figures alhora en un mateix dibuix, cal que sentit i efecte no emanin del mateix lloc cognitiu (és impossible realitzar dues operacions al mateix temps sobre un mateix missatge)

8si es pot llegir un poema experimentant els efectes del ritme i la sonoritat, això indica que la fàbrica de sentit produït pel llenguatge no mobilitza els mateixos recursos cognitius que la percepció dels seus efectes

8l’espai de la pàgina, amb els seus marges, colors, tipografia... produeix efectes d’ordre visual que poden atreure l’atenció del lector, però també desviar-lo de la lectura. Segons la naturalesa de les operacions semàntiques exigides del lector, es podrà tenir interès a neutralitzat l’efecte visual pel recurs a una tipografia regular i la sobrietat del disseny de la pàgina.

8els signes que produeixen un efecte no són necessàriament de naturalesa diferent dels que produeixen un sentit (un mot de color blau subratllat tant pot ser un mecanisme per a subratllar el concepte o per a indicar que es tracta d’un enllaç hipertextual). Tots els signes es poden sotmetre a una anàlisi semiòtica, però no tots participen del mateix sistema de significació ni de les mateixes articulacions textuals