El problema de la diferència

• Una nova mirada crítica de la qual cap corrent del moment no quedarà al marge.

• Un nou model de compressió per al desenvolupament de les ciències humanes (lingüística, antropologia, psicologia, etc.).

• L'obertura de nous camins per a l'aventura del pensament filosòfic. Aquests últims, que porten la firma, entre altres, de Foucault, Deleuze i Derrida, són el que alguna vegada s'ha designat amb el nom, també problemàtic, de postestructuralisme.

"Sin embargo, existo. No ciertamente como individuo: pues ¿qué soy desde ese punto de vista, sino la postura, a cada instante cuestionada, de la lucha entre otra sociedad, formada por algunos millares de células nerviosas que se cobijan bajo el hormiguero del cráneo y mi cuerpo, que les sirve de robot? Ni la psicología, ni la metafísica, ni el arte, pueden servirme de refugio, mitos pasibles ahora también en su interior de un nuevo tipo de sociología que nacerá algún día y que no será con ellos más benevolente que la otra. El yo no es digno sólo de odio: no hay distancia entre un nosotros y nada. Y si opto finalmente por ese nosotros, aunque se reduzca a una apariencia, es que, a menos que me destruya –acto que suprimiría las condiciones de esa opción– no tengo más que una elección posible entre esa apariencia y nada. Ahora bien, basta con que elija para que por esa misma elección, yo asuma sin reservas mi condición de hombre: liberándome por ello de un orgullo intelectual cuya vanidad mido por la de su objeto, acepto también subordinar sus pretensiones a las exigencias objetivas de la liberación de una multitud a quien se niegan siempre los medios para tal opción."

Claude Lévi-Strauss (1988). Tristes trópicos (pàg. 404). Barcelona: Paidós.

"Aquest objecte en el qual s'inscriu el poder, des de tota l'eternitat humana, és: el llenguatge –o, per a ser més precisos, la seva expressió obligada: la llengua. El llenguatge és una legislació, la llengua és el seu codi. No veiem el poder que hi ha a la llengua perquè oblidem que tota llengua és classificació i que tota classificació és opressiva... per això la llengua, com performace del llenguatge, no és ni reaccionària ni progressista; simplement és feixista. Perquè el feixisme no és la prohibició de dir sinó obligar a dir."

Rolan Barthes (1978). "Leçon". París: Seuil.

• conceptes: enunciat, dispositiu, episteme, disciplina, etc.

• temes: la bogeria, la medicina, les ciències humanes, els centres de tancament, la sexualitat, la literatura, el plaer, el cos, etc.

• figures: bojos, anormals, criminals, científics, filòsofs, savis, sobirans

• mètodes: arqueologia, genealogia

• referències: des de la pedagogia, des del dret, des dels estudis culturals, des dels estudis de gènere, etc.

• 1961-1969: pregunta pel saber (arqueologia); d'Historia de la locura a Arqueología del saber, passant per Las palabras y las cosas.

• 1969-1976: pregunta pel poder (genealogia); El orden del discurso, Nietzsche, la genealogía, la historia, Vigilar y castigar, La voluntad de saber.

• 1978-1984: pregunta per la subjectivitat; El uso de los placeres, El cuidado de sí.

Nietzsche comença la seva Genealogía de la moral amb les paraules següents: "Nosotros los que conocemos somos desconocidos para nosotros, nosotros mismos somos desconocidos para nosotros mismos; esto tiene un buen fundamento. No nos hemos buscado nunca –¿cómo iba a suceder que un día nos encontrásemos?" (Genealogía de la moral, 2006, pàg. 17, Madrid: Alianza).

"Alguien me dirá: he aquí de nuevo otra vez la incapacidad para franquear la frontera, para pasar del otro lado, para escuchar y hacer escuchar el lenguaje que viene de otra parte o de abajo; siempre la misma opción de contemplar la cara iluminada del poder, lo que dice o lo que hace decir. ¿Por qué no ir a escuchar esas vidas allí donde están, allí donde hablan por sí mismas?"

M. Foucault (1990). La vida de los hombres infames (pàg. 175). Buenos Aires: Altamira.

• la destrucció del pensament representatiu i el seu desplaçament a un "pensament sense imatge";

• la destrucció de l'ontologia de la substància i el seu desplaçament a una ontologia nòmada;

• la destrucció de la categoria de veritat i el seu desplaçament a una teoria del sentit com a esdeveniment.

Còpies o males còpies?

• Un pensament sense imatge. El pensament és desposseït dels seus esquemes representatius: les categories. El pensament de la diferència pura, no reconduïble per semblança, identitat, oposició o contradicció a cap original, només pot ser un pensament acategorial. Deleuze no proposa substituir un model de pensament per un altre. Obre la filosofia a un pensament sense model, a un pensament que només pot ser creació, no a partir del no-res sinó a partir de les trobades amb les forces del fora.

• Una ontologia nòmada. En segon lloc, aquest pensament acategorial representa una revolució ontològica per la qual els conceptes d'ésser i de subjecte, que han definit les metafísiques antiga i moderna, perden el caràcter fonamental i s'"inunden" de diferències: l'ésser és repetició de simulacres, el subjecte és un efecte d'un conjunt de singularitats. Anul·lades les categories que permetien distribuir jeràrquicament l'ésser, com a substància unitària, i la multiplicitat dels seus atributs, el pensament de la diferència ens desplaça a una ontologia de la immanència i de la univocitat de l'ésser. De la immanència perquè, sense distinció entre originals i còpies, tot és ara en una mateixa superfície; de la univocitat, perquè totes les expressions de l'ésser ara es diuen d'una sola manera. Deleuze es presenta, així, no com l'inventor sinó com el continuador d'una tradició menor de la filosofia que, iniciada en l'estoïcisme i en Duns Escoto, trobarà el seu "príncep" en la figura de Spinoza, i la seva expressió més moderna en el pensament de l'etern retorn de Nietzsche. És la tradició imperceptible d'una ontologia antiessencialista i nòmada que destitueix l'autoritat de la gramàtica centrada en la còpula "... es ... " per obrir la pràctica de la conjunció "... i ... i ... i ...".

• Una teoria del sentit com a esdeveniment. El tercer desplaçament és inevitable si tenim en compte els dos anteriors: la representació i l'ontologia de la substància depenen de la noció de veritat, com a adequació i com a objectivitat. Un pensament acategorial i una ontologia nòmada necessiten una teoria del sentit que no depengui del concepte de veritat. És el que Deleuze desenvolupa després de Diferencia y repetición, a Lógica del sentido. Ni representació mental ni estat de coses: en una ontologia de l'ésser com a producció de diferències, el sentit haurà de ser pensat com a esdeveniment.

• La incorporació de la instància del desig (anti-Èdip), que rescaten de la psicoanàlisi per donar-hi un sentit creatiu, definit no pel que hi falta (objecte del desig) sinó per la seva capacitat d'excés.

• La proposta d'una nova teoria de la individuació, basada en el concepte d'agenciament o disposició (agencement, a Mil mesetas), que permet pensar les relacions ja no entre individus sinó entre singularitats. L'agenciament serà, en l'ontologia deleuziana, "la unitat real mínima": ni paraula, ni idea, ni concepte, la disposició és un cofuncionament de paraules, coses, pràctiques, etc., una simbiosi entre elements heterogenis, una unitat d'expressió mínima per mitjà de la qual circula el desig. L'agenciament o disposició és el ser plural autoproductiu on la relació entre singularitat i multiplicitat no passa per les categories de la unitat i de la identitat. Unitat real i unitat expressiva alhora, singular i múltiple indistintament, l'agenciament és la peça clau del pensament antirepresentatiu que buscava Deleuze des dels seus primers treballs. És l'eina que li faltava a la filosofia de la diferència per a conquerir el seu caràcter plenament afirmatiu.

"En veritat, no n'hi ha prou de dir «visca el múltiple!» encara que llançar aquest crit sigui difícil... El múltiple, cal fer-lo."[...]"Feu rizoma i no arrel, no planteu mai! No sembreu! Piqueu! No sigueu ni un ni múltiple, sigueu multiplicitats! Feu la línia i no el punt! La velocitat transforma el punt en línia. Sigueu ràpids, fins i tot sense canviar de lloc! Línia de sort, línia de maluc, línia de fuga. No susciteu un general en vosaltres! No tingueu idees justes, tingueu just una idea!"

Félix Guattari (1980). Mille plateaux (pàg. 13 i 36). París: Minuit.

• l'oposició dins/fora;

• la presència plena (simple, pura, immediata), en aquest cas, d'"allò altre".

• Invertir les dualitats metafísiques (sensible/intel·ligible, presència/absència, etc.) i neutralitzar-ne la violència jeràrquica perquè cada un dels termes pugui desplegar les seves significacions amb tota llibertat;

• Perseguir i desenvolupar el que Derrida anomena els indecidibles, és a dir, tots els conceptes que habiten el llenguatge metafísic però es resisteixen a deixar-se comprendre a partir dels seus esquemes dominants. Posar-los en circulació en els nostres discursos bloqueja i desorganitza el camp d'oposicions metafísiques.

• la universalitat i neutralitat del subjecte;

• la teoria política basada en categories totalitzadores com la classe o la humanitat;

• el llenguatge i la seva racionalitat falogocèntrica.

• la dona és allò altre del subjecte home;

• no es neix dona; s'arriba a ser-ho.

• Si el gènere és una interpretació cultural que no es deriva de la realitat física del cos/sexe, què és el sexe? A què respon la idea del cos sexuat com a base material de la nostra identitat de gènere? No és el sexe ja sempre també una interpretació?

• (Recollint els plantejaments de Monique Wittig a "No es neix dona" i El cos lèsbic). Si el gènere dona és construït, ja no és la mateixa categoria de gènere (la bipolaritat home/dona) el fruit d'una matriu de poder que és l'heterosexualitat obligatòria? Té sentit la dualitat home/dona, com a interpretació de la nostra identitat de gènere, fora de la matriu heterosexual i de sexualitat reproductiva? Té, per tant, sentit "ser dona" i reivindicar-se com a subjecte fora d'aquesta relació?

• una pràctica genealògica, en el sentit nietzschianofoucaultià, capaç de mostrar la contingència dels termes i de les identitats;

• una pràctica subversiva de resignificació de les categories, fora de qualsevol instància autèntica o original.

"La producció del sexe com a prediscursiu ha de ser entesa com a efecte de l'aparell de construcció cultural que es designa com a gènere" (Gender trouble, Routledge, 1990, pàg. 7).

"Si la subversión es posible, será una subversión dentro de los términos de la ley, a través de las posibilidades que emergen cuando la ley se gira contra sí misma y produce mutaciones inesperadas de sí misma" (pàg. 93).

Jake i Dinos Chapman, Zygotic acceleration biogeneticm de-sublimated libidinal model, 1995

"Les possibilitats de transformació de gènere es troben justament en la relació arbitrària entre aquests actes, en la possibilitat de fallar en la repetició, en la deformació o repetició paròdica, que exposa l'efecte fantasmal de la identitat."

Judith Butler (1990). Gender trouble (pàg. 141). Londres: Routledge.

• D'una banda, la postmodernitat és una categoria clau en l'anàlisi de l'última fase del capitalisme (capitalisme tardà, postfordisme, societat postindustrial, etc.) i de les seves lògiques culturals, espaciotemporals i productives. En aquesta línia, trobem l'obra d'autors com F. Jameson, D. Harvey, J. Beaudrillard o A. Negri, des de posicions polítiques i analítiques diferents.

• D'altra banda, amb la idea de postmodernitat culmina la crítica de la metafísica que es va iniciar al final del segle XIX amb Nietzsche i es va desenvolupar a través de gran part de la filosofia del XX: la crítica a la noció de veritat objectiva i l'operació desfonamentadora de la filosofia contemporània obren les portes al pluralisme irreductible i al nihilisme com a condicions del pensament. En aquesta línia trobem, de manera destacada, l'aportació de G. Vattimo i de J. F. Lyotard.

• El debilitament de l'ésser, que de substància o fonament ha passat a poder ser pensat com a esdeveniment. El nihilisme és per a Vattimo l'ontologia que es fa possible i desitjable en el compliment i fi de la metafísica.

• La noció de veritat com a interpretació que no pot assolir l'autotransparència, perquè el subjecte sempre pertany a l'horitzó de la comprensió.

• una experiència estètica, portadora d'un alt contingut de veritat;

• i una experiència ètica, centrada en l'escolta i recepció de l'altre. És el que Vattimo anomena l'ètica de la interpretació, que permet rehabilitar, sense fonamentalismes, el valor cristià de la pietas.

• una crítica antitotalitària a la modernitat;

• una definició de la postmodernitat com a incredulitat davant les "grans narracions";

• i una anàlisi de les formes de legitimació del discurs en la postmodernitat entorn de la idea de "dissens" o litigi".

• el pragmatisme com a hermenèutica;

• el pragmatisme com a postfilosofia o cultura postfilosòfica;

• el pragmatisme com a pràctica de l'ironista (ironia).

• Una filosofia antifundacionalista;

• Una filosofia sense miralls;

• Una filosofia edificant (edifica sense ser constructiva);

• El seu horitzó: ja no és trobar la veritat, sinó mantenir viva la gran conversa que és la cultura d'Occident i en la qual la filosofia (desposseïda del seu prejudici epistemològic i fundamentalista) ha deixat de creure's en un lloc privilegiat;

• Els seus "pares": Dewey, però també Wittgenstein i Heidegger. Ells són els artífexs d'aquesta revolució en el sentit de Kuhn quan parla de les revolucions científiques: respecte a la filosofia "normal", que seria la filosofia epistemològica o representativa, amb ells entrem en una filosofia incommensurable respecte al que la precedeix. Ja no és que pensi la veritat "d'una altra manera". És que s'ha efectuat "un canvi de tema": la filosofia ja no pregunta per la veritat o el bo. Com dirà Rorty, la veritat és només una propietat de les proposicions que no pot desencadenar cap teoria amb interès filosòfic.