editorial

Enric Servera. Laberint. Fundació Rodríguez-Amat

¿És la Unió Europea l'horitzó de futur que pot permetre als seus pobles de dotar-se de les estructures i els mecanismes institucionals adequats que els permetin de preservar les seves formes de vida davant la mundialització? Si es parteix del fet que la mateixa Unió Europea és la fórmula institucional que els estats europeus han trobat per internacionalitzar la seva economia sembla que no tan sols es tracta de preservar unes determinades formes de vida sinó d'enfortir un sistema econòmic en què l'estabilitat s'identifica amb el creixement il·limitat. Sembla que aquest capitalisme en fase d'universalització ha de poder servir, en un equilibri de contraris, per preservar unes formes de vida, unes cultures, que tenen en l'estat-nació el port franc per al dia de demà.
En el món del segle XXI, la mundialització de l'economia ha afectat sensiblement el marc de decisió dels estats fins a limitar-ne l'abast de manera que tan sols la construcció d'estructures polítiques i mecanismes de decisió institucional supraestatals pot servir per frenar un procés en què cada vegada més una economia que supera les fronteres determina les polítiques d'abast estatal fins al punt que el marge de decisió dels estats o bé es veu molt reduït o bé està abocat al descarrilament. En aquest context, això no obstant, l'aparició d'artefactes polítics multinacionals com la Unió Europea no ha anat en detriment de la limitació del marge de decisió estatal en aquells aspectes més estrictament polítics i circumscrits a la seva àrea territorial. És més, de moment, el model de bastiment polític de la Unió no passa d'una confederació en què els anomenats “assumptes interns” són de competència exclusiva dels estats i la Unió practica un respecte exquisit per aquest tipus de temes, sobretot quan tampoc no té cap interès en el tema o bé quan aquesta pràctica suposa un estalvi substanciós d'enrevessaments diplomàtics. Així és que els estats conserven tot el poder de decisió relatiu al tractament de la seva diversitat nacional i, doncs, cultural.
Sens dubte, hi ha hàbits polítics adquirits pel sistema que, en tractar-se de fets consubstancials al seu propi origen, resulten del tot inamovibles. El centralisme polític, independentment de l'estructura administrativa del mateix estat, n'és un de ben característic. Això és així fins al punt que la mateixa Constitució europea, de propera posada en òrbita, no sols no modifica aquesta estructura sinó que, deixant-la del tot intacta, la reforça per a molt de temps. No cal dir que les referències d'aquest mateix text al cristianisme com una de les principals essències d'Europa és un altre d'aquests fets inamovibles, per més que l'evolució de la societat europea sembla contradir-ho. Una cosa és la realitat i una altra de diferent la ideologia que fa córrer qualsevol forma de poder.
El cas és que, qualsevol teoria més o menys ben intencionada sobre la regionalització europea, avui per avui, sembla un conte per a nens petits. El miratge s'ha esvaït i la realitat de les coses situa cadascú en el seu lloc. Sigui com sigui, el cas és que en aquestes condicions, el reconeixement de la llengua i la cultura catalanes a Europa no tan sols no compta amb el suport institucional de l'estat que se suposa que legalment en té la representació, sinó que topa directament amb la seva oposició implacable. Així ho demostren els darrers intents parlamentaris, frustrats, per fer avançar el reconeixement de la llengua catalana i de retruc, la de la comunitat catalanoparlant, una comunitat lingüística amb uns quants milions més de parlants que no pas la d'estats de propera incorporació a la Unió que, pel sol fet de ser subjectes de dret internacional, veuran automàticament reconeguda la seva llengua.
Ara no cal posar cullerada en el debat sobre la salut del català i, a més, relacionar-la amb la dinàmica que s'ha descrit. Seria redundant. El que interessa plantejar és la necessitat que la cultura i la societat dels Països Catalans, altrament anomenats amb eufemismes més o menys encertats, doni resposta al repte que planteja la situació actual. Qualsevol societat de la Unió s'hauria sentit directament ofesa per l'escarni d'una votació en què els de sempre han negat un reconeixement indefugible. Aquí les reaccions han estat dignes de l'encefalograma pla.
Tot explota, bé pel cap o per la pota, deia el trobador. O qui sigui es pren seriosament aquest tema i també el tema del reconeixement polític dels Països Catalans, en la fórmula que correspongui, o un dia d'aquests ens faran tancar definitivament la paradeta.