Activitat financera del sector públic

1.2.1.Introducció

Ingressos no financers		Ingressos financers
1) Impostos directes 2) Impostos indirectes 3) Taxes i altres ingressos 4) Transferències corrents 5) Ingressos patrimonials	6) Alienació inversions reals 7) Transferències de capital	8) Actius financers
Ingressos corrents	Ingressos de capital

2005
		(milions de €)	% del total	% del PIB
Ingressos corrents	Impostos directes	99.349	27,9	11,0
	Cotitzacions socials	117.144	32,9	12,9
	Impostos indirectes	109.852	30,9	12,1
	Altres	23.375	6,6	2,6
Ing. de capital	Transferències	5.966	1,7	0,7
Ingressos no financers		355.686		39,3

Ingressos públics
1) Impostos directes 2) Impostos indirectes 3) Taxes i altres ingressos 4) Transferències corrents 5) Ingressos patrimonials	6) Alienació inversions reals 7) Transferències de capital	8) Actius financers

Ingressos tributaris	Ingressos no tributaris
Impostos Taxes Contribucions especials	Transferències (corrents i de capital) Ingressos patrimonials Alienació d'actius Endeutament Emissió de diners

1.2.2.Ingressos tributaris

1.2.3.Dimensió del sector públic des de l'òptica dels ingressos

	1965	2005
Renda de les persones físiques	14,3	18,0
Renda de societats	9,2	10,8
Cotitzacions de l'empresa	21,7	23,6
Cotitzacions del treballador	6,5	5,3
General sobre el consum	22,2	17,5
Especials sobre el consum	18,4	8,7
Propietat	6,4	8,4

1.3.1.Estructura impositiva i característiques d'un sistema tributari

1.3.2.Els índexs representatius de la capacitat contributiva dels individus

• la renda,

• la riquesa i

• el consum.

1.3.3.Classificació dels impostos

1.3.4.La imposició sobre la renda

• L'impost sobre la renda de les persones físiques constitueix una de les fonts de recursos més important del sector públic en les economies desenvolupades. La seva importància dins dels diferents sistemes tributaris no solament resideix en la seva capacitat recaptatòria, sinó que també es fonamenta en la valoració de la renda, com un bon índex per a mesurar la capacitat de pagament dels contribuents.

• L'impost sobre la renda de les societats, al contrari que l'anterior, comporta un percentatge molt reduït de recaptació en el conjunt d'ingressos fiscals dels diferents països. La seva importància resideix bàsicament en l'element gravat –les societats–, i també en la complexitat dels seus efectes sobre l'assignació dels recursos.

1.3.5.La imposició sobre la riquesa

1.3.6.La imposició sobre el consum

1.4.1.El sistema espanyol de seguretat social

Article 41 de la CE

"Els poders públics mantindran un regim públic de seguretat social per a tots els ciutadans que garanteixi l'assistència i les prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de falta de feina. L'assistència i les prestacions complementàries seran lliures."

1.4.2.El finançament de la seguretat social: les cotitzacions socials

1.4.3.Alternatives de finançament de la seguretat social

1.5.1.Equilibri pressupostari

1.5.2.Concepte i classificació del deute públic

Emissió	Subscripció	Conversió	Extinció
El Tresor públic decideix obtenir fons mitjançant l'endeutament dels particulars. Es fixen les característiques tècniques de l'emissió: Institució responsable de l'emissió. Import global i caràcter del deute (intern o extern). Valor monetari de cada títol i titularitat (nominatiu o al portador). Preu de l'emissió. Tipus d'interès (fix o variable). Termini de venciment. Règim fiscal i garanties.	És l'oferiment a públic dels títols de deute en una plaça financera nacional o estrangera. Una vegada feta pública la subscripció, els títols passen a ser actius financers i, en conseqüència, poden ser objecte de negociació als mercats oficials de capitals.	És la reducció del tipus d'interès del deute amb el consentiment dels creditors (o l'alternativa de reemborsament del capital prestat). Perquè l'emissor pugui proposar la conversió caldrà el següent: El reemborsament de l'emprèstit ha de ser possible. El tipus d'interès ha descendit per sota de l'interès reportat pel deute públic.	Els títols deixen d'oferir drets econòmics i es produeix el reemborsament del capital als propietaris (és a dir, la devolució del préstec). Aquest procés es coneix com a amortització del deute.

• Explícits: pagaments en efectiu de la quantitat corresponent en els terminis establerts (trimestral, semestral, anual, etc.).

• Implícits: l'interès es capitalitza i es descompta del valor d'adquisició del títol, i la rendibilitat s'obté "al descompte", per diferència entre el valor d'adquisició i el valor (nominal) de reemborsament del títol.

1.5.3.Amortització del deute públic

• Si l'anualitat és creixent, la quota d'amortització haurà de ser creixent, atès que la quota d'interessos serà sempre decreixent perquè es calcula sobre un capital cada vegada més petit.

• Si l'anualitat és constant, la quota d'amortització serà també creixent, ja que la quota d'interessos és cada vegada més petita.

• Si l'anualitat és decreixent, significa que amortitzem anualment una mateixa quantitat, de manera que la quota d'interessos disminuirà d'any en any.

Suposats d'amortització anticipada del deute
Renúncia voluntària	La forquilla del deute renuncia als seus drets econòmics en qualsevol moment del seu cicle vital.
Repudi del deute	L'estat declara, de manera unilateral, que no pagarà, en part o íntegrament, els interessos o el capital del deute.
Conversió del deute	L'estat ofereix un bescanvi de títols i els propietaris que no l'acceptin tindran dret al reemborsament íntegre del capital anticipadament.
Estratègia d'autocartera	L'estat "rescata" (compra) els títols de deute als mercats oficials i els "destrueix" (amortitza) de manera anticipada.

1.6.1.Finançament mitjançant impostos

• Disposar d'impostos propis. Es denominen així els impostos en què el govern subcentral, a més de quedar-se amb la recaptació, dissenya tots els elements de l'impost per als residents en la seva jurisdicció.

• Disposar d'impostos compartits. Es denominen així els impostos que utilitza més d'un nivell de govern (central i subcentral).

• Gestionar impostos cedits. Es denominen així els impostos en què el govern central en dissenya tots els elements essencials –subjecte passiu, base imposable i tipus impositiu– i el govern subcentral únicament es queda amb tot o part del que recapta en la seva jurisdicció.

1.6.2.Finançament mitjançant transferències

• en primer lloc, determinar els objectius a què van dirigides les transferències i,

• en segon lloc, decidir quin tipus de transferències és el més apropiat per a cada objectiu.

1.6.3.Finançament mitjançant deute

2.2.1.La despesa pública en l'estat del benestar

Generalitat dels programes	Universal selectiu
Rang de les actuacions	Ampli limitat
Qualitat de les prestacions	Òptima mínima
Instruments utilitzats	Provisió del servei - transferències
Finançament	Impostos cotitzacions (individualitzades)

2.2.2.La seguretat social

• El risc que amb més freqüència s'assegura és el de pèrdua de salari i, d'aquesta manera, apareixen les prestacions substitutòries del salari;

• pensió de jubilació, quan l'edat no permet la continuació de l'activitat laboral;

• pensió d'invalidesa, quan la condició física o psíquica de l'assegurat no permet aquesta activitat;

• pensions a supervivents –orfandat, viduïtat, etc.–, quan la mort de l'assegurat truncaria el mitjà de vida de les persones al seu càrrec;

• subsidi de desocupació, quan la manca involuntària de lloc de treball compromet el mitjà de subsistència, i

• subsidi d'incapacitat laboral transitòria, quan la malaltia no permet durant un període de temps el treball habitual.

• D'una banda, les companyies privades només estarien disposades a assegurar aquells treballadors el risc dels quals de quedar aturats sigui molt petit, o exigirien unes primes molt elevades a qui fàcilment pugui ser acomiadat. Amb això, no es podria garantir que tothom accedís a aquest tipus d'assegurances.

• Un segon motiu està relacionat amb la denominada selecció adversa. Suposem que l'assegurança de desocupació és obligatòria i que hi ha ciutadans amb un risc alt d'incórrer en aquesta eventualitat, mentre que d'altres poden tenir una molt raonable estabilitat en el treball. Una entitat que els asseguri a tots pot compensar el risc alt d'uns enfront del molt baix dels altres sense exigir un pagament excessiu a cap d'ells. Si l'assegurança fos voluntària, els que s'enfronten a un risc baix no tindrien incentius per a contractar cap forma d'assegurament, el risc mitjà per a l'entitat s'elevaria, i amb també la prima exigida. No obstant això, en augmentar el pagament, els treballadors de menys risc, encara que no sigui baix, poden decidir que no els compensa l'assegurança, renunciarien a contractar-lo, i això elevaria encara més la prima, amb el resultat de noves expulsions del mercat.

• Un tercer motiu es basa en el fet que els que tenen una capacitat econòmica escassa no poden generar prou estalvi per a obtenir una pensió en el futur, de manera que una gestió absolutament privada del sistema de prestacions socials deixaria fora de cobertura els sectors més amenaçats pel fenomen de la pobresa.

• Un quart motiu es refereix al fet que una companyia privada no podria fer front a greus crisis de desocupació, i que només una entitat tan forta com el sector públic podrà cobrir.

• Finalment, s'entén que el fet que es garanteixin les pensions o l'assegurança de desocupació no solament beneficia els perceptors, sinó la societat en el seu conjunt. s

• Sense aquestes transferències, el treballador aturat o jubilat perdria els seus ingressos, reduiria el seu consum i això conduiria a una disminució en el volum de béns produït per les empreses. Aquesta reducció en l'activitat productiva faria que hi hagués nous acomiadaments i que s'incrementés la desocupació. Aquest procés multiplicador, negatiu, podria acabar generant una depressió econòmica greu que perjudicaria tothom.

2.3.1.Teoria positiva de la despesa pública

Causes del creixement de la despesa	Teories
Demanda	Llei de Wagner Efecte desplaçament i inspecció Redistribució de la renda Grups d'interès Il·lusió fiscal
Oferta	Cicle electoral Comportament dels funcionaris Ideologia del partit en el poder Centralització del sector públic
Demanda-oferta	Productivitat-preus

2.3.2.Explicacions basades en la demanda de despesa pública

"La llei és el resultat d'una observació empírica en països avançats, almenys en la civilització occidental europea; la seva explicació, justificació i origen és la pressió del progrés social i els canvis resultants en les esferes relatives de les activitats del sector públic i privat de l'economia, especialment en l'economia pública nacionalitzada. Limitacions financeres poden dificultar l'expansió de les activitats estatals, i originar que la seva extensió es vegi condicionada per l'ingrés i no a la inversa, com és més freqüent. Però, a llarg termini, el desig de desenvolupament d'un poble progressista sempre acabarà per superar aquestes dificultats financeres [...] La comparació dels diferents països i períodes ens demostra que en la majoria de les nacions progressives s'observa un augment regular de les funcions dels governs centrals i locals. Fenomen que es manifesta tant en el seu aspecte extensiu com intensiu. L'estat i els ens polítics subordinats assumeixen contínuament noves funcions i realitzen perfectament les seves comeses. D'aquesta manera, les autoritats públiques satisfan en grau creixent i de manera més completa les necessitats econòmiques de la població."

• D'una banda, la necessitat de redistribució depèn de l'estat vigent de distribució amb anterioritat a l'ajust. Si la desigualtat de la renda disminueix a mesura que augmenta la renda per capita, es necessiten mesures redistributives menys extenses.

• D'altra banda, els motius de la redistribució poden variar a mesura que la renda augmenta, depenent de la manera com es defineixi l'objectiu de la política de redistribució. Si aquest objectiu és el d'ajustar les rendes familiars de manera que s'aconsegueixi una determinada distribució de la renda relativa, un increment en el nivell mitjà de la renda no fa variar la necessitat de redistribuir. La situació és diferent si l'objectiu és establir un nivell mínim tolerable determinat en termes absoluts, com el fet de satisfer unes necessitats mínimes d'alimentació. En aquest cas, la necessitat de redistribució disminueix a mesura que augmenta la renda mitjana. Però una vegada més, si el nivell mínim es defineix com una funció de la renda mitjana, la necessitat de redistribució roman invariable a mesura que la renda augmenta.

• Canvis tecnològics: un altre factor que pot afectar de manera significativa la participació dels béns públics en una combinació eficient de productes és el canvi tecnològic. A mesura que va variant la tecnologia, també ho fan els processos de producció i la combinació de productes que resulta eficient produir. Aquests canvis en la tecnologia poden ser tals que augmentin o disminueixin la importància relativa d'aquells béns els beneficis dels quals són en gran part externs i que, per tant, han de ser subministrats públicament.

• Canvis demogràfics: els canvis en la població poden constituir també un determinant important de la participació de la despesa pública. Les variacions en la taxa de creixement de la població produeixen canvis en la distribució per edats, i aquesta tendència es veu reflectida en les despeses en ensenyament, i també en l'atenció a la tercera edat. No obstant això, el resultat net d'aquestes influències és una mica incert a causa de les múltiples combinacions possibles en termes d'economies o deseconomies d'escala en els serveis corresponents.

• Factors polítics i socials: al llarg del segle xx, s'han produït grans canvis en la filosofia social, i també desplaçaments importants en l'equilibri del poder polític entre els diversos sectors de la població. Cal assenyalar, d'una banda, el sentit creixent de responsabilitat social pel benestar dels individus, a causa, sobretot, dels forts increments de programes pressupostaris de transferència i de l'acceptació del paper protagonista creixent del sector públic en l'economia. D'altra banda, cal destacar els canvis produïts en l'estructura política, com la transició de règims autoritaris a règims democràtics.

• El finançament de la guerra i l'"efecte llindar": segons Musgrave, els electors tenen una resistència bàsica a augmentar els impostos, però una vegada que s'han incrementat els arriben a acceptar i no insisteixen a reduir-los fins al nivell anterior. Situacions excepcionals de caràcter nacional, com la guerra, o pertorbacions socials com la Gran Depressió dels anys trenta poden ocasionar una pujada temporal i obligada en les necessitats de despeses públiques, per les quals els votants estan disposats a superar l'antic "llindar impositiu" i a acceptar un increment en el nivell d'imposició al qual d'una altra manera es resistirien. Acabada la situació excepcional, es mostren disposats a mantenir el nou nivell d'imposició; per aquest motiu es poden fer noves despeses públiques civils que d'una altra manera no s'haurien efectuat.

• El lliurament de fons per a contribuir a l'elecció d'aquells candidats que puguin defensar els seus interessos, des del govern o el parlament.

• L'existència de deficiències en la informació disponible pel sector públic, els pot portar, abans de prendre una decisió, a consultar els sectors més interessats en l'adopció de determinades normes, o en la posada en marxa de determinades mesures de política econòmica. Aquesta "asimetria en la informació" permet als grups de pressió condicionar l'acció de l'estat al qual es presenta com a única solució viable aquella que coincideix millor amb els seus interessos.

• La possibilitat de subministrar informació als votants. Els grups de pressió poden reduir els costos en què incorre el ciutadà per informar-se sobre les conseqüències de l'acció del govern i decidir si li continua donant suport, o si li retira la confiança. Ara bé, la informació que difon el grup de pressió tendirà a afavorir els seus punts de vista, i no es podrà caracteritzar com a neutral.

2.3.3.Explicacions basades en l'oferta de despesa pública

2.3.4.Explicacions basades en la interacció demanda-oferta

3.3.1.Antecedents

• La separació entre el món polític i el món administratiu. Als òrgans de govern, formats pel govern i el parlament, els correspon l'adopció de mesures de tipus col·lectiu, lligades a l'interès general, mentre que a l'administració li correspon l'execució exacta i precisa de les mesures adoptades pel poder polític.

• En conseqüència, l'administració funciona sotmesa als principis de jerarquia, especialització i separació de funcions. Aquests principis responen a les necessitats d'un estat democràtic en què els membres electes són els que manen, i en què impera el mandat de la llei.

• L'administració es governa sota el principi d'unitat de "comandament", garantida per l'establiment de procediments rutinaris que permeten assegurar el compliment de les ordres dels comandaments superiors sobre els subordinats.

• L'existència d'uns procediments preestablerts que serveixen com a mecanismes d'expressió de la voluntat administrativa essencials per a garantir el principi de seguretat jurídica als quals l'administració queda vinculada de manera rígida i estricta.

• El model d'empleat públic congruent amb aquesta organització és el funcionari, que presenta les característiques següents:

  • El càrrec és assignat de manera individual i s'ocupa per un sistema d'oposició pública.

  • Són nomenats per l'autoritat competent i sotmesos a relacions jeràrquiques.

  • Són persones tècnicament preparades, amb estabilitat laboral, amb un sistema de retribucions prefixades d'acord amb el seu càrrec i de promoció fonamentat principalment en l'antiguitat.

3.3.2.Les fallades del sector públic

• La manca de recursos del sistema derivada de l'adopció de mesures de control del dèficit públic i la necessitat de donar resposta a una situació de crisi fiscal implica la impossibilitat de seguir oferint els mateixos serveis i de donar resposta a les noves necessitats socials, i planteja la necessitat de buscar una administració més eficient i eficaç que eviti les actuacions innecessàries i que optimitzi els recursos disponibles.

• Donar resposta a una nova situació internacional de globalització. L'administració ha d'aprofitar els recursos disponibles per a prestar un millor servei amb l'objectiu d'avançar en un entorn competitiu.

• Els canvis introduïts per les noves tecnologies de la informació faciliten extraordinàriament els processos de decisió i disminueixen els costos dels procediments de gestió.

• Una administració que mira cap a dintre i que no té com a eix de les seves actuacions el ciutadà.

• Una organització amb una tendència a l'alienació.

• Una manca d'iniciativa i de responsabilitat.

• Una falta de polítiques d'avaluació i tècniques de gestió.

• Uns empleats desmotivats i amb sistemes retributius i d'incentius poc atractius.

• Un excés de centralització que dificulta els processos de decisió.

Cicle de prestació dels serveis públics econòmics
1a. etapa: fi segle xix - anys trenta segle xx	Model de producció privada	Canvi tècnic i oportunitats de negoci relacionats amb el sorgiment de nous serveis públics. Orientació de les polítiques al laissez faire del mercat. Predomini dels objectius d'eficiència i orientació al consumidor.
2a. etapa: crisi dels anys trenta - anys vuitanta	Model de producció pública	Crisi econòmica dels anys trenta i qüestionament de la legitimitat del benefici privat en la provisió de serveis públics (interès general). Orientació de les polítiques als objectius d'igualtat en l'accés als serveis públics (universalitat d'accés). Orientació al ciutadà (els serveis públics com a fonament de la ciutadania moderna).
3a. etapa: crisi dels anys vuitanta - anys noranta	Model de mercat	La crisi econòmica dels anys vuitanta va posar al descobert les ineficiències de la provisió pública i l'oportunisme polític en el maneig dels serveis públics. El canvi tecnològic trenca l'argument del monopoli natural de serveis públics i fa sorgir noves oportunitats de negoci. Clima polític favorable al mercat i a la competència. Orientació de les polítiques a l'eficiència (costos) i a la satisfacció del consumidor.
4a. etapa: inici segle xxi	Tornada al passat o anar més enllà de l'estat i del mercat?	Crisi econòmica de finals dels anys noranta i clima favorable a la privatització i al model de provisió de mercat. Millor comprensió de la naturalesa econòmica dels serveis públics com quasimercats. Orientació de les polítiques cap als objectius d'igualtat en l'accés als serveis públics (universalització) i altres obligacions de servei públic. De la satisfacció del consumidor a la satisfacció del ciutadà.

3.3.3.La nova gestió pública: principis, reptes i objectius

• Corrent neopúblic. Aquest corrent posa especial interès en la participació ciutadana, en l'ètica en la gestió pública i en l'establiment de ferris mecanismes de control sobre els processos d'externalització dels serveis públics. Les seves característiques principals són:

  • Reforça el paper i concepte de ciutadà.

  • Potencia el valor de la "cosa" pública.

  • Reconeix nous drets al ciutadà.

  • Incrementa la qualitat i quantitat dels serveis públics.

  • Defineix clarament allò que es pot i que no es pot externalitzar.

  • Actua basat en els principis d'universalitat i igualtat i no en principis gerencials i purament de gestió.

• Corrent neoempresarial. Aquest corrent posa especial interès en l'economia, l'eficiència i l'eficàcia del sector públic. Les seves característiques més destacades són:

  • L'estat passa de ser un proveïdor de serveis públics a un intermediari.

  • Introducció d'eines, conceptes i llenguatge gerencial propi del sector privat.

  • Fragmentació dels òrgans administratius que permeten funcionar amb unitats més petites, descentralitzades amb una autonomia més gran i més proximitat al ciutadà.

  • Desregulació del sector públic que comporta un allunyament del dret administratiu.

• Reformes organitzatives

• Ús de mecanismes competitius

• Introducció de nous incentius

• Nous mecanismes de control

Administració burocràtica	Nova gestió pública
Aplicació rígida dels principis de jerarquia, especialització i separació de funcions.	Eliminació de jerarquies.
L'administració es governa amb el principi d'unitat de "comandament", i està fortament centralitzada.	Descentralització. Creació de petites unitats administratives que serveixin millor als interessos públics.
Hi ha procediments preestablerts que serveixen com a mecanismes d'expressió de la voluntat administrativa essencials per a garantir el principi de seguretat jurídica als quals queda vinculada l'administració de manera rígida i estricta.	Desregulació. Disminució de les regles i normes en el sector públic.
Visió orientada als procediments.	Visió orientada al client. Avaluació dels resultats.
La relació de l'empleat públic és bàsicament estatutària. Manca d'incentius i procediments rígids de promoció que prioritzen l'antiguitat.	Canvis en l'àmbit organitzatiu i en la cultura dels empleats públics.
Control de la legalitat.	Control de resultats.

3.3.4.Crítiques a la nova gestió pública

• En contra dels plantejaments més neoliberals que proposen la reducció de l'estat i la necessitat d'introduir el mercat i la competència en el sector públic, s'ha posat de manifest que perquè el mercat funcioni necessita un nombre suficient de parts contractants i unes condicions de producció clares i precises. El sector públic es caracteritza, precisament, pel contrari. Els serveis que presta són heterogenis i difícils de quantificar i les formes de producció, complexes i incertes.

• Les propostes de descentralització i delegacions de funcions han produït un efecte disgregador, creant infinitat d'organismes amb múltiples objectius. Aquest efecte ha donat una imatge de desorganització en què els objectius que s'han d'aconseguir no estan clars i que avança en direccions contràries. Les delegacions de funcions afebleixen les tasques de control i les autoritats es troben amb dificultats per a desenvolupar polítiques coordinades i planificades.

• La flexibilitat més gran ha potenciat la diversitat de pràctiques i la pèrdua de la visió de conjunt del sector públic.

• La introducció de sistemes d'avaluació ha afeblit els processos de rendició de comptes perquè no hi ha coordinació entre l'acció pública i els sistemes d'informació utilitzats per cada nivell o agent.

• La gestió orientada al client s'ha convertit en una ficció. L'usuari ni participa directament en la prestació dels serveis ni pot influir de manera directa en les decisions de l'organització.

• El valor excessiu donat als principis d'eficàcia i eficiència ha desplaçat valors fonamentals de l'àmbit públic com són el servei als ciutadans i l'equitat en la prestació dels serveis públics.

Principis rectors NGP	Crítiques principals
Desregulació	Afebleix el principi de control.
Descentralització	Provoca la creació de múltiples organismes amb estructures desorganitzades i objectius diversos.
Gestió orientada al client	Impossibilita que els ciutadans influeixin en les decisions.
Introducció de la competència i eines de mercat	Dificulta que es produeixin les condicions que fan del mercat la millor opció.
Utilització de mètodes d'avaluació	El seu abús provoca el desplaçament de principis bàsics del sector públic.
Eficàcia i eficiència	Pèrdua d'equitat i dels serveis públics.

3.4.1.Introducció

• Desaparició permanent o temporal de l'estat en la producció de béns o serveis (reducció pura de dimensió). Aquestes actuacions comporten que el sector públic cedeix de manera permanent o de manera temporal la prestació de serveis. En el primer cas (cessió permanent) estaríem davant els supòsits de privatitzacions, mentre que en el segon estaríem davant els supòsits de gestió indirecta dels serveis.

  Les privatitzacions responen a la necessitat última de reduir el volum del sector públic i troben la seva justificació en les raons següents:

  • Raons ideològiques. Es busca millorar l'eficiència i reduir la presència del sector públic en el conjunt de l'economia.

  • Raons financeres i fiscals. Es busca reduir la despesa pública, obtenir ingressos immediats i evitar compromisos futur.s

  • Raons de mercat únic europeu. La normativa de la Unió Europea respon als principis de desregulació, desmonopolització i defensa de la competència, que obliga a desfer el sector públic empresarial i prohibeix la concessió de subvencions d'explotació a sectors productius inviables.

  La gestió indirecta, contrària a la prestació directa tradicional del servei per part de l'administració, persegueix millorar l'assignació de recursos cedint al món privat la gestió i execució d'un servei públic susceptible de cessió. Aquesta cessió pot ser total, parcial, que aconseguiria una determinada activitat, o pot consistir en la contractació de serveis de suport intern. Els avantatges d'aquests mecanismes són l'estalvi en els costos de la prestació del servei i obtenir més flexibilitat i innovació en la gestió. Els problemes de la gestió indirecta es poden resumir en la falta de control sobre els organismes prestadors i els costos de transacció elevats.

• Coexistència entre el sector públic i privat (reduccions intermèdies). Aquesta possibilitat abraça els casos en els quals no hi ha un traspàs de funcions del sector públic al privat, sinó que els dos sectors rivalitzen o cooperen en la prestació d'un mateix servei.

  Creant una situació de rivalitat es persegueix que el sector privat ofereixi un mateix servei que el sector públic i que sigui l'usuari el que decideixi qui li presta el servei. Afavorint situacions de col·laboració es persegueix que tots dos sectors treballin conjuntament, comparteixin autoritat i responsabilitats, els riscos de la gestió i els beneficis obtinguts.

• Modificació en la distribució de funcions i poder dins del sector públic (simples modificacions). Amb aquestes modificacions, es persegueix introduir en aquelles àrees d'actuació pública en les quals el govern no pot introduir mecanismes purs de mercat, mecanismes de competència interna que estimulin l'eficàcia administrativa, adoptar mesures que tendeixin a reduir les estructures administratives o simplificar les estructures jeràrquiques. La introducció de mesures de competència interna intenta, creant situacions de falsa competència o competència virtual, que els diversos organismes que presten un mateix servei siguin objecte d'avaluació per part dels ciutadans i que aquests puguin escollir la prestació del servei que respongui més bé a les seves expectatives.

3.4.2.Reforma dels òrgans de govern i dels òrgans de gestió

3.4.3.Gestió de recursos i reformes pressupostàries

• Pressupost per programes. Aquest pressupost agrupa les diferents activitats públiques en programes d'objectius que tenen caràcter plurianual. L'objectiu és seleccionar els programes més rendibles per a la consecució d'un mateix fi. Per a aconseguir aquests objectius, l'elaboració d'aquest pressupost requereix:

  • Agrupar les diverses activitats de l'administració en diferents categories de programes. Es trenca així la classificació tradicional d'assignació de recursos a les diferents entitats administratives per a assignar-los als programes més eficients.

  • Elaborar un pla financer que reculli els costos dels programes.

  • Elaborar la memòria dels programes. Cada unitat administrativa haurà de justificar la necessitat i rendibilitat del programa defensat per a competir amb altres programes que rivalitzin en els mateixos objectius.

• Pressupost de base zero. Segons aquesta tècnica, cada gestor ha de justificar totes i cadascuna de les unitats monetàries que s'han de gastar. No sols cal justificar les necessitats financeres, sinó també que les despeses que es proposen són realment les necessàries. Per a elaborar aquest pressupost, s'han de confeccionar per a cada òrgan paquets de decisió en què s'han d'identificar prèviament els objectius de l'activitat, les conseqüències de no fer-la i les maneres alternatives de realització.

3.4.4.L'administració electrònica

• Rapidesa, flexibilitat i comoditat. La introducció de les noves tecnologies ha permès reduir els temps d'espera, els desplaçaments a les diverses oficines públiques i reduir els temps de resposta de les administracions.

• Simplificació dels tràmits burocràtics. En integrar-se tots els elements en un sistema d'informació global, es poden simplificar els tràmits administratius.

• Millora de l'eficiència.

• Més proximitat i participació del ciutadà. El ciutadà pot obtenir més interacció amb l'administració, pot participar d'una manera més activa i millorar la prestació de serveis.

• Millora de la transparència. En l'àmbit concret, el ciutadà pot conèixer l'estat d'un tràmit administratiu determinat i en un nivell més general l'administració fa públiques les seves dades i permet un coneixement general de l'estat de la situació. L'administració electrònica elimina els costos de fer pública la informació que per la seva naturalesa es publica. Ja no hi ha raons econòmiques que permetin l'obscurantisme.

• Penetració insuficient de les TIC en la població.

• Usabilitat, accessibilitat i falta d'experiència en l'ús de les TIC.

• Desconeixement de l'existència de l'administració en línia.

• Recel de l'administració amb la seguretat electrònica.

• Falta d'integració entre les diferents administracions.

• Problemes de finançament i de mitjans, especialment per a les entitats locals.

• Desconfiança en els mitjans electrònics de comunicació.

3.5.1.Mecanismes de cofinançament: preus, taxes i tiquets

• Racionar el consum.

• Facilitar informació sobre preferències individuals i la valoració dels serveis públics.

• Finançar la prestació del servei.

• Quan el grau d'obligatorietat, o per raons legals o per raons de fet, del consum sigui baix.

• Quan l'elasticitat del preu de la demanda sigui nul·la o molt reduïda. És a dir, que les modificacions en els preus dels serveis deixin inalterades les decisions de consum dels usuaris.

• Quan afecti serveis amb ràtios costos/efectivitat relativament baixos.

• Quan es pugui garantir l'accés als serveis a usuaris amb rendes baixes o amb més necessitats.

• Quan els costos de transacció associats a la fixació de preus, a la recaptació i al control no siguin elevats.

3.5.2.Vals, bons o xecs consum

• L'administració competent ha de definir les condicions mínimes que la prestació del servei ha de complir. Per establir aquestes condicions mínimes haurà d'analitzar les característiques del servei i els objectius que s'han d'aconseguir.

• Una vegada ha definit les línies mestres, haurà de fixar el nivell estàndard del servei en funció de criteris equitatius i sobre la base del cost de prestació.

• El pas següent seria crear un òrgan que acrediti que els centres productius compleixen els requisits mínims exigits. Es tracta d'establir uns mínims que assegurin la prestació d'un servei de qualitat. El control tradicional se substitueix per l'elaboració d'indicadors que garanteixin uns mínims estandarditzats de qualitat.

• S'han d'establir mecanismes de publicitat, informació i control que evitin l'exclusió de determinats col·lectius. És aquesta la crítica principal que s'ha fet en contra de la introducció d'aquests mecanismes. S'ha provat que en aquells països en què se n'ha generalitzat la implantació s'ha produït un procés de selecció per part dels productors que ha exclòs del seu àmbit de prestació aquells col·lectius que presenten uns costos alts de transacció. Es produeix un procés de selecció per part dels productors que fa que la possibilitat d'elecció del ciutadà que es pretén afavorir sigui fictícia.

• Aproximar les decisions de l'estat a les preferències dels consumidors.

• Augmentar la quantitat i diversitat dels serveis oferts.

• Estimular la participació dels productors privats en la provisió dels serveis públics.

• Millorar l'eficiència dels servidors públics que poden veure desaparèixer les seves funcions si gestionen ineficaçment els recursos o no presten serveis de qualitat davant la competència dels nous servidors privats.

3.5.3.Contractació externa

• Millora l'eficiència i redueix els costos pel sector públic.

• Augmenta la productivitat.

• Possibilita utilitzar sistemes de pagament en funció dels resultats obtinguts.

• Aprofita l'experiència i especialització del sector privat.

• Possibilita alliberar efectius de l'administració i que es concentrin els seus esforços en la prestació directa de serveis al ciutadà.

• Possibilita augmentar la inversió sense incrementar la despesa pública.

• L'empobriment de les condicions laborals dels treballadors de les empreses prestadores dels serveis.

• Els costos de transacció derivats del procés de contractació poden ser elevats.

• Requereix una capacitat professional elevada i sistemes perfeccionats de gestió de contractes.

• Pèrdua de la possibilitat de control per part de l'administració, sobretot en els casos de contractes de llarga durada.

• L'existència de proveïdors en el mercat capaços de prestar els serveis que s'han de contractar d'una manera efectiva i eficient.

• La competència entre els proveïdors potencials. La contractació externa es veurà fortament perjudicada si entre els possibles oferents no hi ha una competència real o si hi ha posicions de predomini manifest.

• Que els costos de la contractació no superin l'estalvi volgut. No solament haurà de tenir en compte els costos propis de la contractació, sinó que haurà d'avaluar els costos de transacció que són tots aquells inherents a la contractació externa i que poden arribar a ser molt elevats.

3.5.4.Mercat de drets de propietat

3.5.5.Mercats interns de competència