Els llocs turístics

Model funcional de l'espai turístic segons Miossec

Font: Miossec (1977). "Un modèle de l'espace touristique". L'Espace Géographique (núm. 1, pàg. 41-48).

Model evolutiu de l'espai turístic segons Miossec

Font: Miossec (1977). "Un modèle de l'espace touristique". L'Espace Géographique (núm. 1, pàg. 41-48).

• La fase preturística (fase 0) respon a una activitat turística nul·la.

• La fase pionera (fase 1) es manifesta amb l'aparició d'una primera estació turística amb capacitat mínima per a organitzar el territori i que és observada amb indiferència i curiositat per la població i, de manera general, pels turistes.

• La fase següent (fase 2) inclou el desenvolupament de més nuclis turístics després de constatar la seva viabilitat; s'incrementa el nombre d'infraestructures i serveis als nuclis incentivats pels gestors locals i creix el nombre de turistes, els quals comencen a reconèixer les particularitats dels llocs més significatius i fer turisme itinerant.

• Durant la fase d'organització (fase 3), cada nucli comença a organitzar el seu entorn. Es perfila una primera especialització turística i una segregació de clients, i s'observa l'inici de la competència pels recursos entre nuclis diferents. El turisme divideix l'espai entre llocs on la funció turística és forta i la resta, on té una repercussió escassa, i exerceix un efecte de demostració fort, especialment entre els joves.

• En l'etapa següent (fase 4), es tendeix cap a la saturació, es consolida un sistema jeràrquic d'estacions turístiques, augmenta la connectivitat del sistema de comunicacions, i la construcció d'infraestructures i equipaments turístics acaba per transformar un paisatge anteriorment considerat natural. El turisme s'estén per tot el territori, fet que incideix negativament en la percepció que en tenen alguns turistes, que veuen molt transformat l'espai antic i ja no hi tornen; paral·lelament, es comença a plantejar la salvaguarda de determinades parts del territori o l'aparició de noves formes de turisme menys agressives territorialment parlant.

1. descobriment,

2. implicació,

3. desenvolupament,

4. consolidació,

5. estancament,

6. postestancament.

• El declivi, si la destinació no és capaç de competir amb atraccions renovades, amb la qual cosa deixarà de ser una estació per a passar-hi les vacances i es convertirà en un lloc de cap de setmana i per a excursionistes, en cas que disposi de prou població amb bona accessibilitat al centre turístic.

• El rejoveniment, cosa que implica reposicionar la destinació dotant-la de nous atractius, nous usos, mercats diferents i altres canals de distribució. Es tracta, sovint, de canviar-hi algun element d'atracció bàsic (com, per exemple, la introducció d'un casino a Schveningen, Holanda, o el parc temàtic de Vila-Seca i de Salou). Altres destinacions intenten allargar la temporada turística de manera similar i atreure nous mercats i fer ús de recursos naturals no explotats anteriorment (per exemple, la introducció de l'esquí en alguns balnearis europeus, com Aviemore, a Escòcia). Sovint, la renovació necessita l'esforç conjunt de la iniciativa pública i privada a fi d'incentivar la inversió a la destinació i trobar nous mercats.

Evolució hipotètica d'una àrea turística segons Butler

Font: B. R. Butler (1980). "The concept of a tourist area cycle of evolution: implications for management of resources". Canadian Geographer (núm. 24, pàg. 5-12).

1. l'oferta d'allotjament predominant;

2. la participació local-exògena en el desenvolupament turístic;

3. el tipus de demanda existent.

Model espaciotemporal del desenvolupament turístic litoral de Gormsen

Font: E. Gormsen (1981). "The spatio-temporal development of international tourism: attempt at a centro-periphery model ". A: La Consomation de Espace par le Tourisme et sa Préservation (pàg. 150-170). Ais de Provença: Centre des Hautes Études Touristiques.

• L'arribada d'ingressos directes via turisme a espais amb poques possibilitats de captació de capitals per altres mitjans. D'aquesta manera, l'afluència de visitants que gasten al lloc de destinació es converteix en una "exportació in situ" o "invisible" cap a àrees més desenvolupades que, anàlogament al que succeeix a escala estatal en millorar la balança de pagaments nacional, en anar-se filtrant gradualment els ingressos en l'economia de la destinació, incideix com a dinamitzador d'aquesta balança. En aquest sentit, s'ha establert una ja tradicional distinció entre diverses categories d'efectes (Mathieson i Wall, 1986, pàg. 55):

  • Efectes primaris: referits a la despesa directa feta pels visitants en un territori.

  • Efectes secundaris: serien els efectes produïts per la despesa turística a mesura que es va filtrant en l'economia del territori (per exemple, en gastar les empreses turístiques part dels ingressos directes obtinguts a pagar proveïdors locals).

  • Efectes terciaris: serien els fluxos monetaris que no han estat iniciats directament per la despesa turística, però que estan relacionats d'alguna manera amb l'activitat turística (per exemple, l'elaboració de guies de viatge sobre una destinació, que són adquirides pel visitant abans d'emprendre el desplaçament).

• La dinamització del conjunt del teixit empresarial de l'àrea receptora. Aquesta és possiblement la conseqüència més transcendent a llarg termini per al desenvolupament d'aquests espais, i es deriva d'un tret essencial per a entendre el potencial dinamitzador del fenomen turístic, com és la seva capacitat per a establir múltiples connexions amb altres sectors de l'economia (Archer, 1982; Lozato-Giotard, 1987, pàg. 144; Fletcher i Archer, 1991; Hernández Martín, 2004). D'aquesta manera, l'activitat turística consumeix béns i serveis produïts en una amplíssima varietat de sectors proveïdors, tants com necessitats directes o indirectes del turista calguin ser satisfetes, per la qual cosa el desenvolupament turístic d'un territori comportarà o induirà per la seva demanda un creixement proporcional de tots aquells sectors que hi estiguin relacionats; realitat en la qual es basa el càlcul del ja esmentat efecte multiplicador en el conjunt d'una economia, per la qual cosa el turisme resulta un dels sectors amb valors més elevats (Wagner, 1997; Zhou, 1997; OMT, 1998). Sense pretendre fer-ne una enumeració exhaustiva, sí que es poden assenyalar les activitats amb un grau d'incidència més gran (Figuerola, 1985, pàg. 179; Cuadrado i Arranz, 1996, pàg. 198-204).

• establiments d'allotjament i alimentació;

• intermediaris turístics;

• empreses de transport i lloguer de vehicles;

• activitats d'esbarjo i diversió;

• empreses dedicades a la producció i venda d'articles de viatge;

• altres empreses de serveis turístics (organitzadores de congressos i esdeveniments, intèrprets, hostesses, consultors turístics, disseny i edició de materials promocionals, etc.).

• sector de la construcció i branques afins (vidre, ciment, fusta, mobles, aigua, gas i electricitat, etc.);

• producció agropecuària per a alimentació;

• serveis públics en general (sanitat, seguretat ciutadana, sistema educatiu, cultura, etc.);

• artesanies;

• entitats financeres i asseguradores;

• comerç en general, etc.

Ocupació turística a les illes Balears per branques d'activitat, any 2006

Font: Estudi IMPACTUR Illes Balears 2006. Exceltur

• La utilització del turisme com a impulsor per a la construcció d'infraestructures, com s'assenyalarà en l'apartat dedicat a la inserció del turisme en les estructures territorials. Aquest aspecte té una rellevància especial en considerar-se que freqüentment l'activitat turística es converteix en argument per a la ubicació d'infraestructures (de transport, sobretot, però també hidràuliques, energètiques...) en àrees perifèriques, tradicionalment no prioritàries en la distribució d'inversions públiques; i que, si bé originalment s'orienten al sector turístic, presten també serveis a la població resident i a tot el conjunt de les activitats ubicades a l'àrea, que es veuen així impulsades en el seu desenvolupament.

• La generació d'ocupació a les destinacions , aspecte que serà tractat més àmpliament en altres apartats però que resulta imprescindible avançar aquí, atesa l'elevada capacitat de l'activitat sobre això, en basar-se en la prestació de serveis personals; així com la importància decisiva que això té per a l'economia de nombroses àrees amb problemes de desenvolupament, les altes taxes de desocupació de les quals constitueixen el seu principal problema estructural.

• El cost d'oportunitat, en destinar-se al turisme una sèrie de recursos (financers, naturals i territorials, humans, culturals) que ja no es podran dirigir a altres activitats. És necessari, encara que s'ha fet molt poc (OMT, 1998, pàg. 221), comparar abans dels desenvolupaments turístics els beneficis que s'obtindrien si aquests recursos es destinessin a altres usos (que podrien incloure la seva no-utilització) per a així avaluar-ne els costos d'oportunitat correctament.

• El creixement dels preus a les destinacions (Díaz Álvarez, 1988, pàg. 31; Lanquar, 1991, pàg. 86-95; Pedreño, 1996), derivat de l'afluència d'una demanda turística que introdueix capital circulant en les economies locals i el poder adquisitiu de la qual li permet pagar preus més elevats que la població autòctona, de manera que tot això genera una espiral ascendent en els índexs de preus al consum, que assoleix les seves manifestacions més rellevants i especulatives al mercat del sòl. De fet, una de les manifestacions més preocupants del creixement turístic, en especial quan va associat a l'expansió de la segona residència, és la incapacitat de bona part de la població local (sobretot dels segments joves) per a adquirir el seu primer habitatge, atesa l'elevació dels seus preus, per la qual cosa es poden veure desplaçats del seu propi lloc d'origen.

• L'increment de les desigualtats intraregionals, en concentrar-se els processos de desenvolupament a les àrees amb més potencialitats turístiques (habitualment el litoral), que absorbeixen els millors recursos materials i humans de l'àrea, de manera que altres àmbits queden com a autèntics espais marginals aliens als principals eixos de desenvolupament, malgrat que aquest territori pugui estar, de mitjana, apropant els seus indicadors socioeconòmics al conjunt nacional o regional gràcies a l'activitat turística.

• La dependència turística excessiva de l'estructura econòmica del lloc, que la col·locaria en un estat de permanent fragilitat i hipersensibilitat davant de les fluctuacions estacionals o cícliques de l'activitat, regides per factors externs al territori afectat i que, per tant, escapen de la capacitat de decisió dels seus agents econòmics i institucionals.

• L'aparició de problemes de competència d'usos a les destinacions. En aquest sentit, i atesa l'abundància d'experiències ja existents, es pot afirmar que el desenvolupament de l'activitat turística pot provocar una reordenació i readaptació integral del conjunt del sistema productiu preexistent, que en els casos més extrems es pot arribar a orientar gairebé exclusivament en funció de les necessitats del sector turístic (Díaz Álvarez, 1989, pàg. 82).

La competència per l'ús de l'aigua entre turisme i agricultura a la Comunitat Valenciana

"La imatge negativa dels consums turístics també s'associa al reg de camps de golf. A la regió valenciana hi ha 21 camps de golf [...] tots ells sumen 1.295 ha i generen un consum de 13 hm³/any. Aquest volum, que suposa el 8,6% dels consums turístics (150 hm³/año) i el 0,37% de totes les demandes consumptives (3.454 hm³/any) de la regió, equival a la dotació necessària per al reg de 1.530 ha de cítrics. Tampoc no ha de passar desapercebuda la repercussió social d'aquests usos, ja que els 21 camps existents a la regió poden crear unes 20.000 ocupacions, davant les 800 de les 1.500 ha de cítrics. És per això que, si a més s'exigeix l'ús d'aigües residuals, l'inconvenient més gran que plantegen els camps de golf en la Comunitat Valenciana no rau en el consum d'aigua (13 hm³/any). Sí, en canvi, en què s'hi recorre a ells com a reclams publicitaris per a la venda de milers de residències annexes al propi camp, amb tipologies extensives que multipliquen el consum d'aigua i de terra."

Font: Rico Amorós, 2002, pàg. 42.

• L'increment en l'ocupació de sòl amb aquesta finalitat, amb la particularitat que aquesta tipologia de turisme residencial està avançant sovint cap a àrees de l'interior (serres prelitorals) anteriorment no urbanitzades (Rodríguez, 1999, pàg. 667-678), amb costos públics elevats per a dotar aquestes infraestructures i equipaments.

• La radical transformació social, demogràfica (ja que és població envellida) i cultural experimentada per aquestes àrees, que pràcticament queden convertides en enclavaments de població estrangera amb relacions escasses amb la realitat circumdant.

• Estretament relacionat amb el punt anterior, comencen a sorgir conflictes quant a la integració d'aquestes comunitats foranes, que han passat de turistes a residents, en el context social i institucional en el qual s'insereixen. Aspecte especialment sensible en sorgir iniciatives de caràcter polític entre els nous pobladors, que reclamen poder exercir els seus drets ciutadans com a electors i elegibles, davant la percepció de les comunitats locals, que poden arribar a sentir el seu territori envaït per una població estrangera de nivell econòmic superior i hàbits de vida propis, al si del qual la població originària pot arribar a ser minoritària demogràficament i políticament. A tall d'exemple, el percentatge d'estrangers procedents de la Unió Europea presents en el padró municipal el 2005, sobre el total de la població (s'han exclòs els originaris de Polònia, la República Txeca i Eslovàquia, en considerar-se que la immigració d'aquests països continua estant més vinculada a motivacions laborals que a gaudir del lleure), ofereix xifres tan significatives com les de Mojácar (40,92%), Benahavís (35,49%), Mijas (28,11%) o Manilva (22,43%).

• Ocupació directa, resultat de les despeses dels visitants en empreses turístiques, com hotels o restaurants.

• Ocupació indirecta, generada per l'activitat turística però no ja en empreses turístiques com, per exemple, en la construcció d'hotels o la producció d'aliments destinats a ser consumits pels turistes.

• Ocupació induïda, creada com a resultat de la despesa de la població local a partir dels ingressos procedents del turisme.

• Obertura a tendències externes

  El contacte directe amb població procedent d'entorns socioeconòmics més desenvolupats sol convertir les àrees turístiques en espais propicis per a l'adopció d'innovacions socioculturals nascudes en aquests entorns, especialment en comparació de contextos regionals o nacionals tradicionals i poc propensos al canvi.

  Aquests efectes es poden limitar a aspectes superficials (estètics, hàbits de lleure, costums alimentaris, etc.), però es poden estendre a camps de significació social més gran, com la tolerància quant a formes de vida, creences religioses, opcions polítiques o orientació sexual, el paper de la dona en la vida social, coneixement d'altres cultures gràcies a l'aprenentatge d'idiomes diferents del propi, més mobilitat en l'escala social mitjançant tècniques i actituds adoptades en el contacte amb forans, etc. En definitiva, les àrees turístiques es poden convertir, per a les seves respectives regions o països, en "portes d'entrada" per a la penetració d'innovacions socials o noves tendències i moviments culturals, i contribuir així a la dinamització d'entorns fins llavors caracteritzats per l'immobilisme social i l'aïllament cultural (Savelli, 1996; Rubio, 2003).

• Aculturació i pèrdua d'identitat cultural

  L'estudi dels problemes de degradació de cultures autòctones per efecte del fenomen turístic, ja apuntades en altres mòduls d'aquesta assignatura, té una llarga tradició en diferents àmbits de les ciències socials, originada per l'evidència dels impactes des de l'inici del turisme de masses, i també per certa posició apriorística contrària al turisme com a activitat econòmica. En aquest sentit, resulta inevitable fer referència a la ja clàssica obra de Turner i Ash, The Golden Hordes (1975), de repercussió extraordinària en el seu moment i que revela nítidament el to general predominant en bona part d'aquestes anàlisis:

  En concret, el problema se centra en la desaparició de trets culturals propis, que són substituïts per altres d'aportats per la població visitant, els quals disposen del prestigi o suport simbòlic de ser identificats amb unes formes de vida considerades superiors atès el potencial econòmic dels seus difusors (Savelli, 1998, pàg. 370-379).

  Aquests efectes no necessiten ni tan sols el contacte directe entre ambdues comunitats (de fet, la segregació espacial i social dels visitants en "guetos turístics" aïllats de la població local és relativament freqüent i en si mateixa un impacte negatiu), ja que la mera observació esporàdica d'altres hàbits, actituds, béns materials, etc. pot generar un "efecte demostració" potent (OMT, 1998, pàg. 230) que comporti la modificació de trets culturals anteriorment arrelats. La mateixa inclusió de la població autòctona en nous circuits econòmics que li són aliens, i caracteritzats pel consumisme, provoca canvis socioculturals de gran abast, en induir necessitats de consum abans no existents i que ara han de ser satisfetes malgrat el seu elevat cost en la despesa familiar (nous electrodomèstics, objectes sumptuaris, productes alimentaris forans...).

• La utilització desvirtuada de trets o expressions culturals locals com a atractiu turístic, en alguns casos directament com a espectacles dirigits als visitants, la qual cosa genera la degradació de formes culturals descontextualitzades de l'entorn original que els donava sentit (sobre això l'apropiació i desvirtuació de la cultura popular andalusa per part de les polítiques de màrqueting turístic estatal resulten un exemple excel·lent i proper).

• L'aparició de manifestacions de rebuig cap als forans per part de la població local, com a reacció als problemes anteriorment assenyalats (Savelli, 1998, pàg. 28-33), especialment virulents quan afecten el desenvolupament de celebracions religioses populars (massificades pel seu tractament com a productes turístics), o quan es vinculen a moviments de reivindicació política davant la "invasió turística" percebuda com una nova forma de colonialisme –en aquest sentit es pot recordar la molt coneguda i reiterada (Lozato-Giotard, 1987, pàg. 140) animadversió del moviment nacionalista cors per la compra de terrenys a l'illa per part de turistes francesos.

• Es pot esmentar, com a aspecte positiu, la influència del turisme en el manteniment del patrimoni historicocultural local a partir de la seva consideració com a recurs turístic. Qüestió que no es limita a les restes úniques de patrimoni monumental, sinó que s'estén a la pervivència de tradicions artesanals i a la creació i manteniment d'equipaments culturals, com museus locals i etnomuseus, sales d'exposicions, etc.; si bé cal admetre que aquests aspectes positius arriben més a la denominada cultura material que a la immaterial (valors, creences, tradicions i formes de vida...).

• La creació d'ocupació, tant directa com indirecta, derivada de l'activitat turística.

• Les millores en els sistemes d'infraestructures i equipaments, les inversions dels quals són prioritzades en àrees turístiques atès el seu caràcter estratègic en nombroses economies nacionals i regionals.

• La generació d'un clima general de dinamisme emprenedor, de manera que es construeix una imatge de qualitat de vida o "espais de futur" capaços d'atreure inversions corresponents a altres activitats econòmiques, i s'amplia així la seva base productiva (com demostra el conegut cas de Miami, als EUA).

• L'atracció de segments de població jove i desitjosa de canvis socials i culturals, atesa la seva imatge d'"espais de llibertat" i oberta a les innovacions procedents d'àmbits més desenvolupats.

• Aparició o creixement desorbitat de nous assentaments a causa del desenvolupament turístic, especialment en àmbits costaners. Assentaments que depenen administrativament de nuclis preexistents, però que en presenten autonomia funcional i desarticulació espacial (amb freqüència distanciats i/o mal comunicats). Tot això genera dificultats en la gestió pública, desvertebració del territori i naixement de tendències segregacionistes als nous nuclis, lògicament més dinàmics i pròspers que la capçalera municipal.

• Alteració del sistema local d'assentaments per l'expansió d'urbanitzacions de segona residència (si bé no és un fenomen exclusivament turístic), de manera que sorgeix una sèrie de problemes derivats de la disseminació del poblament, com l'encariment de la dotació d'infraestructures, equipaments i serveis públics, degradació paisatgística, etc.

1. La modificació general de la xarxa de comunicacions, intensificant-la i fent-la més densa a les àrees turístiques, necessitades de millores en la seva accessibilitat a mesura que van creixent. En són bons exemples la "litoralització" de les xarxes en països com Espanya o França, anteriorment de caràcter radial, com correspon a estats de tradició centralitzadora, que han hagut de potenciar les seves vies perifèriques davant de l'apogeu del turisme litoral en les últimes dècades.

2. La incidència dels hàbits o tendències turístiques en la utilització de diferents mitjans de transport, que els enforteixen o debiliten en el conjunt del sistema. Així, destacarien:

   • La utilització massiva del transport per carretera per a les tipologies turístiques d'interior; sense oblidar, així mateix, la seva importància essencial al litoral, el territori del qual ha estat vertebrat en gran part per les xarxes viàries vinculades a nuclis turístics.

   • La transcendència determinant de les destinacions turístiques en els sistemes aeroportuaris nacionals i regionals; n'és un exemple excel·lent el cas espanyol, en el qual el primer aeroport estatal per nombre de passatgers és el de Palma de Mallorca, de vocació turística evident.

   • La densificació dels mapes portuaris regionals, davant de la proliferació de ports esportius vinculats al turisme nàutic, no solament en àmbits litorals sinó també en cursos fluvials. Igualment, destaca una petita recuperació del trànsit marítim de passatgers (en marcat descens des de fa dècades) a causa del recent apogeu del turisme de creuers.

   • L'ascens incipient del trànsit de viatgers per ferrocarril, en franca decadència en tot el conjunt del món occidental, i que tanmateix ha recuperat quotes de mercat gràcies a la irrupció de les línies d'alta velocitat, a l'èxit del qual no ha estat aliè (com demostra a Espanya la línia Madrid-Sevilla) el creixement notable de les diferents modalitats de turisme urbà.

3. Finalment, no es poden oblidar els problemes generats a les àrees turístiques però que acaben afectant el funcionament del conjunt de la xarxa, en especial els vinculats a la incapacitat d'aquestes xarxes de transport per a prestar servei al volum d'usuaris en aquestes àrees, que han significat, i encara signifiquen, una de les principals estrangulacions per al seu desenvolupament competitiu. Són innombrables els exemples en els quals la falta d'una planificació territorial prèvia al creixement turístic ha ocasionat efectes com:

   • La necessitat de pal·liar a posteriori les mancances existents (Antón i González Reverté, 2005, pàg. 15-20), sovint amb costos molt superiors als necessaris en una etapa inicial (en haver d'optar, a tall d'exemple, per traçats accidentats o complexos tècnicament, davant de la saturació de la resta de l'espai pels usos residencials), la qual cosa ha llastrat el finançament del conjunt de la xarxa.

   • La desvertebració del nucli turístic respecte al conjunt de l'espai regional, que queda com un enclavament únicament connectat amb l'aeroport o node principal de la xarxa, i sense articulació amb la resta dels assentaments del territori circumdant (Lozato-Giotart, 1991; Pujadas i Font, 1998).

• Els llocs turístics representen una zona de captació de capital provinent d'àmbits econòmics llunyans, sovint externs, derivat de la mateixa despesa dels turistes a la destinació, al qual se sol fer referència amb la fórmula expressiva el turisme significa una exportació in situ; capitals que, una vegada injectats en el flux monetari de l'economia receptora, es difonen per aquesta, i dinamitzen el conjunt del teixit econòmic del país o regió. Aquest paper de les zones turístiques com a àrees receptores d'ingressos per al conjunt d'una economia nacional troba un dels seus millors exemples en el cas del desenvolupament espanyol de la dècada de 1960 i el començament de la de 1970, quan les divises obtingudes a les àrees turístiques van ser un dels principals elements equilibradors d'una balança de pagaments deficitària i finançadors del desenvolupament industrial de l'època (Figuerola, 1999, pàg. 77-99).

• En el mateix sentit, cal esmentar la importància de l'activitat desenvolupada a les àrees turístiques com a font de recaptació fiscal per a la Hisenda pública. En efecte, la puixança econòmica d'aquests espais els converteix en contribuents nets en el context de les polítiques fiscals estatals, la qual cosa els permet reassignar els recursos obtinguts per al conjunt general de necessitats de despesa.

• Igualment, cal destacar el paper de les àrees turístiques com a receptores d'inversions de capital provinents del conjunt de l'economia nacional, atesa l'alta rendibilitat que s'hi espera, amb la qual cosa a la pràctica drenen una part de la inversió i l'estalvi nacional superior a la que seria proporcional a la seva població o participació en el PIB, i compensa així els fluxos assenyalats en els punts anteriors.

• Finalment, però no per això menys important, cal referir-se a les interrelacions productives desenvolupades entre les zones turístiques i les restants. Globalment, els resultats d'aquesta imbricació resulten beneficiosos per al conjunt de l'economia regional o nacional a partir de la comptabilització de rendes i ocupacions generats, gràcies a la capacitat reconeguda del turisme per a provocar encadenaments amb altres sectors, la producció dels quals finalment es connecta amb l'activitat turística (aspecte tractat més àmpliament en l'apartat anterior). Aquestes relacions productives superen l'escala immediata als llocs turístics, amb la qual cosa la seva empremta territorial es pot percebre's fins i tot en àmbits allunyats –construcció de pantans i canalitzacions d'aigua, obertura de pedreres per a subministrament de materials de construcció, revaloració de terres i camps de cultiu, potenciació de l'activitat primària per al consum en fresc als nuclis turístics, etc.

• El presumpte caràcter inestable del sector, derivat de la consideració de la despesa turística com a sumptuària i no de "primera necessitat", amb la qual cosa sofriria fortes caigudes en el cas de crisis econòmiques o conjuntures recessives, que no constitueixen, en definitiva i segons aquesta opinió, una activitat estable en el temps sobre la qual afermar sòlidament el desenvolupament d'un territori.

• La confusió generada entre sector turístic i activitat immobiliària i, més concretament, amb els seus aspectes més especulatius.

• La imatge negativa del turisme en la percepció col·lectiva dels àmbits academicocientífics (amb trets com la superficialitat, frivolitat, depredació de recursos naturals, adulteració cultural, enriquiments ràpids vinculats al sector de la construcció, etc.), que ha contribuït a la seva escassa estimació des del punt de vista teòric.

• L'estabilitat demostrada del turisme com a sector econòmic. En efecte, i malgrat la fragilitat conjuntural que s'hi atribueix tradicionalment, el turisme s'ha revelat en les últimes dècades com l'activitat més estable davant els embats de crisi i recessions, i també la que s'ha recuperat amb més rapidesa. Les raons d'aquest fet, tot i ser complexes, inclouen un factor essencial fruit de l'evolució de les mentalitats i hàbits de vida, com és la progressiva conversió del turisme en un "bé de primera necessitat", i abandona la seva consideració d'"article de luxe"; així, en paraules d'un reconegut autor espanyol (Figuerola, 1985, pàg. 42), el turisme és "una cosa que es va necessitant, una cosa que la gent ha començat a desitjar per sobre de moltes altres coses; amb la disposició de fer grans sacrificis i a endeutar-se a mig i llarg termini, per tal de poder gaudir de les satisfaccions que proporciona i del nivell social que s'adquireix". Per això el seu consum es manté acceptablement estable, i fins i tot en creixement, en conjuntures crítiques en les quals altres sectors, fins i tot els considerats antigament més sòlids, veuen com les seves respectives demandes es contreuen.

• L'evidència estadística –en aquest cas es pot parlar de la "tossuderia dels fets"– sobre els notoris efectes positius exercits pel turisme en els nivells de desenvolupament assolits per diferents territoris, i això a totes les escales d'anàlisi possibles (nacional, regional, local).

• L'avenç accelerat cap a la denominada societat del lleure, entesa com uns modes de vida en els quals les activitats vinculades amb el lleure i el temps lliure, entre elles el turisme, ocupen cada vegada més atenció, recursos, temps i valoració social; d'aquesta manera, són els segments amb taxes de creixement més grans presents i previstes, ineludibles per tant en una modelització actualitzada dels processos de desenvolupament.

• On es genera l'impuls original del desenvolupament turístic.

• Quins agents controlen el procés de desenvolupament.

• Com i per on es distribueixen els beneficis econòmics generats en aquest desenvolupament.

• L'extremada rapidesa dels processos, juntament amb l'escurçament del cicle de vida dels productes turístics, la qual cosa genera un cercle que s'alimenta a si mateix (aparició de nous llocs turístics – ràpid creixement i consolidació d'aquests llocs – encariment i saturació de l'espai – recerca de nous espais emergents amb altes rendibilitats inicials). Cercle que no és nou en la història del turisme, però que ara es completa en terminis molt més breus, la qual cosa obliga a una acceleració i obertura constant de noves fronteres turístiques.

• La constatació de l'efectiva mundialització del turisme. Per primera vegada es pot afirmar que el turisme és un fenomen realment globalitzat, que arriba fins i tot als llocs més inaccessibles del planeta (l'Antàrtida, deserts, fons submarins, els cims més alts, selves...); fins i tot s'estendrà en un futur no gaire llunyà a destinacions o productes extraplanetaris, com naus orbitals per a ús turístic (encara que òbviament per a segments molt minoritaris).

• Finalment, com a resultat de tot l'anterior es produeix una multiplicació de les ofertes a l'abast dels consumidors turístics, amb un enduriment de la competència sense precedents. Davant d'aquesta realitat, cal preguntar-se sobre el paper que poden exercir les destinacions tradicionals davant del nou escenari, qüestió sobre la qual tractarà el punt següent.

• Nivell d'equipaments i infraestructures (de transport, d'abastament i depuració d'aigua, telecomunicacions, etc.).

• Seguretat ciutadana i estabilitat sociopolítica.

• Seguretat jurídica de cara a projectes empresarials o adquisició d'habitatges.

• Qualitat i extensió de la xarxa d'assistència sanitària.

• Formació en general dels recursos humans emprats i del conjunt de la població.

• Protecció real dels drets del consumidor.

• Possibilitats de mobilitat des dels llocs turístics al territori circumdant.

• Cultura de tolerància respecte a minories ètniques, religioses, sexuals, etc.; i acceptació d'un paper actiu de la dona a la societat.

• Adequació dels llocs i productes turístics a les particularitats pròpies del turisme accessible (discapacitats i persones amb mobilitat reduïda). Entre molts d'altres.

• El debat entre oferta residencial i oferta comercial als llocs turístics emergents

• L'ocupació anual en l'oferta residencial s'estima en 48,0 dies, mentre que en l'oferta reglada seria de 149,6 dies.

• La despesa mitjana diària per persona s'estima en 27,9 € per a l'oferta residencial, i és de 64,8 € en la reglada o comercial.

• L'activitat econòmica generada per cada plaça d'oferta residencial s'estima en 1.341 €, enfront dels 9.589 € estimats per a cada plaça d'allotjament reglat.

• El VAB (valor afegit brut) generat per cada plaça d'oferta residencial s'estima en 1.287 €, mentre que cada plaça d'oferta reglada generaria 13.634 €.

• Quant a l'ocupació, en les sis comunitats autònomes analitzades en l'estudi, es comptabilitzen 351.000 llocs de treball vinculats a l'oferta residencial, enfront dels 950.000 en l'oferta reglada; amb una proporció d'11 a 1 a favor de la reglada en la generació d'ocupacions per plaça.