El Catalanisme d'En Joan salvat Papasseit

Jordi Bilbeny (5) - en un llibre ben documentat però amb un autor exaltat que a vegades oblida que està exposant una idea basada en formes literàries- inicia la seva recerca envers l'origen de les idees nacionalistes d'en Joan Salvat-Papasseit al llarg de 1918 i menciona dues de les influències més fortes d'aquell període històric: Lenin i W. Wilson. Sabem que els dos noms tenen una importància cabdal entre la fi de la Primera Guerra Mundial i l'inici del període d'entreguerres dins de l'ideari català, no podia ser menys al parlar-se d' autodeterminació dels pobles i llibertats nacionals, però per entendre l'evolució ideològica del poeta pel que fa a continguts nacionalistes val més centrar-se en els seus textos i en els escrits que ens mencionen les seves activitats prèvies als anys que donen inici al segle vint curt; Joan salvat Papasseit, nascut a Barcelona el 16 de maig de 1894, viu els seus primers quinze anys de vida sota una aparent normalitat trencada tan sols per la mort del pare quan tenia set anys; entre 1906 i 1907 treballa com a aprenent d'adroguer i ,després, com a tallista d'escultura religiosa. És durant aquest període quan comença a escriure algun vers al vol, quan comença la seva vocació literària.
A finals de 1911 es produeix el primer esdeveniment a la vida del poeta pel que fa al catalanisme. Coneix Emili Eroles, que regentava una parada de llibres vells al mercat de Santa Madrona, i a partir d'aquest entaula contacte amb Joan Alavedra i Antoni Palau. Els quatre feien quotidianament una tertúlia al costat de la parada; així esdevingueren amics i començaren a omplir el seu ímpetu juvenil amb accions culturals concretes. Papasseit, amb Enric Palau i Joan Alavedra, funda el "Grup Antiflamenquista pro- Cultura"; durant el mateix període tenim constància del primer escrit de Papasseit en català i d'altres intents de crítica a la tradició castiza espanyola. Joan Alavedra ho menciona en un dels seus escrits: Amb Enric Palau jo havia estat el seu company en el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura- "cultura", quin nom màgic per a salvat!- i havia provocat el seu primer escrit en la nostra llengua." Escolta, català...!",comença el Manifest que ell va escriure i que, després, enganxàrem d'amagat per les parets de Barcelona. Junts havíem rebut Eugeni Noel i havíem anat a veure Eugeni d'Ors, el doctor Martí i Julià (6), Anselm Lorenzo, Josep Comaposada, Marcel.lí Domingo per a demanar-los escrits, adreçats als seus amics, combatent les curses de braus. Un diumenge a la tarda, impresos en fulls, anàrem a tirar-los en grapats en plena Plaça de les Arenes (7).
El camí cap al nacionalisme de salvat continuà configurant-se fins l'any 1914; l'any 1913 la tertúlia de Santa Madrona es traslladà al carrer Sant Pau, on el pare d'Antoni Palau tenia una llibreria. En aquell període assisteix amb el seu amic Alavedra a les classes de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans. En aquell mateix any coneix una persona amb la qual establirà vincles d'amistat fins a la seva mort: Daniel Cardona. El futur líder independentista introduirà Papasseit en cercles nacionalistes i en el futur, amb La batalla de l'any 1923, col·laboraran plegats per difondre el seu missatge català.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial coincideix, més o menys, temporalment amb un període on Papasseit forma part de les Joventuts Socialistes; hi ingressa a mitjans de 1914 i hi desenvolupà una activitat literària (8) que combina amb el seu treball, entre 1915 i 1916, al moll de Barcelona vigilant fusta. A mitjans de 1916 trobem a "Sabadell Federal" aquesta seva reflexió sobre el concepte de Nació: És clar que hi ha Nacions- entitats naturals- quina vida és migrada per culpa de l'Estat, però el Nacionalisme ( des del meu punt de vista d'obir abans que tot marxista) no admet acceptació com a problema. El problema cabdal per a la Humanitat, damunt de tot problema, és el del productor.
Veiem un Papasseit vessat en la seva ideologia marxista, un Papasseit jove- tenia vint-i-dos anys, que encara no ha conegut l'avantguarda ni determinades personalitats, com Joaquim Torres-Garcia (9), que l'ajudaran en el seu camí cap a noves formes artístiques i de pensament.
L'any 1917 ens presenta ja un Salvat-Papasseit, que des del mes de març ha començat a col·laborar a la revista "Un enemic del poble", amb ideals propis de la fractura cultural respecte al passat que suposà el primer terç del segle vint. Ens trobem amb un Papasseit que renega del socialisme (10) i es declara com a individualista, en certa manera, a l'estil nietzchià (11). Aquell mateix any publica el seu primer poema, "Columna vertebral: Sageta de foc", on mostra els seus postulats de caire futurista.
Però per reprendre el fil catalanista que havíem deixat l'any 1914, amb l'ingrés del poeta a les Joventuts , hem d'avançar en el temps fins arribar a l'any 1919 on trobem Salvat-Papasseit treballant a les Galeries Laietanes, secció llibreria. Allà coneix bona part dels representants de la cultura catalana del moment: J.V. Foix, Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera, Joaquim Sunyer, Lluís Plandiura i Josep Pla entre d'altres. Part d'aquestes futures personalitats ajudaren a propulsar la carrera de salvat publicant ressenyes favorables, el cas de Pla i Foix, o bé publicant els seus llibres, com féu amb La Gesta dels estels Josep Maria Picó.
La importància, pel que fa al nacionalisme, radica en el fet que Papasseit rebatejà el nom de la secció llibreria que passà a ser Llibreria Nacional catalana. És també al 1919, i en aquest sentit no concordem amb Bilbeny que xifra l'origen del nacionalisme de Papasseit al març de 1920, quan el poeta publica un article- anomenat "Missió per Catalunya"- on escriu les següents paraules, que adverteixen al lector de que ja s'ha perdut massa temps, de que ha arribat l'hora d'actuar: avui hom no és petit davant d'Espanya, sinó davant del món. El ferro al cint no pesa; pesa l'esquella innoble que el manso porta al coll. Nosaltres estimem el goig per l'alliberació, no el goig en l'esclavatge; en cada català hi ha un anarquista però aquest anarquista ha volgut fer un son que potser dura massa.
Les consignes, al nostre modest entendre, són ben clares. Papasseit es mostrà segur, tal com es farà evident amb el primer manifest futurista català de 1920, de que Catalunya no s'ha de mesurar amb Espanya, sinó amb el món. Per altra part considera que el temps d'opressió del poble i la passivitat s'han d'acabar per cercar l'elixir de la llibertat.
Per tant, aquest seria el primer gest literari veritablement catalanista d'en salvat La carta a Josep Maria Junoy (12), és un pas més cap a la concreció de les seves idees nacionalistes, que pateixen importants transformacions fins al moment de la seva mort l'any 1924.
El canvi anunciat a la carta el veiem plasmat a un dels seus més importants escrits teòrics, publicat el mes de juliol de 1920: "Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista"; en ell ens diu les següents paraules: Cerqueu arreu de la nostra península d'Ibèria- Catalunya, Castella, Galícia-Portugal, Andalusia i Euskadi- i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem amb la resta d'Espanya per la nostra cultura superior i cremant ens havíem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no ho valien, havem també nosaltres prescindit de valer.
Papasseit no ha emprés encara el rumb cap a un classicisme poètic i això se sent plenament en la manera que té d'expressar les seves idees. Continua sent el noi que ha deixat les Joventuts socialistes i que vol formar part dels escollits, dels grans d'esperit, de l'aristocràcia de l'ànima. I ell sent que els catalans, almenys els poetes, també formen part d'aquesta noblesa de la humanitat creadora. Els esclaus, respecte a l'article de 1919, ja han adquirit consciència de la seva superioritat, però encara no han perfilat la manera de lluitar per aconseguir els seus drets de llibertat. Aquest serà el següent pas de Papasseit en el seu ideari catalanista on, segons nosaltres, es veurà fortament influït pel seu amic Daniel Cardona i pels ideals irlandesos (13) de lluita per la independència que tant influx tingueren a la Catalunya del període 1917-1923.
L'any 1921 ja defineix l'evolució nacionalista del poeta (14). Alavedra menciona que una obra que impactà molt positivament a Papasseit: "Del Poeta civil i del cavaller" d'en Dídac Ruiz. En ella se'ns parla de l'esclavitud de la que ja toca lliurar-se i del concepte de Nació, com una llengua, com un cor, com a ulls, com a intel·ligència, com a vida.
Durant el mateix any Papasseit visita, per qüestions de salut, el Sanatori de la Fuenfría, a Cercedilla (15). Allà, allunyat de Catalunya, escriurà part de les Conspiracions però també una carta molt reveladora al seu amic Lluís Plandiura: jo us dic, bon amic meu, que no en seré dubtós mai per mai de la vida: no tinc res d'espanyol, tal com ells ara ho entenen. A la mateixa carta també menciona el seu desacord amb Ortega i Gasset, no ens assemblem ni amb els intel·ligents, del qual discrepa fortament per la seva idea d'una Espanya unida, en la que els nacionalismes són un problema del mal funcionament de les coses. La carta continua i en ella s'expressa el fet de que Catalunya, malgrat ser província, és diferent a Espanya i que cal voluntat per canviar l'ordre establert i espolsar el lot de polaines. Aquesta crítica a Espanya és una constant a Les conspiracions on la idea de deixar Castella a la seva sort és present per tot arreu: Pobles d'Iberia/ i gallecs/ i eúscars/ Castella la Nova/ Castella la Vella/ si ens donem les mans/ si ara ens domenyava/ja no hi tornarà. Uns altres versos ens diuen: Ampla és Castella/ el seu ressò un gemec/ té la sordesa de massa escoltar-se/ la veu dels íbers és ronca d'ofec/i ella no els sent: només vol revolcar-se (16) .
L'afirmació completa de l'independentisme d'en salvat arriba amb la " Gesta dels Estels". Quina és la Gesta? La gesta és la independència que el poble català haurà d'aconseguir mitjançant la lluita armada: L'estel d'un esguard/ i el d'una senyera/ la guerra i l'amar/ la sal de la terra/al llavi d'una flor i l'espasa ferma. Com també: Que es guati ciutat/des de la finestra/ i es sentin els clams de guerra i de festa/ per ser-hi tot prest/ si arriba una gesta (17).
La gesta és la independència. Les postures estan definides. Papasseit després de la gesta cercarà el classicisme en literatura i abandonarà aquest estil de poeta cívic compromès amb la causa, però el seu pensament polític independentista ja està consolidat i en els seus dos darrers anys de vida s'ampliarà, considerant també com a zona afectada per l'esclavitud la Catalunya francesa (18).
Mor Catalanista i amb la convicció plena de les seves idees; el jove socialista de l'inici de la Primera Guerra Mundial ara és el poeta de la catalanitat que no es resigna i que creu en la seva diferència respecte a la Castella opressora. Ara ell és Monsieur, le separatiste catalan.

Feu-vos doncs, un gran mèrit d'ésser separatistes (19)

Conclusions

Sembla, encara que és mera casualitat, que en Joan salvat Papasseit morís perquè el seu temps ja havia passat. La seva veu deixà de sentir-se- malgrat l'obra pòstuma que guardava sota el seu coixí- l'any 1924, just un any després de la instauració a Espanya de la Dictadura de Primo de Rivera. Les Il·lusions del període 1917-1923 s'havien esvaït i la lluita nacional hauria de ser aplaçada, almenys, fins als anys de la Segona República Espanyola.
Aquesta lluita de Papasseit va evolucionar a mesura que el seu compromís s'anava fent més gran. El poeta mai deixa la seva individualitat creadora, tenia massa dins seu la idea que el feia formar part de l'aristocràcia dels nobles d'esperit, com a mitjà per expressar les seves opinions, però amb els anys s'anà acostant a determinats sectors nacionalistes. Aquest apropament és fruit de la seva amistat amb en Daniel Cardona, home clau per entendre aquest gir en la concepció política de Papasseit. Ens atreviríem a dir, i és ben probable, que els dos s'influeixen mútuament en les seves idees. Cardona compromet Papasseit a la lluita col·lectiva quan aquest darrer signa la introducció del llibre La Batalla del seu amic l'any 1923.
En aquell moment ja trobem el Papasseit monsieur le separatiste catalan; abans havíem vist un poeta que combatia en el seu interior per trobar un consens en les seves idees marxistes-independentistes-anarquistes-nietzchianes; aquest guirigall, aquest poti-poti d'idees era difícil d'unir i això es nota en l'evolució nacionalista d'en Salvat. A vegades sembla- quan parla de Catalunya esclava enfront d'Espanya- que reformuli els pensaments nietzchians de moral d'esclaus i moral de senyors per fer entendre que l'esclau és el veritable superhome del futur; també sembla que reformuli el concepte de guerra higiènica (20) de Marinetti per desitjar una guerra que purifiqui Catalunya, ja diferent, del mal espanyol. A la fi Papasseit, encara individualista malgrat el compromís, s'imbuirà de fervor heroic i continuarà sent un avantguardista, però un avantguardista compromès. La seva voluntat de poder consisteix en alliberar Catalunya, la qual és en realitat la senyora malgrat es trobi encadenada per la Vella Castella. I l'alliberació de la senyora, de l'amada, només podrà esdevenir si es produeix la gesta dels estels amb la guerra destinada a eliminar els mals que provoquen que una Nació no depengui d'ella mateixa per sobreviure.
Compromès, sí. Però també, i sempre, individualista i avantguardista, home del seu temps i home de futures generacions.
No voldria concloure aquest treball sense dir que crec que podria haver aprofundit més en els aspectes sociopolítics del temps d'en Joan Salvat-Papasseit, especialment pel que fa al període 1917-1923 a la ciutat de Barcelona. Espero que el perfil traçat de l'evolució nacionalista del poeta hagi servit perquè aquest petit forat negre sigui, més que res, una anècdota.

Notes

(1) De les seves notes autobiogràfiques publicades al número 7 d' "Un enemic del poble", novembre de 1917

(2) CARLYLE, Th., On Heroes, Lec. V

(3) El qual aquí no criticarem perquè no és la nostra missió. El federalisme a l'estil alemany seria una visió correcte, però Catalunya hauria de ser conscient del temps històric on viu i apostar, més que per un federalisme espanyol, per un federalisme europeu que li donés un lloc en el concert de nacions europees, lloc que també mereixerien pobles com el basc o el bretó.

(4) No oblidem, encara que ja seria hora que es tornés a fer, que en Joan Salvat-Papasseit ha estat traduït a diverses llengües europees.

(5) Bilbeny,J., L'independentisme d'en Joan Salvat-Papasseit, Barcelona, Sirius, 1991.

(6) El qual el novembre de 1915 es queixà de l'actitud dels diputats catalans a Madrid, els quals més que mirar per la Pàtria miraven de pujar en l'esfera política.

(7) ALAVEDRA,J., El fet del dia d'ahir i d'avui, Barcelona, Selecta, 1970,pp. 211-212

(8) L'activitat més vinculada políticament d'aquell període són els seus escrits a "La Justicia Social. Órgano del Partido Socialista Obrero (Federación catalana)" de Reus, també escriu a revistes com "Sabadell Federal" on publica a partir de 1916 "Glosas de un socialista" firmant sota el pseudònim de Gorkiano, nom que li ve de les seves lectures dels textos de Gorki.

(9) També coneix en Rafael Barradas, introductor a Catalunya del cubofuturisme i que, abans de la seva arribada a Barcelona, havia conreat amistat a terres italianes amb F.T. Marinetti.

(10) "Àdhuc, el Socialisme és una nova forma, d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l'Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d'una Era millor".

(11) Novembre de 1917, Número 7 d' "Un enemic del poble": "No sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer, que no una imatge". També ens diu el següent: "El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials". La idea ens la concreta amb la seva adhesió concreta a l'avantguarda: Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia entre els intel·ligents i els gosats.

(12) París. 7 de març de 1920: Com més estimo París, m'estimo també més Barcelona. Torno amb un nou i més ple concepte de la pàtria. Ja en parlarem.

(13) Maig de 1920. Carta a Joaquim Ventalló: Visca Catalunya lliure/ Mori la burra Espanya gran/ Visca la virilitat dels Irlandesos!/ Visca en Soler! Abaix la diplomàcia de la Lliga!/ Morin els botiflers/Visca el futurisme internacional! Amb aquests versos Papasseit es mostrà cada cop més proper a l'acció per la força que propugnava el seu amic Daniel Cardona qui el 1922 ajudà a fundar Estat Català i que amb els anys, després de col·laborar amb Francesc Macià, propugnarà una línia d'acció armada més radical que aquella que volia L'avi.

(14) No volem tenir altre deure que l'alliberament de Catalunya

(15) Abans d'anar al sanatori trobem aquests versos nacionalistes del poeta al número bis de la revista Proa: Duem estrella i penó barrat/ L'ardit és bat/per una engruna dolça de pau:/si perd l'engruna vol dir lliberat./Serà la terra pels catalans. /Gent castellana, l'allau no us val.

(16) Els primers versos pertanyen al poema Pregò i els segons a Ampla és Castella, ambdues creacions formen part de Les conspiracions.

(17) Els primers versos corresponen al poema Divisa i els segons pertanyen al poema La casa que vull dins de La gesta dels estels.

(18) Veure el poema "Les Gorgues": A Sant Martí del Canigó/ la veu ressona que us esglaia/ Diu: Catalunya/ i la remor/ sempre contesta:/Esclava a Espanya/ si prens coratge/ els ulls al cel/ i alces el braç/gest de la venjança/ a Sant Martí sents una veu i a cau d'orella:/També a França!

(19) Frase del pròleg que en Papasseit feu per La Batalla d'en Daniel Cardona (1923)

(20) La idea de la guerra com a higiene del món ( Primer Manifest futurista, 1909) porta a Marinetti a integrar-se dins de les files del feixisme com a Consigliere cultural del , una posició política clarament divergent a la del nostre poeta, qui tan sols usà els postulats emprats a "Parole di libertà" en sentit formal, no pas pel que fa al fons.

Bibliografia

ALAVEDRA,J., El fet del dia d'ahir i d'avui, Barcelona, Selecta, 1970

BILBENY, J., L'independentisme de Salvat Papasseit, Barcelona, Sirius, 1991

DD.AA., Poesia catalana del segle XX, Barcelona, Edicions 62, 1963

DD.AA., Història de la Cultura Catalana ( Primeres Avantguardes, 1918-1930), Barcelona, Ed. 62, 1997

MOLAS, J., La literatura catalana d'Avantguarda (1916-1938), Barcelona, Antoni Bosch editor, 1983

SALVAT-PAPASSEIT, J., Poesia completa, Barcelona,s/ed (Edició Facsímil de la qual s'editaren mil exemplars l' onze de setembre de 1976)

TERMES, J., De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil, Barcelona, Edicions 62, 1987

TOSSAL. Revista catalana de cultura i lletres. 2003