El treball social sanitari en les societats del segle XXI. Mitjans de comunicació

• Una, que descartem d'entrada perquè té poc fonament, parteix de la pura especulació marcada pel desig i l'elucubració, una "pluja d'idees (brainstorming) terapèutica". Es tractaria d'anar repetint el que s'ha de fer, amb una eloqüència més o menys afortunada, però sense moure ni un dit per començar a construir alguna cosa que se sostingui. No ens correspon com a professionals, si més no als que participem, en el rol que correspongui, com a professorat o alumnat en aquesta primera baula de canvi, la formació acadèmica universitària. La resposta del professional ha de ser professional i, com a tal, sempre ha d'anar més enllà de la resposta del ciutadà, que pot quedar atrapada o mediatitzada per les emocions.

• Una altra, amb la qual ens quedem, és aplicar la mateixa teoria del diagnòstic social institucional. D'una banda tenim uns fets tangibles de caràcter divers (demandes d'ajuda, persones que compleixen criteris de risc, utilització de serveis externs, persones desateses, variació de la demografia, cultura organitzacional, etc.) en la informació interna dels nostres serveis. D'altra banda ens basem en els factors (estructures familiars, noves economies, noves polítiques, tendències epidemiològiques i de noves demandes, etc.). Amb aquesta informació interpretarem el nostre present i determinarem els camins que cal fer per anar evolucionant segons els principis del treball social sanitari (la generació de benestar per a les persones malaltes i les seves famílies a partir d'elles mateixes, la promoció de programes de suport per a generar autonomia social, etc.), però adequant-nos a les noves necessitats (les que genera el mateix desenvolupament social en les diferents societats). Noves necessitats que passen per la generació de coneixement.

Glossari breu de termes adaptats al treball social sanitari.
En la primera columna hi ha la denominació del concepte; en la segona, la definició del concepte segons el DRAE, i en la tercera, una adequació al treball social sanitari.

• Les persones. Els malalts, les seves famílies i els professionals.

  • La població. De risc o susceptible de ser atesa.

  • Els professionals. Especialitzats en diagnòstics mèdics.

  • Les autoritats polítiques.

• L'entorn i el medi ambient.

  • L'entorn familiar i l'espai on les persones desenvolupen la seva vida.

  • Ciutats i espais saludables.

  • Empreses "intel·ligents" i humanitzades.

• Les estructures i institucions.

  • Els sistemes d'informació.

  • Els circuits administratius i els sistemes de valoració.

  • Els sistemes d'avaluació i recerca.

  • La formació continuada i la generació de coneixement.

• Les polítiques sanitàries i socials.

  • Els partits polítics. Programes electorals i filosofies bàsiques de la seva estructura doctrinal.

  • El Govern. Accions desenvolupades pel Govern per a incrementar el benestar de les persones malaltes.

• Les tecnologies de la informació i la comunicació i les xarxes socials a Internet.

  • La robòtica al servei de les persones.

  • Les xarxes socials tecnològiques amb finalitats de suports diversos.

• Repte 1. De la intervenció a demanda a la intervenció sistemàtica segons criteris de risc. La intervenció a demanda (reactiva) ha de canviar per la intervenció per programes definits per factors de risc (proactiva). La generació constant de coneixement ens permetrà avançar-nos i, per tant, la intervenció proactiva (sistemàtica) anirà substituint la intervenció reactiva (quan s'observa el problema). En qualsevol cas, la intervenció a demanda s'ha de veure com una manera obsoleta d'intervenir; al contrari de la intervenció sistemàtica, en què davant la presència de determinats diagnòstics mèdics o criteris de risc intervindrem sense necessitat de demanda. La intervenció a demanda és una manera d'exclusió, atès que deixem en mans de les persones la seva consciència de problema: la que no demanda no rep atenció. Des del treball social sanitari sabem que sovint un dels problemes amb què ens enfrontem és l'absència de consciència de la presència de problemes per part de la persona o la seva família. Això dóna pas al segon repte.

• Repte 2. L'elaboració del diagnòstic social sanitari. Després de l'atenció del símptoma o manifestació del problema, hem de continuar estudiant el cas per establir el diagnòstic social sanitari i poder elaborar un pla de treball els passos del qual vagin resolent els problemes sempre amb la participació activa de les persones implicades.

  La satisfacció de demandes, sense cap estudi previ, no requereix cap professional especialitzat, sinó tan sols algú que conegui els passos burocràtics per a satisfer-les. Des del treball social sanitari escoltem la demanda, ja que sabem que hi trobem la porta d'entrada al cas social sanitari, a més de trobar com creuen les persones que es poden solucionar les seves dificultats; estudiem el cas social sanitari i el diagnostiquem, de manera que en determinem les circumstàncies i el suport, i els serveis que millor i més aviat poden retornar l'autonomia a la persona i a la família d'aquesta. Dissenyem el pla de treball i el camí de la recuperació perquè tant la persona com la seva família puguin assolir més benestar, tot i que és un procés llarg, i la complexitat progressiva de la societat actual sol congregar en cada cas social diferents equips que es veuen obligats, pel bé de les persones, a coordinar-se o com a mínim establir un protocol de derivació per evitar que la persona pugui quedar desatesa o mal atesa. Això ens obliga a definir les pautes de coordinació i derivació. Recordem en aquest punt, tal com explicava Gordon Hamilton ⁽¹⁾ la coordinació:

  "Quan l'agència A acaba el tractament i transfereix el cas a l'agència B no es pot dir que es tracti d'un cas coordinat. En el millor dels casos és més adequat explicar al client les facilitats comunitàries perquè sigui ell qui apel·li directament a l'agència B. De fet, si l'agència A «prescriu» per a l'agència B, aquest «tàndem» de relació mai no funciona bé. Transferir un cas pròpiament significa fer-ho amb el consentiment del client si està indicat entre els treballadors socials el fet de compartir el diagnòstic i el tractament aplicat fins avui. Un cas coordinat significa que el pla de tractament està guiat alhora per dues agències o més, o per dos treballadors socials o més, i discutit des del principi."

  Així doncs, diferenciarem la coordinació seguint la teoria de Hamilton de qualsevol altra forma de relació professional i de la mateixa de derivació; evidentment, cada cas requerirà una tècnica o una altra. I aquí se'ns configura el tercer repte.

• Repte 3. La continuïtat assistencial. La intervenció de diferents equips, dels mateixos àmbits o d'àmbits diferents, ha de garantir la continuïtat assistencial sense interrupcions ni trencaments de la cadena d'atenció.

  Seguint dins el mateix exemple, es poden produir dues circumstàncies:

  • Que la persona rebi el suport i el servei prescrit quan ho necessita sense haver d'esperar.

  • Que el servei que necessita la persona estigui col·lapsat i aleshores sigui substituït per algun altre suport que, malgrat que no és l'indicat, resol parcialment la necessitat.

  Aquesta situació ens porta al quart repte.

• Repte 4. L'optimització dels recursos. La garantia de l'ús adequat dels recursos públics i privats coneixent l'adequació entre el recurs utilitzat i el que es necessita. La distància que hi sol haver entre les dues línies resultants –recursos necessaris i recursos utilitzats dins dels serveis prestats– s'ha de reduir progressivament, i l'objectiu és que desaparegui. Això significarà que s'estan donant la respostes adequades amb els mitjans més adients.

  La suplantació d'uns recursos per uns altres, i d'uns serveis per uns altres –els que serien òptims pels que hi ha disponibles en un moment determinat– genera desequilibris d'utilització i de rendiment social, però sobretot financers perquè les càrregues reals de treball es veuen alterades per les previstes o programades.

  La inadequació genera costos d'ineficàcia i ineficiència, ja que, tant si la persona necessita un servei complex o no gaire, la relació entre cost i efectivitat es veu truncada per la mala utilització, o perquè se li exigeix més o perquè prestant més, requereix menys. Hem de conèixer la magnitud real d'aquesta situació de desajust, com també el que implica per a les persones i per a l'economia del sistema de benestar. Així arribem al cinquè repte.

• Repte 5. Les tecnologies de la informació i la comunicació al servei de l'eficàcia i l'eficiència. La utilització d'un sistema d'informació que permeti conèixer en temps real i per períodes els desequilibris entre les necessitats diagnòstiques i l'ús de serveis i programes, tant per excés com per defecte. Aquesta informació és molt valuosa per a planificar serveis i programes futurs, ja que permet adequar els recursos a les necessitats de la població d'un territori o d'una zona determinada.

  La delimitació territorial marca uns perfils de població que diferencien uns territoris dels altres. Aquest equilibri permetrà que es produeixi el gran repte del segle XXI, la sostenibilitat dels sistemes de benestar. I això ens porta al sisè repte.

• Repte 6. La sostenibilitat. Els recursos socials, sanitaris i sociosanitaris –públics o privats– són finits, rivals entre si i, per tant, cal fer-ne un ús just. Diem que la major part dels recursos són rivals perquè si els utilitza una persona no els pot fer servir una altra. Per això, els treballadors socials sanitaris hem de vetllar perquè emprin els recursos les persones que els necessiten no solament en l'àmbit sanitari sinó també en l'àmbit social. L'àmbit social sempre condiciona l'àmbit sanitari quan la persona és al domicili. Cal recordar que és diferent el recurs utilitzat que el servei prestat, del qual el recurs serà una part o una eina.

  Però, d'una manera paral·lela, també estudiarem què succeeix amb les persones que necessiten els recursos i no els poden utilitzar. Necessitem professionals del treball social sanitari que estudiïn amb metodologies adequades les necessitats reals de les persones malaltes i les seves famílies, i evitin la utilització de recursos a partir de necessitats potencials i esquemes purament administratius o esbiaixats per una visió reduccionista. El treball social sanitari, per mitjà dels professionals corresponents, és un promotor excel·lent de la sostenibilitat del sistema sense que el client se senti abandonat o insuficientment atès (aquest sentiment es refereix a la qualitat percebuda). Amb aquest repte arribem al repte següent, el setè.

• Repte 7. La responsabilitat social en l'ús adequat dels serveis. L'educació de les persones en l'ús adequat dels recursos és un altre factor clau per a afrontar el futur des del treball social sanitari. El nostre objectiu és que les persones puguin gestionar la seva salut i necessitin el mínim del sistema sanitari, com a sinònim que han guanyat autonomia. En el treball social sanitari, la funció educativa va ser assignada pel doctor Cabot, i en la majoria de textos que va escriure es refereix clarament a aquest aspecte essencial del treball social sanitari. L'educació des de la interdisciplinarietat es promou simultàniament a la prestació de la mateixa atenció. El consum de recursos externs ha de quedar plenament justificat i les persones que els consumeixin han de ser conscients que això, la utilització d'aquests recursos, és possible gràcies a una bona gestió, a la bona gestió del sistema de benestar social.

  Peter Druker ⁽²⁾ el 1993 escrivia el següent:

  "Salvo que aprendamos a aumentar la productividad de los trabajadores del saber y de los servicios, y lo hagamos rápido, los países desarrollados se enfrentarán al estancamiento económico y a una grave tensión social. [...] Un gran número de trabajadores de los servicios realizan tareas que exigen una especialización baja y un nivel de educación relativamente pequeño; si una economía cuya productividad es baja procura pagarles un salario considerablemente por encima de sus resultados, la inflación erosionará inevitablemente los ingresos reales de todos".

  De la mà de Druker anem directament al repte vuitè.

• Repte 8. La generació de benestar. La producció de benestar serà mesurable per a les institucions, però, a més a més, el ciutadà ho ha de percebre com una cosa que el beneficia no solament a ell sinó també a la resta de la ciutadania en general. Aquesta percepció també s'ha de mesurar.

  Tots els punts anteriors es resumeixen en un concepte: qualitat total ⁽³⁾ . Per a Deming, un dels pares de la qualitat total, aquesta requereix les tres condicions següents:

  • La satisfacció dels clients. Preguntant-los a ells.

  • La motivació dels professionals. Aplicant eines de mesurament subjectiu i objectiu.

  • El cost mínim. Gestionant i aplicant instruments de suport.

  Autors de prestigi reconegut han estudiat el concepte de qualitat i la pràctica corresponent. Entre aquests autors trobem els següents:

  • Joseph M. Juren (1904-2008). Igual que Deming, és considerat pare i fundador del concepte de qualitat total.

  • Avedis Donabedian (1919-2000).

  • Bill Creech (1927-2003).

  • Kaoru Ishikawa (1915-1989).

  • Armand V. Feigenbaum (1922).

  • Philip Crosby (1926-2001).

  • H. James Harrington (1929-).

  Així arribem al repte nou.

• Repte 9. La prestació de serveis de qualitat percebuda i objectiva. Els primers passos del concepte de qualitat es van produir en el món industrial japonès després que la indústria nord-americana rebutgés aquestes teories.

  Per Deming ⁽⁴⁾ : "Tots els processos són susceptibles de pèrdua de la qualitat per mor de la variació: si es gestionen els nivells de la variació, és possible reduir-los i augmentar la qualitat".

  Juren ⁽⁵⁾ , promotor de la gestió de la qualitat total en l'empresa, veia "la gestió de la qualitat com una metodologia per a gestionar els costos evitables i inevitables de la qualitat i proporcionar així un patró per a mesurar el cost d'un programa de qualitat".

  La gran diferència, no obstant això, entre el sector industrial comercial i el sector sanitari i de serveis personals és que, mentre que en el primer el consumidor adquireix un producte elaborat, acabat, que veu, que prova i decideix si l'adquireix o no, i el pot canviar per un altre, en el segon, el client (ja no escau parlar de consumidor) viu en primera persona l'elaboració i la prestació del producte (en aquest cas, servei) que rep de cada professional. El client és la part principal d'aquesta elaboració del servei, de les gestions i de les informacions que es generen. És testimoni, en temps real, de com els professionals, centrats en el treball social sanitari, encaixen el conjunt d'accions que constitueixen el procés social sanitari.

• La ment disciplinada.

• La ment sintètica.

• La ment creativa.

• La ment respectuosa.

• La ment ètica.

"Aquéllos en los que los distintos agentes que actúan sobre un mismo mercado manejan niveles diferentes de información que marcan sus decisiones".

A. G. Destinobles (2001). "«Los mercados con información asimétrica», tema tratado por los Premio Nobel de Economía 2001". Revista de la Facultad de Economía–BUAP (any VII, núm. 19, pàg. 173-175).

• Les actituds. Exemplifiquen la manera com atenen els treballadors socials sanitaris les persones malaltes i les seves famílies, com es relacionen amb els altres professionals, com es comuniquen, com s'enfronten als fets, com conceben la seva funció d'ajuda, com l'assumeixen en la pràctica diària i com es responsabilitzen de la seva funció d'agents de canvi.

• Els coneixements. Són el corpus teòric de la disciplina que sustenta les teories i els principis en què ens basem. Les teories ens permeten la conversió en professionals que combinen els coneixements amb la pràctica i, alhora, mitjançant el mètode científic, generen nou coneixement.

• Els procediments. Són la base científica i seqüencial sobre la qual se sustenta l'activitat per a aconseguir una finalitat. Els procediments de treball social sanitari, en el centre de gravetat, inclouen el diagnòstic social sanitari i d'aquest es desprenen els processos (tipus de suport) que arriben a les persones en forma de serveis i suports. Quan aquests procediments queden subscrits a una realitat molt concreta parlem de protocols.

• Nous reptes en el pilar de les actituds

  • La prudència és un valor del servei. En l'aspecte social hem d'evitar precipitar-nos en la presa de determinades decisions sense haver-ne valorat abans la pertinència i les conseqüències directes.

  • Hem de buscar els punts forts, els aspectes positius, les sortides a les dificultats, gestionar les oportunitats. Cal deixar enrere la queixa per la queixa, que tan present és en els fòrums professionals.

  • Hem d'assumir d'una manera responsable els diagnòstics socials sanitaris que emetem i defensar el nostre pla de treball des dels punts de vista racional, lògic i humà. Sabrem el perquè de tot això.

  • Hem de mantenir viva la capacitat d'observar i estudiar i investigar les nostres bases de dades. Les hipòtesis s'han de confirmar.

  • Hem d'evitar analitzar informació sense rellevància ni representativitat, cosa que porta a errors d'interpretació i falses propostes que, a la llarga, faciliten la pèrdua de credibilitat.

  • Hem de deixar de banda els discursos eloqüents per a impressionar, però buits de contingut. El treball social sanitari és, sobretot, acció.

  • Hem de treballar per la credibilitat del servei; si complim la nostra paraula generarem confiança en la població.

  • Hem de mantenir la consciència que som professionals i, per tant, en les nostres intervencions apliquem teories, tècniques i mètodes.

  • Hem de garantir la claredat i la transparència de les intervencions, i hem de poder acreditar que era el millor per a la persona i el seu entorn.

  • Hem d'aplicar l'estratègia per a assolir els objectius que ens marquem i sabrem mesurar el percentatge dels assoliments.

  • Hem d'evitar caure en el tòpic que, com que tot funciona malament, res no val la pena i no cal esforçar-s'hi. La nostra responsabilitat és precisament obrir camins.

  • Hem de prendre consciència que cada decisió professional té una infinitat de conseqüències psicosocials i socioeconòmiques tant per a la persona com per al nucli familiar o la xarxa social en què es troba, però també sobre els recursos del sistema de benestar.

  • Hem d'exigir l'eficiència del sistema; denunciar si cal, i aportar elements que avalin i provin objectivament les nostres propostes.

  • Hem de promoure l'autoavaluació professional per a millorar les pràctiques.

  • Hem d'evitar la por a innovar i a acceptar coses noves.

• Nous reptes en el pilar dels coneixements

  • Especialitats dins de l'especialització.

  • L'acció i la intervenció es basen en el coneixement i en deriven, de manera que el retroalimenten.

  • L'aprenentatge de noves metodologies i l'adequació d'aquestes a les diferències que estableixen, en l'àmbit psicosocial, els diferents diagnòstics mèdics.

  • El desenvolupament d'habilitats de càlcul per a combinar l'aspecte qualitatiu amb el quantitatiu.

  • La creació d'espais de debat a manera de sessions clíniques per a avaluar els casos atesos des del treball social sanitari i avaluar els plans de treball dissenyats.

  • L'aprenentatge de tècniques d'estadística aplicades a les ciències de la salut i els establiments sanitaris.

  • La inclusió activa de la recerca en treball social sanitari com una funció pròpia.

  • El desenvolupament de tècniques diagnòstiques per a complementar el diagnòstic social sanitari.

  • L'avaluació periòdica de diagnòstics socials sanitaris i diagnòstics socials institucionals per a projectar programes de futur.

  • D'altres.

• Nous reptes en el pilar dels procediments

  • Hem d'aprofundir en l'estudi i l'aplicació dels procediments i dels protocols (procediments aplicats a una situació o circumstància determinada), cosa que facilitarà l'avaluació i els controls de qualitat en treball social sanitari.

  • Hem de diferenciar entre la funció assistencial i la funció gestora. Quan el servei de treball social sanitari compti amb tres professionals o més, un d'ells haurà d'assumir la funció de gestió amb una dedicació exclusiva.

  • Hem d'incorporar les tecnologies de la informació i la comunicació en l'activitat diària com una eina de suport habitual a l'activitat professional i com un element de comunicació amb els clients.

  • Hem de fonamentar els plans de treball i la realització de propostes en els diagnòstics socials sanitaris individuals i els diagnòstics de situació emesos.

  • Hem d'avaluar periòdicament els beneficis socials obtinguts amb la nostra activitat en cada àrea i contrastar les noves teories amb la informació i recerques pròpies.

  • Hem d'estar en disposició de presentar els resultats i els beneficis socials a partir de realitats empíriques que transcendeixin la simple descripció sociològica per oferir la interpretació des del treball social sanitari i, alhora, proposar accions concretes de millora.

  • Hem de disposar d'un servei centralitzat jeràrquicament i descentralitzat funcionalment, i aplicar a tots els membres del servei els mateixos instruments i mètodes.

  • Hem d'actualitzar les estratègies de promoció del servei mitjançant la creació de literatura científica, participant activament en mitjans de comunicació, etc.

  • En l'atenció interdisciplinària, el diagnòstic social sanitari ha de tenir el mateix pes que els diagnòstics dels altres professionals –metges, infermeria, etc.–, però això s'ha d'obtenir seguint el mètode científic i la mateixa teoria del diagnòstic social sanitari.

  • Hem d'evitar encallar-nos amb activitats inútils que si bé en un altre temps estaven justificades avui ja no. També hem d'evitar carregar els clients amb gestions innecessàries, llevat que ho justifiqui alguna estratègia en el pla de treball; per exemple, per a valorar el veritable interès a resoldre el que plantegen com les seves dificultats.

  • Hem de buscar l'eficiència en les intervencions que realitzem i procurar que les persones ateses així ho corroborin. Els hem de preguntar què pensen de la nostra intervenció.

  • Hem de simplificar al màxim els circuits.

• Persones i familiars o xarxa social

  • La identificació. Hem de definir els criteris de risc social per a identificar la població susceptible de necessitar ajuda professional. Cal dur a terme un primer cribratge (screening) sistemàtic per a diferenciar la població que presenta la característica de la que no i un segon cribratge, també sistemàtic, per a diferenciar, dins de la població que presenta la característica de risc, les persones que presenten dificultats socials i necessiten ajuda des del treball social sanitari, de les que no.

  • L'assistència. Hem de realitzar l'atenció necessària en cada cas seguint els procediments i els protocols definits.

  • L'optimització del temps personal. Hem d'evitar les persones, les famílies d'aquestes i els desplaçaments innecessaris, llevat que formin part del pla de treball. Hem de ser puntuals amb les hores de visita i atenció. Ens hem d'adaptar a les necessitats horàries de cada persona, entre d'altres aspectes.

  • La seguretat. En la nostra intervenció hem de transmetre seguretat amb l'atenció que estem prestant a la persona i a la seva família.

  • La confidencialitat. Hem de preservar la confidencialitat de la informació de les persones i les famílies ateses. Hem de custodiar la documentació en paper i en format electrònic. Hem de seguir les indicacions de la persona malalta sobre aquest tema.

  • La informació i la comunicació. Hem d'informar les persones malaltes i les seves famílies sempre de tot el procés de tractament social sanitari que seguirem i, si és possible, hem d'oferir diferents alternatives. També hem de promoure la comunicació.

  • El confort. Els despatxos han de ser silenciosos, amb una bona senyalització i un ambient agradable, i han d'estar degudament insonoritzats.

  • D'altres.

• Organització, procediments i processos

  • L'eficàcia. Per a evitar les tasques repetitives podem aprofitar els avantatges de les tecnologies, que ens permetran eliminar la burocràcia i les activitats innecessàries.

  • L'eficiència. Hem de ser un recurs clau en tot el procés d'ajuda i promoure les persones com a primer recurs de si mateixes.

  • La coordinació. Hem d'establir circuits de coordinació des del principi de l'atenció al cas social sanitari.

  • La derivació. Hem d'establir circuits de derivació quan no hi ha hagut coordinació; en aquest cas, quan la persona canviï de servei per alta.

  • La citació. Hem de tenir en compte les circumstàncies de les persones amb la finalitat de respectar al màxim la seva rutina i costums habituals. Podem pensar en un sistema d'agenda a Internet perquè les persones puguin escollir el dia de la citació com qui compra un bitllet d'avió o de tren, i fins i tot pugui triar el seient.

  • El catàleg de serveis. Hem de definir totes les prestacions que facilitem en el servei de treball social sanitari.

  • La cartera de serveis. Hem de definir els procediments i les tècniques que apliquem per a dur a terme les prestacions del catàleg.

  • El pla de comunicació. Hem de definir un pla de comunicació per a transmetre la informació comunicable, l'engegada de noves prestacions, els resultats de recerques, etc.

  • D'altres

• Motivació i incentivació professional

  • La satisfacció professional. Hem de buscar espais de formació i supervisió per a millorar les relacions internes, i per a reconèixer la dedicació, la responsabilitat en les seves assistències, la implicació, etc. dels treballadors socials sanitaris.

  • La flexibilitat. Hem de dissenyar una organització flexible que tingui en compte les expectatives de creixement dels treballadors socials sanitaris. Hem d'evitar les rigideses que trenquen llaços entre les persones i els professionals.

  • La retroalimentació. Els treballadors socials sanitaris han de rebre informació periòdica dels serveis centrals sobre indicadors de l'activitat que duen a terme.

  • D'altres.

• Formació continuada

  • Un servei que ensenya i aprèn. Els treballadors socials sanitaris hem de generar coneixements que compartirem i avaluarem aplicant mètodes d'anàlisis comparatives. Així mateix, hem d'aportar les nostres experiències i mètodes als estudiants en pràctiques, publicar-les i exposar-les a l'opinió professional perquè les consideri.

  • L'accessibilitat. Hem de garantir a tots els professionals l'oportunitat de formar-se per mitjà de l'accés a cursos, seminaris i postgraus, i també mitjançant l'adquisició de materials de contingut professional.

  • La formació especialitzada. Si es dóna el cas que el servei de treball social sanitari implanta nous mètodes de treball, ha de garantir la formació necessària als seus professionals per a poder-los aplicar d'una manera adequada.

  • D'altres.

• Comunicació interna i externa

  • El pla de comunicació. Hem d'establir un sistema intern i extern de comunicació, àgil i ràpid, perquè tots els professionals de l'establiment rebin les informacions a temps i puguin iniciar retroalimentació (feedback).

  • La relació amb els mitjans de comunicació. Hem de col·laborar amb els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits per a divulgar les cerques i qüestions d'interès social i així millorar el benestar de la població i prevenir situacions negatives.

  • La informació gràfica. Hem de dissenyar díptics, tríptics o butlletins que serveixin per a apropar el servei de treball social sanitari a les persones.

  • La pàgina web. El nostre servei ha de disposar d'una pàgina web a la qual puguin accedir altres professionals i les mateixes persones que atenem. Els continguts han de ser professionals i cal evitar publicitats que puguin desacreditar les nostres recomanacions.

  • D'altres.

• Relació amb altres serveis i entitats

  • La relació amb altres serveis de l'àrea. Hem de procurar establir relacions periòdiques amb els serveis de referència per a establir relació que permetin compartir coneixements i que, alhora, fruit d'aquesta relació, es beneficiïn les persones que atenem.

  • Les sessions conjuntes. Hem d'establir un calendari de sessions entre els professionals del servei i d'altres serveis de la zona per a avaluar casos en què s'hagi intervingut des de diferents equips.

  • L'avaluació de les relacions. Hem d'avaluar la relació amb els altres serveis i professionals tant des del punt de vista de beneficis i creixement com, si s'escau, de pèrdua de temps.

  • D'altres.

• Ecologia del servei

  • Un servei ecològic. Els professionals hem d'evitar malgastar els recursos estructurals i fungibles, com ara la llum, el paper, la tinta, etc.

  • El reciclatge. Hem de contribuir al reciclatge dels materials reciclables.

  • L'educació ecològica. Hem de promoure l'educació ecològica tant dels professionals com, si escau, de les persones que atenem i de les famílies d'aquestes en els seus hàbits.

  • Economia personal. Hem de gestionar la nostra pròpia energia i recursos personals.

  • D'altres.

• Enunciat del punt i la definició.

• Descripció del problema a què respon.

• Solucions suggerides per a pal·liar el problema.

• Productes o resultats finals esperats amb l'actuació.

• Cronologia.

"Las instituciones, políticas, mercados, productos, tecnologías, servicios, procesos, también las teorías y los valores, todos los productos de las mentes humanas y de las manos humanas envejecen, se vuelven rígidos, obsoletos, se convierten en «tristezas ⁽⁶⁾ ».

"La innovación y el empresario innovador se necesitan en la sociedad tanto como en la economía; en las instituciones de servicios públicos tanto como en los negocios. Precisamente porque la innovación y el empresariado innovador no son «raíz y tallo» sino «un paso por vez», un producto aquí, una norma allá, un servicio público más allá, porque no son planificados sino enfocados en esa oportunidad y en aquella necesidad; porque se hacen como pruebas y desaparecerán si no producen los resultados esperados y necesarios; porque, en otras palabras, son pragmáticos más que dogmáticos, y modestos en lugar de grandiosos."

P. F. Drucker (1986). La innovación y el empresario innovador. La práctica y los principios (pàg. 291-305). Barcelona: Edhasa.

"Sin rodeos: las clases dirigentes españolas están entre las que peor comunican de Europa. Empresarios políticos, banqueros e incluso profesores tienen dificultades evidentes para hacer llegar su mensaje con claridad. Con un agravante peligroso: encima no lo saben y algunos hasta creen lo contrario. [...] hablar mucho o peor aún, hablar demasiado, puede diluir el mensaje, disminuir la relevancia de lo esencial y a transmitir."

M. Campo Vidal (2008). ¿Por qué los españoles comunicamos tan mal?. Barcelona: Plaza & Janés

"Es sabido que el conocimiento científico y su transmisión exige un uso del lenguaje lo más riguroso, unívoco e intersubjetivo que sea posible. No basta con tener una noción más o menos intuitiva de las palabras que se usan, sino que es preciso restringir al máximo su significado, procurando desterrar su ambigüedad adquirida, con el fin de intentar conseguir la imprescindible homología."

J. R. Muñoz-Torres (2002). Por qué interesan las noticias (pàg. 31). Barcelona: Herder.

"Por ello es necesario concienciar a los periodistas de su enorme responsabilidad didáctica. Han de procurar por todos los medios expresarse con corrección y en un lenguaje neutro que facilite la comprensión de los textos y el buen uso de la lengua."

M. Andrés Bonvín (2005). Medios de comunicación, historia, lenguaje y características (pàg. 28-30). Barcelona: Octaedro.

"Es revelador el ejemplo de la luz eléctrica. La luz eléctrica es información pura. Es un medio sin mensaje, por decirlo así, a menos que se emplee para difundir un anuncio verbal o un nombre. Este hecho, característico de todos los medios, implica que el «contenido» de todo medio es otro medio. El contenido de la escritura es el discurso, del mismo modo que el de la imprenta es la palabra escrita, y la imprenta lo es del telégrafo. Si alguien preguntara ¿cuál es el contenido del discurso? Habría que contestarle que es un verdadero proceso de pensamiento que, en sí, es no verbal. Un cuadro abstracto representa una manifestación directa de procesos del pensamiento creativo tal y como podrían aparecer en un diseño por ordenador. No obstante, lo que estamos considerando aquí son las consecuencias mentales de los diseños o esquemas en cuanto amplifiquen o aceleren los procesos existentes. Porque el mensaje de cualquier medio o tecnología es el cambio de escala, ritmo o patrones que introducen en los asuntos humanos."

M. McLuhan (2009). Comprender los medios de comunicación (pàg. 31-32). Barcelona: Paidós.