L'entrevista com a tècnica nuclear de l'observació participant

• L'entrevista és un procediment adreçat a obtenir informació verbal.

• Aquest procediment exigeix una dinàmica interactiva que concreta l'observació participant de tal manera que, essencialment, l'entrevistador pregunta i el subjecte respon.

• La interacció pregunta-resposta implica un acord o pacte inicial entre ambdues parts per tal que l'entrevista sigui possible en els termes fixats per l'entrevistador (que poden ser més rígids o més negociables). Aquest acord és més explícit i cenyit a l'intercanvi verbal que en altres formes més laxes d'observació participant.

• Dintre d'aquest acord l'entrevistador aplicarà diverses tàctiques de persuasió per tal de motivar el subjecte a respondre amb el to i la precisió esperats. Com veurem de seguida, aquestes tàctiques poden ser més o menys honestes.

• En l'entrevista pròpiament dita l'entrevistador registrarà en diversos suports (electrònic, químic, de paper) la seqüència de preguntes i respostes. En una autèntica entrevista no lliurarà un qüestionari al subjecte per tal que aquest l'ompli pel seu compte, tot i que aquest pot ser un recurs complementari. El registre es farà durant el curs de l'entrevista, amb un ritme determinat, o –més rarament– un cop acabada.

Aquests denominadors comuns estan presents en la majoria de definicions de l'entrevista, malgrat que aquestes mantinguin visibles diferències entre elles. Vegeu-ne alguns exemples:

"La entrevista es una conversación seria, que se propone un fin determinado, diferente del simple placer de la conversación, y tiene como funciones recoger datos, informar y motivar."

Adaptat de Ch. Nahoum (1961). La entrevista psicológica. Buenos Aires: Kapelusz.

"L'entrevista és una conversació entre dues persones iniciada per l'entrevistador amb el propòsit d'obtenir informació rellevant per a una recerca."

C. F. Cannell i R. L. Kahn (1968). Interviewing. A G. Lindzey i E. Aronson (Eds.), The Handbook of Social Psychology. Vol. 2. Research Methods (pp. 361-374). New York: Addison Wesley. (La traducció és nostra.)

"El terme entrevista es refereix en concret a la circumstància en la qual una persona amb preguntes fixades per endavant –persona anomenada entrevistador– incita una altra persona –anomenada entrevistat– a respondre aquestes preguntes."

J. Lofland, obra ja esmentada, p. 75 (traducció nostra).

"La entrevista es un proceso comunicativo por el cual un investigador extrae una información de una persona –el 'informante', en término prestado del vocabulario básico de la antropología cultural– que se halla contenida en la biografía de ese interlocutor."

L. E. Alonso (1995). Sujeto y discurso: El lugar de la entrevista abierta en las prácticas de la Sociología Cualitativa. A J. M. Delgado i J. Gutiérrez (Eds.), Métodos y técnicas cualitativas de investigación en ciencias sociales (pp. 225-240). Madrid: Síntesis. (Les cursives són de l'autor).

• La perspectiva de l' entrevistador serà més ètica i quantitativa que qualitativa. Es limitarà a complir un protocol rígid, fent les preguntes, a partir de les instruccions inicials, amb un ritme determinat, mostrant una actitud impersonal o fins i tot "freda".

• El subjecte no pronunciarà més mots que els que exigeixen les preguntes que ha de contestar, al marge d'aclariments quan no s'hagi entès la pregunta, repeticions, etc.

• Són entrevistes freqüents en l'àmbit de la recerca sociològica o sociolaboral. També es poden aplicar puntualment en la clínica o l'escola, però aleshores ofereixen una mica més de calidesa i l'entrevistador es permet més intervencions, fent preguntes complementàries a partir de les respostes, demanant algun aclariment o fent-lo, sense arribar mai a reduir la distància respecte al subjecte.

• En les formes més fredes i distants d'observació actuant, aquestes entrevistes són una pura transacció d'informació, un simple mitjà d'obtenir informació verbal sobre el subjecte entrevistat o sobre el seu món a partir d'una situació social despersonalitzada: només hi ha els rols generals d'entrevistador i entrevistat.

• En les formes més càlides i pròximes d'observació actuant, quan els dos interlocutors tenen una mica més de marge d'actuació, aquestes entrevistes són, com a màxim, una transacció d'informació regulada, pel fet que, en elles, hi ha la possibilitat de desfer malentesos i ambigüitats i arribar a un cert consens (sobre com respondre adequadament una pregunta, per exemple).

• Sigui com sigui, en qualsevol dels casos anteriors, la concepció d'aquestes entrevistes és eminentment tècnica: la llista de preguntes, la manera de formular-les, l'acceptació i interpretació de les respostes, són avaluades en funció de criteris predeterminats, lògics, metodològics, estadístics, etc.

• A més a més, aquestes entrevistes són asimètriques: en elles és clar que l'entrevistador mana, té el poder; i que l'entrevistat es troba en una posició subordinada.

• Això no comporta que l'entrevistador sigui autoritari (tot i que ho pot ser en certs escenaris). Al revés: les recomanacions del protocol solen instar l'entrevistador a ser cortès, amistós, per tal d'aconseguir la sinceritat del subjecte. L'actitud de l'entrevistador ha de permetre que aquest subjecte se senti còmode i deixi anar tota la informació que se li sol·liciti. Ara bé, aquesta actitud és un simple truc per a assegurar la confiança de l'entrevistat i no garanteix cap reciprocitat. El que sembla una conversa és, de fet, una pseudoconversa unilateral.

• La perspectiva de l' entrevistador serà més èmica i qualitativa que quantitativa. La relació amb l'entrevistat serà més personal, informal i íntima. Podrà mostrar el seu costat humà i intervenir molt més al marge de la formulació de les preguntes.

• El subjecte gaudirà de més llibertat per a parlar, qüestionar, desviar el curs del ritual. És un ésser humà singular, un ciutadà amb nom i cognoms, a part d'un subjecte de recerca.

• En molts casos s'establirà un autèntic diàleg vertebrat –això sí– pel guió de l'entrevista.

• En altres casos l'entrevista tindrà més similitud amb una conversa poc organitzada, en la qual de tant en tant o a posteriori l'entrevistador introduirà algun ordre.

• Aquest format sol ser el de les entrevistes clíniques o escolars en el si d'un tractament o seguiment, o el de la indagació etnogràfica. En aquests escenaris l'entrevistador s'ha de saber situar en el lloc del subjecte, obtenir i entendre respostes coherents amb el seu punt de vista. Pot desmentir-lo o reafirmar-lo; renyar-lo o animar-lo, expressar-li reserves o entusiasme.

• Les entrevistes realitzades en context d'observació implicada poden funcionar com transaccions d'informació regulades (en la frontera amb les d'observació actuant) en els casos de protocol més exigent; però sobretot funcionen com trobades o encontres, en els quals hi ha presents molts trets de la vida quotidiana.

• En aquesta classe d'entrevistes, la qualitat del producte no s'aconsegueix tant per l'aplicació de criteris tècnics com pel coneixement èmic de l'escenari social o interpersonal en el si del qual s'han d'obtenir les respostes, o com per la competència comunicativa de l'entrevistador en el llenguatge dels entrevistats.

• Aquestes entrevistes són simètriques o –almenys– no tan asimètriques com les que són plasmacions de l'observació actuant. Hi ha un mínim de reciprocitat entre els dos interlocutors de l'entrevista, igualant-se els seus drets i deures.

• L'estil també serà de diàleg o de conversa a causa de la familiaritat que sabem que hi ha entre observador i observat en aquest tipus d'observació participant.

• Aquesta familiaritat no ha d'impedir, naturalment, que l'entrevistador faci l'entrevista seguint les pautes per a les quals ha estat entrenat. El guió marcat pel científic que dirigeix la recollida d'informació ha de ser seguit en qualsevol cas.

• Aquestes entrevistes difícilment tindran el caràcter d'una simple transacció d'informació; al contrari, tendiran a adoptar l'aparença d'una trobada dins dels escenaris quotidians de convivència de tots dos interlocutors.

• El clima de l'entrevista variarà segons la mena de relació prèvia que sostenien tots dos actors abans de la seva realització.

• L'entrevistador es guiarà més pel sentit comú que per consideracions tècniques, ja que no és un professional i haurà de prendre decisions no directament avaluades pel científic que l'ha entrenat o instruït.

• La relació entre entrevistador i entrevistat serà molt més simètrica que quan el primer és un professional, i entre ells hi haurà molta més reciprocitat que en qualsevol altre tipus d'entrevista.

• Delimitar i definir l'objecte d'estudi.

• Justificar la utilització de l'observació participant i de l'entrevista com a instrument de recollida d'informació.

• Justificar la utilització d'un determinat tipus d'entrevista en funció de l'objecte d'estudi, l'orientació metodològica concreta i els objectius de la investigació.

• Posar nom al tema o temes que integren l'objecte d'estudi i sobre els quals volem obtenir informació.

• Des del punt de vista de la mesura, es tractaria d'etiquetar les variables principals que volem avaluar o calibrar.

• Aquests temes o variables adoptaran la forma de grans blocs de significat que l'investigador deriva de la teoria o de la tradició en el seu camp d'estudi.

• Naturalment el conjunt d'aquests blocs semàntics ha de cobrir en extensió l'àrea de significat de l'objecte d'estudi, ha de ser exhaustiu respecte a aquesta.

• D'altra banda, cada bloc en si mateix ha de ser exclusiu respecte als altres, és a dir, no s'hi ha d'encavalcar.

• El nombre de preguntes, en relació amb el nombre de blocs establert per endavant. Tanmateix cada bloc pot contenir una o més preguntes.

• El nombre de preguntes, en relació amb la duració que es vol concedir a l'entrevista.

• El format de les preguntes, lligat a diversos factors més enllà de la modalitat particular d'entrevista.

• En l'entrevista hi caben diversos formats de preguntes.

• Les respostes preferides en aquest context seran tancades, en qualsevol de les seves variants.

• El ventall de respostes possibles haurà de ser, en conseqüència, previst per l'investigador, llevat de les respostes residuals o de calaix de sastre que sovint porten l'etiqueta altres.

• Per tant, l'investigador estarà obligat a encaixar la informació que vol obtenir amb la que efectivament li proporciona la mostra de subjectes. És a dir: no hi haurà sorpreses després de les entrevistes respecte a l'àmbit previst de respostes.

• En l'entrevista hi caben diversos formats de respostes.

• La redacció de les preguntes haurà de tenir en compte la necessitat d'ajustament entre preguntes i respostes que esmentàvem en els punts 3 i 4. En altres paraules: la pertinença de la resposta del subjecte dependrà de l'adequació de la redacció.

• Tal com exigíem en la fase 2, referint-nos als blocs semàntics en el context de l'objecte d'estudi, ara també, en el context de cada bloc, el conjunt de preguntes hauria de cobrir en extensió l'àrea de significat del bloc en qüestió, hauria de ser exhaustiu respecte a aquesta.

• També com en la fase 2, cada pregunta aïllada hauria de ser exclusiva respecte a les altres del bloc, és a dir, no s'hi hauria d'encavalcar.

• Una exigència relacionada amb l'anterior –i més difícil de satisfer– és la d'evitar la irradiació de preguntes, és a dir, les associacions molt fortes entre preguntes i la influència d'una pregunta en la interpretació o contestació de les següents.

• La classificació (categorització, subcategorització o recategorització) de les respostes donades pel subjecte es resol, des del punt de vista qualitatiu, mitjançant diferents tècniques d'anàlisi de contingut.

• Aquestes classificacions també poden ser ajudades per tècniques estadístiques multivariants com l'anàlisi d'agrupacions (clústers) o de components principals.

• Quant a la mesura d'aquestes respostes, en la dimensió intrasubjecte o en la intersubjecte, admet diversos enfocaments, des del simple recompte de freqüències fins a l'escalament psicomètric.

• Cal que estiguin fixats els inicis de l'entrevista, a partir de la cita amb el subjecte: l'entrevistador es presentarà i explicarà els objectius i característiques de l'entrevista.

• El protocol també haurà de fixar la imatge de l'entrevistador, la seva actitud i tarannà en general.

• Sobretot el protocol haurà de precisar en quines condicions –si és que n'hi ha alguna– ha d'intervenir l'entrevistador, a banda d'enunciar les preguntes o oferir-les per escrit en el cas d'un qüestionari.

• L'entrevistador necessitarà igualment instruccions sobre si ha de prendre notes complementàries durant l'entrevista, notes sobre les actituds, expressions, postures o sobre la prosòdia i la parla de l'entrevistat.

• El protocol haurà de fixar la duració de l'entrevista (a part d'ordenar comunicar-la al subjecte), duració que, ja ho hem dit, estarà vinculada al nombre de blocs i preguntes i al seu tipus.

• Sovint s'especificarà el lloc concret o el tipus d'espai on s'ha d'ubicar l'entrevista.

• Caldrà igualment que preestablir la posició relativa d'entrevistador i entrevistat en aquest espai, com també altres aspectes de la situació, amb vista a l'estandardització del procediment.

• Els blocs difícilment s'arriben a considerar variables, atès que la seva relació amb les preguntes definitives no està fixada a priori i sempre es considerarà subjecta a revisió. Més aviat, el que s'estableix és una relació entre blocs i subblocs, com en l'exemple precedent del consum de marihuana.

• Per això mateix, aquesta estructura de blocs i subblocs constituirà no sols la columna vertebral, sinó l'esquelet sencer de l'entrevista que guia l'entrevistador durant la seva realització.

• Atesa l'orientació èmica d'aquestes entrevistes, els blocs proposats no seran derivats de la teoria (o no ho seran tant), sinó de les experiències anteriors del científic, o del seu col·lectiu, i – sobretot– de la informació recollida dels futurs entrevistats en registres exploratoris previs als sistemàtics.

• En virtut del que acabem d'exposar en el punt 2, és clar que la transcendència d'aquestes decisions restarà força disminuïda, ja que les preguntes concretes sovint seran improvisades, o quasi improvisades, a partir d'un esquelet temàtic.

• El nombre de preguntes mai no serà gaire alt, puix que l'interès de l'investigador apunta més al fet que el subjecte s'expressi lliurement que no pas al fet que respongui moltes interrogacions puntuals.

• Quan les entrevistes són del tipus en profunditat se solen introduir preguntes sonda ("proves"). Aquestes serveixen per a completar la informació que el subjecte dóna espontàniament.

• La resposta és molt oberta i, per tant, sovint extensa, fins i tot amb aparença narrativa; per tant, les consideracions tècniques de l'investigador sobre quin format de resposta ha d'emprar no són pertinents.

• En rescabalament, el problema de l'investigador serà el de fer correspondre els continguts que marquen els blocs o subblocs amb els continguts que, a l'hora de la veritat, subministren els subjectes.

• De fet, sovint només tindrem formulacions genèriques de contingut (les que abans hem anomenat subblocs), més que preguntes pròpiament dites (tanmateix, per tal d'evitar malentesos, les continuarem anomenant preguntes)

• Malgrat tot, la redacció de les preguntes o dels subblocs s'ha de fer amb cura, per tal de generar la informació en la quantitat i qualitat buscades.

• Com que les preguntes seran relativament poques, l'amenaça d'encavalcament entre aquestes serà menor que en el cas de les entrevistes estructurades.

• L'anàlisi de contingut i del discurs, en una perspectiva més inductiva, té molt més pes en l'estudi dels resultats d'aquestes entrevistes que en el que tenia en el cas de les no estructurades.

• El nombre de categories de classificació serà probablement més gran que en les entrevistes estructurades.

• Cada unitat de resposta –és a dir, cada unitat narrativa o de discurs proporcionada pel subjecte– donarà lloc a més d'una categoria de classificació.

• Atesa la perspectiva èmica que marca el rumb d'aquestes entrevistes, una possibilitat a considerar és que els mateixos entrevistats validin, o contribueixen a validar, les categories de classificació proposades per l'investigador.

• A banda d'això, un cop categoritzat el material, serà legítim definir variables i aplicar tècniques d'anàlisi estadístiques o d'altres tipus.

• Els inicis de l'entrevista tindran un caràcter menys cerimonial que en les entrevistes estructurades. Malgrat tot, l'entrevistador haurà d'explicar els objectius de l'activitat a punt d'emprendre i anticipar els trets més importants de la situació interactiva que el subjecte viurà poc després.

• Pel que fa a les instruccions sobre la imatge que ha de donar l'entrevistador, les recomanacions sobre actitud, veu, gest, indumentària, etc., si n'hi ha, posaran l'accent a assolir un clima de proximitat i confiança en què sigui factible un cert grau d'empatia.

• Per consegüent, les condicions en què intervindrà l'entrevistador seran nombroses i diverses, però estaran indicades de manera global. Un capítol en què les indicacions seran més precises serà el de les preguntes sonda que hem descrit més amunt.

• Habitualment, el guió demanarà que l'entrevistador prengui notes sobre diverses vessants del comportament de l'entrevistat: postura, gest, expressió facial, mirada, prosòdia, etc.

• La duració de l'entrevista no es fixarà per endavant. Com a màxim es posaran límits o es faran advertiments sobre la necessitat de no cansar el subjecte o semblants.

• El guió només al·ludirà a aspectes molt generals de la situació d'entrevista, sense entrar gaire en detalls sobre el tipus d'espai on hauria de tenir lloc.

• La posició relativa d'entrevistador i entrevistat tampoc estarà sotmesa a restriccions importants. Predominaran les recomanacions vagues relatives a la distància entre tots dos interlocutors o a la seva posició durant el diàleg.