L'alegoria musical com a font d'identitat
No
podem plantejar un estudi de les estrelles cinematogràfiques actuals sense fer
referència a l'evolució de les indústries culturals cap als grans complexos
multimèdia en què un film és, en la majoria dels casos, la punta
de llança d'un producte que inclou discos, vídeos i, de vegades, un marxandatge
variat.
En aquest context, no podem deixar de costat la banda sonora del film, creiem,
la veritable aposta comercial del producte The
Mambo Kings. El disc inclou unes notes d'Oscar Hijuelos, autor de la
novel·la, en què es fa un elogi de la música cubana, especialment, de
la dècada de 1940 i que és considerada com a "autèntica".
Aquest qualificatiu tampoc no és casual, ja que aquesta suposada època daurada
de la música cubana coincideix amb les produccions del Hollywood clàssic
que van contribuir a la construcció tropicalista de tot allò cubà, i per extensió,
latino.
Des
d'un punt de vista comercial (i ideològic), no es tracta tant d'apropar la música
cubana a la sensibilitat actual, sinó de llançar un producte amb vistes a un
label o target
basats en determinats aspectes d'una etnicitat concreta. Així, allò que
les notes del CD anomenen "música cubana" queda reduït a les seves expressions
més exportables: mambo, txa-txa-txa i bolero. Pel que fa als intèrprets,
es tracta d'estrelles internacionals completament integrades a l'univers cultural
nord-americà: Tito Puente, Celia Cruz i, tot i que menys conegut, Arturo Sandoval.
No falten tampoc versions de temes considerats estàndards com Perfidia,
Quiéreme mucho o
Guantanamera, les dues primeres cantades en espanyol per una de les grans
figures del country, Linda Ronstadt.
Curiosa
també és la manera com s'utilitza el tema principal de la pel·lícula,
Bella María de mi amor, cantat en anglès
en el film i en espanyol per Antonio Banderas (potser en un intent de convertir
l'actor en una estrella de la cançó?) i per Los Lobos, un grup
que en aquella època tenia una projecció internacional important (en part, gràcies
a la pel·lícula La Bamba, 1986).
