Les cèl·lules del sistema nerviós

  • Meritxell Torras García

    Meritxell Torras García

    Doctora en Psicologia. Professora de l’Àrea de Psicobiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

PID_00144924
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Objectius

  1. Conèixer quines són les cèl·lules que formen el sistema nerviós.

  2. Conèixer l’estructura bàsica de la neurona.

  3. Saber com es classifiquen les neurones.

  4. Conèixer els tipus de cèl·lules de glia i les seves principals funcions.

  5. Saber què és el potencial de membrana.

  6. Conèixer les causes de l’existència del potencial de membrana.

  7. Conèixer les característiques del potencial de membrana quan la neurona està en repòs (el potencial de repòs).

  8. Conèixer els canvis que poden tenir lloc en el potencial de membrana.

  9. Saber què és un potencial local i les seves principals característiques.

  10. Saber què és un potencial d’acció i les seves principals característiques.

  11. Conèixer les fases d’un potencial d’acció.

  12. Saber com el sistema nerviós codifica la informació.

  13. Conèixer les bases iòniques d’un potencial d’acció.

  14. Conèixer com es condueixen els potencials d’acció al llarg de l’axó.

1.Morfologia de les cèl·lules del sistema nerviós

1.1.La neurona

El nostre sistema nerviós (SN) està format per diferents tipus de cèl·lules: les neurones i les cèl·lules glials o de suport. No obstant això, ambdues tenen estructures i funcions diferents, com veurem a continuació.
Fins al final del segle XIX, la majoria de científics creia que l’SN estava format per una xarxa de fibres i no per cèl·lules individuals (teoria reticular, que defensava Camillo Golgi). Va ser Santiago Ramón y Cajal qui va posar de manifest que cada cèl·lula nerviosa és una entitat discreta i ben definida, i no una part d’una xarxa contínua (doctrina de la neurona). Cajal i Golgi van obtenir el Premi Nobel el 1906.
Figura 1 (esquerra): Santiago Ramón i Cajal (1852-1934). Figura 2 (dreta): Camillo Golgi (1843-1926).
Figura 1 (esquerra): Santiago Ramón i Cajal (1852-1934). Figura 2 (dreta): Camillo Golgi (1843-1926).
I podeu trobar més informació sobre personatges i esdeveniments importants en la història de la neurociència:
En l’SN hi ha dos tipus de cèl·lules: les neurones i les cèl·lules glials.
1.1.1.La neurona: morfologia i estructura
La neurona (cèl·lula nerviosa) és el component fonamental de l’SN. Té la capacitat de conduir impulsos nerviosos i de transmetre informació a altres neurones, és a dir, de comunicar-se. El funcionament de l’SN, i de la conducta, depèn de la comunicació que s’estableix entre circuits neuronals complexos.
La neurona és la unitat fonamental de processament i transmissió de la informació en l’SN.
Soma, axó i dendrites
Hi ha neurones de diferents formes i mides, però totes comparteixen unes característiques estructurals comunes (vegeu la figura 3).
En la majoria de les neurones podem distingir tres parts: el soma, l’axó i les dendrites.
Figura 3. Neurona típica de vertebrat amb les seves principals parts
Figura 3. Neurona típica de vertebrat amb les seves principals parts
Soma o cos cel·lular

  • El soma, o cos cel·lular, és el centre metabòlic on es fabriquen les molècules i es realitzen les activitats fonamentals per a mantenir la vida i les funcions de la cèl·lula nerviosa.

  • Conté el nucli de la cèl·lula: en el nucli trobem el nuclèol i els cromosomes. El nuclèol és la fàbrica de ribosomes (estructures relacionades amb la síntesi de proteïnes). Els cromosomes són cadenes d’àcid desoxiribonucleic (ADN) que contenen la informació genètica de l’organisme.

  • El nucli està envoltat per la membrana nuclear.

Axó

  • L’axó és una única prolongació llarga que surt del soma. El diàmetre dels axons varia entre 0,2 i 25 µm.

  • La seva principal funció és la de conduir informació codificada en forma de potencials d’acció, permetent que la informació pugui viatjar des del soma fins al botó terminal.

  • En la seva part més distal es divideix i es ramifica. En l’extrem de les ramificacions es troben petits engrossiments anomenats botons terminals. Aquests botons tenen la funció de secretar determinades substàncies, denominades neurotransmissors. No obstant això, tot aquest procés el veurem en el mòdul "Comunicació neuronal" d’aquesta assignatura.

Dendrites
La paraula dendrita ve de la paraula dendron que en grec significa 'arbre'; i, de fet, les dendrites de les neurones es divideixen com les branques d’un arbre.
Figura 4. Detall d’una dendrita amb les seves espines dendrítiques
Figura 4. Detall d’una dendrita amb les seves espines dendrítiques
Són ramificacions que surten del cos cel·lular o soma. La seva principal funció és la de rebre informació d’altres neurones. Contenen les espines dendrítiques, que són unes petites protuberàncies (figures 4 i 5).
Figura 5. La majoria de connexions entre neurones s’estableixen entre un botó terminal d’una neurona i una espina dendrítica d’una altra.
Figura 5. La majoria de connexions entre neurones s’estableixen entre un botó terminal d’una neurona i una espina dendrítica d’una altra.
Orgànuls i partícules citoplasmàtiques
Les neurones, com qualsevol cèl·lula del nostre cos, tenen una membrana citoplasmàtica que les separa de l’exterior i els permet de mantenir una relació ordenada amb el seu entorn. La membrana permet a la neurona de retenir en el seu interior (el citoplasma) líquids (principalment aigua), substàncies dissoltes i diversos orgànuls responsables de diferents funcions.
Figura 6. Principals orgànuls d’una neurona. En la figura es pot observar com la membrana del nucli té continuació amb el reticle endoplasmàtic.
Els orgànuls citoplasmàtics que trobem en les neurones són els mateixos que en la resta de cèl·lules, encara que la seva distribució és diferent en el soma, dendrites i axó. Per tota la neurona podem trobar mitocòndries, reticle endoplasmàtic llis i lisosomes. A més, en el soma i dendrites, també trobem ribosomes i reticle endoplasmàtic rugós. Altres orgànuls com l’aparell de Golgi i la substància de Nissl, només es troben en el soma (figura 6).
Juntament amb aquests orgànuls, les neurones també tenen un "esquelet", el citoesquelet, amb dues funcions principals:

  • Estructural: dóna rigidesa i forma a la neurona.

  • Transport: participa en el transport de substàncies i vesícules al llarg de les dendrites i sobretot de l’axó.

El citoesquelet de les neurones està format per filaments proteics: els microtúbuls (figura 7), els microfilaments i els neurofilaments o filaments intermedis.
El transport de substàncies al llarg de l’axó es pot realitzar en dues direccions: anterògrada o retrògrada (figura 8).

  • El transport en direcció anterògrada implica el moviment de partícules des del soma fins als botons terminals.

  • El transport en direcció retrògrada implica el moviment de partícules des del terminal axònic fins al soma.

Fibres mielíniques i amielíniques
Com recordareu, en les neurones distingim el soma, les dendrites i l’axó.
Hi ha dos tipus d’axons: axons o fibres mielíniques i axons o fibres amielíniques.
Axons mielínics

  • Els axons mielínics estan recoberts per una substància de tipus greixós anomenada mielina. La mielina està formada principalment de lípids, la qual, com que aquests són aïllants, no condueix el corrent elèctric.

  • Aquest embolcall de mielina rep el nom de beina de mielina.

  • La beina de mielina no és contínua, té diverses interrupcions.

  • Les zones de l’axó que no estan envoltades de mielina s’anomenen nòduls de Ranvier i són les úniques zones que no estan aïllades i on l’axó està exposat al medi extracel·lular (figura 9).

  • La zona envoltada de mielina, entre nòdul i nòdul, s’anomena internòdul.

  • En el sistema nerviós central (SNC), la beina de mielina està formada per oligodendròcits (vegeu la figura 22).

  • En el sistema nerviós perifèric (SNP), la beina de mielina està formada per cèl·lules de Shawnn (vegeu la figura 23).

Axons amielínics

  • Estan parcialment recoberts de mielina.

  • Una única cèl·lula de glia, de Schwann o oligodendròcit, mig envolta axons de diferents neurones, de manera que part de l’axó està recobert i part no.

1.1.2.Classificació de les neurones
Podem classificar les neurones segons la seva morfologia i segons la seva funció.
Segons la seva la morfologia podem distingir entre neurones unipolars, bipolars i multipolars.
a) Les neurones unipolars

  • Són les neurones més simples (figura 11).

  • Predominen en l’SN dels invertebrats.

  • Surt del soma una sola prolongació que es pot ramificar en moltes branques. Una d’aquestes serveix d’axó, i les altres funcionen com a estructures dendrítiques de recepció.

  • No tenen dendrites que surtin del soma.

En mamífers, les neurones unipolars són un tipus especial de cèl·lules unipolars anomenades neurones pseudomonopolars, pseudounipolars o neurones en T. Aquestes neurones són de tipus sensorial. L’arborització que queda fora del sistema nerviós central constitueix les dendrites (figura 12).
b) Les neurones bipolars

  • Del cos cel·lular de les neurones bipolars surten dues prolongacions (figura 13).

  • De vegades, és difícil saber quina de les prolongacions és l’axó i quina les dendrites. Però des d’un punt de vista funcional recordeu que les dendrites estan especialitzades a rebre informació d’altres neurones, i l’axó a conduir aquesta informació en forma d’impulsos nerviosos fins als botons terminals.

  • Aquestes neurones es troben principalment en els sistemes sensorials, com és el cas de les cèl·lules bipolars de la retina.

c) Les neurones multipolars

  • És el tipus de neurones més comú en l’SN dels vertebrats.

  • Del soma surt l’axó i diverses ramificacions dendrítiques.

  • Segons la longitud de l’axó, les podem dividir en multipolars, tipus Golgi I i tipus Golgi II:

– Tipus Golgi I: són neurones multipolars d’axó llarg (figura 14).

Són neurones multipolars tipus Golgi I les cèl·lules piramidals de l’escorça cerebral i les cèl·lules de Purkinje del cerebel.

Figura 15. Diferents tipus de neurones multipolars tipus Golgi I
Figura 15. Diferents tipus de neurones multipolars tipus Golgi I

– Tipus Golgi II: són neurones multipolars d’axó curt i, per tant, estableixen contactes amb neurones pròximes (figura 16).

Segons la seva la funció podem distingir entre neurones sensorials, motores i interneurones.
a) Neurones sensorials

  • Porten informació des de la perifèria fins a l’SNC, per tant, són fibres aferents a l’SNC (figura 17).

  • Una fibra aferent a l’SNC és una fibra que porta informació cap a l’SNC.

  • Generalment són neurones pseudomonopolars.

b) Neurones motores

  • Porten informació des de l’SNC fins a la perifèria (músculs i glàndules), per tant, són fibres eferents de l’SNC (figura 18).

  • Una fibra eferent de l’SNC porta informació des de l’SNC fins a les cèl·lules efectores de la perifèria.

  • Generalment són neurones multipolars Golgi I.

c) Interneurones

  • Són el tipus de neurones més abundant; són totes les altres neurones que no són ni sensorials ni motores.

  • Aquestes neurones processen informació localment i la transmeten d’un lloc a l’altre de l’SNC.

1.2.Les cèl·lules glials: tipus i funcions

Com recordareu, l’SN no solament està format de neurones. Juntament amb les neurones, que són la unitat funcional de l’SN, trobem les cèl·lules glials (neuròglia o glia). Les cèl·lules glials són molt més abundants que les neurones; en l’SNC dels vertebrats hi ha de deu a cinquanta vegades més cèl·lules glials que neurones. Les cèl·lules glials van ser descrites al voltant de 1850 per Rudolf Virchow (1821-1902).
Els elements cel·lulars constitutius del sistema nerviós són les neurones i les cèl·lules glials.
Les cèl·lules glials o de suport es troben al voltant de les neurones i desenvolupen funcions molt importants com, per exemple, proporcionar suport estructural i metabòlic a les neurones.
El conjunt de cèl·lules glials rep el nom de neuròglia.
En el sistema nerviós central (SNC) trobem els tres tipus de cèl·lules glials següents:

  • Astròcits

  • Micròglia

  • Oligodendròcits

  • Cèl·lules de Schawnn

En el sistema nerviós perifèric (SNP) trobem el tipus de cèl·lula glial següent:
1.2.1.Els astròcits
Els astròcits són les cèl·lules glials més abundants i es denominen d’aquesta manera per la seva forma estrellada. Del seu cos cel·lular surten múltiples extensions cap a totes les direccions (figura 19).
Principals funcions dels astròcits

  • Suport estructural: els astròcits es troben entre les neurones i proporcionen suport físic a les neurones i consistència a l’encèfal.

  • Separació i aïllament de les neurones: aquestes cèl·lules fixen les neurones en un lloc concret mantenint una distància entre elles, per evitar així, que es barregin els missatges neuronals.

  • Captació de transmissors químics: els neurotransmissors poden ser captats i emmagatzemats en els astròcits.

  • Reparació i regeneració: al contrari que les neurones, les cèl·lules glials mantenen la seva capacitat de dividir-se al llarg de la vida. Quan es produeix una lesió en el SNC els astròcits proliferen i emeten un nombre més gran de prolongacions (aquests canvis s’anomenen gliosi). Els astròcits netegen la zona lesionada, ingerint i digerint les restes de neurones mitjançant fagocitosi. A més, els astròcits proliferen per a "omplir el buit" deixat per la lesió. D’altra banda, els astròcits podrien tenir un paper molt important en la regeneració de les neurones pel fet que alliberen diversos factors de creixement.

  • Subministrament de nutrients a les neurones: sembla que els astròcits podrien ser l’enllaç entre el sistema circulatori (on es troben els nutrients que les neurones necessiten) i les neurones (figura 20).

Els astròcits proporcionen suport físic i netegen les restes de neurones després d’una lesió del teixit nerviós.
1.2.2.La micròglia
Les micròglies són cèl·lules petites que es troben per tot el sistema nerviós central (figura 21).
Principals funcions de la micròglia
En comparació dels astròcits i els oligodendròcits, aquest tipus de cèl·lula és la més petita. No obstant això, té funcions tan importants com:
a) Fagocitar rebutjos neuronals (igual que alguns tipus d’astròcits).
b) Protegir l’SNC davant microorganismes invasors.
c) Intervenir en els processos d’inflamació cerebral després d’una lesió o dany.
La micròglia actua com una cèl·lula fagocítica i protegeix el cervell de microorganismes invasors.
1.2.3.Els oligodendròcits
Una característica molt important d’aquest tipus de cèl·lula és que únicament es troba en l’SNC.
Principals funcions dels oligodendròcits
Formen la capa de mielina dels axons de l’SNC: un sol oligodendròcit pot mielinitzar diferents segments d’un axó o pot tenir diferents prolongacions, les quals poden formar segments de mielina de vint a seixanta axons diferents (figures 10 i 22).
A més a més, aquests tipus de cèl·lules tenen una funció protectora sobre els axons no mielinitzats, ja que els envolten i els mantenen fixos.
Els oligodendròcits formen la beina de mielina en l’SNC.
Hi ha malalties autoimmunitàries que destrueixen la capa de mielina.
1.2.4.Les cèl·lules de Schawnn
Les cèl·lules de Schawnn (figura 23) estan localitzades unicament en el SNP. A diferència dels oligodendròcits, aquestes cèl·lules s’enrotllen a l’entorn d’un segment d’axó i hi proporcionen una capa mielínica.
En el sistema nerviós perifèric (SNP), les cèl·lules de Schawnn fan les mateixes funcions que les diferents cèl·lules glials de l’SNC. Aquestes funcions són les següents:

  • Com els astròcits, se situen entre les neurones.

  • Com la micròglia, fagociten les restes en el cas d’una lesió en els nervis perifèrics.

  • Com els oligodendròcits, formen la mielina al voltant dels axons, però en aquest cas, de l’SNP. Com hem dit anteriorment, cada cèl·lula de Schawnn forma un únic segment de mielina per a un únic axó.

Les cèl·lules de Schwann fan des d’un punt de vista perifèric (SNP) les mateixes funcions que les cèl·lules glials de l’SNC.

2.Fisiologia de la neurona

Hem vist els elements que formen el sistema nerviós (neurones i glia) i n’hem explicat les funcions principals. Hem dit que la neurona té la capacitat de conduir informació en forma d’impulsos nerviosos i de transmetre aquesta informació a altres neurones (comunicació interneuronal). A continuació descriurem com es condueixen els missatges al llarg de l’axó (la comunicació intraneuronal). Primer, explicarem com és la membrana neuronal, perquè la seva naturalesa és especialment important per a la transmissió d’informació.

2.1.La membrana de la neurona

La membrana neuronal és l’estructura que defineix els límits de la neurona, que separa el líquid de l’interior de les neurones (fluid intracel·lular) del de l’exterior (fluid extracel·lular).
La membrana consisteix en una doble capa de molècules lipídiques (de tipus greixós) en què floten diferents tipus de molècules proteiques amb funcions especials. Entre aquestes molècules, cal destacar la presència de canals que controlen l’accés a l’interior de la cèl·lula i permeten l’entrada d’algunes substàncies (per exemple, ions) i impedeixen el pas d’altres (figura 24).
En la membrana, hi ha proteïnes en forma de canal anomenades canals iònics. Els canals poden ser de dos tipus: passius (sempre estan oberts) i actius (només s’obren de manera transitòria en determinades circumstàncies). Entre els canals actius, podem destacar els canals dependents de lligand (canvien la seva permeabilitat en resposta a la presència de lligands, molècules) i dependents de voltatge (la seva permeabilitat varia en resposta a canvis en el potencial de membrana).

2.2.El potencial de membrana

Quan parlem de potencial de membrana fem referència a una diferència de càrrega elèctrica que es produeix entre l’interior i l’exterior cel·lular, a causa que hi ha una sèrie de molècules (ions) que tenen diferents càrregues (positives o negatives) i que es troben en quantitats diferents a l’interior i l’exterior cel·lular. Aquesta distribució no simètrica de ions es deu al fet que la membrana de les cèl·lules és semipermeable i, per tant, no deixa passar a través d’ella totes aquestes molècules amb la mateixa facilitat.
En aquesta diferència de càrrega elèctrica entren en joc dues forces que són oposades entre elles: una força de caràcter químic, denominada força de difusió, i una força de caràcter electroestàtic. A continuació, veurem en què consisteix cadascuna d’elles.
1) La força de difusió fa referència al moviment que fan les molècules per a desplaçar-se de regions on es troben en concentracions altes a regions de concentració baixa. Per exemple, imaginem que posem una cullerada de sucre en un got d’aigua. Primerament, el sucre es dipositarà al fons del got, però a mesura que va passant el temps el sucre es dispersarà per tota l’aigua fins a distribuir-se homogèniament.
2) La força electroestàtica fa referència a l’atracció o repulsió de les partícules entre elles en funció de la seva càrrega elèctrica. Així, doncs, ions amb càrregues oposades s’atrauran i ions amb càrregues iguals es repel·liran. Per exemple, pensem en els típics imants. Quan apropem el costat positiu d’un imant al costat negatiu d’un altre hi ha una gran força que tendeix a unir-los ràpidament; al contrari, quan apropem el costat positiu a un altre costat positiu notem una força que repel·leix els imants.
Un aspecte molt important que hem de tenir en compte és que els moviments iònics que es produeixen a través de la membrana no solament són determinats per aquestes dues forces que acabem de veure, sinó que també depenen de la permeabilitat de la membrana cel·lular. Així, doncs, quan els ions estiguin separats per una membrana totalment permeable, la travessaran lliurement a fi d’assolir l’equilibri. Al contrari, quan els ions estiguin separats per una membrana semipermeable (com en el cas de les neurones), els ions que la puguin travessar es disposaran de manera asimètrica per a compensar els ions que no ho poden fer, la qual cosa donarà com a resultat una diferència de potencial tant elèctric com químic.
Com que la membrana de la neurona és semipermeable, els ions que no poden travessar-la afecten la distribució de la resta d’ions; els ions que sí que poden travessar-la es distribueixen asimètricament als dos costats de la membrana. Així, s’origina una diferència de potencial elèctric entre els dos costats de la membrana. Aquesta diferència de potencial elèctric es troba en totes les cèl·lules vives, no sols en les neurones, i s’anomena potencial de membrana.
Com és aquest potencial de membrana?
En la majoria de cèl·lules, aquest potencial de membrana es manté relativament estable. En les neurones, el valor del potencial de membrana pot variar per diverses circumstàncies.
Quan una neurona està en repòs (no rep ni condueix informació), aquest potencial de membrana s’anomena potencial de repòs.

2.3.El potencial de repòs

Quan les neurones no estan actives, és a dir, no reben ni condueixen informació, tenen una diferència de potencial a través de la seva membrana d’entre –60 i –70 mV (l’interior cel·lular és negatiu respecte a l’exterior cel·lular, ja que conté un nombre més gran de càrregues negatives). Per tant, es diu que el potencial de repòs es troba entre –60 i –70 mV (figura 26).
Figura 26. L’axó gegant del calamar ha estat fonamental en l’estudi de la fisiologia de la neurona. Si col·loquem un elèctrode en l’interior de l’axó gegant del calamar i un altre a l’exterior en un medi similar al líquid extracel·lular, podem enregistrar amb un voltímetre la diferència de potencial elèctric, potencial de membrana, entre el compartiment intracel·lular i extracel·lular. En condicions de repòs, aquesta diferència de potencial es troba al voltant dels –70 mV, i s’anomena potencial de repòs.
Figura 26. L’axó gegant del calamar ha estat fonamental en l’estudi de la fisiologia de la neurona. Si col·loquem un elèctrode en l’interior de l’axó gegant del calamar i un altre a l’exterior en un medi similar al líquid extracel·lular, podem enregistrar amb un voltímetre la diferència de potencial elèctric, potencial de membrana, entre el compartiment intracel·lular i extracel·lular. En condicions de repòs, aquesta diferència de potencial es troba al voltant dels –70 mV, i s’anomena potencial de repòs.
Quins ions trobem als dos costats de la membrana neuronal?
En el fluid intracel·lular i extracel·lular hi ha diversos ions importants:

  • Anions orgànics (A–): principalment són proteïnes amb càrrega negativa.

  • Ions de clor : Cl–

  • Ions de sodi: Na+

  • Ions de potassi: K+

Com ja hem dit, la distribució d’aquests ions als dos costats de la membrana no és simètrica, perquè la membrana és semipermeable i no permet el pas d’alguns d’aquests ions (figura 27).
Com es troben distribuïts aquests ions en condicions de repòs?
Només trobem els anions orgànics en el fluid intracel·lular. Els altres tipus d’ions es troben tant en el compartiment intracel·lular com extracel·lular, però distribuïts desigualment:

  • El K+ es troba principalment en el fluid intracel·lular.

  • El Na+ i el Cl– es troben principalment en el fluid extracel·lular.

A quins ions és permeable la membrana en condicions de repòs?
En condicions de repòs:

  • La membrana és molt més permeable al K+ que al Na+.

  • El grau de permeabilitat al Cl– és intermedi respecte als altres dos cations.

  • La membrana és impermeable a la resta d’anions, els anions proteics.

Com recordareu, els ions travessen la membrana a través de canals iònics, proteïnes que travessen la membrana cel·lular. La majoria de canals són selectius, és a dir, permeten el pas selectiu d’un únic ió.
En condicions de repòs, la membrana és molt permeable al K+, és a dir, la membrana té molts canals passius per a aquest ió. Per tant, el K+ pot travessar la membrana a favor del seu gradient electroquímic (segons les forces químiques i les elèctriques) i distribuir-se asimètricament contrarestant els ions que no la poden travessar (especialment els anions proteics).
El K+ es distribueix intentant arribar a l’equilibri, és a dir, aquell moment en el qual les forces elèctriques (que l’empenyen a quedar-se) i les químiques (que l’empenyen a sortir) s’igualen. El valor del potencial d’equilibri del K+ és de –90 mV; quan la diferència de potencial entre els dos costats de la membrana és de –90 mV, les forces elèctriques que empenyen el K+ cap a l’interior són iguals, però de sentit contrari, que les forces químiques que l’empenyen a sortir. En aquestes condicions, el K+ no té tendència a difondre’s.
Però el valor del potencial de repòs és d’uns –70 mV, i per tant, el K+ no està en equilibri. Per què? En repòs, la membrana no és totalment impermeable al Na+ i la petita entrada de Na+ que es produeix contraresta la sortida de K+.
Com hem vist, en condicions de repòs la membrana és més permeable al K+ que a la resta de ions, amb la qual cosa, el principal corrent iònic serà el dels ions de K+.
El K+ és el ió que, en trobar-se en més quantitat a l’interior cel·lular, tendeix a sortir cap a l’exterior empès pel seu gradient de concentració. Quan surt un ió de K+ el que ocorre és que l’interior cel·lular perd una càrrega positiva, i es torna més negatiu i, al contrari, l’espai extracel·lular es torna més positiu.
Per tant, què ocorre ara? La força electroestàtica del K+ intenta compensar aquesta negativitat tornant a empènyer el K+ cap endins, amb la qual cosa la tendència a sortir del K+ per difusió es contraresta amb la força electroestàtica que empeny el K+ a tornar-hi a entrar, de manera que es genera una situació d’equilibri.
Al llarg de tot aquest procés, l’interior cel·lular ha anat acumulant càrregues negatives, mentre que l’exterior ha anat acumulant càrregues positives. Per a compensar aquest desequilibri podrien tenir lloc diverses situacions:
a) Que els anions orgànics (A-) sortissin a l’exterior: aquest procés no és possible perquè, com hem vist al principi de l’apartat, els A- no poden traspassar la membrana cel·lular.
b) Que entressin ions de Na+: en situacions de repòs, la membrana no és gaire permeable a aquest ió, per tant, tampoc no és una solució efectiva.
Per tant, en no haver-hi una solució, el que ocorre és que es produeix un desequilibri en la distribució de càrregues elèctriques entre ambdós costats de la membrana, que dóna com a resultat el potencial de repòs.
Com podeu veure, el valor del potencial de membrana depèn de la concentració d’ionsen el fluid intracel·lular i extracel·lular, i de la permeabilitat de la membranaper a cada ió. L’equació de Goldman ens permet de calcular el valor que tindrà el potencial de membrana tenint en compte cadascuna d’aquestes variables: concentració i permeabilitat de la membrana per a cada ió:
wformula1.gif
on P representa la permeabilitat de la membrana per a cada ió, i [Na+], [K+] i [Cl–] són les concentracions d’aquests ions en l’interior (int) i l’exterior (ext) de l’axó.
Si substituïm aquests valors pels que es troben en situació de repòs, obtindrem el valor del potencial de repòs. És fàcil d’imaginar que quan algun d’aquests valors es modifica, ja sigui la concentració o la permeabilitat de la membrana a algun dels ions, el valor del potencial de membrana també es modificarà.
En resum:

  • El K+ és l’ió que en condicions de repòs es pot distribuir asimètricament per tal de compensar els ions que no poden travessar la membrana.

  • El K+ intenta d’arribar a l’equilibri determinant el valor del potencial de repòs.

2.4.Bombes iòniques per al manteniment de la concentració d’ions

Com ja hem comentat, la permeabilitat de la membrana al Na+ és baixa mentre la neurona està en repòs. Però com que la membrana no és totalment impermeable a aquest ió, i tant les forces elèctriques com químiques l’empenyen cap a l’interior, hi ha una filtració de Na+ cap a l’interior cel·lular. (vegeu la figura 28.).
Aquesta situació, que augmenta la positivitat del fluid intracel·lular, contribueix al fet que el K+ tingui tendència a sortir. En teoria, la diferència de concentració entre els dos ions tendiria a desaparèixer si no existís la bomba de Na+-K+ que expulsa ions de Na+ cap a l’exterior i impulsa ions de K+ a l’interior.
Quines són les característiques de la bomba de Na+-K+?
La bomba de Na+-K+ és un sistema de transport actiu, que gasta energia quan funciona, que per cada tres ions de Na+ que expulsa a l’exterior, n’entra dos de K+, fet que afavoreix la negativitat interior de la cèl·lula.

2.5.Canvis en el potencial de membrana

Com recordareu, hi ha una diferència de potencial (potencial de membrana) entre l’interior i l’exterior cel·lular, de manera que la membrana separa càrregues positives i negatives (figura 29).
Figura 29. Distribució de la càrrega elèctrica a través de la membrana. Les càrregues desiguals a l’interior i l’exterior de la neurona s’alineen al llarg de la membrana per l’atracció electrostàtica a través d’aquesta finíssima barrera.
Figura 29. Distribució de la càrrega elèctrica a través de la membrana. Les càrregues desiguals a l’interior i l’exterior de la neurona s’alineen al llarg de la membrana per l’atracció electrostàtica a través d’aquesta finíssima barrera.
També hem comentat que quan la neurona està en repòs, és a dir, quan no rep ni transmet informació, el potencial de membrana s’anomena potencial de repòs. El valor del potencial de repòs oscil·la entre –60 i –70 mV, i l’interior és negatiu respecte a l’exterior.
En aquest apartat, estudiarem els canvis que es poden produir en aquest potencial de repòs: el potencial local i el potencial d’acció.
En primer lloc, ens disposem a presentar un parell de conceptes importants (figura 30):

  • Despolarització: quan el potencial de membrana té un valor menys negatiu que el potencial de repòs (per exemple, –55 mV).

Figura 30a. Despolarització del potencial de membrana
Figura 30a. Despolarització del potencial de membrana

  • Hiperpolarització: quan el potencial de membrana té un valor més negatiu que el potencial de repòs (per exemple, –90 mV).

Figura 30b. Hiperpolarització del potencial de membrana
Figura 30b. Hiperpolarització del potencial de membrana
2.5.1.Potencial local
Un potencial local és un petit canvi en el potencial de membrana que es produeix en un punt de la membrana quan hi arriba un estímul dèbil. Quan es produeix una estimulació elèctrica sobre un punt de la membrana, canvia el nombre de càrregues positives i negatives que revesteixen la membrana en aquell punt. Si l’estímul que s’aplica sobre aquest punt és dèbil, es produeix un potencial local, i si és d’intensitat més forta, es produirà un potencial d’acció.
Característiques dels potencials locals
Els potencials locals es condueixen al llarg de la membrana amb pèrdua d’intensitat. Aquest tipus de conducció rep el nom de conducció electrotònica. És a dir, el potencial local es propaga a zones adjacents de la membrana, però disminuirà fins a desaparèixer.
A mesura que es propaga, es restableix el potencial de membrana en els punts anteriors.
Un potencial local és un petit canvi en el potencial de la membrana que es condueix de manera passiva, amb pèrdua d’intensitat (conducció electrotònica).
2.5.2.Potencial d’acció
Fins ara hem vist què passa quan apliquem un estímul dèbil sobre un punt de l’axó, però, què passa quan l’estimulació que s’aplica és més intensa? En aquest cas, es pot produir un potencial d’acció.
Els potencials d’acció són els impulsos elèctrics que fan servir les neurones per a comunicar-se.
Característiques dels potencials d’acció
Els potencials d’acció són canvis en el potencial de membrana que es produeixen quan arriba un estímul intens. El canvi en el potencial de membrana es produeix sense pèrdua d’intensitat. El potencial d’acció té la capacitat d’"autoregenerar-se" al llarg de l’axó, de manera que la informació pot viatjar llargues distàncies sense que decreixi o es perdi.
El potencial d’acció és un canvi ràpid en el potencial de membrana que es condueix de manera activa, sense pèrdua d’intensitat, i que es regenera al llarg de l’axó.

2.6.El potencial d’acció a les neurones

En els subapartats que vénen a continuació, ens proposem d’explicar la naturalesa del potencial d’acció i com es condueix al llarg de l’axó.
2.6.1.Característiques electrofisiològiques
El potencial d’acció consta de tres fases: despolarització, repolarització i hiperpolarització
El procés complet és el següent:

  • La membrana està en repòs i rep un estímul.

  • Comença la fase de despolarització. L’interior perd negativitat fins que arriba un moment en què no hi ha diferència de potencial. De fet, fins i tot el potencial s’inverteix, l’interior es fa positiu respecte a l’exterior.

  • Després comença la fase de repolarització. L’interior recupera la seva negativitat respecte a l’exterior.

  • L’última fase és d’hiperpolarització, en la qual l’interior presenta un valor més negatiu que el del potencial de repòs.

  • Per acabar, el potencial de membrana recupera el valor del potencial de repòs (figura 33).

Figura 33. Fases del potencial d’acció
Fonaments iònics del potencial d’acció
Hem estudiat quines són les fases del potencial d’acció. A continuació, explicarem els fonaments iònics d’aquestes fases, és a dir, quins són els moviments d’ions a través de la membrana que són els responsables de la fase de despolarització, repolarització i hiperpolarització.
Quan es desencadena un potencial d’acció, es produeix un moviment d’ions a través de la membrana. Aquest moviment d’ions és a través dels canals (proteïnes) que es troben al llarg de la membrana (figura 34).
Els canals que intervenen en el potencial d’acció són canals actius dependents del voltatge, és a dir, la seva permeabilitat depèn del valor del potencial de membrana.
Els canals dependents de voltatge que participen en el potencial d’acció són els canals dependents de voltatge de Na+ i els canals dependents de voltatge de K+.
Alguns exemples de canals depenents de voltatge
En la membrana de l’axó trobem canals dependents de voltatge per a diferents ions, entre els quals trobem canals de Na+. Quan la neurona està en repòs (el potencial de membrana es troba entre –60 i –70 mV) els canals de Na+ dependents de voltatge estan tancats i, per tant, no permeten l’entrada de Na+ a l’interior de la neurona. Aquests canals s’obren en resposta a una despolarització de la membrana, i la seva obertura és la responsable que es desencadeni un potencial d’acció.
a) Per què es produeix la despolarització durant el potencial d’acció?
Per tal que es desencadeni un potencial d’acció és necessària una estimulació intensa que produeixi una despolarització de la membrana (com ja hem comentat en la fita anterior, d’aproximadament 15 mV).
El potencial d’acció es desencadena quan s’arriba al llindar de descàrrega, és a dir, a un determinat valor de despolarització. En aquest moment, s’obren els canals de Na+ dependents de voltatge: el Na+ es precipita cap a l’interior impulsat tant per forces químiques com elèctriques, i produeix una despolarització ràpida del potencial de membrana.
L’inici del potencial d’acció es correspon amb un canvi (augment) en la permeabilitat de la membrana al Na+, per a l’obertura de canals de Na+ dependents de voltatge. Aquesta obertura fa que el Na+ es precipiti cap a l’interior de la cèl·lula i despolaritzi la membrana.
Els canals de Na+ dependents de voltatge s’obren molt ràpidament i es mantenen oberts durant un període curt de temps (1 ms aproximadament). Per tant, la conductància del Na+ augmenta molt ràpidament, però també disminueix molt ràpidament.
Els ions de Na+ tendeixen a entrar fins que aconsegueixen que el potencial de membrana coincideixi amb el valor del seu potencial d’equilibri (moment en què les forces elèctriques i químiques per a aquest ió es compensen, contraresten). El valor del potencial d’equilibri del Na+ és de +55 mV, però el potencial d’acció té un pic (punt de més gran despolarització) de +40 mV. Per tant, el Na+ mai no arriba a estar en equilibri.
b) Per què el potencial de membrana no arriba al valor del potencial d’equilibri del Na+?
Perquè la conductància del K+ comença a augmentar gairebé al mateix temps que comença a disminuir la conductància del Na+. Per tant, el K+ comença a sortir de la neurona i compensa l’entrada de Na+, i fa que el potencial de membrana no arribi als +55 mV.
c) Per què es produeix la repolarització?
Quan augmenta la conductància del K+, i disminueix la del Na+, la sortida d’ions de K+ produeix la repolarització de la membrana, la qual va recuperant la seva negativitat interna.
Els ions de K+ surten impulsats tant per forces elèctriques com químiques:

  • Forces químiques: la concentració de K+és més gran a l’interior i, per tant, aquestes forces l’empenyen a sortir.

  • Forces elèctriques: l’entrada massiva de Na+ ha fet que l’interior adquireixi valors positius. Com que el K+ és un catió, les forces elèctriques també l’empenyen a sortir.

La repolarització del potencial d’acció es produeix per a l’obertura de canals de K+ dependents de voltatge. Aquesta obertura fa que el K+ surti de la neurona i repolaritzi el potencial de membrana.
La membrana torna a recuperar el seu valor del potencial de repòs, però en aquest moment, el valor de la conductància del K+ és més alt que en condicions de repòs, de manera que el K+ continua sortint per tal d’arribar al valor del seu potencial d’equilibri (–90 mV).
Els canals de K+ que actuen durant el potencial d’acció també són canals dependents de voltatge, que s’obren en resposta a una despolarització, però la seva obertura és més lenta que la dels de Na+.
d) Per què es produeix la hiperpolarització?
Com acabem de comentar, quan la membrana recupera el valor del potencial de repòs, la conductància del K+ continua essent elevada, i això fa que el K+ continuï sortint de la neurona i fent que la membrana s’hiperpolaritzi.
El K+ continua sortint perquè intenta d’arribar al valor del seu potencial d’equilibri (–90 mV), moment en el qual forces elèctriques i químiques es contraresten. En condiciones de repòs (–70 mV), les forces químiques que l’empenyen a sortir són més grans que les elèctriques que l’empenyen a entrar i, per tant, el K+ continua sortint de la neurona.
A mesura que la conductància del K+ disminueix i torna als valors normals, es recupera lentament el valor del potencial de repòs.
Durant el potencial d’acció la bomba de Na+-K+ "no funciona".
La bomba es posa en marxa quan s’ha acabat el potencial d’acció, per tal de restablir les concentracions iòniques inicials. La seva funció és la de treure els ions de Na+ que han entrat durant el potencial d’acció i entrar els de K+ que han sortit. Així, doncs, després d’un potencial d’acció, la bomba de Na+-K+ augmenta la seva activitat per a restablir les concentracions iòniques alterades després del potencial d’acció. En la figura 35 es mostren els fonaments iònics del potencial d’acció.
Figura 35. Fluxos d’ions durant el potencial d’acció
Figura 35. Fluxos d’ions durant el potencial d’acció
A tall de resum podríem dir que els moviments iònics que es produeixen durant el potencial d’acció són els següents:
1) Arribada d’un estímul intens que despolaritza la membrana.
2) S’obren els canals de Na+.
3) El Na+ entra massivament empès tant per les forces químiques com per les elèctriques.
4) L’interior cel·lular es despolaritza, és a dir, es torna més positiu.
5) L’estat de despolarització provoca que s’obrin els canals de K+, de manera que aquest és empès cap a l’exterior tant per les forces químiques com per les elèctriques. Posteriorment, es tanquen els canals de Na+ i es comença a recuperar el valor del potencial de repòs.
6) Quan es va recuperant el valor de potencial de repòs es tanquen els canals de K+.
7) La perllongada hiperpolarizació del potencial de membrana abans d’arribar al valor de repòs es deu al fet que, en aquesta fase, la permeabilitat de la membrana al pas dels ions de K+ és més gran que la que presenta en estat de repòs, de manera que aquests ions s’acumulen momentàniament a l’exterior de la membrana cel·lular. Això augmenta la diferència de potencial entre ambdós costats de la membrana. La distribució d’aquestes càrregues elèctriques positives per l’espai extracel·lular i, sobretot, la captació d’aquests ions per part dels astròcits disminueixen la presència de càrregues positives a l’exterior i, per tant, disminueixen la diferència de potencial entre ambdós costats de la membrana i permeten que el potencial de membrana adopti el característic valor negatiu de –70mV de la situació de repòs.
8) Quan s’acaba el potencial d’acció es posa en marxa la bomba de Na+ – K+ per a reestablir l’equilibri iònic (expulsar el Na+ cap a l’exterior i el K+ cap a l’interior).
2.6.2.Codificació de la informació
El potencial d’acció és la unitat bàsica del llenguatge, la manera com l’SN codifica i transmet informació.
El potencial d’acció és la unitat bàsica de transmissió d’informació en l’SN.
Com ja hem dit, perquè es produeixi un potencial d’acció l’estimulació ha de despolaritzar la membrana fins que arribi al llindar de descàrrega, moment en el qual s’obren els canals de Na+ dependents de voltatge.
Com codifica el sistema nerviós la intensitat de l’estimulació?
El potencial d’acció segueix la llei del "tot o res", que postula que un potencial d’acció es produeix o no es produeix. Si es desencadena, es transmetrà al llarg de tot l’axó conservant sempre la mateixa mida o intensitat. Per tant, la intensitat del potencial d’acció no depèn de la intensitat de l’estimulació.
Si l’estimulació no produeix una despolarització que arribi al llindar de descàrrega no es produirà el potencial d’acció.
Per tant, el potencial d’acció es dóna sempre amb tota la seva amplitud (arriba sempre als +40 mV, aproximadament).
La intensitat de la informació es codifica variant la freqüència dels potencials d’acció.
A mesura que l’estimulació augmenta, la neurona va disminuint el temps que transcorre entre els potencials d’acció que genera.
Per tant, la informació que rep la neurona es codifica mitjançant freqüència modulada, és a dir, modificant la freqüència dels potencials d’acció: com més gran és la intensitat de l’estímul, més freqüència de potencials d’acció hi ha (figura 36).
Períodes refractaris
Quan en un punt de la membrana s’ha produït un potencial d’acció, no se’n pot tornar a produir un altre en el mateix lloc immediatament, sinó que ha de transcórrer un determinat període de temps.

  • Període refractari: és el temps que ha de transcórrer després d’un potencial d’acció perquè un estímul llindar sigui capaç de produir un nou potencial d’acció en el mateix punt.

  • Període refractari absolut: és la part del període refractari en la qual per molt alta que sigui la intensitat de l’estímul no es produeix un potencial d’acció.

  • Període refractari relatiu: és la part del període refractari en la qual, si l’estimulació és prou intensa (per sobre l’estímul llindar), s’aconsegueix de produir un nou potencial d’acció; per tant, és un període en el qual el llindar de descàrrega és més elevat.

Després d’un potencial d’acció, en el període refractari els canals de Na+ dependents de voltatge es mantenen un període de temps inactius durant el qual no es poden tornar a obrir. Si els canals de Na+ dependents de voltatge no es poden obrir, no es pot tornar a desencadenar un potencial d’acció.
2.6.3.Conducció
En els subapartats que segueixen estudiarem com es transmet la informació al llarg de l’axó i quines són les variables que influeixen en la velocitat d’aquesta conducció.
En condicions fisiològiques, l’axó condueix la informació des de l’extrem més proper al cos cel·lular fins a l’extrem dels botons terminals (direcció ortodròmica). Però l’axó també té la capacitat de conduir els potencials d’acció en direcció oposada (direcció antidròmica) (figura 37).
A continuació, explicarem com es condueix el potencial d’acció en fibres amielíniques i mielíniques.
Conducció del potencial d’acció en fibres amielíniques
Si apliquem un estímul llindar en un punt de la membrana, es produeix un potencial d’acció i, per tant, entren ions de Na+ a l’interior de la neurona.
Aquests ions positius que han entrat donaran lloc a un corrent d’ions perquè són atrets per les zones negatives adjacents de l’interior de l’axó. Aquest moviment d’ions positius a les regions veïnes produirà en aquestes zones una despolarització de la membrana que desencadenarà un nou potencial d’acció.
Aquest nou potencial d’acció implicarà l’entrada d’ions de Na+, de manera que es repetirà tot el procés.
Per tant, el potencial d’acció es condueix al llarg de l’axó i s’autoregenera en cada punt de la membrana.
Figura 38. Conducció del potencial d’acció en fibres amielíniques. El potencial d’acció s’autoregenera en cada punt de la membrana.
Conducció del potencial d’acció en fibres mielíniques
En les fibres mielíniques, la membrana de l’axó està envoltada per la mielina i, per tant, no està en contacte directe amb el líquid extracel·lular. Això fa que l’intercanvi d’ions entre el fluid intracel·lular i l’extracel·lular, característic del potencial d’acció, només tingui lloc en les zones de l’axó que no estan envoltades de mielina, és a dir, en els nòduls de Ranvier.
Per tant el potencial d’acció en les fibres mielíniques només es pot produir en els nòduls de Ranvier.
Si apliquem un estímul llindar, es produeix un potencial d’acció en un nòdul de Ranvier. Aquest potencial d’acció implica l’entrada de Na+, que donarà un corrent local d’ions que afectarà les zones veïnes (les càrregues positives són atretes per les negatives veïnes).
Però en aquest cas, les zones veïnes més pròximes no podran generar un potencial d’acció, perquè, com que estan cobertes de mielina, no permeten l’entrada d’ions de Na+ des del fluid extracel·lular, de manera que els corrents locals hauran de circular fins al proper nòdul de Ranvier.
Malgrat l’augment de distància que ha de recórrer el corrent local i, per tant, malgrat que s’haurà debilitat, quan la despolarització arribi al proper nòdul de Ranvier tindrà prou força per a despolaritzar la membrana fins al llindar i desencadenar un nou potencial d’acció (figura 39).
Els potencials d’acció en axons mielínics només s’autoregeneren en el nòduls de Ranvier. Així, doncs, mentre que en les fibres amielíniques la conducció del potencial d’axó és contínua (es produeix en cada punt de l’axó), en les fibres mielíniques es condueix de nòdul a nòdul i s’anomena conducció saltatòria.
Cal remarcar que en les fibres mielíniques els canals de Na+ controlats per voltatge i les bombes de Na+-K+ (necessàries per a restablir concentracions iòniques) només es troben en els nòduls de Ranvier.
Quins avantatges té la conducció saltatòria de les fibres mielíniques?

  • La velocitat de conducció és més gran, ja que es redueixen els corrents iònics transmembrana, és a dir, l’intercanvi d’ions entre els fluid intracel·lular i extracel·lular. La conducció entre nòduls és molt ràpida, ja que es produeixen corrents locals d’ions que es desplacen per l’interior i per l’exterior de la membrana però sense intercanvi entre els dos fluids.

  • L’altre avantatge és l’econòmic. La conducció saltatòria requereix menys energia. Com que hi ha menys intercanvi d’ions entre fluids intracel·lular i extracel·lular, la bomba de Na+-K+ ha de treballar menys (recordeu que aquesta bomba gasta energia quan funciona).

Velocitat de conducció dels potencials d’acció
La velocitat de conducció de l’axó depèn de les dues variables següents:

  • Diàmetre de l’axó: la velocitat de conducció de l’axó és directament proporcional al diàmetre de l’axó (a més diametre, més velocitat).

  • Mielinització: la velocitat de conducció és més gran en fibres mielíniques. Les fibres mielíniques rarament tenen un diàmetre superior a 20 µm, i així i tot, en mamífers, la seva velocitat de conducció és deu vegades més gran que la de les fibres de 600 µm de diàmetre de l’axó gegant del calamar. Podríem dir que la mielinització és l’estratègia dels vertebrats per a augmentar la velocitat de conducció. També cal destacar que la velocitat de conducció també es relaciona directament amb el gruix de la beina de mielina; com més gruixuda, més velocitat.

Exercicis d'autoavaluació

1. Estudieu detingudament les finestres de les dendrites i el soma del programa OPAL. On es poden localitzar els elements següents?
 
2. Aneu a la finestra de transport axonal del programa OPAL. Feu clic sobre la molècula que és transportada anterògradament fins al botó terminal.
 
3. Contesteu les preguntes següents:
 
4. Contesteu les preguntes següents:
 
5. Contesteu les preguntes següents:
 
6. Contesteu les preguntes següents:
 
7. Contesteu les preguntes següents:
 
8. Aneu a la finestra de l’OPAL sobre les conductàncies del Na+ i el K+ durant el potencial d’acció. Observeu com la conductància per aquests dos ions augmenta en moments diferents del potencial d’acció. Feu clic sobre les diferents fases del potencial d’acció per a veure l’estat dels canals de Na+ i K+ dependents de voltatge a cadascuna d’aquestes fases.
 
9. Contesteu les preguntes següents:
 
10. Contesteu les preguntes següents:
 
11. Aneu a la finestra del potencial d’acció del programa OPAL. Feu clic sobre la fase de despolarització del potencial d’acció i entreu en l’experiment de demostració.
 
12. Torneu a la finestra del potencial d’acció i feu clic sobre la fase de repolarització. Entreu en l’experiment de demostració.
 
13. Aneu a la finestra del període refractari del programa OPAL i responeu les preguntes següents:
14. La mielinització d’un axó implica...
15. En el sistema nerviós central, la beina de mielina és formada per...
16. El nòdul de Ranvier...
17. Els oligodendròcits...
18. Les cèl·lules glials radials participen fonamentalment en la fase de la histogènesi següent:
19. Qui va proposar la teoria inicial que especificava que el teixit nerviós és format per neurones individuals i no per un reticle continu?

Solucionari

1.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


2.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


3.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


4.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


5.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


6.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


Bibliografia

Byrne, J. H. i Roberts, J. L. (ed.). (2004). . San Diego: Elsevier.
Del Abril, A., Ambrosio, E., De Blas, M. R., Caminero, A., De Pablo, J. M., i Sandoval, E. (ed.). (2005). . Madrid: Sanz y Torres.
De Felipe J. (2002). Sesquicentenary of the birthday of Santiago Ramón y Cajal, the father of modern neuroscience. , 25, 481-484.
Douglas Fields, R. (ed.). (2008). . Cambridge: Cambridge University Press.
Hammond, C. (2008). . San Diego: Academic Press.
Levitan, I. B. i Kaczmarek, L. K. (2001). . Oxford: Oxford University Press.
Shepherd, G. M. (ed.). (2005). . Oxford: Oxford University Press.
Shepherd G. M. (1991). . New York: Oxford University Press.
Stuart, G., Spruston, N., i Hausser, M. (2007). . Oxford: Oxford University Press.
Verkhratsky, A. i Butt, A. (2007). . San Francisco: Wiley.