Educació per a la salut i educació nutricional

  • Margarita Serra Alias

    Doctorat en Salut Pública per la Universitat de Las Palmas. Llicenciada en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona. Postgrau de Dietètica i nutrició a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i màster en Nutrició per la Universitat de les Illes Balears (UIB). Membre de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària (SENC).
    Professora de la diplomatura de Nutrició Humana i Dietètica a la Universitat Ramon Llull. És, a més, autora de nombrosos materials i tallers d'educació nutricional i prevenció de trastorns del comportament alimentari, per a la Diputació de Barcelona o per al Ministeri de Sanitat i Consum, entre d'altres.

PID_00185201
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca

1.Concepte de salut i els seus determinants. Educació per a la salut

Mantenir un bon estat de salut de la població és l'objectiu principal de les polítiques sanitàries i per a això és indispensable planificar estratègies que permetin incrementar el control del medi ambient i l'educació sanitària. Definir, per tant, què és la salut i quins objectius s'han de plantejar i prioritzar, en funció de les característiques intrínseques de cada país, són aspectes indispensables per a assolir aquesta meta: salut per a tothom.

1.1.Definicions de salut

L'estat de complet benestar físic, mental i social i no solament l'absència d'afeccions o malalties. (OMS, 1948)
Un estat de benestar físic, mental i social, amb capacitat de funcionament i no únicament l'absència d'afeccions o malalties. (Milton Terris, 1987)
Concepte ecològic
L'estat d'adaptació al mitjà i la capacitat de funcionar en les millors condicions en aquest mitjà. (René Dubos)
El logro del más alto nivel de bienestar físico, mental y social y de capacidad de funcionamiento que permiten los factores sociales en los que viven inmersos el individuo y la colectividad. (Luís Salleras)
La capacidad social para gozar de la vida, para tener placer de vivir, para tener calidad de vida. (Enrique Nájera, 1991)
Actitud gojosa davant la vida i una acceptació alegre de les responsabilitats que la vida fa recaure sobre l'individu. (Sigerist, 1941)
Forma gojosa de viure autònoma, solidària i alegre. (Gol, 1976)
1.1.1.Concepte de dinamisme de salut
La salut i la malaltia poden presentar diferents graus o nivells.
Continu de salut i malaltia. (Milton Terris, 1987)
La salut i la malaltia formen un continu els extrems del qual són l'òptim de salut, d'una banda, i la mort, de l'altra. Les línies de punts que assenyalen la zona neutra signifiquen que la separació de la salut i la malaltia mai no és absoluta, ja que de vegades no és possible distingir la normal de la patològica.
Continu salut-malaltia
Continu salut-malaltia de Salleras (1985) a partir d'una figura de M. Terris (1980). La revolución epidemiológica y la medicina social. Mèxic: Siglo XXI.

1.2.L'educació per a la salut

L'educació per a la salut
L'educació per a la salut és tota aquella combinació d'experiències d'aprenentatge planificada, destinada a facilitar els canvis voluntaris de comportaments saludables.
(Lawrence W. Green)
En aquesta definició de Green ens adonem de la gran importància que té la variabilitat i combinació dels mètodes educatius. Es tracta de "domesticar" un comportament i experimentar situacions d'aprenentatge noves.
La reforma educativa va considerar l'educació per a la salut un dels aspectes innovadors que tenia molta importància com a àrea de treball pedagògic en l'educació.
D'altra banda, el fet que la definició de salut passés a ser un concepte positiu ens ha portat al fet que les accions es dirigeixin a fomentar estils de vida sans, enfront de l'enfocament preventiu que prevalia abans. Això queda ben il·lustrat amb el canvi de denominació: l'educació sanitària ha passat a ser l'actual educació per a la salut.
L'educació per a la salut, que té com a objectiu millorar la salut de les persones, es pot considerar des de dues perspectives: preventiva i de promoció de la salut. La perspectiva preventiva capacita per evitar problemes de salut mitjançant el propi control de les situacions de risc. La perspectiva de promoció de la salut capacita per poder adoptar formes de vida saludables.
Segons el Programa d'educació per a la salut de la Generalitat de Catalunya, l'educació per a la salut és un procés de formació, de responsabilització de l'individu, perquè adquireixi els coneixements, les actituds i els hàbits bàsics per a la defensa i la promoció de la salut individual i col·lectiva. Es tracta, per tant, de responsabilitzar la persona i de preparar-la perquè adopti un estil de vida tan sa com sigui possible i unes conductes positives de salut.
(Adaptat d'Orientacions i Programes. Educació per a la Salut a l'Escola, 1984).
1.2.1.Consideracions metodològiques
Moltes vegades veiem que el problema del manteniment d'una bona salut depèn totalment del coneixement dels factors que incideixen en la gènesi de les malalties. Des d'aquesta perspectiva, els problemes de salut es resoldrien, sense més, amb una difusió més extensa dels coneixements biosanitaris.
Si bé és cert que del desconeixement o, pitjor encara, la superstició i els tòpics, no es desprenen en general hàbits de vida saludables, també és igualment cert que amb molts coneixements profunds es mantenen conductes d'altíssim risc per a la salut, tant en certes ocasions puntuals com en forma de pautes habituals de conducta. Això es palesa especialment en molts joves que, fins i tot tenint una bona informació sobre els efectes del tabac, l'alcohol o altres drogues, consumeixen aquestes substàncies esporàdicament o habitualment; o que, coneixent els riscos del sexe sense protecció, el practiquen sense aquesta protecció.
Educació per a la salut a l'escola
En http://xtec.cat/~imarias/ podeu trobar un bon treball educatiu en pro de la salut, que incideix sobre les pautes de conducta, creant estils de vida, cosa que coadjuva al fet que l'alumnat prengui consciència de què són els estils de vida i quina és la seva incidència en la salut a mitjà i llarg termini. Per a això, és imprescindible, també, bandejar el concepte de salut entesa com a no-malaltia, i passar a comprendre la salut com un estat dinàmic complex de benestar físic, mental i social, que no consisteix únicament en l'absència de malaltia.
A http://xtec.cat/~imarias/proyesti.htm podeu trobar un projecte curricular que correspon als continguts desenvolupats en el manual per a segon cicle d'ESO, Diversos autors (1998). Saber vivir (Estilos de vida y salud). Barcelona: Ed. Octaedro. Aquest projecte podria ser assumit com a crèdit variable o com a continguts per desglossar per a fer-se efectius com a eixos transversals en qualsevol projecte de centre escolar. Les àrees temàtiques que aquí proposem no esgoten tot l'ampli ventall de possibilitats que es donen en educació per a la salut, però creiem que són les que tenen més interès per a les necessitats i els riscos de l'alumnat de segon cicle d'ESO (14-16 anys).
L'orientació que li donem és sempre interdisciplinària, sense plegar-nos a un biologisme reduccionista i educativament inoperant. S'advoca per un tarannà obert i dialogant, ja que, en aquests temes, la invectiva magistral o el discurs paternalista solen ser contraproduents, ja que promouen el que es pretén combatre.
1.2.2.Determinants de la salut
Per a analitzar els determinants i condicionants de la salut, és necessari analitzar els problemes de salut prevalents i els seus factors causals. Als països occidentals industrialitzats, les principals causes de mort són degudes a les malalties cròniques i als accidents.
Segons Lalonde, el nivell de salut d'una comunitat és determinat per quatre variables:

  • la biologia humana,

  • el medi ambient,

  • l'estil de vida,

  • el sistema d'assistència sanitària.

Variables del nivell de salut
Adaptació de M. Lalonde (1974). "A new Perspective on the Health of Canadians"; Dever (1976). "An Epidemiological Model for Health Policy Analysis".
En la figura següent es mostren les principals causes de mort a Espanya.
Causes de mort a Espanya (2002)
Causes de mort a Espanya (2002)
1.2.3.Ciències implicades en educació per a la salut
Taula 1. Les bases teòriques de l'educació per a la salut (Alain Rochon, 1992)
Preguntes
Sectors d'activitat
Sectors d'activitat específics
Quines són les conductes que milloren la salut?
Ciències de la salut

  • Promoció de la salut.

  • Prevenció dels problemes de la salut.

  • Tractament dels problemes.
Com es produeix l'adaptació d'una conducta?
Ciències del comportament.

  • Psicologia.

  • Sociologia.

  • Antropologia.
Com es pot facilitar l'aprenentatge?
Ciències de l'educació.

  • Pedagogia.

  • Andragogia.
Com es comuniquen les persones?
Ciències de la comunicació.

  • Comunicació.
Les ciències del comportament ens ajuden a buscar el perquè de les conductes.

  • Psicologia: comportament individual.

  • Sociologia: comportament en grup de les persones.

  • Antropologia: forma de vida, cultura dels individus.

Les ciències de l'educació ens ajuden a saber com es pot facilitar l'aprenentatge.
La pedagogia ens dóna les bases teòriques que ens permeten comprendre l'aprenentatge i familiaritzar-nos amb diferents mètodes educatius. En definitiva, ens ajuda a facilitar l'aprenentatge de les conductes.
Les ciències de la comunicació ens ajuden a conèixer quin ha de ser el missatge, com s'ha de donar i com arribarà. És important saber comunicar!
1.2.4.Rol de l'educació per a la salut
L'objecte de l'educació per a la salut és millorar la salut. Hi ha tres sectors de la salut que la pretenen millorar:

  • Promoció de la salut (més control sobre els determinants de salut, forma de vida i entorn saludable).

  • Prevenció dels problemes de la salut (parar les causes dels problemes de salut).

  • Tractament dels problemes de salut (recuperar la salut).

Es tracta, per tant, de facilitar l'aprenentatge de les conductes dels responsables, dels tècnics i de la població.
1.2.5.Determinants de la conducta
Els factors que determinen la conducta són els patrons que han tingut influència en el seu desenvolupament i la seva personalitat, i poden ser factors personals o ambientals.
Els factors personals són els que permeten saber i voler:

  • Fisiològics: constitució, herència.

  • Físics: habilitats psicomotores (capacitat de manipular, córrer).

  • Psicològics: desitjos, coneixements, actituds, tipus de personalitat, habilitats cognitives, percepcions.

  • Sociodemogràfics: sexe, edat, raça, nivell d'escolaritat.

  • D'altres: renda, cultura, religió, etc.

Els factors ambientals són els que poden modificar una conducta i que són externs a l'individu. Es tracta de factors que permeten iniciar el comportament una vegada que s'ha decidit dur-lo a terme, o bé ens permeten continuar fent-lo o modificar-lo:

  • Relacions interpersonals: família, parella, pares, amics, perruquers, companys de feina, botiguers.

  • Serveis i recursos: accessibles (temps, transports, preus). Disponibilitat, quantitat, qualitat.

  • Lloc de treball, d'oci i de residència: entorn social i físic, tipus de ciutat, barri, clima, economia, cultura, publicitat, polítiques governamentals, país.

D'altra banda, les fases d'aprenentatge de la conducta són les que tot individu experimenta quan inicia una conducta nova:

  • Estar al corrent de les coses.

  • Estar interessat a saber més coses.

  • Sentir la necessitat de prendre una decisió.

  • Prendre una decisió.

  • Assajar el comportament.

  • Adoptar el comportament.

  • Adaptar la conducta.

  • Interioritzar el comportament.

Aquestes fases d'aprenentatge ens seran molt útils quan estudiem les estratègies per a corregir els trastorns de les conductes alimentàries (tema 3).

1.3.Nutrició comunitària

La nutrició és un element molt important en el manteniment de la salut i en el tractament de la malaltia, fins i tot s'atribueixen a la dieta propietats relacionades amb la longevitat i la bellesa.
Els nous coneixements, afegits als de la història de la nutrició, aplicats de manera col·lectiva per mitjà de programes de prevenció i promoció de la salut en una àrea geogràfica determinada, han donat lloc al nou concepte funcional de nutrició comunitària.
La nutrició comunitària té com a objecte millorar l'estat nutricional i de salut dels individus i grups de població d'una comunitat.
Les polítiques alimentàries i nutricionals són el conjunt de mesures adoptades per les autoritats amb responsabilitats en aquest camp amb la finalitat d'abordar un problema determinat.
Segons Aranceta, les funcions de la nutrició comunitària es resumeixen a:
1) Identificar i avaluar problemes nutricionals que hi podria haver en diferents grups socioeconòmics, ocupacionals, d'edat, sexe, ètnia i d'altres situats en la comunitat.
2) Assessorar en el plantejament d'objectius nutricionals que cal tenir en compte en el desenvolupament de polítiques generals de salut.
3) Coordinar un grup interdisciplinari que tingui la responsabilitat de planificar polítiques alimentàries i nutricionals en els àmbits regional o nacional.
4) Dissenyar, organitzar, engegar i avaluar programes formatius en nutrició per al personal sanitari, els professionals educatius, els professionals de la restauració col·lectiva, el personal vinculat als serveis relacionats amb el benestar social i a d'altres, que, per la seva tasca, puguin contribuir en l'aplicació d'activitats vinculades amb la nutrició comunitària.
5) Dissenyar, organitzar, engegar i avaluar programes d'educació nutricional orientats cap al mitjà escolar, els col·lectius de risc o la població general.
6) Elaborar material educatiu i de suport a les activitats preventives i de promoció de la salut, relacionades amb la nutrició.
7) Estimular i participar en les iniciatives dutes a terme pels mitjans de comunicació social en temes de dieta i salut.
8) Assessorar i consensuar modificacions en els processos d'elaboració de la indústria alimentària que puguin ajudar a aconseguir el perfil marcat en els objectius i guies nutricionals vigents en cada període.
9) Assessorar i consensuar modificacions en la composició del menú i manera de preparació de les aportacions dietètiques amb els responsables d'empreses de restauració col·lectiva, restaurants, menjadors socials, menjadors escolars, menjadors d'empresa i cuina hospitalària.
10) Facilitar un servei d'informació i documentació en temes relacionats amb la salut, alimentació i nutrició, dirigit a professionals sanitaris i altres grups de treball de la comunitat.
11) Afavorir la comunicació i la coordinació d'actuacions amb altres tècnics o grups de treball locals i regionals per a la posada en marxa de diferents activitats de nutrició comunitària.
12) Supervisar treballs duts a terme en altres institucions i departaments que així ho sol·licitin i assessorar-ne.
13) Avaluar la competència professional en temes relacionats amb la nutrició i salut pública per tal d'identificar sectorialment necessitats de formació.
14) Informar la universitat i altres institucions acadèmiques dels problemes nutricionals detectats en el mitjà, i també de les necessitats de formació que permetin el treball eficaç en el camp de la nutrició comunitària.
15) Discrecionalment, es poden preveure funcions assistencials o de suport clínic individualment o en subgrups d'afectats per algun quadre patològic comú.
1.3.1.Elements bàsics de la nutrició comunitària

  • Grups de població

    • La població

    • Nens i adolescents

    • Persones grans

    • Persones amb discapacitats

    • Grups de risc

    • Grups de persones amb necessitats especials

    • Àmbits: guarderies, escoles, residències de la tercera edat, centres de treball, associacions.

  • Polítiques alimentàries i nutricionals. Conjunt de mesures adoptades per les autoritats amb responsabilitats dins del camp de la salut alimentària posades en pràctica per tal d'abordar determinats problemes.

    • Governs: CE, estatal, comunitat autònoma, local.

    • Confeccionen lleis i normatives, i afavoreixen el finançament de programes.

  • Programes d'intervenció. Són els instruments que utilitzen els professionals de la nutrició comunitària per a millorar l'estat nutricional dels col·lectius que treballen en aquest àmbit.

    L'eina fonamental és l'educació nutricional.

    És important reconèixer les característiques de la comunitat on es treballa, com està organitzada, els serveis disponibles i les característiques socioculturals.

    Conèixer aspectes de planificació i gestió sanitària, tècniques de promoció de la salut, diferents metodologies per a aplicar als grups diana, saber avaluar els hàbits i el programa.

1) Objectius generals d'un programa de nutrició comunitària
Accions que permetin aconseguir gradualment una adequació del model nutricional.
Tres factors el condicionen:

  • Acceptació cultural: preferències, simbolisme, tradicions, màrqueting, religió, etc.

  • Recursos alimentaris viables: poder comprar i voler comprar (aspectes psicològics i econòmics).

  • Disponibilitat alimentària: oferta alimentària.

2) La cadena alimentària
S'han de conèixer tots els processos que poden afectar la qualitat nutricional i organolèptica dels aliments des de l'origen fins al seu consum. Ens interessen els aspectes qualitatius i quantitatius, la composició nutricional i el seu impacte en la salut.
La cadena alimentària
3) Estratègies d'intervenció en nutrició comunitària
Estratègies d'intervenció en les polítiques alimentàries:

  • Millorar la quantitat i la qualitat dels aliments nutrients disponibles: polítiques agràries, indústria alimentària, polítiques de mercat (subvencions), investigacions.

  • Restauració col·lectiva: càtering, menjadors escolars, institucions.

  • Accessibilitat i distribució dels aliments: polítiques de preus, màrqueting, comercialització i transport. Programes socials.

  • Control de la qualitat alimentària: reglamentació del referent de qualitat, higiene i seguretat alimentària, biotecnologia, aliments funcionals, investigació.

  • Informació al consumidor: formació dels professionals, educació nutricional, etiquetatge i publicitat alimentària.

4) Sistemes que donen suport a la nutrició comunitària
A continuació, presentem els diferents sistemes que donen suport a la nutrició comunitària:

  • Sistema polític.

  • Sistema administratiu.

  • Sistema de vigilància nutricional (serveis d'higiene alimentària, inspecció sanitària i control de qualitat).

  • Infraestructura general de transport i comerç d'aliments.

  • Sistema legal.

  • Sistema sanitari.

  • Sistema educatiu.

5) Elements que integren la nutrició comunitària

  • Vigilància de la cadena alimentària:

    • Disponibilitat.

    • Higiene i qualitat.

    • Tecnologia i procés.

    • Menjadors col·lectius.

  • Restauració col·lectiva: menjadors escolars, geriatria, ajuda domiciliària, menjadors laborals, altres col·lectius.

  • Nutrició clínica i dietètica:

    • Atenció primària.

    • Mitjà hospitalari.

  • Mitjans de comunicació.

  • Política nutricional:

    • Ingestes recomanades.

    • Guies dietètiques.

    • Política alimentària.

  • Epidemiologia: consum alimentari, avaluació de l'estat nutricional, preferències alimentàries, coneixements, antropologia nutricional.

  • Educació nutricional: mitjà escolar, població general, col·lectius vulnerables, agents de salut.

  • Indústria alimentària: informació nutricional, oficina d'informació al consumidor, etiquetatge.

1.4.Educació nutricional

L'educació nutricional és el conjunt d'experiències d'aprenentatge dissenyades per a facilitar l'adopció voluntària de conductes alimentàries i altres aspectes relacionats amb la nutrició, que condueixin a la salut i al benestar.
L'activitat física està íntimament relacionada amb l'educació alimentària.
1.4.1.Diferents professions involucrades en educació nutricional
L'equip de treball estarà format de manera permanent o en qualitat d'assessors tècnics pels professionals següents:

  • Treballadors socials. De gran importància en els projectes relacionats amb col·lectius marginals i en projectes de desigualtat social. Aquests professionals hauran d'estar involucrats en tots els programes dirigits a gent gran, discapacitats i subgrups d'integració social.

  • Sociòleg. És imprescindible la seva participació per a l'explicació dels fenòmens socials i la millor comprensió sociològica dels fenòmens relacionats amb la ingesta d'aliments i la salut.

  • Psicòleg. La conducta alimentària és també reflex de l'esfera afectiva i expressió de la personalitat individual i col·lectiva. Alguns trastorns de la conducta alimentària expressen alteracions emocionals i de la personalitat.

  • Metge. El metge nutricionista serà responsable de la coordinació del grup de treball. Altres metges prestaran el seu suport i col·laboració cap a l'equip i seran els qui facin l'exploració clínica i la valoració de signes físics durant el treball de camp, per a la recollida d'informació sobre la valoració de l'estat nutricional de la població, en col·laboració amb altres professionals sanitaris.

  • Farmacèutic. Els farmacèutics, especialment els farmacèutics de l'alimentació, prestaran el seu suport complementari i col·laboració en el desenvolupament i implementació de les estratègies d'intervenció.

  • Personal d'infermeria. Els DUE/ATS complementaran l'equip sanitari de suport, juntament amb els metges i diplomats en Nutrició, col·laborant en les etapes de recollida de dades i valoració de l'estat nutricional de la població, i també en la implementació de les estratègies d'intervenció.

  • Estadístic. La informació recopilada s'ha d'analitzar estadísticament i s'ha de sintetitzar d'una manera adequada perquè pugui satisfer la finalitat volguda. En aquesta tasca és imprescindible la col·laboració de professionals amb formació teòrica i pràctica en el camp de l'estadística i de l'epidemiologia.

  • Agrònoms. És molt important conèixer l'impacte que els processos productius lligats a l'agricultura poguessin tenir sobre la qualitat nutricional, organolèptica i seguretat dels aliments.

  • Diplomats en Dietètica i Nutrició. Són personal clau en el treball de camp i en el disseny, control i implementació de protocols dietètics i programes d'educació nutricional. També tenen el seu espai de col·laboració els tècnics superiors en dietètica i nutrició, tant en l'àrea clínica com en l'àmbit de la salut pública.

  • Veterinaris. Els veterinaris tindran un paper destacat en les tasques d'higiene i seguretat alimentària i en el control de qualitat de productes i serveis.

  • Personal administratiu. Tenint en compte que aquestes activitats tenen una gran projecció externa i tracte directe amb el públic, és summament important la capacitació tècnica i de relació humana per part d'aquests col·laboradors. En tot moment han de projectar una imatge amable, de servei i de gran nivell tècnic en els contactes amb la comunitat.

2.La conducta alimentària. Teories i models conceptuals de modificació de conductes i intervenció

La finalitat de l'educació per a la salut és aconseguir canvis de conducta que siguin saludables.
Aquests canvis es deuen a la possibilitat d'aprendre quins són els determinants del comportament en l'àmbit cognitiu (coneixements i informació, habilitats cognitives), afectiu (valors i actituds) i psicomotor (habilitats psicomotores).
Hi ha diferents models i teories del comportament que ens ajudaran a elaborar els projectes d'educació nutricional.
Salleras (1985) recull, en un article de revisió, fins a vint-i-cinc models teòrics diferents, procedents de camps com la medicina, ciències de la comunicació, la sociologia, etc., però és la psicologia social la disciplina que aporta més informació sobre les bases científiques de la modificació dels comportaments de salut.
A continuació, explicarem breument en què consisteixen algun d'aquests models i teories que ens poden servir en el moment d'elaborar un programa educatiu. Finalment, explicarem el model d'aprenentatge del comportament que s'inspira en moltes d'aquestes teories.

2.1.Etapa del canvi (stages of change model)

Aquest model va ser descrit el 1986 per Prochaska i Di Climente, inicialment per a comprendre els processos implicats en el fet d'abandonar el consum de tabac. El model teòric parteix de tres premisses:
1) El canvi de conductes passa per una sèrie d'etapes.
2) Hi ha una sèrie d'etapes i processos de canvi que són comuns per a diferents conductes relacionades amb la salut.
3) És més efectiu dissenyar una estratègia adaptada a l'etapa del procés de canvi en el qual es troba en aquest moment el col·lectiu de persones amb què es treballa, que dissenyar una estratègia si no es té en compte aquest factor.
Aquest model identifica cinc etapes diferents per les quals passa la població en un procés de canvi de conductes, encara que la successió d'una etapa a una altra no sempre és lineal i sovint hi ha persones que no segueixen la trajectòria iniciada.
Les etapes són:

  • Precontemplació: la persona no és conscient o no té cap interès a modificar la seva conducta.

  • Contemplació: la persona pensa sobre la possibilitat de modificar alguns hàbits, a curt o a mitjà termini, generalment en uns sis mesos.

  • Preparació: la persona decideix activament canviar i planificar els canvis que vol fer el proper mes i fins i tot pot ser que hagi intentat algunes modificacions.

  • Acció: la persona està intentant introduir els canvis volguts i fa menys de sis mesos que ho intenta.

  • Manteniment: la persona manté els canvis introduïts en la seva conducta durant sis mesos o més.

2.2.Model en creences en salut (health belief model)

Aquest model té tres components principals.
1) El primer és la percepció que hi ha un risc per a la salut, que té dues dimensions:

  • D'una banda, es percep que es pot tenir un factor de risc o patir una malaltia que té conseqüències negatives per a un mateix.

  • D'altra banda, s'espera que algunes conductes puguin tenir conseqüències; per exemple, que un subjecte percebi que introduint en l'alimentació aliments pobres en greix facilita nivells de colesterol més baixos i una qualitat de vida més alta.

2) El segon és el fet de reconèixer que no és fàcil adoptar els canvis proposats, ja que hi ha moltes dificultats i barreres.
3) Finalment, el tercer component és l'eficàcia personal, o sigui que un és capaç de presentar la conducta volguda per a aconseguir els resultats esperats.

2.3.Model ecològic de Bronfenbrenner (1987)

El model ecològic considera l'individu en relació amb el seu ambient físic ja sigui a escala individual, organitzacional i comunal. Té les seves arrels en la salut pública i en la psicologia. Proposa que les diverses dimensions d'influència com ambients socials i culturals i ambients físics poden influir en les conductes saludables. La interacció a través d'aquestes dimensions s'adopta per a predir les conductes, i és en aquesta interacció on actua el model.
Aquest model té com a propòsit aconseguir una influència en la conducta i una comprensió de la promoció en salut. Això apropant-se al treball en les actituds i/o habilitats dels individus, hàbits, etc. Aquests proporcionen un mecanisme de connexió entre la promoció en salut i la protecció sanitària, accentuant un marc compartit d'acció per al canvi de conductes i ambients.
Bronfenbrenner proposa una perspectiva ecològica del desenvolupament de la conducta humana (figura següent).
Aquesta perspectiva concep l'ambient ecològic com un conjunt d'estructures seriades i estructurades en diferents nivells, en què cadascun d'aquests nivells conté l'altre. Bronfenbrenner denomina aquests nivells: microsistema, mesosistema, exosistema i macrosistema.
El microsistema constitueix el nivell més immediat en el qual es desenvolupa l'individu (usualment, la família); el mesosistema comprèn les interrelacions de dos o més entorns, en els quals la persona en desenvolupament participa activament; l'exosistema l'integren contextos més amplis que no inclouen la persona com a subjecte actiu; finalment, el macrosistema el configuren la cultura i la subcultura en què es desenvolupa la persona i tots els individus de la seva societat.
Explicació ecològica de Bronfenfrenner
Explicació ecològica de Bronfenfrenner

2.4.SCT (formulació cognitiva de la teoria de l'aprenentatge social de Bandura) Teoria cognitiva social

Explica la conducta humana per mitjà d'un model que inclou tres vies d'interacció dinàmica, contínua i recíproca, entre factors personals, influències ambientals i comportaments. En l'entorn inclou tant el mitjà social (família, amics, coetanis com el mitjà físic, lloc de treball, mitjà escolar, etc.).
Aprèn noves conductes a més de la pròpia experiència, observant accions i resultats d'aquestes altres persones.
Conceptes bàsics: autocontrol, reforç i confiança personal.
Un mateix individu pot ser agent de canvi i al mateix temps està modificant la conducta.
Segons Bandura, hi ha una sèrie de processos que controlen l'aprenentatge: observació, atenció, retenció, reproducció i motivació.
L'educació es basa en les relacions interpersonals establertes per l'alumnat entre ells i amb l'educador, sense oblidar les relacions amb la resta de la comunitat educativa i les d'aquesta amb un marc contextual més ampli, que abraçaria la família i el barri.
El seu plantejament explica que s'aprèn no sols el que es fa, sinó també "observant les conductes d'altres persones i les conseqüències d'aquestes conductes". Això és possible perquè disposem de la capacitat per a poder representar mentalment el que percebem".

2.5.La teoria d'adquisició de Rogers

Estudia el procés de decisió en l'adopció dels canvis.
És l'esquelet de base per al model de l'aprenentatge del comportament.
Consta de cinc etapes:

  • Estar-ne informat (saber que existeix aquesta conducta).

  • Estar-hi interessat (actitud receptiva).

  • Prendre una decisió (assajar mentalment la conducta, pros i contres).

  • Assajar la conducta (intentar aplicar la nova conducta).

  • Adoptar la conducta.

2.6.Teoria de canvi de Kelman

Serveix com un model d'interiorització de noves conductes perquè es produeixi el canvi.
Podríem destacar:

  • El compliment: quan aquest canvi es fa sotmès a un control exterior (pares, parella, per la força, el càstig, el xantatge).

  • La identificació: quan es fa una conducta nova com a conseqüència d'un al·licient exterior.

  • La interiorització: quan es fa una conducta com a conseqüència d'una decisió personal en funció dels valors de la persona.

2.7.Model PRECEDE

Es tracta d'un dels models més coneguts i més estesos. Va ser desenvolupat pel professor Lawrence Green (Universitat de British Columbia) i Cols (1980). En l'actualitat es coneix com a model PRECEDE-PROCEED.
El model complet consta de nou fases que es poden resumir en quatre fases bàsiques:

  • Diagnòstic de la situació.

  • Programació de la intervenció educativa.

  • Implementació o execució de l'acció educativa.

  • Avaluació.

És un model que s'utilitza per a planificar accions educatives.
Una de les fases és el diagnòstic educacional: l'educador ha d'identificar els diferents factors que influiran en el comportament que es pretén adquirir o modificar:

  • Factors predisposants.

  • Factors facilitadors.

  • Factors de reforç o reforçadors.

1) Els factors predisposants
Són factors interns que antecedeixen la conducta. Constitueixen la principal força motivacional. Són els factors personals que condueixen una persona a intentar mostrar una conducta nova, modificar-la o suprimir-la, o tornar-la a tenir. Factors interns que representen una motivació per a actuar en una persona o en un grup. Així, doncs, són els coneixements, creences i certes variables socioeconòmiques, les actituds i el seu posicionament sobre les eines i conductes preventives. Quan es parla de creences, es refereix a les creences que es tenen sobre la conducta que cal modificar.
Es pot concloure que és molt important analitzar tots els factors predisposants de les persones sobre la conducta que cal modificar.
2) Els factors facilitadors
Són els factors personals i ambientals els que permeten la motivació perquè una persona faci una conducta nova, la que vol.
Però també cal incidir en l'entorn de fi de prevenir i/o modificar les seves accions que siguin contràries a aquesta conducta: l'existència i l'accessibilitat d'instruments que faciliten la realització de la conducta.
L'educador ha de ser "facilitador" i així la modificació de l'hàbit es pot produir.
3) Factors reforçadors
Són factors consecutius a la conducta. Es relacionen amb la percepció d'acceptació o rebuig. En destaquen: benefici, suport, reconeixement.

2.8.Model FACILE

Aquesta proposta es basa en un model d'aprenentatge de la conducta.
A partir d'aquest model, es proposa una guia que es basa en conceptes derivats de diferents teories, com el model PRECEDE, la teoria de l'adquisició d'innovacions de Rogers, la teoria de les necessitats de Maslow, el model d'aprenentatge de Gagné i la teoria de canvi de Kelman. A més, integra les aportacions de diferents disciplines per tal d'aconseguir un marc de treball aplicat (Rochon, 1991).
El model proposat per Rochon es basa en la idea que per a adoptar una nova conducta s'han de seguir una sèrie de passos:
1) Estar-ne informat i estar-hi interessat. L'individu ha de conèixer, primer, l'existència d'una conducta alternativa i, a més, estar interessat a aprendre alguna cosa sobre el tema.
2) Sentir la necessitat de prendre una decisió. Una vegada que coneix l'existència de la conducta nova, l'individu ha de sentir la necessitat de prendre una decisió personal sobre aquesta.
3) Prendre la decisió. En aquesta fase el subjecte recull informació i analitza els pros i els contres de la conducta nova i hi reflexiona fins a arribar a prendre una decisió. Aquesta decisió inclou el fet de provar la conducta nova, encara que la posició final pot ser mantenir la conducta anterior.
4) Provar la conducta nova.
5) Adoptar la conducta nova.
6) Interioritzar la conducta nova.
Partint del procés descrit, l'autor va elaborar una guia per facilitar l'execució d'un projecte d'educació per a la salut.
Aquesta guia comprèn sis fases consecutives i interrelacionades les inicials de les quals formen la paraula FACILE (1) :
F: formar l'escenari de la conducta principal. En aquesta fase l'objectiu consisteix bàsicament a analitzar la conducta que es pretén modificar basant-se en el model d'aprenentatge del comportament exposat prèviament.
A: anàlisi bibliogràfica. Consisteix en una revisió de la bibliografia centrada en la informació obtinguda en la fase anterior.
C: consultes personals. Comprèn totes les reunions, les entrevistes i els sondejos necessaris per a l'elaboració del projecte, inclosa la recol·lecció de dades sobre la població diana.
I: identificar allò que es farà. Es correspon amb l'elaboració del projecte. Partint d'un esborrany i tenint en compte tots els implicats, es defineix un marc de referència, es redacten els objectius, se seleccionen les activitats i s'elabora un pla de posada en marxa del projecte.
L: dur a terme el projecte. Implementació del projecte centrant-se en dos objectius: afavorir l'adhesió dels participants al projecte i facilitar la posada en marxa dels elements que el componen.
E: estimar per a millorar. Aconseguir els objectius del projecte i millorar-ne els components en funció d'avaluacions periòdiques.