Introducció al comerç electrònic

  • Miquel Soriano Ibáñez

    Miquel Soriano Ibáñez

    Doctor enginyer de Telecomunicació per la UPC. Actualment és professor titular del Departament d'Enginyeria Telemàtica de la UPC. Ha participat en 15 projectes amb empreses i 6 projectes públics de recerca. Ha publicat més de 40 articles internacionals.

PID_00160558
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars dels drets.

Introducció

En els darrers anys tant a la literatura especialitzada com en el món quotidià hi ha hagut diferents interpretacions i significats del comerç electrònic o e-commerce.
Habitualment s'interpreta com a comerç electrònic aquelles operacions de compra i venda de productes i serveis per mitjà d'Internet. Però el concepte de comerç electrònic és molt més ampli i no es restringeix únicament a l'entorn d'Internet. De fet, molts aspectes del comerç electrònic s'han anat introduint en els darrers vint-i-cinc anys. Es tracta d'un concepte multidisciplinari que afecta la manera en què es desenvolupen les interaccions, negociacions amb els clients, pagaments, relacions amb la cadena de proveïdors, i requereix un nou marc legal. Segons l'Associació Francesa per al Comerç i els Intercanvis Electrònics (AFCEE), el comerç electrònic és el conjunt de relacions intangibles que mantenen els agents econòmics. Aquesta definició engloba qualsevol transacció, ja sigui via Internet, telefònica, xarxes bancàries, etc., i qualsevol mètode de pagament independentment que s'utilitzin diners físics o electrònics.
És evident que l'ús d'Internet ha impulsat molts negocis per mitjà de la xarxa. Aquest fet representa un repte important, atesa la manca de seguretat inherent. Per tant, per a desenvolupar el comerç sobre Internet són necessàries una sèrie de mesures i mecanismes per a oferir els nivells de seguretat adients.
Inicialment les estructures de comerç electrònic estaven desconnectades del servei d'administració (en anglès, back office). Actualment és inútil tenir arquitectures aïllades dels processos interns de l'organització. És absolutament necessari integrar els sistemes ERP amb les aplicacions de comerç electrònic, fet que permet de gestionar millor les relacions amb els clients depenent de les seves preferències i la cadena de subministraments.

Objectius

En els materials didàctics d'aquest mòdul l'estudiant trobarà les eines necessàries per a assolir els objectius següents:

  1. Comprendre els diferents sistemes que componen una arquitectura de comerç electrònic.

  2. Entendre les diferents modalitats de comerç electrònic depenent dels participants.

  3. Conèixer la finalitat de l'intercanvi electrònic de dades (EDI, Electronic Data Interchange) i la seva evolució integrant-se al món Internet.

  4. Obtenir uns coneixements bàsics dels aspectes legals que envolten el comerç electrònic.

  5. Conèixer la manera en què el comerç electrònic facilita la relació de l'empresa amb els seus clients i proveïdors.

1.El concepte de comerç electrònic

El creixement progressiu de la societat de la informació ens porta a una societat en què el pes relatiu del sector de les tecnologies de la informació i comunicacions (TIC (1) ) és cada vegada més gran. En l'anomenada societat de la informació, el benestar i la riquesa generada depenen cada vegada més de la producció, transformació, difusió i consum de la informació mitjançant la utilització de dispositius informàtics i xarxes de telecomunicacions. En conseqüència, el desenvolupament d'aquesta nova societat exigeix un nivell cada vegada més gran de coneixements tecnològics per part de persones que generen, transformen, difonen i fan servir aquesta informació.
El comerç electrònic és possiblement una de les més visibles i poderoses escenificacions de la societat de la informació. La convergència de les tecnologies de la informació (TI (2) ) i els mecanismes econòmics ha obert un ventall d'oportunitats tant per a compradors com per a proveïdors, ha provocat una reorganització dels processos econòmics i comercials, i ha generat un nou paradigma de negocis.
Les xarxes telemàtiques, en general, i Internet, en particular, canvien hàbits en els mercats de consum i en les relacions entre tots els participants de la cadena de valor.
Els canvis tecnològics s'introdueixen a una velocitat que en dificulta el seguiment. De fet, la paraula nou/nova ha passat a formar part del llenguatge quotidià: noves tecnologies, nova economia, nous perfils professionals, nou marc reglamentari, etc.
La gestió de l'empresa en la nova economia es fa en xarxa, internament i en relació amb els clients i proveïdors. Les empreses en xarxa tenen la seva pàgina web, en què defineixen els seus productes, i a què accedeixen els clients per a fer les ordres de compra i els proveïdors que proposen qualitat i preus.
Al final dels noranta, va aparèixer el concepte de negoci electrònic (e-business), com una manera d'entendre l'adaptació de l'empresa al món digital. El motor del món empresarial depèn cada vegada més de l'evolució de les noves empreses d'Internet o Internet business. El concepte que als anys vuitanta va ser batejat com a noves tecnologies ha acabat originant una "nova economia".
El comerç electrònic es pot definir, en un sentit ampli, com qualsevol forma de transacció o intercanvi d'informació comercial basada en la transmissió de dades sobre xarxes de telecomunicació.
És a dir, el comerç electrònic no solament inclou la compra i venda electrònica de béns, informació o serveis, sinó també l'ús de la xarxa per a activitats anteriors o posteriors a aquestes com són la publicitat, la cerca d'informació sobre productes, proveïdors, etc., l'atenció al client abans i després de la venda, etc.
Perquè el comerç electrònic es desenvolupi cal crear un ambient de confiança per a tots els participants. Per a aconseguir-ho, cal disposar de mecanismes i sistemes de protecció contra la pirateria, falsificació i delinqüència informàtica per mitjà de la introducció coordinada de tècniques criptogràfiques, de targetes intel·ligents i tècniques de protecció del copyright.

2.Tipus de comerç electrònic

En el comerç electrònic participen com a actors principals les empreses, els consumidors i les administracions públiques. Per tant, es pot parlar de diversos tipus de comerç electrònic depenent del tipus d'agents econòmics que hi intervinguin i del tipus de relació establerta.
En el gràfic següent veiem les diferents possibilitats de relació:
Figura 1
Figura 1

  • Comerç administration-to-administration (A2A)

    Es tracta de la relació entre administracions. En un model com el present a l'Estat espanyol, amb diferents administracions públiques (estatal, autonòmica, municipal), aquesta relació assumeix una importància capital. Cal dir que possiblement aquesta relació no és pròpiament de comerç electrònic o, si més no, no sempre ho és, però és evident que, com més ampli sigui el ventall de ciutadans que fan ús de xarxes de telecomunicacions, més gran serà el desenvolupament del comerç electrònic.

  • Comerç business-to-administration (B2A)

    En aquest cas, l'Administració és el client. Les administracions públiques no solament actuen com a agents reguladors i promotors del comerç electrònic sinó també com a usuàries, per exemple, en els procediments de contractació pública o de compres per a l'Administració. Aquesta categoria cobreix totes les transaccions entre les empreses i les organitzacions governamentals.

  • Comerç business-to-business (B2B)

    Engloba les transaccions comercials entre empreses. Aquest concepte no és nou, ja a mitjans dels setanta apareix l'EDI. En general, es tracta de relacions estables de manera que els costos derivats de la instal·lació d'aquests sistemes queda justificada. D'alguna manera, podríem considerar el B2B com l'evolució del negoci entre empreses utilitzant les oportunitats que proporciona la globalització, interacció i reducció de cost dels moderns mitjans de comunicació (Internet).

  • Comerç business-to-consumer (B2C)

    El comerç B2C és el que tracta de les relacions entre un comprador i una empresa per mitjà d'una xarxa de telecomunicacions. Malgrat que actualment el volum de negoci en aquest tipus de comerç electrònic no és tan elevat com caldria esperar, les previsions són optimistes. La possibilitat que tenen les empreses d'oferir els seus productes a un potencial de públic tan elevat i a uns costos relativament baixos fa que cada dia hi hagi més oferta. Si, a més, afegim el fet que hi ha diferents productes en suport digital (música, vídeos, llibres, programari, etc.) que eliminen les barreres físiques pel fet que tota la transacció es pot fer a la xarxa, la facilitat de la venda en línia sembla garantida.

    De totes maneres, sovint la manca de seguretat en algunes implementacions de les botigues en línia, el problema de la pirateria dels productes en suport digital o simplement el desconeixement dels usuaris sobre els mecanismes de seguretat que hi ha fan que el desenvolupament del B2C sigui més lent del que semblaria lògic.

  • Comerç consumer-to-consumer (C2C)

    Aquest tipus de comerç electrònic és el que posa en contacte diferents usuaris per a la compravenda d'articles. Trobem diferents manifestacions d'aquest comerç. El primer cas seria el de les webs de subhastes que actuen d'intermediàries per posar en contacte diferents usuaris amb necessitats complementàries. Un segon cas seria el de les aplicacions Peer-to-Peer que permeten de compartir informació entre diversos usuaris de la xarxa.

  • Comerç administration-to-consumer (A2C)

    Aquest tipus de comerç electrònic considera les relacions del ciutadà amb l'Administració. En l'àmbit de l'Estat espanyol, l'exemple més clar ha estat el lliurament de declaracions de renda per Internet.

3.EDI

Tradicionalment l'objectiu d'EDI ha estat reemplaçar formes de negoci tradicionals com factures, ordres de compres, etc., pels seus equivalents en format electrònic.
Així, podem definir l'EDI com la transferència entre ordinadors d'informació comercial en format estandarditzat per a facilitar l'adquisició, classificació, cerca, consulta...
L'intercanvi d'aquesta informació es fonamenta en unitats bàsiques anomenades missatges o conjunt de transaccions que habitualment fan referència a documents estàndard de negoci. Amb el pas del temps, s'ha arribat a una sèrie de formats de transaccions estandarditzats que cobreixen un gran ventall de necessitats de comunicacions en el món dels negocis. Molt sovint els documents intercanviats entre una empresa i els seus clients i/o proveïdors són gairebé idèntics. L'existència d'EDI va eliminar la necessitat de tornar a introduir aquestes dades, facilitant l'ordenació i simplificant la selecció i comparació automàtica d'informació. EDI estableix un flux de transaccions entre els participants. Un d'aquests participants omple un document electrònic, que és enviat cap al destinatari, habitualment per mitjà d'una VAN.
El procediment mitjançant el qual es passa informació d'un sistema informàtic a un altre es divideix en els passos següents:
1) Formatació de les dades d'acord amb els requeriments del protocol EDI.
2) Establiment de la seguretat de la transmissió, d'acord amb uns procediments comuns.
3) Transmissió de les dades sobre una xarxa de telecomunicacions.
4) Recepció i descodificació interna del format per la organització receptora del missatge.
Els dos estàndards més importants, ANSI X.12 i UN/EDIFACT, proporcionen controls bàsics per a garantir la integritat de les transaccions i la correcció del format de dades. ANSI X.12 és l'estàndard més utilitzat als Estats Units i al Canadà, mentre que EDIFACT és la norma més utilitzada a Europa. Tots dos sistemes defineixen un llenguatge alfanumèric per a l'organització de documents en format electrònic. Els elements que contenen els documents estan constituïts per dades elementals comunes a tots els sectors (ordres de compres, instruccions de pagament, etc.). La combinació d'aquestes dades elementals permet de generar segments de dades organitzats d'acord amb unes determinades normes. Les diferències entre els dos estàndards estan en les normes sintàctiques, les definicions dels elements de les dades i els procediments emprats per a donar seguretat als intercanvis. En tots dos casos, l'estructura de control i transmissió ANSI X12 i EDIFACT consta de tres sobres electrònics de diferents mides ubicats un dins l'altre. La figura següent mostra l'estructura dels dos estàndards.
Figura 2
Figura 2
Cadascun d'aquests nivells (intercanvi, grup funcional o d'intercanvi i conjunt de transacció o missatges) conté unes capçaleres i cues que proporcionen una estructura de control bàsic per a EDI i paràmetres crítics per al reconeixement dels missatges intercanviats.
A grans trets, els beneficis que tradicionalment aportava EDI es poden classificar en velocitat, exactitud i economia. A continuació es detalla una mica més aquests beneficis:

  • Millorar el servei al client.

  • Incrementar l'eficiència de les operacions internes.

  • Millorar l'exactitud i el control de la informació.

  • Facilitar el control financer.

  • Reduir les tasques de processament derivades de la reentrada de dades i evitar els possibles errors que això significa.

  • Reduir el temps dels cicles de comandes.

  • Reduir els costos administratius.

Encara que aquests beneficis poden semblar prou convincents, actualment hi ha menys acceptació d'EDI del que es preveia. Les connexions tradicionals d'EDI per mitjà de VAN són lentes i cares, de manera que moltes petites i mitjanes empreses (PIME) no ho poden assumir. Aquest fet, unit als baixos costos d'Internet i la seva alta accessibilitat, ha impulsat treballs de diferents organitzacions per a establir mecanismes que permetin d'adaptar EDI a Internet. Entre aquests documents, cal esmentar l'RFC 1767, que defineix el mètode per a empaquetar transaccions EDI X12 i UN/EDIFACT en sobres MIME.
El grup de treball Electronic Data Interchange-Internet Integration (EDIINT) ha centrat els seus esforços a intentar facilitar interoperabilitat entre venedors, específicament en les àrees d'integritat, confidencialitat, signatures digitals i no repudi. Aquest grup de treball ha elaborat, a més d'un document on es descriuen els requeriments per a Internet, "EDI Interoperable", els projectes "EDI segur basat en MIME" i "Transport HTTP per EDI segur". El primer es basa a encapsular les dades EDI en missatges MIME de manera que puguin ser transmesos posteriorment mitjançant SMTP (Simple Mail Transfer Protocol). D'aquesta manera es permet l'intercanvi de dades xifrades, amb signatura digital, i l'existència de rebuts o notificacions de recepció (MDN, Message Disposition Notification), que poden estar signats o no. El segon projecte "Transport HTTP per EDI segur" permet d'emprar HTTP com a mecanisme de transport en lloc de SMTP, afegint la possibilitat d'emprar TLS per a proporcionar serveis de seguretat.
XML/EDI consisteix en la combinació d'XML i EDI. En un missatge XML/EDI la informació EDI està explícitament etiquetada (XMLEDI, 1998). Les referències es poden fer via Internet a un DTD (Document Type Definition), que conté la declaració de l'estructura i valors de codi rellevants. D'aquesta manera un navegador amb capacitat de suportar XML ha de ser capaç d'entendre missatges XML/EDI. Aquests missatges poden ser transmesos via correu electrònic, web, VAN, etc.
L'ús d'XML/EDI facilita la incorporació de components com la signatura digital, instruccions d'encaminament, fulls de càlcul i documents multimèdia a un missatge EDI, gràcies a la capacitat d'XML.
La figura 3 mostra una possible aproximació a l'integració entre EDI i XML.
Figura 3
Figura 3

4.Aspectes legals

Per tal que el comerç electrònic pugui tenir una presència important en la societat, cal que hi hagi una legislació sobre aquesta activitat per a protegir els drets de totes les parts implicades. Per exemple, per a protegir tant el comprador com el venedor, cal establir unes condicions generals de contractació en una compravenda que hagin de ser acceptades abans de fer la comanda, i és necessari advertir al comprador i al venedor dels drets i obligacions que adquiriran en el moment de fer la compravenda.
D'altra banda, per a protegir els autors de continguts, és necessari resoldre les disputes sobre la protecció de la propietat intel·lectual. A més, la validesa i eficàcia dels contractes electrònics, el valor probatori de les signatures digitals i la protecció de les dades de caràcter personal són, entre d'altres, algunes de les activitats que cal legislar.
A més, donada la interterritorialitat del comerç electrònic, aquesta regulació jurídica és necessària tant en l'àmbit estatal com en l'àmbit internacional. Per a intentar resoldre aquests problemes han aparegut diferents lleis, tal com s'indica a continuació:

  • El Reial decret llei 1906/1999, de 17 de desembre, regula les condicions generals de contractació electrònica o telefònica com, per exemple, el tipus de rebut.

  • El Reial decret llei 1828/1999, de 3 de desembre, estableix el Reglament del Registre de Condicions Generals de la Contractació. Aquest reglament exigeix una sèrie de garanties per a l'entitat que ofereix els productes o serveis. És obligatori informar de totes les clàusules del contracte i de les condicions generals.

Molt sovint, el comerç electrònic fa servir grans bases de dades amb informació personal. És habitual que aquestes bases de dades es vagin creant a partir de la interacció amb els clients.

  • La Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal (LOPD) estableix la necessitat del consentiment del comprador o de tenir en compte qüestions sobre els drets de rectificació, accés i cancel·lació de les dades recopilades en cas que estiguem emmagatzemant dades personals per al seu tractament automatitzat.

  • A més, cal adoptar les mesures de seguretat que estableix el Reial decret llei 994/1999, d'11 de juny, per a fitxers que contenen dades de caràcter personal.

Actualment, la tecnologia permet en molts casos la còpia i reproducció de les creacions intel·lectuals sense gaire dificultat. La protecció de la propietat intel·lectual esdevé cada vegada una necessitat més patent.

  • La Llei de propietat intel·lectual (3) i la Llei 5/1998, de 6 de març, estableixen el marc per a protegir els drets d'autor. Aquesta llei afecta en gran mesura el comerç electrònic, ja que l'article 10 de la llei estableix que són objecte de propietat intel·lectual totes les creacions originals literàries, artístiques o científiques.

  • El Reial decret llei 14/1999, de 17 de setembre, regula la signatura electrònica en el dret estatal. Aquesta llei atorga a la signatura electrònica el mateix valor jurídic que a la signatura manuscrita. El concepte ampli de signatura que es recull en l'article 2 d'aquesta llei fa que sota aquest concepte tinguin cabuda tècniques molt simples i de poca seguretat, de manera que no aporta res a la integritat del missatge (necessari per a provar la signatura d'una persona) i, per tant, el valor probatori en un judici és nul.

  • El Ministeri de Ciència i Tecnologia ha elaborat un Projecte de llei de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic (LSSI, febrer 2002), incorporant la Directiva 2000/31/CE del Parlament Europeu (8 de juny de 2000). Aquesta Directiva té com a objectiu contribuir al correcte funcionament del mercat interior, garantint la lliure circulació dels serveis de la societat de la informació entre els països membres. Una aportació controvertida ha estat la incorporació de la Directiva 98/27/CE del Parlament Europeu que otorga a jutges i Administració la possibilitat de tancar o suspendre els serveis d'una pàgina web.

5.Explotació de les dades que proporciona el comerç electrònic

El canvi cultural i tecnològic viscut els darrers anys ha afectat tant l'empresa com les seves relacions amb l'entorn (clients, proveïdors i col·laboradors), de manera que han aparegut nous mètodes i conceptes empresarials. L'increment de la globalització dels mercats, l'augment de les oportunitats de negoci aparegudes a l'ombra d'Internet i les tecnologies associades, i la pressió competitiva requereixen l'ús de solucions especialitzades. Com a conseqüència d'aquests factors competitius, les empreses s'han d'esforçar en les relacions amb els seus clients i subministradors, fet que causa l'aparició dels conceptes de gestió de la cadena de subministrament (4) (SCM) i gestió de la relació amb el client (5) (CRM).
La figura 4 mostra l'estructura global d'una solució de comerç electrònic
Figura 4
Figura 4

5.1.Gestió de la cadena de subministrament

La gestió dels processos productius es fa mitjançant la planificació i control de tots els recursos utilitzats en el procés, ja sigui mà d'obra, maquinària, capital, materials, etc.
Habitualment, una sola empresa no transforma la matèria primera en béns per al consumidor final. La transformació requereix la realització de diferents processos i la col·laboració de diferents companyies amb l'objectiu de subministrar un producte o servei al consumidor final. L'optimització de la producció s'aconsegueix mitjançant una gestió adequada dels processos productius.
La cadena de subministraments inclou totes les activitats i processos necessaris per a complimentar les peticions dels clients en forma, lloc, termini i cost, incloent-hi des de l'aprovisionament de matèries primeres fins al servei al client.
Per tant, la cadena de subministraments té tres variables crítiques:

  • Flux de materials

  • Flux d'informació, principalment de forma electrònica

  • Transferència de fons

La gestió de la cadena de subministraments (6) permet de controlar tots els processos de la cadena i, mitjançant la utilització de les TIC, integrar i sincronitzar la informació i els processos propis de l'empresa amb els de clients i proveïdors.
La gestió de la cadena de subministraments –lliurar el producte adequat, en el lloc correcte, en el moment oportú i al preu correcte– és un dels motors fonamentals en la transformació de negocis.
Els components dels sistemes de gestió de la cadena de subministraments han d'estar totalment integrats perquè facin la seva tasca de manera eficient. Aquesta integració ha de cobrir tres aspectes:

  • Els processos interns de l'SCM

  • Els clients i proveïdors

  • La resta de sistemes de gestió interna de la companyia mantinguda amb els ERP

5.2.Gestió de la relació amb el client

En les transaccions comercials, les dades procedents del client constitueixen una font d'informació molt important, per això han de ser "recollides", analitzades, emmagatzemades, tractades i explotades a fi i efecte de preveure les noves necessitats i canvis de comportament. El comerç electrònic juga amb avantatge respecte al comerç tradicional ja que, com que els processos de compravenda es fan per mitjà de dispositius electrònics, el primer pas, la recollida d'aquestes dades, és força simple d'implementar.
La gestió de la relació amb el client (7) és una estratègia de gestió que permet d'establir una sèrie de procediments per a determinar la gestió òptima de la relació de l'empresa amb els seus clients, i tenir una visió global de la informació de relació amb ells.
Aquesta figura mostra la valoració que fan les empreses dels avantatges que proporciona CRM.
Figura 5
Figura 5
Per tant, CRM és una filosofia de negoci basada en el client i, en conseqüència, la informació que se li dóna ha de ser personalitzada.
L'objectiu de la CRM és incrementar l'oportunitat de mercat millorant el procés de comunicació amb el client adequat, proporcionant l'oferta adequada per mitjà del canal adequat en el lloc i moment oportú.
Per tal d'identificar els principals tipus d'aplicacions programari CRM que hi ha disponibles actualment, és interessant de fer la distinció entre CRM operacional, CRM col·laboratori i CRM analític.
La figura 6 mostra la divisió per àrees de les diferents aplicacions del sistema d'informació d'una empresa:
Figura 6
Figura 6
5.2.1.El CRM analític
El CRM analític permet als usuaris d'analitzar les tendències generals de negoci en comptes de monitoritzar les transaccions de negoci dia a dia.
Per a analitzar de manera correcta les tendències de negoci i actuar d'acord amb els resultats trobats, cal un punt cèntric de data warehouse per als clients.
El data warehouse és un sistema d'emmagatzematge de dades procedents del procés d'extracció, filtratge i integració de la informació procedent de diferents subsistemes operacionals, amb l'objectiu d'aconseguir una plataforma única d'accés més senzill i d'informació consolidada, de manera que es faciliten funcionalitats d'anàlisi global del conjunt de dades de l'empresa.
El Data Warehouse rep les dades del CRM operacional/transaccional, que són processades posteriorment amb eines de business intelligence, tal com s'indica en la figura de la pàgina següent.
Figura 7
Figura 7
5.2.2.El CRM operacional
El CRM operacional consta de les aplicacions que suporten les activitats diàries d'aquelles divisions de la companyia que habitualment interactuen amb els clients (vendes, màrqueting i serveis).
Un aspecte fonamental del CRM operacional és la possibilitat d'integrar-se amb les funcions financeres i recursos humans de les aplicacions ERP. Amb aquesta integració, s'implementa la funcionalitat d'extrem a extrem, des de la gestió inicial fins a l'ordre de transport.
Com s'ha esmentat anteriorment, un punt important d'un CRM és el fet de ser tècniques mesurables. Habitualment, el paràmetre que es mesura és el ROI (8) , és a dir, l'increment del marge de beneficis un cop s'ha implantat una solució CRM. En realitat, el concepte important és el C-CAM (9) , que consisteix a trobar una forma de quantificar, rastrejar i analitzar el valor d'un client a la llarga i avaluar l'impacte de decisions futures en aquest valor.

Resum

El nombre de negocis que es fan parcialment o totalment mitjançant la xarxa és cada vegada més gran. Hi ha diferents tipus de relacions, depenent del tipus de participants, però bàsicament el B2B i el B2C són els esquemes més utilitzats. Cal dir que, tot i que el B2C és molt més conegut en general, el B2B és el que té una presència més gran (aproximadament el 80% del volum de negocis electrònics es corresponen a aquesta modalitat). Hi ha altres formes, com el B2E, el B2A o el P2P, que a poc a poc aconsegueixen un grau d'implantació gens menyspreable.
La primera modalitat de comerç electrònic fou l'EDI. El cost d'implantació fou prohibitiu per a les petites empreses, però l'aparició d'Internet va provocar noves especificacions com l'OpenEDI que han facilitat l'accés a aquesta tecnologia a tot tipus de negoci. Les tendències actuals són la utilització d'XML/EDI.
Cal tenir en compte quan es desenvolupa un negoci a Internet que no solament cal un servidor web, sinó que totes les operacions que es facin han d'estar integrades a la resta d'aplicacions de l'empresa. D'altra banda, el comerç electrònic ha de permetre una relació amb els clients amb el màxim grau de personalització. Les tècniques CRM s'encarreguen d'analitzar i entendre les preferències dels usuaris a partir de les dades obtingudes en les interaccions que s'han tingut. Les tècniques SCM faciliten la gestió de comandes i la relació amb la cadena de proveïdors.

Activitats

1. Visiteu la pàgina http://www.bis.org. És el portal del Banc for International Settlements. Conté documents interessants relatius a transaccions financeres que utilitzen diferents mitjans de pagament als països del G-10. Llegiu el document "Electronic finance: An Overview of the Issues", escrit per S. Sato i J. Hawkins. (el podreu trobar a http://www.bis.org/publ/bispap07a.pdf).
2. Visiteu la pàgina http://www.fstc.org corresponent a Financial Services Technology Consortium. Podreu trobar descripcions de projectes realitzats a http://www.fstc.org/projects/index.php?status=4, com SDML Work Effort, Paces, Electronic Check, BIPS, i projectes en curs a http://www.fstc.org/projects/index.php?status=1.
3. Visiteu http://www.xmledi-group.com, pàgina del grup XML/EDI, on podreu trobar, entre d'altres, els documents "Guidelines for using XML for Electronic Data Interchange" i "The European XML/EDI Pilot Project".

Glossari

business-to-business
Intercanvi de productes, serveis o informació entre empreses.
Sigla: B2B
business-to-consumer
Part del comerç electrònic vinculada a la venda al detall.
Sigla: B2C
business-to-employee
Tipus de relació centrada en el treballador de la corporació que gestiona el portal.
Sigla: B2E
B2B
Vegeu business-to-business
B2C
Vegeu business to consumer
B2E
Vegeu business-to-employee
customer relationship management
Conjunt de tècniques que permeten a una empresa de gestionar les relacions amb els clients d'una manera organitzada.
sigla: CRM
CRM
Vegeu customer relationship management
Data Warehouse
Sistema d'emmagatzematge de dades procedents del procés d'extracció, filtratge i integració de la informació procedent de diferents fonts o subsistemes operacionals, amb l'objectiu d'aconseguir una plataforma única d'accés més senzill i d'informació consolidada.
EDI
Vegeu Electronic Data Interchange
EFT
Vegeu Electronic Fund Transfer
Electronic Data Interchange
Intercanvi de documents comercials (ordres de compra, factures, etc.) en format estandarditzat.
sigla: EDI
Electronic Fund Transfer
Sistema per a transferir pagaments electrònics entre entitats financeres, utilitzant xarxes privades.
sigla: EFT
enterprise resource planning
Eina estratègica que integra, sincronitza i facilita la gestió de moltes funcions fonamentals en una empresa (planificació del producte, compres, gestió d'inventaris, aplicacions financeres, etc.). Típicament els sistemes ERP utilitzen sistemes de bases de dades relacionals o hi estan integrats.
sigla: ERP
ERP
Vegeu enterprise resource planning
peer-to-peer
Tipus de transacció que permet a un grup d'usuaris que utilitza la mateixa aplicació d'estar connectats i compartir fitxers col·lectivament. sense que calgui un servidor central.
sigla: P2P
P2P
Vegeu peer-to-peer
return on investment
Quantitat que es recupera com a resultat d'una inversió.
sigla: ROI
ROI
Vegeu return on investment
SCM
Vegeu supply chain management
supply chain management
Conjunt de processos encarregats de la supervisió de la transferència de materials, informació i finances del proveïdor al client.
sigla: SCM

Bibliografia

Fredendall, L.D.; Hill, J.E.; Hill, E. (2000). Basics of Supply Chain Management. St. Lucie Press/Apics Series on Resource Management.
Martínez, A. (2001). Comercio electrónico, Firma digital y autoridades de certificación. Publicaciones Universitat Illes Balears.
Swift, R. (2001). Accelerating Customer Relationships. Prentice Hall.
XML/EDI working group (1998). Guidelines for using XML for Electronic Data Interchange. Disponible a http://www.xmledi-group.com.