L'observació participant i no participant en perspectiva qualitativa

• La diferència fonamental en el flux d'informació d'aquesta figura, comparada amb l'anterior, és que la fletxa d'esquerra a dreta apareix en línia discontínua i sota un cadenat. El cadenat simbolitza el control que l'experimentador tracta d'exercir sobre els missatges que llança al subjecte. Certament l'experimentador ha d'establir una relació amb el subjecte humà experimental; no hi ha altra manera de fer viable el procediment. Però la interacció no és oberta, ni informal, ni personal; ans al contrari ha de ser impersonal i s'ha de reduir fins al mínim que permet el rígid protocol i les consignes i instruccions sobre què ha de fer i què no ha de fer el subjecte. En l'experimentació els rols són, doncs, diferents. Com ja sabeu, l'experimentador controla les variables que no li interessen i manipula les que sí l'interessen, a banda de registrar o mesurar. A desgrat d'això, les funcions de mirar i escoltar –observar– continuen vigents en el laboratori. A l'altre costat el subjecte gaudeix ara de molta menys llibertat que en qualsevol forma d'observació participant: l'únic que pot fer és obeir instruccions i respondre de la manera que se li demana.

• La semblança entre les dues figures, és a dir, entre l'observació participant i l'experimentació, rau en l'existència justament d'aquesta fletxa d'esquerra a dreta que implica, d'una manera o d'una altra, una intervenció del científic sobre el sistema estudiat, subjecte o grup. En aquest sentit podem dir que l'observació participant és un mètode actiu, operador o que implica intervenció, més que observacional, passiu o transductor (aquests són conceptes explicats en l'assignatura Introducció als mètodes d'investigació en psicologia).

• Es pot utilitzar de manera negativa, "perquè no hi ha altre remei", però amb cautela metodològica fruit de les suposades importants deficiències que pateix aquesta classe d'observació. Aquesta seria la seva utilització en una perspectiva quantitativa.

• Es pot utilitzar de manera positiva, aprofitant la relació social implícita i les peculiaritats de la situació de registre per tal de situar-se en una perspectiva de registre diferent, la qual, tot i presentar dificultats, permet obtenir informació densa, profunda i èmicament vàlida. Aquesta seria la seva utilització en una perspectiva qualitativa.

• L'observador es pot considerar extern i passiu. El subjecte també és, a la força, passiu; no s'adreça activament o espontàniament a l'observador, car aquesta possibilitat resta fora del protocol.

• El balanç entre objectivitat i subjectivitat s'inclina a favor de la primera.

• Tot comptat veiem que aquesta modalitat és molt propera a l'observació no participant per la distància que s'estableix entre observador i observat.

• No obstant això, igualment té trets experimentals, els quals es posen de relleu en la voluntat de controlar el protocol de registre i la interacció amb el subjecte.

• Si malgrat tot considerem aquesta modalitat com a participant és perquè subjecte i observador es reconeixen mútuament en els rols respectius i existeix la base per a una interacció més plena, encara que, en la pràctica, aquesta sigui purament virtual.

• Consegüentment, haurem de considerar l'observació actuant més ètica que èmica.

• Amb tot, com que les fronteres entre aquestes modalitats no són nítides, hem de dir que també hi ha graus dintre de l'observació actuant: des dels casos en què l'observador és un simple testimoni, percebut però mut, de l'activitat del subjecte o del grup, fins als altres en què el seu grau d'intervenció és major, com en l'exemple que podeu consultar a continuació.

• L'observador estableix una relació d'intensitat variable amb el subjecte, més informal i profunda que en l'observació actuant. Interactua amb ell de manera freqüent, de vegades continua en un determinat context. Si està davant d'un grup, hi actuarà com un membre més.

• El subjecte, o subjectes, no solament coneix l'observador, sinó que s'hi pot adreçar amb llibertat variable, segons els casos.

• És una observació plenament participant. La interacció permet l'intercanvi comunicatiu sense traves o amb poques traves.

• L'observador és actiu.

• La distància entre observador i subjecte o grup observat és molt menor que en l'observació actuant. La relació pot arribar a ser personal.

• Ara el problema de l'observador no serà el de guanyar suficient distància respecte al subjecte per tal de ser objectiu, sinó el de no atansar-se tant al subjecte, identificant-s'hi, de manera que perdi tota objectivitat, tota perspectiva sobre els fets que estudia.

• L'observació implicada s'aparta tant de l'observació pura com de l'experiment; l'observador se situa en una posició típica de l'antropòleg de camp o de l'educador.

• Estem, doncs, davant d'una modalitat d'observació participant en què el component èmic és molt més gran que l'ètic.

• L'observador no és un científic professional o semiprofessional, format en el si d'un grup de recerca o en un programa universitari.

• L'observador és membre d'algun dels grups socials de pertinença del subjecte (família, col·lectiu laboral, amics, etc.). Hi ha, doncs, un vincle preexistent entre observador i observat. Respecte al subjecte, l'observador pot ser el pare, la mare, el cònjuge, el mestre, el company laboral, l'amic o amiga, etc.

• És una observació plenament participant. Els trets d'aquesta modalitat són els de l'observació implicada.

• Està garantit que l'intercanvi comunicatiu serà força lliure i fluït; la relació, personal; la distància respecte al subjecte, mínima; el clima, de confiança.

• El subjecte serà màximament accessible en l'espai i el temps; la llibertat de moviments de l'observador respecte a aquest subjecte representarà un avantatge.

• Com en el cas de l'observació implicada, la dificultat principal serà evitar interpretacions excessivament centrades en el punt de vista del subjecte, a causa de la identificació de l'observador amb aquest, de la seva proximitat social o afectiva, de la falta de perspectiva en definitiva.

• En aquest cas, però, l'observador virtual, l'investigador que, a distància, dirigeix l'acció de l'observador real en el subjecte, examina els materials que aquest darrer li subministra, mentre el guia, orienta i instrueix a fi que els material recollits ofereixin un mínim de qualitat científica.

• Es tracta d'una observació èmica pel que fa a la posició de l'observador real; en canvi, l'hem de jutjar ètica si la contemplem des del punt de vista de l'observador virtual.

• Aquesta modalitat es dedica, quasi exclusivament, a l'observació d'individus, descartant la de grups per raons pràctiques (imagineu un encarregat de secció que hagués d'observar tots els empleats a càrrec seu o una mare de família que hagués d'estar atenta a tots els seus fills).

• No hi ha observador pròpiament dit, en tant que agent separat, extern i situat enfront del subjecte.

• Els rols d'observador i observat coincideixen en la mateixa persona; l'observador és l'observat, i viceversa. Estem parlant, doncs, d'un individu que s'observa a si mateix, s'autoobserva i genera, un cop fets els registres, un autoinforme.

• Aquesta modalitat és el límit de l'observació participant: la participació o identificació de l'observador amb l'observat és total.

• La distància respecte al subjecte serà zero.

• El decantament cap al punt de vista de l'observat serà, en conseqüència, inevitable i quedarà reflectit en l'autoinforme. Sovint hi haurà el perill que aquest autoinforme, més que reflectir el comportament real, projecti l'estructura interna de la persona que l'ha confegit.

• Ara bé, com en el cas anterior, aquest decantament podrà ser corregit per l'entrenament i per la supervisió del científic o observador virtual que dirigeix el procés de registre.

• En línia amb els punts anteriors, direm que els protocols emprats en autoobservació solen contemplar el registre d'accions fàcilment observables i objectivables, a fi de contrapesar les interpretacions molt subjectives i centrades en el propi punt de vista. Sobre aquesta base, és erroni atribuir a l'autoobservació una intenció inexorablement introspectiva.

• Per la mateixa raó, es prefereixen els autoinformes concurrents als retrospectius. Els primers són generats per l'observació de conductes presents que el subjecte manifesta en el mateix interval temporal que les registra (el mateix dia, setmana); els segons obliguen l'autoobservador a recordar comportaments més remots en el temps, per la qual cosa el risc d'equivocar-se o falsejar la informació és superior.

• També com en el cas de la participació-observació, aquesta és una modalitat d'observació rotundament èmica pel que fa a la posició de l'autoobservador; en canvi, l'hem d'estimar ètica si la contemplem des del punt de vista de l'observador virtual.

• Per raons fàcils de comprendre, aquesta modalitat tampoc es dedica als grups, sinó solament als individus.

• Una peculiaritat de l'autoobservació és que genera una classe especial de reactivitat: l'autoreactivitat. En contextos clínics es considera que l'autoreactivitat pot tenir valor terapèutic.

• L'avantatge és que aquesta observació ètica s'instal·la plenament en el paradigma de l'objectivitat, defensat i mantingut pel positivisme i les ciències naturals: l'observador no es veu pertorbat per cap biaix degut a la influència o contrainfluència d'un subjecte amb el qual interactua i pot, suposadament, adreçar el seu esguard net, lliure d'impediments, cap allò que figura com a focus de l'interès científic.

• El desavantatge és que, sense interacció, sense preguntar ni parlar al subjecte, difícilment es pot aprofundir en ell, indagar en la seva subjectivitat, per la qual cosa la interpretació del seu comportament esdevé problemàtica.

• Els sistemes de categories són classificacions destinades a crear unitats de comportament descriptives o interpretatives. En el nostre cas, situats en una perspectiva qualitativa, ens referirem a les segones. La classificació ajuda a organitzar el registre d'informació i facilita la interpretació i mesura del comportament.

• En general, aquestes classificacions s'anomenen sistemes nominals. Els autèntics sistemes de categories són solament un tipus, entre altres, de sistema nominal, per descomptat el més important i útil. Ens limitarem, doncs, als autèntics sistemes de categories en abordar el paper de la classificació del comportament en la interpretació.

• Un autèntic sistema de categories o sistema de categories fort és una classificació perfecta de les conductes i accions que executa el subjecte i que desfilen davant els ulls de l'observador. Ha de ser perfecta tant des del punt de vista lògic o semàntic (relatiu al significat de les categories) com des del punt de vista de l'ordenació temporal (relatiu a la segmentació).

Estructura en arbre del sistema de categories exemplificat en el text: POS, conductes positives respecte el grup; NEG, conductes negatives respecte el grup; NEU, conductes neutres respecte el grup. La interpretació categorial va del nivell de classificació més baix, centrat en conductes concretes, cap al nivell propi de les categories, immediatament superior, en el que s'interpreten aquests indicadors concrets, és a dir, se'ls dona significat general i abstracte en classificar-los.

La mateixa estructura en arbre descrita en la figura anterior, de tres pisos, ara amb un nivell de subcategories i quatre pisos: per a cada categoria, M+, conductes directament relacionades amb activitat de realització del mural; M–, conductes no directament relacionades amb activitat de realització del mural.

• Dintre del propi nivell, per mitjà d'una definició global, de caire funcional, és a dir, una definició relacionada amb els efectes, conseqüències, utilitat o objectius del comportament considerat. És una definició de caire intensiu.

• Dintre del nivell immediatament inferior, per mitjà d'una definició per enumeració o llista dels elements d'aquest nivell. En el cas que ens interessa més, el d'una categoria, la definició comportarà l'enumeració exhaustiva de les accions o indicadors que entren en la categoria en qüestió. És una definició de caire extensiu.

• Una acció en el present es pot vincular a altres accions o fets en el passat, els quals li aportaran el significat referencial.

• Una acció en el present es pot vincular a altres accions o fets en el futur, els quals li aportaran el significat funcional o intencional.

Esquema de la interpretació contextual sobre la base d'una seqüència d'accions, cap al passat o cap al futur

"...facilitar l'estudi de la conducta humana i del seu entorn in situ, donant a la ciència psicològica una possibilitat que, des de fa temps, té la biologia: gaudir d'un fàcil accés als fenòmens científics no afectats per la selecció i preparació que sofreixen en el laboratori".

• L'escenari o context en què són recollides és natural i quotidià.

• El registre és de tipus narratiu. Això vol dir essencialment que la conducta s'anota a mesura que té lloc, en llenguatge senzill i descriptiu, sense classificar-la ni posar-hi etiquetes (aviat en veurem un exemple).

• El registre és ininterromput o continu dintre del període prefixat de recollida d'informació, període que sol ser llarg. Per això, de vegades, aquesta tècnica s'ha considerat un desenvolupament perfeccionat i sistemàtic dels diaris d'observació.

• La informació consignada és força detallada.

• Són activitats o accions que palesen una direcció constant, és a dir, estan permanentment orientades cap a objectius o metes particulars.

• Són, com acabem de dir, molars i han de permetre una descripció en termes que el mateix subjecte subscriuria (la "perspectiva conductual normal", en mots de Barker).

• La intensitat d'un episodi de conducta no varia gaire al llarg del seu desenvolupament. El subjecte està –diguem-ho així– absorbit o pendent del que fa. En cas de no complir-se aquest criteri i haver-hi interrupcions o canvis d'intensitat, tindrem dos o més episodis en comptes d'un.

• Hi ha diversos indicadors complementaris de l'inici o el final d'un episodi:

  • canvis en el canal conductual (per exemple, de verbal a no verbal);

  • canvis en la part del cos utilitzada (per exemple, en el cas d'un nen petit, passar de manipular un objecte a xuclar-lo amb la boca);

  • canvis en l'orientació espacial de l'acció (anar corrent pel carrer i de sobte enfilar-se a una tanca);

  • canvis en l'objecte involucrat en l'acció (un obrer passa d'emprar la barrina a utilitzar un tornavís);

  • canvis en l'entorn de la conducta (sona un timbre i els alumnes van del pati a l'aula);

  • canvis en el ritme conductual (algú va caminant i en veure que perd l'autobús comença a córrer).

• Ha de ser el marc socialment acceptat d'un patró de comportament humà. En el cas d'una classe, el patró al·ludiria a la dinàmica aprendre/ensenyar; en el d'una botiga, al de comprar/vendre. L'escenari envolta literalment el comportament de referència, el circumscriu.

• Ha de tenir límits espacials clars (les parets d'una classe o d'una botiga, les grades d'un camp de bàsquet).

• Ha de tenir límits temporals definits i una certa periodicitat: una classe té lloc certs dies i hores, una botiga obre certs dies i entre certes hores, les misses del gall se celebren la nit de Nadal i els partits de futbol es fan els dissabtes o diumenges dins d'una franja horària i durant la temporada de competició.

• En els escenaris actuen subjectes que constitueixen un grup: mestres i alumnes, àrbitres, jugadors i públic, presidents del consell d'administració, vocals i accionistes, etc.

• Aquest grup té una distribució de rols inequívoca: el mestre ensenya, l'alumne escolta o aprèn; els àrbitres sancionen, regulen, els jugadors juguen o competeixen, els espectadors miren, s'emocionen.

• Entre els rols grupals, els comportaments associats i l'estructura espacial de l'escenari hi ha el que Barker anomena sinomorfia o, dit d'una altra manera, una correspondència formal. Així l'alumne o l'espectador teatral escolten i seuen a la platea mentre que els actors o els professors actuen o ensenyen a la tarima o escenari. Tarima o escenari i classe o platea estan en oposició frontal. En altres casos, com els d'un partit de bàsquet o futbol, la relació entre jugadors i públic serà de circumscripció.

• Observar i descriure la situació del subjecte de la manera més completa possible. La situació inicial, d'arrencada, s'ha de retratar, però, de manera simple.

• Registrar no solament què fa un subjecte sinó com ho fa.

• Tractar de reduir la interpretació al màxim. Tanmateix, si aquesta és inevitable, fer la interpretació en estil narratiu, quotidià, sense servir-se de termes tècnics o teòrics. Les frases interpretatives han d'anar entre claudàtors.

• La descripció del curs de la conducta ha de ser cronològica. Els esdeveniments han de ser consignats segons l'ordre de la seva ocurrència.

• Les descripcions haurien de ser positives. És millor dir en Toni parlava baix que no pas en Toni no parlava pas alt.

• Cada frase o oració ha de contenir només una acció del subjecte focal.

• Cada frase o oració ha de contenir només una acció de qualsevol altre subjecte que interactua amb el subjecte focal.

• Quan calgui, es poden recollir literalment, entre cometes, els comentaris verbals del subjecte.

• Convé disposar de més d'un observador de manera que cada un no registri més de trenta minuts (els observadors hauran de rebre un entrenament idèntic i concordar en els seus registres, és clar).

• Malgrat que el registre no es faci d'interval a interval, convé anotar en els marges o entre paràgrafs alguna escala de temps com a referència. S'aconsella apuntar els minuts.

• Per a donar fiabilitat als registres es fa el següent: el primer registre es dicta a un magnetòfon. Un segon observador escolta la gravació i assenyala les llacunes o incoherències que hi troba, les quals són corregides. La versió així esmenada es redacta per escrit. L'observador principal la revisa de nou, aclareix les frases equívoques, ajusta la cronologia, estalvia redundàncies. Llavors el segon observador llegeix aquesta transcripció corregida i la corregeix al seu torn, de manera consensuada amb l'observador principal.

A continuació, incloem un extracte d'un registre d'espècimens de conducta. Aquest extracte retrata, en estil narratiu, una fase de la classe de llenguatge de Miss Culver, a l'escola de Midwest.

• Podeu apreciar que les referències horàries, de minut en minut, apareixen aquí en el centre del registre.

• La columna de categoritzacions o d'etiquetes interpretatives a la dreta es refereix al comportament dels alumnes, un dels rols possibles en l'escenari.

• La columna de categoritzacions o d'etiquetes interpretatives a l'esquerra es refereix al comportament de la mestra, l'altre rol possible en l'escenari.

• La columna de comentaris de l'esquerra té, en aquest exemple, dos nivells. Les etiquetes més a l'esquerra representen el grau d'abstracció o globalització més alt, les unitats més molars.

• En l'exemple hem destacat aquestes anotacions marginals enquadrant-les, a dreta i esquerra, amb diferents colors; però en un registre real, l'anotació és nua, sense guarniments.

• Fixeu-vos també que la narració està organitzada en paràgrafs, que es poden interpretar com a episodis de baix nivell (la classe sencera seria un episodi d'alt nivell).

• Les declaracions verbals, literals, de la mestra apareixen entre cometes.

• Les interpretacions, més o menys arriscades, de l'observador, figuren entre claudàtors.

• El llenguatge és bastant planer, sense termes especialitzats.

• L'atenció de l'observador no decau, ja que el registre és ininterromput.

L'extracte està pres de G. Fassnacht (1982). Theory and Practice of Observing Behaviour, 87-88. London: Academic Press. (La traducció és nostra.)

• el clima social positiu i facilitador que es pot arribar a assolir entre subjecte(s) i científic(s),

• i la intrusió que comporta necessàriament la presència d'aquest(s) mateix(os) científic(s) en el sistema personal o social d'aquest(s) mateix(os) subjecte(s), intrusió que pot provocar comportaments reactius i anòmals en la gent. De fet, aquesta intrusió es podria entendre, tal com ja hem vist més amunt, en clau d'intervenció experimental, si no fos perquè la voluntat de l'investigador etnogràfic apunta ben lluny del control, la manipulació i la cerca exclusiva de relacions causals.

• Ús de l'entrevista. En conseqüència, no costa endevinar que sovint la forma concreta de recollida d'informació en la tècnica dels incidents crítics és l'entrevista, en les seves dues formes bàsiques: estructurada, com un qüestionari o com un autoinforme; oberta, no estructurada, com en les entrevistes en profunditat.

• Informació retrospectiva. Aquestes entrevistes solen ser retrospectives. El subjecte dóna compte d'allò que ha percebut després d'haver-se esdevingut, la qual cosa exigeix una bona memòria, entrenada i focalitzada en els tipus d'incidents buscats. Això no és tan difícil d'assolir, ja que els subjectes són especialistes o experts en la tasca sobre la qual han d'informar. De totes maneres, en la literatura clàssica sobre aquesta tècnica se sol recomanar que els incidents siguin recordats a curt termini. En augmentar el temps transcorregut, el perill de falsejar els records, donant informació estereotipada, també és més gran.

• Informació simultània o on line. Quan es tracta d'autoinformes aquestes exigències desapareixen en bona part, atès que llavors el subjecte-observador consigna els fets que li semblen rellevants simultàniament, a mesura que es produeixen. Quan s'utilitza algun sistema de comunicació en xarxa per tal de lliurar la informació el més ràpidament possible, el registre també sol ser simultani a l'ocurrència del fet. El subjecte capta allò que interessa i ho envia per correu electrònic, a un fòrum o un xat a fi que sigui recollit i emmagatzemat per la direcció de la recerca. Un obrer en una cadena de muntatge pot enviar pel terminal més pròxim les dades que se li demanen, en el mateix moment en què es produeixen.

• Definició del camp de registre. En aquest apartat cal fer constar a) la mostra de subjectes a partir de la qual se seleccionaran els observadors; b) el lloc, moment o situació de referència per a contestar l'entrevista o emplenar el qüestionari; c) la classe general de conducta que interessa.

• Definició de la conducta o circumstància blanc. És a dir, de l'incident crític. Ara caldrà classificar les conductes previsibles en el context del camp de registre (punt anterior), separant les que es consideren incidents de les que no, en funció de criteris clars. El criteri general sempre és el mateix: es tracta de conductes que se sospita o es considera que són decisives (per raons teòriques i també en col·locar-se en el punt de vista del subjecte) en el desenvolupament positiu o negatiu d'un procés.

• Selecció de l'observador o observadors. Ara s'han d'indicar els criteris de selecció dels observadors dintre de la mostra de partida. Aquest és un aspecte important de la tècnica i un dels més distintius. En general l'observador és una persona que pertany al mateix sistema o organització estudiats, que coneix les situacions sobre les quals se li pregunta. Això vol dir que l'observador serà un mestre/a si el que s'investiga són incidents relacionats amb la docència o la dinàmica de l'aula; una infermera o metge si el que estudiem són incidents relatius a la vida hospitalària; un planxista en una cadena de muntatge si volem descobrir el perquè de certes fallades en l'acabat dels cotxes, etc.

• Elaboració del qüestionari, protocol o guia de registre. L'elaboració es faria tenint presents els punts ja remarcats i hauria de tenir un esquelet bàsic com aquest: a) què va dur a la situació investigada (fracàs, èxit, accident, etc.); b) què va fer el subjecte implicat que pogués ser efectiu/inefectiu, bo/perniciós, etc.; c) quin va ser el resultat concret de la seva acció; d) per què aquesta acció va ser efectiva/inefectiva...

• Anàlisi de contingut de les respostes o descripcions del subjecte-observador. Els incidents són descomposts en unitats més petites o reagrupats en unitats més molars i, en definitiva, classificats en dimensions de conducta de les quals –se suposa– són símptomes o manifestacions. La tècnica d'anàlisi de contingut utilitzada s'introduirà més endavant. A partir d'aquesta tècnica, es busquen els punts de coincidència entre subjectes, es tracten de relacionar les divergències amb diferències en els rols o situacions viscudes, etc.

• Els incidents crítics van associats a un registre discontinu, mentre que els espècimens s'obtenen mitjançant registres continus, amb l'atenció de l'observador fixada permanentment en el(s) subjecte(s) focalitzat(s).

• D'altra banda, els incidents crítics utilitzen observadors que pertanyen al sistema estudiat, mentre que, com hem vist, la tècnica dels espècimens fa servir observadors externs.

• Ha de tenir capacitat de verbalitzar adequadament, ser mínimament loquaç. Indubtablement, aquesta capacitat pot arribar a esbiaixar la informació perquè, freqüentment, les persones més aptes per a transmetre informació oral tenen al mateix temps certs trets de personalitat (com, per exemple, l'extraversió) o ocupen certes posicions socials. A part d'això, sovint s'esdevé que certes normes culturals poden fer inconvenient parlar d'alguns temes davant d'un estrany, dificultat que també afectaria els estudis en el nostre propi àmbit cultural. En tot cas, aquesta capacitat és una condició necessària de l'informant; no en podem prescindir de cap manera.

• Ha de ser reflexiu, capaç a la vegada d'interioritzar la pròpia experiència social i cultural respecte al grup estudiat i de distanciar-se'n. La persona que dóna informació al científic social ha de tenir molt presents les possibles interpretacions dels comportaments, rols o valors sobre els quals se li pregunta, però també ha de tenir una certa perspectiva sobre aquests.

  Se li exigeix objectivitat, no exactament en l'accepció del positivisme, sinó en el sentit de tenir l'aptitud d'oferir la seva percepció dels fets, que aquesta sigui prou nítida i transmesa amb claredat. L'informant ha d'il·luminar amb una llum determinada els fenòmens que indaga el científic; que aquesta llum mostri algun biaix, no coincideixi amb la de l'observador, no invalida l'aportació informativa; la invalidaria si en comptes de llum fos ombra. En concordança amb això, és sabut que els millors informants tendeixen a ser els que pertanyen als dos pols de l'èxit i el fracàs social i que, per tant, veuen la realitat en què viuen des d'un angle molt accentuat.

• Ha de tenir una disposició prou bona envers l'observador per a fer factible una comunicació fluïda amb ell. Aquesta exigència no demana que informant i observador siguin amics, tot i que aquesta és una circumstància que s'ha donat freqüentment en la història de les ciències socials. Tanmateix, és obvi que una actitud favorable de l'informant envers el científic i el seu equip beneficiarà la recollida d'informació. En tot cas, la disposició d'un informant pot incloure alguna desconfiança (sobretot al principi), alguna recança o crítica encoberta; però mai el menyspreu, la manca de respecte o l'odi.

• Ha de ser sincer o anar de "bona fe". Aquest tret es un reflex directe de l'anterior. També aquí aquesta sinceritat s'entén en el marc d'una actitud positiva, no en el de l'objectivitat científica tal com s'entendria en les ciències naturals. Fins i tot alguns tipus d'engany serien compatibles amb aquesta bona fe –per exemple, quan perseguissin l'objectiu de donar una bona imatge del subjecte, grup o comunitat estudiats. De vegades un engany pot ser altament informatiu, per la seva significació. És feina de l'investigador descobrir-lo, relativitzar-lo i valorar-lo.

• La funció 1, de fet, seria acomplida per consultants i no per autèntics informants. El consultant es limita a respondre, a donar informació de contingut a instància de l'observador. Sovint (però no necessàriament) desenvolupa un vincle social fort amb aquest, vincle que pot desembocar en una amistat.

• La funció 2 seria acomplida per informants, consultants especials requerits per a posar a prova la informació ja emmagatzemada i interpretada. Generalment aquestes persones són seleccionades o localitzades cap al final de la recerca i no mantenen una relació íntima amb l'observador.

• Es pot parlar legítimament d'informants tant en el context de l'observació participant com en el de la no participant.

• No obstant això, l'informant en observació participant pot brindar la seva informació, bé durant el mateix període de recollida de dades, bé un cop finalitzat aquest; per contra, l'informant en observació no participant solament pot fer el seu paper a posteriori del període de recollida de dades o de registre.