Transavantguarda italiana

En el sí del post-modernisme podem considerar dues tendències. Per una banda, la de la pintura i escultura que continuen o reciclen les idees i els estils de la Modernitat. Això abastaria dues tendències diferents; una, la neo-expressionista, la neoromàntica (als USA, Alemanya, Itàlia i Anglaterra), i la pintura feminista. Algunes d'aquestes tendències es consideren com a art elevat, preocupat amb els temes universals de la condició humana, especialment l'angoixa, el desencís, el pessimisme i el sentit de culpabilitat (exemplificat amb el pintor alemany Anselm Keiffer). L'altra, la dels exponents d'un hedonisme sense cohibicions i sovint sensacionalista que celebra el culte de l'individualisme (exemplificat amb la transavantguarda italiana i els artistes americans del grafiti). En segon lloc, ens trobem amb el conceptualisme internacional amb la seva proclama de la defunció de la pintura i l'escultura, preocupat per la cultura de masses, la cultura de l'espectacle, el llenguatge, la identitat, el gènere, la diferència i l'etnicitat. Amb obres que barregen l'art per l'art amb la crítica cultural, pretenen fer un art anti-elitista i anti-estètic.

El concepte de transavantguarda fou encunyat pel crític Achile Oliva a finals dels seixanta per a referir-se a un seguit de manifestacions artístiques realitzades per un grup de pintors que ell mateix dirigia (Sandro Chia, Mimmo Paladino, Enzo Cuchi, Francesco Clemente i Nicola de Maria). En els escrits es subratlla que la transavantguarda sorgeix com a resposta a l'actitud dels artistes representants de l'art póvera.

Com característiques més significatives podem destacar:

· el nomadisme, que al·ludeix la possibilitat que té l'artista de transitar lliurement per qualsevol període de l'art del passat, prenent aquells fragments que més li interessin per a la consecució de la seva pròpia obra.

· els artistes no s'agrupen per posseir una afinitat de llenguatge, sinó més bé per posseir una noció filosòfica de l'art molt similar.

· importància del que és fragmentari i de la noció de discontinuïtat que deriva de l'ús del fragment

· l'artista fuig de l'adopció d'actituds heroiques i valora petits esdeveniments, integrant-los a les seves obres

· ironia amb la que l'artista s'allunya de solucions que poden implicar qualsevol connotació mitificadora. Sovint emfatitzen la ironia amb el títol de l'obra

· ús de tot tipus de tècniques, fins i tot el fresc

· la temàtica abasta des dels retrats i paisatges fins escenes amb personatges mitològics o elements trets de la iconografia de l'art primitiu

· es barreja de forma indiscriminada el llenguatge figuratiu i l'abstracte

· formats de gran tamany

Cal emmarcar la transavantguarda italiana en el moviment neoexpressionista que va emergir a principis dels anys 80 lligat als discursos d’eclecticisme, negació i progrés propis de la primera postmodernitat. A l’igual que els neoexpressionistes alemanys, els transavantguardistes italians prengueren la citació com a principal model creatiu, una citació que, en el cas italià, va incloure tant motius iconogràfics i formals extrets de l’Antiguitat clàssica, com aspectes de les avantguardes històriques (futurisme, pintura metafísica...) sense excloure citacions “antimodernes” dels períodes tardans de Marc Chagall i De Chirico. Segons John Griffiths, fou Miquel Àngel qui més models va proporcionar als artistes de la transavantguarda, que s’interessaren especialment per les seves heroiques visions de l’home en el Judici Final de la Capella Sixtina.

El neologisme “transavantguarda” va aparèixer per primer cop en un article que Achille Bonito Oliva va publicar a la revista Flash Art (1979), “The Italian Trans-Avantgarde”, i el 1980 Bonito Oliva va publicar un nou text, “The Italian Trans-avantgarde” (on reprodueix quasi íntegrament el contingut de l’article de la revista Flash Art i afegeix tres nous assaigs, dedicats a la nova subjectivitat de l’artista i contraposant els valors de l’art povera las de la transavantguarda). Superant les dicotomies de principis del segle XX que associaven l’abstracció amb els valors d’experimentació i progrés, i la figuració amb els de repetició i reacció, la transavantguarda apareix com l’única avantguarda possible i alhora com l’única tendència capaç de recuperar el genius loci –les rels del territori cultural de l’artista- i de projectar les cites del passat en el present. La transavantguarda es presenta no com una anti-avantguarda sinó com un recorregut a través de tota la història de l’art, com la resposta a la catàstrofe generalitzada de la història i de la cultura, amb la voluntat de superar el pur experimentalisme de tècniques i materials i de recuperar la pintura, entesa com a capacitat de retornar al procés creatiu un intens erotisme i el gruix d’una imatge que no es privi del plaer de la representació i de la narració.

Es tracta d’un neomanierisme, d’una avantguarda que no mira al futur sinó que reivindica el seu propi passat, d’un artista que haperdut la confiança en el futur i es gira cap al passat, a l’època clàssica del Renaixement encarnada per Miquel Àngel i Rafael, però no per a imitar-la sinó per a qüestionar-la i interpretar-la. Es reivindica per a l’artista una actitud nòmada pel que implica d’obertura, pragmatisme i viatge mental, un nomadisme que possibilita recuperar, per mitjà de la memòria històrica, els estils d’èpoques passades i fins i tot els llenguatges que han format part de les avantguardes.

L’artista transavantguardista recupera la tradició artística autòctona per a citar-la de manera fragmentària; i és aquesta citació la que li permet una recuperació de la manualitat del signe i del color, cosa que suposa posar a Marcel Duchamp i a Picasso en el mateix pla.

Achille Bonito fa servir el concepte de la “ideologia del traïdor” que privilegia la lateralitat i l’ambigüitat en l’art i en els altres camps culturals, per a definir un dels aspectes claus de la transavantguarda. La “ideologia del traïdor” fa que el transavantguardista hagi de ser considerat un artista nihilista, recorregut per la incertesa i desitjós de situar-se al marge de l’ancoratge de la tradició sòlida del pensament metafísic. Enfront del subjecte compromès amb models ideològics, interessat en grans projectes i visions globals, Achille Bonito veu a l’artista de la transavantguarda com un subjecte “dolç”, autoexclòs dels grans debats socials que, davant la manca d’un punt de vista unitari, reclama l’eclecticisme com a mètode de neutralitzar les diferències i anul·lar la distància entre passat i present.

“En els anys seixanta els artistes declaraven implícitament i fins i tot sovint explícitament en els seus treballs que la política era un mètode crítica universal aplicable a no importa què. Els artistes volien fer l’art i la política accessibles a tothom. Aleshores es va produir una inflació en art i en política. El resultat és que els artistes han acabat per privar a la gent de les característiques de l’art i per confondre la pràctica de la política amb la ideologia. Penso que l’art és útil, socialment útil, únicament si roman en el seu propi territori i s’intensifica en lloc de diluir-se no importa on” [Achille Bonito, febrer 1982]

Dels artistes transavantguardistes (Sandro Chia, Enzo Cucchi, Francesco Clemente, Nicola de Maria, Mimmo Paladino, Nino Longobardi, Remo Salvadori) la crítica i el públic nordamericans destacaren la seva originalitat, sustentada en el retorn a la tradició figurativa autòctona i la seva capacitat de crear un art específicament italià que tindria en Giorgio de Chirico el model més immediat.