xmlns:xi="http://www.w3.org/2003/XInclude" xmlns:qti="http://www.imsglobal.org/xsd/imsqti_v2p1" Introducció al dret processal Introducció al dret processal

El procés

  • Guillem Ormazabal Sánchez

    Professor titular de Dret processal a la Universitat de Girona.

PID_00244161
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca

Índex

Introducció

El procés, juntament amb la jurisdicció i l'acció, és un dels eixos de la nostra disciplina, i precisament el que ha quedat reflectit en la seva denominació tradicional. La relació del procés amb la jurisdicció i l'acció es pot copsar fàcilment: el dret dels justiciables d'obtenir la tutela jurisdiccional dels seus drets s'exercita mitjançant el procés. El procés és l'instrument exclusiu i excloent per mitjà del qual s'exercita la potestat jurisdiccional. No hi ha activitat jurisdiccional sense procés; tot acte d'exercici d'aquella potestat sempre acaba traduït en activitat processal. D'aquí ve precisament que, entre les possibles denominacions de la branca del dret que ens ocupa, la de dret processal sigui la més utilitzada. De fet, aquesta disciplina se centra principalment en l'estudi i tractament dels diferents processos (civil, penal, laboral, etc.).
En aquest mòdul s'analitza el procés des d'un punt de vista general, és a dir, sense abordar les qüestions privatives de cadascun dels diferents processos.
Des d'aquest punt de vista, s'ofereix en primer lloc una panoràmica general de les diferents classes de processos i de la seva dinàmica. Seguidament, s'estudien els principis del procés, és a dir, aquelles idees essencials o directrius bàsiques que informen els processos.
Atès que una possible accepció del mot procés és aquella que el descriu com una successió ordenada d'actes per mitjà dels quals s'exerceix la funció jurisdiccional, l'estudi dels actes processals també és objecte d'aquest mòdul, en tot allò que es poden considerar disposicions comunes a tots els processos.
Finalment, ens ha semblat adequat prestar atenció a dues institucions que tenen una considerable incidència processal: d'una banda, l'arbitratge, en tant que mecanisme de solució extrajudicial de conflictes; i, de l'altra, el dret a l'assistència jurídica gratuïta.

Objectius

Aquest mòdul està al servei dels objectius següents:

  1. Entendre el concepte de procés com a eina de la funció jurisdiccional.

  2. Distingir el concepte de procés d'altres que són anàlegs o semblants.

  3. Conèixer les tipologies principals del procés i també les seves característiques més rellevants.

  4. Adquirir les nocions relatives principals a les fonts del dret processal.

  5. Estudiar els principis del procés, amb les finalitats següents:

    1. Conèixer la virtualitat dels principis informadors del procés.

    2. Distingir els principis comuns a tots els processos i els principis específics de determinades classes de processos.

    3. Prendre contacte amb algunes de les principals institucions processals.

    4. Conèixer els principis relatius al procediment.

  6. Aprendre el concepte d'acte processal i el seu règim jurídic, amb dues grans finalitats:

    1. Conèixer els requisits dels actes processals.

    2. Conèixer el tractament jurídic de la ineficàcia dels actes processals.

  7. Estudiar els actes de comunicació judicial i el seu règim jurídic.

  8. Conèixer l'existència de mecanismes extrajudicials de resolució de conflictes, i especialment la institució de l'arbitratge.

  9. Estudiar el règim jurídic del dret a l'assistència jurídica gratuïta.

1.Procés, procediment i judici

El mot procés està molt lligat al de procediment. Tot sovint les dues paraules es fan servir de manera indistinta i certament, a vegades és tan correcte utilitzar l'una com l'altra. Hi ha, però, certs matisos que donen a cada mot una significació, en part, peculiar. Procés és una paraula que expressa una realitat genèrica, no necessàriament restringida a l'àmbit jurídic, sinó aplicable a qualsevol àmbit o realitat, ja sigui humana, social, natural, etc.
Com a terme jurídic, però, el procés té una significació precisa: designa el procés judicial, és a dir, el conjunt d'actes o activitats regulades per la llei, ordenades a la realització d'una determinada actuació jurisdiccional: dictar una resolució, decretar una mesura cautelar, executar una resolució judicial, etc.
El mot procediment també expressa aquestes successions d'actuacions o esdeveniments, però, a l'inrevés de procés, està més proper a l'àmbit estrictament jurídic. En tot cas, en la seva significació jurídica, no queda restringit a l'àmbit jurisdiccional, sinó que s'utilitza de manera general per a designar qualsevol mena de successió d'actes regulada pel dret: es parla, així, del procediment sancionador de les administracions públiques, del procediment administratiu, del procediment d'adopció d'acords en una societat mercantil, etc.
Al·ludir, doncs, al procediment, sense altres aclariments, no permet distingir si ens referim a un procediment judicial o a un procediment d'una altra mena regulat pel dret. Si es parla de procés, en canvi, se'l pot relacionar inequívocament amb l'actuació dels òrgans jurisdiccionals.
Però les diferències no acaben aquí. Dins, ja, de l'àmbit jurisdiccional, el mot procediment acostuma a designar el vessant exterior de les actuacions, el simple ordre o successió d'aquestes. En canvi, amb l'expressió procés es pot designar una altra mena de coses.
De la mateixa manera, es parla del procés civil en singular, i dels diferents procediments civils (judici ordinari, judici verbal, procediments especials, etc.), que són les diferents maneres d'organitzar les actuacions que es poden donar en el procés civil.
De tota manera, la majoria de vegades és correcte utilitzar indistintament una paraula o una altra: no hi ha cap diferència, per exemple, de dir que els tribunals tramiten molts processos o dir que tramiten molts procediments. El mot procés pot substituir gairebé sempre el de procediment. No sempre passa el mateix a la inversa, sobretot quan es fa referència a qüestions més o menys allunyades de la mera forma externa o fenomenològica de succeir-se o discórrer les actuacions. Com veurem més tard, de fet es tractarà separadament dels principis del procés i dels principis del procediment, en consideració als matisos que acabem d'explicar.
Judici també és un mot que apareix molt lligat als de procés i procediment. Etimològicament, judici designa una operació intel·lectual i volitiva (jutjar, és a dir, discernir, decidir, resoldre). En aquest sentit, judici seria una activitat interna del jutge, més que no pas una successió d'actuacions, idea central que suggereixen els termes procés i procediment. Precisament, el judici entès d'aquella manera tindria lloc en la sentència, un cop acabats el procés o procediment. Malgrat tot, en el llenguatge judici s'identifica tot sovint amb aquests termes. Es diu, per exemple, que s'està disposat a "arribar a judici" i es vol expressar que té intenció d'iniciar un procés o procediment, o es diu que els jutjats d'una ciutat tenen molts judicis (processos, procediments) pendents.
Aquesta utilització del terme judici no és incorrecta, però s'ha d'advertir que el mot, a més d'aquesta accepció genèrica, en té una altra de molt més específica.
Judici és, en aquest sentit, l'acte oral, dut a terme davant un tribunal, en el qual les parts exposen les seves al·legacions i es practiquen les proves, en virtut de les quals el tribunal acabarà dictant la sentència.
És a dir, significa una compareixença davant un tribunal amb aquesta finalitat.

2.Naturalesa jurídica del procés. Les càrregues processals

Dècades enrere, la doctrina processal va esmerçar grans esforços intel·lectuals a determinar la naturalesa jurídica del procés. Com tota empresa intel·lectual duta a terme seriosament, també aquesta va produir fruits valuosos, però més minsos del que s'esperava. Per aquesta raó i, sobretot, en consideració a l'extensió limitada d'aquests materials, ens cenyirem tan sols a deixar constància sintètica de l'estat de la qüestió.
Els diferents modes de conceptualitzar el procés han estat les teories del procés com a contracte o quasicontracte, com a relació jurídica, com a situació jurídica i com a institució jurídica. El fet és que, tot i les conclusions molt interessants que s'extreuen, sobretot, de la teoria del procés com a situació jurídica (Goldschmidt), els processalistes sembla que ara coincideixen en la consideració del procés com a concepte autònom o categoria jurídica per se, tot abandonant qualsevol intent de reconduir o relacionar el procés amb altres categories jurídiques, com ara el contracte, la relació jurídica, etc.
Concepte jurídic autònom

De la Oliva, per exemple, defineix el procés com a concepte jurídic autònom, "amb el qual s'expressa la realitat d'un seguit o successió d'actes, jurídicament previstos i regulats, mitjançant els quals s'exerceix la funció jurisdiccional, fins a decidir i/o realitzar el dret en el cas concret".

Una qüestió directament vinculada a la naturalesa del procés és la noció de càrrega. Es tracta d'un concepte probablement propi del dret processal i ha estat principalment destacat per la teoria del procés com a situació jurídica defensat per Goldschmidt. La raó de qualificar el procés com a situació jurídica, en comptes de fer-ho com a relació jurídica, és que la noció d'aquesta última, tal com ha estat perfilada per la ciència del dret, queda dominada per la contraposició dret i deure. En el procés, en canvi, i molt especialment en el procés civil (també en els processos no penals), juntament amb els drets i deures, també hi ha la categoria de càrrega.
El procés, sobretot el no penal, n'és ple, d'aquesta mena de situacions jurídiques. Comparèixer en un procés civil, per exemple, no constitueix cap deure: ningú no pot ser conduït a un judici civil per la força pública, com passa en el procés penal, on comparèixer és un deure.

3.Procés de declaració, procés d'execució i procés cautelar

Com s'ha explicat, la funció jurisdiccional (i també l'acció o dret a la tutela judicial) presenta dos vessants: un de declaratiu, adreçat a obtenir un pronunciament o declaració judicial que aplica el dret en el cas concret; i un altre d'executiu, encaminat a realitzar o fer acomplir aquella declaració o pronunciament.
El procés declaratiu i el d'execució són l'instrument o eina per a l'exercici de cada una d'aquelles direccions o vessants de la jurisdicció.

3.1.Procés de declaració

El procés de declaració, com ja es va dir, té com a finalitat la declaració del dret en el cas concret per mitjà d'una sentència o resolució equivalent que posa fi al procés.
Dit de manera extraordinàriament simplificada, en el procés de declaració tenen lloc sobretot dues classes d'activitats o operacions: les al·legacions de les parts (d'atac i defensa) i la pràctica de les proves sobre els fets al·legats. La sentència s'ha de fonamentar en aquelles al·legacions i proves. A més, habitualment les lleis processals preveuen l'oportunitat d'interposar recurs contra la sentència i encetar així una segona instància. A vegades, fins i tot, hi ha l'oportunitat d'interposar un recurs extraordinari. Si no s'interposa recurs o ja han estat resolts tots els recursos possibles, la sentència adquireix fermesa i, llevat de certs casos, queda revestida de l'autoritat de la cosa jutjada. El procés de declaració arriba així a la seva fi.
El procés declaratiu està integrat tant per la primera com per les successives i eventuals instàncies obertes mitjançant recurs, que no es configuren com a procediments diferents sinó com a fases del mateix procés, que comprèn així totes les actuacions des de la demanda, querella o acusació fins a la sentència ferma.
En el procés de declaració es poden exercitar tres classes genèriques d'accions que donen lloc, si són estimades, a altres tantes classes de sentències:
1) Accions merament declaratives (sentències merament declaratives)
Les accions merament declaratives persegueixen tan sols una declaració a favor de l'actor. La simple declaració pretesa satisfà l'interès que va menar a iniciar el procés. És el cas d'una acció amb la qual es pretengui que el jutge declari que algú és el propietari d'una finca de la qual està actualment en possessió. No demana que se li reintegri una possessió perduda sinó, simplement, el reconeixement d'una situació jurídica.
2) Accions de condemna (sentències de condemna)
En aquest cas, qui exercita l'acció, a més d'una declaració, pretén que es condemni algú a fer alguna cosa o abstenir-se de fer-la. Les accions penals sempre persegueixen una condemna i la majoria de les civils també: que es condemni algú a pagar una quantitat, a lliurar unes coses, etc. Com veurem, l'interès de qui va promoure el procés no queda satisfet, en aquests casos, amb la mera declaració que algú és deutor, que ha de dur a terme una certa activitat, etc., sinó que també cal que es materialitzi o es faci acomplir el que disposa la sentència, si escau utilitzant la força.
3) Accions constitutives (sentències constitutives)
Les accions declaratives, siguin de mera declaració o de condemna, no fan altra cosa que reflectir i declarar com a produïts uns efectes jurídics preexistents, ja esdevinguts. Expressat gràficament: mitjançant aquestes accions es pretén una fotografia de la realitat.
Les sentències constitutives, en canvi, no recullen o deixen constància d'una situació jurídica preexistent al procés, sinó que la fan sorgir.
Són les mateixes sentències constitutives, en efecte, les que creen, modifiquen o extingeixen relacions jurídiques, en comptes de limitar-se a declarar aquell naixement, modificació o extinció.
La sentència que declara el divorci és, alhora, la que destrueix o extingeix la situació legal de matrimoni: el matrimoni ha quedat jurídicament dissolt tan bon punt s'ha dictat la sentència, no abans. El mateix passa amb la sentència que declara la ineficàcia d'un contracte anul·lable, a diferència del que passa si el contracte és nul de ple dret.

3.2.Procés d'execució

Mitjançant el procés d'execució es mira de donar acompliment o efectivitat a una declaració judicial. I també, tot sovint, a declaracions extrajudicials.
En efecte, el procés d'execució també serveix per a donar compliment a certs crèdits, consignats en documents que reuneixen certes formalitats legals (tot sovint confegits amb la intervenció d'un fedatari públic, sobretot un notari), i que han estat creats fora del procés. Es tracta dels anomenats títols executius extrajudicials.
Dins de les sentències o resolucions judicials, són objecte d'execució tan sols les sentències de condemna, ja que tant les constitutives com les merament declaratives no necessiten, un cop dictades, actes de realització ulteriors per a assolir-ne l'efectivitat sinó, com a màxim, certes actuacions complementàries, també anomenades d'execució impròpia.
L'execució o realització efectiva del que s'ha jutjat justifica la utilització de la força o compulsió estatal per a fer cedir voluntats refractàries a l'acompliment de la resolució judicial.
Utilització de la força
S'utilitza, per exemple, quan s'embarguen els béns del deutor tot privant-li la possessió; o quan s'expulsa d'un immoble l'inquilí que l'ocupa sense títol, en el cas de l'execució d'una sentència de desnonament, etc.
Les actuacions executives poden ser de molt diversa mena, ja que l'efectivitat de la sentència pot implicar mesures executives també molt diverses en consideració a la peculiaritat de la condemna que s'ha de fer acomplir. Simplificant molt les coses, els actes executius poden consistir en el següent:
a) En el cas d'una sentència penal condemnatòria que imposi una pena privativa de llibertat, l'execució consisteix en el fet que es faci efectiu l'ingrés del condemnat en l'establiment penitenciari corresponent i en l'efectivitat de la reclusió durant el temps i en les condicions que es derivin de la condemna i de l'aplicació de la legislació penitenciària.
b) Si es tracta de sentències que condemnen al pagament de diners, l'execució consistirà a cercar béns i drets del deutor per a convertir-los en diners per mitjà, sobretot, d'una subhasta pública o d'una venda extrajudicial, per a satisfer al creditor la quantitat que se li deu. El procés per a executar aquesta mena de condemnes es caracteritza perquè s'acostumen a dur a terme dues operacions fonamentals: l'afectació o embargament d'uns béns del deutor a l'execució; i posteriorment una fase anomenada de constrenyiment, en què es venen o fan els béns embargats per a convertir-los en diners per mitjà de la venda extrajudicial o de la subhasta pública.
c) Pel que fa a una altra mena de condemnes de fer o no fer l'execució pot consistir en mesures molt diverses previstes per la llei per a forçar el condemnat a acatar la sentència, com ara imposar multes a qui dugui a terme l'activitat que una sentència el condemnava a no fer, posem per cas, no competir o concórrer en una certa activitat mercantil amb un antic soci (1) ; o decretar l'entrada en el domicili del condemnat a lliurar coses mobles determinades (un quadre, unes joies), per a arrabassar-les-hi i fer-les a mans del beneficiat per la sentència.

3.3.Procés cautelar

Juntament amb el procés de declaració i el d'execució, es parla d'una tercera classe de procés: el procés cautelar, és a dir, aquell que s'encamina a l'adopció de mesures cautelars.
Les mesures cautelars són actuacions judicials que miren d'assegurar durant el decurs del procés l'efectivitat de la sentència estimatòria que eventualment es pugui dictar. Miren, doncs, d'assegurar que la tutela que es persegueix per mitjà del procés no quedi desvirtuada, minvada o frustrada abans de dictar-se la sentència que l'atorgui.
Tan important és la tutela que es dispensa mitjançant les mesures cautelars, que moltes vegades es podria afirmar que sense una tutela cautelar adequada el dret a la tutela judicial de l'article 24.1 CE resultaria completament il·lusori o irreal. A vegades, fins i tot, ni tan sols pagaria la pena iniciar el procés.

4.Procés civil, penal, contenciós administratiu i laboral

Fins ara ens hem ocupat de les qüestions relatives al procés des d'una perspectiva força general. Hom es podria quedar amb la impressió que el procés és una realitat uniforme o molt semblant sigui quina sigui la classe o branca del dret substantiu que es pretengui actuar, és a dir, qualsevol que sigui la naturalesa de les pretensions que es vulguin exercitar per mitjà del procés. Res més lluny de la realitat.
Talment com l'acció és un dret que presenta una configuració ben diversa segons si es tracta de reclamar la tutela judicial en relació amb pretensions civils o en matèria penal, el procés també experimenta una textura molt diferent segons la classe de dret material que es vulgui actuar o fer efectiu.
Això que diem resulta especialment clar pel que fa a les relacions entre procés civil i procés penal. Com passava amb la relació entre acció civil i penal, els respectius processos també resulten realitats gairebé antagòniques o enfrontades. Simplificant molt les coses, es pot dir que el que val per al procés civil acostuma a no valer per al procés penal, i viceversa.
Entre el procés civil i els processos en matèria social i contenciosa administrativa hi ha força similituds pel que fa a les qüestions essencials o de fons. Tot i així, l'especificitat del dret material que en cada cas ha de ser actuat ha menat el legislador a regular un procés contenciós administratiu i un procés laboral en certa part diferents i autònoms del procés civil.
En tot el que acabem d'explicar es posa en relleu el total paral·lelisme existent entre dret substantiu i dret processal. O, si es prefereix, la naturalesa instrumental que caracteritza el dret processal.
El dret processal darrer no és sinó l'instrument o l'eina que mira de donar efectivitat al dret substantiu, de manera que s'haurà de configurar en cada cas segons les característiques pròpies del dret substantiu al qual serveix, per a prestar-li l'auxili o efectivitat peculiar que necessita.
De fet, es poden establir les correlacions que exposem a continuació, on torna a aflorar la relació entre els tres eixos que vertebren la nostra disciplina i que la doten d'unitat i coherència lògica o conceptual:

  • Dret civil (dret privat en general)–Acció civil–Procés civil (regulat en la LEC)–Ordre jurisdiccional civil.

  • Dret penal–Acció penal–Procés penal (regulat en la LEcrim)–Ordre jurisdiccional penal.

  • Dret administratiu–Acció contenciosa administrativa (conceptualment molt similar a l'acció civil)–Procés contenciós administratiu (regulat en la LRJCA)–Ordre jurisdiccional contenciosa administrativa.

  • Dret del treball (i també de la Seguretat Social)–Acció laboral (conceptualment molt similar a l'acció civil)–Procés laboral (regulat en la LRJS)–Ordre jurisdiccional social.

  • Així, doncs, el dret processal concentra la seva atenció en aquests quatre tipus de procediment. Heus aquí una breu explicació i característiques de les branques de la disciplina esmentades:

4.1.El procés civil

Es tracta de la branca del dret processal que ha estat objecte del tractament científic més desenvolupat, a causa, d'una banda, de l'alt grau d'elaboració que va experimentar en el dret romà i de l'atenció que des d'aleshores ha rebut per la doctrina; i d'altra banda, del fet que el tractament científic del dret substantiu (en el cas del dret penal) o el naixement de la branca jurídica (en el cas del dret del treball i del dret administratiu) són molt posteriors que en el cas del dret civil. El procés contenciós administratiu i el laboral utilitzen, de fet, l'aparell conceptual i científic del dret processal civil i les seves lleis reguladores fan nombroses remissions al procediment civil, com ara pel que fa a la regulació de la prova.
El procés civil, com ja s'ha avançat, està regulat en la Llei d'enjudiciament civil (2) , que en els pocs anys de vigència ha estat objecte de nombroses reformes, sobretot puntuals, però no per això d'escassa importància. El seu precedent immediat és la LEC 1881 que, segons el parer unànime de la doctrina, contrastava negativament amb la poc qüestionada i sovint lloada qualitat de certs productes legislatius del segle XIX (3) .
Interessa en aquest moment cenyir l'exposició a descriure superficialment l'estructura general dels procediments civils.
Demanda: tots els processos civils s'inicien mitjançant demanda.
Fase d'alegacions:

  • Contestació escrita o oral de la demanda. En tots els processos civils la demanda es contesta per escrit, tant en el judici ordinari com en el judici verbal (4) .

  • Audiència prèvia al judici. En el judici ordinari hi ha una compareixença prèvia al judici amb la finalitat de preparar-lo: es mira de sanejar el procediment d'impediments processals que puguin obstaculitzar la sentència sobre el fons, s'intenta delimitar l'objecte del procés tan acuradament com es pugui, es proposen mitjans de prova, etc.

  • El judici oral: prova i conclusions. Contestada la demanda i celebrada l'audiència prèvia (5) o sense fer res d'això (6) , es convoquen les parts a judici. Allí es practica la prova que aquelles addueixin per a acreditar els fets controvertits (7) i s'exposen les seves conclusions, tot relacionant les pretensions que sostenien amb el resultat de les proves practicades.

  • Sentència, recursos i cosa jutjada. Dictada la sentència, el dret espanyol acostuma a permetre l'obertura d'una segona instància per a revisar la sentència. Aquesta segona instància té lloc per mitjà del recurs d'apel·lació. Després de la segona instància, a vegades encara hi pot haver l'oportunitat d'interposar contra la sentència un recurs extraordinari, si concorren certs motius taxats previstos per la llei. Es tracta, concretament, dels recursos de cassació (8) o de l'anomenat recurs extraordinari per infracció de llei processal, davant el TSJ que correspongui.

  • Execució. Quan la sentència de condemna és ferma es pot iniciar el procés d'execució, que presentarà diferències importants segons si es tracta d'executar condemnes pecuniàries o d'una altra mena. És important assenyalar la possibilitat que la major part de les sentències siguin executades provisionalment, és a dir, abans que no hagin adquirit fermesa, mentre s'hi tramita un recurs en contra. La LEC de 2000 converteix l'execució provisional (9) en un efecte quasi connatural al fet d'haver-se dictat sentència condemnatòria en primera instància. Si la sentència contra la qual s'ha recorregut és finalment anul·lada, l'executant que va sol·licitar l'execució resta obligat a retornar a l'executat el que hagués percebut, o si això resulta ja impossible o extremadament difícil, a rescabalar-li els danys i perjudicis que li hagi causat, cosa que es pot reclamar mitjançant una via processal especialment àgil.

    Si no es recorre contra la sentència o si ja s'han exhaurit tots els recursos, esdevé ferma i queda revestida de l'autoritat de la cosa jutjada.

4.2.Procés penal

Està regulat en la Llei d'enjudiciament criminal (10) , una llei promulgada pel Reial decret de 14 de setembre de 1882 que és generalment elogiada per haver estat un text enormement avançat en el moment de la seva promulgació.
Com s'ha dit abans, el procés penal està informat per uns principis i estructurat segons unes nocions en molt bona part antagòniques o oposades a les de la resta de processos (civil, laboral i contenciós administratiu). Un repàs panoràmic dels tipus de procediments penals i de la seva estructura resultarà útil per a fer-se una idea del que s'ha dit.
Els procediments penals són fonamentalment tres: el procés ordinari per delictes greus, el procediment abreujat i el judici per delictes lleus.
El judici per delictes lleus és el més senzill, en estar ideat per a jutjar delictes lleus, és a dir, els il·lícits penals menys greus. La seva estructura es redueix a una compareixença de les parts, un cop formulada la querella o denúncia, en la qual se celebra el judici. A part dels tres anteriors, hi ha també un procediment especial, el procediment per a les causes davant el tribunal del jurat, regulat en la Llei orgànica 5/1995, de 22 de maig, és a dir, fora de la LECrim.
El procediment ordinari per delictes greus, el procediment abreujat i el judici davant el tribunal del jurat són la via processal adreçada a tramitar les causes per delictes. Malgrat les diferències importants, tots dos presenten certa similitud estructural:
Fase d'instrucció
La funció d'aquest estadi processal és sobretot la d'investigar uns fets que revesteixen aparença de delicte per a esbrinar si hi ha prou fonament per a sostenir una acusació contra una persona determinada. Consegüentment, la investigació s'adreça a recollir els elements que subministraran o serviran per a fornir la prova en un eventual judici oral. Tot això es fa mitjançant les anomenades diligències instructores o actes d'investigació.
Diligències instructores o actes d'investigació
L'entrada i l'escorcoll d'un domicili, investigacions balístiques o perícies de qualsevol mena, reconeixements en roda, interrogatori a testimonis, inspeccions corporals, etc.
En dret espanyol, a diferència d'altres ordenaments jurídics, la direcció de la fase d'instrucció correspon a un òrgan judicial (11) i no al ministeri fiscal ni a la policia. Fins a l'actualitat, diferents governs han anunciat projectes per a reformar la Llei d'enjudiciament criminal conferint al Ministeri Fiscal la instrucció de les causes penals, la qual cosa comportaria, per tant, la desaparició de la històrica figura del jutge d'instrucció. Cap d’aquests projectes, fins a dia d’avui, ha arribat a prosperar.
En la instrucció participen la persona investigada (12) pel delicte, el querellant, si n'hi ha, i el ministeri fiscal. Aquests subjectes poden sol·licitar de l'instructor la pràctica dels actes o diligències d'investigació que creguin convenients i al·legar el que considerin adient. Per descomptat, el jutge actua d'ofici i, a part de decidir si és procedent practicar les diligències d'investigació sol·licitades, decreta les diligències o actes d'investigació que ell estimi oportuns. Per a la pràctica de totes aquestes actuacions es compta amb l'auxili de la policia judicial que actua sota la dependència funcional del jutge i també del ministeri fiscal.
En el procediment per delictes greus la fase d'instrucció rep el nom de sumari; en el procediment abreujat se l'anomena diligències prèvies.
Fase intermèdia
En aquesta fase les parts personades (fiscal o querellant) han de triar si demanen el sobreseïment o arxivament de les actuacions o formulen acusació, segons el resultat de les diligències o actes d'investigació practicats en la instrucció. Si ningú no acusa, el jutge ha d'acordar el sobreseïment. Si algú acusa, ha de decidir si considera o no fundada l'acusació. En el primer cas, declara l'obertura del judici oral. En el segon dicta el sobreseïment o arxivament corresponent.
En aquesta fase del procés les parts també poden demanar al jutge que dugui a terme alguna diligència per a completar la instrucció.
Judici oral o plenari
En el judici oral o plenari, aquell que durant la instrucció tenia la condició d'investigat (13) esdevé "acusat". En el judici oral els acusadors i els acusats formulen les al·legacions que creguin pertinents i es practiquen les proves que s'hagin confegit i aplegat durant la instrucció. És amb fonament en aquestes al·legacions i proves que el tribunal ha de dictar la seva sentència. Llevat de supòsits que haurien de resultar excepcionals, l'òrgan judicial que dicta la sentència tan sols pot formar la seva convicció que té com a base en la prova practicada en la seva presència durant el judici, no en les diligències o actes d'investigació practicats en la instrucció no reproduïts en el judici oral.
Com veurem, el jutge que coneix del judici i dicta la sentència ha de ser sempre diferent del que va instruir, per tal que no es perjudiqui la seva imparcialitat.
Sentència, recursos i cosa jutjada
Com ja es va dir, en matèria penal és preceptiu establir la possibilitat de sotmetre la sentència condemnatòria a revisió per un altre tribunal. Exhaurits tots els recursos o no utilitzats en temps i forma, la sentència esdevé ferma i passa a l'autoritat de la cosa jutjada.
Execució de la sentència de condemna. Vegeu el que s'ha dit quan hem tractat del procés d'execució.

4.3.Procés contenciós administratiu

És el procés (14) mitjançant el qual s'impugnen els actes de les administracions públiques davant els òrgans jurisdiccionals.
(14) Està regulat en la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció contenciosa administrativa (LRJCA).
La LRJCA estableix un procediment ordinari per a tramitar el recurs contenciós administratiu i un seguit de procediments especials en relació amb determinades matèries. Com ja s'ha dit, no conté una regulació minuciosa de tot el procediment, ja que disposa l'aplicació supletòria de la LEC (15) .

4.4.Procés laboral

En el procés laboral (16) es tramiten les pretensions relatives a la denominada branca social del dret, és a dir, les relacionades amb l'àmbit pròpiament laboral i les que es refereixen a la Seguretat Social.
(16) La seva regulació es troba en la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, reguladora de la jurisdicció social (LRJS).
La característica més significativa del procés laboral és la cerca de la màxima celeritat i simplificació procedimental en consideració als interessos peremptoris o urgents que tot sovint s'hi ventilen.
L'exposició de motius de la LRJS diu significativament en aquest sentit que "la configuració dels mecanismes de solució dels conflictes i les reclamacions en l'àmbit laboral, en particular la determinació de les regles específiques de procediment, integren aquesta especialitat del dret del treball, reconeguda al nostre país des d'antic, per mitjà de les normes de procediment laboral, caracteritzades per la seva agilitat, flexibilitat i capacitat d'adaptació, i també perquè possibiliten una més ràpida i eficaç resolució de conflictes, i per les àmplies potestats del jutge o tribunal de direcció del procés i la proximitat i immediació d'aquells respecte de les parts i de l'objecte litigiós, normes que han inspirat en un o altre grau la majoria de les reformes processals adoptades en altres ordres jurisdiccionals a partir de la Constitució".
En matèria laboral i social el que s'ha dit és possible en molta major mesura que en l'àmbit del procés civil, a causa de la tipicitat dels assumptes que ocupen la major part de l'activitat dels tribunals de l'ordre jurisdiccional social.
Els principis bàsics que informen el procediment són els mateixos que els del procediment civil, encara que l'article 74 LRJS posa l'accent en alguns d'ells, en concret en assenyalar que els jutges i tribunals de l'ordre jurisdiccional social i els secretaris judicials han d'interpretar i aplicar les normes reguladores del procés social ordinari segons els principis d'immediació, oralitat, concentració i celeritat. La regulació de moltes qüestions del procés laboral, d'altra banda, es remet expressament a la LEC, que és, com ja s'ha dit, d'aplicació supletòria (17) .
L'estructura del procés laboral és molt similar a la del civil. Una diferència destacable és que en el procediment ordinari davant els tribunals de l'ordre jurisdiccional social no hi ha un tràmit de resposta escrita de la demanda, com passa en el judici ordinari que regula la LEC.

5.Referència a les fonts del dret en l'àmbit processal: l'aplicació de la llei processal en el temps i en l'espai, i els usos forenses

És costum que tota obra introductòria d'una disciplina jurídica vagi precedida d'una referència a les fonts del dret. Pel que fa a aquests materials, es tractarà únicament de tres d'aspectes relacionats amb les fonts del dret processal, que lògicament són les mateixes que regeixen en tot l'ordenament jurídic espanyol (18) .

5.1.L'aplicació de la llei processal en el temps i en l'espai

L'article 2 de la LEC estableix que "llevat que altres disposicions legals de dret transitori disposin una cosa diferent, els assumptes que corresponguin als tribunals civils se substanciaran sempre d'acord amb les normes processals vigents, que mai no seran retroactives".
Així, doncs, la legalitat processal aplicable és, en principi, la vigent en el moment en què se substancia el procés, mentre que la legalitat substantiva aplicable al fons de l'assumpte litigiós acostuma a ser la vigent en el moment d'esdevenir-se els fets que motiven el procés, encara que ja hagi estat derogada en el moment en què s'ha iniciat el procés.
Tant en el cas del dret substantiu com en el cas del dret processal, però, tot el que s'ha exposat és una mera manifestació del principi general d'irretroactivitat de les normes jurídiques (19) .
Les normes de dret processal han de preveure necessàriament normes de dret transitori que divideixin el procés en certes unitats o períodes als quals resulti aplicable la nova o l'antiga legalitat, segons si aquelles unitats o períodes s'han iniciat abans o després de l'entrada en vigor de l'antiga normativa. Aquesta unitat o període acostuma a ser la instància (20) . Habitualment, el nou règim legal no s'aplica a la instància processal que està en curs en el moment d'entrar en vigor la nova normativa, sinó que comença a regir a partir del moment en què s'iniciï la instància o fase processal successiva equivalent.

5.2.L'aplicació de la llei processal en l'espai

L'article 3 LEC disposa que "llevat només de les excepcions que prevegin els tractats i convenis internacionals, els processos civils que se segueixin en el territori nacional es regiran tan sols per les normes processals espanyoles". Aquest precepte de la LEC expressa la norma general d'eficàcia de les normes processals en l'espai.
Els tribunals espanyols, llevat de supòsits excepcionals estipulats en pactes internacionals, apliquen tan sols normes processals espanyoles.

5.3.Els usos forenses

El costum és una de les fonts del dret recollides en l'article 1 CC que regeix en tot l'ordenament jurídic i, per tant, també en dret processal.
El costum processal o ús forense, però, és una qüestió que se sol tractar amb certes cauteles, ja que no és gens estrany sinó força freqüent, que sota anomenats costums o usos forenses s'amaguin veritables corrupteles, en el sentit d'hàbits contraris a les normes jurídiques que regulen el procés.
Com sabem, el costum tan sols val en defecte de norma jurídica aplicable (21) . En l'àmbit forense no és gens estrany que, malgrat que hi hagi disposicions legals en determinades matèries, la praxi segueixi una direcció diferent.
Un altre requisit de validesa del costum és l'anomenada opinio iuris, és a dir, la consciència que amb la seva observança no es fa altra cosa que seguir el dret. També aquest element subjectiu és amb freqüència absent en certes pràctiques forenses extra legem, en resultar molt improbable o en qualsevol cas inexcusable que qui les segueix desconegui la il·legalitat en què incorre.
I finalment, l'ús forense és sovint mancat de la uniformitat deguda en els diferents jutjats o tribunals, ja que, en efecte, no és infreqüent que certes pràctiques resultin usuals en algun o en certs jutjats o tribunals, i en d'altres siguin completament desconeguts o poc habituals.

6.Els principis del procés i del procediment

6.1.Consideracions generals

Sovint es diu que el procés és una institució jurídica amb un alt grau d'artificialitat. No es tracta d'una observació feta amb ànim pejoratiu, sinó d'una constatació de la realitat: mentre que altres institucions jurídiques (com ara la compra i venda, el matrimoni, etc.) presenten una configuració o estructura que el legislador, en molt bona mesura, es limita a recollir, sistematitzar i –en el millor dels casos– perfeccionar, en el cas del procés destaca l'aspecte creatiu o innovador. El legislador processal, en efecte, en principi compta amb un ventall més gran de possibilitats o opcions per a estructurar i dissenyar la successió d'actes, fases i tràmits ordenats a la realització del dret que formen el procés. L'estructura i regulació d'aquest, per tant, tenen més de contingent i variable que altres institucions jurídiques.
Aquesta especial llibertat de configuració no és, però, absoluta: si es vol que el procés acompleixi adequadament la seva funció instrumental al servei de la realització del dret substantiu, la tasca creativa del legislador ha d'estar presidida per un seguit de principis, directrius o idees essencials. Es tracta dels anomenats principis del procés i del procediment. Els primers, seguint la distinció feta en el seu moment, fan referència als trets interns de l'activitat processal, mentre que els segons es refereixen al vessant extern o material de les actuacions.
No es tracta d'idees preconcebudes ni, en la majoria dels casos, de principis expressament formulats en la llei, adreçats a informar tot l'ordenament processal.
Els principis del procés i del procediment són, més aviat, punts de partida o idees extretes, destil·lades o enucleades de conjunts normatius i que, en constituir una referència constant i fonament emprat pel legislador, semblen tenir el valor d'inspirar o informar tota la regulació processal.
És important entendre que aquests principis no són tan sols pautes o orientacions de caràcter tècnic que busquen assolir una mena de coherència o correcció formal neutra en l'organització i disseny de les actuacions. Tot i que també presenten innegablement aquesta faceta importantíssima, els principis del procés i del procediment impliquen a més concepcions o opcions juridicopolítiques i ideològiques determinades, molt assenyaladament en el cas del procés penal (22) . Així, per exemple, la forma inquisitiva del procés ha conviscut tradicionalment amb concepcions autoritàries i despòtiques del poder i ha estat progressivament substituïda per la forma acusatòria en la mesura que s'enfortia la protecció de certs drets fonamentals dels ciutadans enfront del poder públic. Ja en l'àmbit del procés civil, el principi dispositiu també implica admetre la titularitat privada de drets subjectius, entre els quals hi ha la propietat privada.
En tot cas, l'estudi dels principis del procés i del procediment resulta de gran interès. En primer lloc, perquè permet descobrir la coherència o lògica interna d'un conjunt d'actuacions que, d'una altra manera, s'assemblarien a un munt arbitrari de tràmits i actes. I sobretot perquè proporciona un arsenal d'eines hermenèutiques útils que permeten sovint omplir llacunes legals i interpretar raonablement les lleis processals. Finalment, l'aprofundiment en aquests principis proporciona el marc teòric necessari per a afrontar reformes de lege ferenda de la legislació processal vigent.
D'altra banda, l'estudi dels principis del procés s'ha intensificat des de 1978, ja que alguns d'aquests han estat recollits en la Constitució espanyola: el principi d'igualtat, el principi de publicitat de les actuacions, etc. Consegüentment, tenen assignat el rang normatiu màxim i el valor informador corresponent de tot l'ordenament jurídic. Davant la seva vulneració es pot reaccionar mitjançant el recurs d'empara, en la mesura que es configurin com a dret fonamental o siguin reconduibles a aquesta categoria.
Ara bé: en un ordenament jurídic com el nostre, on la jurisprudència no és font del dret, els principis o previsions generals plasmades en la Constitució s'haurien d'adreçar principalment al legislador, que hauria de procurar que es reflectissin en la legislació. No sembla del tot correcte que el legislador negligeixi aquesta tasca esperant la producció d'una jurisprudència constitucional la missió de la qual –malgrat que en aquest punt hi hagi nombrosos interrogants conceptuals– no és concretar en la legislació previsions constitucionals genèriques, sinó pronunciar-se sobre l'adequació constitucional de l'activitat legislativa. El legislador espanyol ha descuidat tot sovint aquesta plasmació o concreció dels principis i previsions constitucionals en la legislació processal, fet que ha donat al TC l'oportunitat d'escriure moltes pàgines –algunes força lluminoses i meritòries– i suplir la inactivitat del legislador.
El resultat d'aquesta manera de procedir també ha estat l'excessiva expansió del recurs a invocar certes idees o nocions, difuses i vaporoses, com a fonament d'opinions jurisprudencials, doctrinals, etc. Sense negar que certes previsions constitucionals puguin contenir potencialitats formidables, comença a resultar sospitosa l'abundància copiosa de conseqüències que es fan derivar de certes previsions o enunciats de la norma fonamental, cada cop més allunyades o distants del seu estil literal, com és ara el cas del que passa amb la "tutela judicial efectiva", una de les diccions constitucionals més irreflexivament però alhora més profusament emprades en la bibliografia i en la praxi jurídica per a basar tota mena de tesis i opinions.
Juntament amb aquest fenomen també convé advertir el risc d'hipertròfia o inflació de principis processals que, en comptes de quedar contrets en un nombre reduït, sembla que es reprodueixen incontroladament i compulsivament. De vegades, se sent a parlar, per exemple, del principi de tutela judicial efectiva (23) , principi d'economia processal o del principi de congruència. I la llista d'autoanomenats principis processals encara podria continuar. Si la qualificació de principi ha de servir d'alguna cosa útil i operativa, la seva utilització ha de quedar reduïda a determinats postulats o axiomes sobre els quals es fonamenta una ciència o disciplina, en el nostre cas, el dret processal. No tot concepte o idea important necessita, per a subratllar-ne la rellevància, ser convertit en principi. Sembla, doncs, necessari observar una actitud més curosa en atorgar aquesta qualificació i conferir-la tan sols a aquell reduït nombre de postulats que han d'informar la construcció científica d'aquesta branca del dret.
Un principi ha de significar una cosa concreta i ben delimitada. Altrament no pot servir de fonament a un saber o conjunt articulat de coneixements.
Una darrera observació: els principis del procés i del procediment no acostumen a aparèixer en estat químicament pur en la legislació.
Com ja hem dit, són idees bàsiques, que doten de sistema i coherència la regulació del procés, i que estan com destil·lades o extretes de grans conjunts normatius. Es reflecteixen o plasmen de maneres diverses i amb intensitat diferent segons els casos.
Ja veurem, per exemple, que si bé es pot afirmar que el procés civil està, en general, informat pel principi dispositiu, també hi ha processos civils dominats pel principi d'oficialitat (24) ; i que, si bé el procés penal està fonamentalment regit pel principi d'oficialitat, en alguns processos penals també es poden observar certes manifestacions més pròpies d'un procés regit pel principi dispositiu (25) .
Un cop explicat tot això, passarem a exposar els que habitualment s'acostumen a considerar principis del procés i del procediment. Dins dels primers, alguns són de caràcter comú, ja que afecten sense excepcions qualsevol procés, i els altres són específics, ja que només valen per a certs tipus de procés (civil, penal, etc.).

6.2.Principis comuns a tots els processos

6.2.1.Principi de dualitat de posicions processals
A vegades, aquest principi rep la denominació de principi de dualitat de parts. Aquesta expressió, però, encara que força estesa, pot induir a entendre precisament tot el contrari del que vol significar. Vegem-ho amb més detall.
En tot procés hi ha d'haver dues posicions processals: una (26) que formula una pretensió o exigència davant un altre (27) . No hi pot haver procés amb una sola posició processal (a), ni amb més de dues (b).
(26) Demandant o actor, si es tracta d'un procés civil, contenciós administratiu o laboral; acusador, si el procés és penal.
(27) Demandat, si es tracta d'un procés civil, contenciós administratiu o laboral; acusat, si es tracta d'un procés penal.
a) Segons l'art. 1.2 de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de jurisdicció voluntària (LJV), es consideren expedients de jurisdicció voluntària tots aquells que requereixin la intervenció d'un òrgan jurisdiccional per a la tutela de drets i interessos en matèria de dret civil i mercantil, sense que hi hagi controvèrsia que s’hagi de substanciar en un procés contenciós. Actes d'aquesta mena són, per exemple, l'adopció, la declaració d'absència, l'acolliment de menors, el nomenament de tutor per a un menor, el dipòsit o reconeixement d'efectes mercantils, etc.
Aquí apareix tan sols una posició processal. Ara bé, aquest tipus d'actuacions, tot i que se substanciïn davant d'un jutge, no són realment de caràcter jurisdiccional ni revesteixen, per tant, naturalesa processal. L'existència de contenció o controvèrsia és essencial perquè unes actuacions tinguin caràcter processal i jurisdiccional.
De fet, tot i que s'hagi fet per raons molt atendibles, no hi hagués hagut inconvenients jurídics que aquestes actuacions s'haguessin confiat a autoritats administratives o, per exemple, als notaris o als lletrats de l'Administració de justícia. De fet, la LJV així ho fa en molts supòsits regulats en els seus articles.
b) No hi ha un procés amb més de dues posicions processals. No, almenys, en dret espanyol. Tampoc en dret alemany, on s'ha dit –equivocadament– que l'anomenada intervenció principal (Hauptintervention) dóna lloc a un procés amb tres posicions.
La dualitat que ara ens ocupa es refereix a les posicions abans referides, és a dir, a l'existència d'una posició des de la qual es pretén una cosa i una altra enfront de la qual es formula la pretensió. De parts processals, però, n'hi pot haver en nombre indeterminat.
Aclarim aquesta afirmació. Part processal és aquella persona, física o jurídica, que pretén o contra la qual es pretén. Doncs bé, pot passar, per exemple, que dins la posició demandant o demandada d'un procés hi hagi una pluralitat de parts demandants o demandades, respectivament: per exemple, quan els perjudicats per un mateix fet danyós reclamen una indemnització a qui va provocar els danys. Hi ha una sola posició demandant encara que integrada per una pluralitat de parts demandants. El mateix passaria quan el propietari descontent amb unes obres demanda conjuntament l'aparellador, l'arquitecte, el constructor i la companyia d'assegurances: hi ha una sola posició demandada integrada per una pluralitat de parts demandades.
Aquest fenomen, que consisteix en el fet que hi hagi una pluralitat de parts dins d'alguna o de totes dues posicions processals, es coneix amb el nom de litisconsorci.
A vegades, el litisconsorci és purament voluntari, és a dir, per exemple quan l'actor podria haver demandat diverses persones en processos separats però per raons de rapidesa i estalvi decideix dirigir la demanda simultàniament contra tots; altres vegades és preceptiu dirigir la demanda simultàniament contra tots (28) , de manera que preterir algun demandat vicia de nul·litat el procés, ja que, altrament, podria condemnar-se una persona sense haver-la escoltat abans, tal com ordena el principi d'audiència.
6.2.2.Principi d'audiència o contradicció
Amb aquesta doble denominació, tot sovint es vol designar el que probablement es podria qualificar com el principi o idea fonamental que ha d'inspirar la regulació de qualsevol procés.
Aquest principi exigeix que no es dicti cap resolució judicial que pugui repercutir o afectar una persona sense que aquesta hagi tingut l'oportunitat d'influir en el sentit o contingut d'aquesta resolució i formuli al·legacions i utilitzi les proves que li convinguin, idea que ha estat expressada amb nombrosos aforismes jurídics llatins encara usuals, com audiatur et altera pars.
Es tracta, com es pot comprovar, d'un principi molt estretament relacionat amb l'anomenat dret de defensa o, el que és igual però expressat de manera negativa, amb la prohibició d'indefensió establerta en l'article 24.1 CE.
En les lleis processals i en la jurisprudència del Tribunal Constitucional s'observa que aquestes categories (29) s'utilitzen tot sovint de manera indistinta o indiscriminada.
Un cop aclarit que el principi d'audiència implica la possibilitat d'influir en el sentit d'una resolució judicial en el significat explicat, ara convé concretar més aquesta afirmació. En particular, el principi d'audiència inclou aquestes tres exigències:
a) Coneixement del material fàctic i jurídic que pugui incidir en la resolució. El material fàctic ara al·ludit és aquell sobre el qual ha de versar la resolució judicial, és a dir, els fets que fonamenten la pretensió o la reacció contra aquesta pretensió i, en general, tots aquells elements fàctics dels quals pot dependre el sentit de la resolució judicial. Si el demandat o acusat no coneguessin els fets en què es basa la demanda o l'acusació, no podria formular cap mena d'al·legació o proposar la pràctica de proves. El mateix passaria si el demandant o acusador no tingués coneixement dels fets al·legats pel demandat o acusat enfront de la seva pretensió.
I si el coneixement dels fets introduïts per l'altra o les altres parts processals resulta essencial per a poder influir en la resolució que s'hagi de dictar, també té una gran importància el coneixement dels arguments o fonamentació jurídica emprada per les parts per a justificar les posicions que mantenen en el procés, ja que altrament aquests arguments o raons no podrien ser rebatuts o contradits.
En definitiva, la possibilitat efectiva de prendre coneixement dels fets introduïts i dels arguments i raons jurídiques adduïdes per l'adversari processal constitueix el pressupòsit necessari per a dur a terme les activitats d'al·legació i prova que permeten a les parts influir en el contingut de les resolucions judicials.
b) Possibilitat de formular al·legacions i peticions
Les al·legacions en sentit genèric són tots els actes mitjançant els quals les parts introdueixen en el procés fets o argumentacions jurídiques per a fonamentar les seves pretensions.
El principi d'audiència implica, entre altres coses, que abans que es dicti la resolució judicial es gaudeixi de l'oportunitat de fer al·legacions i fer les sol·licituds que convingui als seus interessos (30) .
c) Possibilitat de provar les al·legacions
Si els fets afirmats en el procés no són tàcitament o expressament acceptats per totes les parts, la seva eficàcia per a provocar l'estimació o la desestimació de les pretensions dependrà de si queden o no fixats com a certs, cosa que es pot esdevenir per mitjà de diferents mecanismes (31) , el principal dels quals és la prova, expressió que designa tot un seguit d'activitats o procediments previstos pel dret anomenats mitjans de prova, encaminats a aportar certesa sobre els fets controvertits en un procés (32) .
(31) Presumpcions, notorietat, etc.
(32) Prova de testimonis, prova d'interrogatori de les parts, prova documental, prova pericial, etc.
El principi d'audiència també inclou el imperatiu que es permeti a qui introdueixi fets en el procés aportar proves per a convèncer el jutge de la seva certesa. De res no serviria permetre fer de manera il·limitada al·legacions si després no es permetés o s'obstaculitzés l'aportació de proves per a acreditar-les.
Malgrat tot el que s'acaba d'exposar, cal realitzar un aclariment important.
Tal com ha assenyalat el TC, no tota privació d'oportunitats de ser escoltat o reaccionar d'una altra manera davant una resolució judicial constitueix per si mateixa una indefensió constitucionalment rellevant.
Tal com assenyala Armenta Deu, després de moltes vacil·lacions, el TC sembla haver establert una doctrina consolidada sobre el concepte d'indefensió "constitucionalment rellevant" que, en termes del mateix TC, no coincideix amb la indefensió jurídic-processal, és a dir, amb la pèrdua, sense més, d'oportunitats de reacció davant una resolució judicial. La indefensió constitucionalment rellevant fa referència a un resultat efectivament produït, la qual cosa dependrà, al capdavall, de les circumstàncies en les quals es produeixi la infracció, del resultat final del procés i de la conducta processal de les parts (33) .
Seguint l'exposició d'Armenta Deu en termes generals, els trets bàsics que han de concórrer perquè calgui entendre produïda una indefensió constitucionalment rellevant recauen sobre els elements següents:

  • que s'hagi infringit una norma processal (requisit necessari però no suficient, STC 13/1981 i 18/1983);

  • que hi hagi privació o limitació d'oportunitats de defensa, entenent per aquestes les consistents a realitzar al·legacions o a proposar i practicar proves;

  • que la indefensió no sigui imputable al que la pateix, de manera que la prova de la indefensió és a càrrec de qui la pateix; així mateix, s’ha de determinar en cada cas el grau de diligència exigible al justiciable o al seu advocat o procurador;

  • que la privació o limitació de la defensa no hagi quedat posteriorment sanada;

  • que es posi de manifest no només la limitació o privació, sinó també el contingut que hauria tingut el pretèrit, és a dir, que es demostri la indefensió material, i

  • que la privació o limitació hagi tingut incidència efectiva en la decisió.

El fet que el principi d'audiència sigui reconductible en l'article 24.1 CE impedeix que hi pugui haver excepcions, en sentit propi, a aquest principi. No es pot, però, descartar que el dret de l'article 24.1 CE, com qualsevol altre dret per fonamental que sigui, hagi de cedir a favor d'altres drets o que experimenti certes modalitzacions (34) . Com veurem, hi ha tot un seguit de supòsits en què la llei permet que es dictin resolucions judicials sense que la persona afectada intervingui prèviament per a defensar-se. Aquesta manera de procedir respon a diferents motius –tots atendibles i raonables– als quals ens referirem més endavant. Però encara que no es permeti al possible afectat intervenir abans de dictar-se la resolució, un cop dictada té l'oportunitat d'al·legar i provar la improcedència d'aquella resolució. Es tracta, doncs, d'una mena d'audiència diferida: es dóna l'oportunitat d'influir en el sentit de la resolució judicial, però només un cop ha estat dictada.
Heus aquí els casos més importants en què té lloc aquesta modalització de l'audiència:
a) Mesures cautelars
Perquè certes mesures cautelars resultin eficaces pot ser necessari que s'adoptin amb gran celeritat. Si abans d'adoptar-se fos necessari donar audiència al destinatari de la mesura, per tal que s'hi pogués oposar al·legant i provant el que cregués oportú, podria arribar a passar força temps abans no es fes efectiva la mesura, cosa que la faria esdevenir completament inútil. Pensem en el cas d'un autor d'obra musical que s'assabenta que una emissora de ràdio vol comunicar públicament certes obres musicals seves al cap de pocs dies sense que ell hagués atorgat el seu consentiment i vol sol·licitar com a mesura cautelar que se'n prohibeixi l'emissió.
Per això, es permet que, quan concorrin raons d'urgència, les mesures cautelars s'adoptin inaudita parte, oferint a qui les pateix l'oportunitat d'oposar-s'hi un cop adoptades i mirant d'assegurar que, si s'han acordat incorrectament, se li rescabalin els danys i perjudicis tan ràpid com sigui possible (35) .
A part de la urgència, l'adopció d'una mesura cautelar inaudita parte també es pot justificar en la necessitat d'impedir que el destinatari dugui a terme maniobres que puguin frustrar l'efectivitat de la mesura. És el que podria passar si un embargament de béns s'adoptés i es permetés que el qui ha de sofrir la mesura pogués exercitar, abans de la seva adopció i amb plenitud, les seves oportunitats de defensa: en tenir coneixement d'haver-se instat la mesura i en el temps que haurà de transcórrer fins que sigui efectiva, aquella persona podria canviar la titularitat dels béns, amagar-los o, en general, dur a terme moltes maniobres per a posar-los fora de l'acció de la justícia.
b) Despatx de l'execució i oposició a l'execució
Per raons similars a les que ara s'han exposat respecte a les mesures cautelars, també en el cas del procés d'execució (36) pot resultar molt convenient o necessari procedir sense donar audiència a l'executat. Contràriament, aquest podria provocar un estat de coses que fes inviable l'execució sobre el seu patrimoni, frustrant així l'interès de l'executant. En conseqüència, l'art. 551 LEC estableix que un cop presentada la demanda executiva, el Tribunal despatxarà l'execució sempre que concorrin els pressupòsits i requisits processals, el títol executiu no pateixi cap irregularitat formal i els actes d'execució que se sol·liciten siguin conformes amb la naturalesa i contingut del títol.
Els títols executius, a més de resolucions judicials, acostumen a ser documents públics, és a dir, intervinguts per un fedatari públic, de manera que el legislador confia que només en supòsits excepcionals acabi revelant-se falsa o inexistent la responsabilitat que consta en el títol.
Amb la mateixa idea d'impedir que el deutor sotmès a un procés d'execució paralitzi o retardi la satisfacció de l'interès del creditor, les lleis processals solen preveure causes d'oposició molt estretes o taxades a l'execució ja despatxada, sobretot quan es tracta de títols executius judicials (sentències, actes que aproven transaccions i acords etc.). Quan el títol executiu s'ha confeccionat fora del procés judicial, com és el cas de les lletres de canvi, escriptures públiques, etc. (títols executius extrajudicials), el legislador permet l'oposició del deutor a l'execució despatxada amb una mica més d'amplitud, però en tot cas es tracta d'un marge fèrriament limitat.
Exemple
Exemples d'aquestes causes d'oposició són, per exemple, que el deutor acrediti documentalment haver satisfet ja el deute que se li reclama amb una quantitat superior a la que figura en el títol executiu; que té un crèdit compensable amb el que li reclama el creditor i que aquest crèdit consta en un document públic, etc (37) .
No és, en qualsevol cas, que el deutor no pugui fer valer davant els tribunals altres objeccions, diferents de les causes d'oposició taxades, sinó que haurà de suportar que l'execució segueixi el seu curs i haurà d'exercitar aquestes objeccions fora del procés d'execució. Llavors, en cas de prosperar tals objeccions, quedarien sense eficàcia els actes executius realitzats (venda del bé en subhasta, per exemple) i, si escau, seria necessari rescabalar el deutor dels danys i perjudicis que se li haguessin irrogat.
En el cas de l'execució hipotecària, la normativa espanyola relativa a l'oposició a l'execució havia resultat des d'antany especialment restrictiva, per no dir pràcticament nul·la o inexistent, de manera que el deutor hipotecari, una vegada despatxada l’execució, no podia fer valer pràcticament cap defensa per impedir la venda del bé hipotecat i, si escau, evitar-ne el llançament. Aquest rigor va ser censurat i considerat contrari al dret europeu per la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sala Primera), de 14 de març de 2013. En concret, el FJ 63 d'aquesta sentència assenyala que "és procedent declarar que la normativa espanyola (el procediment d'execució hipotecària continguda en la LEC) no s'ajusta al principi d'efectivitat (del dret de la Unió Europea), ja que fa impossible o excessivament difícil, en els procediments d'execució hipotecària iniciats a instàncies dels professionals i en els quals els consumidors són part demandada, aplicar la protecció que la Directiva pretén conferir a aquests últims".
En conseqüència, el legislador espanyol s'ha vist obligat a ampliar les causes d'oposició a l'execució hipotecària i permetre al deutor que tingui la condició de consumidor la possibilitat d'impedir la venda del bé hipotecat al·legant el caràcter abusiu de la clàusula contractual que constitueixi el fonament de l'execució o que hagués determinat la quantitat exigible (38) .
(37) Vegeu sobre aquest tema art. 556 i 557 LEC.
(38) Cf. art. 695.1.4t. LEC, en la versió donada per la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social.
c) Secret del sumari
El principi d'audiència ha de regir en totes les fases del procés penal, també durant la instrucció. Per això, tan bon punt la investigació instructora es dirigeixi contra alguna persona concreta, perquè hi ha sospites raonablement fundades que ha participat en la comissió del delicte, és necessari fer un acte d'atribució judicial del delicte, és a dir, que el jutge posi en coneixement d'aquella persona l'obertura de les diligències instructores i els fets delictius que se li atribueixen i pels quals és investigat, de manera que es pugui informar dels actes d'investigació fets fins al moment, formular al·legacions i sol·licitar la pràctica de les diligències d'investigació que creguin oportunes per a defensar-se (39) . Amb anterioritat a la reforma de la LECrim operada l'octubre de 2015, aquest acte d'atribució del delicte era denominat "imputació". No n'hi ha prou, en efecte, que l'acusat gaudeixi en el judici de plenes oportunitats de defensa, sinó que també ha de disposar d'aquestes oportunitats durant la instrucció, ja que en aquesta fase es prepara el material probatori que es farà servir en el judici i és el moment en què es decideix si és procedent l'obertura del judici o l'arxivament de les actuacions.
Malgrat el que s'acaba de dir, permetre que la persona sospitosa d'haver comès el delicte s'assabenti que està en marxa un procés penal i que tingui coneixement de les actuacions fetes a vegades podria frustrar el desenvolupament correcte de la instrucció, i possibilitar que l'investigat destruís proves, que fugissin altres participants en el delicte, etc. Per a evitar aquest resultat, el legislador permet, en aquests casos, declarar secreta la instrucció, declaració que es pot referir indiscriminadament a la totalitat dels actes de la instrucció o afectar només algunes actuacions concretes (40) .
Aquesta declaració de secret, com veurem, significa que tan sols el jutge i el ministeri fiscal poden tenir coneixement dels actes d'investigació que es practiquin, amb exclusió de l'investigat i de les acusacions que eventualment s'hagin mostrat com a parts en les actuacions.
Cal distingir aquesta declaració de secret del secret vers els tercers o el públic en general inherent a la instrucció. En efecte, les actuacions de la instrucció són per definició i sense excepcions secretes, en el sentit que només les poden conèixer les parts i el jutge que intervenen en el procés. La declaració de secret no fa referència al secret respecte del públic, sinó en relació amb el mateix investigat i els acusadors diferents del fiscal.
Però aquesta declaració de secret no pot ser il·limitada. Té, d'una banda, un límit temporal (41) i s'ha d'alçar com a mínim deu dies abans de concloure la instrucció (42) per tal que l'investigat pugui prendre coneixement de les actuacions practicades i pugui al·legar i instar els actes d'investigació que li convinguin.
d) Processos sumaris
Es denominen sumaris certs processos civils destinats a dispensar una tutela jurisdiccional en supòsits en els quals urgeix a l'actor obtenir-la amb especial celeritat.
La manera d'aconseguir protecció tan ràpid és senzill i consisteix, expressat de manera sintètica, a retallar les facultats al·legadores o probatòries del demandat permetent-li que oposi enfront de la demanda només certes al·legacions o que es valgui tan sols de certs mitjans de prova. D'aquesta manera, la fase d'al·legacions i prova es redueix dràsticament i cal dictar una sentència amb gran rapidesa, en aquells supòsits en què, d'una altra manera, la tutela jurisdiccional no aprofitaria a l'actor o només li reportaria una protecció completament precària.
És evident que això suposa impedir al demandat exercitar amb plenitud el seu dret de defensa. Com que tal limitació, sense més, resultaria contrària al bon sentit i a l'imperatiu de l'art. 24.1 CE, l'ordenament jurídic priva aquestes sentències de l'autoritat de la cosa jutjada (43) , de manera que el demandat pot dirigir-se posteriorment als tribunals per fer valer –ara sí– amb plenitud totes les al·legacions i proves de què disposi per a aconseguir que sigui revocada la tutela atorgada mitjançant el procés sumari.
Exemple
Exemples d'aquest tipus de processos es poden trobar en certes especialitats del judici verbal de la LEC (44) i, entre altres, cal destacar els casos dels processos sobre tutela sumària de la possessió (45) i aquells en els quals s'exercita la pretensió de desnonament o recuperació d’una finca urbana, donada en arrendament per impagament de la renda o lloguer o per expiració legal o contractual del termini.
Aquest últim cas –el denominat procediment de desnonament– pot resultar especialment il·lustratiu sobre com funciona un procediment sumari. Si l'arrendador sol·licita judicialment el desnonament (46) per impagament de la renda, l'art. 444.1 LEC gairebé no permet a aquest arrendatari oposar una altra al·legació i prova que no siguin les d'haver satisfet la renda l'impagament de la qual fonamenta la petició de desnonament. L'ordenament jurídic no exclou que l'arrendatari, malgrat no haver acreditat pagar la renda, pogués, no obstant això, tenir dret a seguir ocupant l'immoble. Succeeix, tanmateix, que les raons que fonamenten aquest dret a seguir ocupant l'immoble no les podrà fer valer en el procediment de desnonament, la qual cosa significa sobretot que no podrà evitar que es dicti i s'executi la sentència ordenant el seu llançament. Per fer valer aquestes raons haurà d'acudir posteriorment a un altre procés on se li permetrà al·legar i provar tot el que convingui al seu dret.
Com es pot comprovar, no s'ignora el dret de defensa del demandat sinó que es reconeix i es pot fer efectiu a través d'un altre procediment judicial amb posterioritat a recaure la sentència en el judici sumari. Es tracta, doncs, d'un cas d'audiència diferida. Actuar d'una altra manera, per exemple en el cas del desnonament, suposaria en la pràctica que la recuperació de la finca ocupada per l'inquilí incomplidor quedés postergada per anys, la qual cosa equivaldria a frustrar el dret del propietari i a desincentivar el mercat dels lloguers.
(44) Cfr. art. 439 i s. LEC.
(45) Que la LEC de 1881 denominava interdictes.
(46) L'expulsió de l'arrendatari de l'immoble que ocupa.
L'abast del principi d'audiència, d'altra banda, és ben divers segons si es tracta d'un procés penal o d'un procés civil, laboral o contenciós administratiu.
1) En el cas penal, el principi d'audiència no queda satisfet en la majoria dels casos amb la mera possibilitat o oportunitat de comparèixer en les actuacions i amb la subsegüent oportunitat de defensar-se, sinó que arriba més enllà, fins a exigir la presència de l'acusat com a condició de validesa de les actuacions. És a dir, hi ha casos en què no es poden dur a terme actuacions processals vàlides amb l'acusat en "rebel·lia", mot emprat pels textos legals que no vol tenir cap connotació valorativa, sinó tan sols designar la mera absència o no compareixença d'una part en les actuacions processals. Concretament la transcendència de la rebel·lia en el procés penal és, a grans trets, la que ara s'exposa:
a) La instrucció penal es pot dur a terme vàlidament tot i la rebel·lia de l'imputat, sempre que l'absència no tingui com a causa una notificació irregular a l'investigat dels òrgans judicials o que s'hagi intentat diligentment aquesta notificació sense èxit. Es tractaria, doncs, dels casos de rebel·lia voluntària o l'ocasionada per la impossibilitat de localitzar l'investigat un cop exhaurides les diligències necessàries previstes per a aquests casos. La personació de l'investigat es configura com a deure, de manera que si no compareix de manera voluntària se'l pot conduir forçosament per mirar d'assegurar la seva presència. En tot cas, doncs, l'absència de l'investigat, com a tal, no causa la suspensió del procés.
b) Al contrari que en la instrucció, perquè es pugui celebrar el judici, generalment cal que hi hagi l'acusat. Altrament, o no es pot celebrar o, si l'acusat s'absenta o s'impossibilita un cop han començat les sessions del judici (47) , s'ha de suspendre. L'excepció a aquesta regla és el judici per delictes lleus (48) i el procediment abreujat (49) , limitat en aquest cas al supòsit que l'investigat hagués designat en el seu dia un domicili perquè se li practiquessin les notificacions i que la pena sol·licitada no excedeixi dos anys de privació de llibertat o de sis, si és d'una altra naturalesa. En aquest supòsit, a més, malgrat la seva absència, l'acusat ha d'estar defensat per advocat en el judici.
En definitiva, el dret prefereix que es deixi d'imposar una pena elevada al fet que això es faci sense que l'acusat hagi assistit a l'acte on es decidia sobre el càstig. És a dir, que l'acusat pot paralitzar l'acció de la justícia amb la seva conducta evasiva. Per això, la rebel·lia només impedeix el judici si es tracta d'imposar penes elevades, no en la resta dels casos (judici per delictes lleus, certes penes no privatives de llibertat, etc.).
2) En el cas del procés civil, la rebel·lia del demandat no es cap obstacle per a l'inici i continuació de totes les actuacions fins a la sentència (50) .
El principi d'audiència tan sols exigeix que es concedeixi al demandat l'oportunitat de comparèixer en el procés per a defensar-se, però no significa pas el deure de fer-ho.
Per descomptat, perquè la rebel·lia no viciï de nul·litat el procés cal que sigui voluntària o, en tot cas, que hagi resultat impossible comunicar al demandat l'existència del procés. Si el condemnat en rebel·lia acredita que la manca de compareixença va ser involuntària, en no haver tingut coneixement de les actuacions o en haver-li estat feta una notificació irregular, la llei preveu mecanismes per a provocar la rescissió de la sentència ferma dictada en rebel·lia (51) .
És important tenir en compte que en el dret espanyol la rebel·lia no provoca la condemna automàtica del demandat ni s'equipara a l'aplanament a la demanda o a l'admissió de fets, com en altres ordenaments jurídics, sinó només (i no és poc) a la pèrdua d'oportunitats de defensa (52) . El jutge estimarà o no la pretensió actora tan sols si considera que els fets al·legats per l'actor comporten la conseqüència jurídica que pretén i sempre, naturalment, que aquest actor sigui capaç d'aixecar la càrrega probatòria que li correspongui en relació amb els fets.
6.2.3.Principi d'igualtat
Aquest principi postula l'equilibri o paritat d'oportunitats processals entre totes les parts que intervenen en el procés, sense que cap no disposi de més o més bones armes d'atac o defensa que les altres.
Això requereix que hi hagi paral·lelisme o equilibri entre les oportunitats de defensa de les parts, de manera que tota oportunitat d'al·legar o provar que es concedeix a una tingui la seva correspondència respecte de l'altra. Això no implica necessàriament una igualtat o paral·lelisme mimètic, exacte, pel que fa als actes del procés, de manera que cada part faci exactament el mateix, però exigeix que en conjunt es pugui deduir aquell equilibri o paritat en les oportunitats.
El principi d'igualtat està íntimament relacionat amb el principi d'audiència o contradicció. En concret, malgrat que la vulneració de la igualtat no implica necessàriament lesionar el principi d'audiència, sempre que es vulnera el principi d'audiència també es vulnera el d'igualtat. Vegem aquestes dues afirmacions amb més deteniment:
1) Si el principi d'audiència, com explicàvem, tan sols es transgredeix quan es dicta una resolució judicial que nega a un afectat tota possibilitat de defensa, les transgressions no absolutes de la igualtat que impliquin menyscabament d'oportunitats de defensa no arriben a lesionar el principi d'audiència en no excloure totalment la defensa.
2) Sempre que es vulnera el principi d'audiència també es vulnera el d'igualtat, sempre que la vulneració es produeixi respecte a alguna de les parts i no respecte a totes alhora. Altrament, hi hauria igualtat o paritat completa en la manca d'oportunitats, i al mateix temps vulneració del principi d'audiència respecte de totes les parts.
Aquesta relació amb el dret de defensa o prohibició d'indefensió permet posar en connexió el principi d'igualtat amb l'article 24.1 CE. Per això vulnerar-lo implica lesionar un dret fonamental, que permet utilitzar la via del recurs d'empara per a reaccionar-hi. Les desigualtats produïdes en l'àmbit del procés podrien implicar alhora una transgressió del dret a la igualtat davant la llei de l'article 14 CE.
Pel que fa al secret de sumari, és clar que, a més d'una modalització del principi d'audiència, implica també un desequilibri entre l'acusació i l'investigat, que queda del tot postergat o apartat de les actuacions, que se substancien sense que ell en tingui coneixement. Aquesta desigualtat s'acostuma a justificar en el fet que no implica res més que restablir l'avantatge que l'autor del delicte ha pres "anticipant-se", preparant l'acte antijurídic i la manera d'escapar de l'autoritat encarregada de la persecució. L'avantatge inicial que proporciona la declaració de secret, en conseqüència, restableix la igualtat que originàriament va impedir el delinqüent, el qual, a més, recupera totes les oportunitats defensives abans d'obrir-se el judici, en el qual també gaudirà de totes les garanties.
Fem una darrera i necessària consideració sobre aquest principi: tot i els indubtables esforços i avenços, legislatius i socials, per a garantir la igualtat entre els subjectes que intervenen en el procés, subsisteixen entre aquests certes disparitats o desequilibris difícilment corregibles. Concretament, malgrat l'existència i perfeccionament del dret a l'assistència jurídica gratuïta, sembla innegable que el fet de disposar de més o menys recursos econòmics no és un factor irrellevant pel que fa a procurar-se una assistència lletrada de qualitat o, si no es gaudeix d'aquest dret, a poder suportar les despeses del procés.

6.3.Principis específics del procés

Com ja hem dit abans, els principis específics regeixen tan sols en certes classes de procés (civil, penal, etc.) i, fins i tot en aquests casos, la seva vigència també pot trobar excepcions.
6.3.1.Principi dispositiu i principi d'oficialitat
Els dos principis volen respondre fonamentalment a les preguntes següents: a qui correspon iniciar el procés? Qui delimita el seu objecte o tema sobre el qual versa? La diferent manera en què respon cada un dels principis a aquests interrogants deriva de la naturalesa del dret substantiu que s'actua en els processos regits per un o l'altre.
El principi dispositiu regeix fonamentalment en el procés civil (també en el laboral i en el contenciós administratiu) i el d'oficialitat, sobretot, en el procés penal.
El principi dispositiu, en concret, és el que habitualment regeix en els processos en què es debaten qüestions relacionades amb drets sobre els quals les parts tenen la facultat de disposar. El principi dispositiu no és sinó el rerefons processal de la disponibilitat substantiva dels drets, o dit d'una altra manera, és la conseqüència o reflex necessari que provoca en el procés el reconeixement de l'autonomia de la voluntat respecte als drets subjectius. Aquests dos principis estan tan lligats a la naturalesa del dret substantiu que s'actua en el procés, que en algun cas, si s'apliqués el principi d'oficialitat al procés civil, l'essència del dret privat quedaria absolutament destruïda o desvirtuada.
Aquestes són les manifestacions característiques del principi dispositiu:
1) L'inici del procés només pot tenir lloc a instància de part
Si es tracta d'exigir l'efectivitat de drets subjectius sobre els quals el seu titular gaudeix de plena facultat de disposar, és precisament a aquest titular (53) a qui ha de correspondre en exclusiva la facultat d'iniciar el procés. Seria inimaginable que l'Estat, en la persona del jutge, pogués immiscir-se de tal manera en l'esfera jurídica dels particulars que arribés fins i tot a decidir per ells què n'han de fer, dels seus drets subjectius, sobretot els de caràcter patrimonial.
2) Les parts delimiten la matèria sobre la qual ha de versar el procés
A part de la iniciació del procés, les parts també tenen la facultat de delimitar la matèria sobre la qual ha de versar el procés. Altrament, com dèiem, arribaríem a una intolerable ingerència de l'Estat en l'esfera jurídica privada del ciutadà.
La matèria sobre la qual ha de versar el procés és una expressió amb la qual volem reunir dues qüestions: d'una banda, el que es coneix tècnicament com a objecte del procés, la delimitació del qual la duu a terme l'actor en la demanda (1); i d'altra banda, les excepcions o fets que, en un sentit genèric, impedeixen o desvirtuen els efectes jurídics que es deriven dels fets al·legats per l'actor en la demanda (2).
a) Com dèiem abans, la delimitació de l'objecte del procés la fa l'actor per mitjà d'un acte processal escrit, la demanda, i implica determinar tres elements:

  • Els subjectes contra els quals es dirigeix la demanda (element subjectiu).

  • La petició que es dirigeix al demandat o demandats (pètita o petitum).

  • Els fets i els fonaments jurídics en què es basen o en virtut dels quals es fa aquesta petició (causa de demanar).

Raó petitòria
Respecte de la raó petitòria, a part de fixar els fets en què es basa la seva pretensió, l'actor ha d'especificar també el punt de vista, títol o fonament jurídic que, aplicat als fets al·legats, justifica l'efecte jurídic pretès en la demanda (art. 400 LEC). Tanmateix, la necessitat de decidir el plet d'acord amb els fonaments jurídics al·legats per l'actor (art. 218.1.II LEC) no guarda relació amb el principi dispositiu, és a dir, amb la necessitat que els jutges civils només es pronunciïn sobre els drets subjectius de les parts si aquestes ho desitgen i en la mesura que ho desitgin, sinó que troba la seva justificació en la necessitat de salvaguardar el dret de defensa evitant que es dictin resolucions judicials basades en fonaments jurídics que el demandat no va poder rebatre en el procés. El legislador espanyol, no obstant això, podria haver obviat tal vinculació respectant escrupolosament el principi dispositiu si, tal com succeeix en altres ordenaments jurídics, hagués atorgat al tribunal la facultat d'acollir la demanda d’acord amb un fonament jurídic diferent de l'al·legat per l'actor sempre que hagués sotmès a debat amb les parts la procedència de decidir conforme a aquest fonament jurídic nou.
b) En tractar-se de drets disponibles, no solament correspon a les parts (en aquest cas a l'actor) la delimitació de l'objecte processal, sinó que el tribunal, per regla general, tampoc no pot tenir en compte altres excepcions que les formulades pel demandat. Per excepció s'entén aquí tot aquell fet capaç d'excloure, impedir o extingir els efectes jurídics derivats dels fets al·legats per l'actor (prescripció de l'acció, remissió del deute, nul·litat del contracte en què es basa l'actor, etc.). La regla general és que les excepcions han de ser al·legades pel demandat, sense que el jutge pugui apreciar-les d'ofici. Si l'acció per a reclamar un crèdit ha prescrit i el demandat no oposa a la demanda l'excepció de prescripció, el jutge no pot tenir en compte aquest fet que conduiria a la seva absolució, encara que es derivi amb claredat de les dades que consten en el procés. És necessària la voluntat del demandat de fer valer la prescripció com a excepció.
3) La sentència ha de ser congruent amb l'objecte del procés delimitat per l'actor i amb les excepcions al·legades pel demandat
Si a l'actor li correspon fixar els fets i el punt o punts de vista jurídics que delimiten l'objecte del procés i al demandat introduir les excepcions que poden impedir que prosperi la demanda, l'òrgan jurisdiccional no podrà decidir en la sentència sobre un altre objecte processal que el fixat per l'actor ni, per regla general, tenir en compte altres excepcions que les al·legades pel demandat. Altrament incorreria en incongruència (54) . Una sentència incongruent seria, per exemple, la que condemna a una cosa diferent de la reclamada per l'actor (pagament d'una indemnització en comptes de lliurament d'una cosa), la que dóna la raó a l'actor en virtut d'un fonament o raó jurídica no al·legat en la demanda o la que absol al demandat en virtut d'uns fets que ell no va al·legar com a excepció.
4) Les parts disposen sobre la continuació del procés
La voluntat de les parts té conseqüències importants pel que fa a la continuació del procés. Més en concret:
El procés acaba si les parts decideixen de mutu acord posar-hi fi mitjançant un acord, transacció o submissió a arbitratge (55) . També poden provocar la suspensió del procés durant un cert termini, si no perjudica l'interès general o de tercer (56) .
Malgrat que l'actor té la facultat exclusiva d'iniciar el procés, no té una facultat absoluta de posar-hi fi desistint-hi. El demandat es pot oposar a aquest desistiment i si el jutge troba que té un interès digne de protecció en la continuació del procés, farà que les actuacions prossegueixin fins a dictar sentència (57) .
Si el demandat s'aquieta o aplana a la pretensió formulada per l'actor, el procés, dins de certs límits, ha d'acabar amb una sentència que reconeix aquesta pretensió (58) .
El principi d'oficialitat és el principi antagònic al dispositiu. En els processos regits per aquest principi no es discuteix sobre un dret en relació amb el qual les parts tinguin poder de disposar lliurement, sinó sobre un interès que ultrapassa l'esfera purament privada i revesteix caràcter públic o indisponible. És el cas, sobretot, del procés penal, però també, en part, de certs processos diferents que versen sobre matèries excloses de la lliure disposició dels particulars.
Les manifestacions del principi d'oficialitat són exactament les contràries a les ara descrites com a pròpies del principi dispositiu.
a) La facultat d'iniciar el procés no sempre correspon en exclusiva a les parts, sinó també a l'òrgan judicial. És el que passa, sobretot, en la instrucció penal, on el jutge instructor ha d'ordenar la pràctica de diligències d'investigació tan bon punt tingui notícia que s'hagin produït uns fets amb aparença de delicte.
b) La delimitació de la matèria sobre la qual ha de versar el procés no queda exclusivament en mans de les parts, com passa en els processos regits pel principi dispositiu. La investigació que es duu a terme en la instrucció, per exemple, no se cenyeix als aspectes que indiquin els acusadors, sinó que el jutge instructor té el deure d'investigar rigorosament i exhaustivament tots els aspectes i circumstàncies dels fets per a depurar les conseqüències penals que se'n puguin derivar, encara que els denunciants o querellants no ho demanin i amb independència de quina part (acusador o investigat) beneficiïn o perjudiquin aquelles circumstàncies o aspectes dels fets. És possible, fins i tot, que arran de les investigacions el jutge, sense necessitat que les parts li ho demanin, inculpi persones que inicialment no havien estat objecte d'imputació.
c) En els processos regits pel principi d'oficialitat, com ara el penal, la sentència també s'ha de pronunciar exclusivament sobre els fets introduïts per les acusacions. Però a diferència del que passa amb la congruència pròpia del principi dispositiu, en el nostre cas l'harmonia o correlació entre acusació i sentència mai es fonamenta en el respecte a l'autonomia de la voluntat, sinó en la necessitat de preservar la imparcialitat del tribunal i evitar que esdevingui alhora jutge i part, i en el dret de defensa: si el jutge es pronunciés sobre fets no al·legats en el procés les parts quedarien indefenses, ja que no haurien estat escoltades quant a aquests fets. Aquests dos aspectes també apareixen en la congruència civil que, no obstant això, reposa en tot cas sobre el respecte a l'autonomia privada o facultat de disposició sobre els drets subjectius.
d) Pel que fa a l'acabament del procés, en els procediments regits pel principi d'oficialitat la voluntat de les parts té una incidència molt diferent que en els regits pel principi dispositiu. En el procés penal, concretament, la voluntat de les parts és irrellevant pel que fa a la conclusió de la instrucció, que podrà continuar si el jutge ho considera oportú, tot i la voluntat contrària de les parts. El judici oral del procés penal tan sols començarà si hi ha alguna part que acusa, però iniciat el judici ja no es pot evitar que acabi, tot i que les acusacions i els acusats estiguin d'acord a posar-hi fi, ja que el judici necessàriament ha d'acabar amb una sentència, condemnatòria o absolutòria.
El consens entre acusador i acusat pot tenir repercussions en la determinació de la pena que hagi d'imposar la sentència. Es tracta de la institució de la conformitat (59) . Mitjançant aquesta institució, l'acusat es conforma amb la pena (no superior a 6 anys) sol·licitada per l'acusació en un escrit presentat a l'inici del judici (60) , generalment després d'un pacte o negociació amb el Ministeri Fiscal. Aquesta conformitat vincula el tribunal que ha de dictar sentència imposant la pena conformada. De totes maneres, l'art. 787.3 LECrim disposa que si el jutge o tribunal considera incorrecta la qualificació penal dels fets o entén que la pena sol·licitada no és la que és procedent legalment, requerirà la part que va presentar l'escrit d'acusació més greu perquè manifesti si s'hi ratifica o no, i que el jutge o tribunal només podrà dictar sentència de conformitat si la part acusadora requerida modifica el seu escrit d'acusació en uns termes que la qualificació sigui correcta, la pena sol·licitada sigui procedent i l'acusat presti de nou la seva conformitat.
La conformitat és, en qualsevol cas, una institució polèmica i plena de problemes, ja que s’hi ha pogut veure, i no sense un bon fonament, una sort de manifestació dispositiva en un procés, el penal, que s’ha de regir predominantment pel principi d'oficialitat. Al contrari del que succeeix amb els interessos i drets de titularitat privada, conferir a l'acusador (sobretot al Ministeri Fiscal) la facultat de pactar o negociar sobre la imposició de les penes, a més de comportar uns riscos considerables, suposa conferir-li un poder difícilment conciliable amb el principi de legalitat, conforme al qual el fiscal ha d'instar la imposició de les penes que legalment li corresponguin, sense cap mena de marge per a aplicar criteris d'oportunitat en el moment de decidir si exercita l'acusació o quina pena sol·licita.
El fet que els processos penals conclosos després d'una conformitat facin innecessari celebrar un judici i dictar una sentència, constitueix un poderós motiu perquè el legislador espanyol –com els de la resta de països occidentals– admetin en major o menor grau la conformitat, ja que d'aquesta manera es descarrega als tribunals una gran càrrega de treball i s'estalvien importants despeses a l'erari públic.
Tot i el que s'acaba de dir, no falten processos predominantment regits pel principi dispositiu en els quals hi ha manifestacions del principi d'oficialitat, i viceversa.
Respecte del primer cas, els processos civils relatius a la capacitat de les persones, filiació, paternitat, maternitat, matrimoni, etc. són processos civils amb certes manifestacions del principi d'oficialitat: hi intervé el ministeri fiscal com a part (61) i es posen determinades limitacions a la disponibilitat de l'objecte processal, relatives sobretot al desistiment, a la renúncia i l'aplanament (62) .
Pel que fa al segon cas, el procés penal per delictes d'injúries i calúmnies contra particulars (63) conté manifestacions pròpies del principi dispositiu, ja que són delictes que tot sovint reben el qualificatiu de privats: el procés tan sols es pot iniciar mitjançant querella, a instància de part; el perdó de l'ofès extingeix la responsabilitat penal i provoca el final del procés (64) ; el ministeri fiscal no hi intervé, etc.
6.3.2.Aportació de part i investigació oficial
Es tracta de dos principis lligats amb els anteriors.
El principi d'aportació de part està vinculat al dispositiu i el d'investigació oficial al d'oficialitat. L'interrogant al qual miren de respondre aquests principis és el de a qui correspon aportar al procés els fets i les proves.
Coincideix així, en bona part, amb el que l'article 216 LEC designa com a principi de justícia rogada, conforme al qual "els tribunals civils decidiran els assumptes en virtut de les aportacions de fets, proves i pretensions de les parts, llevat dels supòsits en què la llei disposi uns altres casos especials". També ha quedat recollit en una fórmula llatina clàssica i molt estesa: iudex iudicet secundum allegata et probata partium.
És convenient advertir, però, que quant als fets que sustenten la pretensió, el principi d'aportació de part queda encavalcat amb el dispositiu: efectivament, determinar a qui correspon la iniciativa per a aportar els fets és tant com determinar a qui correspon iniciar el procés i delimitar el seu objecte, aspectes que abans hem posat en relació amb el principi dispositiu. Les consideracions que farem d'aquí endavant, doncs, aniran referides a l'aspecte probatori del principi.
En els processos regits pel principi dispositiu, l'aportació de les proves correspon generalment a les parts. Els poders d'iniciativa del tribunal són en aquesta matèria molt limitats, malgrat que no del tot inexistents (65) .
Tot i que el principi d'aportació de part acostuma a posar-se en relació amb el dispositiu, no sembla que aquest, estrictament, en sigui conseqüència o se'n derivi. Aportar les proves no és el mateix que aportar els fets. Aportar els fets, en efecte, és tant com delimitar l'objecte processal, el tema objecte de debat. És, en definitiva, una manifestació processal del poder de disposició sobre el dret subjectiu. Atorgar al jutge facultats per a configurar l'objecte processal seria tant com minvar el poder de disposició sobre el dret subjectiu per part del seu titular o, si es prefereix, equivaldria a atorgar al tribunal facultats de disposició sobre un dret subjectiu aliè. La disposició sobre el dret subjectiu deduït en el procés i la iniciativa del jutge per a portar al procés proves dirigides a acreditar els fets ja introduïts per les parts no són, però, coses incompatibles sinó, conceptualment, perfectament conciliables. Es podria, respectant escrupolosament el principi dispositiu, permetre al jutge cercar proves per a acreditar els fets ja introduïts en el procés.
El principi d'investigació oficial es relaciona amb el principi d'oficialitat i significa que la iniciativa per a cercar i aportar el material fàctic i el material probatori no correspon exclusivament a les parts sinó també al tribunal. Vegem en què es tradueix aquest principi en el procés penal.
Durant la fase d'instrucció del procés penal el jutge disposa de plenes i il·limitades facultats per a investigar i cercar proves, a favor o en contra de l'investigat. És en aquesta fase processal on es prepara el judici i les proves que s'hi han de fer valer.
Un cop obert el judici la iniciativa probatòria del tribunal experimenta limitacions. Encara que l'article 728 LECrim digui que "no es podran practicar altres diligències de prova que les proposades per les parts", l'article 729.2 LECrim confereix al tribunal una facultat omnímoda d'iniciativa probatòria en permetre-li acordar qualsevol prova no demanada per les parts relativa als fets objecte d'acusació. El Tribunal Suprem ha opinat alguna vegada que la interpretació literal del precepte és contrària al principi acusatori i significa convertir el jutge en acusador o en defensor de l'acusat (66) . Després d'algunes vacil·lacions sembla que s’ha imposat una concepció integradora: obert el judici, el tribunal pot portar proves al procés per iniciativa pròpia, sempre que aquestes proves no vagin dirigides a provar l'existència dels fets rellevants, sinó que corroborin o verifiquin el resultat de les proves que, sobre l'existència dels mateixos fets, hagin sol·licitat les acusacions (67) .
Finalment, els principis d'aportació de part i d'investigació oficial apareixen a vegades barrejats, ja que hi ha processos fonamentalment regits pel principi d'aportació de part en els quals, en canvi, hom pot observar manifestacions del principi d'investigació oficial, com ara en els processos sobre capacitat, filiació, matrimoni i menors, en què l'article 752.1.II LEC confereix al tribunal plenes facultats per a decretar la pràctica de proves no sol·licitades per les parts.
6.3.3.Lliure valoració i valoració legal de la prova
Un cop aportat al procés el material probatori a través dels mitjans establerts pel dret (prova de testimonis, documental, pericial, etc.), el jutge s'enfronta a l'àrdua tasca de valorar aquest material, decidint si considera o no provats els fets debatuts en el procés. Per a fer aquesta valoració tan complicada l'ordenament jurídic acostuma a conferir-li una àmplia llibertat, cosa ben comprensible, ja que es tracta d'una operació que revesteix característiques peculiars en cada supòsit i sobre la qual poques orientacions o pautes generals es poden oferir. La prudència, el bon sentit i l'objectivitat són algunes de les qualitats que necessiten els jutjadors per a fer aquesta operació que, en tot cas, s'ha de reflectir en la sentència i resultar mínimament raonable i motivada. D'aquí ve que les lleis processals diguin que el tribunal apreciarà les proves segons la seva consciència (68) o, altres vegades, segons les "regles de la sana crítica (69) ".
Com s'acaba de dir, cal remarcar que lliure apreciació de la prova no equival a una apreciació superficial, lleugera o poc acurada del material probatori, sinó a una valoració que, si bé podria resultar discutible, ha de ser en tot cas motivada, racional i reflexiva. La motivació és especialment important, ja que per mitjà de la motivació es pot seguir el procés mental recorregut pel jutge i, si s'escau, es fa possible un recurs eventual per a denunciar la inconsistència del raonament.
Aquest principi de lliure valoració és el vigent tant en el procés penal com en el civil. En aquest segon cas, però, hi ha un supòsit en el qual la llei prescindeix del raonament del jutge i li imposa una determinada manera de valorar la prova. Es tracta de l'autenticitat dels documents públics (70) i dels privats no impugnats per la part a qui perjudiquen (71) . Aquestes dues classes de documents, en efecte, "faran prova plena del fet, acte o estat de coses que documentin, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat dels fedataris i d'altres persones que, si s'escau, hi intervinguin (72) ".
En tot cas, l'abast de la prova legal (no lliurement valorable) arriba als aspectes detallats en l'article 319.1 LEC. S'ha d'observar que aquests aspectes, en el cas dels documents públics, són els que resulten accessibles a la percepció visual i auditiva del fedatari. Tot el que quedi fora d'aquesta percepció queda exclòs de la prova legal. És a dir, el document públic fa prova plena i irrefutable, per exemple, del fet que el comprador i el venedor han acordat una certa operació. Però això no exclou que estiguessin duent a terme una simulació, és a dir, que malgrat que manifestaven davant el notari vincular-se amb una compravenda, en realitat s'havien posat d'acord prèviament per a concloure una donació encoberta. La sinceritat o veracitat de les declaracions, amb altres paraules, no queden cobertes per la norma de valoració legal de la prova.
6.3.4.Principi acusatori i principi inquisitiu
Es tracta de dues formes o sistemes d'organitzar el procés penal d'acord amb el principi d'oficialitat. Cada un d'aquests ha estat predominant en diferents moments històrics. Actualment, es pot detectar en el procés penal espanyol manifestacions de tots dos principis, tot i que destaca de molt la vigència de l'acusatori.
Com assenyala Armenta Deu, el principi acusatori es pot sintetitzar en dues idees ben simples: "no hi ha procés sense acusació" (l'expressió llatina nemo iudex sine actore vol significar la mateixa idea) i "qui acusa no pot jutjar". Totes dues idees, com veurem a continuació amb més detall, tenen com a objectiu preservar la imparcialitat o neutralitat del jutjador.
Aquests són, més concretament, els aspectes que podem considerar essencials i definidors del principi acusatori:
a) Necessitat del fet que hi hagi una acusació
Un procés penal regit pel principi o sistema acusatori no es pot iniciar si no és en virtut d'una acusació, és a dir, d'un acte fet per un individu diferent del mateix jutjador, que introdueix els fets justiciables, els qualifica com a subsumibles en un determinat tipus penal i sol·licita que s'imposi la pena que se'n derivi. D'aquesta manera, les funcions d'acusar i jutjar queden en el sistema acusatori completament separades i atribuïdes a subjectes diferents.
b) Separació de les tasques d'instruir i jutjar
Instruir, com dèiem, significa investigar uns fets amb aparença delictiva, mirant d'esbrinar les circumstàncies que els envolten, de descobrir els seus responsables i de reunir el material probatori que s'hagi de fer servir en un eventual judici oral.
Com tota investigació, instruir també implica formular o plantejar-se hipòtesis respecte de la possible autoria dels fets i enfocar en aquesta direcció les diligències i actuacions. Tot sovint implica, fins i tot, adoptar mesures cautelars enèrgiques contra una persona, com ara decretar la presó provisional o impedir-li sortir del país. Des de fa segles es considera que dur a terme aquestes activitats instructores fa el jutge instructor inhàbil per a decidir la causa dictant la sentència, ja que és molt probable que hagin quedat en el seu ànim prejudicis i fixacions psicològiques respecte a l'investigat, incompatibles amb un enjudiciament objectiu i imparcial.
En els processos regits pel principi acusatori, doncs, sempre hi ha una autoritat que instrueix i un tribunal que coneix del judici i dicta la sentència.
c) Correlació entre acusació i sentència
En paraules d'Armenta Deu "la sentència no pot condemnar el subjecte per un fet punible diferent del que va ser objecte d'acusació, ni un subjecte diferent del que va adquirir la condició d'investigat durant la instrucció i posteriorment va ser objecte d'acusació".
d) Prohibició de reformatio in peius
Com també assenyala Armenta Deu, l'exigència d'acusació s'estén a les diferents instàncies, sense que es pugui entendre que l'existent en la primera serveixi per a la segona. Així, doncs, si el condemnat interposa recurs i l'acusador no s'afegeix al recurs demanant l'agreujament de la condemna imposada, la sentència dictada en el recurs no pot agreujar o empitjorar la dictada en la primera instància. Seria tant com condemnar sense acusació, que en aquest s'hauria d'articular per mitjà de la petició de l'acusador a partir de demanar l'agreujament de la condemna en la instància oberta pel condemnat per a obtenir l'absolució o la reducció de la pena.
En el principi o sistema inquisitiu és el revers de l'acusatori. En concret, hi ha identificació entre acusador i jutge. És a dir, hi ha una mena de procés a dues bandes: l'òrgan judicial i l'acusat que resta sotmès als poders d'aquell. Hi manca el tercer neutral o imparcial, ja que el jutge assumeix el paper de part acusadora. D'altra banda, també hi ha identificació entre el tribunal que instrueix la causa i el que dicta la sentència.
El sistema inquisitiu pur ha estat abandonat a la major part del món occidental. De fet, una de les reivindicacions més importants de les revolucions liberals del segle XIX és la supressió del sistema inquisitiu i la implantació d'un procés, entre altres aspectes, acusatori o de parts, per a garantir la imparcialitat del jutge i refrenar el seu poder omnímode envers l'inculpat.
Però el sistema inquisitiu compta amb un avantatge que és, en principi, absent en l'acusatori: assegura la persecució de tots els delictes, ja que l'acusador és una autoritat pública a la qual es confia aquesta escomesa. En un sistema on ha d'aparèixer una persona diferent del jutge per a sostenir l'acusació, en canvi, res no assegura la persecució de tots els delictes, sinó tan sols la d'aquells que algú estigui interessat a promoure.
La creació del ministeri fiscal és la clau i constitueix la solució trobada en la majoria dels països per a superar el sistema inquisitiu i assegurar la persecució de tots els delictes en un sistema acusatori.
L'actual sistema d'enjudiciament penal espanyol és qualificable com a sistema acusatori formal o mixt, ja que, a part del que s'acaba de dir sobre el ministeri fiscal, és un sistema acusatori amb certs trets propis de l'inquisitiu.
En concret, la instrucció és una fase que pot funcionar de manera completament inquisitiva. El jutge ha d'investigar qualsevol fet amb aparença delictiva, amb independència que hi hagi o no acusadors personats en les actuacions, tan bon punt en tingui coneixement o notitia criminis. Ara bé, closa la instrucció, perquè s'obri el judici serà necessari que hi hagi algú, el ministeri fiscal o un particular, que exerceixi l'acusació. Contràriament es procedeix a arxivar o sobreseure les actuacions.
Tanmateix, el sistema espanyol d'enjudiciament penal imposa de manera terminant la separació entre les funcions d'instruir, d'una banda, i conèixer del judici oral i dictar la sentència, de l'altra. Tant és així que haver estat instructor inhabilita radicalment per a formar part del tribunal que ha de dictar la sentència i constitueix causa de recusació (73) .

6.4.Principis del procediment

Com ja es va dir en el seu moment, en referir-nos al procediment en sentit específic, fem al·lusió al vessant més extern de les actuacions processals, a la successió d'actes i tràmits en els quals es concreta l'activitat jurisdiccional. Els dos principis fonamentals en aquesta matèria són el d'oralitat i el d'escriptura, dels quals deriven quasi tots els altres. En efecte, els principis d'immediació, publicitat i concentració són propis del procés regit per l'oralitat, mentre que la mediació, la preclusió i l'eventualitat són més aviat propis del procés regit per l'escriptura.
6.4.1.Oralitat i escriptura
Fa referència a la manera com es produeixen els actes processals i, en un sentit específic, la manera en què s'ha de produir el material processal (fàctic i probatori) que ha de ser tingut en compte pel tribunal en dictar la sentència.
El principi d'oralitat implica que només són vàlids els actes processals duts a terme en forma oral i tan sols es pot tenir en compte per a dictar sentència el material processal introduït d'aquesta manera. En el cas del principi d'escriptura passaria el mateix amb la forma escrita.
Cap dels principis que ens ocupen no acostumen a regir de manera absoluta, ja que qualsevol procés conté actuacions que es duen a terme en forma oral i d'altres en forma escrita. L'oralitat consisteix, sobretot, que hi hagi una compareixença de les parts davant del jutge en la qual es practiqui la prova. Fins i tot en els procediments que habitualment es consideren paradigma d'oralitat hi ha certs actes escrits, com ara, l'escrit de demanda, que existeix en tots els processos civils, o l'escrit d'acusació (qualificacions provisionals, denúncia, querella, etc.) en els processos penals.
L'article 120.2 CE vol que el procediment sigui predominantment oral, sobretot en matèria criminal. De fet, actualment ja es pot afirmar que l'oralitat predomina en el dret processal espanyol. El procés penal ho ha estat ja des d'antuvi, i també el procés laboral. Des de la promulgació de la LEC de 2000 el procés civil ha passat de ser un procés escrit a quedar conformat com un procés predominantment oral. Efectivament, l'anomenat judici verbal és del tot oral, amb l'excepció de l'escrit de demanda. En el judici ordinari, la demanda i la contestació a la demanda tenen lloc per escrit, però la successiva audiència prèvia al judici i el mateix judici consisteixen en una compareixença de les parts davant del jutge. En el nou procés contenciós administratiu instaurat per la LRJCA de 1998 també s'ha mirat d'augmentar el protagonisme de l'oralitat.
6.4.2.Immediació
La immediació està considerada com un principi conseqüència de l'oralitat i reclama que l'òrgan judicial prengui un contacte directe amb les parts processals i el material probatori que es dedueix en el procés. Es considera, amb raó, que sense aquest contacte directe resulta impossible impartir justícia recta.
En efecte, com pot valorar correctament la prova qui no ha presenciat la seva pràctica? Com es poden valorar amb encert les declaracions dels testimonis o dels mateixos litigants si no s'han escoltat directament, amb la consegüent possibilitat de demanar aclariments? La transcripció d'aquestes paraules després d'haver estat rebuda la declaració, per exemple, davant d'un funcionari, no permetria la majoria de les vegades que el tribunal es fes una idea encertada o el més propera a la realitat: un gest, l'actitud dubitativa o segura del testimoni, etc. són factors gens irrellevants en el moment de valorar la prova i mirar de cercar la veritat sobre els fets controvertits en el procés. Aquesta presència, directa i activa, del jutjador és, per tant, essencial, almenys en la pràctica de la prova. Si es tracta d'al·legacions o de discutir sobre fonaments jurídics la immediació i l'oralitat també poden ser importants, però ni de bon tros en la mateixa mesura que en el cas de la prova, on resulta absolutament ineludible. I d'altra banda, com es pot valorar lliurement la prova si el jutjador no es prengués ni tan sols la molèstia de ser present durant la seva pràctica?
El legislador mira d'assegurar aquesta immediació en diferents preceptes. Així, en el procés penal, estableix la necessitat que el tribunal presenciï la pràctica de la prova en més d'un article (74) . A més, si s'absenta algun membre del tribunal el judici s'haurà de suspendre (75) .
Pel que fa al procés civil, l'article 137 LEC consagra expressament el principi d'immediació i, el que és encara més important en la pràctica, en l'apartat tercer sanciona amb la nul·litat de ple dret la infracció de la immediació. L'article 289.2 LEC torna a recordar la necessitat d'immediació pel que fa a la pràctica de la prova. En l'article 194 LEC es disposa que només poden participar en la deliberació i decisió del plet els jutges o magistrats que haguessin estat presents durant la vista del judici. I l'article 200 LEC disposa que si el titular d'un òrgan judicial unipersonal que hagués assistit a la vista s'impossibilita posteriorment per a votar, serà necessari tornar-la a repetir, sense que pugui fer-ho un altre jutge a la vista de la documentació de les actuacions.
Article 749.I LECrim
I l'article 749.I LECrim estableix que si la suspensió per aquest motiu s'ha de perllongar indefinidament o per un temps massa llarg, es deixarà sense efecte la part del judici celebrada i se citarà a un nou judici que s'haurà de celebrar quan desaparegui la causa de suspensió o quan es pugui reemplaçar el membre del tribunal absent. En efecte, si passa molt de temps des del moment en què el jutjador va presenciar la prova fins al moment de valorar-la, és molt probable que les impressions i records que en va treure es vagin esvaint i difuminant, de manera que ja no tingui aquella percepció directa i "fresca" que pot assegurar en més gran mesura una resolució encertada.
El contacte directe amb les parts, les proves i, en general, amb el material processal que implica el principi d'immediació no impedeix que la presència física dels jutjadors, de les parts i de les diferents persones que poden intervenir en un procés (testimonis, perits, etc.) sigui substituïda per mitjans tècnics, especialment la videoconferència, que permetin transmetre en bones condicions la imatge i el so. Referent a això, vegeu l'article 229.3 LOPJ i les línies que dedicarem a aquesta qüestió més endavant, quan tractem sobre els requisits de forma dels actes processals i, concretament, sobre l'ús de les noves tecnologies en la realització dels actes processals.
6.4.3.Concentració, preclusió i eventualitat
El principi de concentració és conseqüència del d'oralitat, mentre que els de preclusió i eventualitat enllacen directament amb el d'escriptura.
Concentració significa la necessitat de concentrar les actuacions (incidents, impugnacions o al·legacions de qualsevol mena) en una sola audiència, vista o compareixença; o en cas que això no sigui possible, en el menor nombre possible d'audiències i tan properes entre si com resulti factible.
En efecte, tractant-se d'actuacions orals, és necessari que no s'esvaeixi o desdibuixi en l'ànim del jutjador la percepció immediata i fresca obtinguda en presenciar la pràctica de la prova, cosa que es podria esdevenir si el judici es fragmentés en moltes sessions o, ni que fossin poques, en sessions cronològicament molt separades entre si.
En un procés escrit o en les fases escrites d'un procés sobretot oral no hi ha concentració. Els actes escrits es van succeint un darrere l'altre.
En aquest supòsit, si es vol assegurar que les actuacions discorrin amb certa agilitat i no quedin paralitzades és necessari establir terminis dintre dels quals les parts poden dur a terme un determinat acte processal. I també és necessari que els terminis siguin preclusius, fet que significa que, transcorregut el temps establert, queda tancada, desapareix l'oportunitat de fer l'acte corresponent (76) .
(76) Tal com defineix l'article 136 LEC la preclusió.
Així, per exemple, es podria dir que l'oportunitat d'interposar el recurs d'apel·lació preclou al cap de cinc dies després d'haver estat notificada la sentència.
L'anomenat principi d'eventualitat també és conseqüència de l'escriptura. Significa que, a vegades, és necessari acumular subsidiàriament o eventualment peticions que poden resultar fins i tot contradictòries o mútuament excloents, ja que hi ha un termini per a formular peticions, que un cop transcorregut, acaba l'oportunitat de fer-ne d'altres.
Això només s'esdevé en un procediment o en un tràmit processal escrit, ja que si es tracta d'una vista o compareixença oral durant el seu decurs serà possible formular les peticions que siguin necessàries.
El principi d'eventualitat es pot reflectir de manera molt especial en els escrits de la demanda o de contestació de la demanda
Imaginem el cas que el demandant vol obtenir la resolució d'un contracte. La primera cosa que farà en redactar les peticions de la seva demanda serà que el tribunal declari resolt el contracte. Tanmateix, tem que potser aquesta petició li pugui ser denegada per manca d'algun pressupòsit legal necessari. En cas de no obtenir la resolució contractual, però, confia que podria, almenys, aconseguir del tribunal la condemna del demandat a fer la prestació a la qual resta contractualment obligat. Totes dues peticions són mútuament excloents: la primera implica destruir el vincle contractual i la segona pressuposa mantenir-lo. Formular totes dues peticions alhora seria tant com incórrer en un absurd lògic. El tribunal i el demandat no podrien saber exactament què pretén l'actor. El que és possible, però, és acumular eventualment o subsidiàriament les dues peticions, és a dir, demanant les peticions successives només per al cas que siguin desestimades les precedents.
6.4.4.Publicitat i secret
La publicitat de les actuacions processals i el seu secret s'acostumen a relacionar, respectivament, amb el principi d'oralitat i amb el d'escriptura. Llevat d'algun cas que més endavant referirem, es pot afirmar que no hi ha en dret espanyol processos o actuacions processals secrets.
El que passa és que les actuacions escrites d'un procés, tot i que els interessats a conèixer-les puguin sol·licitar-ne informació i accedir-hi (77) , no són tan fàcilment cognoscibles com les que es duen a terme en una audiència pública, que es pot presenciar i a la qual es pot assistir.
Publicitat significa la possibilitat que qualsevol pugui conèixer i seguir el decurs del procés.
L'ordenament jurídic espanyol recull l'exigència del procés públic, començant des de la mateixa Constitució en els articles 24.2 i 120.1, fins als articles 232 LOPJ i 680 LECrim, 138 LEC.
Com preveuen l'article 120.1 CE, la publicitat pot restar subjecta a limitacions en els supòsits establerts per llei. Una primera excepció, és la de la instrucció que, com ja vàrem dir en el seu moment, sempre és secreta o reservada estrictament a les parts (78) , encara que fins i tot aquestes poden quedar apartades temporalment amb l'excepció del fiscal, mitjançant la declaració de secret de sumari (79) .
Aquesta exigència legal de secret de les actuacions instructores pot sorprendre el lector que segueixi amb certa atenció l'actualitat informativa. Per lamentable que sigui, no ha estat i no és infreqüent llegir informacions sobre instruccions penals en curs que, segons el que hem dit, mai no haurien d'haver sortit dels locals judicials o del coneixement de les parts.
A més, la mateixa LECrim en l'art. 680.II preveu la possibilitat que les sessions del judici es puguin celebrar a porta tancada quan així ho exigeixen raons de moralitat o d'ordre públic, o el respecte degut a la persona ofesa pel delicte o a la seva família. Els articles 232.2 LOPJ i 138.2 LEC estableixen disposicions semblants, referides a la protecció dels drets fonamentals, de la vida privada de les persones, dels interessos nacionals o dels menors, etc.
6.4.5.Impuls processal d'ofici
En aquest epígraf es mirarà de determinar a qui correspon impulsar o prendre la iniciativa perquè es continuï la tramitació del procés, o, si es prefereix, en tractar-se el procés d'una successió d'actuacions, un cop s'hagin iniciat s'ha de determinar a qui s'atribueix la iniciativa perquè es dugui a terme l'actuació o tràmit següent.
Sobretot en matèria civil, fins ben entrat el segle XX, la LEC disposava que eren les parts les que havien d'anar impulsant el procediment en les fases o estadis successius, si no volien que sobrevingués la caducitat i es posés fi al procés. Dominava, doncs, l'anomenat impuls processal de part.
Actualment, l'impuls processal d'ofici és la norma general en tots els ordres processals. Ja no és necessari que siguin les parts les que impulsin la successió de les fases o etapes del procés, sinó que ho fa el jutge per iniciativa pròpia. La inactivitat de les parts pot donar lloc a la preclusió, és a dir, a la pèrdua d'oportunitats, però mai a la paràlisi i mort per inanició del procés.
Ara bé, la llarga inactivitat de les parts tampoc no pot deixar de tenir alguna conseqüència en el procediment. Per això, l'article 237 LEC estableix que "es tindran per abandonades les instàncies i els recursos en tota classe de plets si, tot i l'impuls d'ofici de les actuacions, no es produeix cap activitat processal en el termini de dos anys, quan el plet estigui en primera instància; i d'un, si és en segona instància o pendent de recurs extraordinari per infracció processal o de recurs de cassació". De tota manera, l'article 238 LEC aclareix que no es produeix la caducitat si el procediment ha quedat paralitzat per força major o per qualsevol altra causa contrària o no imputable a la voluntat de les parts o els interessats. I l'article 239 LEC encara duu a terme una altra precisió en assenyalar que no hi ha caducitat de les actuacions executives tot i el decurs del temps. En efecte, les actuacions executives poden quedar paralitzades durant molt de temps, sobretot perquè no es troben béns en el patrimoni de l'executat. Si s'apliquessin aquells terminis de caducitat, l'executat insolvent, a més d'haver frustrat la satisfacció del creditor executant, encara quedaria formalment alliberat del procés d'execució.

7.Els actes processals

7.1.Consideracions inicials. Fets i actes processals

Algunes pàgines abans definíem el procés com el conjunt o successió d'actes per mitjà dels quals s'exerceix la funció o potestat jurisdiccional. Ara es tracta d'estudiar el règim jurídic al qual se sotmeten aquests actes.
En primer lloc, s'ha distingit l'acte processal del fet processal.
Acte processal és una acció o conducta d'algun dels individus que participa en el procés (fonamentalment, l'òrgan jurisdiccional o les parts) adreçat a produir un efecte jurídic (presentar una demanda, notificar una resolució judicial, dictar una sentència). Quan parlem d'acte volem significar una acció voluntària, conscientment dirigida a la producció d'aquella conseqüència prevista pel dret.
Els fets processals, en canvi, són esdeveniments independents de la voluntat humana als quals l'ordenament jurídic enllaça certes conseqüències jurídiques: la mort d'una de les parts en el procés dóna lloc a la successió processal, el decurs del temps provoca l'extinció o desaparició de certes oportunitats processals, etc.
És ja clàssica la classificació dels actes processals en declaracions de voluntat, declaracions de ciència i manifestacions de voluntat.
Les declaracions de voluntat són expressions de voluntat o volicions exterioritzades en forma oral o escrita pels subjectes que intervenen en un procés, i a les quals el dret lliga certs efectes.
Les declaracions de ciència són actes mitjançant els qual no s'expressa una resolució de la voluntat o una volició amb transcendència jurídica, sinó uns coneixements, com ara la declaració d'un testimoni, l'interrogatori de les parts, etc.
Manifestacions de voluntat, finalment, són actes, no orals ni escrits, que manifesten, revelen o, si es prefereix, que el dret interpreta com a resolucions de la voluntat en un determinat sentit.

7.2.Regulació dels actes processals en lleis diferents

La regulació dels actes processals es troba en diferents cossos normatius. D'una banda, la LOPJ conté moltes disposicions sobre els actes processals que són vàlides per a qualsevol tipus de procés. D'altra banda, les diferents lleis de procediment (LEC, LECrim, LRJCA i LPL) també tenen disposicions relatives al règim dels actes processals. Certament, com s'ha posat de manifest moltes vegades, difícilment es pot estimar que el règim dels actes processals sigui una d'aquelles matèries sobre les quals recau la reserva de llei orgànica prevista per l'article 122.1 LOPJ. Si s'invoqués el criteri de la connexió com a justificació de la congelació del rang legal, amb la mateixa lògica es podria convertir en orgànic qualsevol mena de precepte processal, ja que tota norma d'aquesta naturalesa té relació amb el funcionament dels tribunals.
En tot cas, les disposicions de la LOPJ valen per a tots els processos i per tant seran analitzades amb caràcter prioritari en l'exposició que segueix. Juntament amb les normes d'aquesta llei, també es tindran en compte les disposicions de la LEC sobre els actes processals. Aquí no es tracta, certament, d'estudiar una classe determinada de procés (civil, penal, contenciós administratiu o laboral). Cal tenir en compte, però, que la LEC conté la regulació més elaborada i extensa sobre els actes processals i, sobretot, que aquesta regulació és d'aplicació supletòria a totes les lleis processals particulars. Per això, el seu interès afecta el dret processal en general.

7.3.Requisits dels actes processals

7.3.1.De lloc
Segons l'article 268 LOPJ, les actuacions judicials s'han de practicar a la seu de l'òrgan jurisdiccional, el qual no impedeix que aquest es pugui constituir en qualsevol lloc del territori de la seva jurisdicció per a practicar alguna actuació quan això convingui a la bona administració de la justícia, com ara inspeccionar o observar el lloc d'un accident sobre el qual tracten les actuacions processals.
L'article 269 LOPJ encara preveu altres casos en els quals s'autoritza la realització de judicis o vistes fora de la seu de l'òrgan judicial. Aquesta eventualitat ha d'estar, en principi, autoritzada per la llei, però també es preveu que el CGPJ o, en certs casos, la sala de govern d'un TSJ autoritzi quins jutjats i sales o seccions de tribunals i audiències es constitueixen en un lloc diferent d'aquell on radica la seu quan ho aconsellin les circumstàncies i la bona administració de justícia.
7.3.2.De temps
a) Dies i hores hàbils: segons l'article 182 LOPJ són inhàbils a efectes processals els dissabtes i diumenges, els dies 24 i 31 de desembre, els dies de festa nacional i els festius a efectes laborals en la respectiva comunitat autònoma o localitat. Així mateix, el Consell General del Poder Judicial, mitjançant reglament, podrà habilitar aquests dies per a actuacions judicials en aquells casos no previstos expressament per les lleis.
Segons l'article 183 LOPJ, el mes d'agost també és inhàbil per a la pràctica d'actuacions judicials, excepte per a aquelles que la llei qualifiqui com a urgents. No obstant això, el Consell General del Poder Judicial, mitjançant reglament, els podrà habilitar per a altres actuacions.
Hores hàbils, al seu torn, són les que van des de les vuit del matí fins a les vuit del vespre, llevat que la llei disposi el contrari (80) . Segons l'article 130.3.II LEC, per als actes de comunicació i execució, també es consideraran hores hàbils les que transcorrin des de les vuit fins a les deu del vespre.
Malgrat les disposicions anteriors, qualsevol dia i hora és hàbil per a la instrucció de les causes criminals. I fins i tot fora d'aquest supòsit, el tribunal podrà habilitar hores en principi inhàbils (81) . L'article 131 LEC condiciona aquesta habilitació a raons d'urgència, entesa com a risc de greu perjudici per a la bona administració de justícia, per als interessats o que pugui provocar la ineficàcia de la resolució judicial.
L'article 43.4 LRJS declara hàbil el mes d'agost, per a les modalitats processals d'acomiadament, extinció del contracte de treball dels articles 50 i 52 del Text refós de la llei de l'estatut dels treballadors, impugnació de resolucions administratives en expedients de regulació d'ocupació, suspensió del contracte o reducció de jornada per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, mobilitat geogràfica, modificació substancial de les condicions de treball, drets de conciliació de la vida personal, familiar i laboral de l'article 139, impugnació d'altes mèdiques, vacances, matèria electoral, conflictes col·lectius, impugnació de convenis col·lectius i tutela de drets fonamentals i llibertats públiques, tant en el procés declaratiu com en tràmit de recurs o d'execució.
I, a més, el mateix precepte considera hàbil aquest mes per a l'adopció d'actes preparatoris, mesures precautòries i mesures cautelars, en particular en matèria de prevenció de riscos laborals, accidents de treball i malalties professionals, i per a altres actuacions que tendeixin directament a assegurar l'efectivitat dels drets reclamats o per a aquelles que, si no s'adopten, poden donar lloc a un perjudici de difícil reparació i per a l'exercici de les accions laborals derivades dels drets que estableix la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
b) Còmput dels termes i terminis: el sistema processal de còmput és el mateix que el previst en l'article 5 CC, amb la diferència que els dies inhàbils queden exclosos del còmput (82) . Si el darrer dia del terme o termini fos inhàbil, s'entendrà prorrogat al primer dia hàbil següent.
L'article 133.1 LEC especifica que els termes o terminis començaran a córrer des de l'endemà del dia en què s'hagués dut a terme l'acte de comunicació del qual la llei faci dependre l'inici del terme o termini, i s'hi comptarà el dia del venciment, que expirarà a les vint-i-quatre hores.
Les actuacions de les parts fora de terme o termini és nul en virtut de la preclusió. En canvi, la preclusió no afecta els actes de l'òrgan jurisdiccional fets fora de terme o termini, sens perjudici que generi responsabilitat disciplinària o civil (83) .
Si no s'estableix terme o termini per a la realització d'un acte processal, s'entén que ha de dur-se a efecte sense dilació (84) .
Els terminis establerts per la llei són improrrogables i només es podran interrompre per causa de força major apreciada pel tribunal (85) .
Finalment, l'article 135.1 i 2 LEC (també l'article 45.1 LRJS) estableix una regla de gran importància pràctica respecte del termini per a la presentació de documents: quan la presentació d'un escrit estigui subjecta a termini, es pot efectuar fins a les quinze hores del dia hàbil següent al del seu venciment en el servei comú processal o, si no n'hi ha, en la seu de l'òrgan judicial. El precepte també estableix que en les actuacions davant els tribunals civils no s'admet la presentació d'escrits en el jutjat que presti el servei de guàrdia, pràctica no conforme amb la llei però alhora gens infreqüent fins al moment de la promulgació de la LEC de 2000.
7.3.3.De forma
a) Oralitat o escriptura: els articles 120.2 CE i 229.1 LOPJ disposen, com sabem, que l'oralitat ha de predominar en la pràctica de les actuacions processals, sobretot quan es tracta del procés penal. La forma oral de les actuacions no excusa, però, la necessitat que en quedi constància escrita o documental per mitjà d'actes, diligències i notes, funció que s'atribueix al lletrat de l'Administració de justícia (86) .
A més d'aquestes actes escrites la LEC disposa en l'article 146.3 que els tribunals poden emprar mitjans tècnics de documentació i arxivament de les seves actuacions i dels escrits i documents que rebin, amb les garanties a què es refereix l'article 135.5 LEC.

En aquest sentit, l'article 147 LEC es refereix a la documentació de les actuacions mitjançant sistemes d'enregistrament i reproducció de la imatge i el so, establint que "les actuacions orals en vistes i compareixences s'han de gravar en un suport apte per a l'enregistrament i la reproducció del so i de la imatge. L'enregistrament s'ha de fer sota la fe del lletrat de l'Administració de justícia, a qui correspon la custòdia de les cintes, discos o dispositius en què s'hagi efectuat l'enregistrament. Les parts poden demanar, a càrrec seu, una còpia dels enregistraments originals".

Amb aquests sistemes, els magistrats que abans resolien un recurs d'apel·lació amb la informació que els subministrava una acta del judici, ara poden visualitzar la gravació en vídeo d'aquella actuació oral i fer-se una idea més acurada i exacta, per exemple, de les declaracions d'un testimoni que han de ser preses en consideració per a resoldre el recurs.
b) Llengua oficial: el que es disposa en l'article 231 LOPJ (quasi idèntic al 142 LEC) es pot sintetitzar dient que: el castellà és llengua de coneixement i ús obligatori per als jutges i magistrats, fiscals, lletrats de l'Administració de justícia i altres funcionaris al servei dels tribunals. No obstant això, podran utilitzar la llengua pròpia de la comunitat autònoma si cap part no s'hi oposa al·legant un desconeixement que generi indefensió.
Pel que fa a les parts, els representants, els testimonis i els perits, els actes processals, orals i escrits que duguin a terme en la llengua pròpia de la seva comunitat autònoma tindran plena eficàcia i validesa jurídica sense necessitat de traducció. La traducció només es durà a terme quan la documentació hagi de produir efectes fora de la comunitat autònoma (87) , quan així ho disposi la llei o quan s'al·legui indefensió.
Com es pot comprovar, els jutges, magistrats, fiscals, lletrats de l'Administració de justícia, etc., al revés del que passa amb el castellà, no estan obligats a conèixer la llengua de la comunitat autònoma o nacionalitat on presten els seus serveis tot i que, certament, hi ha la possibilitat de valorar com a mèrit el coneixement de la llengua pròpia de la nacionalitat o regió pel que fa a la provisió de certes places, etc. Aquest predomini del castellà, a més de situar en un pla o estatus d'inferioritat la llengua de la respectiva nacionalitat o regió, provoca innegables problemes als ciutadans que han fet de la seva llengua pròpia el seu vehicle principal d'expressió. La mediació d'un intèrpret sempre provoca obstacles de comunicació, la pèrdua de matisos i continguts que poden resultar de vital transcendència en un procés judicial i, a la fi, un innegable desequilibri respecte dels litigants que hagin triat la llengua de la seva nacionalitat o regió com a principal instrument de comunicació.
Respecte dels actes orals i dels documents redactats en llengua diferent del castellà o de la pròpia d'una nacionalitat o regió inclosa en l'Estat espanyol, consulteu els articles 143 i 144 LEC.
c) Publicitat: com es va veure en el seu moment, les actuacions processals són públiques (88) . Tan sols poden tenir lloc actuacions processals a porta tancada quan ho exigeixin raons de moralitat o d'ordre públic, o el respecte degut a la persona ofesa pel delicte o a la seva família (89) .
Així mateix, respecte a aquest tema, podeu consultar el que s'ha dit abans sobre el principi de publicitat.
d) Immediació: Sobre això, vegeu el que s'ha exposat abans sobre el principi d'immediació.
e) Ús de les noves tecnologies en la realització de les actuacions processals: en un moment com l'actual, en què la utilització de les noves tecnologies, especialment les de caràcter informàtic, s'estén a tots els àmbits socials, els òrgans judicials no podien quedar al marge d'aquesta cursa i deixar perdre els avantatges que els mitjans d'aquesta mena poden reportar al bon funcionament dels tribunals.
En la seva nova versió (90) , l'art. 230 LOPJ no es limita a permetre als òrgans judicials utilitzar mitjans tècnics, electrònics, informàtics o telemàtics, sinó que estableix expressament que els jutjats i tribunals i les fiscalies estan obligats a utilitzar qualsevol tipus de mitjans tècnics, electrònics, informàtics i telemàtics i estan posats a la seva disposició per al desenvolupament de la seva activitat i exercici de les seves funcions, amb les limitacions d’ús que estableixen el capítol I bis d'aquest títol, la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal i les altres lleis que resultin d'aplicació. Per tal que els documents emesos mitjançant aquests mitjans gaudeixin de la validesa i eficàcia d'un document original, s’haurà de poder garantir la seva autenticitat, integritat i el compliment dels requisits establerts per la legislació processal (91) . I en el mateix sentit, l'art. 273.1 LEC disposa que tots els professionals de la justícia estan obligats a l'ús dels sistemes telemàtics o electrònics existents en l'Administració de justícia per a la presentació d'escrits, iniciadors o no, i d’altres documents, de tal forma que es garanteixi l'autenticitat de la presentació i quedi constància fefaent de la remissió i la recepció íntegres, així com de la data en què es van fer.
En el cas del procés civil, segons l'art. 273.3 LEC aquesta obligació de mitjançar a través de mitjans electrònics amb l'Administració de justícia es fa extensiu, a més a més, als següents subjectes: les persones jurídiques; les entitats sense personalitat jurídica; els qui exerceixin una activitat professional per la qual es requereixi col·legiació obligatòria per als tràmits i actuacions que realitzin amb l'Administració de justícia per l’exercici d'aquesta activitat professional; els notaris i registradors; els qui representin un interessat que estigui obligat a relacionar-se electrònicament amb l'Administració de justícia; els funcionaris de les administracions públiques per als tràmits i actuacions que realitzin per raó del seu càrrec. Els particulars, excepte si es troben en algun dels supòsits referits fins ara, podran triar en tot moment si actuen davant l'Administració de justícia a través de mitjans electrònics o no, excepte quan estiguin representats mitjançant procurador, ja que aquest sí que està obligat a utilitzar aquests mitjans electrònics (92) .
En general, és a dir, per a tot tipus de processos, civils o d'un altre tipus, l'apartat 5è. de l'art. 230 LOPJ, disposa que els ciutadans es podran dirigir als tribunals utilitzant els referits mitjans electrònics sempre que siguin compatibles amb els que tinguin els jutjats i tribunals i respectin les garanties i requisits previstos en el procediment que es tracti.
Per la seva banda, l'article 229.3 LOPJ permet l'ús de les noves tecnologies per a substituir la presència física de l'òrgan judicial, de les parts o de la resta de subjectes que hagin d'intervenir en un procés. En efecte, aquest precepte estableix que les actuacions judicials per a les quals regeix el principi d'immediació es podran realitzar per videoconferència o un altre sistema similar que permeti la comunicació bidireccional i simultània de la imatge i el so i la interacció visual, auditiva i verbal entre dues persones o grups de persones geogràficament distants, assegurant en tot cas la possibilitat de contradicció de les parts i la salvaguarda del dret de defensa, quan així ho acordi el jutge o tribunal. En aquests casos, el lletrat de l'Administració de justícia del jutjat o tribunal que hagi acordat la mesura acreditarà des de la mateixa seu judicial la identitat de les persones que intervinguin per videoconferència mitjançant la remissió prèvia o l'exhibició directa de documentació, per coneixement personal o per qualsevol altre mitjà processal idoni.
La LEC ha introduït per al procés civil disposicions més precises i detallades que la LOPJ pel que fa a l'ús dels mitjans electrònics. Així, l'art. 135 LEC, estableix que, quan les oficines judicials i els subjectes intervinents en un procés estiguin obligats a l'ús dels sistemes telemàtics o electrònics existents en l'Administració de justícia, remetran i rebran tots els escrits, iniciadors o no, i altres documents a través d'aquests sistemes, excepte les excepcions establertes en la llei, de tal forma que es garanteixi l'autenticitat de la comunicació i quedi constància fefaent de la remissió i la recepció íntegres, així com de la data en què aquests es van fer.
El referit precepte preveu també que, un cop presentats els escrits i documents per mitjans telemàtics, s'emetrà automàticament un rebut pel mateix mitjà, indicant el número d'entrada de registre i la data i l'hora de presentació, mitjançant el qual es donaran per presentats a tots els efectes.
L'art. 162 LEC, en concret, assenyala que quan les oficines judicials i les parts o els destinataris dels actes de comunicació estiguin obligats a enviar els escrits i documents i rebre'ls per mitjans electrònics, telemàtics, infotelecomunicacions o mitjançant alguna altra classe semblant, que permetin l'enviament i la recepció d'aquests, ho han de fer de manera que es garanteixi l'autenticitat de la comunicació i del seu contingut i quedi constància fefaent de la remissió i la recepció íntegres i del moment en què es van fer, o quan els destinataris optin per aquests mitjans, els actes de comunicació s'efectuaran per aquests, amb el resguard acreditatiu de la seva recepció que sigui procedent. El precepte assenyala també que els professionals i destinataris obligats a utilitzar aquests mitjans, així com els que optin per aquests, hauran de comunicar a les oficines judicials el fet de disposar dels mitjans indicats anteriorment i l'adreça electrònica habilitada a aquest efecte.
Es preveu, així mateix, que en el Ministeri de Justícia es constitueixi un registre accessible electrònicament dels mitjans indicats i les adreces corresponents als organismes públics i professionals obligats a la seva utilització.
L'única excepció a l’ús d'aquests mitjans apareix en l'apartat tercer de article esmentat, en disposar que quan l'autenticitat de resolucions, documents, dictàmens o informes presentats o transmesos pels mitjans al fet que es refereix l'apartat anterior només pogués ser reconeguda o verificada mitjançant el seu examen directe o per altres procediments, podran, no obstant això, ser presentats en suport electrònic mitjançant imatges digitalitzades d'aquests, si bé, en cas que alguna de les parts, el tribunal en els processos de família, incapacitat o filiació, o el Ministeri Fiscal, així ho sol·licitessin, s’hauran d'aportar en el seu suport paper original, en el termini o moment processal que a aquest efecte s'assenyali.
Per concloure aquest apartat: com es pot comprovar, actualment res no impedeix legalment que actes processals que abans només podien portar-se a terme aportant o presentant físicament documents tradicionals ara siguin realitzats en suports informàtics o telemàtics, com per exemple interposar una demanda enviant un correu electrònic a l'adreça del tribunal.
No només no hi ha cap impediment legal sinó que, com s'ha vist, el legislador sembla estar decididament obstinat a generalitzar l'ús de les noves tecnologies en l'àmbit de l'Administració de justícia.
Aquesta obstinació de modernització, si és real i degudament portada a la pràctica, hauria de redundar en un considerable increment de l'agilitat i celeritat en el funcionament dels tribunals.

7.4.Ineficàcia dels actes processals

Aquesta matèria està regulada en els articles 238 a 243 LOPJ i en els articles 225 a 231 LEC. En virtut de la disposició final 17a. de la LEC, però, aquells articles de la LEC (llevat del 231) no seran aplicables fins que no es reformi la LOPJ. La finalitat és, probablement, que el règim de la ineficàcia dels actes processals estigui regulat a la LEC i s'apliqui a la resta de lleis processals. Com s'ha assenyalat més amunt i per les raons que s'hi van exposar, no sembla correcte que la regulació d'aquesta mena de qüestions es faci mitjançant llei orgànica. A hores d'ara no s'ha produït aquesta reforma i certament no hi ha indicis que s'hagi de produir pròximament. Com que sí que està projectada, tot seguit s'ha optat per incloure l'estudi dels articles 225 a 231 LEC.
7.4.1.Casos de nul·litat de ple dret: articles 238 LOPJ i 225 LEC
La LOPJ i la LEC tan sols distingeixen una categoria específica d'ineficàcia dels actes processals, la nul·litat de ple dret. Haurem de concloure, doncs, que la resta d'actes processals que no acompleixin els requisits de validesa establerts per la llei hauran de ser considerats com a actes simplement nuls, dels quals poca cosa més es pot dir si no és que la declaració de la seva ineficàcia es pot pretendre, habitualment, mitjançant els recursos, llevat que la llei no prevegi altres mecanismes específics.
La nul·litat de ple dret, el màxim grau d'irregularitat en què pot incórrer un acte processal, es produeix en els casos que especifiquen l'article 238 LOPJ i l'article 225 LEC. L'article 225 LEC estableix cinc casos de nul·litat de ple dret, que recullen en essència els que preveu l'article 238 LOPJ i n'hi afegeixen un altre (el número 6è). De conformitat amb aquest precepte de la LEC, doncs, els actes processals són nuls de ple dret en els casos següents:
1) Quan els produeixi un tribunal o es produeixin davant d'un tribunal amb falta de jurisdicció o de competència objectiva o funcional.
2) Quan s'efectuïn sota violència o intimidació. L'article 239 LOPJ especifica que també s'han de declarar nuls els actes de les parts o de persones que intervinguin en el procés si s'acredita que es van produir sota intimidació o violència.
3) Quan es prescindeixi de les normes essencials del procediment, sempre que, per aquesta causa, s'hagi pogut produir indefensió.
4) Quan s'efectuïn sense la intervenció d'un advocat, en els casos en què la llei l'estableixi com a preceptiva (93) .
5) Quan se celebrin vistes sense la intervenció preceptiva del lletrat de l'Administració de justícia.
6) Quan es resolguin mitjançant diligències d'ordenació o decret qüestions que, de conformitat amb la llei, s'hagin de resoldre per mitjà d'una providència, una interlocutòria o una sentència.
7) En els altres casos en què aquesta Llei ho estableixi.
7.4.2.Característiques dels actes afectats de nul·litat de ple dret
Les característiques són les següents:
1) A banda de la possibilitat d'aconseguir l'anul·lació mitjançant un recurs, el mateix òrgan judicial pot decretar d'ofici la nul·litat, abans no hagi recaigut sentència definitiva (94) .
Els articles 240.1 i 2 LOPJ i 227.1 i 2 LEC presenten, en aquest punt, un estil literal gairebé idèntic:
a) La nul·litat de ple dret, en tot cas, i els defectes de forma en els actes processals que impliquin l'absència dels requisits indispensables per a assolir el seu fi o determinin una indefensió efectiva, s'han de fer valer per mitjà dels recursos que estableix la llei contra la resolució que sigui.
b) Sens perjudici d'això, el tribunal, d'ofici o a instància de part, abans que s'hagi dictat resolució que posi fi al procés i sempre que no hi sigui procedent l'esmena, pot declarar, amb l'audiència prèvia de les parts, la nul·litat de totes les actuacions o d'alguna en particular.
Els articles 227.2.II LEC i 240.2.II LOPJ, finalment, hi afegeixen que en cap cas el tribunal no pot, en motiu d'un recurs, decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en l'esmentat recurs, llevat que hi apreciï falta de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o que s'hi hagi produït violència o intimidació que afecti aquell tribunal.
2) Contra certs actes nuls de ple dret es pot fer valer l'anomenat incident de nul·litat d'actuacions (l'anomenada querella nullitatis), remei completament excepcional que implica un veritable mecanisme d'alteració de resolucions fermes que, d'aquesta manera, s'afegeix al recurs de revisió i al recurs d'empara constitucional.
Està regulat en l'article 241 LOPJ i 228 LEC que estableixen una regulació literalment idèntica:
a) És un mecanisme completament excepcional. Tan sols s'admet en els supòsits especificats en els articles 240.1.I LOPJ i 228 LEC.
b) Legitimació. Poden interposar-lo els qui siguin part legítima o ho haurien hagut de ser.
c) Classes de nul·litat d'actuacions o vicis contra els quals es pot fer servir l'incident:
Qualsevol vulneració d'un dret fonamental dels referits en l'article 53.2 de la CE, sempre que no hagi pogut denunciar-se abans de recaure resolució que posi fi al procés i sempre que aquesta resolució no sigui susceptible de recurs ordinari ni extraordinari (art. 241.1 LOPJ).
d) Competència. És competent per a conèixer d'aquest incident el mateix tribunal que va dictar la sentència o la resolució que hagi adquirit fermesa.
e) Termini. El termini per a demanar la nul·litat és de vint dies, des de la notificació de la sentència, la resolució o, en tot cas, des que es va tenir coneixement del defecte causant d'indefensió, sense que, en aquest últim cas, es pugui sol·licitar la nul·litat d'actuacions després d'haver transcorregut cinc anys des de la notificació de la sentència o la resolució.
f) Procediment. Admès a tràmit l'escrit en què es demani la nul·litat fonamentada en els vicis referits, s'ha de traslladar aquest escrit, juntament amb una còpia dels documents que s'hi adjuntin, si s'escau, per acreditar el vici o el defecte en què es fonamenta la petició, a les altres parts, que en el termini comú de cinc dies poden formular per escrit les seves al·legacions, a les quals han d'adjuntar els documents que considerin pertinents.
g) No-suspensió de l'execució de la resolució impugnada. L'admissió de l'incident no produeix la suspensió de l'execució ni de l'eficàcia de la sentència o la resolució impugnada, llevat que se n'acordi de manera expressa la suspensió per a evitar que l'incident pugui perdre la seva finalitat.
h) Contra l'acte que resol l'incident no es pot recórrer.
i) Conseqüències de l'estimació i de la desestimació de l'incident. Segons els articles 241.2.II LOPJ i 228 LEC, si s'estima la nul·litat, s'han de reposar les actuacions a l'estat immediatament anterior al defecte que l'hagi originat i s'ha de seguir el procediment establert legalment. Si es desestima la sol·licitud de nul·litat, mitjançant interlocutòria s'ha de condemnar el sol·licitant a totes les costes de l'incident i, en cas que el tribunal entengui que es va promoure amb temeritat, li ha d'imposar, a més a més, una multa de 90 a 600 euros.
7.4.3.Esmena dels actes irregulars: articles 11.3 i 243 LOPJ i 231 LEC
L'article 11.3 LOPJ té com a finalitat impedir que es deixin sense efecte actes processals amb irregularitats que podrien ser esmenades o corregides, de manera que les actuacions es puguin aprofitar al màxim. Més problemàtic és determinar, cas per cas, quan un defecte vicia un acte processal de manera irreversible i irremeiable o, contràriament, es pot conservar amb la deguda esmena o correcció. La llei i la doctrina del TC s'inclinen per afavorir al màxim la conservació dels actes processals defectuosos per mitjà de la seva esmena.

Així, els articles 243.3 LOPJ i 231 LEC estableixen que "el tribunal ha de tenir cura que puguin ser esmenats els defectes en què incorrin els actes processals de les parts, sempre que en aquests actes s'hagi manifestat la voluntat de complir els requisits que exigeix la llei".

De tota manera, cal insistir que l'esmenabilitat s'ha d'analitzar cas per cas. La jurisprudència del TC és en aquest sentit molt extensa i interessant, ja que l'anul·lació d'un acte processal pot produir la pèrdua d'oportunitats importants de defensa (95) o, fins i tot, de l'accés a la tutela jurisdiccional, com passa en els supòsits d'inadmissió d'una demanda, d'una querella o d'un recurs per manca de certs requisits.
7.4.4.Conservació dels actes processals
La nul·litat d'un acte no implica la dels successius que siguin independents d'aquell, ni la d'aquells el contingut dels quals no podria haver estat diferent en cas que no s'hagués comès la infracció que va donar lloc a la nul·litat (96) .
A més, la nul·litat d'una part d'un acte no implica la de les altres del mateix acte que siguin independents d'aquella part.
7.4.5.Reconstrucció de les actuacions
La reconstrucció de les actuacions, tot i que es tracten en aquest moment, no és una qüestió d'ineficàcia de les actuacions processals, sinó de reconstitució, de "refer", actuacions judicials desaparegudes o mutilades.
Els articles 232 a 235 LEC preveuen la manera en què s'ha de dur a terme la reconstrucció.

7.5.Les resolucions judicials

Les resolucions judicials són una categoria específica d'actes processals, concretament aquells mitjançant els quals els òrgans judicials adopten certes decisions amb eficàcia limitada al mateix procés o que el transcendeixen i produeixen conseqüències juridicosubstantives.
Sota aquest epígraf no tractarem tan sols, com podria suggerir l'encapçalament, de les resolucions dictades per l'òrgan judicial. Com veurem el lletrat de l'Administració de justícia també pot emetre certes resolucions que, sense constituir actes d'exercici d'una potestat jurisdiccional que no posseeixen, tenen efectes pel que fa a l'impuls de les actuacions judicials.
7.5.1.Resolucions del jutge o tribunal
1) No jurisdiccionals
Acords (97) . Es tracta de decisions de caràcter governatiu, certament de jutges o magistrats, però no com a titulars de la potestat jurisdiccional, sinó com a titulars d'una potestat governativa o d'organització dins l'estructura i complex orgànic del poder judicial. L'acord d'una sala de govern d'un tribunal, la sanció disciplinària d'un president de sala a un membre del personal al servei del tribunal, etc. són exemples d'acords.
2) Jurisdiccionals
a) Provisions (98) : Es tracta de la classe de resolució judicial que cal dictar quan el que s'hagi de decidir tingui com a objecte l'ordenació material del procés. No cal que estiguin motivades.
En l'àmbit del procés civil, segons el art. 206.2.1ª LEC, s'ha de dictar providència quan la resolució es refereixi a qüestions processals que requereixin una decisió judicial per així establir-ho la llei, sempre que en aquests casos no exigís expressament la forma d'auto.
b) Interlocutòries (99) (també anomenades actes resolutoris): es tracta de la classe de resolució judicial que cal dictar quan es decideixen recursos contra provisions, qüestions incidentals, pressupòsits processals, nul·litat del procediment o quan, segons les lleis d'enjudiciament, hagin de revestir aquesta forma. Han de ser sempre motivades i estar redactades amb l'estructura prevista per l'article 248.2 LOPJ.
En l'àmbit del procés civil (100) , s'ha de dictar una interlocutòria quan es decideixin recursos contra providències o decrets, quan es resolgui sobre admissió o inadmissió de demanda, reconvenció, acumulació d'accions, admissió o inadmissió de la prova, aprovació judicial de transaccions i convenis, mesures cautelars i nul·litat o validesa de les actuacions.
També han de revestir la forma d'interlocutòria les resolucions que versin sobre pressupòsits processals, anotacions i inscripcions registrals i qüestions incidentals, tant si tenen assenyalada en aquesta llei una tramitació especial com si no, sempre que en aquests casos la llei exigeixi una decisió del Tribunal, i les que posin fi a les actuacions d'una instància o recurs abans que conclogui la seva tramitació ordinària, llevat que, respecte d'aquestes últimes, la llei hagi disposat que hagin de finalitzar per decret.
c) Sentències (101) : es tracta de la classe de resolució judicial que cal dictar quan es decideix definitivament el plet o causa en qualsevol instància o recurs o quan, segons les lleis processals, hagin de revestir aquesta forma. Han de ser sempre motivades i s'han de redactar amb l'estructura prevista per l'article 248.3 LOPJ.
En l'àmbit del procés civil (102) , s'ha de dictar sentència per a posar fi al procés, en primera o segona instància, una vegada ha conclòs la tramitació ordinària prevista en la llei. També es resolen mitjançant sentència els recursos extraordinaris i els procediments per a la revisió de sentències fermes.
La forma o estructura que han d'observar les resolucions judicials està regulada en els articles 248 LOPJ i 208 i 209 LEC, el darrer dels quals preveu un seguit de regles especials sobre la forma i el contingut de les sentències.
L'article 245.2 LOPJ estableix que es podran dictar sentències oralment quan la llei ho autoritzi. És, però, l'article 210 de la LEC qui s'ocupa amb detall de les resolucions orals i estableix que les resolucions que s'hagin de dictar en la celebració d'una vista, una audiència o una compareixença davant el tribunal s'han de pronunciar oralment en el mateix acte, llevat que la llei permeti diferir el pronunciament. Tanmateix, el precepte prohibeix que les sentències en el procés civil es dictin oralment.
Quan es dicta una resolució judicial en forma oral, com és obvi, és necessari redactar-la i fonamentar-la (llevat de les provisions) posteriorment.
Pel que fa específicament a l'àmbit laboral, l'article 50 LRJS permet al jutge dictar sentència oral ("de viva veu") de dues maneres diferents:

  • Sentència de viva veu: l'article 50.1 LRJS estableix que, excepte quan per raó de la matèria o de la quantia sigui procedent un recurs de suplicació, el jutge pot dictar sentència oral amb el contingut i els requisits que estableix l'apartat 2 de l'article 97 LRJS per a les sentències escrites (succintament: resum dels fets sobre els quals versa el procés, indicació de quins es consideren provats, fonamentació jurídica i motivació que el porta a concloure en un determinat sentit). Així i tot, les parts tenen dret a demanar una transcripció per escrit de la sentència.

    Segons l'article 50.1 LRJS, també es poden dictar oralment, sigui quina sigui la matèria i la quantia, l'assentiment total, i, si escau, els termes d'execució de la sentència que li siguin proposats de comú acord per les parts, sempre que, si escau un recurs, aquestes manifestin la seva decisió de no recórrer.

  • Decisió anticipada: Si ho prefereix, l'apartat 2n. de l'article 50 LRJS, també autoritza el jutge a limitar-se a pronunciar oralment la decisió, sigui quina sigui la quantia o la matèria, amb motivació succinta d'aquesta, sense perjudici de la redacció posterior de la sentència dins el termini i en la forma legalment previstos (és a dir, amb els requisits ja esmentats de l'article 97 LRJS per a les sentències escrites).

    Si, un cop coneguda la sentència de viva veu o la decisió anticipada, les parts expressen la seva decisió de no recórrer, el jutge en el mateix acte ha de declarar la fermesa de la sentència.

7.5.2.Del lletrat de l'Administració de justícia
Segons l'article 206.2 LEC, les resolucions del secretari judicial es denominen diligències d'ordenació, diligències de constància, comunicació o execució i decrets. Es dicta una o altra classe de resolució en els casos en què ho disposi la llei, i a falta de disposició expressa, en els casos següents:
a) Diligències d'ordenació: quan la resolució tingui per objecte donar a les actuacions el curs que la llei estableixi.
b) Decrets: quan s'admeti a tràmit la demanda, quan es posi terme al procediment del qual el lletrat de l'Administració de justícia tingui atribuïda competència exclusiva i, en qualsevol classe de procediment, quan sigui necessari o convenient raonar el que s'ha resolt. Contra aquests decrets, i contra les diligències d'ordenació, es pot interposar recurs de reposició davant el mateix lletrat de l'Administració de justícia que els va dictar (103) . Contra el decret que resol el recurs de reposició no es pot interposar cap recurs, però es pot replantejar la qüestió recorrent contra la resolució definitiva del procés. Tanmateix, es pot interposar un recurs directe de revisió contra els decrets pels quals es posi fi al procediment o que impedeixin la seva continuació o contra els quals la llei expressament ho prevegi (104) .
c) Diligències de constància, comunicació o execució: es dicten per reflectir en les actuacions fets o actes amb transcendència processal.
7.5.3.Invariabilitat de les resolucions judicials definitives
Resolució definitiva és aquella que ha estat signada per l'òrgan judicial. Des d'aquest moment resulta invariable, és a dir, no pot ser modificada per l'òrgan que la va dictar. Per a modificar-la és necessari que alguna part faci valer el recurs o el mecanisme processal que la llei pugui preveure en cada cas (105) .
7.5.4.Aclariment i correcció de les resolucions judicials. L'esmena i complement d'actuacions i sentències defectuoses o incompletes
Aquest caràcter invariable d'una resolució judicial, però, no impedeix realitzar, com ara veurem, certes operacions previstes en els articles 267 LOPJ, d'una banda, i en els articles 214 i 215 LEC, de l'altra. Ambdós textos preveuen un règim jurídic idèntic. Concretament, llevat de la invariabilitat de la resolució judicial, són possibles les operacions següents:
a) Aclariment de conceptes foscos: es poden fer d'ofici dins dels dos dies hàbils següents al de la publicació de la resolució, o a petició de part o del ministeri fiscal formulada dintre del mateix termini. En aquest cas el tribunal resol en els tres dies següents al de la presentació de l'escrit en què se sol·liciti l'aclariment (106) .
b) Rectificació d'errors materials: els errors materials manifestos i els aritmètics en què incorrin les resolucions judicials poden ser rectificats en qualsevol moment (107) .
c) Omissions i defectes: en primer lloc, les omissions o defectes que poguessin afectar les sentències i actuacions i que fos necessari remeiar per a dur-les plenament a efecte poden ser esmenades mitjançant interlocutòria en els mateixos terminis i pel mateix procediment establert en l'apartat anterior (108) . Però l'esmena o complement pot tenir encara un abast molt més ampli, ja que es permet fins i tot que l'òrgan judicial es pronunciï sobre pretensions oportunament deduïdes i esmenades sobre les quals el jutjador no es va pronunciar en la sentència o acte definitius, sempre que l'omissió resulti manifesta. En aquest cas, els articles 267.5 LOPJ i 215.2 LEC disposen que el tribunal ha de dictar acte pel qual resol completar la resolució amb el pronunciament omès o que no és procedent completar-la. La sol·licitud s'ha de formalitzar per escrit en el termini de cinc dies a comptar des de la notificació de la resolució, i s'ha de traslladar aquesta sol·licitud a les altres parts perquè, per cinc dies més, al·leguin per escrit el que creguin convenient. El tribunal també pot, d'ofici, esmenar aquestes omissions en el termini de cinc dies des que va dictar l'acte o sentència en qüestió (109) .
Contra tots aquests supòsits d'aclariment, rectificació, esmena o complement no es pot interposar cap recurs, sens perjudici dels recursos que siguin procedents, si escau, contra la sentència o acte a què es refereix la sol·licitud o actuació d'ofici del tribunal (110) .
A més, els terminis per als recursos que siguin procedents contra la resolució de què es tracta s'interrompen des que se'n sol·licita l'aclariment, rectificació, esmena o complement i, en tot cas, es comencen a computar des de l'endemà de la notificació de l'acte que reconeix o nega l'omissió de pronunciament i acorda o denega esmenar-la (111) .
7.5.5.Fermesa i cosa jutjada
La fermesa és la situació en què una resolució judicial esdevé definitiva quan contra ella no és possible interposar cap recurs. Pel que fa a les sentències, l'article 245.3 LOPJ en fa referència.
La cosa jutjada tal com s'ha definit es pot predicar de qualsevol resolució judicial i es coneix com a cosa jutjada formal, consistent en el fet que el tribunal del procés en el qual es dicta haurà d'atenir-se en tot cas a allò disposat en la resolució (112) . Es tracta d'una vinculació intraprocessal, circumscrita al tribunal i al procediment en què es dicta. La cosa jutjada de les sentències fermes sobre el fons produeixen una altra mena de vinculació, que afecta tots els òrgans judicials i que consisteix en la prohibició d'adoptar qualsevol resolució que contradigui el que s'ha resolt amb aquella autoritat. És l'anomenada cosa jutjada material, de la qual tracta específicament l'article 222 LEC, que serà objecte de singular atenció en l'estudi del procés civil.
7.5.6.Executòria
És el document públic i solemne en el qual es consigna una sentència ferma (113) .

7.6.Actes de comunicació

Segons l'article 152.1 LEC, els actes de comunicació s'han de fer sota la direcció del lletrat de l'Administració de justícia, que és el responsable de l'organització adequada del servei. Amb independència d'aquesta direcció, l'execució dels actes de comunicació l'han de dur a terme els funcionaris del cos d'auxili judicial o el procurador d'una part que ho sol·liciti, a càrrec seu.
7.6.1.Del tribunal amb altres òrgans
1) Amb òrgans jurisdiccionals: normalment, aquests actes de comunicació són anomenats exhorts. Els exhorts es poden produir en aquests dos supòsits:
a) Peticions d'auxili judicial (114) . Són els casos en què un òrgan judicial s'adreça a un altre òrgan judicial espanyol per requerir-lo que col·labori a fer una determinada actuació, com ara demanar a l'òrgan judicial exhortat que faci el reconeixement o inspecció d'unes obres ruïnoses objecte de litigi situades en un altre partit judicial llunyà (115) .
b) Cooperació jurisdiccional (116) . Es tracta de sol·licitar la col·laboració d'òrgans judicials estrangers per a la realització d'actuacions judicials, com que es prengui declaració com a testimoni a un ciutadà del país corresponent.
2) Amb òrgans públics però no jurisdiccionals:
a) Peticions de cooperació internacional (117) . Es tracta en aquest cas de sol·licitar la col·laboració d'autoritats no judicials estrangeres per a la realització d'actuacions judicials.
b) Manaments (118) . Els manaments són actes de comunicació que serveixen per a ordenar el lliurament de certificacions o testimonis i la pràctica de qualsevol actuació l'execució de la qual correspongui als registradors de la propietat, mercantils, de vaixells, de vendes a terminis, de béns mobles, notaris, corredors col·legiats de comerç o agents de jutjat o tribunal. L'article 167 LEC concreta els detalls sobre la manera de practicar els manaments.
c) Oficis (119) . Els oficis són els actes per mitjà dels quals es fan les comunicacions amb autoritats no judicials i funcionaris diferents dels especificats per als manaments. Com en el cas d'aquests darrers, l'article 167 LEC concreta els detalls sobre la manera de practicar-los.
7.6.2.Els actes de comunicació dels tribunals amb les parts i altres persones que intervenen en el procés (testimonis, perits, etc.)
Aquesta mena d'actes de comunicació es coneixen sovint en el llenguatge corrent com a notificacions. Si s'examinen els textos legals que regulen la matèria (LOPJ, LEC, LECrim i altres lleis processals) es conclou, però, que és preferible cenyir-se a la terminologia legal, que reserva el mot notificació per l'acte mitjançant el qual es dóna notícia o coneixement de resolucions, diligències o actuacions (120) .
La forma de practicar aquests actes de comunicació no és igual en totes les classes de procediment. La LEC té les seves pròpies regles (121) ; i la LECrim, per la seva banda, també preveu algunes normes particulars (122) .
Aquestes són les classes d'actes de comunicació dels tribunals amb les parts i altres subjectes que intervenen en el procés, seguint la classificació i la finalitat que els assigna l'article 149 LEC:
a) Notificacions, quan tinguin com a objecte notificar una resolució, una diligència o una actuació.
b) Citacions a termini, per a personar-se i per a actuar dins d'un termini.
c) Citacions a dia cert, quan determinin el lloc, la data i l'hora per a comparèixer i actuar.
d) Requeriments, per a ordenar, de conformitat amb la llei, una conducta o una inactivitat.
Aquí interessa que ens ocupem del règim d'aquests actes de comunicació en la LEC (123) . L'interès resideix, d'una banda, en el fet que la LOPJ no conté –tampoc no li correspon– cap regulació sobre això, i la LEC és supletòria de la resta de lleis d'enjudiciament, que tampoc no preveuen una disciplina detallada en aquesta matèria.
Segons l'article 152.2 LEC els actes de comunicacions es poden dur a terme de tres maneres:
1) Per mitjà de procurador, si es tracta de comunicacions als qui estiguin personats en el procés amb representació del procurador.
Com diu l'article 153 LEC, la comunicació amb les parts personades en el judici s'ha de fer per mitjà del seu procurador quan aquest les representi. El procurador ha de signar les notificacions, les citacions a termini, les citacions a dia cert i els requeriments de tota mena que s'hagin de fer al seu poderdant en el curs del plet, fins i tot les de sentències i les que tinguin com a objecte alguna actuació que hagi de fer personalment el poderdant.
2) Remissió del que s'ha de comunicar mitjançant correu, telegrama o qualsevol altre mitjà tècnic que permeti deixar en les actuacions constància fefaent de la recepció, de la data i del contingut del comunicat.
L'article 156 LEC es refereix als esbrinaments que ha de dur a terme el lletrat de l'Administració de justícia quan el demandant manifesti la impossibilitat de designar un domicili del demandat, i que consisteixen a dirigir-se a diferents registres, organismes, entitats, etc. per mirar d'obtenir-ne informació.
Com assenyala l'article 164 LEC, només es pot fer la comunicació en forma edictal si, dutes a terme tots aquells esbrinaments, no s'aconsegueix finalment tenir notícia del domicili del demandat. La comunicació edictal consisteix en el fet que es faci la comunicació i es fixi la còpia de la resolució o la cèdula en el tauler d'anuncis de l'oficina judicial corresponent. Només a instància de part, i a càrrec seu, s'ha de publicar en el butlletí oficial de la província, en el de la comunitat autònoma, en el Butlletí Oficial de l'Estat o en un diari de difusió estatal o provincial.
Cal recordar aquí el que preveu l'article 162 LEC (124) sobre la possibilitat de dur a terme actes de comunicació mitjançant suports informàtics.
3) Lliurament al destinatari de còpia literal de la resolució que se li ha de notificar, del requeriment que el tribunal li adreça o de la cèdula de citació.
Com disposa l'article 158 LEC, les comunicacions es faran d'aquesta manera quan les parts no actuïn representades per un procurador o es tracti de la primera citació i s'hagi intentat sense èxit fer la comunicació per remissió al seu domicili.
L'article 161 LEC regula amb detall les vicissituds que es poden esdevenir quan la comunicació es practiqui d'aquesta manera (el cas que el destinatari no sigui trobat, que es negui a rebre la comunicació, etc.).
7.6.3.Els actes de comunicació de les parts amb les altres parts i els tribunals: la presentació d'escrits i documents i els seus trasllats
Els documents i escrits (formulant peticions, sol·licitant la pràctica d'una diligència, etc.) que les parts introdueixin han de ser coneguts tant pel tribunal (que és qui ha de proveir-los o resoldre atenent-s'hi) com per les parts (per tal que es puguin oposar a la sol·licitud formulada, prendre'n coneixement per a defensar-se, etc.).
Una manera de dur a terme aquesta presentació i comunicació a les altres parts i al tribunal seria disposar la seva aportació al tribunal per tal que aquest s'encarregués de fer el trasllat d'una còpia a les altres parts.
Aquesta era la manera de procedir establerta fins a l'actual LEC 2000. En aquest text legal, però, el sistema ha canviat radicalment. Es tracta de descarregar l'oficina judicial d'aquests actes de comunicació, de traslladar-los a les parts i d'encomanar-los a altres professionals, els procuradors, sempre –és clar– que les parts actuïn representades per aquests professionals, com és habitual.
Article 276.1 LEC

En efecte, l'article 276.1 LEC disposa que "quan totes les parts estiguessin representades per un procurador, cada un d'aquests ha de traslladar amb caràcter previ als procuradors de les restants parts les còpies dels escrits i els documents que ha de presentar al tribunal".

El trasllat, segons l'article 276.2 LEC, es fa lliurant al servei de recepció de notificacions de l'edifici judicial corresponent la còpia o les còpies dels escrits i els documents, que s'han d'adreçar als procuradors de les parts restants. L'encarregat del servei ha de rebre les còpies presentades, que, una vegada datades i segellades, ha de lliurar a l'encarregat del servei i, a més a més, el primer ha de signar un justificant conforme s'ha traslladat. Cal lliurar aquest justificant juntament amb els escrits i els documents que es presentin al tribunal.
L'article 277 LEC ordena que el lletrat de l'Administració de justícia no admeti cap escrit o document si no consta que s'hagi fet el trasllat a les altres parts com disposa l'article 276 LEC.
El trasllat practicat d'aquesta manera té els següents efectes (125) : quan l'acte del qual s'hagi donat trasllat en la forma establerta en l'article 276 LEC determini, segons la llei, l'obertura d'un termini per a dur a terme una actuació processal, el termini començarà el seu curs sense intervenció del tribunal i s’haurà de computar des de l'endemà de la data que s'hagi fet constar en les còpies lliurades o de la data en què s'entengui efectuat el trasllat quan s'utilitzin els mitjans tècnics a què es refereix l'article 135 LEC.
L'article 280 LEC s'ocupa de la denúncia d'inexactitud d'una còpia lliurada a un litigant, és a dir, de la discrepància entre l'escrit original presentat al tribunal i la còpia lliurada al servei de recepció de notificacions. En aquest cas, el tribunal, oïdes les altres parts, ha de declarar la nul·litat de les actuacions a partir del lliurament de la còpia si la seva inexactitud ha pogut afectar la defensa de la part, sens perjudici de la responsabilitat en què incorri qui presenti la còpia inexacta.

8.Els mètodes de resolució extrajudicial dels conflictes

D'una banda, hi ha els denominats mètodes autocompositius, en què les parts són les que resolen o pacifiquen la controvèrsia, no en virtut de la decisió imperativa d'un tercer, sinó de manera convencional, mitjançant el seu acord. El tercer –si n'hi ha– es limita, com a màxim, a proposar una solució, a apropar posicions, a moderar la discussió etc. Pertanyen a aquesta classe de mètodes de composició de conflictes la negociació, la mediació i la conciliació.
Quan és un tercer qui decideix la controvèrsia de manera vinculant, som davant els mètodes heterocompositius de resolució dels conflictes, més en concret, si es tracta d'una resolució extrajudicial, de l'arbitratge.
En primer lloc ens ocuparem dels mitjans autocompositius i seguidament de l'arbitratge.

8.1.Els mètodes autocompositius de resolució extrajudicial dels conflictes. Especial referència a la mediació i a la conciliació

8.1.1.Intent d'aclarir conceptes: negociació, mediació i conciliació
La negociació no és una institució jurídica sinó una forma d'interacció entre persones i, en aquest sentit, s'ha definit de la manera següent:

"Un procés d'interacció en què les parts involucrades, conjugant mecanismes d'influència i persuasió, persegueixen aconseguir un acord adequat que satisfaci els seus respectius interessos."

(Costa García, Galeote i Segura).

Es tracta, en cert sentit, d'una tècnica, que exigeix aptituds i destreses concretes i una determinada preparació específica. La seva utilització adequada pot ser de gran utilitat als advocats per a evitar el gairebé sempre indesitjable procés judicial. D'altra banda, implica una certa cultura o mentalitat que no posseeix a Europa el mateix grau d'arrelament o impregnació que a Amèrica del Nord, però que cada vegada té més predicament també en aquest costat de l'oceà.
La mediació s'ha definit de la manera següent:

"La intervenció en una disputa o negociació, d'un tercer acceptable, imparcial i neutral, que manca d'un poder autoritzat de decisió per ajudar a les parts en disputa a aconseguir voluntàriament el seu propi arranjament mútuament acceptable."

(Moore, citat per Galeote).

La diferència essencial entre la negociació i la mediació radicaria en la intervenció d'un tercer, però totes dues tindrien en comú que la mediació pressuposa que les parts en la disputa han començat a negociar. Es tracta, d'altra banda, d'un dels mitjans de resolució de conflictes en què els legisladors han dipositat més esperances.
En la conciliació, igual que en la mediació, es donaria la intervenció d'un tercer per a aproximar les posicions en conflicte dels contendents. La diferència entre totes dues institucions s'ha situat en el fet que la conciliació va més enllà d'aquesta intervenció, ja que el conciliador proposa a les parts una solució concreta per a pacificar la controvèrsia (Hinojosa Segovia).
Així com la diferència entre negociació, d'una banda, i mediació i conciliació, de l'altra, és clara (en el cas de la primera no intervé un tercer, en el de les altres dues, sí), la distinció entre mediació i conciliació abans traçada és només teòrica o acadèmica, ja que les lleis no la recullen en cap cas. De fet, l'article 1 de la Llei de mediació en assumptes civils i mercantils (d'ara endavant LMACiM) diu el següent:

"S'entén per mediació el mitjà de solució de controvèrsies, sigui quina sigui la seva denominació, en què dues o més parts intenten voluntàriament aconseguir per si mateixes un acord amb la intervenció d'un mediador."

La intervenció d'un tercer, doncs, és l'únic requisit que es requereix perquè un mètode d'autocomposició rebi el nom de mediació. El terme conciliació, encara que no exclusivament, l'usa la llei sovint per a referir-se a certs supòsits en què el lletrat de l'Administració de justícia o un jutge o magistrat intervé per a propiciar un acord entre les parts, abans que se celebri el judici o en qualsevol moment durant la litispendència del procés.
Més que una qüestió de concepte, doncs, som davant una qüestió de terminologia legal. Per aquest motiu a partir d'ara parlarem de la mediació i de la conciliació referint-nos als supòsits legals en què la legislació utilitza una o altra denominació.
8.1.2.La mediació. Especial referència a la mediació en assumptes civils i mercantils
Ja des de fa anys, els legisladors han dut a terme nombrosos intents de potenciar l'ús de la mediació en l'àmbit familiar. Diferents comunitats autònomes ja han fet ús de les seves competències legislatives en matèria civil per a articular sistemes organitzats de mediació familiar, com és el cas, per exemple, de la Llei 1/2001, de 15 de març, de mediació familiar, en el cas de Catalunya, i altres iniciatives en el mateix sentit en comunitats autònomes com Canàries, València o Galícia.
En l'àmbit de la Unió Europea, hi ha una directiva del Parlament Europeu i del Consell, en concret la Directiva 2008/52/CE, de 21 de maig de 2008, sobre certs aspectes de la mediació en assumptes civils i mercantils. Tal com estableix l'exposició de motius:

"La mediació pot donar una solució extrajudicial econòmica i ràpida a conflictes en assumptes civils i mercantils, mitjançant procediments adaptats a les necessitats de les parts. És més probable que els acords resultants de la mediació es compleixin voluntàriament i també que preservin una relació amistosa i viable entre les parts. Aquests beneficis són encara més perceptibles en situacions que presenten elements transfronterers."

El legislador espanyol s'ha decidit finalment a traslladar aquesta directiva al nostre ordenament jurídic, cosa que ha tingut lloc per mitjà de la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils (a partir d'ara LMACiM). Com s'ha dit, el seu article 1 qualifica com a mediació "el mitjà de solució de controvèrsies, sigui quina sigui la seva denominació, en què dues o més parts intenten voluntàriament aconseguir per si mateixes un acord amb la intervenció d'un mediador".
La llei s'aplica només a assumptes civils i mercantils sobre els quals les parts posseeixin ple poder de disposició i exclou també del seu àmbit d'aplicació les matèries penals, administratives, laborals i de consum.
El primer efecte pràctic que es produeix només sol·licitar l'inici de la mediació és la suspensió del termini de prescripció o de caducitat d'accions (126) .
L'article 6 LMACiM recorda que la mediació és de caràcter completament voluntari. Això no impedeix que quan hi hagi un pacte per escrit que expressi el compromís de sotmetre a mediació les controvèrsies sorgides o que puguin sorgir, s'haurà d'intentar el procediment pactat de bona fe, abans d'acudir a la jurisdicció o a una altra solució extrajudicial, encara que ningú no està obligat a mantenir-se en el procediment de mediació ni a concloure un acord.
L'article 9 LMACiM s'ocupa d'un aspecte clau en la mediació: la confidencialitat. Sense aquesta garantia, com es veurà, és improbable que algú estigui disposat a involucrar-se en un procediment de mediació.
No és només que el procediment de mediació i la documentació utilitzada en aquest sigui confidencial. L'obligació de confidencialitat també s'estén al mediador, que quedarà protegit pel secret professional, a les institucions de mediació i a les parts intervinents, de manera que no poden revelar la informació que hagin pogut obtenir derivada del procediment.
En aquest sentit, la confidencialitat de la mediació i del seu contingut impedeix també que els mediadors o les persones que participin en el procediment de mediació estiguin obligats a declarar o aportar documentació en un procediment judicial o en un arbitratge sobre la informació i documentació derivades d'un procediment de mediació o relacionades amb aquest, excepte quan les parts de manera expressa i per escrit els dispensin del deure de confidencialitat o quan, mitjançant una resolució judicial motivada, sigui sol·licitada pels jutges de l'ordre jurisdiccional penal.
Un altre efecte de gran importància lligat a l'inici de la mediació i que preveu l'article 10 LMACiM, és que durant el temps en què es desenvolupi la mediació les parts no poden exercir contra les altres parts cap acció judicial o extrajudicial en relació amb el seu objecte, a excepció de la sol·licitud de les mesures cautelars o altres mesures urgents imprescindibles per a evitar la pèrdua irreversible de béns i drets. Paral·lelament, el compromís de submissió a mediació i la iniciació d'aquesta impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què aquesta es desenvolupi, sempre que la part a la qual interessi invoqui davant aquest tribunal el fet d'estar en curs un procediment de mediació.
L'article 12 LMACiM estableix les condicions per a poder actuar com a mediador: estar en possessió d'un títol oficial universitari o de formació professional superior i tenir formació específica per a exercir la mediació, que s'adquirirà mitjançant la realització d'un o diversos cursos específics impartits per institucions degudament acreditades. A més, el mediador ha de subscriure una assegurança o garantia equivalent que cobreixi la responsabilitat civil derivada de la seva actuació en els conflictes en què intervingui.
L'acord aconseguit en la mediació vincula les parts, encara que podria ser impugnat per alguna d'elles amb base en les causes d'invalidesa dels contractes (127) . A més, l'article 25 LMACiM assenyala que les parts poden elevar a escriptura pública l'acord aconseguit després d'un procediment de mediació. Per a dur a terme l'elevació a escriptura pública de l'acord de mediació, el notari ha de verificar el compliment dels requisits exigits en la LMACiM i que el seu contingut no és contrari al dret. I quan l'acord s'hagi aconseguit en una mediació desenvolupada després d'iniciar un procés judicial, les parts poden sol·licitar al tribunal la seva homologació. En tots dos casos existiria un títol executiu que permet a les parts fer efectiu el compliment del que s'ha acordat sense passar per un procediment declaratiu previ.
L'abast que es pretén donar a la mediació, no obstant això, va molt més enllà del camp dels assumptes civils i mercantils i arriba fins i tot a l'àmbit del procés penal. Així, per exemple, l'article 19.3 de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, de responsabilitat penal dels menors, preveu la mediació per part del denominat "equip tècnic" entre el menor i la víctima, amb la finalitat d'aconseguir la reparació (que pressuposa el compromís assumit pel menor amb la víctima o perjudicat de fer determinades accions en benefici d'aquells o de la comunitat, seguit de la seva realització efectiva) i la conciliació entre tots dos.
La Unió Europea també tracta d'impulsar la mediació en matèria penal. Concretament, la Decisió marc del Consell, de 15 de març de 2001, relativa a l'estatut de la víctima en el procés penal (2001/220/JAI), defineix la mediació en causes penals de la manera següent:

"La cerca, abans o durant el procés penal, d'una solució negociada entre la víctima i l'autor de la infracció, en què intervingui una persona competent."

Article 1.e

I en l'article 10 s'estableix que els estats membres han de procurar impulsar la mediació en les causes penals per a les infraccions que, segons el seu parer, es prestin a aquest tipus de mesura i que, així mateix, han de vetllar perquè es pugui prendre en consideració tot acord entre víctima i inculpat que s'hagi aconseguit en ocasió de la mediació en les causes penals.
8.1.3.La conciliació
La legislació espanyola preveu nombrosos supòsits en què les parts han de tractar o poden tractar de resoldre les seves diferències davant un jutge abans d'iniciar el procés. En molts casos, no cal determinar si aquesta denominada conciliació preprocessal, i fins i tot intraprocessal (una vegada ja iniciat el procés, amb la finalitat d'evitar la seva continuació) és realment tal, segons la definició que hem proposat, o una simple mediació, ja que la llei no concreta en què consisteix exactament la intervenció del jutge. Els articles 139 a 148 de la Lley 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària (LJV) regulen la conciliació preprocessal. Per la seva banda, els articles 415 i 428.2 de la LEC de 2000 vigent s'ocupen de la conciliació intraprocessal, una vegada iniciat el procés i que té lloc en l'audiència prèvia al judici.
Tant en un cas com en l'altre, el que s'hagi convingut en l'acte, en cas que conclogui amb èxit l'intent de conciliació, té força executiva i es plasma en un títol executiu de caràcter judicial (128) .
La conciliació preprocessal té caràcter completament voluntari i es desenvolupa davant un jutge de pau o davant un lletrat de l'Administració de Justícia del jutjat de primera instància o del jutjat mercantil, segons els casos (129) . Pel que fa a la intraprocessal, les parts tenen la càrrega de personar-se en l'audiència prèvia al judici, però, per descomptat, no estan obligades a conciliar-se ni a cooperar positivament en aquest sentit. I en tots dos casos, el grau d'èxit dels intents de conciliació és, fins avui, o bé francament modest, o bé completament nul.
8.1.4.La resolució extrajudicial de conflictes en l'àmbit laboral: la conciliació i la mediació laboral
Els mitjans autocompositius de resolució de conflictes tenen una dilatada tradició i forta incidència pràctica en l'àmbit laboral.
Aquests mitjans es dirigeixen a evitar el litigi judicial i poden tenir lloc tant extrajudicialment, és a dir, abans d'interposar la demanda (conciliació i mediació extraprocessals), com una vegada interposada aquesta, o sigui, abans de la celebració del judici (conciliació intraprocessal). A continuació s'examinen totes dues modalitats.
La conciliació i la mediació extraprocessals
L'article 63 LRJS estableix com a requisit previ a la tramitació dels processos que corresponen a l'ordre social l'acreditació d'haver intentat un dels dos següents mitjans de resolució del conflicte:

  • Conciliació davant el servei administratiu corresponent, en el cas de Catalunya, el CMAC.

  • Mediació davant el servei administratiu corresponent o davant l'òrgan que assumeixi aquestes funcions, que es pot constituir mitjançant els acords interprofessionals o els convenis col·lectius als quals es refereix l'article 83 del Text refós de la llei de l'estatut dels treballadors, i mitjançant els acords d'interès professional als quals es refereixen l'article 13 i l'apartat 1 de l'article 18 de la Llei de l'estatut del treball autònom. Aquest organisme rep noms diferents.

Es tracta d'un requisit de caràcter general que, no obstant això, presenta certes excepcions en els supòsits que detalla l'article 64 LRJS (assumptes que requereixin una reclamació prèvia en via administrativa, sobre Seguretat Social, drets de conciliació de la vida personal, familiar i laboral i molts altres).
La sol·licitud de conciliació o la de mediació té com a efecte immediat la suspensió dels terminis de caducitat i la interrupció de la prescripció (130) . El mateix efecte produeix la subscripció d'un compromís arbitral, subscrit en virtut dels acords interprofessionals i els convenis col·lectius a què es refereix l'article 83 del Text refós de la llei de l'estatut dels treballadors o dels derivats dels acords d'interès professional d'acord amb l'apartat 4 de l'article 18 de la Llei de l'estatut del treball autònom (131) .
L'assistència a l'acte de conciliació o de mediació és considerada per la llei com un deure (tècnicament es tracta més aviat d'una càrrega), de manera que si és el sol·licitant d'aquestes el qui no hi compareix, això comporta l'arxivament de les actuacions, és a dir, que no es dóna curs a l'assumpte plantejat pel sol·licitant (art. 66.2 LRJS). Si, per contra, és l'altra part qui no hi compareix, la conciliació o la mediació es donen per intentades i se li imposen les costes causades (132) .
En cas que s'arribi a un acord, si alguna de les parts considera que s'ha incorregut en una causa de les que causen la nul·litat dels contractes o, fins i tot, si hi ha tercers perjudicats que al·leguen la il·legalitat o la lesivitat del que han convingut les parts, aquestes persones poden impugnar aquest acord davant el jutjat o tribunal al qual hauria correspost el coneixement de l'assumpte sotmès a conciliació o a mediació (133) .
L'acord al qual s'hagi arribat mitjançant una conciliació o mediació té caràcter executiu. L'execució es tramita com si es tractés d'una sentència judicial (134) .
La conciliació intraprocessal
Un cop intentada sense èxit la conciliació o la mediació extraprocessal, queda expedit el camí per a interposar la demanda. Però el legislador no renuncia al seu intent d'esgotar tots els mitjans per a evitar el litigi. Per aquest motiu, una vegada admesa la demanda, el lletrat de l'Administració de justícia, en la mateixa resolució d'admissió a tràmit, assenyala el dia i l'hora en què hagin de tenir lloc successivament els actes de conciliació i judici (135) . És a dir: aquests actes tenen lloc en única convocatòria però en successius actes (136) . La competència per a dur a terme l'intent de conciliació correspon al lletrat de l'Administració de justícia.
L'article 84.1 LRJS assenyala que aquest ha d'intentar la conciliació, duent a terme la tasca mediadora que li és pròpia, i advertir a les parts dels drets i les obligacions que els puguin correspondre. Si les parts aconsegueixen l'avinença, ha de dictar un decret que l'aprovi i, a més, ha d'acordar l'arxivament de les actuacions. Si les parts arriben a un acord després d'haver intentat sense èxit la conciliació o mediació extraprocessals però abans del dia assenyalat per a la celebració de la conciliació davant el lletrat de l'Administració de justícia, correspon també a aquest l'aprovació de l'acord aconseguit.
El mateix article 84.1 LRJS especifica que la conciliació aconseguida davant el lletrat de l'Administració de justícia i els acords assolits entre les parts aprovats per aquell tenen, amb caràcter general legals, la consideració de conciliació judicial i el que s'hi hagi convingut s'ha de portar a efecte com si es tractés d'executar una sentència (137) .
Encara que s'assoleixi un acord, a les parts o als tercers perjudicats per aquest acord encara tenen el dret d'impugnar-lo. Les parts, en concret, ho poden fer amb fonament en les causes que invaliden els contractes, i els possibles tercers perjudicats poden fonamentar la seva impugnació en la il·legalitat o lesivitat d'aquests acords (138) .
Les úniques raons que poden portar el lletrat de l'Administració de justícia a no aprovar l'acord aconseguit entre les parts són que el que s'hagi convingut sigui constitutiu d'una lesió greu per a alguna de les parts o per a tercers, o que ho sigui de frau de llei, d'abús de dret o contrari a l'interès públic, cas en què queda en peu la citació a judici ja realitzada (139) .

8.2.El mètode heterocompositiu de resolució extrajudicial de conflictes: l'arbitratge

El mètode heterocompositiu de resolució extrajudicial de conflictes consisteix a encomanar a un tercer la resolució de la controvèrsia amb una decisió que vincula les parts o s'hi imposa i es concreta en l'arbitratge, institució que té una dilatada tradició històrica i ha estat objecte d'una àmplia atenció legislativa i doctrinal. Es tracta efectivament d'una institució que el legislador vol potenciar de manera decidida, amb la finalitat declarada de mitigar el col·lapse o congestió que sovint pateixen els òrgans judicials. La Llei 60/2003, de 23 de desembre, d'arbitratge (a partir d'ara LA) és el text legal que regula els aspectes bàsics o fonamentals d'aquesta institució jurídica.
Mitjançant l'arbitratge, les persones naturals o jurídiques es posen d'acord per a encomanar a una o més persones la resolució de qüestions litigioses, sorgides o que poden sorgir, en matèries sobre les quals tenen lliure disposició d'acord amb el dret. Es tracta, doncs, d'una institució anàloga al procés judicial, on la posició del jutge estatal, membre del poder judicial, l'ocupa un particular, una espècie de jutge privat (àrbitre), que només pot decidir sobre qüestions en relació amb les quals les parts podrien disposar lliurement (cf. article 2 LA), i arribar a acords, transigir etc., no en matèries com per exemple les matrimonials, les relatives a l'estat civil, etc.
Les parts poden encomanar a l'àrbitre o als àrbitres que resolguin la controvèrsia atenent-se estrictament al dret positiu (arbitratge de dret), o que dictin la seva resolució segons l'equitat, ex bono et aequo, sense cenyir-se a les disposicions del dret positiu (arbitratge d'equitat). A falta d'acord exprés de les parts, els àrbitres han de resoldre la controvèrsia atenint-se al dret estricte, és a dir, en arbitratge de dret (140) .
Tal com disposa l'article 13 LA, poden ser àrbitres les persones naturals que es trobin en el ple exercici dels seus drets civils, sempre que no els ho impedeixi la legislació a la qual puguin estar sotmesos en l'exercici de la seva professió i excepte acord en contra de les parts. No obstant això, en els arbitratges que no s'hagin de decidir en equitat i que hagi de resoldre només un àrbitre, es requereix que aquest àrbitre tingui la condició de jurista, excepte acord en contra de les parts (141) . El mateix precepte disposa, a més, que quan l'arbitratge l'hagin de resoldre tres o més àrbitres, es requereix que almenys un d'ells tingui la condició de jurista.
D'altra banda, les parts poden designar directament els àrbitres en el conveni arbitral o pactar un procediment per fer-ho, sempre que no vulneri el principi d'igualtat (142) . I encara que cal fixar lliurement el nombre d'àrbitres, l'article 12 LA estableix que aquest nombre ha de ser imparell i que, si no hi ha acord, es designa un sol àrbitre.
La Llei preveu expressament el denominat arbitratge institucional (143) , d'ús cada vegada més freqüent, que consisteix a encomanar l'administració de l'arbitratge i la designació d'àrbitres o bé certes corporacions de dret públic autoritzades a aquest efecte segons les seves normes reguladores (col·legis professionals o cambres de comerç, per exemple) i en particular el Tribunal de Defensa de la Competència, o a associacions i entitats sense ànim de lucre en els estatuts dels quals es prevegin funcions arbitrals.
En tot cas, en assumir els àrbitres funcions enjudiciadores també han de poder ser recusats (144) , de manera semblant al que passa amb els jutges i magistrats, quan concorrin circumstàncies que portin a dubtar de la seva imparcialitat i independència.
Les parts poden pactar les regles d'acord amb les quals ha de discórrer el procediment arbitral, sempre que aquestes s'ajustin als principis d'igualtat, audiència i contradicció (145) . La mateixa LA, en el seu articulat, també estableix certes exigències mínimes.
Els àrbitres poden decretar mesures cautelars (146) i acordar la pràctica de qualsevol mitjà de prova (147) . Com que executar les mesures cautelars implica l'ús de la coacció i la pràctica de certes proves pot requerir l'exercici de potestats públiques, els àrbitres en tots dos casos han de requerir l'auxili del jutge de primera instància perquè executi la mesura o assisteixi els àrbitres en la pràctica de la prova.
La decisió o resolució dels àrbitres es denomina laude i produeix efectes de cosa jutjada (148) . El laude, no obstant això, no és directament ferm sinó que, una vegada dictat, pot ser impugnat abans pels òrgans judicials mitjançant la denominada acció d'anul·lació, regulada en els articles 40 i següents LA. Coneix d'aquesta acció la sala civil i penal del TSJ de la comunitat autònoma on es va dictar el laude (149) . Els motius que poden portar a l'anul·lació del laude estan taxats (150) i, en principi, no escau revisar la valoració probatòria realitzada pels àrbitres ni anul·lar el laude per motius relatius al fons de la resolució, és a dir, a la manera com els àrbitres van resoldre sobre el fons de l'assumpte, tret que el que es disposa en el laude vulneri l'ordre públic, noció que la jurisprudència identifica amb els principis constitucionals.
Finalment, si la part condemnada no compleix voluntàriament el que disposa el laude, aquest pot ser executat com se es tractés d'una sentència judicial (151) (art. 44 a 46 LA i 517.2.2n. LEC). L'execució, com que pot implicar l'exercici de facultats coactives, la duen a terme òrgans judicials i, en concret, els jutjats de primera instància.
Nombroses lleis especials tracten de potenciar l'arbitratge en les matèries que regulen, introduint institucions específiques per a administrar-lo, normes particulars sobre la designació dels àrbitres o sobre el procediment, etc. És el cas, assenyaladament, de l'arbitratge en matèria de consum (que té un sistema desplegat pel Reial decret 231/2008, de 15 de febrer), o en àmbits com les assegurances (152) , el transport (153) , la propietat intel·lectual, etc.

9.Implicacions econòmiques del procés: el dret a l'assistència jurídica gratuïta i les taxes judicials

9.1.El dret a la justicia gratuïta

El clàssic retret que la porta de la justícia és tancada per als qui no gaudeixen de bona posició econòmica malauradament no és infundat, sobretot en èpoques passades.
El legislador ha de vetllar perquè les diferències econòmiques dels ciutadans no es transformin en desigualtats de facto quant a la defensa dels seus interessos jurídics en el procés.
Tot i que sembla gairebé impossible assolir en la pràctica un total acompliment d'aquest objectiu, el legislador ha de mirar d'apropar-s'hi, cosa que ha intentat amb més o menys fortuna amb diferents mecanismes, com ara el que en altres èpoques denominava benefici de justícia gratuïta o declarar pobre un litigant i actualment, amb una denominació més encertada, amb el reconeixement del dret a l'assistència jurídica gratuïta.
Es tracta d'un dret molt relacionat amb el dret de defensa proclamat en l'article 24.1 CE i amb l'imperatiu d'igualtat entre les parts d'un procés que també se'n deriva. La manca d'assistència o ajuda d'un professional jurídic mínimament competent pot, en efecte, equivaler a deixar un ciutadà en la més absoluta indefensió o situar-lo en un pla de desequilibri irritant respecte del seu adversari processal.
La gratuïtat de la justícia ja apareix prevista en l'article 119 CE en aquests termes: "la justícia serà gratuïta quan la llei ho disposi així, i, en tot cas, respecte d'aquells que acreditin insuficiència de recursos per a litigar". Es tracta, doncs, d'un dret amb fonament constitucional que ha estat desenvolupat pel legislador amb la Llei 1/1996, de 10 de gener, d'assistència jurídica gratuïta (d'ara en endavant LAJG), i el seu reglament, RD 2103/1996, de 20 de septembre, regles que han sofert nombroses reformes posteriors. Els eixos de la regulació ara esmentada són els següents.
9.1.1.Àmbit personal
Segons l'art. 2 LAJG i sempre que compleixin els requisits de l'art. 3 o 5 LAJG, poden ser titulars del dret a l'assistència jurídica gratuïta:
a) Els ciutadans espanyols, els nacionals dels altres estats membres de la Unió Europea i els estrangers que es trobin a Espanya, quan acreditin insuficiència de recursos per a litigar.
b) Les Entitats Gestores i Serveis Comuns de la Seguretat Social, en tot cas.
c) Les següents persones jurídiques quan acreditin insuficiència de recursos per a litigar:

  • Associacions d'utilitat pública, previstes en l'article 32 de la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d'associació.

  • Fundacions inscrites en el registre públic corresponent.

d) En l'ordre jurisdiccional social, a més, els treballadors i beneficiaris del sistema de la Seguretat Social, tant per a la defensa en judici com per a l'exercici d'accions per a l'efectivitat dels drets laborals en els procediments concursals.
Així mateix, el dret a l'assistència jurídica gratuïta es reconeix als treballadors i beneficiaris de la Seguretat Social per als litigis que sobre aquesta matèria se substanciïn davant l'ordre contenciós administratiu.
e) En l'ordre contenciós administratiu, així com en la via administrativa prèvia, els ciutadans estrangers que acreditin insuficiència de recursos per a litigar tindran dret a l'assistència lletrada i a la defensa i representació gratuïta en els procediments que puguin portar a la denegació de la seva entrada a Espanya, a la seva devolució o expulsió del territori espanyol, i en tots els procediments en matèria d'asil.
f) En els litigis transfronterers en matèria civil i mercantil, les persones físiques considerades en el capítol VIII de la LAJG (fonamentalment, ciutadans de la Unió Europea o nacionals de tercers països que resideixin legalment en un dels estats membres, entenent-se per estat membre de la Unió Europea tots els Estats membres excepte Dinamarca), en els termes que s'hi s'estableixen.
g) Amb independència de l'existència de recursos per a litigar, es reconeix el dret d'assistència jurídica gratuïta, que se'ls prestarà immediatament, a les víctimes de violència de gènere, de terrorisme i de tràfic d'éssers humans en aquells processos que tinguin vinculació, derivin o siguin conseqüència de la seva condició de víctimes, així com als menors d'edat i les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental quan siguin víctimes de situacions d'abús o maltractament.
Aquest dret assistirà també als causahavents en cas de defunció de la víctima, sempre que no siguin partícips en els fets.
A l'efecte de la concessió del benefici de justícia gratuïta, la condició de víctima s'adquirirà quan es formuli denúncia o querella, o s'iniciï un procediment penal, per algun dels delictes a què es refereix aquesta lletra, i es mantindrà mentre romangui en vigor el procediment penal o quan, després de la seva finalització, s'hagués dictat sentència condemnatòria. El benefici de justícia gratuïta es perdrà després de la fermesa de la sentència absolutòria, o del sobreseïment definitiu o provisional per no resultar acreditats els fets delictius, sense l'obligació d'abonar el cost de les prestacions de les quals s'ha gaudit gratuïtament fins a aquest moment.
h) En els diferents processos que puguin iniciar-se com a conseqüència de la condició de víctima dels delictes a què es refereix aquesta lletra i, especialment, en els de violència de gènere, haurà de ser el mateix advocat el que assisteixi a aquesta, sempre que amb això es garanteixi degudament el seu dret de defensa.
i) També amb independència de l'existència de recursos per a litigar, es reconeix també el dret d'assistència jurídica gratuïta als que a causa d'un accident acreditin seqüeles permanents que els impedeixin totalment la realització de les tasques de la seva ocupació laboral o professional habitual i requereixin l'ajuda d'altres persones per a realitzar les activitats més essencials de la vida diària, quan l'objecte del litigi sigui la reclamació d'indemnització pels danys personals i morals soferts.
j) I, finalment, així mateix amb independència de l'existència de recursos per a litigar, es reconeix el dret d'assistència jurídica gratuïta a les associacions que tinguin com a finalitat la promoció i defensa dels drets de les víctimes del terrorisme, assenyalades en la Llei 29/2011, de 22 de setembre, de reconeixement i protecció integral a les víctimes del terrorisme.
9.1.2.Requisits per al reconeixement del dret
L'art. 3 LAJG condiciona el reconeixement del dret a l'assistència jurídica gratuïta als requisits següents:
a) Si es tracta d'una persona física que, no tenint patrimoni suficient, compti amb uns recursos i ingressos econòmics bruts, computats anualment per tots els conceptes i per unitat familiar, que no superin els següents llindars:

  • Dues vegades l'indicador públic de renda d'efectes múltiples vigent en el moment d'efectuar la sol·licitud quan es tracti de persones no integrades en cap unitat familiar.

  • Dues vegades i mitja l'indicador públic de renda d'efectes múltiples vigent en el moment d'efectuar la sol·licitud quan es tracti de persones integrades en alguna de les modalitats d'unitat familiar amb menys de quatre membres.

  • El triple d’aquest indicador quan es tracti d'unitats familiars integrades per quatre o més membres o que tinguin reconeguda la seva condició de família nombrosa d'acord amb la normativa vigent.

L'apartat 2n. del precepte concreta quines modalitats d'unitat familiar es reconeixen a l'efecte d'aquest requisit. Si hi ha interessos familiars contraposats, però, s’hauan de valorar els recursos econòmics separadament de cada membre de la unitat familiar.
L'art. 5 de la LAJG preveu que, excepcionalment, tenint en compte les circumstàncies familiars del sol·licitant, nombre de fills o familiars al seu càrrec, les taxes judicials i altres costos derivats de la iniciació del procés, o altres d'anàloga naturalesa, objectivament avaluades i, en tot cas, quan el sol·licitant tingui la condició d'ascendent d'una família nombrosa de categoria especial, cal concedir el reconeixement del dret a les persones els recursos i ingressos de les quals, tot i superar els límits de l'art. 3 exposats anteriorment, no excedeixin el quíntuple de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples, tenint en compte a més la manca de patrimoni suficient.
Al mateix temps, aquest precepte preveu que, en les mateixes condicions assenyalades, es podrà reconèixer el dret a l'assistència jurídica gratuïta a les persones amb discapacitat que assenyala l'article 1.2 de la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, així com a les persones que els tinguin al seu càrrec quan actuïn en un procés en el seu nom i interès, sempre que es tracti de procediments que guardin relació amb les circumstàncies de salut o discapacitat que motiven aquest reconeixement excepcional.
Així com en el cas considerat en aquest art. 5 LAJG resulta raonable reconèixer el dret a l'assistència gratuïta malgrat no complir els requisits objectius inicialment establerts per la llei, podria succeir també que algú s'ajustés a aquestes exigències però gaudís d'una sòlida posició econòmica que faria difícilment justificable el reconeixement d'aquest dret, com seria el cas de qui, malgrat complir els requisits esmentats, fos propietari de béns immobles valuosos. Per aquest motiu l'art. 4 LAJG disposa que, a l'efecte de comprovar la insuficiència de recursos per a litigar, es tindrà en compte, a més de les rendes i altres béns patrimonials o circumstàncies que declari el sol·licitant, els signes externs que manifestin la seva capacitat econòmica real, negant-se el dret a l'assistència jurídica gratuïta si aquests signes, desmentint la declaració del sol·licitant, revelen amb evidència que aquest disposa de mitjans econòmics que superen el límit fixat per la llei. A més, el precepte especifica en el seu apartat 2n. que per a valorar l'existència de patrimoni suficient es tindrà en compte la titularitat de béns immobles sempre que no constitueixin l'habitatge habitual del sol·licitant, així com els rendiments del capital mobiliari.
A part dels requisits econòmics exposats fins ara, l'art. 3.4 LAJG afegeix el requisit que només podran ser beneficiaris del dret a litigar gratuïtament aquells que litiguin en defensa de drets o interessos propis, o aliens quan tinguin fonament en una representació legal. En aquest últim cas, els requisits per a l'obtenció del benefici es referiran al representat.
b) Quan es tracti d’associacions d'utilitat pública i de fundacions referides en l'art. 2.c) LAJG, hi haurà insuficiència de recursos per a litigar i, per tant, es reconeixerà el dret d'assistència jurídica gratuïta quan, per manca de patrimoni suficient, el resultat comptable de l'entitat en còmput anual sigui inferior a la quantitat equivalent al triple de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples.
9.1.3.Contingut del dret a l'assistència jurídica gratuïta
Segons l'article 6 LAJG, el dret a l'assistència jurídica gratuïta comprèn les prestacions següents:
a) Assessorament i orientació gratuïts previs al procés a qui pretenguin reclamar la tutela judicial dels seus drets i interessos, així com informació sobre la possibilitat de recórrer a la mediació o altres mitjans extrajudicials de solució de conflictes, en els casos no prohibits expressament per la llei, quan tinguin per objecte evitar el conflicte processal o analitzar la viabilitat de la pretensió.
Quan es tracti de víctimes de violència de gènere, de terrorisme i de tràfic d'éssers humans, així com de menors d'edat i de persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, en els termes establerts en la lletra g de l'article 2, l'assistència jurídica gratuïta comprendrà assessorament i orientació gratuïts en el moment immediatament previ a la interposició de denúncia o querella.
b)Assistència d'advocat al detingut, pres o imputat que no ho hagués designat, per a qualsevol diligència policial que no sigui conseqüència d'un procediment penal en curs o en la seva primera compareixença davant un òrgan jurisdiccional, o quan aquesta es dugui a terme mitjançant auxili judicial i el detingut, pres o imputat no hagués designat advocat en el lloc on es presti. Igualment s’aplicarà aquesta assistència lletrada a la persona reclamada i detinguda com a conseqüència d'una ordre de detenció europea que no hagi designat advocat.
No serà necessari que el detingut, pres o imputat acrediti prèviament que no té recursos, sense perjudici que si no se li reconeix amb posterioritat el dret a l'assistència jurídica gratuïta, hagi d'abonar a l'advocat els honoraris reportats per la seva intervenció.
c) Defensa i representació gratuïtes per advocat i procurador en el procediment judicial, quan la seva intervenció resulti legalment preceptiva o, encara que no ho sigui, fos expressament requerida pel jutjat o tribunal mitjançant interlocutòria motivada per a garantir la igualtat de les parts en el procés.
d) Inserció gratuïta d'anuncis o edictes en el curs del procés que preceptivament hagin de ser publicats en diaris oficials.
e) Exempció en el pagament de dipòsits necessaris per a la interposició de recursos.
f) Assistència pericial gratuïta, en els termes establerts en el precepte.
g) Obtenció gratuïta de certs documents notarials (còpies, testimonis, instruments i actes).
h) Reducció del 80% dels drets aranzelaris que corresponguin per l'atorgament d'escriptures públiques i per l'obtenció de còpies i testimonis notarials no previstos en l'apartat anterior, quan tinguin relació directa amb el procés i siguin requerits per l'òrgan judicial en el seu decurs o serveixin per a la fonamentació de la pretensió del beneficiari de la justícia gratuïta.
i) Reducció del 80% dels drets aranzelaris que corresponguin per l'obtenció de notes, certificacions, anotacions, assentaments i inscripcions en els registres de la propietat i mercantil, quan tinguin relació directa amb el procés i siguin requerits per l'òrgan judicial en el seu decurs o serveixin per a la fonamentació de la pretensió del beneficiari de la justícia gratuïta.
j) Els drets aranzelaris als quals es refereixen els dos apartats anteriors no es percebran quan l'interessat acrediti ingressos per sota de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples.
9.1.4.Òrgans competents i procediment
A cada capital de província on hi hagi un o més partits judicials, s’ha de constituir una Comissió d'Assistència Jurídica Gratuïta, com a òrgan responsable de realitzar el reconeixement del dret que ens ocupa. No obstant això, l'òrgan competent de la comunitat autònoma podrà determinar un àmbit territorial diferent per a la Comissió.
Així mateix, l'art. 9.III LAJG disposa que en relació amb els jutjats i tribunals amb competència en tot el territori de l'Estat, es constituirà a Madrid una Comissió Central d'Assistència Jurídica Gratuïta depenent de l'Administració central de l'Estat.
La Comissió Central d'Assistència Jurídica Gratuïta estarà composta pels degans del Col·legi d'Advocats i del Col·legi de Procuradors de Madrid, o l'advocat o procurador que ells designin, un advocat de l'Estat i un funcionari del Ministeri de Justícia que pertanyi a cossos o escales del subgrup A1. La Comissió serà presidida semestralment per cadascun dels seus membres, a excepció del funcionari del Ministeri de Justícia, el qual actuarà com a secretari.
Les Comissions d'Assistència Jurídica Gratuïta dependents de les comunitats autònomes estaran integrades pel degà del Col·legi d'Advocats i el del Col·legi de Procuradors, o l'advocat o el procurador que ells designin, i per dos membres que designin les administracions públiques de què depenen. L'òrgan competent de la comunitat autònoma determinarà quins dels seus integrants exerciran la presidència i la secretaria.
El reconeixement del dret se sol·licita al col·legi d'advocats del lloc en què es trobi el jutjat o tribunal competent per a conèixer del procés en qüestió o davant el jutjat del domicili del peticionari que, aleshores, ho haurà de comunicar al col·legi d'advocats competent.
El col·legi d'advocats ha de comprovar que el sol·licitant queda dins de l'àmbit definit per l'article 2 LAJG i, en cas afirmatiu, farà una designació provisional d'advocat i ho comunicarà al col·legi de procuradors que correspongui per tal que aquest també designi un procurador que n'assumeixi la representació (154) .
El reconeixement o denegació definitius del dret d'assistència jurídica gratuïta el durà a terme la comissió d'assistència jurídica gratuïta corresponent.
Com estableix l'article 24 LAJG, els col·legis professionals establiran sistemes de distribució objectiva i equitativa dels torns i mitjans per a la designació dels advocats que han de prestar l'assistència gratuïta. Es tracta de l'anomenat torn d'ofici, dels advocats o procuradors "d'ofici". El Ministeri de Justícia ha establert en l'Ordre de 3 de juny de 1997 els requisits generals mínims de formació i especialització necessaris perquè aquests professionals puguin prestar els serveis d'assistència jurídica gratuïta per tal d'assegurar la seva capacitat i solvència professionals.
L'article 32 de la LAJG es refereix a la "insostenibilitat" de la pretensió del beneficiari del dret a litigar gratuïtament com a raó que pot justificar la negativa d'un advocat designat segons el que disposa la LAJG. L'advocat ho haurà de comunicar a la Comissió d'Assistència Jurídica Gratuïta dins dels quinze dies següents al seu nomenament, al·legant els motius jurídics que estimi. Si no realitza la comunicació dins del termini o no demana la interrupció del mateix, per falta de la documentació per a avaluar la pretensió, quedarà obligat a assumir la defensa.
Finalment, és la que s'haurà de pronunciar sobre la sostenibilitat de la pretensió; si la resolució citada és positiva, l'advocat designat malgrat les prevencions que va manifestar en el seu moment.
9.1.5.Reintegrament de les costes processals
L'article 36 LAJG es refereix al deure de reintegrament de les costes causades en el procés on alguna de les parts litiga gratuïtament. Molt resumidament, estableix sobretot aquestes regles:
a) Si la sentència que posa fi al procés conté un pronunciament de costes favorable al beneficiari del dret a l'assistència jurídica gratuïta, la part contrària haurà de satisfer les costes causades en la defensa d'aquella.
b) Si la sentència que posa fi al procés imposa les costes al beneficiari del dret a l'assistència jurídica gratuïta, aquest quedarà obligat a pagar les costes causades en la seva defensa i les de la part contrària, si dins dels tres anys següents a la terminació del procés millorés la seva fortuna, quedant mentrestant interrompuda la prescripció de l'article 1967 CC. Es presumeix que ha millorat la seva fortuna quan els seus ingressos i recursos econòmics per tots els conceptes superin el doble del mòdul previst en l'article 3 LAJG i s'haguessin alterat substancialment les circumstàncies i condicions tingudes en compte per a reconèixer el dret.
c) Quan la sentència que posa fi al procés no es pronunciï expressament sobre les costes i hagi vençut el plet el beneficiari del dret a litigar gratuïtament, aquest haurà de pagar les costes causades en la seva defensa, sempre que no passin de la tercera part del que hagi obtingut en el plet. Si n'excedeixen es reduiran a l'import d'aquella tercera part.
d) Un cop que els professionals designats d'ofici hagin obtingut de la persona defensada o representada el pagament conforme a les regles ara esmentades, restaran obligats a tornar les quantitats que eventualment hagin percebut a càrrec dels fons públics.

9.2.Les taxes judicials i la gratuïtat de la justícia

Tot el que hem tractat en els apartats anteriors sobre la gratuïtat de la justícia es refereix al dret que l’Estat assumeixi certes despeses derivades de l’actuació d’un ciutadà com a part en un procés judicial (honoraris d’advocat, despeses de procurador, obtenció de documents notarials, etc.). Però una cosa és la gratuïtat com a dret que l’Estat assumeixi aquestes despeses i una altra és la gratuïtat de la justícia pròpiament dita, és a dir, el fet que la prestació del servei públic de la justícia no estigui subjecte al pagament d’aranzels o taxes.
Pel que es fa a la gratuïtat en aquest últim sentit, la justícia ha resultat en els últims decennis un servei públic realment gratuït, concretament des que la Llei 25/1986, de 24 de desembre, va suprimir les taxes judicials fins llavors exigibles. No obstant això, la Llei 53/2002, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social, va reinstaurar aquesta taxa, si bé no ho va fer amb caràcter general. Posteriorment, la recent Llei 10/2012, de 20 de novembre, per la qual es regulen determinades taxes en l’àmbit de l’Administració de justícia i de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, en un context de penúria financera de les arques públiques i renovat afany recaptatori estatal, ha acabat generalitzant aquest tribut.
La taxa per a l’exercici de la potestat jurisdiccional en els ordres civil, contenciós administratiu i social, segons el que disposa l’article 1 de la Llei 10/2012, té caràcter estatal i és exigible de la mateixa manera a tot el territori nacional en els supòsits que preveu aquesta Llei, sens perjudici de les taxes i altres tributs que puguin exigir les comunitats autònomes en l’exercici de les competències financeres respectives, els quals no obstant això no poden gravar els mateixos fets imposables.
Concretament, el fet imposable de la taxa està determinat per l’exercici de la potestat jurisdiccional originada per l’exercici dels actes processals següents (art. 2 Llei 10/2012):
a) La interposició de la demanda a tota classe de processos declaratius i d’execució de títols executius extrajudicials en l’ordre jurisdiccional civil, la formulació de reconvenció i la petició inicial del procés monitori i del procés monitori europeu.
b) La sol·licitud de concurs necessari i la demanda incidental en processos concursals.
c) La interposició de la demanda en l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu.
d) La interposició del recurs extraordinari per infracció processal en l’àmbit civil.
e) La interposició de recursos d’apel·lació contra sentències i de cassació en l’ordre civil i contenciós administratiu.
f) La interposició de recursos de suplicació i de cassació en l’ordre social.
g) L’oposició a l’execució de títols judicials.
El subjecte passiu de la taxa és, segons l’article 3 de la Llei, qui promogui l’exercici de la potestat jurisdiccional i en realitzi el fet imposable, descrit en l’apartat anterior. Hi ha, no obstant això, certes exempcions al pagament de la taxa, que detalla l’article 4 de la Llei 10/2012, que poden tenir caràcter objectiu, subjectiu o social. En concret, seguint literalment aquest article 4 de la Llei:
1) Les exempcions objectives de la taxa estan constituïdes per:
a) La interposició de demanda i la presentació d'ulteriors recursos quan es tracti dels procediments establerts especialment per a la protecció dels drets fonamentals i llibertats públiques, així com contra l'actuació de l'Administració electoral.
b) La sol·licitud de concurs voluntari pel deutor.
c) La presentació de petició inicial del procediment monitori i la demanda de judici verbal en reclamació de quantitat quan la quantia d'aquestes no superi dos mil euros. No s'aplicarà aquesta exempció quan en aquests procediments la pretensió exercitada es fonamenti en un document que tingui el caràcter de títol executiu extrajudicial d’acord amb el que disposa l'article 517 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d'enjudiciament civil.
d) La interposició de recursos contenciosos administratius quan es recorri en casos de silenci administratiu negatiu o inactivitat de l'Administració.
e) La interposició de la demanda d'execució de laudes dictats per les juntes arbitrals de consum.
f) Les accions que, en interès de la massa del concurs i que l'autorització prèvia del jutge mercantil, interposin els administradors concursals.
g) Els procediments de divisió judicial de patrimonis, excepte en els supòsits en què es formuli oposició o se susciti controvèrsia sobre la inclusió o exclusió de béns, meritant la taxa pel judici verbal i per la quantia que es discuteixi o la derivada de la impugnació del quadern particional a càrrec de l'opositor, i si tots dos es van oposar a càrrec de cadascun per la seva respectiva quantia.
2) Des del punt de vista subjectiu, estan, en tot cas, exempts d'aquesta taxa:
a) Les persones físiques.
b) Les persones jurídiques a les quals se'ls hagi reconegut el dret a l'assistència jurídica gratuïta, acreditant que compleixen els requisits d'acord amb la seva normativa reguladora.
c) El Ministeri Fiscal.
d) L'Administració general de l'Estat, les de les comunitats autònomes, les entitats locals i els organismes públics dependents de totes elles.
e) Les Corts Generals i les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.
La reintroducció de les taxes judicials ha rebut una crítica generalitzada, gairebé unànime i severa per part de la doctrina i dels professionals del fòrum. El legislador sembla pressuposar que una gran part dels que acudeixen als tribunals ho fan frívolament o amb certa lleugeresa. L'experiència demostra més aviat el contrari. En efecte, litigar implica fer front a elevades despeses i afrontar problemes i preocupacions. Si a aquests dispendis i incomoditats hi afegim la despesa addicional que suposa una taxa judicial, el resultat és un element dissuasiu formidable per a què els ciutadans exercitin la seva facultat fonamental a instar la protecció dels seus drets davant els tribunals.
Sortosament, el legislador, mitjançant la Llei 25/2015, de 28 de juliol, ha modificat la redacció originària de l'article 4.2 de la Llei 10/2012, eximint les persones físiques del pagament de la taxa, tal com hem vist quan hem exposat les excepcions subjectives al pagament d'aquest tribut. I, per si no fos prou, en relació amb les persones jurídiques, el TC, mitjançant la seva sentència 140/2016, de 21 de juliol de 2016, ha declarat la inconstitucionalitat de les taxes fixades per la llei, tant per a l'accés a la jurisdicció com per a la interposició de recursos, per considerar que les seves quanties resulten desproporcionades i vulneren el dret a la tutela judicial efectiva dels ciutadans (article 24.1 CE).

Resum

El procés, també anomenat l'eina jurisdiccional, constitueix el tercer dels eixos entorn dels quals gira la disciplina.
Atès que el procés és, efectivament, una eina –per mitjà de la qual els ciutadans obtenen o veuen satisfet el seu dret fonamental a la tutela judicial efectiva–, la seva configuració –la seva forma i la seva dinàmica–, és diversa segons quin sigui el tipus de tutela que s'hagi d'atorgar.
Des d'aquest punt de vista, es regulen diferents tipus o modalitats de processos, d'una banda, segons el tipus de tutela que s'hi ventila –declarativa o executiva, per exemple– o de la naturalesa del dret substantiu al servei del qual s'hagi de posar el procés. En aquest últim sentit es distingeix entre processos civils, penals, contenciosos administratius o laborals. Cadascuna d'aquestes classes de processos presenta una dinàmica pròpia, adequada a la naturalesa jurídica del dret substantiu corresponent.
En qualsevol cas, però, és innegable que el procés és una construcció jurídica artificial o tècnica, és a dir, quan el legislador configura o regula un procés no parteix de la realitat en la mateixa mesura que ho fa quan regula una relació o situació jurídica de dret substantiu –una determinada conducta que es tipifica com a delicte, per exemple; o una compravenda. El contrapès d'aquesta artificialitat, o per expressar-ho més bé, el contrapès de la llibertat que aquesta artificialitat atorga al legislador, el constitueixen els principis del procés i del procediment, és a dir, aquelles idees o punts de partida que emanen, precisament, de normes jurídiques i que presideixen o han de presidir l'actuació del legislador.
L'estudi dels principis del procés i del procediment és fonamental no solament per a entendre l'estructura general dels processos i conèixer algunes de les seves principals institucions sinó, a més, per a la configuració d'alguns dels principis processals com a drets constitucionals.
L'anàlisi del procés, d'altra banda, es pot dur a terme a partir de la constatació que el procés no és sinó un conjunt ordenat d'actes, per mitjà dels quals les parts poden obtenir la tutela dels òrgans judicials.
Des d'aquesta perspectiva, no per més modesta menys important, és necessari estudiar tant les diferents classes d'actes que poden integrar un procés com el règim jurídic al qual es troben sotmesos. En aquest sentit, té una importància singular tot allò referit a la ineficàcia dels actes processals i al seu tractament jurídic.
La part del mòdul que s'ha resumit fins aquí, juntament amb els dos mòduls anteriors, ofereix una perspectiva prou bona dels conceptes essencials de la disciplina dret processal i permet encarar l'estudi en profunditat del procés civil i del procés penal.
La panoràmica queda més completa, no obstant això, amb un breu esment a dues figures d'arrel i regulació legal diversa: els mecanismes extrajudicials de resolució de conflictes que permeten als particulars posar fi a les seves controvèrsies sense arribar a haver de sol·licitar la tutela judicial en un procés controvertit, i el dret a l'assistència jurídica gratuïta, que és figura indispensable per a l'assegurament de la igualtat efectiva davant la llei.

Activitats

a) De resposta breu
1. Expliqueu quina és la naturalesa jurídica del procés.
2. Exposeu les diferències principals entre procés de declaració, procés d'execució i procés cautelar.
3. Assenyaleu a quines qüestions responen els principis dispositiu i d'oficialitat, i expliqueu de quina manera s'ofereix aquesta resposta.
4. Diferencieu el principi acusatori i el principi inquisitiu.
5. La reformatio in peius es podria considerar com una manifestació d'un sistema inquisitiu? Raoneu la resposta.
6. Expliqueu el principi d'immediació.
7. Distingiu entre fet i acte processal.
8. Expliqueu els requisits de llengua a què estan sotmesos els actes processals.
b) D'aprofundiment
1. Desenvolupeu l'epígraf "Ús de les noves tecnologies en la realització de les actuacions processals".

  • Per a fer aquesta activitat cal consultar la LEC i alguna monografia o article especialitzat. Seria interessant, també, la recerca de notícies relacionades amb l'ús d'aquestes tecnologies en l'Administració de justícia, i també d'estadístiques oficials que permetin avaluar-ne l'impacte, per poder fer una valoració final.

2. Descriviu altres mitjans extrajudicials de resolució de conflictes diferents de l'arbitratge.

  • Heu de buscar bibliografia especialitzada per poder fer una breu descripció de cadascun d'aquests mitjans i, si és possible, valorar-ne la virtualitat.

Exercicis d'autoavaluació

a) De selecció
1. En el procés de declaració es poden exercitar accions...
a) merament declaratives.
b) de condemna.
c) constitutives.
d) Les tres respostes anteriors són correctes.
2. Són principis comuns a tots els processos...
a) el principi de dualitat de posicions processals, el principi d'igualtat i el principi d'audiència.
b) el principi de dualitat de posicions processals, el principi d'igualtat i el principi de justícia rogada.
c) el principi de dualitat de posicions processals, el principi de justícia rogada i el principi d'audiència.
d) el principi d'oralitat, el principi d'igualtat i el principi dispositiu.
3. El principi d'immediació és conseqüència...
a) del principi d'audiència.
b) del principi d'oralitat.
c) del principi d'eventualitat.
d) del principi acusatori.
4. El principi dispositiu i el principi d'oficialitat...
a) responen, entre altres qüestions, a la de qui fixa l'objecte del procés.
b) són principis absolutament antagònics.
c) Les dues respostes anteriors són correctes.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
5. El principi acusatori es pot sintetitzar en dues idees...
a) nemo iudex sine actore i qui acusa no pot jutjar.
b) nemo iudex sine actore i prohibició de reformatio in peius.
c) qui acusa no pot jutjar i prohibició de reformatio in peius.
d) prohibició de reformatio in peius i qui acusa no pot jutjar.
6. El principi de preclusió...
a) determina que, transcorregut o acabat el termini per a fer una determinada actuació, es perdi l'oportunitat de fer-la.
b) permet l'acumulació eventual de pretensions o d'al·legacions.
c) Les dues respostes anteriors són correctes.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
7. Són dies hàbils...
a) tots, excepte els diumenges i el mes d'agost.
b) tots, excepte els diumenges, el mes d'agost i els festius estatals o de la localitat corresponent.
c) tots, excepte els diumenges, el mes d'agost i els festius estatals o autonòmics.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
8. Les actuacions fora de terme o termini...
a) són nul·les sempre en virtut de la preclusió.
b) són nul·les si es tracta d'actes de l'òrgan judicial.
c) són nul·les si es tracta d'actes de les parts.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
9. L’ús de mitjans electrònics o telemàtics com a vies de comunicació processal...
a) és obligatori per a les persones jurídiques.
b) és obligatori almenys en totes els actuacions en què intervingui un procurador.
c) és troba en fase experimental i és voluntari per a tots els que hi intervenen.
d) cap de les respostes anteriors és correcta.
10. Les resolucions dels tribunals poden adoptar la forma de...
a) provisions, proveïments i sentències.
b) provisions, actes i sentències.
c) provisions, interlocutòries i sentències.
d) proveïments, actes i sentències.
11. Els actes de comunicació entre òrgans judicials s'anomenen...
a) exhorts.
b) requeriments.
c) proveïments.
d) oficis.
12. La decisió o resolució dels àrbitres s'anomena...
a) laude.
b) ofici.
c) ex aequo.
d) sentència arbitral.
13. El dret a l'assistència jurídica gratuïta...
a) és un dret fonamental.
b) és un dret dels ciutadans.
c) és un dret amb fonament constitucional.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
14. En cas que una persona física sol·liciti el dret a l'assistència jurídica gratuïta...
a) s'atendrà, entre altres aspectes, a la seva situació econòmica.
b) s'atendrà, entre altres aspectes, a la viabilitat de la pretensió que pretén exercir.
c) s'atendrà, entre altres aspectes, al fet que es tracti d'un procés civil o penal.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
15. Els actes de comunicació del tribunal amb les parts i altres persones que intervenen en el procés poden ser...
a) notificacions, citacions a termini i citacions.
b) notificacions, citacions a dia cert, citacions a termini i citacions.
c) notificacions, citacions a termini i requeriments.
d) notificacions, citacions, citacions a termini i requeriments.
16. L'aclariment i correcció de les resolucions judicials...
a) permet, en ocasions taxades, modificar substancialment el contingut de la sentència.
b) es pot dur a terme a instància de part o d'ofici.
c) només és procedent si l'òrgan judicial aprecia d'ofici la seva necessitat.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
17. Segons es desprèn de la conservació dels actes processals...
a) la nul·litat d'una part d'un acte processal no implica la de les altres que siguin independents d'aquella.
b) la nul·litat d'un acte processal no implica la dels successius que siguin independents d'aquell.
c) Les dues respostes anteriors són correctes.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
18. Els documents judicials...
a) s'han de redactar sempre en castellà.
b) s'han de redactar en castellà i en la llengua de la comunitat autònoma si aquesta té llengua pròpia.
c) s'han de redactar només en la llengua de la comunitat autònoma en què hagin de produir efectes.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
19. El principi d'audiència...
a) es pot veure modalitzat en cas que calgui despatxar execució o acordar mesures cautelars.
b) inclou l'exigència del coneixement del material fàctic i jurídic que pugui incidir en la resolució.
c) Les dues respostes anteriors són correctes.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
20. El procés d'execució...
a) és un procés civil.
b) té com a finalitat donar acompliment o efectivitat a una declaració judicial i, a vegades, extrajudicial.
c) permet obtenir sentències de condemna.
d) permet obtenir sentències de condemna i sentències constitutives.
21. L'impuls processal d'ofici...
a) és, actualment, la norma general en tots els ordres processals.
b) és, actualment, la norma general en l'ordre processal penal.
c) és, actualment, la norma general en l'ordre processal civil.
d) és, actualment, la norma general en l'ordre processal social.
22. L'incident de nul·litat d'actuacions...
a) és un remei que permet revisar qualsevol resolució ferma.
b) és un remei completament excepcional interposable contra certs actes nuls de ple dret.
c) suspèn l'execució de la resolució impugnada.
d) acaba amb una sentència.
23. El principi d'oficialitat...
a) informa els processos penals.
b) informa la majoria dels processos penals i alguns processos civils.
c) informa la majoria dels processos civils i alguns processos penals.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
b) Qüestions breus
1. Establiu les diferències principals entre procés, procediment i judici.
2. Definiu càrrega processal.
Amb paraules de De la Oliva es pot definir com el constrenyiment a fer una conducta (positiva o negativa) que un subjecte processal experimenta a causa dels inconvenients o perjudicis que no fer-la comporta legalment o a causa dels avantatges que pot perdre per no fer-la.
3. Expliqueu què són accions merament declaratives, accions de condemna i accions constitutives.
Les accions merament declaratives persegueixen tan sols una declaració a favor de l'actor. La pura declaració pretesa satisfà l'interès que el va menar a iniciar el procés.
En el cas de les accions de condemna, qui exercita l'acció, a més d'una declaració, pretén que es condemni algú a fer alguna cosa o abstenir-se de fer-la. Les accions penals sempre persegueixen una condemna i la majoria de les civils també: que es condemni algú a pagar una quantitat, a lliurar unes coses, etc.
Les sentències constitutives no recullen o deixen constància d'una situació jurídica preexistent al procés, sinó que la fan sorgir. Són les mateixes sentències constitutives aquelles que creen, modifiquen o extingeixen relacions jurídiques, en comptes de limitar-se a declarar aquell naixement, modificació o extinció.
4. Esmenteu les fases principals que formen un procés civil.
Sens perjudici de les necessàries matisacions i especialitats, a grans trets les fases d'un procés civil són les següents:

  • Demanda: tots els processos civils s'inicien mitjançant demanda.

  • Fase d'al·legacions:

  • Contestació escrita o oral de la demanda.

  • Audiència prèvia al judici (en el judici ordinari).

  • Judici oral: prova i conclusions.

  • Sentència, recursos i cosa jutjada.

  • Execució.

5. Esmenteu les fases principals que componen un procés penal.
Sens perjudici de les necessàries matisacions i especialitats, a grans trets les fases d'un procés penal són les següents:

  • fase d'instrucció,

  • fase intermèdia,

  • judici oral o plenari,

  • sentència, recursos i cosa jutjada.

6. Esmenteu les exigències del principi d'audiència o contradicció.
Coneixement del material fàctic i jurídic que pugui incidir en la resolució. Les parts han de tenir la possibilitat de conèixer tots els elements fàctics i jurídics dels quals els seus contraris es vulguin valer.

  • Possibilitat de formular al·legacions i peticions.

  • Possibilitat de provar les al·legacions.

7. Expliqueu breument per què es considera que el sistema espanyol d'enjudiciament penal es qualifica com a sistema acusatori formal o mixt.
A banda de la presència del ministeri fiscal, i partint del fet que el sistema és acusatori, es constata l'existència d'alguns elements o característiques pròpies d'un sistema inquisitiu. Fonamentalment, el tret inquisitiu principal resideix en l'articulació de la fase d'instrucció, que es pot desenvolupar de manera exclusivament inquisitiva.
8. Què signifiquen els principis de preclusió i d'eventualitat?
El principi de preclusió, fonamental en un procés escrit, implica la determinació de terminis per a dur a terme determinades activitats o fer determinats actes. Passats aquests terminis, la possibilitat de la seva realització acaba –preclou–, sense que hi hagi possibilitat d'una nova oportunitat.
La finalitat d'aquest principi no és altra que assegurar la seguretat jurídica. Ara bé, la rigidesa de la preclusió es tempera amb l'anomenada acumulació eventual. Aquest principi significa que, atès que només hi ha una oportunitat per a fer actes d'al·legació o de prova, en aquesta oportunitat es permet que s'al·legui tot allò que es vulgui o que sigui possible, de manera que, si una de les pretensions no és estimada, es pugui entrar a considerar les altres.
9. Quins són els casos en què els actes processals són nuls de ple dret?
Es tracta dels casos previstos en els articles 225 LEC i 238 LOPJ:

  • Quan els produeixi un tribunal o es produeixin davant d'un tribunal amb falta de jurisdicció o de competència objectiva o funcional.

  • Quan s'efectuïn sota violència o intimidació.

  • Quan es prescindeixi de les normes essencials del procediment, sempre que, per aquesta causa, s'hagi pogut produir indefensió.

  • Quan s'efectuïn sense la intervenció d'un advocat, en els casos en què la llei l'estableixi com a obligatòria (art. 225.4 LEC).

  • En els altres casos en què aquesta llei ho estableixi.

10. Enumereu el contingut del dret a l'assistència jurídica gratuïta.

  • Assessorament i orientació gratuïtes abans del procés, quan tinguin com a objecte evitar el conflicte o analitzar la viabilitat de la pretensió.

  • Assistència gratuïta al detingut o pres pel que fa a les diligències policials que no formin part d'un procés penal en curs o en la seva primera compareixença davant l'òrgan judicial.

  • Defensa i representació gratuïtes per advocat i procurador en el procediment judicial, quan la seva intervenció resulti legalment preceptiva o, encara que no ho sigui, si fos expressament requerida pel jutjat o tribunal mitjançant interlocutòria motivada per a garantir la igualtat de les parts en el procés.

  • Inserció gratuïta d'anuncis o edictes en el curs del procés que preceptivament hagin de ser publicats en diaris oficials.

  • Exempció en el pagament de dipòsits necessaris per a la interposició de recursos.

  • Assistència pericial gratuïta, en els termes establerts en el precepte.

  • Obtenció gratuïta de certs documents notarials (còpies, testimonis, instruments i actes).

  • Reducció del 80% dels drets aranzelaris que corresponguin per a l'atorgament d'escriptures públiques i per a l'obtenció de còpies i testimonis notarials no previstos en l'apartat anterior, quan tinguin relació directa amb el procés i siguin requerits per l'òrgan judicial en el seu decurs o serveixin per a fonamentar la pretensió del beneficiari de la justícia gratuïta.

  • Reducció del 80% dels drets aranzelaris que corresponguin per l'obtenció de notes, certificacions, anotacions, assentaments i inscripcions en els registres de la propietat i mercantil, quan tinguin relació directa amb el procés i siguin requerits per l'òrgan judicial en el seu decurs o serveixin per a fonamentar la pretensió del beneficiari de la justícia gratuïta.

11. Quines són les dues modalitats principals de l'arbitratge?
D'acord amb l'article 4 LA, l'arbitratge pot ser de dos tipus: arbitratge de dret, quan s'encomana als àrbitres que resolguin la controvèrsia atenent només al dret positiu; arbitratge d'equitat, també anomenat ex bono et aequo, en el qual es demana als àrbitres que, sense atenir-se a les normes jurídiques, fonamentin el seu laude en l'equitat.
12. En què consisteix la prohibició de reformatio in peius?
La prohibició de reformatio in peius o de reforma a pitjor consisteix en la impossibilitat que, en un recurs penal en què només intervingui l'acusat (i, per tant, cap part acusadora), el tribunal que conegui del recurs dicti una resolució que empitjori la situació de l'acusat. Es tracta d'una manifestació del principi acusatori, ja que si en un recurs no hi ha ningú que sostingui la necessitat d'augmentar la pena i, malgrat això el tribunal ho fa, aquest tribunal jutja i acusa alhora.

Solucionari

Solucionari

1. d
2. a
3. b
4. c
5. a
6. a
7. d
8. c
9. b
10. c
11. a
12. a
13. c
14. a
15. d
16. b
17. c
18. d
19. c
20. b
21. a
22. b
23. b

Abreviatures

LA: Llei d'arbitratge.
LAJG: Llei d'assistència jurídica gratuïta.
LEC: Llei d'enjudiciament civil.
LECrim: Llei d'enjudiciament criminal.
LOPJ: Llei orgànica del poder judicial.
LPL: Llei de procediment laboral.
LRJCA: Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.
RAJG: Reglament d'assistència jurídica gratuïta.
STC: Sentència del Tribunal Constitucional.

Glossari

arbitratge m
Mecanisme de resolució extrajudicial de conflictes. Se sotmet la resolució del conflicte a una persona que no té la condició de jutge (àrbitre), i la seva resolució (laude) té la força d'una resolució judicial.
citació a dia cert f
Anomenada també citació. Acte de comunicació del tribunal consistent a citar algú un dia, hora i lloc concrets.
citació a termini f
Acte de comunicació del tribunal consistent a citar a algú perquè es personi i actuï dins d'un termini.
eventualitat f
Possibilitat que es dóna a les parts per temperar els efectes de la preclusió. Consisteix en la possibilitat d'acumular accions o pretensions, encara que siguin incompatibles o contradictòries, en un únic acte.
exhort m
Acte de comunicació d'un òrgan judicial amb un altre per sol·licitar auxili jurisdiccional.
manament m
Acte de comunicació del tribunal pel qual s'ordena el lliurament de documents (o còpies d'aquests) que es troben en registres públics.
notificació f
Acte de comunicació del tribunal consistent a donar notícia certa d'una resolució, una diligència o una actuació.
ofici m
Acte de comunicació del tribunal amb òrgans públics amb els quals la llei no prevegi la comunicació per mitjà de manaments.
preclusió f
Efecte que produeix l'exhauriment dels terminis i que consisteix en la impossibilitat de fer actuacions un cop han transcorregut els terminis.
principi de dualitat de posicions m
Principi comú a tots els processos. Determina l'estructura triangular del procés: un actor o acusador enfront d'un demandat o acusat i, aliè a aquestes dues posicions, un tercer, l'òrgan judicial.
procés cautelar m
Procés que s'encamina a l'adopció de mesures tendents a garantir l'efectivitat de la sentència posterior.
procés de declaració m
Procés que té com a finalitat la declaració del dret en el cas concret.
procés d'execució m
Procés mitjançant el qual es pretén donar acompliment o efectivitat a una resolució judicial, o també a certes declaracions extrajudicials.
reformatio in peius loc
Literalment, 'reforma a pitjor'. Prohibició, derivada del principi acusatori. Es produeix reformatio in peius quan en un procés penal, amb motiu d'un recurs, en el qual no intervé cap part acusadora, s'empitjora la situació del recurrent.
requeriment m
Acte de comunicació del tribunal pel qual s'ordena una conducta o una inactivitat.