Els turistes

  • Francesc González Reverté

    Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat Rovira i Virgili i doctor en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment, és professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicat diferents llibres i articles en revistes especialitzades sobre turisme i geografia. Les seves línies d'investigació actuals se centren en el turisme litoral i cultural.

  • Salvador Anton Clavé

    Doctor en Geografia. Actualment és professor titular d'Anàlisi geogràfica regional a la Universitat Rovira i Virgili, on exerceix com a director de l'Escola Universitària de Turisme i Oci. També és director general del Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci impulsat per la mateixa universitat. Autor de nombroses publicacions científiques, el seu últim llibre ha estat The global theme park industry (CABI, 2007).

PID_00141259
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

El primer mòdul pretén donar a conèixer pautes i patrons d'interpretació sobre què és la condició de turista. Els primers dos apartats se centren a analitzar la mobilitat del turisme, entesa com l'element imprescindible que permet apropar l'oferta a la demanda. Sense viatge no hi ha turisme. De fet, es parteix, en el primer apartat, de la idea que el turisme és una forma de migració humana amb la diferència que sempre porta inscrita el moment de tornada al lloc d'origen. Una vegada conegudes les pautes de mobilitat turística, s'examinen les estadístiques recents relatives al turisme internacional, per a donar a conèixer els principals fluxos turístics del planeta i la seva distribució geogràfica. Aquestes dinàmiques de desplaçament s'expliquen des del punt de vista dels factors d'atracció o d'impuls que les generen, tenint en compte els elements històrics, geogràfics, culturals, lingüístics, etc. que els donen format. Finalment, s'inicia una reflexió sobre el lloc del turisme en la internacionalització de l'economia, i també s'aborden els elements globals que perjudiquen l'expansió del turisme a escala internacional, tant els factors físics com polítics.
En el segon apartat, s'exposa quin és el significat de fer turisme des de la perspectiva dels mateixos turistes. No es pretén enfocar el turisme com un bé de mercat, sinó com una activitat que afavoreix el desenvolupament personal de les persones. Per això, s'analitzen les principals teories psicosociogràfiques que expliquen les motivacions i el significat que el lleure i el turisme tenen en les societats occidentals. Les motivacions es posen en relació amb la necessitat de generar experiències que siguin satisfactòries en cada moment del cicle de la vida de les persones i per a cada tipus d'individu. Una vegada examinades aquestes teories, es passen a analitzar alguns temes clau dels impactes que les visites turístiques poden ocasionar sobre les societats receptores i com poden repercutir sobre la mateixa experiència turística dels visitants. Per a això, se centra el discurs en els problemes derivats de la relació amb els altres (alteritat) i el relativisme cultural subjacent en l'activitat turística; en l'autenticitat (la relació dels turistes amb els objectes produïts per la comunitat local i amb el medi social visitat); i en els canvis en els patrons de consum de la societat del lleure. Finalment, s'ofereix una reflexió sobre el paper que els llocs turístics poden exercir en la satisfacció de l'experiència turística, tenint en compte les transformacions en la manera d'entendre el lleure per part de la demanda.

Objectius

  1. Entendre els factors bàsics que caracteritzen la demanda turística en termes de motivacions, experiència i autenticitat.

  2. Situar la distribució en l'espai dels fluxos turístics, tant en l'origen com en la destinació, a escala internacional.

  3. Analitzar la naturalesa de les imatges turístiques i la seva vinculació amb el procés turístic i la resta dels elements geogràfics.

  4. Analitzar el paper del turisme en la internacionalització de l'economia.

  5. Comprendre els factors que impulsen o obstaculitzen el turisme en un context de globalització.

1.El turista que viatja. Desplaçaments i la condició de mobilitat del turista

1.1.Els requisits de la mobilitat turística

En els seus assajos sobre globalització, Zygmunt Bauman defineix aquest fenomen com un procés que fonamentalment implica "mobilitat i llibertat de moviment" (Bauman, 2001). Aquesta visió encaixa perfectament amb la idiosincràsia del turisme, ja que aquest només és possible mitjançant el desplaçament, encara que això no significa que tots els grups socials estiguin predisposats a efectuar aquest tipus de desplaçaments o tinguin capacitat per a fer-ho.
La mobilitat i la circulació són conceptes fonamentals per a entendre el turisme, i també els sistemes de comunicació i transport que el possibiliten.
Sorprenentment, es tracta d'un dels objectes d'estudi menys analitzats per la comunitat científica, per la qual cosa moltes de les qüestions que apareixen en aquest mòdul esperen ser encara reforçades per les anàlisis empíriques i teories.
La nostra intenció és la de reflexionar sobre la mobilitat en el turisme. Els efectes de l'anomenada per Harvey compressió espaciotemporal són perfectament visibles en el marc del turisme. És evident que les millores tecnològiques que afavoreixen la mobilitat han apropat mercats a destinacions però, lluny que es reprodueixi un patró de distribució turístic homogeni sobre el territori, aquest és desigual. A més, al mateix temps que es multiplica el potencial de mobilitat es plantegen alternatives sobre quina és la capacitat de càrrega d'aquesta mobilitat, expressada, per exemple, en indicadors com l'empremta ecològica dels viatgers. La mobilitat turística no és capritxosa, sinó que respon a uns fluxos organitzats en funció de les preferències de la demanda i que donen lloc a espais o àrees turístiques. Malgrat que des del punt de vista tècnic els desplaçaments es poden efectuar en grans distàncies, veurem que gran part d'aquests fluxos estructuren relacions de proximitat geogràfica i que, així, donen lloc fonamentalment a desplaçaments d'àmbit regional.
Ens podem preguntar, també, si el procés de creixement intens que presenta l'activitat turística va camí de convertir-la en un fenomen global o bé disposa de límits a aquest creixement. Hi ha barreres globals al turisme que puguin afectar, en un futur, la seva capacitat de creixement?
A continuació, ens referirem a dos àmbits diferents vinculats a la mobilitat turística:
1) La relació entre temps i espai i l'activitat turística
Hi ha una relació entre la dimensió temporal i l'espacial del turisme. De fet, la definició emprada per l'Organització Mundial del Turisme (OMT) sobre què s'entén per turisme es basa en el període de temps (superior a 24 hores) que una persona es troba fora del seu lloc de residència habitual i deixa de ser un excursionista per a convertir-se en turista que pernocta. D'altra banda, superar els dotze mesos d'estada implica franquejar una nova frontera, ja que, seguint novament la definició de l'OMT, suposa deixar de ser turista i convertir-se en emigrant. En afegir a aquesta conceptualització basada en el temps l'element espacial, s'observa una correlació, com es pot apreciar en la figura següent. El nombre total de viatges tendeix a decaure amb el temps i la distància recorreguda des d'un punt d'origen. Així, si els excursionistes es limiten a passar unes hores visitant, comprant, etc. en un àmbit local però amb múltiples moviments, els turistes desenvolupen la seva activitat en un àmbit regional, nacional o internacional amb menys tendència a la mobilitat a la destinació, encara que aquesta serà variable depenent del propòsit de cada viatge (un tour internacional tendeix a generar molts més desplaçaments que una estada en un tot inclòs o en una segona residència). Queda clar, doncs, que no es tracta d'una relació automàtica i que hi ha nombroses excepcions. Per exemple, la tendència en augment a les estades breus o short-breaks de servei, combinada amb l'aparició de les companyies aèries de baix cost (LCC), permet passar un cap de setmana, o fins i tot només unes hores, en destinacions relativament allunyades. La introducció del tren d'alta velocitat igualment permet apropar pràctiques d'excursionista a destinacions que, anteriorment, eren exclusivament turístiques des d'un origen determinat. Precisament, el paper dels excursionistes, que s'acostuma a menysprear, pot arribar a ser imprescindible per a algunes destinacions (per exemple, algunes ciutats patrimonials), i igualment s'haurien de valorar les possibilitats que alguns comportaments de viatge (educació, feina, visites a familiars, etc.) presten a l'activitat turística. Amb això, volem dir que la relació existent entre turisme, lleure i altres pràctiques socials i comportaments que impliquen el moviment humà són inestables i varien en el temps (Hall, 2005).
La mobilitat temporal en espai i temps
Font: Hall, 2005
Un altre aspecte interessant i encara poc estudiat és el paper dels viatges i la mobilitat vinculada al turisme segons el cicle de vida dels individus. Probablement, els individus tenen unes pautes de mobilitat diferents segons la seva edat o estadi vital. A més, s'ha de tenir en compte que el comportament turístic dels individus és dinàmic i no estàtic, com suggereixen alguns models com el de Plog. Amb relació a aquest aspecte, és interessant destacar l'aparició d'estudis que prenen com a metodologia d'anàlisi l'anomenada aproximació biogràfica, en la qual s'entrevisten grups de persones per a recopilar informació sobre els seus viatges amb l'objectiu de construir la seva biografia de mobilitat (Frändberg, 2006).
Font: adaptat de Papatheodorou i Lei (2005)
Diferències principals entre el model de les companyies aèries tradicionals i el de les companyies aèries de baix cost
 
Connectivitat
Aeroports
Model empresarial
Estratègies de futur
Companyies tradicionals
Ús d'una xarxa aeroportuària extensa
Oferta de serveis hub-and-spoke
Possibilitat de múltiples enllaços i connexions
Primaris
Ús de grans equipaments
Disponibilitat d'aeroports regionals només per a ús complementari i d'avituallament
Producte ofert a clients de capacitat adquisitiva elevada
Pactes amb aeroports per al control de canals de vol
Estructura organitzativa i de personal complexa
Tendència a retallar costos de serveis
Aparició d'especialització en els segments de més capacitat adquisitiva
Creació de línies de baix cost pròpies
Aposta per les línies de llarga distància
Companyies de baix cost
Vols point-to-point
Pocs enllaços disponibles
Oferta escassa de serveis aeroportuaris complementaris
Regionals amb taxes més baixes
Ús escàs d'equipaments complementaris
Ús de les TIC per a la reducció de costos
Pactes amb destinacions per a la captació de subvencions
Desintermediació (contacte directe per Internet entre el client i la companyia)
Estructura organitzativa i de personal flexible
Externalització dels serveis
Millora en els serveis complementaris
Entrada als principals aeroports (p. ex. Orly)
2) Els impactes globals que comporta el transport turístic
El desenvolupament sostenible del turisme és un dels aspectes que ha rebut més atenció científica durant els últims anys. La mobilitat turística requereix, sense cap dubte, un tractament específic des d'aquest punt de vista. Si bé l'estudi dels impactes sobre la freqüentació de les destinacions ha estat analitzat profusament, sense conèixer els efectes generats durant els desplaçaments de viatgers no es pot comprendre en la seva totalitat l'estat de sostenibilitat del sistema turístic.
S'estima que l'aviació és responsable del 3,5% de les emissions causants del canvi climàtic i del 2% de les de CO2. A més de les emissions atmosfèriques, el transport aeri genera contaminació acústica a les zones habitades properes als aeroports i consumeix quantitats importants de combustible. El turisme contribueix de manera decisiva a l'augment de les emissions de gasos per transport aeri, en la mesura que incrementen els viatges a destinacions de llarga distància, que la demanda ja ha convertit en una expectativa més que en una aspiració. Un problema afegit és que, fins al moment, no es coneix un combustible alternatiu al querosè, encara que actualment s'està experimentant amb hidrogen i fins i tot amb biocombustibles. També hi ha altres alternatives basades en la racionalització de les reserves i l'ocupació del vol (viatges d'anada i tornada amb tants seients ocupats com sigui possible), les millores tècniques als avions (consum més baix, bucs més lleugers, etc.), aplicar el principi de qui contamina paga i incorporar taxes controvertides en concepte de compensació per la contaminació emesa (1) . Però els costos ambientals de l'increment de trànsit aeri són molt difícils de reduir, ja que per a obtenir resultats satisfactoris s'hauria de canviar radicalment la naturalesa de les vacances, i apostar per la reducció de les distàncies recorregudes. Tanmateix, com que l'impacte ambiental del transport és, segurament, el més gran de tots, petits canvis favorables a la sostenibilitat poden ser molt significatius per al conjunt.

1.2.D'on procedeixen els turistes i cap on es dirigeixen?

L'anàlisi dels fluxos turístics entre territoris resulta crucial per a entendre el sistema turístic en tota la seva dimensió; és a dir, arribar a comprendre les interrelacions espacials que s'estableixen entre les àrees receptores, les àrees emissores i les rutes turístiques que uneixen ambdós espais.
Els fluxos no són fruit de l'atzar, sinó que moltes vegades responen a uns patrons espacials i socioeconòmics determinats.
Boniface i Cooper apunten que les principals pautes de creació de fluxos deriven d'un model de push and pull (Boniface i Cooper, 2004). Així, hi ha regions amb superàvit d'atraccions i recursos i altres regions amb un dèficit d'aquests recursos però amb excedents de demanda. Aquesta dinàmica explicaria, per exemple, els fluxos de demanda de sol i platja que generen els turistes nòrdics a la Mediterrània o el Carib, o l'apogeu de l'ecoturisme a les selves tropicals entre els turistes alemanys. Tanmateix, no justificaria tan clarament els fluxos turístics generats a regions que es distingeixen per ser tant emissores com receptores. És evident que l'anàlisi dels fluxos turístics internacionals és complexa i es deu a multitud de factors combinats entre ells. Certament, hi ha factors que "empenyen" a fer turisme des de regions emissores (2) , de la mateixa manera que hi ha factors que "atreuen" els fluxos cap a les àrees receptores (3) . Però no solament des d'aquesta perspectiva es pot explicar el mapa de fluxos del turisme internacional al món. Almenys, caldria tenir en compte tres dimensions fonamentals:

  1. La geogràfica. El paper de la fricció de la distància entre àrees. Mai com ara no s'havia viatjat tant i tan lluny, però encara s'adverteix amb claredat que els fluxos regionals i de proximitat superen els internacionals o de llunyania. És a dir, com més gran és la distància per recórrer, els fluxos de visitants tendeixen a disminuir.

  2. La cultural i històrica. Els vincles culturals, lingüístics, les relacions de negoci o polítiques poden actuar entre països o regions determinades com a filtre de la resta de factors, i fins i tot neutralitzar-los.

  3. La turística. L'atracció general que un país o regió pugui sentir per un altre pot dependre també de les campanyes de promoció, del boca-orella, de les modes, del paper dels inversors de capital, les polítiques empresarials d'empreses d'intermediació i operadors turístics, etc.

A continuació, descriurem i comentarem el panorama actual dels fluxos turístics a escala mundial tenint en compte les quatre perspectives següents:

  1. Les grans àrees turístiques del món.

  2. Els espais receptors mundials.

  3. Les principals àrees emissores del món.

  4. Les previsions de futur.

a) Les grans àrees turístiques del món
Com es pot observar en el quadre inferior, el nombre de turistes a escala mundial no ha deixat d'incrementar des de l'any 1950 a excepció de moments puntuals. Entre el 2000 i el 2001 i, sobretot, entre el 2002 i el 2003, el volum turístic mundial ha descendit. La combinació d'atemptats terroristes i inseguretat política, els atemptats de l'11-S, la guerra de l'Iraq, l'epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu... han estat elements que han desestabilitzat l'activitat turística. Però aquestes sotragades no han tingut, en absolut, conseqüències estructurals a escala global, encara que sí que han sacsejat algunes destinacions concretes. Es pot argumentar que les frenades conjunturals es noten especialment en un context de creixement continu, i és cert que algunes de les causes que les generen, per la seva relativa novetat (4) , generen una alarma social important i una difusió dels seus impactes, però, atenent les xifres actuals d'arribades de turistes internacionals, no té sentit parlar de retrocés en la dinàmica global d'expansió turística. De fet, hi ha algunes constants històriques que permeten augurar un panorama positiu per al turisme mundial, encara que evidentment ningú no pot assegurar que continuï essent així per sempre. En primer lloc, es constata que les crisis referides al descens temporal del nombre d'arribades internacionals són passatgeres, ja que als dos o els tres anys següents de produir-se la davallada o estancament no solament es recuperen les xifres d'arribades turístiques, sinó que es reemprèn el creixement amb més potència respecte al període inicial (5) , com si la demanda turística latent s'acumulés i esperés la mínima oportunitat per a emergir. A més, convé fer notar també que les pèrdues percentuals d'alguns anys concrets no desdibuixen una tendència històrica de creixement constant. Finalment, es pot recordar que les estadístiques en ús inclouen només les arribades de turistes internacionals, per la qual cosa no permeten detectar els creixements del turisme domèstic (probablement més grans fins i tot que aquells, sobretot en diversos països que recentment s'incorporen al grup d'emissors) i els fluxos de substitució de destinacions.
Casos concrets
Esdeveniments com el tsunami del final del 2004 o la tendència alcista del preu del petroli no han repercutit negativament en els resultats globals de l'any 2005, encara que sí que han afectat puntualment algunes destinacions. Encara que, evidentment, algunes regions i subregions turístiques receptores tindran més dificultats per a recuperar el ritme de creixement anterior, la tendència global ha superat la possible sotragada.
Font: OMT
Arribades turístiques internacionals per grans regions del món, 1950-2006
Any
Món
Àfrica
Amèrica
Àsia-Pacífic
Europa
Pròxim Orient
1950
25
1
8
0
17
0
1960
69
1
17
1
50
1
1965
113
1
23
2
84
2
1970
166
2
42
6
113
2
1975
222
5
50
10
154
4
1980
287
7
61
24
186
8
1985
329
10
64
34
213
8
1990
456
15
93
58
281
10
1995
550
20
109
86
322
14
2000
687
27
128
115
393
24
2001
684
28
120
121
391
24
2002
703
29
115
131
400
28
2003
691
31
113
119
399
13
2004
764
34
126
144
424
36
2005
806
37
134
155
441
39
2006
842
40
136
167
458
41
La fortalesa del turisme mundial es continuarà posant a prova durant els pròxims anys en funció de com evolucioni el panorama bèl·lic, geopolític i econòmic internacional, però no es pot dubtar de la flexibilitat i capacitat de reacció demostrada pel turisme fins avui.
També es distingeixen algunes oportunitats en el panorama turístic de manera que permeten continuar pensant en l'increment del nombre de visites turístiques internacionals: la recuperació econòmica en diferents àmbits regionals, la reformulació i l'èxit creixent d'algunes modalitats com el turisme de negoci i de creuers i, especialment, l'apogeu i expansió de les companyies aèries de baix cost, que han estat interpretades per alguns especialistes com un nou pas cap a la democratització universal de la pràctica turística.
El baròmetre turístic de l'OMT per a l'any 2006 posa xifres concretes al potencial de creixement del turisme. Durant l'any 2004, es va créixer en 69 milions de turistes (6) , creixement només comparable al de la dècada de 1980, una vegada superada la segona crisi del petroli. Durant el 2005, es consolida aquesta tendència, encara que amb valors menys espectaculars. De fet, les visites turístiques internacionals van assolir la xifra rècord de 806 milions, que correspon a un increment del 6% respecte a l'any anterior (46 milions de nous turistes), cosa que suposa, encara que només sigui com a mitjana estadística, que gairebé un de cada deu habitants del planeta ha efectuat un viatge de turisme internacional. Les últimes dades disponibles en el moment de redactar el text, referents a l'any 2006, apunten de nou a una tendència creixent que representa un nou rècord de 842 milions de turistes, amb un augment global de 38 milions de viatges.
Font: OMT
Arribades turístiques internacionals per subregions mundials 2000-2004
Regió
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
%
Món
686
684
691
703
764
806
842
100,0
Àfrica
29
29
30
31
34
37
40
4,7
Àfrica del Nord
10
11
10
11
13
14
15
1,8
Àfrica subsahariana
18
19
19
20
21
23
25
2,9
Amèrica
128
122
117
113
126
134
136
16,1
Amèrica del Nord
91
86
83
77
86
90
90
10,6
El Carib
17
17
16
17
18
19
19
2,2
Amèrica Central
4
4
5
5
6
7
7
0,8
Amèrica del Sud
15
14
13
14
16
18
20
2,2
Àsia-Pacífic
115
121
131
119
144
155
167
19,8
Àsia del nord-est
63
66
74
68
79
88
94
11,1
Sud-est asiàtic
37
40
42
36
47
49
54
6,4
Oceania
9
9
9
9
10
10
10
1,1
Àsia meridional
6
6
6
6
8
8
9
1,0
Europa
390
388
397
399
424
441
458
54,4
Europa del nord
47
45
46
47
49
53
56
6,6
Europa occidental
140
136
138
136
139
142
149
17,7
Europa central/oriental
62
63
66
68
86
88
88
10,4
Europa mediterrània/meridional
141
144
148
148
150
158
165
19,5
Pròxim Orient
24
24
28
29
36
39
41
4,8
Es pot dir que la distribució dels fluxos turístics mundials s'ajusta als paràmetres següents:

  • Un creixement sense interrupció dels desplaçaments turístics des de la dècada de 1950 . Si el 1950 es van comptabilitzar 25 milions de moviments de turistes internacionals, el 1970 la xifra era de 455 milions i el 2005 ja van ser 806 milions. L'única excepció ha estat l'any 2001, com a conseqüència dels atemptats de l'11 de setembre, i el 2003, a causa de l'inici de la guerra amb l'Iraq, el brot de la síndrome respiratòria aguda greu i la desacceleració de l'economia a diferents regions.

  • Els moviments de turistes dins de cada país són molt més importants que els moviments internacionals. Els que es fan sense travessar la frontera del país representen aproximadament el 78% del total dels moviments turístics. La principal causa de la importància dels fluxos turístics domèstics és la distància física més petita a les destinacions, però també una "distància" cultural més petita.

  • Els desplaçaments turístics internacionals de curta distància són molt més grans que els fluxos turístics de gran recorregut. Entorn del 80% dels moviments turístics internacionals tenen lloc a l'interior de la regió turística, i només un 20% són fluxos interregionals.

En els últims quinze anys, algunes destinacions poc desenvolupades han adquirit un creixement molt elevat, mentre que les destinacions clàssiques creixen a un ritme molt més baix. Alguns països com la Xina, Tailàndia, Sud-àfrica, Turquia o Rússia han passat d'un nombre de turistes o ingressos molt discret a un contingent molt elevat. L'OMT estima que la Xina serà la principal destinació mundial el 2020. A les dues regions que històricament han atret la major part dels fluxos turístics internacionals (la Mediterrània i Califòrnia –el golf de Mèxic– i el Carib), s'ha sumat recentment la regió del Pacífic. A més, l'emergència de noves destinacions i també de noves regions emissores ha modificat parcialment la geografia del turisme internacional.
b) Els espais receptors mundials
Dels 806 milions de desplaçaments turístics internacionals registrats l'any 2005, 414 van tenir com a destinació un país europeu, és a dir, un 54,7%. De fet, catorze països europeus (sense comptar-hi Turquia) figuren entre els vint-i-cinc primers països amb més arribades turístiques internacionals (dades del 2004) i reuneixen gairebé les 3/4 parts de la quota de mercat total. El segueix en importància Àsia-Pacífic (19,2%), i el continent americà (16,6%), mentre que el Pròxim Orient (4,8%) i l'Àfrica (4,6%) són encara molt per sota. Els creixements relatius per regions mostren situacions molt diferents. Mentre que Europa creix a un ritme molt lent, però sobre una base d'un gran mercat turístic, Àsia-Pacífic registra un volum de noves visites molt important, cosa que li garanteix un ràpid creixement. Per la seva banda, el Pròxim Orient creix encara a un ritme més intens, però amb un volum de turistes molt més petit), mentre que l'Àfrica creix moderadament i amb poc volum total, i Amèrica s'estanca, i fins i tot decreix, en els últims anys quant al volum total. En general, les regions i subregions turístiques que han experimentat els ritmes de creixement més elevats encara se situen lluny de les tres grans àrees turístiques del món (la Mediterrània, el Carib i el Pacífic asiàtic). El 2003 la situació canvia lleugerament a causa d'aspectes conjunturals, com la caiguda general del turisme per una combinació de motius geopolítics, de seguretat i salut. En el rànquing, les modificacions principals van ser la caiguda del Canadà des del setè fins al desè lloc (un 13% menys d'arribades internacionals a causa de l'epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu), l'escalada d'Àustria fins a la setena posició i d'Alemanya fins a la novena. Com es pot veure en el quadre següent, la situació torna a canviar lleugerament: la Xina continua ascendint (quart lloc), hi ha països puixants com Mèxic (setè lloc), Rússia (novè) o Turquia (dotzè), i altres que accedeixen al rànquing (Macau o Egipte) i alguns que descendeixen algunes posicions (Àustria, Hong Kong, Tailàndia, etc.).
Font: OMT
Principals països receptors de turisme al món, 2002-2004
Rànquing
 
2002
2003
2004
2002
%
2003
%
2004
%
 
Món
691
703
764
100
100,0
100,0
1
França
77,0
75,0
75,1
11,0
10,9
9,8
2
Espanya
51,7
51,8
52,4
7,4
7,5
6,9
3
Estats Units
41,9
41,2
46,1
6,0
6,0
6,0
4
Xina
36,8
33,0
41,8
5,2
4,8
5,5
5
Itàlia
39,8
39,6
37,1
5,7
5,7
4,9
6
Regne Unit
24,2
24,7
27,8
3,4
3,6
3,6
7
Mèxic
19,7
18,7
20,6
2,8
2,7
2,7
8
Alemanya
18,0
18,4
20,1
2,6
2,7
2,6
9
Federació Russa
7,9
8,0
19,9
1,1
1,2
2,6
10
Àustria
18,6
19,1
19,4
2,6
2,8
2,5
11
Canadà
20,1
17,5
19,2
2,9
2,5
2,5
12
Turquia
12,8
13,3
16,8
1,8
1,9
2,2
13
Malàisia
13,3
10,5
15,7
1,9
1,5
2,1
14
Ucraïna
10,5
12,5
15,6
1,5
1,7
2,0
15
Polònia
14,0
13,7
14,3
2,0
2,0
1,9
16
Hong Kong
(Xina)
16,6
15,5
13,7
2,4
2,2
1,8
17
Grècia
14,2
13,9
13,3
2,0
2,0
1,7
18
Hongria
15,9
15,7
12,2
2,3
2,3
1,6
19
Tailàndia
10,9
10,1
11,7
1,5
1,5
1,5
20
Portugal
11,7
11,7
11,6
1,7
1,7
1,5
21
Holanda
9,6
9,2
9,6
1,4
1,3
1,3
22
Aràbia Saudita
4,5
7,3
8,6
1,1
1,1
1,1
23
Macau (Xina)
6,6
6,3
8,3
0,9
0,9
1,1
24
Croàcia
6,9
7,4
7,9
1,0
1,1
1,0
25
Egipte
4,9
5,7
7,8
0,7
0,8
1,0
Les dades més recents disponibles permeten establir un nou rànquing dels principals països, on no hi ha canvis excessius en les primeres posicions amb l'excepció de la Xina, que continua guanyant posicions, com es pot observar en el quadre següent. La tendència de lideratge turístic marca, per tant, un perfil continuista, caracteritzat per destinacions madures, europees, de sol i platja com a primera modalitat, però amb oferta complementària abundant i amb ciutats turístiques importants.
L'ascens de països com la Xina o Turquia posa de manifest dos fenòmens:

  • Hi ha altres modalitats més enllà del sol i la platja capaces d'arrossegar el turisme de masses.

  • Sense sortir de les conques turístiques tradicionals, països emergents competeixen cada vegada més enèrgicament amb les destinacions clàssiques.

Font: OMT
Els 50 principals països receptors de turisme al món, 2005-2006
Posició
 
Visitants (en milions)
% respecte del total mundial
 
 
2005
2006
2005
2006
1
França
75,9
79,1
9,5
9,4
2
Espanya
55,9
58,5
7,0
6,9
3
Estats Units
49,2
51,1
6,1
6,1
4
Xina
46,8
49,6
5,8
5,9
5
Itàlia
36,5
41,1
4,6
4,9
6
Regne Unit
28,0
30,1
3,5
3,6
7
Alemanya
21,5
23,6
2,7
2,8
8
Mèxic
21,9
21,4
2,7
2,5
9
Àustria
20,0
20,3
2,5
2,4
10
Federació Russa
19,9
20,2
2,5
2,4
11
Turquia
20,3
18,9
2,5
2,2
12
Canadà
18,8
18,2
2,3
2,2
13
Ucraïna
17,6
s. d.
2,2
s. d.
14
Malàisia
16,4
17,5
2,0
2,1
15
Hong Kong (Xina)
14,8
15,8
1,8
1,9
16
Polònia
15,2
15,7
1,9
1,9
17
Grècia
14,3
s. d.
1,8
s. d.
18
Tailàndia
11,6
13,9
1,4
1,7
19
Portugal
10,6
11,3
1,3
1,3
20
Països Baixos
9,6
10,7
1,2
1,3
21
Macau (Xina)
8,3
10,7
1,0
1,3
22
Hongria
12,2
9,3
1,5
1,1
23
Croàcia
7,9
8,7
1,0
1,0
24
Egipte
8,1
9,1
1,0
1,1
25
Sud-àfrica
6,7
8,4
0,8
1,0
26
Irlanda
7,0
8,0
0,9
1,0
27
Aràbia Saudita
8,6
s. d.
1,1
s. d.
28
Suïssa
 
7,9
0,0
0,9
29
Singapur
6,6
7,6
0,8
0,9
30
Japó
s. d.
s. d.
s. d.
s. d.
31
Bèlgica
6,7
7,0
0,8
0,8
32
Marroc
5,5
6,6
0,7
0,8
33
Tunísia
6,0
6,5
0,7
0,8
34
República Txeca
6,1
6,4
0,8
0,8
35
República de Corea
5,8
6,2
0,7
0,7
36
Bulgària
4,6
5,2
0,6
0,6
37
Brasil
4,8
5,0
0,6
0,6
38
Austràlia
4,8
s. d.
0,6
s. d.
39
Indonèsia
5,3
4,9
0,7
0,6
40
Dinamarca
4,4
s. d.
0,5
s. d.
41
Bahrain
3,5
4,5
0,4
0,5
42
Índia
3,5
4,4
0,4
0,5
43
Argentina
3,5
4,2
0,4
0,5
44
República Dominicana
3,5
4,0
0,4
0,5
45
Unió Emirats Àrabs
s. d.
s. d.
s. d.
s. d.
46
Noruega
3,6
3,9
0,4
0,5
47
Puerto Rico
3,5
3,7
0,4
0,4
48
Vietnam
2,9
3,6
0,4
0,4
49
Taiwan (prov. de la Xina)
3,0
3,5
0,4
0,4
50
Finlàndia
2,8
3,4
0,3
0,4
 
Total
674,0
669,7
84,0
79,5
 
Món
802,0
842,0
100,0
100,0
Igual d'interessant que l'anàlisi dels volums totals de turistes rebuts resulta observar com s'estructuren els fluxos espacials, és a dir, d'on vénen els turistes rebuts per les diferents àrees receptores, tal com es pot observar en el quadre següent.
Font: OMT
Arribades turístiques internacionals segons la regió d'origen i destinació, 2004 (milers)
A:
Des de →
 
 
 
 
 
 
↓
Món
Àfrica
Amèriques
Àsia-Pacífic
Europa
Pròxim Orient
Origen
no especificat
Món
763.876
18.610
130.504
146.437
433.269
20.516
14.538
Àfrica
33.436
13.290
1.104
958
11.582
1.695
4.807
Àfrica del Nord
12.770
1.248
164
88
6.006
1.579
3.685
Àfrica occidental
3.142
1.305
190
183
1.218
48
199
Àfrica central
729
226
55
23
225
6
193
Àfrica oriental
7.597
4.093
372
367
2.583
45
137
Àfrica austral
9.199
6.419
323
298
1.550
16
594
Amèriques
125.739
388
93.027
8.283
21.681
196
2.165
Amèrica del Nord
85.854
298
64.718
7.775
12.747
185
131
Carib
18.091
11
12.162
66
4.336
3
1.513
Amèrica Central
5.740
3
4.933
83
579
0
142
Amèrica del Sud
16.054
76
11.215
359
4.018
8
378
Àsia-Pacífic
145.491
837
9.470
114.765
17.382
880
2.156
Àsia del nord-est
79.412
301
4.839
67.296
6.020
124
833
Sud-est asiàtic
48.309
315
2.624
37.905
6.030
441
992
Oceania
10.157
82
1.101
6.918
1.883
47
124
Àsia meridional
7.613
139
906
2.646
3.448
268
207
Europa
422.937
2.585
25.827
16.282
372.894
1.879
3.469
Europa del nord
48.373
710
6.447
3.262
37.276
384
293
Europa occidental
138.821
1.328
9.559
6.732
119.464
529
1.209
Europa central/oriental
86.296
133
2.903
3.465
79.206
181
409
Europa meridional
149.447
414
6.919
2.823
136.949
784
1.558
Pròxim Orient
36.272
1.510
1.076
6.149
9.731
15.865
1.942
Hi ha una característica comuna molt significativa per a totes les regions receptores. El focus principal d'arribades turístiques prové de la mateixa àrea, amb la qual cosa els fluxos turístics regionals són més voluminosos que els fluxos de llarga distància, malgrat l'increment notable esdevingut en aquest últim tipus de desplaçaments. A Europa, el 86% de les visites internacionals de turistes té l'origen a la mateixa regió; a Àsia-Pacífic, el percentatge és del 78%; al Pròxim Orient, és del 75%; a Amèrica, del 71,5%, i a l'Àfrica, del 71%. Es desprèn d'aquestes dades que la distància encara té un paper determinant en l'estructuració dels fluxos turístics, ja que contribueix a la formació i consolidació de les grans conques turístiques mundials. Els fluxos bàsics del turisme nord-americà han forjat i consolidat la conca del Carib, el flux europeu, la Mediterrània, i l'asiàtic, la del Pacífic, mentre que els fluxos secundaris, relacionats amb la llarga distància, contribueixen a la formació de regions turístiques amb ascendents concrets (8) . Per acabar aquest apartat, és necessari recordar que, de vegades, els fluxos regionals inclouen implícitament viatges de llargues distàncies, per la qual cosa la distinció és adequada. Per exemple, els turistes nord-americans que visiten Hawaii consten com a turistes domèstics, encara que en realitat es desplacen milers de quilòmetres des del seu punt d'origen fins a la destinació.
c) Les principals àrees emissores del món segons els seus ingressos
Les visites de turisme internacional generen beneficis econòmics importants en forma d'ingressos. L'OMT estima en 662.000.000 $ els ingressos totals per aquest concepte al món, gairebé set vegades la xifra assolida l'any 1980 (104.000.000 $). La mitjana de despesa per turista també ha anat augmentant, passant dels 525 $ de 1980 als 847 $ el 2005.
L'impacte econòmic potencial del turisme es reconeix almenys en tres aspectes:

  1. Contribució més gran al PIB en augmentar els ingressos.

  2. Potencial multiplicador més gran per augment del consum turístic per capita.

  3. Extensió geogràfica de l'impacte econòmic del turisme cap a destinacions emergents.

Més enllà de les macroxifres, la diversitat i els contrastos regionals i locals assenyalen diversos matisos a l'afirmació anterior. En primer lloc, es confirma l'extensió geogràfica de la mirada turística, ja que totes les grans regions de l'OMT sense excepció incrementen les arribades i ingressos per turisme internacional prenent com a partida els valors absoluts, però la cosa canvia si es mesura la tendència i el ritme de creixement o si, simplement, es consideren les xifres relatives. Les tendències de les grans regions van des del fort creixement experimentat a Àsia-Pacífic i al Pròxim Orient fins als augments moderats a les destinacions madures americanes i europees o l'estancament africà. L'evolució de la quota de mercat i distribució dels ingressos entre les grans regions OMT reflecteix també una tònica similar. Les grans regions turístiques es mantenen als primers llocs, però a costa de veure erosionada la seva hegemonia. Amb dades del 2005, Europa encara era la destinació d'un de cada dos viatges turístics internacionals del món (54% de les arribades i 51% dels ingressos), però la segona plaça ja havia saltat a l'Àsia i el Pacífic (19% de les arribades i 20% dels ingressos), cosa que situava Amèrica al tercer lloc (16% de les arribades i 21% dels ingressos). Finalment, el Pròxim Orient (4,8% i 4%) i l'Àfrica (4% i 3%) obtenen quotes de mercat marginals, encara que amb comportaments molt diferents (creixement notable al Pròxim Orient i estancament a l'Àfrica).
Font: OMT
Ingressos per turisme internacional a les 25 primeres destinacions mundials (en milions de dòlars)
 
2002
2003
2004
% (2004)
Estats Units
66,6
64,3
74,5
11,77
Espanya
31,7
39,6
45,2
7,14
França
32,3
36,6
40,8
6,45
Itàlia
26,7
31,2
35,7
5,64
Regne Unit
20,4
22,7
28,2
4,45
Alemanya
19,2
23,1
27,7
4,38
Xina
20,4
17,4
25,7
4,06
Turquia
11,9
13,2
15,9
2,51
Àustria
11,2
14
15,3
2,42
Austràlia
9,4
11,2
13,6
2,15
Grècia
9,7
10,7
12,9
2,04
Canadà
10,7
10,5
12,8
2,02
Japó
3,5
8,8
11,3
1,79
Mèxic
8,9
9,4
10,8
1,71
Suïssa
7,9
9,2
10,4
1,64
Holanda
7,7
9,2
10,3
1,63
Tailàndia
7,9
7,9
10
1,58
Bèlgica
6,9
8,2
9,2
1,45
Hong Kong
7,5
7,1
9
1,42
Malàisia
7,1
5,9
8,2
1,30
Portugal
5,8
6,6
7,8
1,23
Macau
4,3
5,2
7,5
1,18
Croàcia
3,7
6,3
6,8
1,07
Aràbia Saudita
5,8
5,7
6,5
1,03
Sud-àfrica
2,9
5,5
6,3
1,00
Món
487
533
633
100,00
Els contrastos d'ingressos comparant països són encara més grans. Amb dades del 2004, els cinc països amb més ingressos (els Estats Units, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit) disposen del 35% del total mundial, mentre que tan sols les 25 primeres destinacions reuneixen el 70% dels ingressos totals. És a dir, la gran majoria de les destinacions es reparteix una mínima part dels ingressos per turisme internacional, encara que això no impedeix que pugui tenir un impacte considerable en l'economia nacional.
Font: OMT
Ingressos per turisme internacional a les grans regions del món (en milions de dòlars)
 
Ingressos
totals 2004
Ingressos
totals 2005
Ingressos
per arribada 2005
(en $)
Món
633
682
840
Europa
328,2
347,4
790
Europa del nord
48,8
52,9
1000
Europa occidental
117,5
122,1
860
Europa central/oriental
28,9
32,3
370
Europa meridional/mediterrània
133
140,2
890
Àsia-Pacífic
127,7
138,9
890
Àsia del nord-est
64
71,2
810
Sud-est asiàtic
32,2
33,1
650
Oceania
22,9
24,7
2340
Àsia meridional
8,7
9,9
1240
Amèriques
132,1
145,3
1090
Amèrica del Nord
98,2
107
1190
Carib
19,2
20,7
1.100
Amèrica Central
3,9
4,6
700
Amèrica del Sud
10,9
13
720
Àfrica
19,1
21,3
580
Àfrica del nord
6,1
6,9
480
Àfrica subsahariana
13
14,4
640
Pròxim Orient
25,5
28,6
720
d) Les previsions de futur
L'OMT estima un creixement anual del 4% a escala mundial, encara que de manera asimètrica, ja que el ritme de creixement més fort es donarà a les regions perifèriques. El 2020, Europa tindria una quota mundial inferior al 50% i el Pacífic n'assoliria el 25%. Igualment, els fluxos de llarga distància (entre regions) tindrien un ritme de creixement molt més elevat que els desplaçaments de distàncies més curtes (intraregionals).
L'OMT ha fet una estimació del comportament dels desplaçaments turístics internacionals per a l'any 2010 i el 2020. Aquesta estimació només és un escenari possible, si no canvien de manera substancial les condicions actuals.
Font: OMT
Estimació de les arribades internacionals (2020)
 
Nombre de turistes
(milions)
% anual
% sobre el total
 
1995
2010
2020
1995-2020
1995-2020
Àfrica
20,2
47,0
77,3
5,5
3,6
5,0
Amèrica
108,9
190,4
282,3
3,9
19,3
18,1
Àsia oriental / Pacífic
81,4
195,2
397,2
6,5
14,4
25,4
Europa
338,4
527,3
717,0
3,0
59,8
45,9
Pròxim Orient
12,4
35,9
68,5
7,1
2,2
4,4
Àsia del sud
4,2
10,6
18,8
6,2
0,7
1,2
Total
565,4
1006,4
1561,1
4,1
100
100
Intraregional
464,1
790,9
1.183,3
3,8
82,1
75,8
Interregional
101,3
215,5
377,9
5,4
17,9
24,2
En el quadre anterior, es constata, en primer lloc, una estimació de creixement del 4,1% anual, de manera que la previsió de turistes internacionals serà de més de 1.000 milions el 2010 i més de 1.500 milions l'any 2020.
A més, podem comprovar que el ritme de creixement més alt es produirà a la regió del Pròxim Orient, del Pacífic, de l'Àsia meridional i de l'Àfrica. D'aquesta manera, el mapa dels fluxos turístics internacionals variarà lleugerament, amb una pèrdua de pes relatiu d'Europa i Amèrica, en benefici sobretot de la regió de l'Àsia oriental. Les estimacions de l'OMT situen la Xina com el primer país en recepció de turistes per al 2020.
Els fonaments de l'èxit futur previst per a la regió de l'Àsia oriental i el Pacífic es basen en algunes qüestions visibles avui en dia. A la regió han emergit i ho continuaran fent en les pròximes dècades països amb un bon nivell de desenvolupament econòmic i amb un gran volum de població. En aquestes societats dinàmiques es generaran, molt probablement, noves classes mitjanes que generaran viatges turístics internacionals a l'interior de la mateixa regió; algunes ciutats de caràcter metropolità es configuren com a nodes mundials de redistribució de turistes per mitjà dels seus aeroports ben gestionats, al mateix temps que hi ha diferents companyies aèries regionals de qualitat; els atractius turístics de caràcter patrimonial (tant cultural com de naturalesa) són de primer ordre mundial i són percebuts, almenys des del punt de vista occidental, com a elements exòtics; hi ha una infraestructura d'allotjament de qualitat i una oferta gastronòmica interessant; ofereixen paquets turístics a preu competitiu i disposen de relacions de canvi monetari favorable, i, finalment, es tracta d'unes societats amb actitud positiva davant del turisme.
La pèrdua de quota de mercat de les destinacions europees indica que veuran erosionada la seva posició, però això no impedirà que continuïn mantenint el lideratge, per la qual cosa es pot pronosticar que aquesta activitat continuarà essent clau per a les economies europees. Alguns elements corroboren aquesta previsió. Es tracta de destinacions amb un patrimoni important i de ciutats atractives, amb recursos turístics de primer ordre, i a més disposen de la presència d'atraccions temàtiques importants; és la regió on es concentren els principals mercats emissors (amb l'excepció dels Estats Units, el Japó i la Xina); hi ha nombrosos països relativament petits que generen abundants fluxos turístics de proximitat; hi ha una indústria turística important amb molta experiència i saber fer o know how adquirit durant dècades; apareixen noves destinacions emergents (com, per exemple, els països de l'exbloc socialista); ofereixen una gran varietat de productes i modalitats turístiques; tenen un personal qualificat i ben preparat, i hi ha iniciatives d'integració de mercats i fluxos de persones a l'interior de l'espai europeu.
Finalment, les estimacions de l'OMT auguren un creixement molt més elevat dels fluxos entre regions turístiques (5,4%) que els fluxos intraregionals (3,8%). D'aquesta manera, el 2020 la quarta part dels desplaçaments turístics internacionals seran de llarg recorregut.
Amb tot, aquestes previsions no han tingut en compte els efectes negatius de la crisi de l'11 de setembre o algunes altres contingències que poden perjudicar el desenvolupament turístic futur.
Recapitulació
Una reflexió sintètica sobre els aspectes abordats fins al moment permet exposar els patrons següents:

  1. La distribució dels fluxos turístics sobre el món és un aspecte més de la mobilitat general (en aquest cas, de persones i de diners) que reforça la internacionalització de l'economia.

  2. Però es tracta d'una globalització asimètrica, ja que es caracteritza per l'existència de diferents velocitats i per la concentració dels mercats en poques mans. Es reprodueixen en el terreny del turisme alguns aspectes bàsics de la internacionalització del comerç o del flux de béns i financers, com és el cas de l'exclusió de l'Àfrica i la puixança de l'Àsia-Pacífic.

  3. La desigualtat existeix quant a recepció de turisme internacional, atesa la concentració en conques regionals, però encara és més pronunciada si parlem de fluxos financers motivats per turisme, si es té en compte tant des del punt de vista dels ingressos (quota de mercat del 70% a les 25 primeres destinacions) com de la despesa turística (quota de mercat del 77% a les 25 primeres destinacions).

  4. A escala regional, s'accentua encara més la concentració dels fluxos de capital i persones, ja que la distribució dels espais turístics al món dista de ser uniforme, i són més abundants els buits que els plens. És a dir, la participació, a escala regional i local, de les arribades i ingressos turístics està molt concentrada al territori.

  5. L'emissió de turistes està relacionada, sobretot, amb el grau de desenvolupament de les societats. La població dels principals països emissors europeus, els Estats Units i el Japó, tenen menys del 40% de la població mundial, però dues terceres parts del PIB mundial, fenomen que explica que siguin aquests precisament els principals llocs emissors. Prop del 90% dels turistes pertanyen a països desenvolupats, mentre que el 10% restant el formen, majoritàriament, les elits o capes pudents de poblacions de països en vies de desenvolupament.

  6. A escala nacional, veuríem que les grans metròpolis i les ciutats més importants d'aquests països concentren, al seu torn, les emissions de fluxos turístics (París, Londres, Nova York, Tòquio, etc.). Això es deu no sols al fet que s'hi concentra la riquesa, sinó que també aquestes ciutats reuneixen les infraestructures de transport necessàries per a organitzar els desplaçaments turístics internacionals (aeroports de primera categoria amb enllaços a escala mundial, etc.), per la qual cosa els seus residents tenen els nivells d'accessibilitat a la resta del món més alts.

  7. Malgrat que augmenten els fluxos de turisme a llarga distància, encara hi ha una correlació elevada entre espais emissors i receptors de turisme. Les grans conques receptores tenen un origen sobretot regional. El mateix succeeix amb els nous espais emissors que incorporen les seves classes mitjanes al lleure i al turisme (per exemple, països com la Xina, el Brasil, l'Índia, Mèxic o Rússia), on també s'organitza l'espai turístic en proximitat.

  8. Els factors que juguen a favor de la proximitat en el desplaçament turístic no són només geogràfics (distància, clima, usos horaris), sinó que també estan relacionats amb l'accessibilitat (factors tècnics) i la proximitat històrica, cultural i lingüística.

  9. Les tres grans conques turístiques (Europa-Mediterrània; Àsia oriental-Pacífic i Amèrica del Nord - Carib) reflecteixen una lògica espacial caracteritzada per la presència de població rica emissora que s'instal·la en proximitat (destinacions madures) i salta, progressivament, cap a perifèries emergents (és el cas de la ribera sud de la Mediterrània respecte a la ribera nord). Entre ambdues jerarquies hi ha una diversitat d'espais turístics i no turístics (és el cas, per exemple, d'Albània o de Líbia) que, malgrat quedar a prop dels espais emissors, no entren dins de la lògica turística, la qual es caracteritza per ser selectiva més que dispersa.

  10. La tendència de futur del turisme és el creixement no sols en volum total, sinó també l'ampliació de les classes socials que hi participaran. No obstant això, hi ha factors socials, polítics i naturals que poden modificar els pronòstics optimistes, ja sigui de manera esporàdica o recurrent. D'altra banda, la capacitat de recuperació i resistència del turisme a les crisis conjunturals permet ser optimista respecte a la seva evolució futura malgrat l'existència d'obstacles com els esmentats.

1.3.Cap a la globalització del turisme?

És sabut que, en el seu inici, la pràctica del turisme era reservada a l'aristocràcia i a les capes socials riques i rendistes que, o bé no havien de treballar, o bé podien deixar de banda les seves tasques durant llargs períodes de temps. La incorporació de la societat burgesa, durant el segle XIX, a les pràctiques de lleure va suposar un primer salt d'escala a l'ampliació de l'esfera social del lleure. Però l'autèntica democratització del turisme no arribarà fins a l'assimilació de les classes mitjanes durant la segona meitat del segle XX. En l'actualitat, l'OMT calcula en uns 800 milions els viatges turístics internacionals, sense tenir en compte, per tant, els viatges domèstics, i estima que en un mitjà termini (2020) es poden assolir els 1.500 milions de turistes internacionals.
Democratització no significa universalització, ja que les desigualtats d'accés al viatge turístic són encara patents segons els motius que prevalguin i els nivells de renda dels grups socials.
Les estadístiques en ús permeten observar la tendència al creixement del turisme però no gaire cosa més. A partir d'aquestes no se sap res o gairebé res sobre la competitivitat de les destinacions o la integració dels mercats, els impactes locals o regionals de l'activitat, ni sobre la percepció que emissors i receptors de turisme tenen els uns dels altres. De fet, detectar aquests elements és molt més interessant que limitar-se a comptabilitzar els fluxos resultants del turisme. Per a entendre-ho millor, ens hem de referir, encara que sigui breument, al concepte de globalització. Des d'una òptica econòmica, la globalització és un procés que implica llibertat de moviment, interdependència i integració dels mercats de treball, béns, serveis, tecnologia i capital. Aplicada aquesta definició al turisme, apareixen dubtes seriosos sobre si el paper d'aquesta activitat en el conjunt de la globalització econòmica és veritablement rellevant o secundari, però queda clar, també, que el turisme està altament implicat en la globalització.
Per a analitzar fins a quin punt hem de considerar el turisme una activitat global, s'apunten almenys cinc línies en què el turisme incideix o participa en els processos d'internacionalització de l'economia (Shaw i Williams, 2004):
1) Els fluxos d'informació internacional influeixen en la presa de decisions i localització d'activitats. Poden servir com a exemple les inversions de cadenes hoteleres internacionals o les que es fan en atraccions que estimulen els fluxos turístics globals.
2) El turisme crea (i recrea) la distribució d'imatges sobre destinacions al voltant del món mitjançant els records turístics, les fotos i vídeos, els fullets d'informació o els béns de consum importats. La multiplicació d'imatges va més enllà del màrqueting i permet donar una nova dimensió global a les destinacions.
3) El turisme intensifica les connexions. Es reforcen geogràficament els fluxos turístics com mostra, per exemple, el creixement dels de llarga distància o l'obertura de noves destinacions al turisme internacional, que és el cas d'algunes ciutats a partir de la introducció de vols de companyies de baix cost. Alguns processos turístics com les visites repetides a destinacions, l'existència de segones residències o les visites a familiars i amics permeten intensificar les connexions. Aquesta intensificació s'expressa de manera clara en els increments de les transaccions financeres i de crèdit electrònic que acompanyen els turistes.
4) El turisme contribueix a crear noves estructures o nodes en què s'organitzen fluxos cap a noves destinacions o més llunyanes, com és el cas dels grans aeroports internacionals.
5) El turisme enforteix la identitat i els significats culturals. Reforça el procés d'interpenetració cultural posant directament en contacte, moltes vegades, cultures llunyanes.

1.4.El turisme i les barreres al seu desplegament global

Malgrat que el turisme s'ha expandit per tots els racons del planeta, continua tenint un caràcter regional. La concentració dels fluxos turístics a les tres grans conques mundials (la Mediterrània, el Carib, el Pacífic) continuarà molt probablement en el futur, encara que es preveu que algunes de les seves regions experimentin canvis, mentre que els fluxos turístics de llarga distància es calcula que continuaran essent tan sols una quarta part del total. No obstant això, regions com l'Àfrica o l'Àsia meridional, malgrat que es preveu que augmentaran el seu volum de turistes internacionals, continuaran comptant poc en el conjunt del mercat. Paradoxalment, la democratització i l'accés al turisme no han contribuït en algunes àrees (especialment a l'Àfrica) a disminuir el nivell de pobresa i abandonament. En àrees més desenvolupades, el turisme ha contribuït, notablement, al desenvolupament econòmic, encara que ha tingut com a contrapartida l'empitjorament de determinats ecosistemes o del medi ambient, en general.
Font: OMT
Evolució de la quota de mercat turístic (%) de les grans regions turístiques i la seva estimació per al 2020
 
1950
2005
2020
Àfrica
2
4,3
5,0
Amèrica del Nord i del Sud
29,6
16,3
18,1
Àsia oriental i Pacífic
0,8
19,2
25,4
Europa
66,4
54,5
45,9
Pròxim Orient
0,8
4,6
4,4
Àsia meridional
0,4
1,1
1,2
Total
100
100
100
El turisme ha experimentat un creixement espectacular a pesar fins i tot de la seva vulnerabilitat als episodis de risc produïts durant els últims anys, amb la qual cosa ha demostrat ser un sector d'activitat molt resistent a les crisis. L'optimisme a què conviden aquestes dades i les projeccions de futur hauria de ser contrapesat per alguns factors que, si persisteixen o es manifesten en el futur, poden comprometre la viabilitat de certes formes de turisme o afectar en forma de crisis puntuals o permanents algunes regions. Bàsicament, ens referim a dos factors de risc amb capacitat per a afectar el turisme a escala global: els geopolítics i els naturals.
En una enquesta recent efectuada entre diversos especialistes en turisme sobre els riscos que hauria d'afrontar aquest en el futur immediat, van destacar set temes principals, derivats dels dos tipus de risc bàsics (Callot, 2006):

  1. La capacitat del turisme de ser compatible amb el desenvolupament sostenible.

  2. L'aparició de desastres naturals.

  3. L'escassetat de petroli i el transport turístic.

  4. El potencial del turisme per a reduir la pobresa.

  5. La disponibilitat d'aigua com a fre al desenvolupament turístic.

  6. Els canvis de direcció dels fluxos turístics internacionals.

  7. Els episodis de tensions geopolítiques i terrorisme.

Els reptes que es poden assumir per a mantenir i ampliar les fronteres turístiques actuals passen per les 4 E: ambient (environment, en anglès), energia, ètica i educació.
1.4.1.Barreres globals al turisme? Riscos naturals i geopolítics
Els riscos naturals i geopolítics són dos factors que poden afectar el creixement futur del turisme internacional.
La vulnerabilitat del turisme davant d'aquests factors de risc és molt alta, ja que aquesta activitat, a causa del seu elevat grau d'intangibilitat, es basa en l'existència d'imatges positives. Qualsevol element que augmenti el risc percebut fa que el turista exerceixi la seva llibertat i pugui canviar de destinació amb gran facilitat. És convenient distingir entre ambdós riscos, ja que els efectes que poden arribar a tenir sobre les destinacions són diferents. En ambdós casos, generen una crisi basada en la caiguda dels fluxos turístics, però els efectes en la percepció de la imatge turística de la destinació poden ser diferents. Una vegada normalitzada la situació inicial, probablement el risc percebut persisteix més temps en casos de terrorisme que de desastres naturals. Això és a causa que, si bé els riscos naturals habitualment generen respecte de les destinacions, comprensió, tolerància i solidaritat entre l'opinió pública, els riscos originats per factors humans més aviat indueixen por i prudència. Una altra diferència és que, si bé els desastres naturals es tendeixen a localitzar en àrees o regions i només es restringeixen els fluxos turístics als llocs afectats, les crisis terroristes perjudiquen no solament els llocs directament afectats sinó, sobretot, els llocs potencialment afectats. Ambdós casos han tingut repercussions globals o sobre grans regions del món, i han anat acompanyats d'un gran seguiment mediàtic per la importància del fenomen, i augmentat pel fet que els centres turístics són per definició llocs de visibilitat elevada. Les destinacions turístiques són extremadament sensibles a aquest tipus de situacions, ja que són altament dependents de la percepció externa que se'n tingui i la imatge que transmeten socialment. En definitiva, els casos de crisi per risc natural o geopolític requereixen una gestió complexa, no tant per a prevenir-les, sinó per a tractar d'organitzar-se durant la crisi, minimitzar el deteriorament de la imatge i recuperar-se una vegada superada.

  • La relació entre el turisme i el terrorisme

    En una anàlisi inicial ens adonem que som en una etapa àlgida. El panorama geopolític contemporani és procliu a la proliferació d'actes terroristes, però s'ha de tenir en compte, igualment, que el turisme és un dels sectors que més interès desperta entre els grups terroristes. Els terroristes poden veure acomplerts fàcilment alguns dels seus objectius amb atacs al turisme, per la qual cosa podem pensar que, en el futur, aquest tipus d'atacs es tornaran més indiscriminats, seran instrumentalitzats com a mètode d'atac de conflicte armat, s'ampliarà el seu àmbit geogràfic d'incidència i se'ls donarà més protagonisme mediàtic (Sönmez i altres, 1999; Horner i Swarbroke, 2004). L'interès dels grups terroristes per atemptar contra interessos turístics està relacionada amb diferents qüestions:

    1) Els seus atemptats ajuden a aconseguir els seus objectius estratègics, com és desestabilitzar l'economia regional o nacional i obtenir atenció per part dels mitjans de comunicació.

    2) És relativament fàcil atemptar contra aquest sector, i els terroristes poden passar desapercebuts o camuflats entre els mateixos turistes i moure's amb comoditat.

    3) El terrorisme permet aconseguir objectius ideològics en l'àmbit sociocultural o de valors. Els turistes són seleccionats com a objectiu perquè, de vegades, són considerats símbols representants dels "altres" o perquè, a causa de la seva conducta o manera de ser, són entesos com una amenaça a les normes socials establertes, tradicions, sistema de valors o preceptes religiosos (Sönmez i altres, 1999).

    Els efectes del terrorisme (i també de les guerres) sobre el turisme varien d'una destinació a una altra i segons la importància de l'esdeveniment. En tot cas, sempre hi ha un empitjorament de la imatge de la destinació, que es torna negativa, i un impacte econòmic considerable. De fet, l'anatomia de les crisis turístiques per raons de seguretat varia segons algunes categories determinants (Mansfeld, 1999):

    • la naturalesa de la situació de seguretat,

    • les característiques de la demanda,

    • les característiques del sistema turístic, i

    • el tipus de mesures de gestió de la crisi que prenguin a la destinació afectada.

Font: elaboració pròpia
Principals conflictes naturals, geopolítics o atemptats terroristes que han afectat la dinàmica turística internacional o regional, 1980-2007
Esdeveniment
Any
Segrest del creuer Achille Lauro i assassinat de turistes
1985
Desmantellament polític dels països de l'Europa de l'Est
Dècada de 1990
Guerra als Balcans
Dècada de 1990
Crisi financera i econòmica al sud-est asiàtic, el Japó, Rússia i l'Amèrica del Sud
Dècada de 1990
Guerra del Golf
1991
Escalfament de la Terra a causa del fenomen del canvi climàtic
Des de la revolució industrial
Atemptats amb avions suïcides als EUA
2001
Invasió de l'Afganistan
2001
Atemptats amb cotxes bomba en una zona turística de Bali
2002
Atemptat amb cotxes bomba en un hotel de propietat israeliana a Kenya
2002
Atemptat en una zona turística de Casablanca (el Marroc)
2003
Bomba a l'hotel Marriott de Jakarta (Indonèsia)
2003
Epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu a diversos països asiàtics i al Canadà
2002-2003
Invasió i guerra de l'Iraq
2003
Segrest de 30 turistes europeus per part d'Al-Qaeda Magreb (Algèria-Mali)
2003
Atemptats terroristes a Madrid
2004
Tsunami a l'oceà Índic
2004
Atemptats terroristes a Londres
2004
Atemptats terroristes contra interessos turístics a Kusadasi (Turquia)
2005
Atemptat terrorista a les illes Maldives
2007

  • El turisme davant del canvi climàtic

    Segons el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic, l'activitat humana és "molt probablement" la causant d'aquest fenomen. L'origen d'aquesta responsabilitat cal buscar-lo històricament en la industrialització i l'increment constant, fins a l'actualitat, de l'emissió de gasos derivats de la combustió de combustibles fòssils. Els efectes del canvi climàtic sobre el planeta adquireixen dues dimensions:

    1) L'escalfament global, és a dir, l'increment de la temperatura mitjana derivada de la generació de gasos (CO2, metà, N2O) que provoquen l'efecte d'hivernacle en no deixar alliberar la calor de l'atmosfera.

    2) El debilitament de la capa d'ozó per l'emissió de CFC (contingut en determinats aerosols, refrigeradors, etc.).

Les activitats turística i de lleure són especialment vulnerables als efectes del canvi climàtic, ja que el clima funciona com un dels factors d'atracció més potents. Per aquest motiu, transformacions importants en els seus components en pot alterar el paper de manera significativa.

Alhora, l'experiència turística requereix un factor meteorològic de confort (encara que variable segons la modalitat o les persones) per a ser desenvolupada de manera satisfactòria, per la qual cosa les alteracions en temperatures, humitat, vent o precipitació poden derivar en transformacions d'aquesta percepció del confort per part del turista.

Els experts en el canvi climàtic pronostiquen diferents efectes derivats del canvi climàtic: l'augment de la temperatura mitjana de l'aire, l'augment del nivell de les aigües del mar i la presència més gran de fenòmens climàtics extrems (onades de calor, tempestes, canvis en la precipitació, sequeres, etc.).

L'OMT ha elaborat un informe (WTO, 2003), en el qual es creuen les prediccions existents en aquell moment sobre el canvi climàtic i la distribució dels fluxos turístics internacionals. Del document recollim algunes conclusions sobre el potencial efecte del canvi climàtic sobre la demanda turística:

1) L'augment de les temperatures pot convertir el nord d'Europa en un lloc més atractiu durant els mesos d'estiu, mentre que la Mediterrània, amb temperatures massa càlides, erosió de la costa per l'increment de tempestes, incidència de malalties tropicals, aridesa, sequeres i riscos d'incendis forestals pot perdre el seu atractiu.

2) Amb relació als fluxos de l'Amèrica del Nord a Europa, les ciutats europees i el turisme de negocis resistiran millor els efectes del canvi climàtic, encara que algunes ciutats del sud d'Europa poden tenir temperatures tòrrides o onades de calor prolongades durant els mesos d'estiu i desplaçar la temporada alta a altres mesos. Al contrari, ciutats menys càlides, com París o Londres, poden veure incrementada la presència de turistes durant els mesos d'estiu en tenir temperatures mitjanes més càlides.

3) En els fluxos de negocis entre Europa i l'Amèrica del Nord, es preveu que el canvi climàtic tindrà poca incidència, encara que algunes regions de lleure, com Florida o Califòrnia, poden presentar alteracions (alteracions de la temperatura, aparició de malalties tropicals) que desplacin la temporada alta.

4) A Àsia i Oceania no es pronostiquen canvis dràstics en el clima, encara que algunes illes es poden veure amenaçades per l'augment del nivell del mar (és el cas de les Maldives) i algunes destinacions es poden veure afectades per l'augment de les temperatures (Taiwan). Es poden produir, també, pèrdues de biodiversitat i desastres ecològics entre la fauna i la flora autòctona, com, per exemple, la desaparició de coralls. A Oceania, països com Austràlia tenen un altre problema derivat de l'increment del forat de la capa d'ozó sobre el seu territori, amb la qual cosa les radiacions ultraviolades (associades al risc de contreure càncer o cataractes) més severes poden perjudicar l'activitat de lleure a l'aire lliure, especialment en el cas del turisme de sol i platja.

5) El Carib és una de les regions que més afectada quedarà pel canvi climàtic, ja que és altament dependent del producte de sol i platja. El seu mercat principal, els Estats Units, pot minvar si les temperatures en augment converteixen els seus hiverns en èpoques més càlides. D'altra banda, l'augment del nivell del mar perjudicaria de manera important les illes, ja que erosionaria les platges i ocasionaria destrosses en les infraestructures costaneres.

6) Les regions muntanyoses poden veure descendir les seves cotes de neu (especialment, en estacions ubicades en sistemes muntanyosos d'escassa altitud, com les d'Escòcia o els Alps australians), amb la reducció consegüent de la temporada d'esquí i l'augment del risc d'allaus.

2.L'ofici de turista. El significat de fer turisme

2.1.Somnis de turista. Motivació i experiència viscuda

Al segle XIX una persona podia conèixer, com a mitjana, 400 o 500 individus més al llarg de la seva vida i efectuar dos o tres viatges a poca distància del seu lloc de residència, normalment dins de la seva regió o, a tot estirar, en el seu propi país. Al començament del segle XXI, les persones que es poden permetre fer viatges internacionals llargs es compten per milions i, sense moure's de casa seva, poden intercanviar informació o conèixer desenes de persones en un sol dia. Mai en la història de la humanitat no han existit les opcions tecnològiques que permeten apropar les persones entre elles com actualment, i mai no s'ha tingut tant interès per viatjar i conèixer nous horitzons i persones com en els nostres dies. Desplaçar-se i conèixer nous territoris i cultures és una actitud innata en l'ésser humà, i el desenvolupament del turisme no deixa de ser una manifestació més d'aquest fenomen, reforçada gràcies al desenvolupament de les infraestructures de comunicació i els mitjans de transport. El turisme és, doncs, en certa manera, el fruit d'una voluntat innata per conèixer i relacionar-se, i de les possibilitats tècniques, socioeconòmiques i polítiques que afavoreixen un context de mobilitat generalitzada. El reconeixement d'aquesta voluntat humana posa al mateix lloc el viatger romàntic i el turista usuari de xàrter dels nostres dies, ja que ambdós coincideixen en el seu interès per realitzar-se mitjançant el desplaçament recreatiu. Almenys pel que fa a les ganes de desplaçar-se; una altra cosa és el lloc escollit i la forma de dur a terme l'experiència turística, que cadascú tria segons els seus interessos i opcions.
El turisme i el lleure ofereixen l'oportunitat d'experimentar vivències que es converteixen en satisfacció de certes necessitats. Es pot argumentar que satisfer aquestes necessitats individuals no exigeix desplaçament i que es poden obtenir tot sol o en viatges interiors (9) , però això seria un reduccionisme i s'obviaria un aspecte transcendental per a entendre la naturalesa del turisme: el fet que es tracta d'una pràctica més col·lectiva que individual. Actes tan comuns en la pràctica turística com veure i ser vist, actuar, participar de l'ambient o integrar-se en les activitats són accions amb format col·lectiu que generen experiències individuals. Per tant, considerem que hi ha una relació entre el concepte d'experiència, útil per a comprendre els motius i comportaments dels turistes, i els mateixos llocs turístics on aquests desenvolupen pràctiques socials que amb les seves normes i usos han produït llocs específics per a desenvolupar-hi les experiències turístiques.
S'identifiquen tres aproximacions diferents del concepte d'experiència turística (Shaw i Williams, 2004):

  1. Boorstin entén l'experiència com un acte de consum popular, construïda a partir de pseudoesdeveniments prefabricats aptes per al consum de masses.

  2. MacCannell considera, al contrari, que l'experiència turística és una resposta activa a les pressions que la vida quotidiana exerceix sobre les persones, i que els turistes busquen experiències autèntiques per a compensar aquestes tensions. Complementa aquesta visió la de Cohen, que considera que l'experiència varia i depèn de les particularitats de cada turista, ja que cadascú requereix experiències diferents segons les seves necessitats.

  3. Des d'un altre punt de vista, autors com Ryan suggereixen que l'experiència turística és una activitat de lleure plurifuncional: que no solament es limita a contemplar, sinó que inclou la resta dels sentits a més del de la vista.

La recerca d'experiències és originada pels motius que impulsen a prendre una decisió de lleure.
Aquests motius són complexos de delimitar teòricament, per la qual cosa se n'han donat explicacions diferents, només coincidents en part.
No obstant això, hi ha alguns punts en comú sobre les motivacions. En primer lloc, s'ha de tenir present que les motivacions impliquen una presa de decisions per part del turista materialitzades en l'elecció dels seus desplaçaments, per la qual cosa s'han de tenir molt en compte des del punt de vista del màrqueting i, especialment, del punt de vista de la imatge de les destinacions. En aquest sentit, en la satisfacció final del turista pot influir la correspondència entre expectatives esperades i realitat percebuda. En segon lloc, se sap que no hi ha un únic motiu que expliqui la decisió final, sinó que són causes múltiples les que la generen. Finalment, és comunament acceptat que es tracta d'un procés que canvia en funció del cicle de la vida dels individus, de la situació personal o de les influències externes que pugui rebre.
En la mateixa línia, San Martín (2004) vincula els motius de lleure als aspectes següents:

  • No es produeixen immediatament, sinó que tenen un cicle a mitjà o llarg termini en el turista.

  • No corresponen a una sola causa, sinó que tenen un caràcter multideterminat (Crompton, 1979).

  • Tenen implicacions intrínseques (autosatisfacció en el viatge i l'experiència turística) a més de les extrínseques (prestigi, recerca de noves relacions, etc.).

  • Tenen un caràcter dinàmic que evoluciona en funció de les fases vitals de les persones.

Les visions teòriques sobre els motius que impulsen els turistes a tenir comportaments de consum determinats i/o fer desplaçaments concrets cap a les destinacions són variades. Recollim aquí les més significatives i les agrupem en dos corrents o dues aproximacions:

  1. Les visions que se centren en la idea de cobrir una necessitat o insatisfacció que acull la noció de creativitat i de progrés personal per mitjà del viatge.

  2. Les pràctiques espacials turístiques que es desenvolupen sobre les destinacions. És a dir, quins motius fan que els turistes se sentin atrets per les destinacions i quines relacions estableixen amb els llocs turístics. Per a això, es combinen els conceptes de recreació, desplaçament i processos espaciotemporals de mobilitat dels individus. Aquesta aproximació és més elaborada, ja que no es tracta només d'oferir una explicació a les motivacions que acaben en desplaçaments turístics, sinó d'investigar sobre el procés de creació de llocs turístics i la influència que exerceixen en aquest procés les pràctiques que hi desenvolupen els mateixos turistes (Stock, 2003).

Les teories motivacionals basades en les necessitats humanes preveuen alguns factors com a motor de l'acció (San Martín, 2004):

  • El repòs o la recuperació.

  • La compensació a les mancances o a les renúncies que genera la vida quotidiana.

  • La fugida de l'alienació quotidiana i l'oblit (encara que sigui temporal) dels problemes per mitjà del viatge.

  • La comunicació i la necessitat de comunicar-se amb familiars, amics o desconeguts.

  • El sexe, com un element derivat del punt anterior, afavorit, a més, per la tendència a actituds desinhibides en els moments de lleure.

  • L'adquisició de coneixements com a part de l'educació personal i l'autorealització mitjançant la cultura.

  • La llibertat, entesa com una permissivitat més gran que pot desembocar en comportaments diferents dels habituals.

  • L'autorealització, el viatge entès com una oportunitat per a l'autodescobriment i desenvolupament personal.

  • El prestigi, utilitzar el viatge per a mostrar senyals d'estatus social o econòmic.

Nivells de causalitat de les conductes de lleure
Font: Iso-Ahola, 1980
Font: Iso-Ahola, 1980
Models com els d'Iso-Ahola (1980) posen en relleu que els motius de lleure no s'expliquen només a partir de l'enumeració de factors, sinó que han de ser estructurats en el marc d'una causalitat. Estableix un model piramidal en què a la base es troben les necessitats humanes més bàsiques per cobrir (disposició biològica i socialització), i a la cúspide les necessitats de lleure, passant per les fases intermèdies de necessitats d'activació i les motivacions intrínseques i de llibertat. La base biològica i social no motiva per si mateixa els comportaments de lleure, però sí que influeix en els comportaments dels individus segons quina sigui la seva formació o segons quin sigui el seu punt de partida. Les necessitats de lleure, el nivell més alt entre els determinants, presenten, al seu torn, una dimensió doble. D'una banda, recullen la necessitat d'escapar de la rutina i l'estrès de la vida diària; i de l'altra, impliquen recompenses intrínseques per a l'individu mitjançant el lleure.
Pearce (1987) desenvolupa un model similar a l'anterior, però basat en la noció de procés. Els motius que determinen els comportaments de lleure no són estàtics: es veuen influïts per un conjunt de factors que els fan evolucionar amb el pas del temps (edat, experiències turístiques prèvies, estatus social, situació personal, etc.). Pearce aplica la jerarquia motivacional de Maslow (1954) per tal d'establir una explicació de les motivacions dels turistes. Segons Pearce, a mesura que l'experiència del turista augmenta, avança la seva posició dins de la jerarquia. Això no implica que necessàriament ascendeixi, ja que també es poden produir estancaments, o fins i tot una regressió, però el nivell de satisfacció augmentarà a mesura que s'apropi a la seva escala de motivacions. Les persones tendeixen, segons aquest model, a ascendir segons l'experiència turística acumulada, l'edat, etc., amb la qual cosa se suposa un cert "ofici" que originaria un procés de motivació que va des de la relaxació i l'estimulació (primaris) fins a la socialització, autoestima i autorealització (el més elevat).
Finalment, Plog (1974, 2001) ha elaborat una teoria de motivació turística a partir del perfil psicogràfic (10) . Plog pren com a punt de partida un perfil central que correspondria a un nexe comú de valors morals dins d'una societat. Les persones que s'ubiquen dins d'aquesta situació les denomina mediocèntrics. En funció d'aquest centre, desenvolupa un espectre de valors amb què classificar la resta dels individus. En un extrem, ubica els psicocèntrics, que serien les persones que se situen properes al conjunt de valors socials estàndard, de caràcter inhibit, no aventurer i que busquen la comoditat; mentre que en l'altre extrem situa els al·locèntrics, aquells que difereixen i que tendeixen a apartar-se dels valors normals de la societat, de caràcter extravertit, aventurer i segurs de si mateixos. Aquesta escala psicogràfica s'utilitza per a modelitzar tipus de turistes, ja que entén que les diferents característiques dels perfils generen motivacions diferents. A partir d'aquí, estableix una relació entre destinacions i perfils de demanda. Les destinacions atreuen tipus específics de persones, per la qual cosa es poden classificar també en l'escala psicogràfica segons el tipus de visitant que predomini. Els turistes psicocèntrics prefereixen vacances familiars, amb poca activitat, i amb preferència pels paquets organitzats. Al contrari, els al·locèntrics opten per zones poc turístiques, per a fer-hi activitats variades i per a moure's en entorns culturalment diferents. Els llocs poc desenvolupats turísticament acostumarien a acollir turistes al·locèntrics, amb caràcter pioner. Àrees més accessibles ja ofertes en els catàlegs turístics generals atraurien sobretot els mediocèntrics, mentre que les destinacions molt populars que s'adapten als gustos i preferències en origen de la demanda serien atractius per als psicocèntrics. Per tant, les destinacions es poden ubicar en la corba psicogràfica en funció del tipus de turista predominant. En conseqüència, segons Plog, les destinacions poden empitjorar la seva popularitat a mesura que perden els seus segments de referència. En ser determinades les preferències de viatge per les personalitats dels turistes, Plog afirma que és possible combinar la seva teoria amb la del cicle de vida (11) . L'encreuament d'ambdues teories li permet deduir que la majoria de les destinacions segueixen una pauta de desenvolupament predicible, però poc controlable, que els porta del naixement a la maduresa i, finalment, a l'envelliment i declivi, en funció de l'atracció que exerceixin sobre cada segment psicogràfic. Un posicionament estratègic correcte sobre els segments adequats en cada moment permet allargar la fase de creixement, retardar l'aparició de símptomes de maduresa o bé sobreposar-se a l'etapa de declivi.
Com acabem de veure, segons Plog, els diferents grups (psicocèntrics, al·locèntrics o mediocèntrics) encaixen perfectament amb un determinat tipus de destinació, ja que les característiques de les destinacions s'adapten millor a un perfil psicosocial determinat de visitant. Però si tenim en compte que els turistes actuals estan oberts a múltiples pràctiques en funció del seu moment vital i el seu estat personal, podem pensar millor en una situació en la qual pràctiques i llocs turístics coexisteixen o se succeeixen en períodes breus de temps. Com que les vacances es fan segons el ritme de la nostra vida, les pràctiques i els llocs turístics on es desenvolupen poden canviar considerablement en poc temps. En altres paraules, en alguns moments una mateixa persona pot ser psicocèntrica i, en altres, al·locèntrica (Équipe MIT, 2002).
Una altra aproximació als factors que impulsen el turisme ha estat treballada especialment per l'Equip MIT (Mobilités, Itinéraires, Territoires) de la Universitat París-7 (Équipe MIT, 2002, 2005; Stock, 2003).
Igual que en l'aproximació anterior, el punt de partida seria la consideració que l'experiència turística proporciona satisfacció personal als turistes i que, per aquest motiu, es decideixen a fer un desplaçament recreatiu. L'aportació bàsica d'aquesta visió és la centralitat que s'atorga al turista en tot el procés d'obtenció de l'experiència. No es parteix d'un enfocament condicionat per la competitivitat de la destinació amb relació als gustos de la demanda, ni es restringeixen les motivacions a les particularitats dels mercats, sinó que s'ofereix una visió segons la qual els desplaçaments turístics són un element important en la construcció de la identitat dels individus, al mateix temps que es reconeix el turisme com una pràctica social.
Els desplaçaments turístics reflecteixen un acte de transformació i formació personal i s'inscriuen dins d'un projecte existencial individual, per la qual cosa requereixen no solament motivació sinó també un cert grau d'aprenentatge.
A més, aquesta pràctica turística se centra als llocs apropiats per a aquestes circumstàncies, que es reconeixen com socialment construïts pels turistes i per als turistes. La lògica productiva dels llocs turístics implica, per una part, que hi hagi els elements i condicions d'ús que permetin trencar amb els aspectes quotidians del dia a dia convencional; i per l'altra, que hi hagi prou garanties de seguretat i proximitat a les condicions mínimes requerides pels turistes. És a dir, el turista en desplaçar-se es recrea però, alhora, entra en contacte amb l'alteritat (12) , elements sobre els quals construirà la seva experiència turística.
L'Equip MIT entén els desplaçaments turístics com una forma especial de mobilitat que difereix de la resta de migracions, viatges de lleure o de negocis. Hi ha diversos criteris que permeten diferenciar el turisme d'altres tipus de mobilitat, però són dos els que marquen la frontera entre el que és turisme i el que no. Aquests dos criteris són la quotidianitat i l'opcionalitat. La quotidianitat permet distingir entre les pràctiques recreatives que es duen a terme en l'àmbit del quotidià i les que es duen a terme en altres llocs. L'opcionalitat distingeix entre les mobilitats que impliquen un grau de llibertat per a escollir (per exemple, passar un cap de setmana al camp) i les que es fan de manera obligatòria (per exemple, un viatge de negocis).
Font: Stock, 2003
Codi geogràfic de les pràctiques de mobilitat
Quotidianitat
Opcionalitat
Familiar
Proximitat
No exòtic
No-quotidianitat
Obligatorietat
Foraster
Llunyania
Exòtic
Les pràctiques turístiques són, per tant, pràctiques recreatives escollides consistents en el desplaçament d'un lloc de residència (quotidià) cap a un altre (no quotidià) on es fan activitats més o menys diferents de les habituals. Les diferències entre la mobilitat turística i la no turística es poden expressar en termes de la quotidianitat que es produeix tant en el temps com als llocs.
Font: Stock, 2003
Les pràctiques i els llocs dins de la quotidianitat i fora de la quotidianitat
 
Lloc de la quotidianitat
Lloc de fora de la quotidianitat
Pràctiques de la quotidianitat
Mobilitat vinculada a la feina
Viatges de negocis
Pràctiques de fora de la quotidianitat
Mobilitat vinculada al lleure
Turisme
La noció de desplaçament resulta clau, per tant, per a entendre el model proposat. El fet que el desplaçament turístic impliqui un canvi temporal necessari del lloc de residència habitual a un de no habitual suggereix que es produeix un canvi del punt de vista del turista, no solament físic o geogràfic, sinó també mental i emocional, una ruptura psicològica amb la quotidianitat del lloc de vida habitual. La confrontació voluntària amb el que és aliè i la residència temporal fora del context habitual implica un aprenentatge i, fins i tot, un cert esforç de preparació. De tota manera, aquest canvi no acostuma a ser radical, ja que el turista racionalitza l'alteritat combinant una dosi d'exotisme amb altres de familiaritat i, malgrat trobar-se en entorns aliens, el turista sol habitar espais pensats per a ell (hotels, càmpings, etc.). El desplaçament turístic es nodreix del diferencial entre els llocs (els quotidians i no quotidians), al mateix temps que permet generar experiències vitals (amb un grau de satisfacció final més gran o més petit) basades en la confrontació "regulada" amb l'alteritat.
El turista no és una persona que es limita a circular i a veure, sinó que fer turisme implica un desplaçament que es diferencia de la resta de les mobilitats temporals i que es vincula a la recreació i no sols a la contemplació. Aquesta afirmació exigeix explicar una mica més detalladament el concepte de recreació per a completar el model.
L'activitat turística ha estat entesa tradicionalment com un aspecte frívol, improductiu. Contràriament a això, cal entendre que la pràctica turística suposa una reconstitució física i mental de les persones i un element bàsic per al desenvolupament personal i la construcció de la identitat dels individus.
La recreació és un concepte que parteix de la diferenciació respecte al temps de treball, però sobretot de l'àmbit de la quotidianitat. Davant de la rutina i la repetició de les tasques i dels desplaçaments, i l'autocontrol de les emocions i pulsions, el turisme ofereix pràctiques desrutinitzadores, un allunyament de les convencions i una relaxació de les obligacions socials.
En definitiva, fer turisme no implica només la realització d'unes activitats determinades (és possible recrear-se a casa o a la pròpia ciutat de residència), sinó un desplaçament a llocs no habituals, i la voluntat de reconstruir el cos i l'esperit mitjançant el repte que suposa afrontar l'alteritat. Per tant, la recreació va molt més enllà de la seva mera dimensió lúdica i festiva i s'hauria d'entendre com un projecte vital i no sols com la posada en pràctica d'activitats gratuïtes simplement per plaer.
Les dimensions de la recreació
Stock (2003) proposa tres modalitats de la recreació: el repòs, el joc i el descobriment:

  • El repòs implica la reconstrucció del cos i de l'esperit quan es troben fatigats pels excessos de la quotidianitat (rutina, feina, estrès, etc.). Ha estat una de les primeres lògiques impulsores del turisme, amb els balnearis i cures de repòs dels segles XVIII i XIX, i enllaça en l'actualitat amb les estades de salut (wellness). És interessant destacar el fet que moltes enquestes reflecteixen que la principal motivació de viatge dels turistes no és l'activitat sinó el repòs, per la qual cosa es pot deduir que aquests no sempre volen ser "actius", o que tractar pejorativament de "passius" qui s'estira al sol a no fer res passa per alt, gratuïtament, la circumstància de reconstrucció mental i corporal que hi pot haver darrere d'aquesta pràctica.

  • El joc implica especialment divertiment més que competició. Les pràctiques esportives de vacances (esquí, esquí nàutic, surf de vela, natació, bicicleta de muntanya, etc.) són un joc, inconscient i alliberador de tensions, més que un esport amb resultats, normes i regles establertes.

  • El descobriment té el seu origen en el grand tour aristòcrata i els viatges educatius burgesos, i enllaçaria amb les visites de turisme cultural actuals reinventades pel mercat.

2.2.El descobriment de l'altre

El periodista i escriptor Ryszard Kapuczinsky, recentment mort, havia manifestat més d'una vegada que un dels aspectes que més l'atreien de la seva professió era el fet d'haver de "traduir unes cultures per a altres cultures". El turisme, fonamentat en el desplaçament i el viatge, ofereix la possibilitat de satisfer la curiositat del viatger i de posar en contacte, amb més o menys intensitat, integrants de cultures diferents. Per la seva naturalesa, el turisme és vector de contacte intercultural i, especialment, de relació social entre els seus actors, visitants i residents o comunitat local. Aquest apartat es destina a analitzar les relacions socials i culturals que s'estableixen durant la visita turística, i també els seus efectes potencials sobre l'experiència turística dels viatgers i, especialment, sobre la comunitat receptora. En primer lloc, es plantejaran algunes perspectives teòriques que posen en dubte la causalitat directa entre turisme i impactes culturals negatius, a causa de la complexitat inherent al desenvolupament de les relacions culturals. En segon lloc, elaborarem un resum dels impactes culturals més habituals i la seva relació ambigua amb l'activitat turística.
La consideració dels impactes socials i culturals del turisme ha evolucionat des del punt de vista conceptual i teòric, des d'un primer plantejament, coincident amb l'eclosió del turisme de masses, molt crític amb el turisme entès com a agent desestructurador de les relacions socials prèvies a la seva implantació i com a destructor de cultures (Turner i Ash, 1975), fins a posicions molt més matisades, segons les quals es considera que no hi ha un impacte homogeni del turisme com a activitat, sinó que aquest impacte varia en funció del tipus de turisme i dels mateixos turistes, i el reconeixement que els impactes positius poden superar els negatius com a balanç (Mattieson i Wall, 1982; Shaw i Williams, 2002). En l'altre extrem de la balança, l'Equip MIT planteja la necessitat que el turisme té de l'"alteritat" o la recerca de l'altre (Équipe MIT, 2002).
Noves perspectives sobre els impactes socioculturals del turisme
Per als integrants de l'Equip MIT, el turista es nodreix d'alteritat com a requisit per a desplaçar-se, però alhora posa els mitjans per a reduir-la segons les seves necessitats i que aquesta no impliqui un rebuig frontal de les seves expectatives. La idea parteix de la consideració que l'alteritat no és una qüestió de distància (es poden trobar ambients o llocs molt diferents dels propis a la mateixa ciutat o fins i tot al costat de casa) ni d'exotisme com amb la relació que cada turista manté amb els llocs que visita i dels quals parteix. Segons l'Equip MIT, el mòbil del desplaçament del turista és un joc subtil i dosificat sobre les diferències i les similituds entre ambdós llocs (orígens i destinacions). El turista es pretendria retrobar, una vegada arribat a la destinació, amb prou aspectes comuns amb el seu espai de vida habitual, però no idèntics. Aquest plantejament explicaria el fenomen de la regionalització dels fluxos turístics internacionals, en què els grans focus emissors són igualment els receptors, i s'autoalimenten mútuament. La reducció de l'alteritat també permet comprendre millor el fet que alguns llocs turístics internacionals creats per operadors turístics, cadenes hoteleres i agències de viatges funcionen a partir de lògiques nacionals. Des d'aquest punt de vista, els turistes buscarien alteritat alhora que familiaritat al lloc de destinació. La propensió a crear un ambient quotidià, amb profusió de referències comunes i elements simbòlics recognoscibles pels turistes, explicaria l'existència de certa estandardització a les estacions turístiques. Per tant, la repetició o estandardització de l'oferta turística no implica banalitat sinó racionalització del sistema productiu i atenuació de l'alteritat respecte als seus visitants. Aquesta aproximació és molt suggeridora, ja que limita el paper de la distància física com a factor d'alteritat i la circumscriu a l'experiència que mantenen els turistes amb els llocs turístics que visiten. El turisme és capaç de crear llocs adequats a la pràctica turística que, independentment del seu grau d'exotisme i de llunyania, permeten la relació social i el contacte amb l'altre –ja sigui comunitat local o la resta de turistes– (Équipe MIT, 2002).
2.2.1.La responsabilitat del turisme en les transformacions culturals
Tradicionalment, el turisme s'ha vist com un element de distorsió, com un problema que tendeix a homogeneïtzar les cultures locals, a augmentar les similituds globals i a reduir-les a aspectes més banals i simplificats respecte al seu punt de partida. Es tracta de tesis erosives segons les quals el paper del turisme és coercitiu i impacta, mitjançant la influència de la indústria global, negativament sobre la comunitat local, que, al seu torn, es considera homogènia, unitària i feliç. Davant aquests plantejaments hi ha altres postures més neutrals que, d'una banda, sense deixar de plantejar conflictes, examinen el turisme no solament des de la perspectiva del consum, sinó també com a força dinàmica capaç de crear llocs, i, de l'altra, plantegen la cultura com un fenomen dinàmic pel qual els turistes no destrueixen cultures sinó que contribueixen a la seva transformació (Crang, 2004). Des d'aquest punt de vista, el turisme és un agent de destrucció creativa que pot causar episodis de desigualtat, tensió i violència, però també pot originar processos benvinguts, enriquidors i productius.
És especialment discutible el fet que sigui el turisme el principal o únic causant del canvi cultural a les destinacions.
Normalment, el procés de construcció cultural de les destinacions és responsabilitat de diferents agents, entre ells, el turisme que pot tenir més o menys responsabilitat segons el lloc.
Shaw i Williams exposen tres tendències actuals que matisen la responsabilitat sobre canvi cultural freqüentment atribuïda al turisme (Shaw i Williams, 2004):

  1. La globalització està redefinint les relacions socials i culturals, desterritorialitzant-les, al mateix temps que el que és local adopta més significació davant el que és global.

  2. Les cultures no són hermètiques ni compartiments estancs amb relació a la resta, sinó que cada vegada més les societats (tant les emissores com les receptores de turistes) esdevenen multiculturals.

  3. Hi ha altres factors externs al turisme, com, per exemple, els mitjans de comunicació i, sobretot, la televisió, amb més capacitat d'incidència sobre el canvi cultural i l'heterogeneïtzació de les cultures.

2.2.2.El contacte directe i la comercialització de la cultura com a factors d'impacte cultural
Els impactes del turisme sobre les cultures locals operen en funció de dos paràmetres: el contacte directe entre turistes i locals i la comercialització de la cultura per al consum turístic.
Alguns aspectes inherents a la naturalesa de l'activitat turística dificulten el desenvolupament de relacions entre turistes i comunitat local. Però aquests no són els únics, ja que hi ha altres factors que també hi incideixen; per exemple, segons quines siguin les expectatives de cada turista, el tipus de pràctiques turístiques que dugui a terme, i les característiques personals pròpies, la seva capacitat de relacionar-se amb el seu entorn i d'aprendre'n pot variar ostensiblement. De la mateixa manera, s'ha de considerar la capacitat d'assimilació del turisme per part de tota la comunitat local o per part de només un segment d'aquesta.
Altres factors, derivats de la naturalesa de l'activitat turística, intervenen també en l'intercanvi cultural entre turistes i comunitat local. Es tracta del resultat de l'allunyament de la vida quotidiana i les seves normes de comportament, que es pot considerar com una espècie de "vida en parèntesi" durant la seva estada de vacances, i també d'algunes limitacions espaciotemporals i la falta d'informació o desconeixement de les destinacions dels visitants que condicionen l'experiència turística:

  • Les estades breus no afavoreixen el manteniment de relacions profundes, sinó més aviat esporàdiques, per la qual cosa la capacitat d'aprenentatge, acostament i comprensió cultural queda relativitzada.

  • D'una manera semblant, el desconeixement del lloc de destinació, la distància cultural o fins i tot les dificultats derivades del desconeixement del llenguatge poden dificultar la comunicació i l'entesa entre amfitrions i visitants.

  • Mentre que els residents perceben la seva quotidianitat com a temps de feina, els turistes la perceben com a temps de lleure i/o diversió.

  • S'estableix una relació mercantil i de serveis entre població local (o, com a mínim, els ocupats en el sector turístic) i els turistes.

  • Durant el temps de lleure, els turistes tendeixen a canviar d'hàbits, a experimentar noves sensacions i a relaxar comportaments, que poden ser contraris als costums, creences o tradicions dels residents.

  • Les imatges preconcebudes que turistes i població local tenen els uns respecte dels altres en poden afectar les relacions.

Al marge d'aquestes consideracions prèvies sobre la capacitat de contactar cultures "a temps parcial", hi ha dos elements més que són fonamentals per a determinar el contacte cultural entre turistes i residents. D'una banda, la distància cultural relativa entre població local i turistes; d'una altra banda, el tipus i el nombre de visitants. La primera circumstància té relació amb el bagatge cultural que els turistes porten del seu propi lloc d'origen i el grau de connexió (per motius històrics, culturals, idiomàtics, etc.) que puguin tenir amb els llocs de destinació.
La recerca d'alteritat del turista es veu reflectida no tant en la distància material entre dos llocs, sinó que dependrà dels vincles històrics, socials i culturals amb el lloc de destinació.
El segon element està relacionat amb la capacitat de càrrega de les destinacions turístiques i l'efecte de sobreocupació que els turistes hi puguin generar.
S'ha de tenir en compte que el turisme és una activitat econòmica més. Per això, és important introduir alguns problemes conceptuals derivats de la comercialització de la cultura que poden acabar tenint repercussions socioculturals. Amb totes aquestes consideracions enllaçarien els conceptes d'autenticitat i mercantilització.
Un criteri comunament acceptat és el que el turisme s'entén com una activitat que condueix a la comercialització. Amb això, xoca directament amb els valors immaterials de la cultura i s'acusa el turisme de canviar el sentit cultural dels productes i fins i tot de les relacions humanes, transformant-les en menys significatives, alterant-les, destruint-les o explotant-les.

"El turisme es consideraria un agent de mercantilització que destrueix l'autenticitat dels productes i relacions o que, en tot cas, amaga als turistes la realitat autèntica en un segon pla, i se'ls ofereix una autenticitat escenificada, després de la qual s'amagaria l'autèntica cultura, a la qual no tindrien accés, que acabaria frustrant la recerca d'experiències autèntiques per part dels turistes."

(MacCannell, 1976)

La mercantilització de la cultura
La mercantilització cultural és un procés segons el qual els productes i activitats s'avaluen en termes del seu valor econòmic en un context comercial en el qual el valor real de les coses el situa el preu de mercat.
El turisme pot intervenir en la mercantilització de la cultura en el moment en què s'utilitzen, venen o reprodueixen productes o relacions humanes de tall cultural per al consum turístic. Com que el turista és, per naturalesa, un element estrany al medi cultural en el qual desenvolupa la seva pràctica, els analistes crítics amb el fenomen consideren que el turisme intervé negativament en la cultura de la comunitat local en mercantilitzar-la, ja que la seva intervenció contribueix a fer perdre el seu valor i significat intrínsec per a la població local. És a dir, les tradicions i ritus locals es poden buidar de sentit, o fins i tot se'n pot perdre el respecte, si es reprodueixen a canvi de diners o esdevenen béns de consum. De la mateixa manera, consideren que la mercantilització afecta també el mateix producte cultural si aquest es reorienta o adapta als gustos del turista, es redueix o s'allarga el seu desenvolupament o bé s'hi introdueixen elements nous no tradicionals. Des d'altres postures de partida, l'afirmació que una vegada que el producte cultural es mercantilitza perd tot el seu significat intrínsec és considerada una exageració (Cohen, 1988). Aquest punt de vista es basa en el plantejament de la cultura com una cosa dinàmica i creativa. En aquest sentit, és possible afegir nous significats als ja existents mitjançant la introducció de pràctiques turístiques centrades en el producte cultural; el mercat permet que sobrevisquin moltes pràctiques culturals i conservar patrimoni que si no desapareixeria o es degradaria; finalment, es poden mantenir els significats tradicionals per a la població local i oferir-ne determinades variacions o adaptacions als turistes.
La relació entre autenticitat i experiència turística
El concepte d'autenticitat enllaça amb el d'experiència turística, ja que es tracta d'un dels elements que incideixen en la satisfacció de la visita turística, encara que, com veurem més endavant, la importància que s'hi dóna varia molt en funció de cada turista.

"La importància de l'autenticitat en l'experiència turística depèn de tres factors: l'autenticitat objectiva (la que depèn dels atributs originals, materials o immaterials sobre els quals es basa l'experiència turística); l'autenticitat constructiva (la que es projecta en elements derivats dels originals, com imatges, expectatives o preferències), i l'autenticitat existencial (un estat d'humor que es crea en funció de l'activitat turística, però que és independent dels objectes turístics a diferència dels altres dos tipus d'autenticitat)."

(Wang, 1999)

Vinculat a aquest últim tipus d'experiències es parla també d'autoautenticitat, és a dir, una experiència que no se centra en la mera contemplació o consum de serveis o objectes turístics, sinó que es vincula al desenvolupament del descobriment personal del turista, per exemple, mitjançant formes de turisme creatives o experimentals.
Valoració de l'autenticitat
Littrell i altres (1993) esmenten alguns criteris que influeixen en la valoració de l'autenticitat: la singularitat, l'originalitat, l'elaboració ètnica i artesanal, l'estètica, la integritat històrica i cultural i els materials usats.
L'autenticitat emergent és un concepte relacionat amb l'evolució de la valoració de l'autenticitat d'un artefacte. Un producte cultural que és considerat inautèntic pot passar, amb el pas del temps, a ser reconegut com a autèntic i significatiu d'una cultura. El cas dels productes Disney exemplifica un element en principi poc representant de la cultura nord-americana que n'acaba essent una icona singular.
La visió tradicional de l'autenticitat és la de considerar-la com un fet filosòfic i inherent a cada individu. Actualment, es creu que l'autenticitat és un concepte socialment construït i, per tant, amb escales de matisos i negociable (Cohen, 1988). La negociació s'establiria segons les regulacions estatals, les característiques dels visitants, la indústria turística i la comunitat local i el seu grau de consciència del seu passat històric. Cohen, sobre l'anàlisi de tribus tailandeses, suggereix un concepte etnogràfic de l'autenticitat, segons el qual les propietats autèntiques dels artefactes deriven de certs factors: si són elaborats a mà per la mateixa comunitat local, si s'usen materials naturals autòctons, o si els objectes no són presents al mercat. Cohen defensa la postura que l'autenticitat és un concepte social i que la recerca de l'autenticitat no és homogènia sinó que varia en funció d'una gradació de perfils de consumidors.
La gradació de la demanda turística segons l'autenticitat perseguida
Cohen parla de cinc tipus de turistes segons la importància, de més gran a més petita, que donen a la recerca d'autenticitat en les seves experiències:

  • turistes existencials,

  • turistes ansiosos d'autenticitat,

  • turistes experimentals,

  • turistes relacionals,

  • turistes ociosos.

Cohen entén que els turistes busquen autenticitat en diferents graus d'intensitat segons el nivell d'alienació que tinguin respecte a la vida moderna. Alguns turistes estarien, per tant, més disposats que altres a acceptar productes culturals autèntics com a satisfactoris per a la seva experiència. Per exemple, els primers tipus de turistes, numèricament minoritaris, respondrien a aquells perfils que es comporten com a "experts" (etnòlegs, conservadors...) que entenen l'autenticitat com una cosa primitiva, pura i allunyada de la vida moderna i per a qui només poden ser productes autèntics els artesanals. Per la seva part, els últims tipus, que correspondrien a la majoria de la població, són més flexibles en les seves preferències i es caracteritzen per no sol·licitar experiències d'autenticitat total. Per exemple, alguns turistes accepten com a autèntics objectes comercials (com, per exemple, la denominada artesania d'aeroport), ja que estan convençuts que són formats per ornaments i disseny tradicional, i que estan fets a mà per membres de la mateixa ètnia.
Segons les noves interpretacions, l'autenticitat no està vinculada a un objecte ni hi és inherent per sempre, sinó que es tracta d'una noció relativa que varia amb el tipus de turista i el seu perfil (si ha viatjat molt o poc i com és la seva conducta de lleure).
En definitiva, el concepte d'autenticitat respon a un fenomen distorsionable que dóna peu a una gran varietat d'interpretacions, de manera que es pot parlar d'una teoria de l'heterogeneïtat per a emmarcar-lo, segons la qual les característiques del turista en serien la clau, ja que cada perfil, i fins i tot persona, difereix a l'hora de discriminar entre els elements que són necessaris per a autentificar un producte turístic (Chhabra, 2005).
En la línia de l'explicació de l'autenticitat, sobre la base de la construcció social han aparegut recentment alguns estudis, des de la perspectiva del màrqueting turístic, que reconeixen el paper central del turista en tot el procés d'identificació de l'autenticitat, però que inclouen altres agents i intermediaris com els proveïdors i venedors del producte acabat o els guies turístics. Aquests agents poden actuar com a traductors, enllaços i modelitzadors del format final dels productes, a causa de la seva posició entre les tendències del mercat de consum (turistes) i els productors. És a dir, que els productors d'objectes turístics acaben condicionant, més o menys, els seus artefactes per a adaptar-los a les necessitats del mercat (Chhabra, 2005).
Els impactes del turisme sobre la cultura i la societat poden ser, així mateix, molt positius. Principalment, el turisme pot contribuir a la conservació del patrimoni i la cultura, en general. Altres vies per les quals s'expressa aquesta possibilitat són les següents:

  • El turisme és un vector per a la pau. Permet viatjar i posar-se en contacte amb la gent, per la qual cosa té intrínsec un component educatiu que afavoreix l'intercanvi cultural i redueix els prejudicis.

  • Reforça les comunitats locals. L'interès turístic per les manifestacions culturals contribueix a mantenir-les vives, mentre que els llocs de treball creats relacionats amb aquestes manifestacions inhibeixen possibles migracions.

  • El turisme pot revalorar les cultures i les tradicions, i ajudar a preservar i transmetre les tradicions històriques, de manera que contribueixi al renéixer de les cultures, art i artesania indígenes i a gestionar de manera sostenible el patrimoni local.

  • El turisme pot reforçar el civisme i el sentiment d'identificació. La valoració econòmica que de la mà del turisme acompanya els llocs d'interès cultural i natural indueix els locals a la seva conservació, per la qual cosa el turisme pot contribuir al manteniment de la biodiversitat i el patrimoni històric.

2.3.Els canvis en els mitjans de consum

El temps de lleure no solament ha augmentat en quantitat, en diversitat i en possibilitats d'accés, sinó que s'està desenvolupant en noves direccions. De fet, l'actual cultura del temps de lleure, característica d'una societat basada en el coneixement, la innovació i la capacitat d'aprenentatge, propicia el desenvolupament de noves dimensions en el camp del lleure, des de la lúdica i la festiva a la creativa i arriba, fins i tot, a la solidària i l'ambiental. Seguint Cuenca (2001), es pot sostenir, en aquest sentit, que, amb el canvi de mil·lenni, "nuevas concepciones de las cosas, nuevos usos y nuevas formas de estar en el mundo conducen a lo que pudiéramos llamar, de un modo genérico y global, una nueva ciudadanía".
Font: modificat a partir de Cuenca, 2001
La nova cultura del temps lliure
Fonaments
Experiències
Dimensions
Societat del coneixement
Entreteniment
Ludicofestiva
Innovació
Emoció
Creativa
Capacitat d'aprenentatge
Educació
Solidària-ambiental
En aquest context, el turisme no és només un camp d'activitat sinó un ingredient necessari del funcionament de l'economia i de la societat.

"Es pot identificar «un moviment a llarg termini que porta des de la producció industrial a la producció cultural. [...] El turisme i tot tipus de viatges, els parcs i les ciutats temàtiques, els llocs dedicats al lleure dirigit, a la moda i a la cuina, els jocs i esports professionals, el joc, la música, el cinema, la televisió i els móns virtuals del ciberespai, tot tipus de diversió intervinguda electrònicament es converteix ràpidament en el centre d'un nou hipercapitalisme que comercia amb l'accés a les experiències culturals».

(Rifkin, 2000)

Ara bé, tal com ja s'ha apuntat (Antón Clavé, 2004), de la seva aportació ens interessa la consideració que fa Rifkin de l'activitat turística com la "indústria cultural més antiga" i la que fa de Thomas Cook com a "pare de la producció cultural i pioner del capitalisme cultural". Un procés, el del trànsit de la producció industrial a la producció cultural, que té com a conseqüència l'emergència simbòlica del temps de lleure entre els ciutadans i l'aparició de nous formats, continguts i realitats per a satisfer-lo. Hi ha, de fet, factors de caràcter socioeconòmic des d'aquesta perspectiva que estan incidint, de manera decisiva, en el desenvolupament de les destinacions turístiques:

  • La gairebé constant elasticitat de la demanda de consum turístic i els desenvolupaments tecnològics progressius aplicats a la indústria del viatge i el turisme.

  • La transformació del temps lliure disponible (en especial, durant les setmanes laborals, el creixement de modalitats de treball més flexibles i la redistribució de les vacances).

  • Factors socioculturals, com el retard en l'edat del matrimoni, el nombre més gran de dones que treballen i l'envelliment de la població.

  • L'aparició de noves "tribus" viatgeres, com les reconegudes en un informe recent difós –al començament del 2007– per Amadeus i elaborat pel Henley Centre Headlight Vision: sèniors actius, clans globals i executius globals.

Tot sembla indicar, per tant, que el model de desenvolupament en el qual es produeix l'experiència dels turistes està en transició. Com a resposta, s'està observant un procés de generalització de diferents tipus de productes –activitats, programes i instal·lacions– que, d'una manera o d'una altra, empaqueten i comercialitzen el lleure (Ritzer, 1999) i que tendeixen a satisfer una nova demanda que es pot considerar multiforme.
Aquestes respostes es basen en les premisses següents:

  • La creació d'una indústria específica

    El lleure s'ha convertit en un producte de consum i, per tant, en un objecte de producció i comercialització plenament integrat en els sistemes de funcionament més convencionals del capitalisme. Les corporacions dedicades a l'entreteniment, al turisme i a la cultura s'esforcen per crear productes, activitats i equipaments recreatius. Dues alternatives, aparentment contradictòries, donen contingut a aquestes necessitats (Richards, 2001):

    • Aposta per la creació de productes basats en l'especificitat dels llocs i l'autenticitat dels fets.

    • Artificialitat i simulacre com a referent final de tota experiència recreativa.

La tematització com a estratègia de la indústria del lleure
Segons Antón Clavé (2007), en un context en el qual no solament s'ha globalitzat l'economia, sinó també la cultura o la ideologia, és possible reproduir en qualsevol lloc una sèrie de signes espacials que poden ser reconeguts universalment. Aquest procés es pot denominar tematització i és, en aquest sentit, una proposta més de la globalització. El seu desenvolupament s'aplica també a la posada en valor per al seu consum global dels recursos locals d'un territori determinat. Des d'aquesta perspectiva, les experiències temàtiques estan dominant de manera creixent la vida quotidiana de les persones (Bryman, 1999). Això inclou des de les cadenes de restaurants i els hotels que es tematitzen, com els restaurants de menjar italià The Olive Garden; les grans superfícies comercials que contenen espais temàtics de consum racionalitzat, com succeeix en el West Edmonton Mall al Canadà, el cas més conegut i difós a escala internacional; els aeroports que pretenen adquirir continguts temàtics; o els llocs històrics i living history museums, que desenvolupen atraccions i espectacles de matriu temàtica clara. Gottdiener (1997) els ha estudiat bastant. Del seu treball es destaca que l'objectiu de la tematització és el de facilitar l'organització d'una proposta recreativa complexa entorn d'una sola resolució conceptual. El tema s'ha de remetre a una història, un argument, que el visitant assumirà durant la seva visita en un procés progressiu d'identificació. Les característiques físiques, paisatgístiques i estètiques de l'entorn en proporcionen els significants. Per a això, els dissenyadors utilitzen gran varietat d'artefactes, ingredients, estils, arquitectures i exhibicions. Tematitzar significa, per tant, dotar de contingut un producte i establir la necessitat simbòlica de consumir-lo. Un tema és, des d'aquest punt de vista, el fonament seminal de les formes i els continguts d'equipament recreatiu i la part més rellevant de l'experiència dels seus visitants.

  • La dissolució de les diferències entre turisme i no-turisme

    La renovada primacia del lleure ha comportat la dissolució dels límits entre alta cultura i cultura de masses, l'ha conduït al regne del lleure i, una vegada allà, ha indiferenciat la cultura amb el turisme, l'art, l'educació, els mitjans de comunicació, l'arquitectura, les compres i l'esport (Harvey, 1990).

"El que envolta al lleure adquireix una proporció enorme, s'il·lumina i tenyeix tot allò que no ho és. Si el treball, el factor productiu ha estat el que ha fonamentat la societat contemporània; ara l'eix vertebrador passa a ser el lleure."

(Valls, 1999)

La multiplicació de segments turístics específics
Segons Novelli (2005), es pot destacar la creixent pujada de modalitats turístiques d'interès especial per a segments determinats, la diversificació del turisme cultural i del turisme actiu i l'aparició de noves fronteres en el procés multiforme de satisfacció de noves necessitats dels turistes. Així, es parla de turisme fotogràfic, geoturisme, turisme juvenil, dark tourism, turisme genealògic, turisme gastronòmic, els mitjans de transport com a producte turístic, turisme tribal, turisme patrimonial, turisme perifèric, turisme de recerca, small ship cruising, turisme esportiu, turisme de caça, turisme voluntari, turisme d'aventura, turisme espacial, turisme virtual i turisme ètic. Es tracta de noves fronteres que responen a necessitats especials i que troben resposta en destinacions específiques.
El component cultural en les modalitats del turisme urbà
Les ciutats presenten oportunitats diferenciades per al desenvolupament de les diferents modalitats i pràctiques turístiques. Hi ha classificacions, com la feta per l'ETC Research Group (2005) per al cas del turisme cultural, que indiquen que, mentre que les ciutats petites només tendeixen a oferir atractius vinculats al patrimoni, en la mesura que la mida augmenta, el paper de les indústries creatives passa a ser rellevant des del punt de vista del desenvolupament de l'activitat turística. Seguint aquestes consideracions, l'informe diferencia les cinc classes de ciutats següents segons la seva tipologia turística:

  • Ciutats petites amb patrimoni (per exemple, Canterbury, Oxford o York).

  • Ciutats petites amb patrimoni i arts escèniques i visuals (per exemple, Bolonya, Bruges o Santiago de Compostel·la).

  • Ciutats grans amb patrimoni i arts escèniques i visuals (per exemple, Atenes, Praga o Sevilla).

  • Ciutats grans amb patrimoni, arts escèniques i visuals i indústries creatives (per exemple, Barcelona, Milà o Viena).

  • Metròpolis amb patrimoni, arts escèniques i visuals i indústries creatives (per exemple, Istanbul, Londres o Roma).

Lleure i turisme a Second Life
Els universos virtuals com Second Life (www.secondlife.com) movien al final del 2006 més de 700 milions d'euros en moneda pròpia. Cadenes com Starwoods hi tenen hotels virtuals que els poden servir de model als mateixos hotels per a desenvolupar en la realitat. Els usuaris que "viuen" a Second Life practiquen activitats recreatives com prendre un cafè o anar a un parc temàtic (és clar, virtual). De fet, els universos virtuals s'han convertit en espais publicitaris i plataformes de promoció. Més d'1,6 milions de persones utilitzaven el seu temps de lleure al final del 2006 per a crear, en un espai virtual, les seves pròpies experiències turístiques.
Enllaços d'interès

Per a saber més sobre Second Life, es pot accedir al seu wiki oficial (http://wiki.secondlife.com/wiki/Main_Page). D'altra banda, vegeu també el web oficial dels seus creadors, en el qual es poden consultar tot tipus de detalls, curiositats i desenvolupament: http://lindenlab.com/.

  • La universalització de la mirada turística

    El turisme contemporani es caracteritza perquè les destinacions tradicionals (el Carib i la Mediterrània) es veuen acompanyades per noves destinacions, com el Pacífic, el sud de l'Àfrica, el sud d'Amèrica o el Pròxim Orient. De fet, la principal característica del turisme contemporani és que qualsevol espai aspira a ser turístic. Els barris degradats de les grans ciutats americanes, els escenaris de la guerra, els campaments de refugiats o les restes d'un naufragi també són objectes d'interès del turisme. La mirada turística, ens diu Urry (1990), s'ha universalitzat i pot incloure tots els racons del planeta i tots els tipus d'espais. Es dóna, en definitiva, un fenomen d'implosió de l'espai turístic; de multiplicació de la funció turística en qualsevol espai més enllà de la seva condició de destinació.

La diversificació de les formes d'allotjament de turisme rural a Europa
França i Irlanda són dos països pioners en el desenvolupament d'oferta d'allotjament en zones rurals. El 1948 s'inaugura a França la primera cadena de petita hoteleria rural, Logis de France, i el 1955 apareix la Fédération Nationale de Gîtes Ruraux de France, que acabarà cobrint tot el territori francès. A Irlanda es funda l'any 1964 la Irish Farm Holidays Association. Aquests dos exemples han contribuït a assentar el turisme rural. Alhora, en ambdós països el nivell organitzatiu i el teixit associatiu és elevat, el nombre i la varietat d'allotjaments és molt important i l'oferta complementària molt present. Així, a França hi havia l'any 2000 479.000 llits turístics en espais rurals (44.000 dels quals eren en gîtes). A partir de la dècada de 1980, paral·lelament a l'aprofundiment de la crisi agrària i mitjançant les aportacions al desenvolupament rural per part dels fons estructurals europeus, diversos països s'incorporen de manera decidida al foment del turisme rural. Així, aquesta modalitat es difon àmpliament pel sud d'Europa en països com Espanya, Grècia o Portugal.
La gran varietat de formes d'allotjament en espais rurals suposa categories de producte també diferents, entre les quals els allotjaments de luxe orientats a determinats segments de la demanda (i que contrasten per preus i prestacions amb l'hoteleria familiar i les masies) no en són una excepció. És el cas dels rélais châteaux francesos, les health farm britàniques, les manor houses-hotels d'Irlanda, les pousadas portugueses o els paradors nacionals espanyols. En alguns d'aquests allotjaments, es pot trobar una ubicació en edificis d'alt valor patrimonial (castells, velles mansions, residències de camp), una elevada qualitat de servei, una oferta de gastronomia tradicional i activitats complementàries (golf, parcs i jardins, piscines, etc.). Més exemples en els webs: http://www.relaischateaux.com/ i http://www.parador.es/.

  • La incorporació de la sensibilitat ambiental

    No és un fet aïllat en el turisme, i menys en un moment com l'actual, en ple apogeu d'alertes com l'associada al canvi climàtic. Aquesta és una sensibilitat, d'altra banda, no solament pròpia de destinacions com Costa Rica, l'Equador o Sud-àfrica, que basen la seva oferta precisament en el valor dels seus espais naturals. També les destinacions tradicionals, amb forts impactes en el medi ambient (com el turisme de neu, el turisme litoral o algunes formes de turisme urbà) han iniciat polítiques de protecció mediambiental i noves formes de gestió dels recursos més racionals.

Turisme i espais naturals
La UICN (1994) distingeix diferents categories d'espais protegits: des dels que exigeixen un nivell de protecció i zonificació màxim fins als que per les seves característiques es distingeixen poc d'altres llocs d'ús públic i/o recreatiu. Des del punt de vista europeu, la majoria dels espais naturals protegits es defineix, a més de per les seves característiques físiques, per la seva associació amb activitats humanes i els sistemes urbans que els envolten i amb els quals interaccionen constantment. Aquesta heterogeneïtat de funcions i continguts confereix als espais naturals protegits una complexitat que va més enllà de la mera fragilitat física i planteja reptes per a la seva planificació i gestió adequades.
Tal com apunten Donaire, González i Puertas (2005), les funcions atorgades als espais protegits han variat des dels seus orígens. Actualment, se'n reconeixen tres funcions fonamentals: la conservació del patrimoni natural i cultural associat, funció última i a la qual s'han de supeditar les altres; el desenvolupament socioeconòmic i la millora de la qualitat de vida de les comunitats locals, i el seu ús públic i social. Troitiño i altres (2005) insisteix, en qualsevol cas, que "la proliferación de declaraciones de espacios protegidos, no siempre acompañada de los pertinentes recursos [...], así como su localización en zonas frágiles o deprimidas, con frecuencia en territorios en crisis, plantea la necesidad de reflexionar, desde una perspectiva de gestión territorial y de desarrollo sostenible". Facilitar i promoure la visita del públic, i augmentar els seus coneixements i divulgar els valors del parc, és l'essència de la funció d'ús públic dels espais naturals protegits i una de les principals vies per a avançar en termes de desenvolupament territorial. En conseqüència, l'ús públic és el conjunt de programes, serveis i equipaments que, independentment de qui els gestioni, ha de proveir l'administració de l'espai protegit amb la finalitat d'apropar els visitants als seus valors naturals i culturals, d'una manera ordenada, segura i que garanteixi la conservació, la comprensió i l'estimació d'aquests valors mitjançant la informació, l'educació i la interpretació del patrimoni.

  • La recerca de la singularitat

Tal com apunta Antón (2003), apareixen noves formes de turisme que es poden considerar una reivindicació de la imatge romàntica del viatge (abans del fordisme), una celebració de les experiències inautèntiques (després del fordisme) o un rebuig davant l'homogeneïtzació del turisme massiu (contra el fordisme).

El model turístic tradicional es caracteritza per la producció en massa i també pel consum en massa. Benidorm, Salou o Marbella són destinacions que han estat desenvolupades seguint criteris de producció en massa, per a ser consumides també en massa. Ara bé, encara que les dinàmiques turístiques actuals suposen, precisament, la crisi de la producció en cadena, l'estandardització i l'homogeneïtzació –que són substituïts per criteris de singularitat i especificitat–, aquestes destinacions estan donant una resposta plural a la demanda de singularitat basant-se en el desenvolupament de productes com els que apareixen en el quadre següent.

Font: Antón Clavé, 2004
Productes recreatius emergents a les destinacions turístiques litorals espanyoles
Producte
Modalitats
Golf
golf
pitch-and-putt
Activitats nàutiques
nàutica d'esbarjo
navegació marítima
excursions marítimes
esports nàutics i activitats submarines
Negocis
reunions
congressos i convencions
viatges d'incentiu
Cultura
patrimoni cultural
itineraris monumentals
formació
Activitat
excursionisme i senderisme
hípica i activitats eqüestres
cicloturisme i BTT
Salut
termalisme-spa
bellesa
Espais temàtics
parcs temàtics
espais recreatius
centres comercials de lleure
Entreteniment
parcs aquàtics
Naturalesa
activitats al medi natural
interpretació del patrimoni natural
formació
Esdeveniments
iniciatives temàtiques
festivals anuals
macroesdeveniments

2.4.La satisfacció de les expectatives dels llocs

Els canvis actuals en els mitjans de consum es produeixen en un escenari de transformació del paper del lleure en la societat que es pot caracteritzar, sumàriament, pel nou valor del temps lliure com a component central de la societat contemporània desenvolupada i la dominància del consum com a element fonamental del lleure a les societats desenvolupades. Són característics d'aquest procés el lideratge d'unes quantes grans empreses de lleure a escala mundial amb gran capacitat financera i possibilitats tecnològiques i telemàtiques, la diversificació dels continguts recreatius i l'exigència de nivells elevats de confort, seguretat i estètica ambiental en els productes i instal·lacions de lleure. De fet, en les societats desenvolupades el lleure s'ha incorporat a totes les facetes de la vida, i els consumidors han acceptat l'existència d'alts components d'autenticitat escènica en el consum de productes recreatius. És significatiu de tot això que les activitats culturals i de lleure siguin a Espanya, segons els resultats de l'anàlisi de l'enquesta d'ús del temps 2002-2003 feta per l'INE (2005), el segon tipus d'activitat més desenvolupada pels espanyols durant el seu temps lliure (71,8%), molt per sobre de les activitats de voluntariat (10,6%), ajuda a altres llars (19,5%), similar a la pràctica d'esports i activitats a l'aire lliure (70,6%) i per sota de les activitats de relació social (97,7%). Entre les activitats culturals i de lleure, la visita a centres comercials és la que fa una major part de la població (42,6%), seguida per les excursions al camp (35,3%), l'assistència al cinema (30,8%) i el turisme i els viatges (18,6%).
En aquest context, productes i equipaments turístics responen a la necessitat dels turistes que cada moment de lleure sigui d'alta qualitat, ofereixi garanties i respongui a les expectatives dels seus consumidors potencials. En un context d'ús complex del temps, de multiplicació d'ofertes recreatives, d'increment de les expectatives dels consumidors potencials i de creixement dels ingressos en les unitats familiars, l'existència d'equipaments turístics permet accedir mitjançant el consum a experiències múltiples i variades que d'una altra manera serien impossibles ja que, per si mateixes, requeririen, fora del mercat, condicions especials de preparació (com visitar un espai natural) o aptituds vocacionals molt específiques (com conèixer les característiques d'una espècie animal determinada). Els equipaments turístics en mediatitzen l'accés i simplifiquen de manera satisfactòria el compliment dels desitjos de ser, fer i conèixer dels individus. Per a això, se serveixen de tècniques de producció basades en els principis de racionalització dels processos de consum. Ritzer (1996) l'ha sintetitzat a partir de la noció de McDonaldització.
El paper de la McDonaldització en el turisme
Prenent l'obra original de Ritzer (1996), es pot indicar que són tres els factors que expliquen la rutinització dels processos productius associats a la generació de temps de lleure: en primer lloc, els interessos de les grans corporacions, en especial, la recerca de beneficis més elevats i costos més baixos; en segon lloc, el valor dels protocols com a instrument de control en el nostre entorn sociocultural, la seva consideració com una finalitat valuosa en si mateix i, finalment, la seva sintonia amb els diversos canvis que han tingut lloc en la nostra societat. En particular, la generalització i la multiplicació de les possibilitats de lleure i la necessitat de satisfer grans contingents de població. Aquesta dinàmica Ritzer la denomina McDonaldització.
Les bases de l'èxit de la McDonaldització són quatre: en primer lloc, McDonald's ofereix eficàcia, ens proposa els millors mitjans disponibles per a passar d'un estat de gana un altre de satisfacció. En segon lloc, McDonald's ens brinda una alimentació i un servei fàcilment quantificats i valorats. En tercer lloc, McDonald's ens ofereix allò que és previsible. Finalment, i en quart lloc, s'exerceix un control sobre els éssers humans que entren al món de McDonald's, especialment per mitjà de la substitució de la mà d'obra humana per tecnologia. En definitiva, eficàcia, quantificació, previsibilitat i control són els quatre ingredients de la tesi de Ritzer (1996). Més concretament, per a Ritzer i Liska (1997), si McDonald's és l'exemple paradigmàtic de la racionalització del conjunt de la societat, els parcs temàtics són un model per a la indústria del turisme i el lleure. Prenen, per a explicar-ho, l'exemple de Walt Disney World.
Ritzer (1996) ha presentat la McDonaldització com un procés essencial al món modern. La seva tesi defensa que la McDonaldització i les seves característiques "modernes" no solament es mantindran en el futur, sinó que també estendran la seva influència a un ritme accelerat per tota la societat. Dos són els elements que propicien la necessitat de mantenir-lo com a sistema organitzatiu dominant de la producció del temps de lleure comercial per a grans contingents de població: la necessitat de controlar els processos interns i la necessitat d'oferir garanties als visitants. Tot això pot ser, evidentment, objecte de controvèrsia com ho demostren, per exemple, les lectures crítiques dels plantejaments de Ritzer recollides per Alfino, Caputo i Wynyard (1998). Tot i així, fins i tot en aquests casos, es reconeix que les tesis de la McDonaldització són valuoses per a entendre els processos que efectivament articulen la producció i el consum dels serveis de lleure (Kellner, 1999).
Aquest procés es pot observar per mitjà del desenvolupament d'equipaments de lleure. A França, s'han agrupat en el Syndicat National des Espaces de Loisirs, d'Attractions et Culturels (SNELAC), una organització que inclou parcs temàtics (Disneyland Paris, Parc Astérix, Futuroscope), aquaris (des d'Océanopolis fins a l'Aquarium de La Rochelle), parcs aquàtics (Aqualand, Marineland, Océanile), parcs zoològics (des de la Cité des Insectes fins al Donjon des Aigles o el Jardin des Découvertes) i altres equipaments recreatius (des de l'Ecomuseu de la Gran Lande fins a La Villette de París). Dimensions, continguts i formats molt variats que, tot i generar instal·lacions clarament diferenciades, donen resposta a les necessitats comercials de lleure de la societat i arriben, fins i tot, a la comercialització de la naturalesa per a predisposar-la per al consum turístic i recreatiu.
Font: Antón Clavé, 2005
Tipologia d'equipaments recreatius de lleure
Tipus
Exemple
Parcs temàtics
Europa Park
Centres de divulgació científica
Cité de l'Espace de Toulouse
Museus
Guggenheim de Bilbao
Centres d'interpretació
Château d'Auvers-sur-Oise
Museus d'història a l'aire lliure
Colonial Williamsburg
Ecomuseus
Ecomuseu de la Gran Lande
Aquaris
L'Aquàrium de Barcelona
Centres de visitants d'empreses
Autostadt de Volkswagen, Wolfsburg
Atraccions urbanes singulars
British Airways London Eye, Londres
Centres comercials recreatius
Heron City de Madrid
Restaurants temàtics
Rainforest Café
Parcs aquàtics
Aquópolis
Parcs ecològics
La Cuniacha, Piedrafita de Jaca
Parcs temàtics nínxol
Legoland, Windsor
Urban entertainment centers
Bercy Village, París
De vegades, aquest tipus de desenvolupaments s'ha difós fins i tot pels espais d'agricultura intensiva localitzats als voltants de les ciutats.
No fa falta dir que aquest procés és el pas lògic de la integració progressiva dels recursos naturals i la cultura en l'esfera del comerç (Davis, 1997). Són espais, d'altra banda, en els quals preval l'espectacle.
El resultat és, per tant, la creació d'espais de consum que, a més, ocasionen nous desenvolupaments de les activitats de serveis i sostenen nous creixements urbans. És a dir, creen complexos espacials que estructuren noves relacions territorials de producció (humanes i materials) i de consum.
Les raons específiques que permeten explicar aquesta nova situació del turisme són:

  • La recerca de noves pràctiques de lleure per part d'una demanda més experimentada.

  • La consolidació d'una cultura que defensa l'ús adequat i no lesiu dels recursos –la seva preservació i no degradació.

  • La mercantilització de la naturalesa i de la cultura. Aquest tipus de productes poden aportar, d'altra banda, avantatges importants als llocs on es desenvolupen. Per això, hi ha nombroses polítiques que s'interessen per impulsar-los (aquest és el cas de la iniciativa LEADER de la Unió Europea i de nombroses polítiques regionals). En aquest sentit, es pot assenyalar el desenvolupament progressiu d'equipaments turístics culturals en espais d'interès natural i cultural a partir de recursos de baix nivell jeràrquic. De vegades, poden arribar a generar verdaderes atraccions, com és l'exemple dels ecomuseus i els centres d'interpretació que s'han generalitzat a França, Alemanya i Anglaterra. Emergeixen, en aquests casos, qüestions i interrogants sobre l'equilibri referent a l'autenticitat, el sentit educatiu i/o lúdic dels productes o la trivialització i comodificació de la cultura dels llocs. En qualsevol cas, tanmateix, en termes generals, el desenvolupament d'aquests nous productes ha tingut un mínim comú denominador que passa per:

    • un intent de desenvolupar dinàmiques poc estacionals,

    • l'increment de la satisfacció dels visitants,

    • la fidelització de la demanda,

    • l'increment de la despesa turística a la destinació,

    • la millora de la imatge de la destinació,

    • la creació de noves oportunitats de negoci i, per tant, de desenvolupament.

Activitats

1. Reflexioneu sobre el valor dels souvenirs següents des del punt de vista de la seva autenticitat. Discutiu l'autenticitat dels objectes des del punt de vista objectiu, constructiu i existencial.
Artesania africana
w15010_m1_003.jpg
Sorra d'una platja californiana
w15010_m1_004.jpg
Ensaïmada mallorquina
w15010_m1_005.jpg
2. Seleccioneu un país, regió, ciutat o destinació turística que hagi estat objecte d'un atac terrorista. Indiqueu quins problemes a curt, mitjà i llarg termini s'hi poden presentar des del punt de vista de la seva competitivitat turística. Elaboreu el disseny preliminar i esquemàtic d'un pla de crisi per a tallar els problemes associats a l'atac terrorista a curt, mitjà i llarg termini.
3. Entreu al web de Second Life i intenteu localitzar algun establiment, empresa, institució o agent amb interessos turístics. Apunteu en una llista els elements de l'estratègia promocional o comercial que persegueixen i reflexioneu sobre la seva validesa i capacitat de convicció sobre el consumidor.
4. Busqueu informació sobre una festa popular turística que conegueu i exposeu quins són els possibles impactes culturals que hi observeu. Responeu la pregunta següent: quin és el paper que té el turisme en el manteniment de la festa?
5. Amb relació a la multiplicació dels perfils de demanda específics i les vetes de turisme, busqueu informació (en catàlegs d'agències de viatge, webs d'operadors turístics i similars) sobre segments de turisme específics diferents dels ja esmentats.

Exercicis d'autoavaluació

1. Intenteu explicar amb les vostres pròpies paraules, i sense consultar el glossari de l'assignatura, el significat d'experiència turística i el d'autenticitat.

2. Per què creieu que la majoria de les principals destinacions turístiques receptores també són entre els principals mercats emissors de turisme internacional?

3. Des del punt de vista de la mobilitat i tenint en compte la dimensió espacial i temporal, quina és la diferència entre una excursió i un viatge de vacances?

4. Enumereu les principals barreres físiques o naturals per al desplegament global del turisme. Quina creieu que és la més important?

5. Quina és la característica més important o element més distintiu dins de la teoria de motivació turística de Plog?

Exercicis d'autoavaluació
1. Consulteu el glossari de l'assignatura.
2. En primer lloc, cal tenir present que els fluxos turístics es desenvolupen regionalment, és a dir, en proximitat: els països emissors i receptors acostumen a ser a prop en distància geogràfica i cultural i pertanyen al mateix àmbit de desenvolupament. A més, en tractar-se d'una activitat de serveis, les destinacions amb millors equipaments i infraestructures i altres serveis que fan que el visitant se senti "proper" solen ser els mateixos països desenvolupats, que a raó de la seva capacitat de renda i consum són, alhora, grans emissors de turistes. De la mateixa manera, ha estat als països desenvolupats on s'han produït les primeres manifestacions turístiques, fenomen que ha consolidat aquesta activitat en la seva economia i que ha permès tenir una tradició viatgera als seus habitants, tant de proximitat com de viatges llargs.
3. Les excursions tenen una dimensió temporal per sota de les 24 hores de durada i, quant a la dimensió espacial, es desenvolupen generalment a prop de la llar. Contràriament, les vacances tenen una dimensió temporal més dilatada (entre més d'un dia i menys d'un any) i una dimensió espacial que sol superar l'escala local.
4. Probablement, els riscos naturals associats al canvi climàtic són els que més incidència global plantegen. No obstant això, cal tenir en compte que el seu desenvolupament futur no solament perjudicarà, sinó que també pot afavorir algunes àrees des del punt de vista del seu potencial turístic. (Per exemple, les estacions d'esquí mediterrànies tindran problemes d'adaptació seriosos, però en canvi el desenvolupament del turisme litoral a les regions atlàntiques es pot veure afavorit.)
5. El perfil psicogràfic. A partir d'aquest perfil construeix una tipologia de turistes que, en funció dels valors socials i del caràcter individual, tindran una sèrie de motivacions diferents. Aquest raonament parteix de la idea d'allunyament o proximitat als valors socials "normals" o estàndards de la població de referència. Depenent de com d'allunyat o proper sigui el turista d'ells, se t'associen unes motivacions turístiques diferents (les corresponents als perfils mediocèntrics, psicocèntrics o al·locèntrics).