En els anteriors apartats d'expressió escrita hem vist diferents aspectes relacionats amb el procés d'elaboració d'un treball:

En aquesta unitat farem un pas més i veurem com es pot planificar un treball: quins passos cal seguir, com podem elaborar un esquema, com es poden relacionar les idees, etc. També farem alguns exercicis per tal de practicar el que s'ha explicat. De totes maneres, hauria de quedar ben clar que la millor manera de practicar el que anem veient en aquests temes és mitjançant l'aplicació pràctica en treballs que hàgiu de confegir per a altres matèries d'estudi. És aleshores quan heu de mirar de tenir en compte i de posar en pràctica els consells que us donem aquí.

El procés de planificació

Planificar implica distribuir en el temps (horari) i en un espai una sèrie d'accions. Es planifica per estalviar temps i energia. Per a planificar un treball cal tenir clars els objectius i la finalitat que ha de tenir: què se'ns demana, qui el llegirà, què volem demostrar o aconseguir...

Un cop fixats aquests punts previs, hi ha diversos passos que cal seguir. Els enumerem breument per anar-los desglossant tot seguit:

	1. Preparació d'un esquema inicial     1.1. Generació d'idees     1.2. Organització d'idees     1.3. Elaboració de l'esquema 2. Planificació de l'esquema 3. Redacció d'un esborrany

De fet, el punt 3 forma part ja del pas següent, que veurem després.

1.1. Generació d'idees

Com acabem de dir, hi ha diferents estils i maneres de planificar un treball, com d'abordar qualsevol escrit. Una és l'anomenada generació d'idees, consistent a buscar relacions de tota mena (després ja les ordenarem) entre un concepte clau (el central del treball) i altres conceptes. Així, si hem de fer un treball sobre l'art modernista, podríem trobar associacions com:

Fixem-nos que es tracta simplement d'una primera aproximació ben intuïtiva.

Un pas més endavant es pot fer formulant-nos preguntes clau: què, qui, quan, com, on, per què, amb quina finalitat... A partir de les respostes, podem començar a organitzar les idees.

Tot seguit transcrivim dos fragments del llibre La cuina de l'escriptura (de D. Cassany), que ens poden il·lustrar aquest punt.

1.2. Organització d'idees

El nostre objectiu és elaborar un esquema per al treball. Per això, després d'haver pensat sobre quines idees (conceptes o temes) hem de tractar-hi, ens interessa moltíssim trobar-hi una organització, un esquema.

Per a això, podem recórrer a diferents tècniques d'organització, de les quals n'enumerem breument dues:

1. Mapa conceptual: la mateixa tècnica que ens ha servit per a generar idees, polida i revisada, pot ajudar-nos moltíssim a organitzar les idees. Per a això, cal tenir cura de jerarquitzar les idees, buscar les diferents categories i subcategories i establir les associacions entre idees i conceptes de manera correcta.
2. El globus: consisteix a redactar, en un màxim d'una o dues pàgines, un resum d'allò que serà el treball. Un cop fet aquest resum, ja se'n poden redactar els paràgrafs que constituiran el treball. En donem un exemple del llibre d'I. de Puig, Cómo hacer un trabajo escrito:

Natalia Ginzburg es una escritora difícil de encuadrar en el panorama italiano actual (1). Algunos estudiosos (2) dicen que es neorrealista porque coincide cronológicamente con los años de máxima influencia de esta corriente (3). Después de analizar (4) todas sus obras, no podemos encuadrala fácilmente (5). Su itinerario personal es paralelo a su madurez personal (6). Siendo plenamente de su tiempo no queda atrapada en ningún "ismo" literario y muestra su autenticidad sin concesiones a las modas (7). Defiende una literatura que valore la claridad de la lengua (8),optando por el discurso lineal, coloquial, sin elaboraciones formales complejas (9). Suele escribir cuentos o novelas cortas por una necesidad que le viene de la infancia (Cita de Lessico familiare) (10). La inclinación al lirismo y al intimismo (11) juntamente con la tendencia autobiográfica la inscriben dentro de una "clásica" literatura femenino (12). Tanto su vivencia existencial como sus escritos están cargados de una eticidad (13) que la lleva a priorizar la responsabilidad individual como imperativo moral de la condición humana (14). La fascinación (15) de la obra de Ginzburg consiste en ofrecer al lector, sin ningún tipo de lucimiento académico y erudito (16), unas historias sinceras y simples no exentas de poesía (17). 1) Panorama literario del tiempo de Ginzburg. 2) Quiénes eran. Citar los críticos y las crónicas de la época. Historia de la literatura italiana. 3) Breve descripción del neorrealismo y marco cronológico. En medio encuadrar a Ginzburg. Enfatizar los años de máxima influencia y citar autores que también escaparon de una clasificación clásica: Pavese. 4) Hacer explícitos los criterios del análisis: se buscaban aspectos comunes a toda la obra, y ser fueron anotando las distinciones y las constantes literarias. 5) Señalar las características del neorrealismo y mostrar cómo las obras de Ginzburg no encajan. Explicar cuáles son las características de la obra de Ginzburg. 6) Bio-bibliografía. Mostrando como literatura y vida para Ginzburg son una sola cosa y no sólo por el tono autobiográfico sino desde el punto de vista formal. Se pueden buscar citas concretas significativas de los cambios de estilos que complenten la biografía. 7) Citar las influencias de la época: cierto naturalismo, existencialismo, socialismo militante, pero remarcar la personal interpretación y especialmente la concreción literaria de estas influencias. 8) Análisis de algunas frases o parágrafos para justificar esta afirmación. 9) Esquema de las obras de narrativa mostrando cómo la cronología y el enlace entre personajes son simples y directos. En Le piccole virtu se ha de explicar qué es una incursión al ensayo. 10) "Decir siempre las cosas de prisa, con el menor número de palabras, siempre con el miedo que los otros comiencen a hablar entre ellos y se olviden de escucharme" Lessico familiare. 11) Argumentos de matiz personal, tipo dietario, como escrito en la cocina del mismo modo que las hermanas Brontë. Tierno y poético. Ver las cosas a través de unos ojos de poetisa. 12) Lo que se entiende como constante en la literatura femenina. Contraponerla a V. Wolff, y a Víctor Català o Françoise Sagan, pero al lado de Rodoreda, Marguerite Youcenar. 13) Tratamiento ético de los temas. Escoge numerosas frases de contenido moral. Culmina con Le piccole vertú como un pequeño y personal tratado de ética. 14) No se trata de una moral estrecha y normativa sino de un sentido moral en el amplio sentido humano. De aquí que nos haga pensar con el imperativo categórico de Kant. 15) Fascinan porque no se pueden dejar de leer, te introduces en la piel de los personajes. No es muy conocida, creo que por razones de política editorial. (Justificar el éxito fácil, las novelas rosas y las obras de fuerte impacto.) 16) Ya hemos hablado de la sencillez de los temas y del estilo (a modo de conclusión hacer un recordatorio). 17) Reivindicación del relato corto para ciertas experiencias literarias, el caso de Ginzburg es ejemplo claro de fusión entre una manera de entender la literatura y el mundo y la forma de transmitirlo. No puede haber mejor sintonía.

1.3. Elaboració de l'esquema

Tant del mapa conceptual ben elaborat, com del globus, és fàcil passar a un que tindrà una forma com la següent.

1. Construir l'esquema sense haver reunit bé totes les idees. Això provoca un text pobre.
2. Decidir l'ordre de presentació d'un bloc abans que el general del text. Si no, ens podem trobar amb desordres i incoherències.
3. Preveure pocs nivells jeràrquics de manera que en resultarà un treball poc articulat.
4. Acumular massa blocs en el primer nivell jeràrquic, la qual cosa indica un treball deficient de jerarquització d'idees o un esquema massa farcit.
5. Ajuntar idees sense una relació jeràrquica. Aquest defecte el notarem en rellegir l'escrit o en revisar l'esquema.
6. Construir un esquema desequilibrat. Els blocs del mateix nivell jeràrquic han de tenir més o menys la mateixa complexitat.

La presentació d'un treball té una data fixa. Per això cal planificar i organitzar el temps. Una bona planificació ens evitarà el nerviosisme i el neguit d'última hora. Ens caldrà tenir en compte les diferents etapes del treball. Per a un hipotètic cas de disposar de tot un curs, un calendari possible seria:

És clar que caldrà tenir en compte les particularitats de cada treball i les circumstàncies en què l'hàgim de confeccionar. Igualment convé no deixar tancades les diferents etapes, per si sorgeixen novetats o fets que ens obliguin a repensar l'esquema o a incloure-hi nous elements.

Una proposta de distribució en percentatges que fa I. de Puig és la següent:

Exercicis

1) Per a triar el mètode més idoni.

a) Imagineu que els professionals de la columna de l'esquerra han de fer treballs de les temàtiques que trobareu a la columna de la dreta. Cap d'ells no té una formació específica sobre el tema que li ha tocat de fer. Quina manera els recomanaríeu d'emprar per enfocar el treball?

1. Pediatre         a. L'ús dels adobs a l'hort.
2. Pagès            b. La reproducció cel·lular.
3. Biòloga          c. La pastisseria austríaca.
4. Pastissera      d. L'alletament en nens.

Us deveu haver adonat que l'únic que hem fet a les columnes anteriors és assignar un treball propi d'una professió a una altra.

b) Establiu les relacions més idònies entre professions i treballs.

c) Amb aquest resultat torneu a recomanar a cadascú un mètode per enfocar el seu treball.

A. L'acta d'una reunió (d'una associació de veïns...).
B. El currículum per a sollicitar un lloc de treball.
C. La recensió d'una pel·lícula.

• Hi ha persones obsessionades per les calories dels aliments, no fan més que parlar del poder calòric del que mengen.
• Alguns es pesen contínuament i sempre estan a dieta.
• Els que segueixen un règim solen avorrir els que els envolten amb els seus problemes de pes.
• Al nostre país es menja molt bé.
• És necessari trobar un equilibri entre el menjar sa i el bon menjar. Les dones que segueixen una dieta obliguen la seva família també a seguir-la.
• Les dietes portades a l'extrem poden ser perjudicials.
• Una dieta massa dràstica no és útil perquè el pes es recupera ràpidament i en més quantitat.
• És estrany que durant mil·lennis la humanitat hagi patit per la manca d'aliments i ara, en canvi, tingui a l'abast una abundància que el perjudica.
• Cal començar a menjar bé des de petits: un nen gras serà probablement un adult obès.
• Entre les dietes més famoses, s'hi troben: la dissociada, la dieta per punts i la Scardale.
• Els últims anys s'ha parlat molt de malalties alimentàries com l'anorèxia i la bulímia.
• Els bons hàbits alimentaris s'adquireixen a la infància. El fet de ser gras o prim depèn també de l'herència.
• Durant el menjar és fàcil sentir parlar de pressió sanguínia o de colesterol, sobretot als que no són joves.
• S'ha relacionat l'aparició de determinats tumors amb una alimentació defectuosa.
• A les societats riques abunden les persones obeses.
• Les regles bàsiques per a menjar bé són poques: molta fruita i verdura, pocs greixos (si pot ser d'origen vegetal) i sucres. Entre la carn i el peix, és preferible el peix; i entre la carn blanca i la vermella, la blanca.
• La dieta mediterrània, típica dels Països Catalans d'altres èpoques i dels països vora el Mediterrani, es considera sana: es compon de verdura, amanida i fruita.
• Els nens mengen sovint berenars preparats que són massa rics en greixos i sucres.
• El "menjar ràpid" consistent en hamburgueses i patates fregides és poc sa (massa greixos).

Imitació de manera burlesca d'una obra seriosa / Assassinar / Filosofia / Paròdia / Nihilisme / Matar algú amb premeditació i traïdoria / Literatura / Actitud filosòfica que nega l'existència de la realitat substancial o la possibilitat de conèixer-la de la realitat substacial o la possibilitat de conèixer-la / Criminologia.

Podeu posar una mica d'ordre a aquestes notes?

1. Intenteu classificar els apunts tenint en compte aquests tres grups: temes, conceptes i definicions.
2. I associeu cada tema amb el concepte i la definició que li pertoqui.

Us serà útil establir les relacions corresponents amb aquest quadre:

5) Extraieu, en forma de notes, les idees essencials d'aquesta selecció d'informació que ha fet un estudiant per al seu treball d'història sobre les relacions entre la Catalunya naixent i l'Al-Andalus.

A partir d'aproximadament l'any 1010, el progressiu desmembrament del califat omeia de Còrdova i el naixement dels regnes de taifes facilità el redreçament militar dels catalans. La teoria tradicionalment admesa és que, pel seu reduït espai vital i per les seves disensions internes, els regnes de taifes es trobaren en inferioritat militar i política enfront dels estats cristians veïns. Però avui la impressió de davallada d'Al-Andalus s'ha d'acceptar amb certes reserves, ja que [...] els nous dominis territorials que es constituïren en les diverses províncies islàmiques a principi del segle XI no estigueren mancats de dinamisme alhora que gaudiren d'una economia pròspera i una brillant cultura, i significaren la revitalització o el major impuls donat a la vida urbana en moltes regions.[...] Les lliutes civils d'Al-Andalus els primers decennis del segle XI influïren enormement en l'evolució de la societat catalana. Per a les guerres els musulmans necessitaren mercenaris i per al seu desenvolupament els catalans necessitaren or; d'aquí ve que aquests dos mons es complementessin. Aviat es va passar de contractar joves guerrers catalans a contractar autèntics exèrcits. El predomini militar dels catalans amb relació als sarraïns en l'etapa 1010-1040 s'exercí mitjançant un seguit d'ajuts militars a alguns regnes musulmans per entronitzar algun pretendent al califat, per preservar la integritat d'alguna taifa contra atacs foranis, etc. I sempre es féu amb una finalitat lucrativa. L'activitat bèl·lica s'inicià l'any 1010 amb una expedició pactada des de Tortosa [...] Els resultats econòmics de la campanya foren excel·lents com testimonia l'abundosa circulació de mancusos d'or andalusí per Catalunya després del 1010. Arran de l'expedició es pot dir que Ramon Borrell va agrupar al seu voltant l'elit de l'aristocràcia catalana i que el prestigi del Casal de Barcelona cresqué dins i fora de Catalunya, fins al punt que aleshores degué començar a agafar la direcció políti ca del país. Salrach, Josep M., Aventín, M., (1985) Conèixer la història de Catalunya. Dels orígens al S. XII, (Vol. I). Barcelona: ed. Vicens Vives.

Jo crec que allò que defineix essencialment el poble jueu, allò que el distingeix dels altres, és la consciència de la pròpia història, el pes extraordinari de la història en la vida real i en la configuració de les mentalitats. Israel deu ser un dels països del món amb més monuments per metre quadrat: de tot ha de restar memòria. La Bíblia, com a història nacional, no ens explica fets fonamentalment diferents del que probablement constituïen les històries dels països o de les tribus dels voltants. Però el que ha quedat és la Bíblia. Tothom sap, aquí, que és part de la història, d'una història llarga i complexa que té un sentit aparent com a globalitat, a més del que pugui tenir segment per segment. Aquesta consciència de la pròpia història és a tots els pobles, però aquí apareix d'una manera quantitativament més gran. Un venedor del mercat ens recitava la seva genealogia, nom per nom i amb tots els variadíssims llocs de procedència, fins a quatre generacions enrera. Però és que, individu per individu, tothom se sent descendent, hereu i, vulgui no vulgui, transmissor d'una història documentada i escrita de cinc mil anys llargs. Israel no és, evidentment, raça i tampoc estrictament religió. Una mica més, tradició. Però, sobretot, història. Consciència de la història. Villatoro V. (1989). A l'inrevés, Pòrtic.(El Brot 59).