Introducció. Qüestions de mètode
Índex
Introducció
«Cal reconèixer que resulta més apassionant llegir o escriure històries de detectius que llegir llibres de cuina, però són aquests últims els que ens expliquen la manera en què es fan correntment els àpats i, mutatis mutandis, si cal esperar que alguna vegada se serveixin els dolços davant de la sopa. […] Hauríem d’exigir a l’iconòleg que després de cadascun dels seus vols tornés a la base i ens expliqués si els programes del tipus dels quals ha gaudit reconstruint poden documentar-se amb fonts primàries o només amb les obres dels seus col·legues iconòlegs. En cas contrari correrem el perill d’estar construint un mode místic de simbolisme, gairebé igual a com el Renaixement va construir una ciència fictícia dels jeroglífics basada en una falsa idea de partida sobre la naturalesa de l’escriptura egípcia» (Gombrich, Ernst H. (1972). «Introducció: objectius i límits de la iconologia». A: Ernst H. Gombrich. Imágenes simbólicas (pàg. 48). Madrid, 1983).
Objectius
-
Adquirir la terminologia i les eines d’anàlisi i recerca per entendre i interpretar correctament la significació d’una obra d’art, sempre en relació amb les seves fonts literàries o textuals.
-
Distingir entre iconologia i iconografia i diferenciar aquestes dues postures metodològiques en l’estudi de la història de l’art.
-
Adquirir una sèrie de coneixements bàsics i familiaritzar-se amb un sistema o mètode d’interpretació, és a dir, el mètode iconològic, per efectuar una lectura o interpretació de l’obra d’art dins de les seves coordenades correctes de temps i espai.
1.El llenguatge de les imatges
«Malgrat que la idea que l’art és un llenguatge universal està molt estesa, és completament falsa, ja que en realitat es tracta d’un llenguatge particular amb normes i codis d’interpretació específics» (vegeu Furió, Vicenç (2000). Sociología del arte (pàg. 79). Madrid (reed.)).
1.1.Llengua, sistema, signe
-
Un valor de representació: la imatge representa coses concretes; la imatge aporta informació (visual) sobre el món.
-
Un valor de símbol: la imatge simbòlica és la que representa coses abstractes. La noció de símbol, molt carregada al seu torn històricament, és la manera d’«exterioritzar» un pensament o idea, així com el signe o mitjà d’expressió al qual s’atribueix un significat convencional –compartit i socialment acceptat– i a la gènesi del qual es troba la semblança, real o imaginada, amb el significat.
-
Un valor de signe: una imatge serveix com a signe quan representa un contingut els caràcters del qual no reflecteix visualment.
1.2.Llenguatge, cultura, símbol
«El veritable naixement del Purgatori es produeix durant una mutació de la mentalitat i de la sensibilitat en el pas del segle xii al segle xiii, especialment durant una modificació profunda de la geografia del Més Enllà i de les relacions entre la societat dels vius i la societat dels morts» (Le Goff, Jacques (1981). El nacimiento del purgatorio (pàg. 51 i següents). Madrid: Taurus).
«Del lloc del purgatori no es troba a l’Escriptura res expressament determinat, ni es poden adduir raons eficaces per a això. Tanmateix, probablement i el més concorde amb les dites dels sants […] és que el lloc del purgatori […] és un lloc inferior, unit a l’infern, de tal manera que el mateix foc que turmenta els condemnats a l’infern purifica els justos al purgatori […]». (d’Aquino, Tomàs (1956). Suma Teológica (tom VIII, vol. XVI, pàg. 645-646). Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos).
1.3.Llenguatge, estil, mode
«L’art és un dels mitjans de comunicació. Evidentment, estableix una connexió entre l’emissor i el receptor […]. Ens autoritza això a definir l’art com un llenguatge organitzat d’una manera particular?» (Lotman, Yuri M. (1970). Estructura del texto artístico (pàg. 17). Madrid: Istmo, 1982).
«[…] l’estil és, sobretot, un sistema de formes amb una qualitat i expressió significatives per mitjà del qual es fa visible la personalitat de l’artista i el punt de vista general d’un grup [generacions, escoles (21) ].»
2.La ciència de les imatges
2.1.Iconografia
«Quan Jesús va néixer a Betlem de Judea en dies del rei Herodes, van venir de l’orient a Jerusalem uns mags i van dir: “On és el rei dels jueus, que ha nascut? Perquè el seu estel hem vist a l’orient, i venim a adorar-lo”» (Mt 2, 1-2).
«I en entrar a la casa, van veure el nen amb la seva mare, Maria, i prostrant-se, el van adorar; i obrint els seus tresors, li van oferir regals: or, encens i mirra» (Mt 2, 11).
«Aviat em vaig adonar, no pas sense sorpresa, que al segle xvii, igual que a l’Edat Mitjana, les escenes religioses obeïen a lleis. Creia, per exemple, que trobaria tantes representacions de la Nativitat com artistes hi havia, però vaig descobrir, amb algunes variables de detall, un tema immutable» (Mâle, Émile (1932). El arte religioso de la contrarreforma: estudios sobre la iconografía del final del siglo xvi y de los siglos xvii y xviii (pàg. 11). Madrid: Encuentro, 2001).
-
Descripció.
-
Identificació.
-
Classificació.
-
Origen.
-
Evolució.
2.2.Iconologia
«Dona vestida de verd, amb pinzell i cisell a la seva dreta, mentre subjecta amb l’esquerra un pal, clavat a terra, que sosté una planta tendra i jove» (Ripa, Cesare (2002). Iconología (pàg. 116). Madrid: Akal).
3.El mètode iconològic
3.1.Els tres nivells de significació de Panofsky
-
Descripció preiconogràfica. És el reconeixement de l’obra en el seu sentit més elemental, en el seu «contingut temàtic natural o primari», en què desxifrem «el que veiem». Consisteix en una descripció basada en l’experiència pràctica o sensible, és a dir, en la percepció de les formes, que representen objectes i/o accions. Tanmateix, per a una lectura correcta no n’hi ha prou amb la simple experiència pràctica, sinó que cal recórrer a la «història dels estils», és a dir del coneixement dels diferents repertoris artístics, sota coordenades concretes de cultura, temps i lloc.
-
Anàlisi iconogràfica. S’ocupa del «significat secundari o convencional», és a dir, el món dels temes o assumptes, que es manifesta en imatges, històries i al·legories. El bagatge necessari per a aquest nivell interpretatiu és el coneixement o la familiaritat amb els tipus iconogràfics (personificacions, símbols, al·legories, etc.), els temes i la seva relació amb les fonts literàries.
-
Interpretació iconològica o iconografia en sentit profund. S’ocupa del «significat intrínsec o contingut» de l’obra d’art, en tant que portadora de «valors simbòlics». Interpretem tots els elements com a manifestacions del significat «inconscient» que s’amaga darrere de la intenció de l’artista. L’obra d’art es converteix, així, en document històric, símptoma cultural i forma simbòlica. L’objectiu de la interpretació és ara desentranyar «els supòsits que revelen l’actitud bàsica d’una nació, un període, una classe, una creença religiosa o filosòfica –qualificats inconscientment per una personalitat i condensats en una obra (38) ».
3.2.Objectius i límits
3.3.Els principis de control de Gombrich
-
La primacia dels gèneres. Per a Gombrich, la història de l’art es construeix des de la tradició. No es tracta només de tradicions d’imatges; hi ha una tradició en la pintura, en els tipus iconogràfics o en els gèneres. De fet, en l’art de l’Edat Moderna hi havia gèneres establerts –el retaule, les estàtues commemoratives, etc.– i uns continguts temàtics associats –mitologia, llegendes, història sagrada, etc.–. Aquesta relació de dependència ajuda a identificar correctament temes i motius i a excloure, així, errors d’interpretació.
-
La teoria del decòrum. El concepte de decòrum es pot referir a l’àmbit moral, en el sentit del «moralment apropiat», o al literari i artístic com a adequació de les accions, paraules, etc., a la caracterització dels personatges. Al dictat dels clàssics, al Renaixement el concepte de «decòrum» partia de la idea de Mode, d’acord amb com es modifica un estil en funció del contingut que es vol representar o expressar, tal com hem vist. El decòrum queda així configurat per a la teoria literària i artística com el principi determinant de la caracterització dels personatges, en relació amb l’edat, la consideració social, etc.
-
La fal·làcia del diccionari. Presa aïlladament i fora del seu context original, cap imatge pot ser interpretada correctament. Aquest és el perill que tenen els tractats d’emblemes, personificacions, etc., o textos medievals i renaixentistes dedicats a la interpretació de símbols, de vegades redactats en forma de diccionari. Erròniament poden fer l’efecte que aquests símbols constitueixen una espècie de codi amb una correspondència biunívoca entre signe i significat, amb independència del context en què estan inserits. Així doncs, fora del seu marc, una imatge de santa Catalina, amb la seva roda dentada, pot ser interpretada erròniament com una personificació de la Fortuna, acompanyada de la roda del Destí, atès que comparteixen un atribut semblant. Amb independència del seu context, una figura d’un jove muntant un cavall i matant el drac pot ser interpretada en clau religiosa i cristiana o profana, ja sigui com sant Jordi donant mort al drac o com Perseu o Bel·lerofont lluitant contra la bèstia; entre altres interpretacions aberrants.