Aplicacions de la psicologia de la memòria

⁽¹⁾ Manzanero, A. (1996). "Las memorias autobiográficas". A: Sáiz i altres. Psicología de la Memoria. Manual de Prácticas. Avesta: Barcelona.
Definir la memòria autobiogràfica no és fàcil. La majoria dels autors consideren que les memòries autobiogràfiques formen part de la memòria episòdica (Conway, Rubin, Spinnler i Wagenaar, 1992), que es defineix pel context espacial i temporal que l'acompanya, i es diferencia així de la "memòria" semàntica o de coneixements que té d'aquest context (Tulving, 1983). Segons Brewer (1986) la característica principal que defineix les memòries autobiogràfiques és el context personal que les acompanya. Depenent del grau de referència personal, Brewer distingeix entre: a) memòries personals que consisteixen en una representació d'un fet únic i irrepetible basat en imatges; b) fets autobiogràfics que són formalment idèntics a les memòries personals però que no es basen en imatges, i c) memòries personals genèriques que es diferencien de les anteriors del fet que representen de manera més abstracta fets repetitius o sèries de fets semblants.
Pel que fa a això, Larsen (1992) classifica la memòria depenent del tipus de context associat a: memòria autobiogràfica, memòria narrativa, fets autobiogràfics i coneixement del món (en la figura 1).
D'altra banda, Johnson (1983) ha proposat altres característiques diferencials de les memòries autobiogràfiques en un model de memòria més general que denomina Sistema de Memòria Modular d'Entrada Múltiple (MEM). El model MEM proposa que el sistema de memòria com un tot implica un conjunt de subsistemes separats: sensorial, perceptiu i reflexiu. El subsistema de memòria sensorial conté informació sobre aspectes elementals de la percepció com la lluminositat dels objectes, direcció del moviment, mida, etc., i seria la base d'algunes habilitats motrius (memòria procedimental). El subsistema perceptiu representa informació perceptiva d'alt nivell com l'experiència conscient d'un conjunt d'objectes. El subsistema reflexiu representa informació sobre fets generats internament com pensaments, imaginacions, plans, etc. Totes les empremtes de memòria es troben representades en els tres subsistemes, però l'extensió de la representació d'una empremta en un subsistema únic varia amb la naturalesa del fet que ha originat l'empremta de memòria. D'aquesta manera, segons el model MEM podríem distingir els records autobiogràfics (d'origen extern) d'altres tipus de records amb un origen intern (imaginacions, somnis, etc.) mitjançant els atributs característics que presenten (Johnson i Raye, 1981; Johnson, Hashtroudi i Lindsay, 1993; Gentil i Diges, 1994). Johnson i Raye proposen que les memòries amb un origen en l'experiència contindran més detalls sensorials i contextuals i més informació semàntica, mentre que les memòries amb un origen intern (autogenerades) contindran més al·lusions a processos cognitius. Mitjançant processos de raonament es compararan els atributs característics de cada tipus de memòria amb els de l'empremta objecte de recuperació, amb altres empremtes relacionades i amb els coneixements sobre el funcionament de la memòria.
L'estudi de la memòria autobiogràfica
Una de les primeres tècniques utilitzades per a investigar la memòria autobiogràfica va ser la tècnica de Galton (1883), consistent a presentar als subjectes una paraula estímul i demanar-los que recordin algun esdeveniment personal que hi estigui associat. Posteriorment se'ls demana que descriguin l'esdeveniment i ho situïn en el temps, valorant característiques com el grau de detall i la vivor amb la qual ho recorden.
Aquesta tècnica es va tornar a fer servir a partir dels anys setanta (vegeu Robinson, 1976) quan es van reprendre els estudis sobre els processos de memòria que s'havien deixat de banda en les dècades anteriors. Tanmateix, aquesta tècnica presenta algunes limitacions com la falta de control o la dificultat que hi ha per a tractar de verificar els records autobiogràfics. Per aquest motiu, per a estudiar la memòria autobiogràfica s'han utilitzat a més altres paradigmes que resolen aquestes dificultats, com els de recuperació dirigida (Baddeley, 1990) o la confecció de diaris (Linton, 1975).
La tècnica de diaris, encara que és la més costosa, és la que més interès ha despertat. Linton (1975) va fer un dels primers estudis amb diaris, en els quals ell subjecte dels seus experiments. Va apuntar diàriament dos esdeveniments de manera detallada en una sèrie de targetes que més tard va fer servir per a avaluar la seva capacitat de recordar fets autobiogràfics. Entre els resultats més interessants d'aquest estudi, podem assenyalar que els fets desagradables s'obliden més ràpidament que els agradables. A més, va trobar que si repassava de tant en tant algunes targetes a l'atzar, l'oblit dels fets descrits era inferior, cosa que indica que les memòries autobiogràfiques són sensibles al reaprenentatge i al repàs. Tanmateix, l'estudi de Linton (1975) tenia alguns problemes metodològics. Només anotava al diari aquells fets que considerava interessants de destacar cada dia, i es basava en un únic subjecte.
Brewer (1988) va solucionar aquest problema utilitzant més subjectes que gravaven el que els estava passant a intervals temporals aleatoris marcats per un avisador (buscapersones). Quan sonava l'avisador, els subjectes gravaven el que feien en aquell moment, amb quina regularitat ho feien, la seva importància, què pretenien amb això i el seu estat emocional en aquell instant. Dies o setmanes després se'ls demanava que recordessin què havien fet proporcionant-los indicis específics com temps, lloc, etc.
Wagenaar (1986, 1992) va fer un dels estudis més complets amb diaris, prenent-se ell mateix com a subjecte de la investigació. Wagenaar (1986) va començar l'estudi quan tenia trenta-set anys i el va acabar amb quaranta-tres. Cada dia apuntava un o dos esdeveniments, tenint cura d'assenyalar qui estava implicat en l'esdeveniment, què va ocórrer, on i quan va tenir lloc. A més, va avaluar en cada fet la seva importància, freqüència, el grau d'implicació emocional i l'agradabilitat de la seva implicació. Durant l'estudi va apuntar un total de 2.400 esdeveniments. Posteriorment, va mirar de recordar els esdeveniments amb un interval de retenció d'almenys dotze mesos i es va facilitar part de la informació com a ajuda al record. L'ordre de què, qui, on i quan va ser aleatori per comparar la importància d'aquests quatre aspectes i va manipular el nombre d'indicis que feia servir com a ajuda per a recordar. Els resultats assolits van mostrar que els indicis sobre qui, què i on van ser igualment útils per a ajudar al record, mentre que la informació sobre quan era un indici pobre. Aquest resultat suggereix que encara que la informació temporal s'emmagatzema, no és una bona via d'accés als records autobiogràfics. Això no obstant, quan es combinava la informació temporal amb qualsevol dels indicis restants millorava la recuperació. Respecte a les característiques dels esdeveniments va trobar que els fets inusuals o importants i els que l'implicaven emocionalment eren els més ben apresos i els que oblidava menys. L'efecte de l'agradabilitat dels esdeveniments va ser més complicat ja que els esdeveniments desagradables eren més mal recordats, encara que només després d'intervals curts de temps, i no trobava diferències amb intervals grans de temps (més de quatre anys).
Memòries vívides
Un dels fets que més crida l'atenció respecte a les memòries autobiogràfiques és que sembla que som capaços de recordar certs esdeveniments com si acabessin d'ocórrer. En aparença són esdeveniments immunes al deteriorament produït pel pas del temps. Aquest tipus de memòries autobiogràfiques es coneixen amb el nom de memòries vívides o memòries flaix i consisteixen en memòries sobre esdeveniments altament impactants per la repercussió individual i/o social que tenen. Un fet d'aquest tipus és, per exemple, el que va passar al Congrés dels Diputats a Espanya el 23 de febrer de 1981. Quan recordem aquell dia i el que vam fer abans, durant i després de l'intent de cop d'Estat és probable que tinguem la sensació que allò se'ns ha quedat profundament gravat i que ho recordem de forma molt vívida amb tot tipus de detalls. Tanmateix, també és probable que certs detalls que creiem que són exactes "hagin estat creats" posteriorment. Diversos investigadors (vegeu Brown i Kulik, 1977; Pillemer, 1984) que han estudiat aquest tipus de memòries han mostrat que certs detalls sobre el que un va fer durant els moments en els quals tenia lloc un esdeveniment d'aquest tipus no són reals. Per exemple, un dels detalls que en aquests casos es modifica amb el pas del temps és l'origen de la informació; és a dir, on i de quina manera ens en vam assabentar per primera vegada d'aquell esdeveniment. Neisser i Harsch (1992) van estudiar el record dels seus alumnes sobre l'explosió a l'aire del transbordador espacial de la NASA Challenger que va tenir lloc el 28 de gener de 1986 en el qual van morir tots els seus tripulants. Aquest fet va commocionar l'opinió nord-americana pública perquè va ser transmès en directe per televisió i molta gent el seguia amb interès. L'endemà, Neisser i Harsch van demanar als seus alumnes, com un exercici de classe, que expliquessin per escrit les circumstàncies en les quals ells es van assabentar de la notícia i les seves reaccions. Passats tres anys van tornar a demanar a aquests mateixos alumnes que recordessin l'esdeveniment. Els relats van mostrar com certs elements de les descripcions havien variat, la idea general del que s'ha ocorregut no variava, però sí, per exemple, com s'havien assabentat de la notícia si per ràdio o televisió, o si els ho havien explicat i després ho havien vist en algun informatiu. Tanmateix, els subjectes afirmaven que estaven completament segurs de recordar amb total exactitud aquell esdeveniment. A alguns alumnes els van mostrar els seus relats escrits el dia després a l'esdeveniment i van creure que havien estat manipulats imitant la seva lletra; i van argumentar per defensar la seva actitud que ells no havien escrit això perquè no ho recordaven així, i consideraven que estaven essent objecte d'algun tipus d'experiment en el qual se'ls enganyava per estudiar la seva reacció. Una explicació a aquest fenomen està basada en el fet que l'explosió del Challenger va ser passada moltes vegades per televisió. Per aquest motiu el record de la primera vegada es pot confondre fàcilment amb el de les vegades posteriors en què l'esdeveniment va ser vist. Així, sembla que alguns elements d'un esdeveniment emocional poden ser recordats exactament, mentre que d'altres no.
Emoció i memòria
L'emoció té un paper molt important en les memòries autobiogràfiques. Barclay i Smith (1992) han proposat un model de memòria autobiogràfica en el qual consideren que l'afecte i l'emoció són les característiques més importants d'aquest tipus de memòries que constitueixen la cultura personal del subjecte perquè relacionen la persona amb el seu entorn social. Wagenaar (1986) també assenyalava que el nivell d'implicació emocional, a més de la sapiència dels esdeveniments i l'agradabilitat influeixen en el record d'un esdeveniment autobiogràfic.
A més, s'han assenyalat altres aspectes relacionats amb l'emoció que estarien influint en els records autobiogràfics: l'autoconcepte del subjecte, factors motivacionals i la perspectiva amb la qual són recordats (Alonso-Quecuty, 1992).
L'accessibilitat dels records autobiogràfics depèn moltes vegades de l'estat emocional. Aquest fenomen es coneix amb el nom de memòries dependents d'estat (Bower, 1981, 1987), que es mostra sobretot quan la informació està relacionada amb el subjecte (Eich, Macaulay i Ryan, 1994). En general, els fets autobiogràfics amb una implicació emocional important es recorden més detalladament que els fets rutinaris amb baixa implicació emocional.
Organització de les memòries autobiogràfiques
Els estudis empírics mostren que les memòries autobiogràfiques es troben representades a diferents nivells d'abstracció, des de representacions específiques de fets viscuts fins a representacions sobre temes i metes que estan associats amb un període de temps (Conway, 1990). L'organització dels continguts de la memòria autobiogràfica és jeràrquica. Els records específics autobiogràfics serien en el nivell més profund i les representacions abstractes genèriques en el nivell més elevat. Aquesta organització és fonamentalment temàtica i per períodes temporals que marquen el curs de la vida.
Processos de recuperació
En termes generals, podem distingir dos tipus diferents de recuperació (Jones, 1982, 1987). Segons Jones, l'accés a la informació emmagatzemada en la memòria es pot donar de manera automàtica mitjançant un accés directe en activar la informació els indicis apropiats. De manera que, de vegades, els records ens assalten i es fan conscients sense que sapiguem què l'ha desencadenat. Però a més, es pot recuperar la informació emmagatzemada en la nostra memòria per una via indirecta, mitjançant processos conscients i controlats similars als implicats en les tasques de resolució de problemes i en què la informació contextual té un paper essencial (Davies i Thomson, 1988). El paper del context en aquesta última és la raó per la qual alguns autors (Baddeley, 1990, 1992) plantegen que la memòria autobiogràfica implica únicament processos reconstructius conscients i controlats de memòria. En relació amb els processos controlats de memòria, Reiser i altres (Reiser, Black i Abelson, 1985) proposen quatre estratègies de recuperació basades en informació sobre activitats, metes, actors i referències temporals, que tenen una gran relació amb l'organització de la informació autobiogràfica.
D'altra banda, en les memòries autobiogràfiques es mostren especialment rellevants diversos processos de control (processos de metamemòria, Manzanero i Diges, 1994) com són el ja esmentat de control de l'origen dels records (Johnson i Raye, 1981; Johnson, Hashtroudi, i Lindsay, 1993; Alonso-Quecuty, Manzanero, i Diges, en premsa), de control d'execució que permet de discriminar si un pla d'acció ja s'ha fet (Koriat, Ben-Zur, i Sheffer, 1988), i de sensació de saber que permet d'avaluar el rendiment en tasques de recuperació de la memòria (Hart, 1965; Schacter, 1983).
L'oblit i el desenvolupament dels records autobiogràfics
Els trets temporals són un dels elements de les memòries autobiogràfiques més importants, juntament amb l'emocionalitat, ja que constitueixen una de les bases de conceptualització de la persona (Conway i altres, 1992).
Un dels aspectes temporals més estudiats de les memòries autobiogràfiques és l'exactitud en datar els esdeveniments. Hi ha molts factors que poden influir en el deteriorament temporal de les memòries autobiogràfiques, tants com en el procés d'assignació de dates als records d'aquest tipus. Però en termes generals es pot dir que els fets recents es recorden millor que els més remots. No obstant això, els processos implicats en la recuperació d'informació de la memòria són molt flexibles, depenent de les tasques i dels indicis de recuperació. Respecte a datar els records autobiogràfics, diversos estudis (vegeu Conway, 1990) han mostrat que les dates exactes de quan va ocórrer un esdeveniment no estan emmagatzemades en la memòria, s'infereixen després del record. La datació dels esdeveniments es produeix prenent com a referència esdeveniments especialment coneguts (per exemple, la data de naixement, el dia de llicenciatura, quan l'home va anar per primera vegada a la lluna, etc.), de manera que en alguns casos es poden conèixer les dates exactes d'un fet, encara que aquesta estratègia també pot produir biaixos importants (Brown, Rips i Shevell, 1985).
Algunes de les variables que més afecten el deteriorament i la recuperació de la memòria autobiogràfica són la distintivitat dels fets (quan són rutinaris s'obliden ràpidament per la interferència que sobre la seva codificació poden tenir esdeveniments similars). La naturalesa dels records i l'estructura temporal des que va ocórrer el fet autobiogràfic poden determinar l'accessibilitat d'un record i la inferència de la data en què va tenir lloc. Altres variables que afecten l'exactitud de les memòries autobiogràfiques han estat estudiades en el marc de la psicologia del testimoni que s'analitzen en el capítol vint-i-dos.
Un aspecte especial del desenvolupament de la memòria autobiogràfica i molt relacionada amb aspectes temporals són els records autobiogràfics infantils. És difícil recordar esdeveniments produïts a una edat de menys de cinc anys. Aquest fenomen es coneix amb el nom d'amnèsia infantil i una possible explicació té a veure amb el fet que fins aquella edat el sistema neurològic no està desenvolupat completament (Moscovitch, 1985). Encara que altres explicacions posen més èmfasi en el fet que els nens més petits d'aquesta edat no tenen llenguatge, i que la percepció adulta és molt diferent a la percepció dels nens molt petits, el fet que impedeix l'accés a aquestes memòries és una qüestió relacionada amb la dependència de context. La psicoanàlisi també proporciona una explicació a les amnèsies infantils (Freud, 1901) i argumenta que es troben reprimides per raons emocionals.
D'altra banda, a l'altre extrem de la vida ens trobem que a partir de certa edat es produeix un increment en la recuperació de fets autobiogràfics. Aquest fet s'ha explicat per la importància que se li concedeix a les memòries autobiogràfiques en el manteniment i desenvolupament del concepte de persona. Els ancians solen tenir processos de revisió de la seva vida. La funció d'aquests processos seria donar un sentit a la seva vida, reduir els nivells d'estrès i dèficits afectius relacionats amb problemes existencials que freqüentment pateixen les persones d'edat avançada.
D'altra banda, diverses investigacions (vegeu Burke, Worthley, i Martin, 1988) mostren que els ancians presenten dèficits de memòria autobiogràfica en comparació amb persones joves, i pateixen més freqüentment l'efecte de tenir-ho a la punta de la llengua, que apareix quan es fracassa en l'accés a informació disponible en la memòria (sol ocórrer freqüentment amb noms) encara que és possible recuperar informació accessòria relacionada (inicial, nombre de síl·labes, amb què rima, etc.)