Noves tecnologies

  • Ramón Casas Vallés

    Doctor en Dret per la Universitat de Bolònia. Titular de Dret civil a la Universitat de Barcelona, en què dóna l'assignatura Propietat intel·lectual, optativa en la llicenciatura en Dret. Ha estat professor dels Estudis de Dret de la Universitat Oberta de Catalunya, amb què continua col·laborant com a professor del doctorat. Participa, com a coordinador o ponent, en diferents màsters i cursos de postgrau sobre propietat intel·lectual i matèries afins (entre aquests hi ha el Magister Lucentinus, de la Universitat d'Alacant, i el Curs de postgrau en dret de les tecnologies de la informació, d'ESADE). Autor de diferents publicacions en el camp del dret d'autor. Vocal permanent de la Comissió Mediadora i Arbitral de la Propietat Intel·lectual del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Vicepresident d'ALADDA (Associació Literària i Artística per a la Defensa del Dret d'Autor), secció espanyola d'ALAI (Association Littéraire et Artistique Internationale). Membre del Consell Assessor de Pe.I (Revista de Propiedad Intelectual).

  • Asunción Esteve Pardo

    Professora de Dret civil a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i des de fa tres anys dóna l'assignatura de Propietat intel·lectual a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la mateixa Universitat. Autora del llibre La obra multimedia en la legislación española i de diferents articles publicats en revistes espanyoles i estrangeres, ha donat cursos sobre propietat intel·lectual a l'Institut de Formació Continuada de la Universitat Pompeu Fabra i ha intervingut en diferents seminaris sobre aquesta matèria. És tutora d'estudiants de Dret de la UOC.

PID_00160779
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Objectius

Sobre la base del que s'ha tractat en els mòduls anteriors, i particularment el de "Conceptes fonamentals", ara es tracta de conèixer més detalladament el règim i les particularitats de la propietat intel·lectual en el context de les noves tecnologies. Els objectius, per tant, seran els següents:

  1. Entendre què ha canviat amb el desenvolupament i convergència de la informàtica i les telecomunicacions i adquirir consciència de les implicacions jurídiques del canvi.

  2. Conèixer el règim jurídic bàsic dels programes d'ordinador.

  3. Conèixer el règim jurídic bàsic de les bases de dades, tant quan assoleixen la consideració d'obres d'autor com quan no és així.

  4. Entendre la problemàtica associada a l'anomenada creació multimèdia.

  5. Adquirir algunes idees sobre l'estatut jurídic de les pàgines i llocs web.

  6. Conèixer el règim jurídic de les pràctiques més comunes a la Xarxa.

1.Presentació

El dret d'autor, i, generalment, la propietat intel·lectual, és una institució tecnodependent. Va néixer de la mà d'un avenç tecnològic (la impremta) i ha evolucionat al compàs del progrés. Cada salt ha plantejat reptes que han obligat a reajustaments importants. En aquest sentit, en una síntesi molt ajustada, podríem distingir tres etapes: La galàxia Gutenberg, el segle dels prodigis i la galàxia digital.

1.1.La galàxia Gutenberg

Les obres que s'hi prestaven s'explotaven mitjançant exemplars. Era el cas de les obres literàries (fullets, llibres, etc.), algunes plàstiques (gravats) i les musicals (partitures). Les altres s'explotaven de la mateixa manera com s'havia fet des de segles enrere: les pintures i escultures es venien i, en el seu cas, eren exhibides pels seus propietaris; la música s'executava en viu i en directe, i el mateix passava amb les obres dramàtiques, que es representaven als teatres. Va ser aquesta una llarga etapa de placidesa des del punt de vista tecnològic, la durada de la qual va permetre el desenvolupament i assentament de la indústria cultural, i també l'establiment de les bases ideològiques del que, al cap d'uns tres segles, seria el modern dret d'autor.

1.2.El segle dels prodigis

La primera llei de dret d'autor és, com sabeu, l'Estatut de la reina Anna d'Anglaterra, de 1709. En altres països les coses van ser més lentes. Generalment, no sense precedents molt rellevants, la majoria de les modernes legislacions europees es podrien situar entorn de la primera meitat del segle XIX. A la fi, hi havia una legislació adequada per al món creat a partir de la impremta i semblava que un solament s'hauria de preocupar d'aplicar-la de manera eficient. Tanmateix, la tecnologia no es deté. A mitjan segle XIX, es va iniciar una successió vertiginosa d'invencions i avenços que duraria un segle -prenguem convencionalment aquest lapse de temps- i que va malmetre qualsevol pretensió de tranquil·litat conceptual i legislativa. Van aparèixer mitjans i procediments per a fixar el que és efímer, tant en el cas del so (fonogrames) com en el de la imatge, o bé fixa (fotografia) o bé en moviment (cinematografia). Es va inventar la manera de transmetre, per cable i sense cable, sons (ràdio) i imatge (televisió) i es van posar a l'abast de tots, empreses i particulars, formidables màquines per a copiar i utilitzar tant obres literàries (fotocopiadora) com musicals i audiovisuals (aparells d'enregistrament i de reproducció en el sentit vulgar de l'expressió). Com es pot suposar, la propietat intel·lectual no es va poder mantenir immòbil davant d'aquesta allau i es va haver de procedir a reformes substancials no solament per a no sucumbir, sinó també, i sobretot, per a beneficiar-se del progrés.

1.3.La galàxia digital

Però, com queda dit, el desenvolupament tecnològic no es deté i la mateixa galàxia Marconi (la podem anomenar així?) seria ràpidament superada; superada per acumulació, ja que els nous avenços no eliminen necessàriament els anteriors. Durant la segona meitat del segle passat apareixeria la informàtica: aparells capaços de processar una quantitat ingent d'informació i programes capaços de fer-los funcionar i desenvolupar múltiples tasques. La nova tecnologia digital permetia d'expressar totes les obres i prestacions en un nou llenguatge extraordinàriament versàtil, que feia de la còpia una activitat fàcil i de resultats perfectes. Novament, els titulars de drets sobre obres i prestacions es trobaven davant d'una amenaça, aquesta vegada de proporcions majúscules. L'últim pas -fins ara- va venir de la convergència de la informàtica amb les telecomunicacions, que ha permès de transmetre la informació d'una manera quantitativament i qualitativament diferent de tot el que s'havia conegut anteriorment. Hem desembocat, així, en el que podem anomenar galàxia digital o, si es prefereix, galàxia Internet.
En aquesta nova galàxia, els programes d'ordinador ocupen un lloc preeminent. Són imprescindibles. Res no funciona sense aquests. Totes les obres i prestacions es poden digitalitzar. Tanmateix, en aquest format, l'accés i la utilització no són possibles sense l'ajuda d'un o diferents programes d'ordinador. El règim jurídic d'aquests es converteix, així, en un assumpte capital, una mena de coll d'ampolla normatiu. Conèixer-lo resulta, per tant, imprescindible. No menys important és, a aquests efectes, el règim jurídic de les bases de dades. No són aquestes, sens dubte, una novetat, ja que existeixen des de fa molt de temps. Tanmateix, la tecnologia digital els ha donat una altra dimensió i també les ha col·locat en un lloc central. La galàxia Internet no seria concebible sense bases de dades. D'altra banda, no és exagerat pensar que, en el futur, no hi haurà informació que no estigui en una base de dades. El règim d'aquestes és, així, un altre coll d'ampolla de l'anomenada societat de la informació. Imagineu un desert on tota l'aigua estigui en pous. Pot ser que l'aigua sigui del domini públic, però els pous, no. Les condicions per al seu ús serien, així, fonamentals.
Això no obstant, la galàxia digital no solament consisteix en programes i bases. El seu ingredient més visible és la xarxa. Els ordinadors estan interconnectats i es poden transmetre informació. És bàsic conèixer com es teixeix la xarxa i quin és el règim jurídic de les seves peces (llocs i pàgines web) i de les pràctiques més habituals (com, per exemple, l'establiment d'enllaços o links). Els programes, les bases de dades i Internet seran els temes que es tractaran en aquest mòdul.

2.Els programes d'ordinador

Un programa és un conjunt d'instruccions que fan que una màquina -l'ordinador- funcioni per a desenvolupar una tasca o proporcionar un resultat (vegeu la definició legal en l'art. 96.1 TRLPI). La seva elaboració pot ser molt costosa i, tanmateix, resulten extremadament vulnerables a la còpia, atesa la seva naturalesa digital. Qualsevol pot obtenir duplicats a un cost ridícul -el del suport- i frustrar o reduir sensiblement les expectatives de recuperació de la inversió i d'obtenció de beneficis.

2.1.L'opció pel dret d'autor: el programa com a obra literària

Tanmateix, inicialment, les coses no eren així. Els primers programes no es comercialitzaven de manera independent. Maquinari i programari eren objecte del mateix negoci. Els programes formaven part, físicament, de les màquines i, a més, normalment es feien a mida, per a clients concrets. La pirateria no constituïa llavors un problema seriós. Els fabricants o productors en tenien d'imposar el secret als adquirents per mitjà del contracte. Les dificultats van començar quan, als anys seixanta del segle passat i a causa d'exigències de la legislació anti trust americana, les grans companyies, concretament IBM, es van veure forçades a separar els seus negocis de maquinari i programari. A partir d'aquell moment, els programes es van començar a estandarditzar i comerciar en suports de fàcil maneig, com els disquets.
2.1.1.Protecció dominical
D'aquesta manera, es va plantejar un problema conegut: el d'uns creadors de béns intel·lectuals valuosos i vulnerables reclamant protecció dominical, és a dir, un dret exclusiu, per al producte del seu treball i inversions. Les possibilitats que s'havien de considerar eren tres, dues d'aquestes conegudes i una tercera per dissenyar:

  • Les patents, en què el programa es tracta com a invenció.

  • El dret d'autor, entenent que el programa és una obra.

  • La creació d'una tutela ad hoc de nou encuny, per la impossibilitat de subsumir la nova creació en cap dels règims coneguts de propietat intel·lectual (usant aquí aquesta expressió en l'ampli sentit al qual s'ha fet referència en el mòdul "Conceptes fonamentals").

2.1.2.Solució
Probablement, la solució ideal hauria estat la tercera, tant per raons dogmàtiques com, fins i tot, econòmiques. Tanmateix, tenia el seriós inconvenient d'exigir temps, una cosa que la indústria del programari no tenia. Per aquest motiu, es va estimar més acollir-se a un règim ja existent. I, en aquesta tessitura, l'elecció es va decantar pel dret d'autor. Potser no proporcionaria una protecció tan forta com la de les patents, però tenia alguns avantatges indubtables, que ja esteu en condicions d'apreciar. Entre aquests avantatges hi ha els de proporcionar una tutela automàtica i de gran extensió des del punt de vista internacional:

  • Automatisme de la tutela. Les patents no s'obtenen pel simple fet d'inventar. L'inventor ha de presentar una sol·licitud davant de l'oficina corresponent, que comprovarà si la invenció reuneix o no els requisits de patentabilitat. Només en cas afirmatiu es concedirà la patent. Per contra, com sabeu, la propietat intel·lectual -és a dir, el dret d'autor- no depèn de tràmits o formalitats administratives. Com diu l'article 1 TRLPI, la propietat intel·lectual sobre una obra correspon a l'autor "por el solo hecho de su creación".

  • Extensió internacional. Les patents es concedeixen per països determinats i per a països determinats. Qui en vulgui gaudir en més d'un país haurà de complir amb els tràmits en totes i cada una de les oficines de patents nacionals. El dret d'autor, en canvi, encara que sigui bàsicament nacional, disposa d'una estructura normativa internacional que, de fet, assegura protecció a tot el món, la qual cosa, ateses les característiques del producte, resulta essencial.

Entre un règim eficaç, però que obliga a passar per centenars d'oficines de patents, amb les complicacions i elevats costos consegüents, i un altre, potser menys robust, però que no exigeix cap tràmit i a més és gratis, no semblava que quedés molt d'espai per al dubte. Al final de la dècada dels setanta, algunes lleis van optar ja per considerar els programes com a obres objecte de dret d'autor. Aquest també va ser el criteri seguit per l'LPI espanyola de 1987, que va incloure els programes en la relació exemplificativa d'obres protegides de l'article 10.1 i, a més, els va fer objecte d'una regulació específica. Aquesta opció va ser ratificada després per la Directiva 91/250/CEE, sobre programes, i també per textos internacionals com l'ADPIC (Acord sobre els aspectes dels drets de propietat intel·lectual relacionats amb el comerç, de 1994, art. 10.1) i el TODA (Tractat de l'OMPI sobre dret d'autor, de 1996, art. 4). Tots aquests consideren els programes com a obres literàries.
2.1.3.Regulació
Es tracta, això no obstant, d'obres literàries molt especials que tenen poc a veure amb els presumptes clàssics inclosos en aquesta categoria. De fet, la seva regulació no és la general i comuna a la qual, en principi, haurien d'haver quedat sotmesos una vegada efectuada l'al·ludida equiparació. Els programes d'ordinador s'han inclòs en el dret d'autor, però amb normativa pròpia. En el nostre cas, aquesta normativa apareix continguda en els articles 95 a 104 TRLPI, resultants de la incorporació al dret espanyol de la Directiva sobre programes, de 1991, que ha estat deixada fora de perill per la recent Directiva de drets d'autor i afins en la societat de la informació (vegeu l'article 1.2).
L'especialitat és subratllada en l'article 95 TRLPI, segons el qual: "El derecho de autor sobre los programas de ordenador se regirá por los preceptos del presente Título y, en lo que no esté específicamente en el mismo, por las disposiciones que resulten aplicables de la presente Ley". Es tracta, doncs, d'una subsidiarietat condicionada, anàloga al que l'article 132 TRLPI estableix per als drets afins o connexos en relació amb els d'autor.
Activitat 1
Com veieu, les normes generals sobre dret d'autor només s'aplicaran en defecte de les específiques i "si resulten aplicables". Dit d'una altra manera, és possible que una norma comuna s'entengui incompatible amb els principis que informen el règim jurídic específic dels programes, cas en què no s'aplicarà. Per a entendre la problemàtica subjacent en aquesta norma, us podeu plantejar la qüestió següent: té l'autor d'un programa drets morals sobre aquest?
Les peculiaritats dels programes i del seu règim són tantes i, sobretot, tan importants que no pocs especialistes han vist amb recel la seva inclusió en el dret d'autor. No solament es tracta que constitueixi un cos estrany, sinó que també hi ha un risc de contaminació. Com podreu comprovar, els interessos de la indústria fabricant de programes tenen tal protagonisme en la seva normativa que aquesta s'ha pogut arribar a descriure com un dret d'autor sense autors.
2.1.4.Règim dominical
Fora d'això, la qüestió del règim dominical continua parcialment oberta, ja que, una vegada aconseguida la tutela del dret d'autor, hi ha una pressió considerable en favor de les patents. Això no obstant, ara com ara, els programes continuen sense ser patentables. O, almenys, això diu la llei. S'admet la possibilitat que un programa formi part d'un invent i, com a tal, sigui objecte d'una patent, però no que es pugui pantentar el programa com a tal: "Cuando los programas de ordenador formen parte de una patente o un modelo de utilidad gozarán, sin perjuicio de lo dispuesto en la presente Ley, de la protección que pudiera corresponderles por aplicación del régimen de la propiedad industrial" (art. 96.3 paràgraf 2n. TRLPI; recordeu, a més, la declaració general de compatibilitat en cas de concurrència, que apareix contingut en l'art. 3 TRLPI).
En qualsevol cas, la qüestió continua oberta i hi ha una considerable pressió dels fabricants de programes, els quals, després d'haver obtingut la tutela del dret d'autor, insisteixen en la via de les patents. En aquest sentit, ja hi ha una proposta de directiva sobre la patentabilitat de les invencions implementades en ordinador (20 de febrer de 2002), que s'haurà de seguir amb molta atenció.

2.2.L'objecte de la protecció

El dret d'autor protegeix el programa en qualsevol de les seves expressions possibles i en la seva totalitat. Aquesta simple afirmació resumeix el que, més detalladament, s'ha explicat en el mòdul "Conceptes fonamentals" sobre l'objecte del dret d'autor. Això no obstant, és oportú subratllar -si escau, repetir- alguns aspectes.
2.2.1.La separació forma-substància o continent-contingut
El dret d'autor, com sabeu, no pretén protegir la matèria bruta utilitzada pels creadors. Una altra cosa seria molt negativa per al progrés cultural de les societats. Les idees, fets i dades són i han de ser lliures. Aquest és un principi bàsic, declarat en alguns textos internacionals (ADPIC, TODA), però només implícit en el nostre TRLPI. És tan clar que no s'ha cregut necessària una menció expressa en l'article 10.1 TRLPI. En el cas dels programes, tanmateix, es fa aquesta menció. Segons l'article 96.4 TRLPI: "No estarán protegidos mediante los derechos de autor con arreglo a la presente Ley las ideas y principios en los que se basan cualquiera de los elementos de un programa de ordenador incluídos los que sirven de fundamento a sus interfaces" (vegeu els apartats 13 a 15 de la Directiva sobre programes).
L'expressa declaració d'una cosa sabuda i que no s'ha cregut que era necessària esmentar per a les altres obres resulta significativa. D'alguna manera, és un reconeixement que, en aquest cas, el risc de trencar la regla és real. La idea de narrar, en primera persona, un viatge per ultratomba no pot ser objecte de propietat, com tampoc fer-ho en hendecasíl·labs (forma que, per cert, algú va inventar). Ni tan sols començar per l'infern, continuar pel purgatori i acabar al cel (és una seqüència banal, almenys per als optimistes), o fer-se acompanyar per un gran poeta clàssic (qui sinó Virgili?). Tot això són idees i el que importa -el que té valor- és la forma, el desenvolupament expressiu. El cas dels programes d'ordinador no és exactament igual. En aquests, amb freqüència, el que és valuós és el mètode, la idea per a resoldre els problemes. La resta sovint és una simple qüestió d'habilitat tècnica i d'esforç, és a dir, d'allò que el dret d'autor no vol protegir. El principi de separació entre forma i substància no s'abandona, però interessa ser conscients que el tipus d'obra que ens ocupa tensa la corda i ho posa a prova.
2.2.2.L'admissió de qualsevol forma
Els programes són "secuencias de instrucciones o indicaciones" (art. 96.1 TRLPI), la protecció dels quals no depèn de la forma concreta que adoptin (art. 96.3 TRLPI). És indiferent el llenguatge expressiu. També el suport. Recordeu la declaració de l'article 10.1 TRLPI referent a això: es protegeixen totes les creacions originals "expresadas por cualquier medio o soporte, tangible o intangible". És indiferent, per tant, el llenguatge emprat. També la forma de fixació.

  • Codi font i codi objecte. Els programes s'escriuen normalment en un llenguatge d'alt nivell comprensible per als experts. Després es tradueixen a un llenguatge de baix nivell susceptible de ser entès per les màquines. En el primer cas parlem de codi font, comparat sovint amb una partitura musical; en el segon, de codi objecte o codi màquina. Però tots dos estan protegits com a formes expressives d'una mateixa creació.

  • Maquinari i programari. La seqüència d'instruccions, intangible, pot estar emmagatzemada electrònicament en un suport, però també és susceptible d'expressió física i tangible. Així passava amb els primers programes. No eren una cosa que s'afegia a la màquina: eren la mateixa màquina, de manera que el programa es canviava alterant la disposició de cables i connexions. També avui molts programes no estan expressats en bits, sinó en àtoms. Un xip és l'expressió física d'un programa. La protecció del dret d'autor s'estén, doncs, al programa, al marge que es presenti com a maquinari o com a programari.

2.2.3.Programari, programa i documentació annexa
Encara que fins aquí hem emprat les expressions programari i programa com a sinònimes, en realitat la primera és més àmplia que la segona. D'altra banda, la tutela es porta fins i tot més enllà, fins a incloure materials que, en rigor, són completament externs al programa.

  • Programari i programa. L'article 96.1 paràgraf 1r. TRLPI al·ludeix al programa d'ordinador en sentit estricte, però el paràgraf 2n., en el seu primer incís, amplia el concepte: "A los mismos efectos, la expresión programas de ordenador comprenderá también su documentación preparatoria". La documentació preparatòria no és el programa, sinó que expressa el treball previ, però la llei ha decidit la seva assimilació perquè ja s'hi han expressat les idees o solucions en què rau el valor principal del programa. Com explica el codi 7 de la Directiva sobre programes: "Este término designa también el trabajo preparatorio de concepción que conduce al desarrollo de un programa de ordenador, siempre que la naturaleza del trabajo preparatorio sea tal que más tarde pueda originar un programa de ordenador". Sabem que el dret d'autor protegeix les obres, encara que estiguin inacabades. Tanmateix, no s'ha volgut fiar a aquest principi -que al cap i a la fi no eximeix de l'anàlisi d'originalitat- la tutela d'un material tan valuós. Encara que la llei no ho fa, podríem distingir, doncs, entre el programa (estricte) i el programari (com a conjunt de programa més documentació preparatòria).

  • Documentació tècnica i manuals d'ús. El paràgraf 2n. de l'art. 96.1 TRLPI encara porta la protecció més enllà; en aquest cas, no per assimilació, sinó per equiparació: "La documentación técnica y los manuales de uso de un programa gozarán de la misma protección que este título dispensa a los programas de ordenador". Aquesta ampliació, tanmateix, resulta de justificació més difícil. La "documentación técnica" proporciona informació que pot ser necessària perquè un expert pugui dur a terme certes operacions (adaptacions, solució de problemes, etc.). El "manual de uso", destinat a usuaris comuns, explica com s'ha d'instal·lar el programa, manejar-lo i resoldre certs problemes. Tant en un cas com en un altre, i a diferència del que ocorre amb la "documentación preparatoria" és material elaborat a posteriori, una vegada que el programa ja ha estat creat. Es tracta, doncs, d'obres literàries en sentit estricte, la protecció de les quals no hauria de presentar cap particularitat en relació amb les regles generals.

Activitat 2
2.1. Per a captar l'abast d'aquesta equiparació i avançant explicacions que es donaran més endavant, us podeu plantejar qüestions com l'originalitat o la còpia privada. Qüestió: són objecte de propietat intel·lectual la documentació tècnica i el manual d'ús d'un senzill aparell de ràdio, sovint consistents en una quartilla doblada, amb escassos dibuixos i menys paraules, en múltiples idiomes?
2.2. Podeu fotocopiar el manual d'ús d'un aparell de vídeo? I el d'un programa?
2.2.4.El problema de les interfícies
Freqüentment parlem d'interfícies per a referir-nos als espais o superfícies de contacte entre màquines o programes, d'una banda, i usuaris, de l'altra. En aquest sentit, per exemple, són interfícies el teclat que ens permet de comunicar-nos amb l'ordinador o la imatge visualitzada en pantalla del conjunt de programes que configuren una pàgina o lloc web. En un altre sentit -no gaire llunyà, tanmateix, de l'anterior- l'expressió s'utilitza també per a designar aquelles parts que permeten el contacte i intercomunicació d'un programa amb altres programes i, generalment, amb el maquinari. El codi 10 de la Directiva sobre programes explica sobre això que: "La función de un programa de ordenador es comunicarse y trabajar con otros componentes del sistema de ordenador y con los usuarios y que, a tal fin, se exige contar con un sistema lógico y, cuando sea conveniente, físico de interconexión e interacción para permitir a los elementos de los soportes físicos y lógicos trabajar con otros soportes físicos y lógicos y con usuarios en la forma prevista". "Las partes del programa que establecen dicha conexión entre los elementos de 'software' y 'hardware' [afegeix el codi 11] suelen denominarse 'interfaces'".
El control dominical d'aquestes interfícies constitueix un punt de capital importància per al desenvolupament d'una indústria competitiva. Si es reconeix sobre aquestes un dret de propietat, la producció de programes i màquines capaces de relacionar-se i actuar amb els programes prèviament existents quedarà, de fet, sotmesa a l'autorització del corresponent titular. Només ell, o un altre amb la seva autorització, podrà produir aquest tipus de programes. El resultat podria ser un indesitjable monopoli, molt perjudicial per als interessos generals.
La qüestió va ser objecte de dura polèmica durant l'elaboració de la Directiva sobre programes, sense que s'arribés a una solució clara. L'article 1.2 de la Directiva (precedent de l'article 96.4 TRLPI, transcrit a sota) estableix el següent: "La protección prevista en la presente Directiva se aplicará a cualquier forma de expresión de un programa de ordenador. Las ideas y principios en los que se base cualquiera de los elementos de un programa de ordenador, incluidos los que sirven de fundamento a sus interfaces, no estarán protegidos mediante derechos de autor con arreglo a la presente Directiva". El millor que es pot dir és que es tracta d'una norma confusa. Afirmar que les idees i principis de les interfícies no es protegeixen no és gran cosa. De fet, se'ns furta la qüestió principal: estan o no protegides les interfícies com a forma d'expressió de part del programa? Probablement, teoria en mà, no hi ha més remei que donar una resposta positiva. Això no obstant, a la pràctica, les coses seran normalment molt diferents com a conseqüència de l'exigència d'originalitat (impossible quan forma i substància coincideixen) i de les excepcions legals als drets exclusius previstes per als programes.
2.2.5.Els requisits de protecció: originalitat
Com en el cas de qualsevol altra obra, l'única exigència que condiciona la protecció és l'originalitat. Com subratlla l'article 1.2 de la Directiva, en el seu incís final: "No se aplicará ningún otro criterio para conceder la protección". Dit això, aquí n'hi hauria d'haver prou amb una simple remissió a les idees o principis generals. Tanmateix, no és possible fer-ho, ja que en matèria de programes s'aplica una noció especial d'originalitat.
Com sabeu, la tradició del dret d'autor de l'Europa continental, a diferència de la del copyright, és bastant exigent en relació amb l'originalitat, a la qual és normal referir-se com l'empremta de la personalitat de l'autor. No es protegeix l'habilitat, tampoc l'esforç, només la creativitat si assoleix un determinat nivell relativament alt d'originalitat. D'aquesta manera, en els primers casos judicials europeus, alguns programes van quedar desprotegits. No superaven, es deia, el que qualsevol programador mitjà estava en condicions de fer. Aquestes decisions van sembrar l'alarma en la indústria, que -no sense raó- al·legava que, amb aquest criteri, la majoria dels programes quedarien fora de l'àmbit de la propietat intel·lectual. I per això, finalment, la Directiva va adoptar una noció d'originalitat a la baixa, establint en el seu article 1.3, primer incís, que "El programa de ordenador quedará protegido si fuera original 'en el sentido de que sea una creación intelectual propia de su autor'"; a la qual cosa s'afegia -i cobra així nou sentit- la taxativa afirmació, ja subratllada, que no s'aplicarà "ningún otro criterio" (art. 1.3 segon incís; vegeu codi 8).
Aquesta noció objectivament devaluada d'originalitat -més pròpia de la tradició del copyright que de la nostra- ha estat assumida per l'article 96.2 TRLPI. Ens trobem, així, en la nostra llei, amb dues nocions d'originalitat: la general (al·ludida, no definida, en l'article 10.1 TRLPI) i l'especial per a programes d'ordinador (i també per a fotografies segons hem vist en el mòdul "Conceptes fonamentals"). S'haurà de veure si aquesta duplicitat es manté o si, per contra, condueix a una contaminació o corrupció de la noció tradicional i comuna.
En un altre ordre de coses, també val la pena subratllar que els programes són creacions aplicades. El seu objecte no és acontentar els sentits, sinó desenvolupar determinades tasques. Generalment, la necessitat de satisfer una funció afecta totes les creacions aplicades, restringint l'espai perquè es manifesti l'originalitat (una escultura podrà tenir qualsevol forma, però una cadira, necessàriament, ha de servir per a seure-hi). La limitació afecta també els programes. Quan hi hagi una única manera de resoldre un problema -o una única manera eficient-, forma i substància coincideixen, l'originalitat es torna impossible i el programa, fins i tot essent-ho, no és susceptible de protecció dominical.
2.2.6.Versions successives i programes derivats. Els programes nocius
La protecció legal s'estén a les "versions successives" del programa, i també als "programes derivats" (art. 90.3 TRLPI). El dret a fer o autoritzar la realització d'aquestes versions i programes s'entén transmès per l'autor al "cessionari titular de drets d'explotació", llevat pacte en contra (art. 104 TRLPI). Queden fora de protecció els programes creats amb la finalitat d'ocasionar efectes nocius a un sistema informàtic (art. 90.3 TRLPI). En aquest últim apartat s'inclourien -encara que no solament- els virus informàtics.

2.3.La titularitat dels drets: autors i titulars

Qui té els drets sobre un programa? La resposta, una vegada que sabem que els programes es consideren obres literàries, és simple: l'autor. De fet, n'hi hauria prou amb una remissió a la normativa general. Però, una vegada més, com acabem de veure en matèria d'originalitat, els programes tenen regles pròpies. En principi, aquestes respecten els criteris fonamentals, encara que, de fet, tenen una dinàmica diferent que relega els autors a un segon pla, al que podríem descriure com l'anonimat de la indústria. Significativament, la rúbrica de l'article 97 TRLPI parla de "titularidad de los derechos", no d'"autores" o d'"autores y otros beneficiarios" (art. 5 TRLPI). Serà veritat que ens apropem al dret d'autor sense autors?
2.3.1.La norma prínceps i la seva negació
Com sabeu, l'autor és la persona física que crea l'obra (art. 5 TRLPI). Aquesta regla bàsica és també la primera aplicada als programes. Segons l'article 97.1 primer incís TRLPI: "Será considerado autor del programa de ordenador la persona o grupo de personas naturales que lo hayan creado". Fins aquí cap novetat. Tanmateix, la mateixa norma, afegeix immediatament: "o la persona jurídica que sea contemplada como titular de los derechos de autor en los casos expresamente previstos por esta Ley". Aquesta segona part de l'article 97.1 TRLPI representa una greu anomalia en el nostre sistema que, com sabeu, no admet l'autoria de les persones jurídiques. És cert que la norma no parla de "ser" autor, sinó de "ser considerado" com a tal. Tanmateix, aquesta mateixa formulació és la que apareix en l'article 5 TRLPI. L'anomalia és tan notable que només hi ha l'alternativa d'entendre-la en termes d'error o d'excepció.

  • Error? Era lògic que la Directiva europea sobre programes, la qual està inclosa en la redacció actual del TRLPI, preveiés la possible autoria de les persones jurídiques. Les directives són normes d'harmonització legislativa, entre els destinataris de les quals s'inclouen tant països de dret d'autor com països de copyright, que donen solucions diferents a la qüestió de l'autoria. Per aquesta raó, l'article 2.1 de la Directiva disposa que "Se considerará autor del programa de ordenador la persona física o grupo de personas físicas que lo hayan creado o, 'cuando la legislación de los Estados miembros lo permita', la persona jurídica que sea considerada titular". La legislació espanyola, tanmateix, no permetia aquesta possibilitat i, per tant, no hi havia cap necessitat d'al·ludir a l'autoria de les persones jurídiques; sobretot quan ja s'admet la categoria de les obres col·lectives. Es tractaria, doncs, d'un error derivat d'una mala comprensió de la Directiva; encara que, en no infringir-la, quedaria consagrat, a reserva potser de trobar arguments constitucionals per a donar suport al principi tradicional d'autoria.

  • O excepció? Segons la segona opció, els programes tindrien un règim d'autoria excepcional, conscientment adoptat en favor de les empreses productores de programari. Que no es tracta d'una relliscada ho confirmaria l'article 98.2 TRLPI, que comença dient: "Cuando el autor sea una persona jurídica". En una lectura una mica més cínica, l'article 97.1 2n. incís TRLPI seria només una glopada d'ingènua sinceritat en una legislació hipòcrita, basada en principis teòrics (art. 5 TRLPI) que aquesta mateixa s'encarrega de soscavar (art. 8 TRLPI) per a arribar a un escenari de facto molt diferent.

Decidir entre els termes de l'alternativa no és fàcil. Probablement, en la incorporació de la Directiva es va cometre un error (propiciat per la indústria del programari i els seus valedors). Això no obstant, és difícil sostreure's a la claredat de la norma. En qualsevol cas, importa molt evitar salvaguardar els principis tradicionals amenaçats per una normativa excepcional els principis de la qual poden acabar minant els fonaments del dret d'autor. Els programes, una vegada més, apareixen com un llogater incòmode. No és casual que, més d'una vegada, se'ls hagi aplicat la imatge del cavall de Troia.
2.3.2.Pluriautoria
Hi ha força programes que es creen individualment, però n'hi ha tants o més que són creats per un conjunt de persones. En aquest cas, es planteja l'habitual problema de l'organització de la pluralitat. Les fórmules són les ja conegudes i l'article 97 TRLPI s'hi refereix, encara que alterant (significativament?) l'ordre tradicional:

  • Obra col·lectiva (art. 97.2 TRLPI). Un programa pot ser una obra col·lectiva de les previstes en l'article 8 TRLPI. Probablement ho són la majoria dels programes que comunament utilitzeu. L'article 97.2 TRLPI, tanmateix, no content amb l'admissió de la possibilitat, afegeix que, en aquest cas, "tendrá la consideración de 'autor', salvo pacto en contrario, la persona natural que la edite y divulgue bajo su nombre" . S'afegeix, així, alguna cosa que l'article 8 TRLPI no diu, encara que sí que ho fa l'article 2.1 de la Directiva: "Cuando la legislación de un Estado miembro reconozca las obras colectivas, la persona física o jurídica que según dicha legislación haya creado el programa será considerada su autor". El que en l'article 8 TRLPI es manté encara en termes de titularitat de drets, en l'article 97.2 TRLPI, per efecte de la Directiva, s'aborda ja en termes d'autoria.

  • Obra en col·laboració (article 97.3 TRLPI). Aquesta és la regla bàsica en cas de pluriautoria. L'article 97.3 TRLPI es limita a admetre-la remetent-se implícitament a l'article 7 TRLPI.

2.3.3.Encàrrec d'obra i relació de treball
L'existència d'un encàrrec previ o d'una relació d'ocupació no afecten la condició d'autor. Però, com sabem, la segona situació sí que pot afectar la titularitat dels drets mitjançant una presumpció de cessió. En rigor, se l'hauria d'abordar en seu de contractació, com s'ha fet en el mòdul "Conceptes fonamentals", però ho farem ara, en obsequi de la sistemàtica legal. L'article 97.4 TRLPI disposa sobre això: "Cuando un trabajador asalariado cree un programa de ordenador, en el ejercicio de las funciones que le han sido confiadas o siguiendo las instrucciones de su empresario, la titularidad de los derechos de explotación correspondientes al programa de ordenador así creado, tanto el programa fuente como el programa objeto, corresponderán, exclusivamente, al empresario, salvo pacto en contrario". En aparença, es tracta d'una repetició de la solució general, continguda en l'article 51 TRLPI. Tanmateix, desconfieu de les repeticions. L'ordenament jurídic -i es tracta d'un axioma- és perfecte. No té buits ni incorre en reiteracions. Per tant, alguna diferència hi ha d'haver. Si llegiu en paral·lel totes dues normes, veureu immediatament les coincidències i diferències:

  • Primacia del pacte. Abans de tot, s'atendrà al que s'ha pactat. L'article 51 TRLPI ho destaca en el seu primer apartat, mentre que el 97.4 ho reconeix al final, gairebé de mala gana. Tanmateix, el principi és el mateix. En tots dos casos les normes legals són subsidiàries, en defecte d'acord.

  • Àmbit de la presumpció. En tots dos casos es presumeix que l'empresari adquireix per cessió drets exclusius. Però hi ha diferències, tant pel que fa als programes afectats com pel que fa als drets concrets i modalitats d'explotació:

  • Programes afectats. L'article 51.1 TRLPI al·ludeix a l'obra "creada 'en virtud de' una relación laboral". L'article 97.4 TRLPI es refereix a programes creats pel treballador "en el ejercicio de las funciones que le han sido confiadas o siguiendo las instrucciones de su empresario". Cap de les dues normes no cobreix tot el que pot fer un treballador. Si un conserge de Microsoft s'entreté dibuixant o s'estima més fer-ho creant programes és cosa seva. Però, probablement, l'article 97.4 TRLPI cobreix situacions que escaparien a l'article 51.1 TRLPI.

Activitat 4
4.1. Només per a il·lustrar el problema, podeu considerar un parell de qüestions. Què passa si el conserge de l'exemple crea un programa per a portar un control precís i exhaustiu de la gent que entra i surt de l'edifici?
4.2. I si a una secretària, amb coneixements avançats de programació i fins i tot titulació, a la qual sens dubte es paga només com a secretària, se li encarrega un programa per a portar la comptabilitat de l'empresa?

  • Contenció de l'abast de la cessió. L'article 51 TRLPI conté una regla interpretativa de caràcter finalista. Es presumeix que la cessió es limita al que és "necesario para el ejercicio de la actividad habitual del empresario en el momento de la entrega de la obra" (art. 51.1 TRLPI). A més, s'afegeix: "En ningún caso podrá el empresario utilizar la obra o disponer de ella para un sentido o fines diferentes" (article 51.3 TRLPI; vegeu també art. 51.4 in fine TRLPI: "finalidad y objeto del contrato"). No apareix res semblant en l'article 97.4 TRLPI, la qual cosa sembla que permet d'entendre que l'abast de la cessió és molt més gran.

Activitat 5
Novament, simplement a efectes il·lustratius, suposeu que un comptable, motu proprio o seguint ordres de la direcció, crea un programa per a portar la comptabilitat de l'empresa, sense que no es pacti res sobre els drets corresponents. Qüestió: es presumiran aquests cedits i, si escau, amb quin abast?
Òbviament, la solució de qüestions com les anteriors i, generalment, la mateixa especialitat del règim normatiu dels programes dependrà de la lectura que fem de la regla d'enfilada amb les normes generals o comunes a les quals, com sabeu, remet l'article 95 TRLPI quan un problema "no esté específicamente previsto". A l'empara d'aquest principi, potser es podrien reduir les distàncies entre els articles 51 i 97.4 TRLPI, renunciant a aprofundir en unes diferències en què, de vegades, ens delectem. Això no obstant, recordeu que les normes generals només "se aplican en la medida en 'que resulten aplicables'" (art. 95 in fine TRLPI). Fora d'això, no és clar que l'esforç integrador actuarà en el sentit d'aproximar el que és especial al que és general. Com es repeteix, també podria ocórrer que sigui la normativa general la que es contamini del que és especial.
2.3.4.Altres situacions
Els problemes d'autoria no previstos en l'article 97 TRLPI (per exemple, obra anònima, obra composta, etc.), es resoldran aplicant les regles generals, en virtut de l'article 95 TRLPI.

2.4.Contingut dels drets

Com s'ha explicat en el mòdul "Conceptes fonamentals", el contingut de la propietat intel·lectual es pot descriure en termes positius i negatius. Així es fa també per als programes d'ordinador, per als quals es distingeix entre drets (art. 99 TRLPI) i límits, tant temporals (art. 98 TRLPI) com materials o excepcions (art. 100 TRLPI).
2.4.1.Drets
Sobre els programes d'ordinador només es reconeixen drets d'autor. La posició de les empreses com a titulars derivatives (i fins i tot originàries) és tan sòlida que no ha fet falta ni tan sols plantejar-se el reconeixement de drets afins als productors o fabricants de programes. Conforme a l'article 99 TRLPI, sense perjudici del que s'ha disposat en l'article 100 d'aquesta Llei (excepcions), el titular del programa tindrà el dret exclusiu de fer o autoritzar els actes següents: reproducció, transformació i distribució. La lectura completa del precepte posa de manifest algunes absències i una presència inesperada. Quant a les primeres, és clar que només es preveuen drets econòmics (no hi ha cap al·lusió al dret moral); d'altra banda, crida l'atenció que no aparegui el dret de comunicació pública. Quant a la segona, emboscat en l'últim paràgraf, apareix un dret completament nou en relació amb els que ja coneixem: el "dret d'ús".
a) Drets d'explotació
Com queda dit, l'autor o titular del programa té drets exclusius sobre els actes de reproducció, transformació i distribució. Però també, encara que no es digui, té el dret de comunicació i l'anomenat dret d'ús.

  • Reproducció. L'autor o titular pot fer o autoritzar (i, per tant, prohibir), "la reproducción total o parcial, incluso para uso personal, de un programa de ordenador, por cualquier medio y bajo cualquier forma, ya fuere permanente o transitoria". I s'afegeix: "Cuando la carga, presentación, ejecución, transmisión o almacenamiento de un programa necesiten tal reproducción debera disponerse de autorización para ello, que otorgará el titular del derecho" [art. 99, a) TRLPI]. En un comentari breu d'aquesta norma, convé reparar en dos aspectes:

    • La noció de reproducció. Si es compara amb la definició de l'article 18 TRLPI (fixació en un mitjà que permeti la comunicació i l'obtenció de còpies), sembla que l'article 99, a) TRLPI arriba bastant més lluny. No solament es preveu la fixació en un suport de manera estable (idea inicialment subjacent en l'article 18), sinó també la fixació inestable -gairebé un contrasentit- i transitòria. Això no obstant, a poc a poc, la interpretació de l'article 18 s'ha anat acomodant a l'àmplia noció de l'article 99,a) que, d'aquesta manera, ha actuat com a avançada o avantguarda d'una nova noció consagrada definitivament, amb caràcter general, per la Directiva de drets d'autor i afins en la societat de la informació.

    • La prohibició de còpia privada. L'article 31.2n. TRLPI autoritza la còpia "para uso privado del copista, sin perjuicio de lo dispuesto en los artículos 25 [dret a una compensació] y 99.a) [programes] de esta Ley". El legislador s'ha atrevit aquí a posar a prova la màxima que aconsella no prohibir el fet que no s'estigui en condicions d'impedir d'una manera eficaç. En tan voluntarista -en el seu dia- solució, ha pesat l'extrema vulnerabilitat d'aquestes obres de caràcter digital. No hi ha cap cànon que no gravi màquines i altres mitjans de còpia en favor dels titulars de drets sobre programes, senzillament perquè no inclou la còpia privada. Així resulta també de la Directiva, atesa l'àmplia formulació del dret de reproducció i el fet que només es prevegi com a excepció l'anomenada còpia de seguretat.

  • Transformació. L'exclusiva de l'autor o titular es refereix a "La traducción, adaptación, arreglo o cualquier otra transformación de un programa de ordenador y la reproducción de los resultados de tales actos, sin perjuicio de los derechos de la persona que transforme el programa de ordenador" [art. 99,b) TRLPI]. Cal dir que aquesta exclusiva és importantíssima. Ningú no pot efectuar adaptacions o crear noves versions o, generalment, programes derivats -que no és el mateix que programes compatibles- sense comptar amb l'autorització del titular del programa originari (vegeu codi 19 de la Directiva), tot això a reserva del marge que puguin donar les excepcions expressament admeses.

  • Distribució. El titular pot autoritzar o prohibir "Cualquier forma de distribución pública incluido el alquiler del programa de ordenador original o de sus copias" [art. 99.c) primer incís TRLPI]. Aquest dret, això no obstant, s'esgota amb la primera venda, encara que subsisteix el dret de lloguer (art. 99 últ. paràgraf segon incís TRLPI). Es pot suposar que també subsisteix el dret de préstec i que l'esgotament només afecta les revendes successives; així mateix, el seu abast és comunitari.

  • Comunicació pública. L'article 99 TRLPI -com la Directiva- no reserva a l'autor el dret a autoritzar o prohibir la comunicació pública dels programes. És vistós. Segurament es va considerar una forma d'explotació inadequada o impossible en aquest tipus d'obres. A ningú no se li va ocórrer en aquell moment que els programes, a més de comercialitzar-se en suports físics (distribució), es podrien arribar a oferir al públic mitjançant la Xarxa (comunicació). Hi ha aquest dret de comunicació pública? Encara que es podria intentar la retorsió a partir d'una lectura restrictiva de l'article 95 TRLPI, el sentit comú demana una resposta positiva. Al cap i a la fi, l'article 99 TRLPI enumera el que "inclourà" els drets exclusius d'explotació, sense tancar la porta a altres possibilitats. En aquest cas, a l'empara de l'article 95 TRLPI, s'hauria d'acudir a l'article 17 TRLPI, que reconeix als autors un dret general d'explotació sobre les seves obres, del qual els de reproducció, transformació, etc. només són exemples típics. Fora d'això, el buit, l'ompliria la Directiva de drets d'autor i afins en la societat de la informació, que reconeix a tots els autors un dret de comunicació i posada a disposició, sense que, a aquests efectes, sigui un obstacle l'excepció continguda en l'article 1.2 d'aquesta.

  • L'anomenat dret d'ús. L'LPI de 1987, en el seu art. 99.1, s'hi referia en aquests termes: "Se entiende por derecho de uso aquel acto en virtud del cual el titular del derecho de explotación de un programa de ordenador autoriza a otro a utilizar el programa, conservando el cedente la propiedad del mismo". El paràgraf segon de la mateixa norma afegia el següent: "Se entenderá, salvo prueba en contrario, que la cesión del derecho de uso es de carácter no exclusivo e intransferible, presuponiéndose asimismo que lo es para satisfacer únicamente las necesidades del usuario". D'aquesta norma, en resultava, clarament, que el que es preveia no eren en rigor actes d'explotació, sinó el mer ús, i, d'altra banda, que l'exclusiva del titular comprenia el dret d'autoritzar-lo o prohibir-lo. Òbviament, es tractava d'una altra important anomalia en relació amb el règim comú, que -com sabeu- defineix el contingut de la propietat intel·lectual a partir de la distinció entre explotar i usar i que en deixa fora aquesta última possibilitat. El propietari intel·lectual té el control sobre l'explotació, no sobre l'ús.

    La Directiva sobre programes no inclou cap referència formal a aquest dret d'ús o dret del titular a controlar l'ús. I, per això, la Llei 16/1993, d'incorporació de la Directiva, va ometre tota al·lusió a aquest. Això no obstant, el dret va reaparèixer en el text refós de 1996, mitjançant una falca que divideix la regulació del dret de distribució [art. 99,c) i paràgraf final TRLPI]. Aquesta inserció tan anòmala, unida als dubtes sobre la seva subsistència després de la Llei 16/1993, ha donat origen a una certa polèmica doctrinal. Això no obstant, encara que es negués que aquest dret a controlar l'ús existeix, el que és cert és que arribaríem al mateix resultat mitjançant l'àmplia noció de reproducció (es pot usar -simplement usar- sense reproduir?), a reserva, això sí, del que resulti de les excepcions legals a aquest últim dret.

b) Drets morals?
Brilla per la seva absència en l'article 95 i següents TRLPI tota al·lusió als drets morals. Tampoc no en diu res la Directiva, encara que en aquest cas és comprensible, ja que fins al moment s'han estat deixat sistemàticament de banda en el procés d'harmonització del dret d'autor. Davant de l'absència, s'ha de recórrer a la regla d'integració de l'article 95 TRLPI, que ens remet als articles 14 i següents TRLPI. Per tant, del silenci, en derivaria una resposta afirmativa, favorable a l'existència de drets morals sobre els programes d'ordinador. Tanmateix, com ja hi ha hagut ocasió d'assenyalar, és comú subratllar la condició d'aplicabilitat que estableix el mateix article 95 TRLPI, per a imposar restriccions a aquesta operació d'importació normativa. Alguns s'atreveixen fins i tot a negar la mateixa possibilitat de reconèixer drets morals sobre els programes o a afirmar que els tindrà l'empresa (potser no s'admet aquí l'autoria de les persones jurídiques?). Això no obstant, la posició més comuna s'acontenta d'assenyalar la necessitat d'una actuació cautelosa, subratllant que una acrítica aplicació de les normes en qüestió seria incompatible amb l'esperit i finalitat de la protecció dispensada en els programes. No és un problema clar. Però no sembla que els arguments proindustra adduïts siguin diferents dels que es podrien esgrimir per a altres obres de caràcter aplicat. Com sigui, una vegada més es revela la tensió entre normes comunes i especials, i l'enorme importància de l'article 95 TRLPI, obvi i anodí, només per a lectures superficials.
2.4.2.Durada i límits
Els programes, com tota obra, estan sotmesos a límits temporals i materials. Uns i altres són objecte d'una normativa específica més o menys completa.
1) Durada
La qüestió es regula en l'article 98 TRLPI. En el que és essencial, aquest es remet a les normes generals (art. 98.1 TRLI). Per tant, quan l'autor sigui una persona física identificada, el programa es protegirà durant tota la seva vida i setanta anys més (un termini, per cert, sens dubte innecessari, atesa la vida mitjana dels programes), aplicant-se les normes ja conegudes als casos que s'apartin de l'indicat cas o model de referència (vegeu mòdul "Conceptes fonamentals"). L'única peculiaritat és que l'article 99.2 TRLPI -de manera coherent o amb contumàcia en l'error- també estableix un termini per al cas en què l'autor sigui una persona jurídica, fixat en setanta anys a partir de la divulgació.
2) Límits (excepcions i limitacions)
Atès l'extrem control que s'atorga als titulars de drets sobre programes, la qüestió dels límits adquireix una importància capital. La Llei la regula de manera expressa en el seu article 100. Sens dubte, la primera qüestió que s'ha de resoldre afecta el caràcter tancat o obert de les excepcions enumerades. Una vegada més, l'article 95 TRLPI revela la seva centralitat. D'acord amb aquest, s'ha d'entendre que els límits de l'article 100 TRLPI són específics, no exclouen la possible aplicació dels límits de caràcter general, previstos per a totes les altres obres, encara que sempre en la mesura que "resulten aplicables". Per exemple, no hi ha cap raó per a impedir la cita d'un programa o fins i tot la seva paròdia. Això no obstant, aquesta és una qüestió polèmica i hi ha qui opina que el sistema de límits dels programes és tancat.
Pel que fa als límits específics enumerats en l'article 100 TRLPI, distingirem entre els números 1 a 3 i, d'altra banda, els números 5 i 6. El número 4 queda al marge, per no referir-se a l'usuari del programa, sinó al "cesionario titular de derechos". El número 7, d'altra banda, no fa més que repetir -encara que de fet s'hi va anticipar- la prova dels tres passos (vegeu mòdul "Conceptes fonamentals").
a) Utilització i examen del programa (art. 100.1 i 100.2 TRLPI). La intensitat dels drets dels titulars podria comprometre l'ús no ja per part de tercers, sinó per part del mateix "usuari legítim", que es podria veure abocat a la constant obtenció d'autoritzacions. Per a evitar-ho, s'han establert dues excepcions:

  • Conforme a la primera (art. 100.1 TRLPI):

    "No necesitarán autorización del titular, salvo disposición contractual en contrario, la reproducción o transformación de un programa de ordenador incluida la corrección de errores, cuando dichos actos sean necesarios para la utilización del mismo por parte del usuario legítimo, de acuerdo con su finalidad propuesta".

    L'usuari legítim -però només ell- ha de poder utilitzar el programa amb normalitat. Si aquest fet exigeix reproduir-lo (cosa inevitable) o fins i tot transformar-lo, ho ha de poder fer, i amb més raó si es tracta de corregir errors. Això no obstant, repareu en les cauteles que inclou la norma. De moment, encara que amb abast limitat a les parts, s'admet el pacte en contra, circumstància que resulta vistosa, sobretot en relació amb la correcció d'errades (vegeu art. 5.1 i codi 17 de la Directiva sobre programes). D'altra banda, no sembla que l'excepció cobreixi qualsevol utilització, sinó solament els acords amb "su [d'ell, del programa] finalidad propuesta".

  • La segona excepció permet de dur a terme l'examen del programa en els termes següents:

    "El usuario legítimo de la copia de un programa estará facultado para observar, estudiar o verificar su funcionamiento, sin autorización previa del titular, con el fin de determinar las ideas y principios implícitos en cualquier elemento del programa, siempre que lo haga durante cualquiera de las operaciones de carga, visualización, ejecución, transmisión o almacenamiento del programa que tiene derecho a hacer".

    Novament, és vistosa l'acumulació de condicions. L'excepció només empara l'usuari legítim. Únicament se'n pot servir en el curs de la utilització normal i autoritzada del programa. Repareu, finalment, que el que s'ha permès és l'accés a una cosa que, en definitiva, queda fora de la propietat del titular: les idees o principis implícits. L'excepció es justifica per a evitar que l'usuari legítim -però només ell- ensopegui amb drets exclusius del titular quan vol arribar a un material que, per principi, és lliure. En aquest cas, per fortuna, no hi ha pacte en contra.

b) Còpia de seguretat. La indústria informàtica, en la seva radical oposició a acceptar qualsevol bretxa en el dret exclusiu de reproducció, es va oposar a l'admissió de tota còpia privada, incloent-hi les anomenades de seguretat o de salvaguarda. Tanmateix, a la fi aquestes còpies es van admetre, sense possibilitat de pacte en contra. En aquest sentit, l'article 100.2 TRLPI disposa que "La realización de una copia de seguridad por parte de quien tiene derecho a utilizar el programa no podrá impedirse por contrato en cuanto resulte necesaria para dicha utilización". Tanmateix, una vegada més, s'ha de reparar en les cauteles: l'excepció només actua a favor de "quien tiene derecho a utilizar el programa"; sembla que el nombre de còpies es limita a una de sola ("una copia"), encara que això és dubtós; la còpia ha de ser necessària (deixaria de ser-ho si el titular de drets, per exemple, estigués en condicions de reinstal·lar el programa a l'ordinador de l'usuari mitjançant la Xarxa?), i, en qualsevol cas, és "de seguridad" (la qual cosa impedeix, per exemple, instal·lar-la i usar-la en un altre ordinador).
c) Descompilació i enginyeria inversa. L'enginyeria inversa, que permet de remuntar-se als principis del programa, està ja prevista de manera limitada en l'article 100.3 TRLPI. L'article 100.5 i 6 TRLPI preveu una forma específica d'enginyeria inversa: l'anomenada descompilació, és a dir, l'operació contrària a la que té lloc quan el codi font es tradueix o aboca a la forma de codi objecte i que es coneix com a compilació. La descompilació consistiria, doncs, a intentar arribar al codi font a partir del codi objecte. Des del punt de vista dels principis tradicionals del dret d'autor, aquesta operació hauria de ser lliure. Tanmateix, en la mesura que exigeix reproduir [art. 99, a) TRLPI] i representa traduir o transformar [article 99, b) TRLPI], cau dins de l'àmbit d'exclusivitat del titular. Per aquest motiu, s'ha fet necessari establir una excepció, per a assegurar la interoperabilitat amb altres programes creats de manera independent (art. 100.5, paràgraf 1r. TRLPI). És una excepció el fonament de la qual està en la conveniència de fomentar la competència i evitar monopolis, tant en el camp del programari com en el del maquinari. Qualsevol que vulgui crear un programa capaç d'interactuar amb un altre ja existent o, per exemple, fabricar un perifèric ha de poder dur a terme actes de reproducció i transformació. Dit d'una altra manera, la producció d'aquests programes i màquines seria impossible, excepte per al titular de drets sobre el programa afectat. Com subratlla el codi 22 de la Directiva sobre programes: "Uno de los objetivos de esta excepción es permitir la interconexión de todos los elementos de un sistema informático incluidos los de fabricantes diferentes, para que puedan funcionar juntos". Una altra solució hauria estat molt nociva per a la indústria europea, atès el seu relatiu retard respecte a la dels Estats Units.
Tanmateix, aquesta possibilitat se sotmet a fortes restriccions, que es manifesten tant en els requisits previs com en la utilització posterior de la informació obtinguda, amb una clàusula final de salvaguarda.

  • Requisits previs. Qualsevol persona no pot dur a terme la descompilació, la necessitat ha de ser inevitable i, en fi, s'ha de limitar a parts del programa afectat. En aquest sentit, l'article 100.5 TRLPI imposa aquestes tres condicions:

    • Els actes de reproducció i transformació que requereixi la descompilació hauran de ser fets "por el usuario legítimo o por cualquier otra persona facultada para utilizar una copia del programa o, en su nombre, por parte de una persona debidamente autorizada" [art. 95.5, a) TRLPI].

    • La informació necessària per a aconseguir la interoperabilitat no s'ha d'haver posat "previamente y de manera fácil y rápida" a disposició de les persones indicades [art. 95.5, b) TRLPI]. Per tant, el titular d'un programa pot impedir la descompilació fent il·lícits els actes de reproducció i transformació corresponents, facilitant aquesta informació.

    • Els actes en qüestió s'han de limitar "a aquellas partes del programa original que resulten necesarias para conseguir la interoperabilidad" [art. 95.5, c) TRLPI], és a dir, al que es coneix com a interfícies, ja al·ludides en tractar de l'objecte de la protecció (vegeu més amunt).

  • Ús de la informació obtinguda. Les restriccions, com s'ha dit, no són solament prèvies. Arriben també a l'ús que es pot donar a la informació obtinguda. En aquest sentit, i de manera una mica reiterativa, l'article 100.6 TRLPI exigeix que la repetida informació:

    • Només s'usi "para conseguir la interoperabilidad del programa creado de forma independiente" [art. 100.6, a) TRLPI].

    • "Sólo se comunique a terceros cuando sea necesario para la interoperabilidad del programa creado de manera independiente" [art. 100.6, b) TRLPI].

    • "No se utilice para el desarrollo, producción o comercialización de un programa sustancialmente similar en su expresión, o para cualquier otro acto que infrinja los derechos de autor" [art. 100.6, c) TRLPI].

  • Test dels tres passos. Les cauteles davant de la descompilació es tanquen amb una disposició que es va anticipar, encara que de manera limitada pel seu àmbit, al que -en la reforma del TRLPI de 1998- passaria a ser l'article 40 bis i que es coneix com a test dels tres passos: els apartats 5 i 6 de l'article 100 TRLPI "no podrán interpretarse de manera que permitan que su aplicación perjudique de manera injustificada los legítimos intereses del titular de los derechos o sea contraria a una explotación normal del programa informático".

3.Les bases de dades

A diferència del que ocorre amb els programes d'ordinador, les bases de dades no són obres necessàriament relacionades amb les noves tecnologies de la comunicació i la informació. La seva existència és prèvia a la revolució digital i independent d'aquesta. La tecnologia digital no ha creat les bases de dades. Això no obstant, sí que ha resultat decisiva per al seu desenvolupament quantitatiu i qualitatiu, i els ha atorgat un paper no menys central en la societat de la informació. Si els motors d'aquesta són els programes, les bases de dades proporcionen el combustible -la informació.
La societat de la informació demana continguts. Tanmateix, no pot funcionar bé si ningú no s'ocupa de recopilar, sistematitzar i presentar l'ingent material disponible. On es pot trobar aquell article, aquella foto, aquell fragment de vídeo? La clau són les bases de dades. El seu règim jurídic és capital. Reunir material, ordenar-lo, eventualment digitalitzar-lo i presentar-lo de manera simple i eficaç requereix importants inversions en temps i diners, esforç, en suma. Era lògic que els qui produeixen bases de dades demanin la seva protecció, sobretot quan la seva presentació digital, mentre incrementa el seu potencial, també augmenta la seva vulnerabilitat.
Tanmateix, com ha de ser aquesta protecció? La resposta depèn de la presència o no d'originalitat en la base de dades. En el primer cas, ens trobarem amb obres, autors, drets d'autor i, probablement, un nou dret sui generis. En el segon, en canvi, només tindrem davant de nosaltres simples bases, fabricants i, també probablement, el mateix dret sui generis als quals s'ha al·ludit abans.

3.1.Les bases de dades com a objecte de drets d'autor

Els drets d'autor, com sabeu, es reconeixen sobre les creacions originals. Aquesta originalitat pot raure o expressar-se tant en la forma externa com en la interna. Pot ser qüestió de pell, però també d'ossos o estructura. L'originalitat -o bé "empremta de la personalitat" o bé "esforç creador personalitzat"- pot raure perfectament en la selecció i/o disposició de materials que, al seu torn, poden tenir o no la condició d'obra. En aquest sentit, una antologia de poemes pot ser original i veure's protegida com a obra, independentment que també ho estiguin tots i cada un dels poemes. L'antologia seria, en aquest cas, una obra derivada o composta, amb un autor, titular dels corresponents drets. Però també pot ser que el que s'ha seleccionat i/o disposat de manera original sigui material brut, mancat de protecció; per exemple, simples fets o, generalment, dades (bibliogràfiques, meteorològiques, etc.). En aquest cas, suposada l'originalitat de l'estructura, no hi haurà més que una única obra i un únic autor.
Com és fàcil comprendre en vista del cas de l'antologia, la tutela d'aquestes creacions no és nova. Sense necessitat de remuntar-nos més enrere, la podem trobar perfectament formulada en l'LPI de 1987, l'article 12 de la qual disposava: "También son objeto de propiedad intelectual, en los términos de la presente Ley, las colecciones de obras ajenas, como las antologías, y las de otros elementos o datos que por la selección o disposición de las materias constituyan creaciones intelectuales, sin perjuicio, en su caso, de los derechos de los autores de las obras originales". En termes semblants es pronuncia l'actual art. 12.1 TRLPI paràgraf 1r., encara que amb algunes modificacions imposades per la presència en la Llei d'una protecció afegida de la qual també es poden beneficiar les bases mancades de la condició d'obra: "También son objeto de propiedad intelectual, en los términos del Libro I de la presente Ley, las colecciones de obras ajenas, de datos o de otros elementos independientes como las antologías y las bases de datos que por la selección o disposición de sus contenidos constituyan creaciones intelectuales, sin perjuicio, en su caso, de los derechos que pudieran subsistir sobre dichos contenidos".
Es diria que, en exigir que es tracti de "creaciones intelectuales", no es pensa en una noció d'originalitat diferent de la tradicional, ja que l'expressió citada ja era present en el text de 1987. Això no obstant, la realitat és una altra. També aquí s'ha produït una aproximació als criteris aplicats als programes d'ordinador o les fotografies (vegeu, per a aquestes, el mòdul "Conceptes fonamentals"). En aquest sentit, la Directiva sobre bases de dades insisteix que, per a decidir sobre la condició o no d'obra, "no deben aplicarse más criterios que la originalidad en el sentido de creación intelectual" (codi 16 i art. 3.1), subratllant que la tasca de selecció i/o disposició de continguts ha de ser una "labor de creación intelectual propia de su autor". No s'aplicaran altres criteris (art. 1.1 Directiva), especialment els "estéticos o cualitativos" (codi 16 Directiva).
En qualsevol cas, el que es protegeix és només l'estructura que expressa la creativitat del seu autor, no el contingut. Així ho subratlla de manera expressa l'article 12.1 2n. paràgraf TRLPI: "La protección reconocida en el presente artículo a estas colecciones sólo se refiere únicamente a su estructura en cuanto forma de expresión de la selección o disposición de sus contenidos, no siendo extensiva a éstos". Els continguts podran disposar de protecció pròpia (si es tracta d'obres) o no (si no ho són), però, en qualsevol cas, queden al marge de l'article 12 TRLPI. El que sí podrà ser objecte de protecció, com assenyala l'exposició de motius de la Llei 5/1998, d'incorporació de la Directiva i Reforma del TRLPI, són "los elementos necesarios para el funcionamiento o la consulta de algunas bases de datos como el tesauro y los sistemas de indexación" (vegeu també codi 20 de la Directiva).
Al que no s'estén la normativa sobre bases de dades -siguin o no obra- és als programes d'ordinador "utilizados en la fabricación o en el funcionamiento de bases de datos accesibles por medios electrónicos" (art. 12.3 TRLPI). No, és clar, perquè no tinguin tutela, sinó perquè ja disposen d'una pròpia.
3.1.1.La noció de base de dades. Àmbit general de la definició
L'article 12.2 TRLPI proporciona una definició del que s'ha d'entendre per base de dades: "A los efectos de la presente Ley, y sin perjuicio de lo dispuesto en el apartado anterior, se consideran bases de datos las colecciones de obras, de datos o de otros elementos independientes dispuestos de manera sistemática o metódica y accesibles individualmente por medios electrónicos o de otra forma".
El primer que s'ha d'assenyalar en la definició transcrita és el seu àmbit d'aplicació. Mentre l'article 12.1 TRLPI al·ludeix al "Libro I de la presente Ley", l'article 12.2 TRLPI ho fa a "la presente Ley". És clar que el número 1 es refereix només a les bases de dades que, per ser originals, tenen la condició d'obra, en tant que el número 2 preveu i defineix totes les bases, siguin o no obra. Es tracta, doncs, d'una definició general que, malgrat formular-se en el llibre I, és aplicable també a les bases que tracta el llibre II.
En una ràpida exègesi podem destacar alguns aspectes rellevants de la definició:

  • És indiferent l'estatut jurídic del contingut. Como sabem, es pot tractar d'obres o, simplement, de material en brut no protegit.

  • Els elements que constitueixen el contingut han de ser independents. Des d'aquest punt de vista, la base de dades és un mosaic, no una pintura. Per aquesta raó, una llista exhaustiva de les paraules d'un idioma és una base de dades, mentre que una novel·la no ho és, per més que s'hi poguessin arribar a emprar totes les paraules d'aquest. Des del punt de vista dels usuaris, el que interessa de la base no és tant el tot com les parts, totes i cada una d'aquestes. La lectura d'una novel·la exigeix començar per la primera paraula i acabar per l'última; d'una altra manera, l'accés a l'obra és incomplet. En el cas de les bases, en canvi, la utilització completa, encara que possible, no és sempre necessària.

  • El contingut ha d'estar organitzat, segons algun mètode o sistema. Atès el caràcter general de la definició, aquesta organització -en seleccionar i/o disposar- no té per què ser original, però ha d'existir. Per exemple, una guia telefònica que difícilment assolirà el nivell d'originalitat per a ser obra, està, això no obstant, perfectament organitzada segons criteris com l'alfabètic, el de carrers, etc. És, doncs, una base de dades, tradicionalment presentada en paper.

  • Els elements que integren el contingut han de ser accessibles individualment, o bé per mitjans electrònics o bé d'una altra manera. Així, doncs, els elements són autònoms no solament en la seva existència i utilitat, sinó també en la seva accessibilitat. Una guia telefònica, per exemple, no solament conté elements independents (els números dels abonats), sinó que també permet d'accedir a cada un d'ells per separat.

3.1.2.El règim de les bases de dades que tenen la condició d'obra
Les bases que, per la seva originalitat, són obres estan subjectes en règim general. Se'ls aplica, per tant, la normativa del llibre I del TRLPI quant a autoria (freqüentment seran obres col·lectives), facultats econòmiques i morals, durada, excepcions i cessió de drets. Això no obstant, hi ha algunes regles específiques que interessa assenyalar:

  • Drets. Comunicació pública i transformació.

  • Límits (excepcions i limitacions).

  • Compatibilitat amb altres normes.

a) Drets. Comunicació pública i transformació
L'article 5 de la Directiva sobre bases de dades obligava a reconèixer als autors una sèrie de drets exclusius que, en termes generals, ja estaven previstos en la nostra legislació. Així, no es va fer necessari modificar l'article 18 TRLPI, dret de reproducció, ja que "los amplios términos de dicho artículo amparan tanto la reproducción permanente de la base de datos como la temporal o provisional y cualquiera que sea el medio o la forma de ésta (Exposició de motius de la Llei 5/1998). El mateix s'ha de dir quant al dret de distribució (art. 19 TRLPI). Sí que van ser necessaris, en canvi, alguns retocs per als drets de comunicació pública i transformació. En línies generals, no es tracta tant de canvis com d'aclariments ad casum.

  • Quant al dret de comunicació, no va fer falta alterar el concepte (art. 20.1 TRLPI), ja que, de nou per la seva àmplia formulació, ja comprenia la posada a disposició. A més, pel que fa a la relació exemplificativa de supòsits de comunicació (art. 20.2 TRLPI), des de 1987 la llei ja incloïa "el acceso público a bases de datos de ordenador [així se les anomenava] por medio de telecomunicación, cuando éstas incorporen o constituyan obras protegidas" [art. 20.2, h) LPI 1987]. Això no obstant, en incorporar la Directiva, es va considerar oportú desdoblar la referència, la qual cosa va donar lloc als actuals apartats i) i h) de l'article 20.2 TRLPI, segons els quals són actes de comunicació pública els següents: "i) El acceso público en cualquier forma a las obras incorporadas a una base de datos, aunque dicha base de datos no esté protegida por las disposiciones del Libro I de la presente Ley"; i "g) la realización de cualquiera de los actos anteriores, respecto de una base de datos protegida por el Libro I de la presente Ley".

  • En relació amb el dret de transformació, es va considerar necessari afegir una precisió a la definició, per a deixar clar que "Cuando se trate de una base de datos a la que hace referencia el artículo 12 de la presente Ley se considerará también transformación la reordenación de la misma" (art. 21.1 paràgraf 2n. TRLPI). Aquesta precisió és important i potser no resultaria de la simple interpretació del concepte de transformació, ja que, de fet, qui reordena no reprodueix l'estructura protegida, sinó que en crea una diferent (vegeu codi 38 de la Directiva). Així mateix, es va modificar l'article 21.2 TRLPI. L'anterior "sin perjuicio de los derechos de autor de la obra preexistente" ha passat a ser "sin perjuicio del derecho del autor de la obra preexistente de autorizar, durante todo el plazo de protección de sus derechos sobre ésta, la explotación de estos resultados en cualquier forma y en especial mediante su reproducción, distribución, comunicación pública y nueva transformación". Es reprodueix així, però per a qualsevol obra es considera el que s'ha previst en l'article 5.e) de la Directiva sobre bases de dades. No es tracta pròpiament d'un canvi d'un criteri, sinó d'una més completa explicació del que ja s'aplicava.

b) Límits (excepcions i limitacions)
L'article 6 de la Directiva sobre bases de dades, en la línia després seguida per la de la societat de la informació, preveia una sèrie d'excepcions als drets exclusius de l'autor. Una, de caràcter obligatori, en favor de l'usuari legítim, i unes altres de caràcter facultatiu i taxades, encara que admetent també el manteniment de les "tradicionalment previstes" pel dret intern dels estats. A aquests efectes, es va donar una nova redacció a l'article 34 TRLPI: es va desplaçar el seu contingut anterior a l'article 35.1 TRLPI.

  • L'excepció obligatòria en favor de l'usuari legítim d'una base s'ha recollit en l'article 34.2 TRLPI en els termes següents: "El usuario legítimo de un base de datos protegida en virtud del artículo 12 de esta Ley o de copias de la misma podrá efectuar, sin la autorización del autor de la base, todos los actos que sean necesarios para el acceso al contenido de la base de datos y a su normal utilización, aunque estén afectados por cualquier derecho exclusivo de ese autor. [...] Cualquier pacto en contrario [...] será nulo [...]" (vegeu codi 34 de la Directiva). Es tracta, doncs, d'assegurar que l'usuari legítim podrà, en efecte, utilitzar la base amb normalitat sense que inopinadament se li pugui oposar, per exemple, el dret de reproducció o el de transformació.

  • Les excepcions que la Directiva preveia com a facultatives –és a dir, aquelles que els estats podien establir o no– també s'han recollit, encara que potser no amb la millor tècnica. Es refereix a les mateixes de l'article 34.2 TRLPI. D'acord amb aquest, sempre que es tracti de bases divulgades (recordeu que, en general, aquesta és una condició comuna en totes les excepcions), no serà necessària l'autorització de l'autor o titular en els quatre casos següents:

    • Còpia privada [art. 34.2, a) TRLPI]. L'excepció de còpia privada –que afecta només el dret de reproducció– està recollida, en termes generals, en l'article 31.3r. TRLPI. No obstant això, com anuncia el paràgraf introductori d'aquest article i confirma l'article 34.2,a) TRLPI, en el cas de les bases de dades només s'admet si es tracta de bases no electròniques. Per a les electròniques, en canvi, regeix el mateix criteri que per als programes d'ordinador i, per tant, la possibilitat de còpia privada queda exclosa.

    • Il·lustració de l'ensenyament o investigació científica [art. 34.2, b) TRLPI]. En aquest cas, es tracta d'una excepció més àmplia (no es limita a un dret concret) i que no hi era abans de la Llei 5/1998. S'introdueix només per a les bases de dades. La figura més pròxima és la de la cita, permesa quan es fa "con fines docentes y de investigación" (art. 32 TRLPI). Però l'article 34.2,b) TRLPI va més enllà. Il·lustrar és una paraula més àmplia que citar.

    • Seguretat pública [art. 34.2, c) TRLPI]. També aquesta és una excepció nova, limitada a les bases de dades. Es podrà prescindir de l'autorització del titular per a qualsevol ús i al marge de quin sigui el dret afectat concret (reproducció, distribució, comunicació, etc.).

    • Procediments administratius o judicials [art. 34.2, c) TRLPI]. Aquesta última excepció ja estava en l'article 31.3r. TRLPI, però limitada al dret de reproducció. L'art. 34.2,c) TRLPI, encara que només per a les bases de dades, amplia la seva esfera d'aplicació a qualssevol drets que puguin resultar afectats. Es continuen mencionant els procediments legislatius o parlamentaris.

  • Les excepcions comunes. El fet que hi hagi una norma específica sobre les excepcions que afecten les bases de dades suscita el dubte de si també se'ls poden aplicar les altres, previstes amb caràcter general. El caràcter tancat de la llista continguda en la Directiva podria abonar una resposta negativa. No obstant això, com ja s'ha senyalat, la mateixa Directiva, en el seu article 6.1,d) admet "otras excepciones a los derechos de autor tradicionalmente contempladas por [el] derecho interno" dels estats. Aquest fet deixa oberta la possibilitat d'aplicar les altres excepcions que ja hi havia abans de 1998; per exemple, la de citació (art. 32 TRLPI) o la de prèstec (art. 37.2 TRLPI).

En qualsevol cas, la utilitat o abast de totes aquestes excepcions –velles i noves– queda sensiblement limitada si, com sembla, només s'apliquen a l'estructura de la base i no al seu contingut. Per exemple, un professor podrà explicar als seus alumnes com està organitzada i com funciona una base de dades de legislació o d'obres plàstiques reproduint i comunicant la seva estructura, però no podrà utilitzar aquesta base per a extreure'n material en si mateix protegit. Només ho podrà fer en la mesura que aquest material també es vegi afectat per una excepció.
Finalment, es pot recordar que el test dels tres passos, que l'article 6.3 de la Directiva limitava a les excepcions aplicables a les bases de dades, va ser inclòs en el TRLPI per la Ley 5/1998, però donant-li abast general (art. 40 bis TRLPI).
c) Compatibilitat amb altres normes
Les regles específiques introduïdes en el TRLPI per a les bases de dades s'entenen "sin perjuicio de cualesquiera otras disposiciones legales que afecten a la estructura o el contenido de cualesquiera de esas bases, tales como las relativas a otros derechos de propiedad intelectual, derecho sui generis, sobre una base de datos, derecho de propiedad industrial, derecho de la competencia, secretos, protección de los datos de carácter personal, protección de los tesoros nacionales o sobre el acceso a los documentos públicos".
Interessa subratllar, particularment, la compatibilitat entre els drets d'autor i el dret sui generis, destacada per l'article 133.4 TRLPI, segons el qual aquest últim "se aplicará con independencia de que [la] base de datos o su contenido esté protegida por el derecho de autor o por otros derechos" i sempre "sin perjuicio de los derechos existentes sobre su contenido".
Una base de dades, per tant, es pot beneficiar, simultàniament, de tots dos tipus de drets. Que el creador adquireixi drets d'autor sobre aquesta pel fet de la seva creació (art. 1 TRLPI) no impedeix que el fabricant adquireixi el dret sui generis. Uns i altres drets recauen sobre objectes diferents i, per tant, resulten compatibles. Això no significa, tanmateix, que la concurrència s'hagi de donar en tot cas. Així, hi ha les bases de dades següents:

  • Bases de dades objecte de drets d'autor i del dret sui generis. El primer recaurà sobre l'obra (estructura, selecció i/o disposició dels elements que integren la base) i el segon sobre la prestació (inversió, esforç, etc.) del fabricant.

  • Bases de dades que només són objecte del dret sui generis. Aquesta serà una situació molt comuna, que es donarà sempre que la base no compleixi amb l'exigència d'originalitat.

  • Bases de dades que només són objecte de drets d'autor. Aquesta possibilitat resultarà més rara, però no és impossible. La base de dades és obra i està protegida com a tal des del moment en què es dissenya la seva estructura i s'estableixen els criteris de selecció i/o disposició. Tanmateix, si no hi ha -o mentre no hi hagi- inversió en la recollida i tractament de dades, no hi haurà dret sui generis.

3.2.Les bases de dades com a objecte del dret sui generis

Hi ha originalitat en una guia de telèfons, a la guia judicial del Col·legi d'Advocats o a la llista d'empreses afiliades a la Cambra de Comerç? Difícilment n'hi pot haver tenint en compte que la selecció respon al criteri de l'exhaustivitat (es pretén que hi sigui tot) i la disposició, a criteris banals (alfabètic, cronològic, ram d'activitat, etc.). No hi ha protecció, llavors? Si llegiu l'STS de 17/10/1997 (cas Catálogo industrial vasco-navarro), potser arribareu a una conclusió negativa. Tanmateix, l'única cosa que aquesta sentència va rebutjar va ser un expedient de protecció particular -el dret d'autor- per faltar el requisit d'originalitat. Potser si el debat s'hagués centrat en l'existència de competència deslleial o d'enriquiment injust, el resultat hauria estat un altre.
Això no obstant, els productors de bases de dades no es mostraven satisfets amb aquests expedients tutelars, no sempre adequats ni suficients. Les accions de competència deslleial, per exemple, no serveixen quan algú, simplement, copia una base de dades o hi accedeix sense autorització per al seu ús particular. Com el seu nom indica, només serveixen quan es tracta d'actes de competència. Per aquesta raó demanaven una solució ad hoc, en forma de reconeixement d'específics drets exclusius. Només amb aquests, deien, podrien protegir creacions -productes- d'alt valor i cost, essencials per al progressos econòmic i social i, tanmateix, cada vegada més vulnerables davant del desenvolupament tecnològic (risc d'escanejat de les presentades en paper o de còpia i reordenació de les digitals). El reconeixement d'alguna forma de propietat els permetria de reaccionar no solament contra actes de competència deslleial, sinó contra qualsevol utilització no autoritzada en general.
Aquesta demanda de protecció dominical va donar lloc a una viva polèmica. Mentre que els fabricants de bases es mostraven, lògicament, a favor, la comunitat científica i educativa i els països en via de desenvolupament van mostrar la seva disconformitat. Temien que el nou dret alterés l'equilibri subjacent a la institució de la propietat intel·lectual i que impedís de facto el lliure accés a la informació. Si les dades, fets i d'altres materials en brut són d'ús lliure, però se'ls ha d'extreure de bases els titulars de les quals hi poden vedar l'accés, el resultat és equivalent al que produiria el mateix reconeixement de drets sobre aquest material. Seria com si algú digués: "ningú no t'impedeix beure aigua, l'aigua és de tots; però, si vols treure-la del meu pou o beure-la amb el meu got, has de pagar-me". Amb la perspectiva d'un futur en què, probablement, tota l'aigua (tota la informació) acabi estant en pous (això és, en bases), la preocupació resultava com a mínim comprensible.
A Europa la polèmica es va resoldre mitjançant la Directiva sobre bases de dades de 1996, a la qual ja s'ha fet reiterada referència. En aquesta, a més d'harmonitzar el règim de les bases que assoleixen la condició d'obra, es va decidir crear un nou dret, significativament denominat sui generis, aplicable fins i tot faltant el requisit de l'originalitat i capaç de proporcionar tutela contra actes tant de competidors com d'usuari (vegeu codis 39 i 42 de la Directiva). Tanmateix, no tots els països han seguit aquest criteri. Particularment, almenys per ara, s'ha rebutjat als Estats Units i també han fracassat els intents d'un tractat mundial sobre això.
Seguidament, amb brevetat, s'exposaran els trets més excel·lents d'aquest nou dret que -almenys per a nosaltres- ha passat a engrossir el contingut de la propietat intel·lectual.
3.2.1.Noció de base de dades
Com s'ha assenyalat en l'apartat referent a les bases de dades que tenen la condició d'obra, la definició de l'article 12.2 TRLPI no es limita a aquestes, sinó que és general. Amb perfecta neutralitat, se'ns diu què és una base de dades. Una vegada constatat que ens trobem davant d'una, s'haurà de veure si es beneficia de drets d'autor, del dret sui generis, de tots dos o -per què no- de cap. No s'ha d'afegir res, doncs, al que ja s'ha dit, llevat potser -com a simple confirmació- d'un toc d'atenció sobre l'article 133.1 2n. paràgraf TRLPI ("[...] el fabricante de una base de datos 'definida en el artículo 12.2 del presente texto refundido' [...]").
3.2.2.Objecte i subjecte de la protecció
El dret sui generis no protegeix la creativitat, sinó alguna cosa totalment aliena a l'estricte dret d'autor: una inversió substancial, o bé en diners o bé esforç, en la mesura que es concreta en un producte determinat. La raó de fons presenta, així, un clar paral·lelisme amb les raons que, en el seu dia, van portar a reconèixer drets connexos als productors de fonogrames i enregistraments audiovisuals o a les entitats de radiodifusió. Es protegeix perquè s'ha invertit, instrumentant la tutela mitjançant el reconeixement de drets sobre el resultat d'aquesta inversió (codi 39 de la Directiva). Per a deixar-ho clar, l'article 133.1 TRLPI ha positivitzat algunes de les explicacions contingudes en el preàmbul de la Directiva, declarant que:

"El derecho 'sui generis' sobre una base de datos protege la inversión sustancial, evaluada cualitativa o cuantitativamente que realiza su fabricante ya sea de medios financieros, empleo de tiempo, energía u otros de similar naturaleza, para la obtención, verificación o presentación de su contenido".

La protecció, en forma de titularitat del dret, es reconeix a l'anomenat fabricant de la base de dades, que és "la persona natural o jurídica que toma la iniciativa y asume el riesgo de efectuar las inversiones sustanciales orientadas a la obtención, verificación o presentación de su contenido".
3.2.3.Naturalesa del dret
Malgrat l'assenyalat paral·lelisme amb alguns drets afins o connexos, la Directiva no va voler imposar una naturalesa determinada al nou dret. Fer-ho podria haver tingut conseqüències, atesa l'existència de tractats internacionals en matèria de dret d'autor (Convenció de Berna) i afins (Convenció de Roma). El dret es va qualificar com a sui generis i es va deixar a criteri dels estats el seu encaix normatiu en les lleis de propietat intel·lectual o en altres. El legislador espanyol va optar per incloure el dret sui generis en el TRLPI, concretament en el seu llibre II. Tanmateix, ho va fer marcant curosament les distàncies amb els drets afins per a evitar tota confusió. La nova rúbrica del llibre II, la sistemàtica i, molt particularment, la peculiar terminologia emprada -que s'explica en l'apartat següent- són inequívoques pel que fa a això.
3.2.4.Contingut del dret sui generis. Terminologia
El fabricant no és propietari del contingut. La propietat d'aquest correspondrà als autors, si es tracta d'obres, o a ningú, si es tracta de simples dades. El fabricant té el dret a impedir certs actes en relació amb aquest contingut, en la recopilació, verificació o presentació del qual s'ha concretat el seu esforç inversor. Aquests actes són aquells que tenen per objecte la totalitat o una part substancial del contingut de la base, o fins i tot de parts no substancials quan es tracta d'actes repetits o sistemàtics.

  • Segons l'article 133.1 paràgraf 2n. TRLPI, "el fabricante [...] puede impedir la extracción y/o reutilización de la totalidad o de una parte sustancial del contenido [de la base], evaluada cualitativa o cuantitativamente", dret susceptible de cessió o llicència.

  • Segons l'article 133.2, tampoc no estaran autoritzades "la extracción y/o reutilización repetidas o sistemáticas de partes no sustanciales del contenido [...] que supongan actos contrarios a una explotación normal de [la] base o que causen un perjuicio injustificado a los intereses legítimos del fabricante [...]". Per tant, l'extracció i/o reutilització ocasional o esporàdica de parts no substancials d'una base és lícita, amb les excepcions que fa la norma i en què ressona el test dels tres passos.

Com veieu, la terminologia utilitzada té poc a veure amb l'habitual. No es parla de productor, sinó de fabricant. Tampoc no es parla de reproducció, distribució, comunicació, etc., sinó d'extracció i reutilització. La diferència obeeix a l'intent ja assenyalat de marcar formalment distàncies, tant respecte al dret d'autor com respecte als drets afins, malgrat figurar al costat d'aquests en el llibre II TRLPI. De manera anàloga al que s'ha fet amb el terme fabricant, l'article 133.3 TRLPI explica què s'ha d'entendre per extracció i reutilització:

  • Extracció és la "transferencia permanente o temporal de la totalidad o de una parte sustancial del contenido de una base de datos a otro soporte cualquiera que sea el medio utilizado o la forma en que se realice.

  • Reutilització és "toda forma de puesta a disposición del público de la totalidad o de una parte sustancial del contenido de la base mediante la distribución de copias en forma de venta u otra transferencia de su propiedad o por alquiler, o mediante transmisión en línea o en otras formas. A la distribución de copias en forma de venta en el ámbito de la Unión Europea le será de aplicación lo dispuesto en el apartado 2 del artículo 19 de la presente Ley".

Com podeu veure, en realitat, extracció equival a reproducció; i reutilització cobreix tant la distribució com la comunicació pública. En aquest sentit, en la proposta bàsica del frustrat Tractat de l'OMPI sobre bases de dades (disponible a www.ompi.org), es donaven les explicacions següents: "El término 'extracción' se define en el sentido de transferencia permanente o temporal […] a otros soportes […] es un sinónimo de 'copia' o 'reproducción'"; "La utilización es un concepto amplio que abarca todas las formas de poner [la base] al alcance del público [sigui en línia o fora de línia]".
3.2.5.Drets de l'usuari legítim i excepcions al dret sui generis
De manera semblant al que s'ha vist per als drets d'autor, dels quals es poden beneficiar les bases que assoleixen la condició d'obra, també per al dret sui generis es distingeix entre la posició de l'usuari legítim i les dels altres subjectes. En el primer cas, es parla de drets i obligacions de l'usuari legítim; en el segon, d'excepcions.
a) Drets i obligacions de l'usuari legítim
Segons l'article 134.1 TRLPI:

"El fabricante de una base de datos, sea cual fuere la forma en que haya sido puesta a disposición del público, no podrá impedir al usuario legítimo de dicha base extraer i/o reutilizar partes no sustanciales de su contenido, evaluadas de forma cuantitativa o cualitativa, con independencia del fin a que se destine".

Aquest dret no admet cap pacte en contra (art. 134.3 TRLPI). Això no obstant, i de nou surt el test dels tres passos, aquests actes no hauran de perjudicar la normal explotació de la base ni lesionar injustificadament els interessos legítims del seu fabricant (art. 134.2 TRLPI). Queden fora de perill, en qualsevol cas, els drets d'autor o afins sobre les obres i prestacions incloses a la base, que l'usuari haurà de respectar [art. 134.2, b) TRLPI].
Per a aprofundir en aquesta norma, podeu considerar les qüestions següents en les activitats adjuntes.
Activitat 7
7.1. Suposem que un ajuntament, després de consultar els corresponents anuaris, col·loca al seu lloc web els índexs de pluviometria, temperatures i altres dades meteorològiques del municipi. Ho pot fer sense l'autorització del fabricant de la base?
7.2. Suposeu que el mateix ajuntament, per a donar més contingut al seu lloc web, recorre a una enciclopèdia d'unes quantes desenes de toms, de la qual extreu la breu biografia dels seus dos ciutadans més famosos. Pot reproduir aquestes biografies sense autorització?
b) Excepcions al dret sui generis
L'article 9 de la Directiva permetia als estats d'establir excepcions al dret sui generis en certs casos. Així ho ha fet el legislador espanyol en l'article 135 TRLPI. Es tracta de les mateixes que hem pogut veure per als drets d'autor sobre bases que tenen la condició d'obra. Així, es podrà prescindir de l'autorització del fabricant per a extreure i/o reutilitzar parts substancials del contingut de la base en els casos següents, sempre amb subjecció al test dels tres passos (art. 135.2 TRLPI):

  • Còpia privada [art. 135.1, a) TRLPI]. Lògicament, l'única cosa permesa és l'extracció i, de nou, només si es tracta d'una base no electrònica.

  • Il·lustració de l'ensenyament o investigació científica [art. 135.1, b) TRLPI]. A diferència del que s'ha vist per als drets d'autor, en aquest cas només es permet l'extracció amb les cauteles habituals ("en la medida justificada por el objetivo no comercial que se persiga y siempre que se indique la fuente").

    Suposem que un professor ha adquirit un CD que inclou imatges de dues mil cinc-centes obres d'art de tots els temps. Qüestió: en pot col·locar cent a la pàgina web de l'aula? Resposta: en aquest cas no importa que l'extracció sigui substancial. Tampoc no hi ha dubte que el seu objectiu és docent. Tanmateix, l'excepció només permet l'extracció, no la reutilització. D'altra banda, és dubtós que amb això es respectin els límits de l'article 135.2 TRLPI.

  • Seguretat pública [art. 135.1, c) TRLPI]. Permet l'extracció i la reutilització.

  • Procediments administratius o judicials [art. 135.1, c) TRLPI]. Com l'anterior, també permet tant l'extracció com la reutilització.

3.2.6.Durada
Tots els drets de propietat intel·lectual estan subjectes a termini. També el sui generis, sigui o no, en rigor, un d'aquests drets. La seva vida és curta, tan sols quinze anys comptats des de l'1 de gener de l'any següent al de la data de posada de la base a disposició del públic. Això no obstant, qualsevol nova inversió substancial (normalment per a modificar la base però, segons el codi 55 de la Directiva, també per a la "verificación sustancial" del seu contingut) atribueix un nou termini de quinze anys. I així successivament de manera indefinida.
Sobre el paper sembla que estem davant d'una pròrroga capaç de trencar la limitació temporal de la protecció característica de la propietat intel·lectual. Una base de dades objecte de successives inversions substancials podria no caure mai en el domini públic. Això no obstant, potser serà desencertat parlar de pròrroga. El nou termini protegeix la nova inversió, no la vella. Es protegeix la guia de telèfons actualitzada, no la de fa quinze anys. Partint d'aquest, almenys pel que fa a la legislació que ara ens ocupa, qualsevol hauria de poder crear una guia actualitzada.

4.Obra multimèdia i Internet

L'aparició de l'obra multimèdia es deu a l'aplicació de la tecnologia digital a la creació d'obres protegides per drets d'autor. La tecnologia digital ha introduït un important canvi en la manera de crear obres. Abans les obres s'expressaven sempre de manera analògica i s'incorporaven en suports materials. Així, les obres literàries, que són les que s'expressen per mitjà de la llengua, abans només es fixaven en llibres, revistes o qualsevol format paper, si es tractava d'obres literàries escrites -una novel·la-, o bé es gravaven en cassets, si es tractava d'obres literàries orals -una conferència. Les obres plàstiques, que són aquelles que s'expressen per mitjà de la pintura, l'escultura o el dibuix, només podien quedar plasmades en un suport físic com un quadre, un tros de paper o una fotografia. I el mateix ocorria amb les obres audiovisuals, les fotografies, l'arquitectura, la música, el disseny gràfic, etc. És a dir, abans de l'aparició de la tecnologia digital, les persones accedien a l'obres normalment mitjançant un objecte físic, que incorporava l'obra, o acudint a llocs on les obres es comunicaven públicament.
Activitat 8
Quina diferència hi ha entre posar una obra a disposició del públic mitjançant un suport o sense aquest?
Des que es van introduir les noves tècniques digitals, totes les obres es poden comprimir en arxius de bits, que contenen la mateixa música que se sent en un concert, a la televisió o la ràdio, la mateixa novel·la que es llegeix amb un llibre entre les mans, el mateix disseny d'arquitectura que abans es veia només en un paper, etc. És a dir, els mitjans d'expressió que s'empren en la creació d'obres -la llengua, la música, les imatges estàtiques i en moviment, etc.- es poden presentar ara en format digital i fixar en suports electrònics com el disc compacte, els disquets o el disc dur d'un ordinador.
Fins aquí s'ha assenyalat únicament el primer canvi que ha introduït la tecnologia digital en relació amb les obres protegides per drets d'autor. Aquest canvi s'ha experimentat en la manera de presentar obres. Les obres, les mateixes obres, es poden presentar ara en format analògic o digital; així, una col·lecció de contes es pot presentar en un llibre -format analògic- o en un CD-ROM de contes -format digital. Però és que, a més, la tècnica digital ha incorporat una segona novetat, la creació d'obres que només hi pot haver en format digital, i el primer exemple són els programes d'ordinador.
Com abans s'ha indicat, una obra literària -per exemple, un conte- es pot presentar en format llibre -analògic-, o en format electrònic o digital disc compacte, sense que el conte no experimenti cap canvi en la seva naturalesa, estructura o composició. El conte continua essent una obra literària tant si es troba en un llibre o en un CD-ROM. Tanmateix, el programa d'ordinador només pot existir en format digital: és impensable passar un programa d'ordinador a format analògic, com el llibre o el paper, sense que no experimenti cap canvi. El programa només es pot usar i només compleix la seva funció si es troba en format digital. És a dir, el programa d'ordinador és una obra que neix digital i que només així pot mantenir la seva naturalesa. Doncs bé, el mateix ocorre, com es veurà a continuació, amb l'obra multimèdia.
L'obra multimèdia neix també com a conseqüència de l'aplicació de la tècnica digital a la creació d'obres. La seva aparició es deu principalment al tercer canvi que introdueix la tecnologia digital i és que la digitalització d'obres facilita extraordinàriament utilitzar-ne de ja existents per a crear-ne altres de noves. Les obres presentades en format binari es poden fàcilment descompondre i incorporar a altres obres. La tecnologia digital permet d'incorporar fàcilment fotos de qualsevol revista, fragments de cançons en CD, trossos d'obres literàries, fragments de vídeos digitals, etc. per a crear obres noves.
Aquest tipus d'obres que incorporen elements i obres expressats per diferents mitjans, com text, imatges estàtiques o en moviment, música o so, i que sempre s'executen mitjançant un programa d'ordinador han estat batejades en el mercat de manera genèrica com a obres multimèdia.

4.1.Trets identificadors de l'obra multimèdia

L'obra multimèdia compta amb uns trets propis que permeten d'identificar-la i distingir-la de la resta de les altres obres. Dins d'aquesta categoria d'obres se n'inclouen de molt diferent tipus com els videojocs, certes pàgines web, les enciclopèdies multimèdia, els diccionaris interactius, les obres didàctiques en suport electrònic que contenen imatges, música i text, els simuladors, etc.
4.1.1.Combinació d'elements i obres amb diferents formes d'expressió
El terme multimèdia fa referència als diferents mitjans d'expressió que utilitzen les diferents obres o elements que convergeixen en l'obra multimèdia. És a dir, perquè hi hagi obra multimèdia aquesta ha de contenir, a més del programa d'ordinador, altres elements o obres que es trobin expressats en, almenys, dos dels mitjans següents: la llengua parlada o escrita, la música, la pintura, les imatges estàtiques o en moviment, etc.
Són obres multimèdia les enciclopèdies interactives o els videojocs, perquè normalment incorporen obres i elements amb diferents mitjans d'expressió. Les enciclopèdies interactives solen incloure fotografies, trossos de vídeo, textos, veus en off que narren, música, etc. Els videojocs, d'altra banda, contenen imatges en moviment, un guió, uns personatges, música, so, etc. El que importa per a delimitar l'existència de l'obra multimèdia és que tots aquests elements i obres o fragments d'obres que la componen formen un tot homogeni, tots aquests es fonen en una unitat que configura l'obra multimèdia.
Això últim és rellevant per a determinar quines pàgines web es poden qualificar com a obres multimèdia. Si una pàgina web, per exemple, d'una persona que es vol donar publicitat a Internet només conté text i una foto de l'interessat, és evident que en aquest cas no hi ha veritablement una obra multimèdia, sinó una obra literària -el text- i una fotografia. En canvi, en aquells casos en què la pàgina web conté tota una sèrie de fotografies, textos, música i imatges fortament relacionats entre si mitjançant un disseny global original, sense que sigui impossible delimitar quin mitjà d'expressió preval sobre els altres, llavors la pàgina web es podria qualificar com a obra multimèdia.
4.1.2.Presentació digital des del seu origen i execució per mitjà d'un programa d'ordinador
No n'hi ha prou amb la mera presència de diferents mitjans d'expressió en una obra per a qualificar-la com a multimèdia. És necessari, a més, que tots els elements i obres que contenen l'obra multimèdia es presentin en format digital i que s'hagin concebut des del seu origen per a aquesta presentació. Si no, una òpera o qualsevol obra audiovisual com una pel·lícula, es podrien qualificar com a obra multimèdia, ja que contenen obres o elements expressats per diferents mitjans. En tota òpera hi ha una obra musical, i també una obra literària -el llibret-, la coreografia, el disseny dels decorats, del vestuari, etc., és a dir, diferents obres expressades en diferents mitjans. En tota pel·lícula es poden identificar també diferents tipus d'obres expressades amb diferents mitjans com la fotografia, el guió, la música de la banda sonora, etc. En tots dos casos, tots aquests elements i obres es fonen en un tot, que dóna com a resultat l'òpera o la pel·lícula, però no per això es poden qualificar com a obres multimèdia.
En l'obra multimèdia el format digital és un requisit indispensable per a la seva existència. L'obra multimèdia és digital des del seu origen i es manté sempre en aquest format; és més, no es pot traslladar a format analògic.
Aquest criteri permet de diferenciar d'entre totes les obres que es presenten en suport digital quines són veritablement obres multimèdia.
Activitat 9
Una pel·lícula en format DVD, es pot considerar obra multimèdia?
Les obres multimèdia es distingeixen de les altres obres en el fet que no es poden traslladar a format analògic: només existeixen en format digital i requereixen necessàriament una interfície per gaudir-ne i utilitzar-les.
4.1.3.La interactivitat
Al costat dels dos trets anteriors, l'obra multimèdia es caracteritza, a més, per ser interactiva. El que és interactiu està estretament lligat a la informàtica, i es podria defensar que qualsevol obra que requereix per a la seva execució un ordinador és interactiva.
En rigor, la interactivitat es manifesta en una obra només quan aquesta no té un recorregut únic i admet diferents modalitats d'execució, entre les quals l'usuari pot optar. És a dir, hi ha interactivitat en una obra quan el seu creador preveu que l'usuari pot determinar el seu camí per a recórrer, entre diferents opcions.
Una obra audiovisual, com una pel·lícula, no passa a ser interactiva pel fet d'executar-se amb un programa d'ordinador, quan es presenta en format DVD. Si la pel·lícula té un sol recorregut, una presentació dels personatges, un desenvolupament i un desenllaç final, no és interactiva. L'usuari no té opció entre diferents desenvolupaments o desenllaços possibles.
Per tant, si se suma la interactivitat a una obra que neix digital i que conté elements i obres presentats amb diferents mitjans d'expressió, el resultat és l'obra multimèdia.
La interactivitat es pot manifestar en diferent grau en les obres multimèdia i això permet de distingir entre aquestes diferents tipus o modalitats.
1) De vegades, la interactivitat serveix per a presentar obres ja existents de manera més atractiva a l'usuari, com ocorre amb les enciclopèdies multimèdia que ofereixen diferents possibilitats d'accés a la informació, mitjançant ràpids i de vegades divertits sistemes de recerca, i que permeten a l'usuari d'escollir entre veure breus documentals amb imatges en moviment, consultar textos, contemplar fotografies o imatges estàtiques, sentir explicacions en off sobre el que apareix en pantalla, etc. En el cas de les enciclopèdies multimèdia i en totes aquelles obres multimèdia la finalitat de les quals és facilitar la consulta d'informació, l'aprenentatge d'idiomes o el desenvolupament d'habilitats, la interactivitat és un instrument o mitjà al servei de la finalitat didàctica d'aquestes obres.
2) Hi ha un segon tipus d'obres multimèdia en què la interactivitat té el paper preponderant des del principi fins al final. En aquest tipus d'obres multimèdia es potencia l'aspecte lúdic de la interactivitat fins al seu extrem. El primer exemple són els videojocs. L'usuari pot disparar, conduir avions, motos o qualsevol tipus d'automòbils i mostrar la seva perícia per a esquivar obstacles, fer moure i saltar personatges, respondre qüestions, inventar diàlegs entre personatges, etc. La interactivitat també té un paper preponderant en altres obres multimèdia, que no són videojocs, però que estan dissenyades principalment per a fomentar la creativitat dels seus usuaris, com els simuladors socials -tipus Els Sims- que permeten als usuaris de crear els membres de diferents famílies, establir els seus temperaments, les seves carreres professionals, el seu aspecte físic, les seves cases i tot l'entramat de relacions d'una comunitat, i també ocorre així amb les obres multimèdia que ensenyen a fer pel·lícules -Director's Chair de Steven Spielberg-, a maquillar-se o a disfressar nines -el CD-ROM de la Barbie-, etc.
3) Finalment, la interactivitat es pot manifestar en diferent grau a les pàgines web. No totes les pàgines web són interactives, ja que algunes d'aquestes només contenen textos o fotos. Una pàgina web és interactiva quan disposa d'una estructura d'arbre, és a dir, quan la pàgina es ramifica en diferents recorreguts, mitjançant enllaços que porten a altres pàgines o bé perquè es multiplica en noves finestres o permet d'escoltar música, o veure imatges en moviment, en accionar el ratolí sobre uns indicadors.
La interactivitat és, per tant, un tret essencial de l'obra multimèdia. És potser el més vistós però no l'únic, ja que ha d'acompanyar els dos trets exposats anteriorment: la combinació d'obres i elements amb diferents mitjans d'expressió, i la concepció digital de l'obra.
4.1.4.El suport CD-ROM o d'altres
L'obra multimèdia s'introdueix en el mercat habitualment per a la seva venda suport CD-ROM o similar. Per aquesta raó es tendeix a identificar com a multimèdia qualsevol gènere d'obra que es presenta en suport electrònic, del tipus disc compacte. En realitat, l'obra multimèdia existeix al marge del seu suport i es pot trobar tant en suport disc compacte com a la Xarxa. Aquest últim és el cas de les pàgines web, que, si compleixen els requisits, es poden considerar obres multimèdia, però només es troben a la Xarxa. A més, els videojocs, les enciclopèdies multimèdia o els simuladors es poden adquirir en suport disc compacte o se'n pot gaudir a la Xarxa. El suport CD-ROM o similar solament és que el mitjà físic que permet la reproducció en sèrie d'obres multimèdia que es volen comercialitzar en el mercat per a la seva venda i lloguer.
El suport CD-ROM és a l'obra multimèdia el que el llibre és a l'obra literària que conté: un mer suport, però no un tret delimitador de la seva naturalesa.
4.1.5.Conclusió
Multimèdia es pot aplicar a tota creació concebuda des del seu origen com a digital i interactiva, que combina diferents mitjans d'expressió en la seva composició i que es pot presentar en un suport material tangible, tipus CD-ROM o similar, o mitjançant un arxiu fixat i emmagatzemat al disc dur d'un ordinador, des del qual s'opera la seva explotació i transmissió per xarxes.
L'obra multimèdia es pot definir com a obra digital, resultat de la combinació d'obres i elements amb diferents formes d'expressió, presentada per mitjà d'una interfície i executable per mitjà d'un programa d'ordinador, i que pot ser distribuïda per mitjà d'un disc compacte o resultar accessible per mitjà de xarxes entre ordinadors.

4.2.Qualificació jurídica de l'obra multimèdia

Una vegada especificats els trets que permeten d'identificar l'obra multimèdia, es planteja un problema: l'LPI no esmenta aquest tipus d'obres en el seu article 10 TRLPI, que enumera les diferents categories d'obres que poden ser objecte de propietat intel·lectual.
Tanmateix, no és necessari per a l'existència d'una obra, i perquè, per tant, sigui protegida per drets de propietat intel·lectual, que es pugui identificar entre els diferents tipus d'obres que conté l'article 10 TRLPI (obres literàries, composicions musicals, obres dramàtiques, obres audiovisuals, obres plàstiques, fotografies, programes d'ordinador, bases de dades, etc.). Precisament, el que caracteritza l'obra multimèdia és que és una combinació de totes aquestes, però no una d'aquestes en particular. Ara bé, la llista de l'article 10 TRLPI és exemplificativa, és a dir, oberta; admet qualsevol creació literària, artística o científica. Per tant, l'obra multimèdia no requereix el reconeixement exprés del legislador per a existir i per a merèixer la protecció de l'LPI.
Ara bé, s'ha discutit la possibilitat d'identificar l'obra multimèdia amb alguns tipus d'obres que el legislador recull expressament en l'LPI. Les principals opcions són identificar l'obra multimèdia amb un programa d'ordinador, amb una base de dades o amb una obra audiovisual.
Per això, s'ha d'establir quins criteris poden servir per a qualificar una obra multimèdia com a programa d'ordinador, com a base de dades i com a obra audiovisual.
4.2.1.Qualificació de l'obra multimèdia com a programa d'ordinador
Avantatges
1) Com es va indicar en el mòdul dedicat als programes d'ordinador, l'LPI considera com a autor del programa d'ordinador la persona jurídica que es prevegi com a titular dels drets d'autor. Si una empresa encarrega la creació d'una obra multimèdia a un o diferents informàtics o especialistes en disseny digital, se la podrà considerar autora de l'obra multimèdia una vegada hagi adquirit els drets dels veritablement autors (art. 96 TRLPI).
2) L'LPI no permet la còpia per a ús privat dels programes d'ordinador, art. 99.a) i 31.2 TRLPI). Per tant, si s'admet que l'obra multimèdia és un programa d'ordinador, no es pot copiar per a ús privat.
3) Els programes d'ordinador es comercialitzen per mitjà de llicències amb l'usuari. Si s'admet que l'obra multimèdia és un programa, llavors la seva comercialització també es farà per mitjà de llicències amb l'usuari.
En quins casos es pot qualificar una obra multimèdia com un programa d'ordinador?
Malgrat el fet que alguns especialistes mantenen que l'obra multimèdia és un programa d'ordinador, la majoria es mostren en contra. Tota obra multimèdia conté sempre un programa d'ordinador, però el programa és només una part d'aquesta. En l'obra multimedia, a més del programa d'ordinador, hi ha altres obres i elements que són diferents d'aquest com els textos, les imatges, la música, les històries que es narren, etc. El programa d'ordinador no s'estén sobre aquestes altres obres, no serveix per a qualificar l'obra multimèdia en el seu conjunt. El programa d'ordinador forma part de l'obra multimèdia, és una obra més de les moltes que aquesta conté. És potser l'única obra que sempre forma part d'una obra multimèdia, però no pot servir per a qualificar-la en la seva totalitat.
4.2.2.Qualificació de l'obra multimèdia com a base de dades
Avantatges
1) L'LPI prohibeix la còpia per a ús privat de les bases de dades electròniques (art. 34.2.a) TRLPI). Una obra multimèdia qualificada com a base de dades no es pot copiar per a ús privat.
2) L'LPI reconeix al fabricant d'una base de dades un dret connex sui generis sobre el contingut de la base de dades, en cas que hagi fet una inversió substancial en la seva elaboració (art. 133 a 137 TRLPI).
En quins casos es pot qualificar una obra multimèdia com una base de dades?
En tots aquells casos en què l'obra multimèdia coincideix amb la descripció de les bases de dades que fa l'article 12.2 TRLPI, és a dir, com una col·lecció d'obres, dades o altres elements independents disposats de manera sistemàtica o metòdica i accessibles individualment per mitjans electrònics.
La qualificació de base de dades es pot aplicar a les obres multimèdia que es caracteritzen per presentar un contingut organitzat, en què es pot apreciar una certa sistematització i ordre, propis de les bases de dades, i la interactivitat dels quals està dissenyada segons una finalitat de consulta. Uns exemples serien les enciclopèdies interactives com Encarta de Microsoft o les obres multimèdia temàtiques sobre història -Crónica del siglo XX de Zeta Multimedia-, o art -la pàgina web del Museu Hermitage de San Petersburg-, biografies interactives -com el CD-ROM d'Anna Frank- o sobre temes especialitzats -l'Encyclopedia Rock de Bertelsmann. També es poden qualificar com a bases de dades les obres multimèdia didàctiques, com les que ensenyen idiomes -CompuTalk English d'VGS-, i altres ciències com les matemàtiques -Mathematics Interactive, de Rossipaul-, les que mostren els animals i plantes que hi ha a Àfrica -NaturePark Afrika de Newis-, etc. Aquest tipus d'obres multimèdia procedeix principalment del sector editorial i la qualificació com a base de dades li resulta normalment molt beneficiosa.
La qualificació de base de dades es pot aplicar en molts casos a un tipus d'obres multimèdia: les pàgines web. Moltes pàgines web canalitzen informació i, per això, presenten continguts organitzats. Els portals com Terra, Yahoo o Lycos pretenen facilitar els mitjans per a arribar a qualsevol tipus d'informació i, per això, ordenen els seus recursos en la seva pàgina web d'entrada. Qualsevol empresa o institució que posa a la Xarxa una pàgina web pretén donar-se a conèixer, facilitar les seves dades i informar sobre els seus objectius i activitats. Per això, els textos, les imatges, les dades sobre l'empresa o institució es trobaran en la seva pàgina web disposats de manera sistemàtica i metòdica. El mateix es pot predicar respecte a les pàgines web de museus, universitats, biblioteques, etc. que volen informar sobre els seus recursos a la Xarxa. En canvi, en les pàgines web en què predomina el que és artístic sobre la funció informativa, o les dedicades a distreure els seus usuaris, l'organització i sistematització dels continguts no és tan important i predomina el que és visual i estètic. En aquests casos -com ocorre amb la pàgina web de la productora de Peter Gabriel (http://realworld.on.net) o la pàgina web dels Teletubbies-, no es pot qualificar la pàgina web com a base de dades.
4.2.3.Qualificació de l'obra multimèdia com a obra audiovisual
Avantatges
1) Els autors es troben tipificats en la llei (art. 87 TRLPI) i disposen del reconeixement exprés d'una sèrie de drets de remuneració (art. 90 TRLPI).
2) La Societat General d'Autors i Editors acull entre els seus socis els autors d'obres multimèdia que es poden identificar amb les obres audiovisuals. Això permetria de protegir els drets dels autors d'obres multimèdia, que actualment no tenen cap entitat de gestió que vetlli pels seus drets.
En quins casos es pot qualificar una obra multimèdia com una obra audiovisual?
Les obres multimèdia en què destaca el fort efecte de les imatges en moviment tendeixen a qualificar-se com a obres audiovisuals. Aquest és, fonamentalment, el cas dels videojocs. Però, per a poder qualificar una obra multimèdia com a obra audiovisual, no basta la presència d'imatges en moviment, sinó que:
és necessari que coincideixin el tipus d'autors que l'LPI determina com a autors de l'obra audiovisual en el seu article 87 TRLPI, a saber, un director-realitzador, els autors d'un argument o guió i l'autor de la composició musical, creada específicament per a l'obra.
Tots aquests autors es poden distingir clarament en l'obra cinematogràfica, i també en altres obres audiovisuals clàssiques com els espots publicitaris, els programes de televisió, els videoclips, etc. Tanmateix, resulta més difícil trobar-los en l'obra multimèdia.
Moltes obres multimèdia contenen un argument i compten també amb un director-realitzador, que és l'expert que supervisa tot el seu procés de creació i hi intervé directament. Tanmateix, hi ha un tret essencial de l'obra multimèdia que l'aparta de l'obra audiovisual clàssica: la presència ineludible d'una interfície.
L'obra multimèdia necessita una interfície perquè requereix ser executada per un usuari, mentre que l'obra audiovisual clàssica s'executa sense necessitat de la seva intervenció.
En seure al cine o davant del televisor, els espectadors veuen succeir-se les imatges de la pel·lícula o d'un programa de TV, linealment, sempre de la mateixa manera i sense que ells hi intervinguin.
En canvi, el videojoc necessita la constant intervenció del jugador, que acciona el ratolí o mou les palanques de control de la consola i fa variar les seqüències d'imatges.
Per això, el videojoc requereix dels autors unes aportacions creatives pròpies i específiques que el distingeixen de les obres audiovisuals clàssiques. Concretament, els autors propis d'una obra multimèdia són els següents:
1) l'autor del disseny de la interfície,
2) l'autor que decideix els enllaços que configuraran l'hipertext, i
3) l'autor que estableix la seqüència d'imatges que es produeixen quan l'usuari acciona el ratolí de l'ordinador o executa els comandaments de les consoles de videojocs.
Per contra, els autors de l'obra audiovisual que reconeix l'article 87 TRLPI són els següents:
1) el director-realitzador,
2) l'autor del guió, adaptació, guió i diàlegs, i
3) l'autor de les composicions musicals creades especialment per a l'obra audiovisual.
Només aquelles obres multimèdia els autors de les quals es poden assimilar com a autors de l'obra audiovisual es podran qualificar com a obres audiovisuals sui generis. Però això només serà possible si tots els autors de l'obra multimèdia es poden identificar entre els autors de l'article 87 TRLPI. Per aquesta raó, són molt poques les obres multimèdia que es poden considerar obres audiovisuals. Només ho podran ser aquelles en què es pot apreciar una major seqüència d'imatges en moviment fixades pels autors, que les deixades a la lliure execució de l'usuari. En aquest tipus d'obres multimèdia, la seqüència d'imatges fixes té més importància que el que és interactiu, perquè l'obra explica una història mitjançant imatges amb uns personatges que parlen i es mouen "sols" i, de tant en tant, es fa intervenir l'usuari. En aquests casos, es pot entendre que hi ha un autor d'un guió de l'obra multimèdia i assimilar la tasca de l'autor de la interfície i dels enllaços com la d'un realitzador. Però, en la majoria de les obres multimèdia, el recorregut seqüencial no és fix i no hi ha un guionista que decideix què es veu, qui ho diu i com ho diu, sinó que es deixa fer a l'usuari i es veurà segons la seva intervenció. Per això, són molt poques les obres multimèdia que es poden qualificar com a obra audiovisual.
4.2.4.Conclusió
El mercat ofereix una gran varietat d'obres que es poden considerar multimèdia. Entre aquestes, es poden qualificar com a bases de dades les obres multimèdia els continguts de les quals es troben disposats de manera sistemàtica i metòdica. Ocorre així amb les obres multimèdia que faciliten la consulta d'informació o que compleixen una finalitat didàctica -obres multimèdia del sector editorial, pàgines web d'informació, etc.
D'altra banda, les obres multimèdia que presenten imatges en moviment amb un recorregut seqüencial fix, destinat a narrar una història i en què la interactivitat de l'usuari té un paper secundari en relació amb el guió, s'apropen a la qualificació d'obres audiovisuals sui generis.
Tanmateix, moltes obres multimèdia no es poden qualificar ni com a bases de dades ni com a obres audiovisuals. Els videojocs, els simuladors, les obres interactives que permeten als seus usuaris de fer les seves pel·lícules, recórrer espais virtuals, trobar-se en un cafè cibernètic d'un lloc de la Xarxa i parlar amb altres visitants, aprendre a evitar els perills dels accidents de circulació, etc. no es poden qualificar d'acord amb cap de les categories que reconeix l'LPI. En aquests casos, els autors de l'obra hauran d'acordar el seu règim de drets amb els contractes que estableixen amb els productors.

4.3.Els contractes d'obra multimèdia

4.3.1.El contracte de producció d'obra multimèdia
Aquest contracte se sol subscriure entre el productor de l'obra multimèdia, és a dir, la persona natural o l'empresa sota la iniciativa de la qual i responsabilitat es fa l'obra, i l'autor o autors d'aquesta.
Activitat 12
Qui és el productor d'una obra multimèdia?
4.3.2.Cessió de drets
En el contracte de producció s'haurà de contenir de manera escrita la cessió exclusiva dels drets dels autors en favor del productor. La cessió ha de comprendre únicament els drets d'explotació i mai els drets morals dels autors de l'obra multimèdia. Els autors de l'obra multimèdia mai no perden la seva condició d'autors i tenen dret a aparèixer anomenats en els títols de crèdit (art. 14 TRLPI).
Els drets d'explotació no es poden cedir globalment. S'han d'esmentar cada un dels drets cedits i les modalitats d'explotació previstes (art. 43 TRLPI). En el contracte de producció d'obres multimèdia els drets d'explotació dels autors que s'han de cedir al productor per a facilitar la seva edició en CD-ROM i la seva transmissió en línia són els següents:
En relació amb l'edició electrònica:

  • El dret de reproducció digital de l'obra per a la seva fixació en suport electrònic (CD-ROM, DVD o qualsevol altre) i per a la seva reproducció en sèrie.

  • El dret de distribució per a la venda, lloguer i préstec de l'obra en aquest suport.

En relació amb la seva explotació en xarxes digitals:

  • El dret de reproducció digital per a l'emmagatzemament de l'obra multimèdia en un servidor i per a facilitar la seva descàrrega a l'ordinador dels destinataris de la transmissió de l'obra a la Xarxa.

  • El dret de comunicació pública per a la posada a disposició de l'obra multimèdia des d'un lloc de la Xarxa.

4.3.3.Remuneració als autors
En el cas que l'obra multimèdia s'editi per a la seva venda en suport electrònic, els autors tenen dret a percebre una remuneració proporcional, establerta mitjançant la fixació d'un percentatge sobre el preu de venda de cada exemplar (art. 46 TRLPI).
Els autors tindran dret que el productor els liquidi, almenys una vegada l'any, aquests percentatges. La liquidació haurà d'anar acompanyada d'un certificat del productor que li especifiqui el nombre d'exemplars venuts (art. 64.5 TRLPI).
Si l'obra multimèdia es posa a disposició del públic des d'un lloc de la Xarxa, els autors tindran dret que se'ls fixi una remuneració percentual, si la descàrrega de l'obra multimèdia només es pot efectuar a canvi d'un preu. En canvi, en aquells casos en què l'obra multimèdia es posi a disposició dels usuaris de la Xarxa de manera gratuïta -pàgines web o videojocs gratuïts a la Xarxa- la remuneració de l'autor per a aquesta modalitat d'explotació es farà a tant alçat -una quantitat fixa-, per la impossibilitat de determinar uns ingressos proporcionals (art. 46.a TRLPI).
4.3.4. Les llicències per a la incorporació d'obra preexistents en l'obra multimèdia
Si en la creació d'una obra multimèdia s'han d'incorporar obres o fragments d'obres preexistents, serà necessari comptar amb l'autorització dels titulars de drets. Cada foto, dibuix, imatge estàtica o en moviment requereix l'autorització del seu titular i el pagament de la corresponent tarifa, i el mateix ocorrerà si se sincronitzen segons o minuts d'una cançó, fragments d'una obra literària ja existent o fins i tot el títol d'una novel·la.
Imaginem el supòsit que l'Ajuntament de Granada encarrega a un autor la creació d'una pàgina web sobre Granada. L'autor utilitza fotografies de l'Alhambra d'un conegut fotògraf, escaneja el capítol sobre La Alpujarra d'una enciclopèdia publicada per una coneguda editorial, incorpora segons d'un vídeo sobre les processons de Setmana Santa a Granada i sincronitza minuts de música flamenca extreta d'un CD en venda. En tots aquests supòsits d'utilització d'obres preexistents, l'autor haurà de comptar amb la corresponent llicència.
Si es tracta de la utilització d'obres o fragments d'obres audiovisuals, s'han de sol·licitar llicències normalment als grups següents:
1) La SGAE, per als drets dels autors de l'obra audiovisual.
2) EGEDA, per als drets dels productors audiovisuals.
3) AISGE, per als drets dels actors.
Si es tracta de la utilització d'obres musicals, s'han de sol·licitar llicències als grups següents:
1) La SGAE, per als drets dels autors de la composició musical.
2) AGEDI, per als drets dels productors de fonogrames.
Si es tracta d'obres plàstiques o fotografies, s'ha de sol·licitar la llicència normalment a VEGAP, per als drets dels seus autors.
Si es tracta d'obres impreses s'ha de sol·licitar la llicència a CEDRO, per als drets dels autors i editors d'aquest tipus d'obres.
Les llicències per a la utilització d'obres preexistents han de contenir, en primer lloc, l'autorització per a fixar digitalment aquesta obra o un fragment d'obra aliena, per a incorporar-la a l'obra multimèdia i adaptar-la a aquesta finalitat. Per a això serà necessària la cessió, que normalment serà no exclusiva, dels drets de reproducció digital i de transformació dels titulars de drets de l'obra preexistent en favor del productor de l'obra multimèdia. En segon lloc, aquestes llicències han de contenir l'autorització per a explotar aquesta obra o fragment d'obra preexistent com a part de l'obra multimèdia. Per això serà necessari també que la llicència contingui la cessió no exclusiva del dret de reproducció i distribució dels titulars de drets de l'obra aliena -per a cobrir la venda en CD-ROM de l'obra multimèdia- i la cessió no exclusiva del dret de reproducció i comunicació pública -per a cobrir l'explotació en xarxes de l'obra multimèdia.

4.4.Les pàgines web

Tota pàgina web està pensada per a oferir uns continguts a la Xarxa. Els continguts de la pàgina poden estar protegits per drets de propietat intel·lectual o no. En realitat, és molt poc freqüent trobar alguna pàgina web en què no aparegui ni un dibuix, disseny, text o imatge que no es trobi protegit per drets de propietat intel·lectual. Hi ha pàgines web que contenen únicament dades -telefonica.es-, d'altres que combinen les dades amb obres protegides per drets d'autor -pensem en qualsevol pàgina web d'un diari- i, finalment, pàgines web en què predominen els continguts protegits per drets d'autor, ja que els seus titulars es dediquen a explotar a la Xarxa el negoci de posada a disposició del públic de música, pel·lícules, videoclips, videojocs, programes d'ordinador, fotografies, etc. -es el cas de movie88.com, cinemagazine.com, launch.yahoo.com, warnerbros.com, etc.
Ara bé, no s'ha de confondre la protecció per drets de propietat intel·lectual que poden tenir els continguts de la pàgina web amb la que pot merèixer el disseny de la mateixa pàgina web.
La pàgina web pot ser original en la manera que té de presentar i disposar els continguts i rebre una protecció independent d'aquests.
Ocorre així en moltes pàgines web que presenten trets d'originalitat en el disseny de la seva interfície, en la manera de disposar els enllaços, en l'estructura o ramificació dels seus continguts, en la selecció d'imatges o música o, senzillament, en la combinació de colors i formes que presenten. En aquests casos, la pàgina web podrà ser considerada una obra i, en consideració als trets definits per a l'obra multimèdia, també podrà ser considerada com a tal.
Activitat 14
14.1. És possible qualificar una pàgina web com un programa d'ordinador?
14.2. És una obra original una pàgina web que conté només text?
És a dir, en aquells supòsits en què la presentació dels continguts de la pàgina web sigui original, ens trobarem davant d'una obra multimèdia. Ara bé, en alguns casos, serà possible aplicar a la pàgina web la qualificació de base de dades. Això ocorrerà, com s'ha explicat anteriorment, en aquells supòsits en què la pàgina presenti els seus continguts de manera original, però alhora ordenada i sistematitzada. En canvi, en aquells casos en què es pugui apreciar que és la seva presentació el que cobra més importància -per exemple, teletubbies.com-, llavors no serà possible la qualificació de la pàgina web com a base de dades i serà considerada una obra multimèdia sense més ni més.
4.4.1.Els enllaços
Els enllaços són possiblement la més profitosa i genuïna aportació del World Wide Web. La simplicitat de la seva mecànica i l'eficàcia dels seus resultats han consagrat el seu ús, de manera que és difícil trobar una pàgina o lloc web que no contingui cap enllaç. Els portals, cercadors i rastrejadors són els proveïdors d'enllaços per excel·lència.
Hi ha diferents tipus d'enllaços. En primer lloc, hi ha els que porten d'una pàgina web a una altra del mateix lloc web, ja que un lloc web és una col·lecció de pàgines web dotades d'una adreça única (URL) a Internet. Òbviament, els dissenyadors del lloc web poden establir aquests tipus d'enllaços.
Una qüestió diferent és la dels enllaços establerts des d'una pàgina web que porten a una altra pàgina web que té una URL diferent. En aquests casos, es distingeixen dos tipus d'enllaços. En primer lloc, l'enllaç simple és el que porta a la pàgina d'entrada -homepage- d'una altra pàgina o lloc web de manera que l'usuari ho adverteix clarament i és conscient que ha canviat el seu proveïdor d'informació. Per aquesta raó, s'admet el lliure establiment d'enllaços simples. En segon lloc, hi ha els enllaços profunds, que no sempre es poden establir lliurement. L'enllaç profund és el que s'ha establert des d'una pàgina web que facilita l'entrada a una pàgina interior d'un altre lloc web, de manera que l'usuari no identifica clarament que els continguts als quals accedeix es troben en un altre lloc de la Xarxa, i que no són del mateix proveïdor de l'enllaç. Els enllaços profunds, en la mesura que representen una apropiació d'esforç i inversió aliens, poden ser prohibits pel titular de la pàgina web enllaçada.
Tota pàgina web que sigui original en la manera de presentar els seus continguts s'adapta a la definició d'obra multimèdia.