Conceptes fonamentals

"Se considera obra colectiva la creada por la iniciativa y bajo la coordinación de una persona natural o jurídica que la edita o divulga bajo su nombre y está constituida por la reunión de aportaciones de diferentes autores cuya contribución personal se funde en una creación única y autónoma, para la cual haya sido concebida sin que sea posible atribuir separadamente a cualquiera de ellos un derecho sobre el conjunto de la obra realizada".

• Divulgació. S'entén per divulgació el fet de fer accessible l'obra al públic, en qualsevol forma, per primera vegada (art. 4 TRLPI). Només hi ha una divulgació i es tracta d'un acte molt rellevant. L'autor té la propietat intel·lectual pel simple fet de crear, però fins que divulga l'obra roman en l'esfera de la seva intimitat. Cap autor no renunciaria al dret de decidir quan vol exposar la seva obra davant dels ulls dels altres o, més específicament, del públic. L'autor decideix de la manera més sobirana si divulga o, al contrari, exercita el seu dret d'inèdit. Divulgar sense el seu consentiment és una de les infraccions més greus que es poden cometre. És part d'aquest dret decidir també la forma de divulgació.

• Anonimat. Relacionat amb el dret de divulgació i a tall de pont amb el següent en la llista, l'autor també és qui decideix si la divulgació "ha de hacerse bajo su nombre, signo o anónimamente".

• Paternitat o atribució. L'autor té, a tota hora i circumstància, dret a exigir que se'l reconegui com a tal.

• Integritat. L'autor pot "exigir el respeto a la integridad de la obra e impedir cualquier deformación, modificación o atentado contra ésta", sempre que "suponga perjuicio a sus legítimos intereses o atentado a su reputación".

• Modificació. L'autor pot modificar l'obra, encara que "respetando los derechos adquiridos por terceros y las exigencias de protección de bienes de interés cultural".

• Penediment. L'anomenat dret de penediment exemplifica molt bé el que s'ha dit sobre la tradició o cultura de dret d'autor, que veu en l'obra un instrument mitjançant el qual s'ha expressat la persona. La divulgació és un acte -un fet- irreparable. Però l'autor pot decidir retirar l'obra del comerç, encara que no "perquè sí". L'exercici d'aquest dret moral està subjecte a certes cauteles per a protegir interessos de tercers i evitar abusos. Hi ha d'haver un "cambio en las convicciones intelectuales o morales"; en segon lloc, l'autor ha d'indemnitzar i, a més, ho ha de fer prèviament, i en tercer lloc, si més tard l'autor decidís reemprendre l'explotació de l'obra, "deberá ofrecer preferentemente los correspondientes derechos al anterior titular de los mismos y en condiciones razonablemente similares a las originarias".

• Accés. L'últim dret moral és de caràcter instrumental. Segons aquest, l'autor podrà "acceder al ejemplar único o raro de la obra, cuando se halle en poder de otro, a fin de ejercer el derecho de divulgación o cualquier otro que le corresponda". Aquest dret, tanmateix, "no permitirá exigir el desplazamiento de la obra y el acceso a la misma se llevará a efecto en el lugar y de la forma que ocasionen menos incomodidades al poseedor, a quien se indemnizará, en su caso, por los daños y perjuicios que se le irroguen".

• Els que no són objecte de tutela post mortem. Són aquells que es concreten en decisions personalíssimes de l'autor, que ningú no pot prendre en el seu lloc. És el cas del dret a decidir si l'obra s'ha de fer "con su nombre, bajo seudónimo o signo o anónimamente" (art. 14.2 TRLPI), i també dels drets de modificació (art. 14.5 TRLPI) i penediment (art. 14.6 TRLPI).

• Els que són objecte de tutela post mortem. Tot i que, en rigor i com s'ha dit, també moren amb l'autor, s'estableixen mecanismes per a la seva defensa. Es tracta dels drets de paternitat (art. 14.3 TRLPI) i integritat (art. 14.4 TRLPI), que constitueixen el que podríem anomenar el nucli dur del dret moral. La seva durada és indefinida: no se subjecta a cap termini (art. 15.1 TRLPI: "sin límite de tiempo"). La defensa d'aquests drets queda a càrrec de la persona que hagi designat el mateix autor i, si no n'hi ha, dels seus hereus. En última instància, l'assumiran l'Estat, les comunitats autònomes, les corporacions locals i les institucions públiques de caràcter cultural (art. 16 TRLPI).

• El dret de divulgació. Aquest dret sobreviu l'autor -en el sentit indicat-, però només per temps limitat (setanta anys) i, a més, debilitat, ja que es pot forçar la divulgació per raons d'interès cultural (art. 40 TRLPI).

"Corresponde al autor el ejercicio exclusivo de los derechos de explotación de su obra en cualquier forma y, en especial, los derechos de reproducción, distribución, comunicación pública y transformación, que no podrán ser realizados sin su autorización, salvo en los casos previstos en la presente Ley".

• L'autor desconegut. Si l'obra és anònima o divulgada sota pseudònim, no podem prendre com a referència la vida de l'autor. En aquest cas, la durada també serà de setanta anys, però comptats a partir de la divulgació lícita de l'obra (art. 27.1 TRLPI). Es tracta, tanmateix, d'una solució d'urgència. Si abans de complir aquest termini s'arriba a saber qui és l'autor, s'aplicarà la norma prínceps.

• Les obres pòstumes i obres no divulgades d'autor ignorat. En la rúbrica de l'article 27 TRLPI apareix una referència a obres pòstumes, que es relaciona de manera gairebé immediata amb el número 2 del precepte. Es tracta, tanmateix, d'una rúbrica enganyosa. L'article 27 no es refereix en cap lloc a les obres pòstumes, que són les divulgades després de la mort de l'autor i a les quals s'aplicarà la regla general de setanta anys p. m. a. Encara que es tracta d'una qüestió confusa, probablement l'article 27 TRLPI s'ha d'entendre referit als casos d'obra no divulgada i d'autor ignorat.

• Obres en col·laboració i col·lectives. En aquestes, el problema deriva de l'existència de diferents autors. La solució consisteix a comptar el termini de setanta anys a partir de la mort de l'últim coautor supervivent (obres en col·laboració, art. 28.1 TRLPI) o a partir de la divulgació (obres col·lectives, art. 28.2 TRLPI). Això no obstant, si en aquest últim cas els autors estiguessin identificats, s'aplicaran els articles 26 o 28.1, és a dir, es farà el càlcul a partir de la mort de l'autor o, si escau, de l'últim supervivent. La durada dels drets sobre l'obra col·lectiva és independent dels drets sobre les diferents contribucions, a les quals s'aplicaran les regles generals de l'autoria individual o, si escau, en col·laboració (art. 28.2 2n. paràgraf TRLPI).

• Obres compostes i obres publicades per parts. En realitat, no hi ha norma especial per a l'obra composta. Simplement s'aplicaran els criteris generals, de manera independent, a l'obra preexistent i a la composta. Per al que sí hi ha norma especial és per a les obres publicades per parts, per a les quals l'art. 29 estableix la regla del còmput separat per a cada part o element.

• Independència. En exposar els drets d'explotació, hi va haver ocasió de destacar la seva independència (art. 23 TRLPI). Doncs bé, aquesta independència també es reflecteix en els límits o excepcions que els afecten. No hi ha límits "a la propietat intel·lectual" o "als drets d'autor" en general. Hi ha límits a drets concrets d'explotació (reproducció, distribució, etc.), ja siguin els afectats un, diversos o, fins i tot, tots.

• Beneficiaris. Els límits o excepcions no sempre s'estableixen, de manera indiscriminada, en favor de qualsevol persona. Alguns beneficien a tots. Però d'altres només beneficien determinats subjectes o categories de subjectes (per exemple, biblioteques públiques).

• Respecte als drets morals. En principi, els límits afecten drets d'explotació. Les activitats fetes a l'empara d'aquests han de respectar els drets morals. Aquest respecte es produirà en la mesura possible (per exemple, en citar ha d'indicar qui és l'autor, però inevitablement l'obra es fragmenta). Això no obstant, almenys hi ha un dret moral per al qual el respecte és gairebé absolut: el dret de divulgació.

• Fonamentació. Darrere dels límits, sempre hi ha d'haver una raó prou poderosa per a desposseir un propietari del dret a decidir sobre el que és seu. Sens dubte, el legislador és qui fa les valoracions i pren les decisions. Normalment, els límits responen a valors superiors, amb rang constitucional (llibertat d'expressió, dret a la informació, etc.), però no sempre és així. També poden respondre a simples interessos generals (seguretat, desenvolupament de procediments judicials o administratius, etc.), cas en què s'haurà d'accentuar l'excepcionalitat.

• Excepcionalitat i necessitat de control. La prova dels tres passos (three step test). La qüestió dels límits es podria abordar des de punts de vista diametralment oposats. Són els límits una excepció que treu a l'autor el que és seu o és la propietat intel·lectual l'excepció i els límits són un curs de tornada a la normalitat, que permet de restituir a la societat el que li pertany? La nostra tradició adopta el primer punt de vista. Els límits són excepcionals i així s'han de veure, tant en el moment de reconèixer-los com en el d'aplicar-los a la pràctica, sense portar-los més enllà del que la seva finalitat demani. La consciència que, objectivament, són una amenaça susceptible de ser mal utilitzada ha portat a l'establiment del que es coneix com a prova dels tres passos. Segons aquest test, els límits s'establiran només en casos especials, sense causar un perjudici injustificat als legítims interessos de l'autor i sense detriment de l'explotació normal de les obres afectades (art. 40 bis TRLPI). Aquesta prova funciona com a clàusula de salvaguarda o límit del sistema de límits.

• La llista té caràcter exhaustiu o tancat, de manera que no hi ha més límits que els previstos en aquesta. Això no obstant:

  • La declaració d'exhaustivitat afecta els drets de reproducció i de comunicació pública (vegeu considerant 32), i també el de distribució, quan depèn del de reproducció (vegeu art. 5.4 Dir.).

  • L'exhaustivitat queda en alguna mesura temperada per l'art. 5.3, o) Dir., col·loquialment conegut com a "clàusula de l'avi", que permet de conservar -només conservar- límits no inclosos en la llista i només per a l'entorn analògic.

  • També s'ha de tenir present que per programa d'ordinador i bases de dades hi ha sistemes de límits propis. En general, la Directiva de la Societat de la Informació ha respectat els límits previstos a Directives precedents.

• La llista és facultativa. Excepte en un cas en què l'excepció és obligatòria (art. 5.1 Dir.: còpies tècniques provisionals), no fa més que establir un elenc de possibilitats. Hauran de ser els estats els que decideixin quins dels límits o excepcions admeten i quins rebutgen. En principi, es pot suposar que hi haurà un alt grau de coincidència, almenys pel que fa a les formes d'explotació característiques de la societat de la informació. Això no obstant, per a pronunciar-se, s'haurà d'esperar a veure com incorpora la Directiva al dret espanyol. Sobre el paper, l'espai obert a les modificacions és important, d'aquí les crítiques que s'han fet a la pretesa harmonització.

• La primera solució consisteix a admetre la plena disponibilitat. En el que és patrimonial, l'autor podria transmetre en el sentit més estricte de l'expressió, servint-se dels mateixos mitjans jurídics que per a qualsevol altre tipus de béns. Hi hauria, així, la venda de la propietat intel·lectual, tant en bloc com dels diferents drets separadament. Si s'acollís aquesta solució, el cessionari de la propietat intel·lectual o dels diferents drets d'explotació passaria a ocupar una posició anàloga a la de l'autor, el qual hauria substituït i del qual, en definitiva, es podria oblidar.

• La segona solució possible passa per rebutjar la plena disponibilitat. La vinculació de l'obra a la persona no permetria una separació tan nítida entre els components moral i patrimonial, de manera que fins i tot el règim d'aquest es veuria afectat -contaminat- per les exigències d'aquell. L'autor mai no deixaria de tenir la condició de propietari fins i tot en el terreny del que és patrimonial. En altres paraules: ens trobaríem amb un propietari que no pot deixar-ho de ser per complet i amb un adquirent que no és sobirà.

• Subjecte i capacitat. Per a contractar sobre els drets d'explotació, s'apliquen les regles generals sobre capacitat d'obrar. Per tant, s'atendrà a l'edat del subjecte i a la naturalesa -dispositiva o no- de l'acte. Com és ben sabut, la plena capacitat s'adquireix en complir els divuit anys. L'article 44 TRLPI es limita a recordar, en línia amb l'article 319 CC, que l'anomenat menor de vida independent té plena capacitat per a disposar dels drets d'explotació sobre les seves obres.

• Objecte. Les futures obres. Es poden cedir drets sobre totes les obres, incloent-hi les futures. Però en aquest cas la cessió no tindrà efecte real i quedarà limitada al mer efecte obligatori. L'única cosa expressament prohibida és que l'autor pugui comprometre tota la seva possible futura producció. En aquest sentit, l'article 43.3 TRLPI sanciona amb la nul·litat "la cesión de derechos de explotación respecto del conjunto de las obras que pueda crear el autor en el futuro". La prevenció legal enfront dels compromisos de futur també es manifesta en l'article 43.4 TRLPI que, per a protegir la llibertat de creació (art. 20 CE) i, per tant, amb un fonament fins i tot més sòlid que l'anterior, prohibeix "las estipulaciones por las que el autor se compromete a no crear alguna obra en el futuro".

• Forma. Tota cessió, disposa l'article 45 TRLPI, s'haurà de formalitzar per escrit. Aquesta exigència, tanmateix, no és constitutiva. El contracte serà vàlid sigui quina sigui la forma en què es faci, si bé les parts es podran compel·lir a observar la forma escrita. Això no obstant, si el cessionari -precisament ell- no atén el corresponent requeriment, "el autor podrá optar por la resolución del contrato". Tot i que l'article 57 paràgraf 2n. TRLPI disposa que "las cesiones de derechos para cada una de las diferentes modalidades de explotación deberán formalizarse en documentos independientes", en realitat aquesta exigència es limita als contractes típics. Tornarem sobre aquesta qüestió en tractar aquests contractes.

• El dret o drets cedits o llicenciats. S'insisteix en el fet que els drets d'explotació són independents. La seva cessió -o, millor, concessió o llicència- també ho pot ser i ho ha de ser, encara que afecti tots els tipificats. Si ho pot evitar, l'autor no ha de cedir més drets que els necessaris perquè el cessionari pugui dur a terme l'explotació que pretén. En qualsevol cas, la cessió queda "limitada al derecho o derechos cedidos" (art. 43 TRLPI), sense que se la pugui estendre més enllà. L'autor pot cedir, o veure's obligat a cedir, tots els drets d'explotació. Tanmateix, s'hauran d'esmentar expressament en el contracte. Si no es fa així, s'aplicarà en favor de l'autor el principi de limitació de la cessió.

• La modalitat o modalitats d'explotació. El concepte de modalitat d'explotació és capital en relació amb el dret contractual d'autor. Una cosa són els drets i una altra les modalitats d'explotació de l'obra. Els primers ens parlen d'actes d'utilització relativament neutres. Els segons, en canvi, ens parlen ja de sectors d'activitat o de mercat. Saber, per exemple, que algú està interessat en el dret de distribuir és saber molt poc. Interessa conèixer quins actes en concret vol dur a terme: pretén vendre, llogar, prestar, etc.? I com? El principi d'identificació també regeix per a les modalitats, que s'hauran de consignar en el contracte "específicamente y de manera concreta". En un altre cas, s'aplicarà el principi de la menor transmissió: "la cesión quedará limitada a aquella [modalitat d'explotació] que se deduzca necesariamente del propio contracto y sea indispensable para cumplir la finalidad del mismo". Com podeu observar, la nostra legislació adopta un plantejament finalista, que converteix la pregunta per què en el nervi i mesura de tota cessió. La legislació espanyola, posant en relleu la naturalesa tutelar de la legislació de propietat intel·lectual, afegeix una restricció segons la qual les cessions no inclouen les "modalidades de utilización o medios de difusión inexistentes o desconocidos" en el temps d'aquella (art. 43.5 TRLPI). L'exclusió és imperativa i no admet cap pacte en contra. D'aquesta manera, si el desenvolupament tecnològic o l'evolució del mercat donen lloc a noves modalitats d'explotació, serà l'autor qui se'n beneficiï, fins i tot en el cas que hagués cedit tots els drets d'explotació cedibles. Aquest fet abona la tesi que en realitat l'autor mai no deixa de ser titular de la propietat intel·lectual, fins i tot en la seva faceta econòmica.

• L'àmbit temporal i territorial. El contracte també pot limitar l'abast de la cessió a un temps i territori determinats. En defecte de pacte, s'entendrà que la cessió és per cinc anys i només per al país on va fer-se el contracte. A la pràctica, tanmateix, serà rar que no hi hagi una previsió expressa que, sovint, estendrà la cessió a tot el temps de durada de la propietat intel·lectual (vida de l'autor més setanta anys, si s'aplica la norma bàsica) i, territorialment, a tots els països del món (i fins i tot més enllà, ja que ja hi ha contractes que al·ludeixen a l'espai exterior). Aquest tipus de clàusules són vàlides, encara que només si la cessió es produeix en el marc de les normes generals. En el cas dels contractes típics -que, per al seu àmbit, són imperatius- hi pot haver restriccions temporals (per exemple, deu o quinze anys en el cas del contracte d'edició o cinc en el de representació en exclusiva).

• El caràcter exclusiu o no. L'anomenada cessió es pot modular, finalment, segons el seu caràcter exclusiu o no exclusiu.

  • La cessió o llicència en exclusiva, que ha de ser expressa, atribueix al cessionari o llicenciatari una posició semblant -però no idèntica- a la que tenia l'autor que, en rigor, no substitueix. El cessionari, dins de l'àmbit de la cessió (dret, modalitat, espai, temps), tindrà "la facultad de explotar la obra con exclusión de otra persona, comprendido el propio cesionario" i, si no s'ha pactat el contrari, podrà "otorgar autorizaciones no exclusivas a terceros". Així mateix, la cessió exclusiva "le confiere legitimación, con independencia de la del titular cediente, para perseguir las violaciones que afecten a las facultades que se le hayan concedido" (art. 48 TRLPI). En vista d'aquestes disposicions, es podria pensar que, en efecte, el cessionari succeeix el cedent i passa a ocupar el seu lloc a tots els efectes, però no és així. El fet que la llei continuï parlant de "titular cedente" i mantingui la seva legitimació per a actuar indica que ni tan sols en la cessió exclusiva hi ha una transmissió plena o translació dels drets. Més aviat, es tracta d'una transmissió o successió de tipus constitutiu, en què el cedent, sense deixar de tenir la titularitat del dret cedit, crea sobre aquest i transmet nous drets al cessionari, de la mateixa manera que el propietari d'una finca crea i transmet drets reals limitats sobre aquesta. Entre els anomenats cedent i cessionari hi ha, doncs, una relació jurídica incompatible amb la noció d'autèntica transmissió. Aquest fet dóna a les cessions de drets d'explotació un component personal o intuitus personae i fins i tot fiduciari que convindrà tenir present.

    En aquesta mateixa línia, es pot assenyalar que l'article 48 paràgraf 2n. TRLPI imposa al cessionari en exclusiva un deure d'explotar: "Esta cesión constituye al cesionario en la obligación de poner todos los medios necesarios para la efectividad de la explotación concedida, según la naturaleza de la obra y los usos vigentes en la actividad profesional, industrial o comercial de que se trate". En la venda o cessió ordinària, qui adquireix no està subjecte a cap obligació d'aquest tipus. Una vegada ha dut a terme la contraprestació que li correspon, la seva propietat o domini és plena, sense necessitat de retre comptes a ningú ni d'actuar -també- en interès aliè. En canvi, en el cas de la propietat intel·lectual, fins i tot si pensem en la hipòtesi d'una cessió màxima (tot el temps, tot el món, tots els drets, totes les modalitats, exclusiva, etc.), l'anomenat cedent no desapareix d'escena i continua conservant la propietat intel·lectual, fins i tot més enllà de la faceta moral. L'autor -excepte per les limitacions a la disponibilitat- és propietari en sentit estricte. El cessionari, no.

    El cessionari exclusiu de drets d'autor pot "otorgar autorizaciones no exclusivas a terceros" (art. 48 TRLPI) però, en canvi, només podrà transmetre el seu dret "con el consentimiento expreso del cedente" (art. 49 paràgraf 1r. TRLPI), llevat quan la transmissió obeeix a la "disolución o cambio de titularidad de la empresa cesionaria" (art. 49 paràgraf 3r. TRLPI). La falta de consentiment, tanmateix, no afecta la validesa de la cessió, encara que aquesta no arribarà a alliberar qui la du a terme ("en defecto de consentimiento los cesionarios responderán solidariamente frente al primer cediente de las obligaciones de la cesión", art. 49 paràgraf 2n. TRLPI).

  • L'anomenada cessió no exclusiva, com el seu nom indica, permet de dur a terme els actes als quals es refereixi, però "en concurrencia tanto con otros cesionarios como con el propio cedente" (art. 50.1 TRLPI). En rigor, més que de cessió -un terme que, com hem vist, ja s'ha d'usar amb cautela en el cas de l'exclusiva-, s'hauria de parlar de simple autorització. Aquí no hi ha transferència de drets. L'anomenat cessionari no exclusiu no pot transmetre el seu dret, si és que se'n pot parlar, excepte en els casos ja coneguts de dissolució o canvi de titularitat de l'empresa cessionària.

"La cesión otorgada por el autor a título oneroso le confiere una participación proporcional en los ingresos de la explotación, en la cuantía convenida con el cesionario".

"La transmisión de derechos de autor para su explotación a través de las modalidades de edición, representación o ejecución, o de producción de obras audiovisuales se regirá, respectivamente y en todo caso, por lo establecido en las disposiciones específicas de este Libro I, y en lo no previsto en las mismas, por lo establecido en este capítulo".

• L'expressió "en todo caso" és singularment important perquè imposa els tipus contractuals especials, impedint el recurs a una cessió genèrica de drets, basada en les normes generals. Si es vol editar (és a dir, reproduir i distribuir) s'ha de formalitzar un contracte d'edició, subjecte a les normes pròpies d'aquest. No es poden cedir, sense més ni més, els drets de reproducció i distribució. La concreta i detallada reglamentació de l'edició no s'ha establert com una simple opció: és imperativa. I el mateix passa amb els altres contractes típics.

• L'expressió "en lo no previsto", en principi, no fa sinó subratllar la regla comuna de subsidiarietat, segons la qual, quan no n'hi ha prou amb les normes especials, s'ha d'acudir a les generals; de la mateixa manera que, quan els pactes callen, es recorre a la llei. Encara que no es digués, s'hauria de fer així. Això no obstant, convé tenir present que les regles generals solen tancar o expressar una lògica que fa que transcendeixin de la mera subsidiarietat. En aquestes es contenen els principis organitzadors del sistema (limitació de les cessions a la finalitat pretesa, remuneració proporcional, irrenunciabilitat de beneficis, etc.) i, per tant, en alguna mesura s'hauran de tenir presents fins i tot quan s'apliquin les normes especials. La relació entre especial i general no és tan mecànica com de vegades se suposa.

"Los derechos de autor son independientes, compatibles y acumulables con: [...] 3º. Los otros derechos de propiedad intelectual reconocidos en el Libro II de la presente Ley".

• No hi ha una remissió en bloc a tot el llibre I, només a algunes parts d'aquest, concretament, a les normes que tracten dels drets d'explotació (secc. 2a., cap. III, tít. II, art. 17 a 23) i dels límits materials o excepcions (cap. II, tít. III, art. 31 a 40 bis).

• La remissió és condicionada, només "en el que és pertinent". Importar normes des del llibre I fins al llibre II exigeix passar per la duana -diguem-ho així- d'una anàlisi de conformitat amb els principis i naturalesa del dret la regulació del qual es tracti de completar. Es podria rebutjar, així, alguna norma en principi aplicable per "no pertinent" i, en qualsevol cas, sempre s'haurà de procedir a la seva adequació al nou context.

• Presumpció de cessió de drets quan hi ha relació laboral o arrendament de serveis. Segons l'article 110 TRLPI, quan la interpretació o execució es du a terme "en cumplimiento de un contrato de trabajo o de arrendamiento de servicios", es presumirà que "el empresario o arrendatario" adquireix "los derechos exclusivos de autorizar la reproducción y comunicación pública previstos en este Título y que se deduzcan de la naturaleza y objeto del contrato". Es tracta d'una presumpció iuris tantum, paral·lela a l'article 51 TRLPI, encara que no coincident amb aquest. Hi ha pacte -i prova- en contra.

• Obligació de designar un representant per al grup. Per a simplificar una contractació que, en un altre cas, podria arribar a ser impracticable, l'article 111 TRLPI exigeix que "los artistas intérpretes o ejecutantes que participen colectivamente en una misma actuación" designin "entre ellos" un "representante para el otorgamiento de las autorizaciones" corresponents. La designació es farà per acord majoritari. Queden al marge de l'obligació els solistes i els directors d'orquestra i d'escena.

• Drets. Els productors tenen sobre el fonograma que materialitza la seva prestació drets econòmics que es poden enquadrar en les dues categories que ja coneixeu:

  • Drets exclusius (és a dir, drets d'"autoritzar o prohibir"): de reproducció (art. 115 TRLPI), comunicació pública (art. 116 TRLPI, d'acord amb l'STS d'1 de març de 2001; més posada a disposició interactiva) i distribució (art. 117 TRLPI).

  • Drets de simple remuneració: per còpia privada (art. 25 TRLPI) i per comunicació pública, malgrat tenir també el dret exclusiu, fet que no deixa de resultar vistós (art. 116.2 TRLPI). Recordeu que aquesta remuneració és "equitativa i única": compartida, per tant, amb els artistes.

  A diferència dels artistes i atès el caràcter empresarial de la seva prestació, els productors no tenen facultats de naturalesa moral.

• Durada i límits. Els drets dels productors duren cinquanta anys des de l'enregistrament o, si escau, des de la divulgació (art. 119 TRLPI, encara que subjecte a reforma en virtut de la Directiva de la societat de la informació). En matèria de límits (excepcions i limitacions), els drets dels productors estan subjectes a la remissió general que, per a tots els afins, efectua l'article 132 TRLPI a les regles previstes per al dret d'autor.

• Drets. El productor audiovisual té, sobre l'enregistrament, els mateixos drets patrimonials o econòmics que el productor del fonograma, sense perjudici dels que, si escau, hagi pogut adquirir sobre l'obra audiovisual si el gravat presenta aquesta condició.

  • Els drets exclusius reconeguts són els de reproducció (art. 121 TRLPI, més posada a disposició interactiva), comunicació pública (art. 122 TRLPI) i distribució (art. 123 TRLPI). La Directiva de la Societat de la Informació també els reconeix el dret de posada a disposició interactiva.

  • Així mateix, té drets de remuneració, per còpia privada (art. 25 TRLPI) i -compartit amb els artistes- per comunicació pública (article 122.2 TRLPI).

  • També se li atribueixen els drets d'explotació sobre "las fotografías que fueren realizadas en el proceso de producción de la grabación audiovisual" (art. 124 TRLPI).

  Per les raons ja conegudes, els productors d'enregistraments audiovisuals no tenen facultats morals.

• Durada i límits. La durada es fixa també en cinquanta anys des de l'enregistrament o, si escau, divulgació. Quant a límits (excepcions i limitacions), regeix la coneguda remissió de l'article 132 TRLPI.

• Drets. Són només econòmics, com en el cas dels productors. Segons l'article 126.1 TRLPI, les entitats de radiodifusió tenen el "derecho exclusivo a autorizar" la fixació de les seves emissions o transmissions; la reproducció de les fixacions; la ulterior retransmissió de les emissions o transmissions; la comunicació pública en llocs als quals s'accedeixi pagant una entrada, i la distribució de les fixacions de les seves emissions o transmissions. S'ha d'afegir el dret de posada a disposició interactiva, reconegut a la Directiva de la Societat de la Informació.

• Durada i límits. S'aplica el termini de cinquanta anys, computats des de l'1 de gener de l'any següent al de la "realización por primera vez de [la] emisión o transmisión" (art. 127 TRLPI). Per als límits (excepcions i limitacions), se segueix, una vegada més, la remissió de l'article 132 TRLPI, pel que fa als previstos per als drets d'autor.

• Atorguen als usuaris llicències d'utilització de les obres o prestacions protegides.

• Controlen la utilització aliena de les obres, de manera que prohibeixen les explotacions no autoritzades de les seves creacions i persegueixen les violacions d'aquest dret.

• Fixen la remuneració adequada a cada tipus d'explotació autoritzada i la perceben amb subjecció al que s'ha estipulat, segons les tarifes generals que tenen establertes per imperatiu legal o les tarifes específiques que el titular del dret pot fixar quan es tracta d'utilitzacions singulars de la seva obra, com és el cas d'una representació teatral o la inclusió d'una música en una pel·lícula.

• Reparteixen les remuneracions recaptades als titulars respectius de les obres o prestacions utilitzades.

• Exhibició o transmissió de pel·lícules i altres obres audiovisuals en sales comercials o per emissores de televisió. La SGAE, per exemple, cobra als exhibidors cinematogràfics un 2% sobre els ingressos bruts de la taquilla per aquest concepte.

• Còpia privada o cànon que fixa el TRLPI en l'article 25 per a compensar els titulars dels drets per les reproduccions que es duen a terme, en l'àmbit estrictament privat, de llibres, fonogrames i videogrames. Aquest cànon, com hem explicat abans, l'han de satisfer els fabricants i importadors de fotocopiadores, d'equips de reproducció d'àudio i vídeo i de cintes verges d'àudio i vídeo.

• Lloguer de vídeos, que es percep dels videoclubs i a favor dels autors i dels titulars dels drets connexos (artistes i actors). En aquesta modalitat, continuant amb l'exemple de la SGAE, la tarifa és una quantitat mensual que varia segons el nombre de còpies posades a disposició del públic.

• El droit de suite o dret de participació, que, com sabeu, dóna dret als autors d'obres d'arts plàstiques, com escultures, pintures, dibuixos i gravats, a percebre un percentatge (que actualment és del 3%) sobre el preu de revenda d'aquestes, sempre que aquest preu sigui igual o superior a 1.800 euros. Aquest dret ha estat objecte d'una Directiva europea que obligava a introduir algunes modificacions a la llei espanyola.

• En l'àmbit de l'assistència, concedeixen als seus associats pensions i ajuts, ofereixen assistència econòmica en casos de necessitat extrema, etc.

• En el cas de la promoció, atorguen beques i premis, donen subvencions per a gires, etc.

• L'accés a una llicència general d'ús, que d'una altra manera seria impossible o molt difícil d'obtenir. Penseu en la ingent quantitat de tràmits que haurien d'efectuar una emissora de ràdio i televisió o una discoteca per a demanar la informació i posterior autorització individual de tots i cada un dels titulars de les obres musicals que diàriament utilitza, comprenent els autors, hereus o cessionaris de les lletres i músiques, els intèrprets de totes i cada una d'aquestes obres i les companyies discogràfiques propietàries dels fonogrames que contenen aquests temes musicals.

• La consecució d'unes condicions generals homogènies per a la utilització de les diferents formes d'explotació que evitin l'arbitrarietat (tarifes generals, convenis sectorials, etc.) i permetin de conèixer a priori els termes i els imports establerts per als usos dels continguts intel·lectuals subjectes al dret d'autor, per a fer l'oportuna previsió pressupostària o avaluar els costos de la seva activitat empresarial.

• La SGAE i VEGAP s'integren al si de la CISAC (www.cisac.org). La SGAE, a més, pertany a BIEM (www.biem.org) i té subscrits convenis de representació recíproca amb més de cent setanta societats de gestió a tot el món, entre les quals hi ha les nord-americanes ASCAP, SESAC i BMI; les canadenques SODRAC i SOCAN; les europees AKM (Àustria), AEPI (Grècia), ARTISJUS (Hongria), BUMA i STEMRA (Holanda), EAU (Estònia), GEMA (Alemanya), IMRO (Irlanda), KODA (Dinamarca), MUSICAUTOR (Bulgària), PRS (Gran Bretanya), RAO (Rússia), SABAM (Bèlgica), SACEM i SACD (França), SIAE (Itàlia), SPA (Portugal), SUISA (Suïssa); les llatinoamericanes ACAM (Costa Rica), ACDAM (Cuba), ADDAF, AMAR i SBACEM (Brasil), APDAYC (Perú), ARGENTORES (Argentina), DIRECTORES i SACM (Mèxic), GESATCH (Xile); CASH (Hong Kong), JASRAC (Japó) i SAMRO (Àfrica del Sud).

• AIE i AISGE estan integrats a ARTIS (www.aepo-artis.org), d'àmbit europeu. La seva activitat s'orienta com a grup de pressió o lobby enfront de les institucions comunitàries, en defensa, promoció i major protecció dels seus interessos. Un exemple d'això el constitueix l'aprovació de la Directiva europea de terminis de protecció, amb la qual es va obtenir a favor dels artistes una major amplitud del termini de protecció i el reconeixement d'un nou dret en comunicació pública i lloguer. totes dues entitats formen també part de FILAIE (www.filaie.com), que integra les entitats de gestió d'artistes i intèrprets d'Iberoamèrica.

• EGEDA està integrada en l'Association de Gestion Internationale Collective des Oeuvres Audiovisuelles, AGICOA (www.agicoa.org), que té com a gairebé única finalitat la gestió concertada en l'àmbit mundial de l'explotació per cable dels enregistraments audiovisuals. Compta amb més de trenta membres, entre els quals hi ha les nord-americanes American Film Marketing Association (AFMA) i Motion Picture Association of America Inc. (MPA) i l'anglesa Compact Collections, que representen més de tres mil titulars de drets.

• CEDRO forma part d'IFRRO, Federació Internacional d'Organitzacions de Drets de Reproducció (www.ifrro.org), que aglutina més de noranta entitats de tot el món que es dediquen a la gestió dels drets derivats de la reprografia d'obres literàries i plàstiques, i també dels d'emmagatzemament i recuperació d'aquestes obres compreses en bases de dades electròniques. VEGAP també pertany a aquesta.

• Reforçar la legitimació de cada una d'aquestes societats en el seu dret intern, de manera que incloguin un repertori mundial d'obres i prestacions artístiques.

• Portar a la pràctica d'una manera efectiva i econòmicament viable la protecció, control i recaptació dels drets a tot el món. Només per mitjà d'aquests convenis es pot fer realitat l'exercici del dret de propietat intel·lectual. Insistim que no serviria de res a un autor espanyol que a Espanya es gestionessin eficaçment els seus drets si al país veí cap entitat amb prou estructura no pogués intervenir per a controlar les pràctiques de pirateria de les seves obres o l'ús incontrolat en els mitjans de comunicació. Per a fer possible aquesta gestió concertada, aquestes entitats, especialment les integrades al CISAC, disposen d'una sèrie de mitjans tècnics d'intercanvi d'informació sobre les obres existents, els seus autors i altres titulars (editors musicals), i també sobre l'entitat a la qual pertanyen. En podem destacar alguns:

  • La llista CAE. És un llistat mundial de compositors, autors i editors de música. És administrat per l'entitat SUISA de Suïssa, que la manté al dia i la publica periòdicament (quatre vegades l'any) per encàrrec de la CISAC. Conté entorn d'un milió i mig d'autors amb indicació de la seva entitat de gestió i uns tres-cents mil editors musicals. La llista CAE serà substituïda pròximament per un arxiu més complet, l'IPI (informació sobre les parts interessades).

  • La llista WWL (World Works List). Llista mundial d'obres musicals no teatrals. Conté dades dels títols, autors i editors i el percentatge de repartiment de drets que tenen establerts els seus titulars sobre cada obra. Inclou aproximadament 1.400.000 obres. Està administrada per l'ASCAP (Authors and Composers of America) en nom de la CISAC. Es publica dues vegades l'any. Serà substituïda en breu termini per la WID (Works Identification Database), que conté més d'un milió de títols, dins del sistema CIS, al qual ens referirem més endavant.

  • El codi ISRC (International Standard Work Code). És un número digital amb què s'identifiquen els fonogrames i videoclips musicals. Consta de dotze caràcters que representen el país (els dos primers), el primer propietari del suport (els tres següents) i la designació (els cinc restants).

  • Les fitxes internacionals. És un mitjà d'intercanvi directe de documentació entre societats. Conté dades sobre cada obra: títol, gènere, titulars. És una informació bastant detallada dels registres de cada societat.

  • El cue-sheet. És la documentació sobre les obres musicals utilitzades en obres audiovisuals que és objecte d'intercanvi entre les societats de gestió.

• Facilitar als usuaris, especialment als grans usuaris (organismes de ràdio i televisió, operadors de cable i fins i tot discoteques, hotels, bars, etc.), un mitjà àgil i segur per a accedir a una oferta mundial d'obres i serveis, amb l'establiment de contractes d'ús globalitzat de repertoris, en què s'inclouen clàusules de salvaguarda al seu favor per al cas que es donessin hipotètiques reclamacions d'algun titular dels drets pactats que no estigués representat per l'entitat de gestió contractant. Aquesta assumpció de responsabilitats permet de funcionar de facto com si els repertoris fossin realment complets i exhaustius.

• L'ISWC (International Standard Work Code), per a la identificació de les obres musicals. Serà com la matrícula o el passaport de les obres musicals, ja que se'ls dota d'una empremta digital que les identifica i que facilita el control de la seva utilització i el repartiment de drets.

• L'ISAN (International Standard Audiovisual Number), per a la identificació de les obres audiovisuals, en els mateixos termes que el codi anterior.