Latin power

Des dels Estats Units, el tema també és molt més complex i no es pot separar del de la negociació entre les identitats de diferents comunitats d'immigrants i exiliats que provenen de diferents països i els discursos hegemònics que intenten minimitzar–les amb formes exòtiques, com ara la música o el ball, i amb la creació d'un estàndard "latino".

Per al públic nord-americà, i també per a molts científics socials nord-americans, la identitat llatina es refereix bàsicament a les experiències individuals i col·lectives dels mexicans, porto-riquenys i exiliats cubans, com a grups que fins ara han tingut més pes en la construcció de la identitat "latina". No podem, tanmateix, obviar l'emergència en la seva visibilitat de nous col·lectius com els salvadorencs, nicaragüencs, colombians, etc.

Mentre que des de la perspectiva externa, el terme pot tenir connotacions de processos de marginalització, per a aquests grups nacionals, la identitat llatina està molt relacionada amb el que alguns autors denominen "etnicitat política". És a dir, s'apropien d'aquest significat marginalitzador, per convertir-lo en una eina de reivindicació política. D'aquesta manera, la icona "latino" és un vehicle que serveix per a reclamar avantatges socials i econòmics al país d'adopció. Així, els grups de parla hispana que pertanyen a països i cultures diferents, es poden organitzar com a "llatins" com a forma estratègica per a expressar unes necessitats col·lectivament importants. En aquest sentit, la llatinitat representa una innovació creada per aquests grups per a configurar un front social actiu. En aquest context, les característiques culturals específiques de cada país perden pes en benefici d'una identitat construïda que els permet actuar contra la cultura "anglosaxona" hegemònica.

La identitat latina no representa una estratègia particular per a resoldre problemes d'identitat, creences o cultures, ni tampoc la fusió o processos d'hibridació entre dues o més cultures, sinó que s'ha de veure com un compromís polític, tàctic i estratègic. La significació d'allò latino no emana, doncs, de la constitució intrínseca del terme, sinó de les formes d'interacció entre uns col·lectius socials que actuen en relació amb aquest terme i per oposició als valors associats a un altre terme: l'anglosaxó.

En definitiva, ens trobem en una lluita que es juga també en el territori d'allò simbòlic i que les indústries culturals intenten portar, com veurem a continuació, per a minimitzar-ne la càrrega política o reivindicativa, al terreny de l'exotisme. En conseqüència, l'anàlisi de les representacions d'allò latino que trobem als films d'Antonio Banderas no s'hauria de plantejar en termes de "falsificació" o de reducció d'una identitat cultural a uns quants elements fàcils de reconèixer, ja que aquesta "llatinitat" de les indústries culturals, en el fons, no és més que una construcció que no respon a una realitat cultural. Es tracta més aviat d'un procés d'exotització, és a dir, d'erotització de l'altre. I d'aquí, la nova cristal·lització del latin lover en el cinema de Hollywood.