Generalitats sobre els mètodes qualitatius: trets bàsics, variants, camps d'aplicació i història

  • Carles Riba Campos

PID_00212221
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca

1.Trets bàsics, variants i camps d'aplicació

1.1.Els mètodes qualitatius: trets bàsics

Els mètodes qualitatius presenten un perfil propi i parteixen d'una posició respecte a què és i com es du a la pràctica l'activitat científica diferent de la dels mètodes quantitatius.
Una presentació inicial dels mètodes d'investigació qualitativa no pot prescindir dels continguts oferts al final de l'assignatura Introducció als mètodes d'investigació en psicologia, en què es proporcionava una llista sistemàtica de les diferències entre mètodes qualitatius i quantitatius, llista que ara serà el nostre punt de partida en una caracterització en detall dels primers d'aquests mètodes.
Cal recordar que aquestes dues línies metodològiques orienten la recerca psicològica en dues direccions que són complementàries, però que ofereixen diferents rendiments en aplicació a diferents objectes d'estudi. L'investigador ha d'estar atent a quin objecte d'estudi ha definit, i a quins són els objectius que vol assolir mitjançant la investigació, per tal de decidir quina metodologia aplicarà, més qualitativa o més quantitativa.
Tanmateix, segurament aquesta és una visió una mica convencional de la investigació: de fet, la majoria d'investigadors estan instal·lats, ja des de la seva fase de formació, en grups de treball que, seguint alguna tradició acadèmica, cultiven la recerca qualitativa o la quantitativa en alguna de les seves nombroses variants. Però, en tot cas, l'elecció s'ha hagut de fer en algun moment, potser en el passat pel científic que va iniciar la línia de recerca; i sobretot és absolutament cert que la metodologia qualitativa i la quantitativa es poden emprar, bé amb propietat i adequació, o bé incorrectament, segons si són aplicades a objectes d'estudi adequats o no; i segons es desenvolupin amb relació a objectius que són els que es troben al final del camí escollit o amb relació a altres força allunyats d'aquest.
Aquest tipus de valors diferencials bàsics en una i altra metodologia són els que recordarem ara per mitjà de la llista a què al·ludíem més amunt:
Mètodes quantitatius
Mètodes qualitatius
Habitualment prefereixen les estratègies nomotètiques.
Prefereixen habitualment les estratègies idiogràfiques.
Solen optar per la simplificació, esquematització o reducció de l'objecte d'estudi.
Solen optar per la construcció d'objectes d'estudi més densos i complexos i per perspectives holístiques o globals sobre aquests.
Generalment utilitzen les estratègies experimentals i, per tant, busquen relacions causals o almenys bidireccionals.
Prefereixen les estratègies observacionals, renuncien gairebé sempre a la cerca de relacions causals, i opten per l'establiment de relacions globals.
Solen buscar validesa interna i de replicació abans que validesa d'aplicació i ecològica.
Solen buscar validesa d'aplicació i ecològica, abans que validesa interna o de replicació.
Busquen l'objectivitat per mitjà de l'experimentació o l'observació no participant, des de punts de vista exteriors (ètics) respecte a l'objecte d'estudi.
Tenen en compte la subjectivitat per mitjà de l'observació participant o de l'observació documental, mitjançant l'adopció de punts de vista interiors (èmics) respecte a l'objecte d'estudi i assumint la intersubjectivitat com a valor.
S'interessen per la pura informació, matemàtica o física, que es desprèn de les dades i mostren tendència a confiar més en les unitats i mesures moleculars.
Tenen molt en compte els significats inferits dels subjectes o comunicats per ells, la qual cosa fa que habitualment se serveixin d'unitats molars i que l'investigador adopti el paper d'intèrpret o hermeneuta a partir de materials verbals o escrits.
Aquestes diferents bifurcacions, que sorgeixen en el camí d'un investigador ideal en enfrontar-se als dubtes o dilemes metodològics corresponents, es poden representar gràficament, tal com s'aprecia en la figura següent.
L'enfocament d'una investigació com a resolució de dilemes metodològics
L'enfocament d'una investigació com a resolució de dilemes metodològics
Tant la presentació tabular com la gràfica posen de manifest que les decisions bàsiques, explícites o implícites, que fan que un investigador s'orienti cap a les metodologies qualitatives o les quantitatives se centren en diferents dilemes, sis en la taula i quatre en la figura, davant dels quals aquest mateix investigador ha d'escollir. Els comentem breument, a títol de recordatori, cenyint-nos només als quatre àmbits de decisió de la taula anterior, amb el propòsit de ser el més sintètics possible:
1) Nomotètic-idiogràfic. L'investigador quantitatiu vol generalitzar; el qualitatiu sovint prefereix tractar la seva mostra com un cas particular.
2) Experiment-observació. Les conseqüències d'aquesta elecció es refereixen a la validesa dels resultats i al grau de complexitat de l'objecte d'estudi. Els mètodes experimentals, típicament quantitatius, operen una certa esquematització o simplificació de l'objecte d'estudi, mentre que els observacionals, més compatibles amb l'esperit qualitatiu, tracten de conservar la seva complexitat o globalitat. D'altra banda, els mètodes experimentals cerquen validesa interna o de replicació, és a dir, procuren que les relacions entre variables independents i dependents obtingudes siguin consistents i es puguin retrobar tantes vegades com calgui en repetir l'experiment original; aquests són els valors quantitatius per excel·lència; en canvi, els mètodes observacionals cerquen més aviat l'aplicabilitat directa en el context de la validesa anomenada ecològica.
3) Objectiu-subjectiu. L'objectivitat, tal com és vista en la perspectiva dels mètodes quantitatius, implica una aproximació distanciada, externa, a l'objecte d'estudi, a la conducta, subjectes i contextos investigats, aproximació que anomenem ètica i que es realitza per mitjà de l'experimentació o de l'observació no participant, la pròpia de les ciències naturals. Per contra, la cerca de la subjectivitat, tant en l'investigador com en els investigats, i la presa en consideració del punt de vista dels individus són típiques de les aproximacions èmiques i dels mètodes qualitatius, els quals accedeixen al món privat o personal dels subjectes mitjançant la interacció amb aquests i l'observació participant o l'anàlisi de documents.
4) Informació-significat. Els mètodes quantitatius tendeixen a buscar la informació psicològica pura, que vol dir despullada de qualsevol connotació personal, grupal, contextual o cultural, com a conseqüència –justament– de la seva valoració de l'objectivitat en el sentit que les ciències naturals donen a aquest terme (consistència, estabilitat, fiabilitat, exactitud de la informació recollida); això els inclina a servir-se d'unitats moleculars, analítiques. En contraposició, els mètodes qualitatius concedeixen força importància als significats derivats dels contextos individuals i socials, per bé que aquests proporcionen una visió més borrosa i menys generalitzable del comportament humà; per consegüent, tot això els decanta cap a nivells d'anàlisi molars o globals, alhora que més centrats en situacions i casos.
Les decisions implícites en els dos darrers dilemes són indispensables per a copsar el cor de la metodologia qualitativa. La qüestió no és únicament practicar l'observació participant i, per tant, escoltar i interpretar allò que diu la gent, sinó també prendre-ho seriosament i admetre-ho en el corpus de dades de la investigació. Com van dir Harrè i Secord,

"per tal de tractar la gent com si fossin éssers humans ha de ser possible acceptar els seus comentaris sobre les seves accions com a autèntics, per bé que revisables, com a informes de fenòmens subjectes a la crítica empírica [...] És un tret essencial de l'enfocament que estem defensant per a la psicologia que totes o gairebé totes les coses que diem ordinàriament sobre nosaltres mateixos i sobre l'altra gent haurien de ser preses seriosament com a informes o dades rellevants per a una ciència psicològica. Això no és dir que aquests enunciats s'hagin d'acceptar sense crítica, sinó que els fenòmens sobre els quals volen informar existeixen realment i a més són rellevants".

R. Harré i P. F. Secord (1972). The Explanation of Social Behaviour (pp. 101-105). Oxford: Blackwell. (La traducció és nostra.)

Evidentment, aquestes decisions metodològiques no es prenen en el buit, sinó en el si de programes o plans d'investigacions concrets i, com acabem de remarcar, amb relació a objectes d'estudi determinats. Per això, una caracterització purament formal i metodològica de la recerca qualitativa i quantitativa és insuficient: cal completar-la amb una especificació d'altres aspectes més lligats al sòl que trepitja l'investigador i, sobretot, als tipus d'objecte d'estudi sobre els quals poden treballar cada una d'aquestes metodologies. Així, ja a partir d'ara, restringim el nostre interès als mètodes qualitatius.

  • Pel que fa als objectes d'estudi abordats, els mètodes qualitatius s'ocupen de temes:

    • Relacionats amb les representacions personals i culturals, amb les intencions i valors –compartits– de les persones.

    • Relacionats amb processos socials, grupals i interpersonals que se serveixen de l'expressió, de la comunicació i –naturalment– del llenguatge.

    • Lligats a processos vinculats amb les regles que governen el comportament en el diversos àmbits (familiar, educatiu, laboral, públic, etc.) de la societat humana.

En suma, els estudis qualitatius difícilment poden prescindir de material verbal o escrit i basen les seves interpretacions de les accions humanes en el context molar i social en què aquelles tenen lloc.

  • Pel que fa al tarannà de l'investigador qualitatiu que pren aquestes decisions i treballa en aquestes àrees temàtiques, cal dir el següent:

    • Busca la comprensió en profunditat de fenòmens complexos, tant des del punt de vista d'ell mateix, com a observador, com des del punt de vista del subjecte.

    • Exhibeix un tarannà habitualment reflexiu, crític i relativista respecte als valors oficials de la ciència.

    • No manté la definició del problema d'investigació de manera immutable al llarg de la recerca, sinó que redefineix aquest mateix problema i en revisa les interpretacions en el curs del mateix procés de recollida i anàlisi d'informació.

    • per tant, de manera corresponent, és freqüent que tampoc mantingui igual els protocols aplicats al llarg d'una mateixa investigació;

    • en suma, l'investigador qualitatiu difícilment es pot deslligar o distanciar de la realitat que estudia i això l'obliga a adaptar-s'hi contínuament i, sovint, a comprometre-s'hi encara que això comporti una pèrdua d'objectivitat.

Tots aquests són els trets generals que delimitarien el territori metodològic de la recerca qualitativa. Potser us heu adonat que en cap moment hem dit que els mètodes qualitatius prescindeixin, d'arrel, del rigor i de la quantificació. La frontera entre totes dues orientacions metodològiques no passa exactament per aquí. Hi ha tècniques d'anàlisi de contingut típiques de la metodologia qualitativa que poden aportar recursos matemàtics i formals tant o més sofisticats que els de la metodologia positivista i quantitativa. En tot cas, el que sí és cert és que, en el territori de la metodologia qualitativa, la quantificació i la formalització matemàtica no tenen el mateix paper preponderant, sine qua non, que en la quantitativa.
És fàcil endevinar que, dins d'aquest territori, el mètode qualitatiu no existeix: el que existeix són els mètodes qualitatius, amb les seves variants i diferències. Per bé que el tronc principal de la metodologia de qualsevol investigació qualitativa exhibeixi els trets metodològics principals abans enumerats, podrem trobar investigacions qualitatives que ofereixen aparences ben diferents entre elles, pel que fa a la manera concreta d'aplicar la metodologia i d'acoblar-se a objectes d'estudi concrets dintre de les diferents àrees de coneixement de les ciències socials i del comportament.
Ara bé, no ens hem de desconcertar si ens trobem, dins de manuals i introduccions, amb metodologies titllades de qualitatives que no presenten un o alguns d'aquests trets nuclears. I és que hi ha mètodes qualitatius que mereixen aquest nom i altres que, a parer nostre, no el mereixen tant; hi ha mètodes qualitatius en sentit propi i impropi; n'hi ha que ho són sense cap dubte i altres que només mereixen aquesta denominació d'esquitllada.
Per acabar-nos de desorientar ens toparem amb mètodes híbrids que apleguen trets qualitatius al costat d'altres de quantitatius en el marc –és clar– d'una caracterització com la que acabem de fer.
En canvi, nosaltres hem proposat una delimitació dels mètodes qualitatius en què aquests opten habitualment per la perspectiva idiogràfica o de casos, perspectiva en què la selecció de la mostra no té importància.
En una línia de treball que s'ha fet extraordinàriament popular a l'inici del segle XXI en la recerca educativa anglosaxona, la investigació basada en el disseny (design-based research), i que se sol incloure dintre de la metodologia qualitativa, es reclama una planificació no gaire flexible de la recerca (en la forma de disseny) que fins i tot pot incloure la possibilitat d'experimentació, trets que nosaltres hem reclamat per a la metodologia quantitativa (1) .
Podríem continuar enumerant exemples en els quals, perfils acceptats com a qualitatius, no encaixen exactament en la delimitació que proposem aquí. Però és que aquesta no vol reflectir acríticament i simplement el panorama albirat en revisar la literatura metodològica, sinó que intenta anar més enllà i defensar criteris més coherents i sistemàtics que els que de vegades apareixen en alguns textos. Endegar una investigació qualitativa no demana solament, posem per cas, fer entrevistes i analitzar les respostes mitjançant alguna tècnica d'anàlisi de contingut. Això pot desembocar en un informe final totalment quantitatiu en el sentit que hem volgut donar aquí a aquest terme. Tampoc no demana, simplement, practicar l'observació, atès que, com també hem vist, aquesta modalitat de registre pot ser molt quantitativa si no és participant, és a dir, si contempla el subjecte des de lluny, com si fos un mineral o un bacteri, i sense cap mena d'interacció amb ell.
En definitiva, hem cregut que calia ser estrictes, justament per la importància que, en el moment actual de desenvolupament de les ciències socials, atribuïm a la metodologia qualitativa. El relleu progressiu que aquesta ha cobrat en els darrers anys fa que cada cop estigui més admesa en els cercles acadèmics, però aquesta implantació té com a contrapartida una utilització de vegades impròpia, contaminada, fins i tot frívola, del terme qualitatiu.
Amb tot, cap d'aquestes últimes asseveracions exclou la compatibilitat i possibilitat de combinar els mètodes qualitatius i quantitatius en un mateix programa de recerca, sobre objectes d'estudi pròxims o complementaris, o –si ho preferiu– sobre diferents aspectes d'un mateix objecte d'estudi. Aquesta és, ben segur, una altra qüestió. La filosofia que hi ha darrera d'una utilització combinada i integrada de mètodes qualitatius i quantitatius és totalment pragmàtica: com hem vist, cada mètode aporta valors diferents a la investigació i, per tant, la seva aplicació conjunta o seqüenciada augmenta en algun factor el nivell científic dels resultats.
Els mètodes qualitatius aborden la subjectivitat, la comunicació i el llenguatge, en context social, i solen ser idiogràfics, emprar l'observació participant èmica i centrar-se en unitats molars i de significat.

1.2.Una tipologia dels mètodes qualitatius

Una investigació psicològica es pot considerar més o menys qualitativa en la mesura que presenti més o menys trets propis dels mètodes qualitatius.
Així, doncs, de les argumentacions precedents podem concloure que una manera de dotar d'una mica de nitidesa i ordre a la mescla, sovint caòtica, dels mètodes qualitatius és tractar de classificar-los al llarg d'una dimensió de genuïnitat o autenticitat, des dels més pròpiament qualitatius fins als que ho són menys. Tanmateix, en fer-ho, a fi d'evitar confusions, descartarem tots els perfils metodològics que hem titllat d'híbrids i que incorporen manifestament característiques quantitatives, ja que considerem que llavors queden òbviament fora del territori qualitatiu. Ara bé, entre els que romanen dintre, n'hi ha de més específicament qualitatius i altres que no ho són tant. Per establir la gradació entre ells recorrerem a dos criteris bàsics: el tipus d'observació utilitzada i el tipus de material o dades recollit en relació amb l'objecte d'estudi. El primer d'aquests criteris ens remet inevitablement a l'assignatura Introducció als mètodes d'investigació en psicologia, en la qual es van fixar i definir les diferents modalitats d'observació. Tot i que aquestes modalitats tornaran a aparèixer més endavant en aquest text (i que, llavors, es desenvoluparan i ampliaran les seves característiques), ara hem de recordar breument els trets essencials que les definien.
1) L'observació no participant. Seria la típica de l'astrònom o el naturalista clàssic, la que no exigeix res de l'ésser passiu que contempla: una estrella, un bacteri, un ratolí. De fet és l'observació tradicionalment conceptualitzada per la ciència. Constitueix una simple transducció o trasllat de la realitat al llenguatge científic, sense haver intervingut prèviament sobre ella. Correspon a la perspectiva ètica. No se suposa subjectivitat en l'entitat observada o, si se n'hi suposa, no es fa res perquè es manifesti.
L'observació no participant es pot aplicar a dos tipus diferents de material, els quals donen lloc a dues modalitats més d'observació:
2) L'observació directa. És l'observació del comportament "en directe". Això vol dir que el registre de dades es realitza mentre el subjecte actua, en el mateix període o moment en què es produeixen les respostes o accions intencionals del subjecte. Si el comportament s'ha filmat o gravat en vídeo o magnetòfon, l'observació d'aquest material mitjançant la reproducció continua essent observació directa.
3) L'observació indirecta. És l'observació dels productes o conseqüències del comportament. Si l'observació del comportament de fumar és observació directa, el registre de les burilles deixades en un cendrer és observació indirecta. Per tant, aquesta observació és sempre ex post facto, és a dir, posterior als fets en els quals es basa.
Tanmateix, la forma més habitual d'observació indirecta en les ciències socials és l'observació documental, en la qual el producte del comportament és, justament, un document –una carta, un diari, un missatge electrònic, un SMS–, el qual constitueix el material observat i pendent d'interpretació.
4) L'observació participant. És la pròpia de les ciències socials, la que indaga en la subjectivitat de les persones estudiades mitjançant la interacció amb elles, les preguntes i el diàleg. Si l'observador ha de preguntar o –almenys– ha d'estar en situació de poder preguntar i d'accedir a la privacitat del subjecte, és ineludible que estableixi una relació social amb aquest mateix subjecte, relació que pot ser més formal o informal, més superficial o més profunda, tal com passa, per exemple, en les entrevistes.
Tot i que l'observació participant incorpora components experimentals en tant que, en general, és indiscutible la influència de l'observador sobre el subjecte, correspon a la perspectiva èmica, atès que aquest mateix observador vol accedir als punts de vista i a l'espai de representacions i valors de la persona o grup que té al davant.
Un cop establert aquest punt de partida, i amb vista a remarcar els criteris que ens permetran classificar els mètodes qualitatius, distingirem consegüentment:

  • Pel que fa al tipus d'observació utilitzada, entre observació participant, observació no participant directa i observació documental.

  • Pel que fa al tipus de material o dades registrats, entre material verbal (oral o escrit) i material no verbal.

Si construïm una taula a partir d'aquest criteris, creuant-los en files i columnes, podem aïllar sis tipus de mètodes qualitatius en les caselles formades i establir-ne el caràcter més propi o impropi.
Classificació i gradació dels mètodes qualitatius segons el tipus d'observació
i el material registrat
Material verbal oral/escrit
Material no verbal
Observació participant
(oral)
1
2
Observació no participant indirecta (documental)
(escrit)
3
4
Observació no participant directa
(oral)
5
6
En la casella 1 trobem un dels perfils més propis dels mètodes qualitatius, el qual comporta la utilització d'informants i l'ús d'entrevistes o altres formes d'observació participant, com també el recull d'informació verbal, transcrita a partir de la comunicació oral. Aquesta informació és la que s'analitza.
En la casella 3 tenim un altre perfil típicament qualitatiu. Ara l'observació és de documents de diverses classes i, per tant, indirecta, després de les accions que els han generat; però el material per a l'anàlisi continua essent verbal, en forma d'escrit, o simbòlic en general (dibuixos).
Les caselles 2 i 5 inclouen perfils metodològics una mica més allunyats del nucli del que se sol considerar qualitatiu.
La casella 2 correspon a estudis d'observació participant centrats en comportament no verbal, en categories d'acció o activitat. Seria el cas dels estudis de comunicació no verbal o d'expressió, facial o gestual. L'expressió, el gest, certes accions corporals comunicatives, no són llenguatge, però o bé són assimilables al llenguatge o bé són regulats per codis biològics i/o culturals i, per tant, desxifrables a partir del coneixement dels codis en qüestió.
La casella 5 contindria els estudis que, si bé no empren l'observació participant, registren el comportament verbal que el subjecte produeix espontàniament, el transcriuen i el transformen en dades.
Les caselles 4 i 6 presentarien els perfils menys compatibles amb l'enfocament autènticament qualitatiu.
En la casella 4 s'utilitza l'observació indirecta, però aquesta no és de caire documental en sentit estricte. Això vol dir que l'observació no s'aplica a material lingüístic o derivat del llenguatge, sinó a altres productes de les accions humanes, com eines, escultures, quadres, edificis, etc.; o, en el cas dels animals, construccions com els dics dels castors o els ruscos de les abelles, o petjades i rastres. Per tant, aquesta és una opció rara en el món del psicòleg. No tant en el de l'antropòleg, l'arqueòleg o l'etòleg, els quals segueixen i analitzen sovint les obres i els impactes que persones o animals deixen en l'ambient.
Finalment, en la casella 6 no s'empra ni observació participant, ni documental, mentre que els comportaments recollits tampoc són verbals. Es tractaria, doncs, d'una metodologia observacional precàriament qualitativa. Solament una interpretació en clau simbòlica o comunicativa del comportament, una voluntat interpretativa i una exploració en profunditat de cada subjecte donaria a aquests estudis una pàtina qualitativa.
Un investigador aplica un mètode qualitatiu genuí en la mesura en què es basa en l'observació participant o la documental i adopta la perspectiva de l'intèrpret de material verbal o simbòlic.

2.Tradicions qualitatives en la història de la psicologia

2.1.Les arrels històriques: la relació de la psicologia amb el positivisme

Cenyint-nos ja, a partir d'aquí, als mètodes que jutgem autènticament qualitatius, continuarem apreciant-hi una gran heterogeneïtat, visible a través de les diferents tradicions científiques en les quals s'han utilitzat i aplicat, com també dels diferents camps disciplinaris i d'aplicació en què aquelles han exercit la seva influència. Però abans d'entrar en aquestes tradicions, caldrà fer una breu consideració històrica del brou de cultiu intel·lectual i científic en el si del qual neix la mentalitat qualitativa. Aquestes condicions d'aparició del punt de vista qualitatiu ens conduiran després al ventall de tradicions en les quals aquest s'ha instal·lat al llarg dels darrers cent anys.
2.1.1.Les arrels històriques
Al llarg del segle XIX apareixen o es consoliden com a disciplines científiques la lingüística, l'antropologia, la sociologia, la psicologia, perfilant un altre continent científic: el de les ciències humanes.
En aparèixer aquestes disciplines, centrades en el llenguatge, la cultura, les societats, el comportament i la ment humans, es planteja una pregunta clau:
Es poden estudiar els temes de les ciències humanes com s'estudien els de la física?
Es pot estudiar un pensament, el suïcidi, les diferències de classe, els rituals religiosos, com s'estudien les òrbites dels planetes, el recorregut d'un raig de llum o la relació, en un gas, entre pressió, volum i temperatura?
El naixement dels mètodes qualitatius es pot situar en la resposta negativa a aquesta pregunta, en el rebuig a la continuïtat entre la física i les ciències socials.
2.1.2.La ruptura amb el positivisme
Comte (1798-1857) i l'escola positivista defensaren la continuïtat absoluta entre el saber de les ciències naturals i el de les ciències socials o humanes. El mètode cientificonatural aplicat per Galileu i Newton als objectes físics havia de ser aplicable als éssers humans.
Ja al mateix segle XIX es produïren diverses reaccions importants contra aquesta visió. Ens centrarem en dues:
1) Per a Max Weber (1864-1920) el problema fonamental d'una ciència social és saber relacionar l'experiència viscuda per les persones i l'explicació científica d'aquesta mateixa experiència percebuda pel científic. Per això:

  • L'objectivitat no és una propietat d'allò que estudiem sinó una qualitat del coneixement de qui l'estudia.

  • La formulació en termes lògics o intuïtius dels resultats de l'anàlisi és tan científic com la seva exposició en llenguatge matemàtic.

  • El nucli del treball del sociòleg està en l'estudi de comportaments "tipus" de caire ideal o racional. D'aquesta manera Weber troba un camí intermedi entre la necessitat de lleis universals que demana la física i l'exigència d'atendre a la idiosincràsia individual pròpia de les ciències de l'home.

2) Per a Wilhelm Dilthey (1833-1911) les ciències socials s'han d'emancipar de les ciències naturals. Què ho justifica?

  • Les primeres parlen de la realitat humana en el curs de la història, mentre que les segones parlen de la natura. Aquests dos coneixements són irreductibles.

  • Les ciències socials i del comportament, a més, són més coherents, ja que estudien fenòmens lligats a la consciència humana per mitjà d'aquesta mateixa consciència; en canvi la física pretén conèixer els objectes del món com si existissin fora de la seva consciència.

  • Per això les ciències de l'home poden conèixer i han de conèixer els seus objectes d'estudi directament, vivint-los, experimentant-los.

2.1.3.El positivisme obert o crític
Alguns autors que es podrien considerar positivistes mantenen, però, posicions en les quals s'admeten o es defensen algunes de les reivindicacions pròpies de l'orientació que avui anomenaríem qualitativa.

  • Així un pensador com Stuart Mill (1806-1873), que es pot tenir per un dels pares del mètode experimental, sosté que el coneixement de l'activitat humana requereix no solament l'estudi de veritats materials sinó també de realitats psicològiques (la cursiva és nostra).

  • Un dels forjadors del marxisme, F. Engels (1820-1895), escriu l'assaig La condició de la classe treballadora a Anglaterra el 1844. Malgrat la seva professió materialista, fixeu-vos en què diu la dedicatòria:

"Treballadors! Us dedico una obra en la qual he tractat d'exposar davant dels meus compatriotes alemanys una pintura fidel de les condicions en què esteu, dels vostres sofriments i lluites, de les vostres esperances i plans. He viscut prou temps entre vosaltres per a conèixer quelcom de les vostres circumstàncies; he consagrat al seu coneixement la més seriosa atenció. He estudiat diversos documents, oficials i no oficials en la mesura que hi he pogut tenir accés. Però no m'he conformat amb això, puix que jo volia obtenir més que un simple coneixement abstracte del meu tema. Jo us volia veure en les vostres llars, observar-vos en la vostra vida quotidiana, xerrar amb vosaltres de les vostres greuges i condicions, ser testimoni de les vostres lluites contra el poder polític i social dels vostres opressors."

F. Engels (1969). The condition of the working class in England. London: Panther (obra original publicada el 1845). (La traducció és nostra.)

Així, doncs, Engels fonamenta la seva feina sobre la base de principis semblants als defensats per Weber i Dilthey.
2.1.4.L'opció qualitativa en l'inici i el desenvolupament de la psicologia
En la psicologia, els trets principals de la metodologia qualitativa es manifesten aviat.

  • Wundt, com altres introspeccionistes, accepta sense dubtar vies d'estudi de l'ésser humà que avui ens semblarien qualitatives.

  • Molts treballs del primer terç del segle XX proposen l'anàlisi de l'experiència personal i l'alliberament de l'estadística, tret que, com veurem en el proper apartat, també és característic de les aproximacions qualitatives. En les dècades posteriors, el positivisme "dur" de les escoles conductistes imperants no arriba a frenar aquesta tendència.

  • La recerca qualitativa es torna a revifar a partir dels anys cinquanta i seixanta al llarg de diferents línies de treball com l'etnometodologia, l'etogènia, l'interaccionisme simbòlic, etc., de les quals ens ocuparem de seguida amb una mica més de detall.

Ara bé, la vocació de la recerca psicològica pels mètodes qualitatius no sorgeix en el desert de les idees, sinó que es nodreix de diverses filosofies i epistemologies, força lligades entre elles:

  • La fenomenologia de Brentano i Husserl, amb la seva noció d'intencionalitat i de suspensió del judici.

  • Una part de l'obra de Ludwig Wittgenstein, la més relativista i reivindicativa de la pragmàtica. La pragmàtica és una part de la semiòtica o ciència dels signes que infereix el significat per mitjà de l'ús que hom fa d'aquests mateixos signes. Però aquest ús no es pot saber sense conèixer el context en el qual un subjecte parla o actua.

  • L'estructuralisme antropològic i lingüístic, que veu el garbuix d'esdeveniments socioculturals com si estigués lligat en un text o en un sistema lingüístic i, per tant, en el si d'una xarxa de significats.

  • El constructivisme de Nelson Goodman, base de la concepció segons la qual hi ha moltes versions de cada sector de la realitat en què vivim els éssers humans i totes són dignes de ser conegudes.

I, de manera més íntimament lligada a les ciències socials i del comportament, el creixement de la metodologia qualitativa està vinculada a dos autors que han contribuït decisivament, a la segona meitat del segle XX, a la creació de la plataforma d'idees en què aquella s'ha consolidat:

  • Jurgen Habermas, que segueix l'estela de Max Weber, però també els corrents del marxisme i de l'anomenada escola de Frankfurt. Habermas assumeix el caràcter interpretatiu de la recerca social i poleix la distinció entre la conducta com a resposta, d'una banda, i l'acció intencional dotada de sentit pel subjecte que la realitza, de l'altra, distinció fonamental en el context de l'oposició quantitatiu-qualitatiu. Tanmateix, Habermas afegeix a aquesta anàlisi una reivindicació permanent del caràcter necessàriament crític de les ciències de l'home.

  • H. J. Gadamer, un altre pensador clau per a l'orientació qualitativa en la línia de Heidegger, el qual posa més èmfasi en el caire interpretatiu d'aquestes ciències que no pas en el crític.

Activitat
En la citació d'Engels que hem inclòs més amunt, hi ha frases que ens autoritzarien a classificar-lo com un "investigador qualitatiu". A partir de la informació que heu rebut fins ara, assenyaleu almenys dos aspectes del treball d'Engels, tal com ell el presenta, que es podrien considerar qualitatius.
Des dels inicis de la psicologia alguns investigadors han optat pels mètodes qualitatius, a partir d'una ruptura amb el positivisme o d'una postura crítica dins d'aquest.

2.2.La crítica al positivisme

Els mètodes qualitatius actuals poden constituir-se a partir d'una crítica global al positivisme o d'una crítica específica menys radical.
Pel que fa a la crítica que els partidaris dels mètodes qualitatius fan als enfocaments positivistes i quantitatius:

  • No va solament adreçada a la utilització de mesures, controls o anàlisis estadístiques en l'estudi del comportament humà.

  • Sinó que també va adreçada a la seva freqüent despreocupació pel punt de vista del subjecte o de la cultura estudiats, pels seus significats propis i per la seva singularitat.

Tanmateix, aquesta crítica revela dos nivells ben diferenciats:

  • Crítica global al positivisme

  • Crítica específica al positivisme

2.2.1.Crítica global al positivisme
Aquest seria el nivell més radical i general i es referiria al següent:
1) En general, els recursos propis del mètode cientificonatural són jutjats inadequats per a l'estudi del comportament humà.
Crítica
Els recursos del mètode serien, bàsicament, la selecció de mostres representatives d'una població, l'operacionalització de variables, les mesures físiques i el control i manipulació de variables en l'experimentació.
La crítica no es referiria a l'estudi de conductes com els reflexos o les respostes fisiològiques, o al de la conducta involuntària, sinó al del comportament ancorat en un entorn social i cultural i significatiu per al propi subjecte: accions intencionals, expressives, comunicatives, instrumentals; execució de plans; rituals, cerimònies; etc.
2) En particular, la quantificació de les accions humanes i el formalisme matemàtic excessiu allunyen perillosament el discurs científic de la realitat personal i de cada dia.
3) A més, hi ha la sospita que no s'adapten les escales de mesura als objectes d'estudi sinó que, a l'inrevés, els objectes d'estudi s'adapten als instruments de mesura disponibles.
4) El positivisme clàssic s'interessa bàsicament per les relacions causals entre els antecedents de les accions humanes i les accions mateixes. En canvi, no s'ocupa de les relacions intencionals ni de les explicacions funcionals o teleològiques que vinculen cada acció o comportament amb els fets posteriors a ells, mirant al futur i no al passat. Però cal esbrinar no solament el perquè del comportament, sinó també el per a què.
5) El positivisme clàssic no està preparat per a recollir i comprendre la subjectivitat.
2.2.2.Crítica específica al positivisme
Aquest seria el nivell més matisat i fins i tot podria venir, de vegades, dels membres menys radicals i oberts de les files positivistes.
1) En general, els recursos propis del mètode cientificonatural poden no ser coherents amb els plantejaments o objectius d'una investigació.
2) En particular, el mètode experimental pot ser inadequat quan el científic social busca resultats que tinguin validesa sobre el terreny, en la situació real en què s'han d'aplicar.
3) L'estadística paramètrica –la més coneguda per l'estudiant de Psicologia– pot no servir per a analitzar el tipus d'informació i els casos individuals que sol investigar la investigació qualitativa.
La investigació qualitativa, quan necessités estadística, es decantaria cap a la no paramètrica, de caire probabilístic i menys basada en distribucions conegudes de freqüència com la corba normal i altres.
4) Sovint el sofisticat aparat matemàtic serveix de cortina de fum per a ocultar l'escàs poder explicatiu d'una teoria.
Vegeu què opina d'això un dels responsables històrics de la teoria de la mesura en psicologia, S. S. Stevens, autor gens sospitós d'antipositivisme:
5) La metodologia experimental, de laboratori, i els models d'anàlisi matemàtica que l'han ajudat a desenvolupar-se han progressat per vies insuficients i fins i tot equivocades. Hi ha llenguatges lògics i matemàtics més aptes que l'estadística paramètrica per a expressar el canvi qualitatiu, però a penes s'han emprat en les ciències socials.
Activitat
Llegiu amb atenció el text següent de Roger Barker i intenteu esbrinar el següent:
1) Si la postura que expressa és la d'una crítica radical o global al positivisme aplicat en la investigació psicològica, o bé tan sols una crítica parcial, tocant només alguns aspectes d'aquesta mateixa investigació. És a dir: què creu Barker?, que la psicologia fa bé d'aplicar el mètode de les ciències naturals, tot i que l'aplica malament o insuficientment?; o bé que la psicologia no hauria d'aplicar aquest mètode en cap cas? Justifiqueu un xic la resposta.
2) Tant en un cas com en l'altre dels distingits en 1), enumereu els aspectes del discurs de Barker que es poden considerar positivistes i els que es poden jutjar qualitatius.
"[...] Els químics coneixen les lleis que governen la interacció entre l'oxigen i l'hidrogen, i també saben com es distribueixen en la natura aquests dos elements. Els entomòlegs saben quins són els vectors biològics de la malària, i també saben força sobre la incidència d'aquesta malaltia sobre la terra. En canvi, els psicòlegs solament saben una mica més que el llec sobre la distribució i el grau d'incidència dels seus fenòmens bàsics: el càstig, l'hostilitat, l'amistat, la pressió social, el premi, la por, la frustració. Malgrat que disposem de registres diaris del contingut d'oxigen de l'aigua dels rius, de la temperatura del sòl dels camps de cereals, de l'activitat dels volcans, de la conducta de nidificació dels pit-rojos, de la taxa de iodur de sodi absorbida pels crancs, no hi ha hagut gaires registres científics de com les mares humanes tenen cura dels seus fills, de com els professors actuen a classe (i de com responen els alumnes), de què diuen i fan realment les famílies durant l'estona del dinar, de com utilitzen el seu temps els nens des que es lleven fins que se'n van al llit al vespre. En faltar-nos aquests registres, només hem pogut especular sobre qüestions com: quins canvis hi ha hagut de generació en generació respecte a la participació dels nens en la vida comunitària?; en què difereix la vida dels membres d'una família nombrosa respecte a la dels d'una família petita?; quantes vegades té èxit un individu en la seva existència quotidiana i quines són les conseqüències d'això en la seva conducta?; en què es diferencia l'entorn des del punt de vista de residents urbans, de ciutats grans o petites, i des del de la població rural? La disciplina educativa que reben els nens americans, és diferent de la dels nens anglesos o francesos? Si és així, en què afecta el caràcter nacional d'americans, anglesos i francesos? Abans de respondre a aquesta mena de qüestions cal saber altres coses a més de les lleis de la conducta [...]."
R. G. Barker (1968). Ecological Psychology, 2-3. Stanford (Cal.): Stanford University Press. (La traducció és nostra.)
Activitat
Considereu aquest altre text de Barker:
"La psicologia ha estat predominantment una ciència experimental. Els primers psicòlegs eren experimentadors que treballaven en laboratoris. Fins i tot els psicòlegs clínics i industrials han treballat com a experimentadors en la investigació, disposant i variant les condicions en què es produeix la conducta a fi de provar hipòtesis i pressentiments. La fase descriptiva de la recerca, una amb caire d'història natural, ecològica, ha tingut un lloc secundari en la psicologia i ha limitat seriosament aquesta ciència [....]."
R. G. Barker (1968). Ecological Psychology,1. Stanford (Cal.): Stanford University Press.(La traducció és nostra.)
Aquest paràgraf, de fet, defensa el mateix que el text anterior del mateix autor. ¿Podeu establir, en línies generals, les correspondències entre ambdues citacions? ¿Quines parts del text primer il·lustrarien la necessitat de la fase descriptiva i del mètode observacional que reivindica aquesta segona citació?
Els mètodes qualitatius poden rebutjar del tot els plantejaments científics del positivisme o només la seva utilització inadequada de certs recursos metodològics.

2.3.Tradicions i camps d'aplicació de la recerca qualitativa

Les tradicions qualitatives apareixen exclusivament en el si de les ciències socials i del comportament, dintre de les quals es multipliquen i diversifiquen.
Això no podia ser d'altra manera, atesa la caracterització que hem fet de la metodologia corresponent, la qual cosa no és en absolut aplicable a les ciències naturals. Per consegüent, hem de localitzar aquestes tradicions dintre de l'ampli camp de les ciències socials.
L'aportació central des de la lingüística és la distinció, que ja coneixem, entre enfocaments èmics i ètics, proposada i desenvolupada, respectivament, pels antropòlegs K. L. Pike (a més, lingüista) i M. Harris. Ja hem vist que aquesta distinció és capital, no solament amb vista a la separació entre metodologies qualitatives i quantitatives, sinó amb relació a la possibilitat d'integrar ambdues, mitjançant l'articulació de l'experiència viscuda pel subjecte amb l'explicació des del punt de vista del científic.
Sovint, una part de la investigació qualitativa sociològica i –especialment– antropològica rep el nom d'etnogràfica. Aquest adjectiu vol denotar no tant els continguts de la recerca com el caràcter declaradament qualitatiu de la seva metodologia, i s'ha aplicat també amb profusió en la investigació psicològica, fins al punt que unes de les tradicions de què parlarem de seguida rep habitualment aquesta denominació en diversos camps psicològics aplicats (educatiu, social). D'altra banda, l'antropologia dels darrers cinquanta anys ha tingut com a referència principal l'enfocament estructuralista i la figura de Lévi-Strauss, centrada en la visió dels rols i accions socials com si formessin part d'un sistema lingüístic; però també aquest enfocament s'ha introduït en la psicologia, per la qual cosa en parlarem igualment aviat.
En psicologia, a partir dels anys cinquanta, broten i creixen diferents branques en l'arbre dels mètodes qualitatius, a partir de la forquilla central que hem fixat en la taula de l'apartat 1.2 (vegeu també més endavant la figura "L'arbre dels mètodes qualitatius" en aquest apartat). Hem procurat agrupar aquestes branques per tal d'oferir-ne una visió no gaire dispersa del conjunt de les diferents tradicions qualitatives en l'àmbit psicològic. De fet, no són completament independents, sinó que –com podrem comprovar– mantenen relacions més o menys manifestes entre elles, compartint les bases filosòfiques en què s'han inspirat o els autors que els han donat impuls.
En aquesta línia Flick, autor que ja hem esmentat (2004, cap. II), restringeix per exemple aquestes tradicions a tres grans àrees, la columna vertebral de les quals és, respectivament, l'interaccionisme simbòlic, l'etnometodologia i l'estructuralisme. Per començar, ens atindrem a aquestes tres àrees i, si cal, després les completarem.
1) L'interaccionisme simbòlic, amb profundes arrels en el pragmatisme nord-americà, deriva de l'obra clàssica de G. H. Mead (1863-1931) i del treball posterior d'Erwin Goffman, amb un plantejament que afirma la base interactiva i intencional del coneixement humà, incloent-hi el del científic social.
Abans de tot, l'interaccionisme simbòlic està preocupat principalment pel significat subjectiu i l'atribució de sentit a la realitat per part dels individus. Els éssers humans actuem en funció dels significats que coses i fenòmens tenen per a nosaltres, i de sistemes de valors i creences que funcionen com a teories subjectives, exclusives parcialment de cadascú. Qualsevol persona és capaç d'explicar, interpretar, gairebé qualsevol cosa. Aquests significats es van construint en el curs de les interaccions amb els altres i de la socialització de l'individu. Quan reconstruïm aquests significats i els punts de vista subjectius, individuals o grupals, que en són la condició, obtenim la trama de valors pertinents per a l'anàlisi de la societat. Per tant, una anàlisi vàlida implica inevitablement l'adopció del punt de vista del subjecte i, ensems, un enfocament èmic; i implica igualment, com a condició necessària encara que no suficient, l'obtenció d'aquests significats i punts de vista per mitjà de les manifestacions orals o escrites dels mateixos subjectes.
La construcció dels significats –compartits en bona mesura– mitjançant la interacció i la consideració de la perspectiva pròpia del subjecte acosten aquesta tradició a la del constructivisme i a la de la fenomenologia, que també considerarem a part.
2) L'etnometodologia, lligada a l'obra pionera de l'antropòleg H. Garfinkel, té com a objectiu central comprendre com les persones produïm la realitat –o, si voleu, com generem els significats socials– mitjançant els processos interactius. De manera que és òbvia la complementarietat històrica entre aquests objectius i els de l'interaccionisme, objectius que l'etnometodologia afina situant-los en el terreny de la vida quotidiana –per cert, un terreny comú a moltes de les tradicions qualitatives.
Un objectiu associat a l'anterior és descobrir les regles que orienten les pràctiques interpretatives i justificatives de la gent en diferents contextos socials, i revelar com es legitimen moralment, ideològicament, les accions pròpies i les dels altres. Els indicis d'aquestes regles i d'aquestes pràctiques es troben en els contextos en què els subjectes executen els diferents rols. Les interaccions entre les persones tenen una sintaxi, es presenten ordenades i modelades pel context en què ocorren, context també afaiçonat al seu torn per la mateixa interacció.
En conjunt, s'endevina que l'etnometodologia manté, com l'interaccionisme simbòlic, relacions subtils amb els plantejaments constructivistes –en la mesura que en aquesta aproximació la realitat també és construïda pel subjecte i reconstruïda per l'investigador que la desxifra– i fenomenològics –ja que es demana a l'observador que suprimeixi qualsevol interpretació o hipòtesi a priori, en termes d'indiferència metodològica, una actitud intel·lectual que constitueix la demanda central de la fenomenologia filosòfica.
L'anàlisi de conversacions és una branca important de l'etnometodologia, avui dia relativament independitzada d'aquesta. El seu promotor més important, H. Sacks, manté els principis metodològics que acabem de repassar centrant-los en l'estudi de la conversació en context: el resultat d'una interacció d'aquest tipus, la seva estructura (per exemple, en torns de paraula) i el mateix clima i context en què es desenvolupa es veuen com un producte de l'aplicació dels participants, el qual no es pot descriure ni interpretar fins que l'esdeveniment ha acabat. En els darrers quinze anys, d'aquesta mateixa branca ha brotat una modalitat de l'anàlisi del discurs (psicologia discursiva) ocupada a mostrar com, mitjançant "repertoris interpretatius", típics d'alguns discursos o llenguatges socials, s'organitzen i creen els referents socials i la realitat en què viuen les persones.
3) L'estructuralisme parteix de la idea que els sistemes semiòtics de la cultura –és a dir, els seus sistemes de signes i, particularment, el llenguatge– proporcionen la trama de valors sobre la qual es crea la realitat que ens envolta, que percebem i coneixem. Tanmateix, aquests valors i significats no són sempre palesos. L'estructuralisme d'arrel lingüística defensa que els significats no sempre es posen de manifest explícitament, sinó que sovint romanen ocults en el fons del discurs dels subjectes, de manera que cal desxifrar aquest discurs, un cop registrat, i extreure'n les significacions que es troben en els estrats més profunds de la consciència individual o cultural (noteu la semblança d'aquests plantejaments amb els psicoanalítics).
Darrerament, els enfocaments estructuralistes han apuntat, en l'àrea francesa i alemanya, a l'estudi de les representacions socials de fets quotidians (de la salut i la malaltia, del canvi tecnològic, de la situació laboral, etc.), representacions que, com en els casos anteriors, també es jutja que són construïdes pels subjectes.
A banda d'aquestes branques dominants, que tal volta apleguen el màxim caràcter distintiu tocant a la metodologia emprada, hi ha enfocaments o tendències epistemològiques que, al nostre parer, són molt menys definides metodològicament i es relacionen transversalment amb les diverses branques. Dues d'aquestes, ja les hem mencionat: al·ludim a l'enfocament constructivista i a la fenomenologia. De la tercera, l'etnografia, mencionada al principi d'aquest apartat, ens n'ocuparem també en els paràgrafs següents.
4) El construccionisme social té diferents arrels, algunes de les quals, com l'obra de G. H. Mead, ja hem esmentat de passada en els paràgrafs anteriors. Tanmateix, hem de referir-nos a altres igual d'importants, com són l'obra d'A. Schutz (1899-1959) i la de Kurt Lewin (1890-1947), amb un referent contemporani capital: el treball The Social Construction of Reality: A treatise in the sociology of knowledge (1966) de Berger i Luckman.
El punt de partida d'aquesta orientació és que cada interpretació de la realitat és un artefacte social, producte de l'intercanvi i l'acord entre persones, culturalment, històricament i geogràficament localitzada. En la perspectiva construccionista el subjecte és un "concebidor" o constructor, no un simple perceptor ni –encara menys, no cal dir-ho– un receptor passiu d'informació.
Sempre s'ha tingut molta cura a separar aquesta perspectiva de la constructivista, associada sobretot a científics cabdals com Piaget o Vygotsky, que entenen la gènesi de la realitat percebuda o pensada a partir de la iniciativa del subjecte i en el marc de la interacció bilateral individu – ambient. Però el construccionisme fa un pas més i propugna que aquesta realitat no solament sorgeix de l'intercanvi general amb l'ambient, sinó que és un producte específic nascut de la interacció i de la comunicació entre els individus i els grups, contextualitzada socialment i sostinguda pel llenguatge.
En mots de Kafai,

"mentre la prioritat del constructivisme descansa sobre el desenvolupament d'estructures de coneixement individuals i aïllades, el construccionisme posa el seu focus en un coneixement connectat amb dimensions personals i socials". Vegeu Y. B. Kafai (2006). Constructionism. A R. K. Sawyer (Ed.), The Cambridge Handbook of the Learning Sciences (pp. 35-46). Cambridge (MA): Cambridge University Press.

5) La psicologia fenomenològica arrenca igualment de Schutz (com podeu comprovar, un altre autor clau) i remet al seu primer origen en el treball sociològic de Weber i en la filosofia d'Edmund Husserl.
Ja hem vist una mica més amunt que la idea de la suspensió del judici i de la posposició de la interpretació neix en aquesta òrbita, igual que la idea d'intersubjectivitat o de la compartició de mons entre el científic i el subjecte estudiat. El primer d'aquests no escapa a les lleis de l'acció social: així per a saber què pensa, opina, un subjecte ha d'entrevistar-lo i, per a entrevistar-lo, li cal establir-hi prèviament algun tipus de relació.
La psicologia fenomenològica també participa de la tendència a adreçar l'interès del científic cap a la vida quotidiana i és un exemple màximament il·lustratiu de la voluntat qualitativa d'atansar-se a objectes d'estudi globals, no fragmentats en variables.
Una altra noció clau de la fenomenologia és la d'intencionalitat, que convé no entendre en el sentit habitual. La intencionalitat es refereix a la direcció en què està orientada la consciència del subjecte en cada moment, vers un món o un altre: el món real, mons imaginaris, mons onírics... En el si d'aquesta consciència es donen significats que són anomenats viscuts pels qui treballen en aquesta tendència i constitueixen el fenomen des del punt de vista del subjecte, el fenomen que cal reconstruir. En altres mots, el que interessa és com el subjecte experimenta, copsa, viu –en definitiva– la realitat en cada context de la seva existència, de manera que la transmissió de les seves experiències, d'aquests significats viscuts, hauria de proporcionar la clau de les seves accions.
Finalment ens queda per esmentar un epígraf molt freqüent en els textos de metodologia qualitativa:
6) L'enfocament etnogràfic en la nostra opinió és una denominació que, òbviament, prové de l'antropologia i es pot entendre segons dues accepcions diferents, cap de les quals apuntaria a una tradició qualitativa psicològica en el sentit que aquí hem volgut donar al terme tradició.
En efecte, d'una banda, l'enfocament etnogràfic pot tenir una accepció equivalent a la de l'enfocament qualitatiu, i la té realment quan ens adonem que sovint, en determinats camps d'estudi (per exemple, l'educatiu o el comunitari), a més dels genuïnament antropològics, etnogràfic s'empra com a sinònim per a designar la totalitat o parts nuclears de l'aproximació qualitativa a l'objecte d'estudi. Fixeu-vos per exemple en aquesta citació de Goetz i Le Compte, una font de referència clàssica entre els investigadors qualitatius:

"Els etnògrafs, sobretot, han de treballar en escenaris on els comportaments es produeixin de manera natural. Han d'anar cap als participants; no poden recórrer a contextos de laboratori amb vista a la puresa del disseny [...] Durant un període de temps, sense interrupció, han de mantenir una interacció constant amb els participants."

J. P. Goetz i M. D. le Compte (1988). Etnografía y diseño cualitativo en investigación educativa. Madrid: Morata.

Altres autors posen èmfasi en la necessitat que l'investigador etnogràfic es comuniqui amb el grup que estudia, i en el seu si.
És evident que ambdós exemples assenyalen cap a trets centrals de la metodologia qualitativa com són, en la citació de Goetz i Le Compte, l'ús exclusiu de l'observació i, dintre d'aquesta, de la modalitat participant, i en la de Schensul, la conveniència de la perspectiva èmica. Per tant, a la vista d'això, no sembla que l'enfocament etnogràfic tingui cap especificitat, fora de delimitar un camp metodològic força coincident amb el de la investigació qualitativa en general, o del treball de camp, i d'oferir una aroma antropològica que els psicòlegs sempre haurem d'agrair pel deute que tenim amb aquesta disciplina en el capítol conceptual i de recursos de mètode.
D'una altra banda, l'ús del terme etnogràfic de vegades sembla al·ludir a la interpretació de la conducta promoguda i modelada per la cultura, cas en què cobra un significat especial en àrees de recerca com la de l'aprenentatge a l'escola o la psicologia cultural.
En aquests casos, el mot delimitaria una àrea de treball de la recerca psicològica, lligada a continguts clarament connectats a l'antropologia, la qual tanmateix empraria també una metodologia compatible amb la que aquí hem presentat com a qualitativa.
Davant d'un panorama com el que hem tractat de dibuixar, és fàcil adonar-se que l'exclusivitat d'aquestes tradicions és relativa, atès que hi ha una densa interconnexió entre elles i que una sèrie de preocupacions centrals –com la consideració de la subjectivitat i la vida quotidiana, la defensa del caràcter socialment construït del coneixement o l'atenció adreçada al llenguatge i a la cultura– estan presents amb diferents proporcions i matisos en totes. A part d'això, com hem vist, moltes línies comparteixen autors i arrels filosòfiques.
Lectura recomanada

Si voleu, podeu completar la informació sobre aquestes tradicions en altres textos de referència, a banda dels esmentats, com els següents:

La versió castellana de P. Berger i Th. Luckman (1969). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu.

H. Garfinkel (1967). Studies in Ethnomethodology. Englewood Cliffs (NJ): Prentice Hall.

G. H. Mead (1934). Espíritu, persona y sociedad (1972, 3a. ed.). Buenos Aires: Paidós.

H. Sacks (1992). Lectures on Conversations (Vol. 1 i 2) (ed. per G. Jefferson). Oxford: Blackwell.

A. Schutz (1993). La construcción significativa del mundo social. Barcelona: Paidós. (Publicada originalment el 1932).

De fet hem omès alguna línia de treball específica per la dificultat de classificar-la en alguna de les tradicions exposades. Així, per exemple, l'enfocament etogènic de Rom Harré (en el qual ens aturarem més endavant) està imbuït de l'esperit constructivista i interaccionista, però també comparteix l'èmfasi en el tema de la intencionalitat propi de la fenomenologia, dirigeix el seu interès cap a les regles que governen la vida quotidiana igual que l'etnometodologia i està influït per aspectes del punt de vista estructuralista. La psicologia anomenada humanista també comparteix trets amb la fenomenologia –el seu referent més pròxim–, amb el constructivisme i, en menor proporció, amb l'estructuralisme de caire psicoanalític.
Aquestes tradicions, com segurament haureu copsat, tenen sobretot fonaments epistemològics, fins i tot filosòfics, a més de compartir el nucli metodològic de la investigació qualitativa. Però no coincideixen necessàriament amb els diversos camps disciplinaris de la psicologia. Així, en l'àmbit de la psicologia social podem trobar-nos, històricament, amb enfocaments que pertanyen a diferents tradicions entre les enumerades. D'una altra banda, és cert que en alguns àmbits predominen algunes tradicions respecte a altres; per exemple, en el de la psicologia educativa el constructivisme és llei, i l'etiqueta etnogràfica apareix amb força freqüència.
Tanmateix, les àrees de la psicologia en què la recerca qualitativa s'ha aplicat més i amb més propietat són naturalment les que tenen objectes d'estudi compatibles amb la metodologia qualitativa, tal com ja hem establert abans:

  • La psicologia de l'educació i la pedagogia, quan han encarat la recerca cap al treball de camp, han enfocat el seu treball en la direcció qualitativa. La investigació-acció, un pla de recerca abundantment utilitzat en aquesta àrea, incorpora plenament els punts de partida i les exigències dels mètodes qualitatius.

  • La psicologia evolutiva actual, partidària d'una concepció del desenvolupament humà interactiva i pragmàtica, construccionista i depenent del context social, també s'orienta decididament cap als estudis qualitatius.

  • La psicologia social en camps com la comunicació interpersonal o la psicologia comunitària i cultural, com els propers a l'antropologia, sembla assumir igualment aquests punts de partida i aquestes exigències.

  • En la psicologia de la personalitat també descobrim sectors afins a l'òptica qualitativa, particularment els que treballen en la direcció del constructivisme de George Kelly i de la seva teoria de les construccions personals que, sintèticament, veu les persones com a científics informals que capten els esdeveniments mitjançant categories d'interpretació i que canalitzen els seus processos de coneixement a través del seu estil d'anticipació dels fets.

  • La clínica psicològica centrada en els estudis individuals també cultiva, si no tots, sí una part important dels plantejaments qualitatius en marcs psicoanalítics, fenomenològics o estructuralistes.

Probablement al capdavall de tota aquesta presentació accedim a una imatge de la metodologia qualitativa força bigarrada i atapeïda; però, si és així, aquesta imatge seria realista. Per a tancar aquesta presentació dels mètodes d'investigació qualitativa, res millor que oferir-vos la representació metafòrica que en donen Miles i Hubermann i que recull la figura següent. En aquesta veieu l'arbre dels mètodes qualitatius tal com ha anat creixent en les ciències socials del segle XX.
L'arbre dels mètodes qualitatius
Font: M. B. Miles i A. M. Huberman (1994). Qualitative Data Analysis. An Expanded Sourcebook, 6 (2a. ed.) London: Sage.
Tradicions qualitatives en psicologia són l'interaccionisme simbòlic, l'etnometodologia i l'estructuralisme, amb arrels epistemològiques en el constructivisme i la fenomenologia i continguts sovint etnogràfics.

Bibliografia

Bibliografia recomanada
Anguera, T. (1995). Metodología Cualitativa. A M. T. Anguera . (Eds.), (pp. 513-522). Madrid: Síntesis.
Alvarez Mendez, J. M. (1986). Investigación cualitativa/Investigación cuantitativa: ¿Una falsa disyuntiva. A Cook, T. D. i Reichardt, Ch. S. (Eds.), (pp. 9-23). Madrid: Morata.
Cook, T. D. i Reichardt, Ch. S. (1986)."Hacia una superación del enfrentamiento entre los métodos cualitativos y los cuantitativos". A T. D. Cook i Ch. S. Reichardt (Eds.), (pp. 25-58). Madrid: Morata.
Flick, U. (2004). . Madrid: Morata.
Morales, M. (1999). "La observación indirecta: una aplicación al análisis de textos. A M. T. Anguera (Coord.)", (pp. 299-307). Barcelona: Edicions UB. (Exemple de l'ús en la literatura dels termes i ).
Riba, C. (1991). "El método observacional. Decisiones básicas y objetivos". A T. Anguera (Ed.), Vol. 1:(pp. 29-114). Barcelona: PPU.
Taylor, S. J. i Bogdan, R. (1987). . Barcelona: Paidós.
Webs recomanats
Chenail, R. J. (Eds.). (2008). . Nova Southeastern University. Recuperat l'11 de novembre de 2008 des d'http://www.nova.edu/ssss/QR/web.html.
La pàgina més important sobre investigació qualitativa, des de la qual es pot accedir a moltes altres.