Pedagogia social

  • Segundo Moyano Mangas

    Segundo Moyano Mangas

    Doctor en Pedagogia i Educador Social. Professor propi de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha desenvolupat la seva activitat professional principalment com a educador social en centres de protecció a la infància i l'adolescència. Supervisor i formador d'equips socioeducatius en diferents camps de l'educació social. Assessor internacional per a la creació dels estudis d'Educació Social a la República Argentina. Director del Laboratori d'Educació Social (LES) i membre del Grup de Recerca en Educació Social (GRES).

  • Juan Sáez Carreras

    Juan Sáez Carreras

    Llicenciat en Filosofia i doctor en Pedagogia per la Universitat de València. Catedràtic de Pedagogia Social a la Universitat de Múrcia i director de la col·lecció de llibres d'Educació Social a l'Editora Nau Llibres. És autor, entre moltes altres obres, de Pedagogía Social. La Educación Social como profesión (Alianza Editorial) i de La profesionalización de los educadores sociales (Dykinson). Té altres publicacions sobre les professions, en especial sobre la de l'educador social. Els seus interessos intel·lectuals són molt amplis i als ja esmentats cal sumar els seus treballs nacionals i internacionals sobre educació de persones grans, i també els seus textos sobre cinema i educació. Ha estat coordinador internacional i nacional del projecte Gerón i del programa Adapt, relacionats amb la formació de professionals implicats en l'educació de persones grans i amb la formació dels treballadors de les indústries conserveres, respectivament.

  • Jesús Vilar Martín

    Jesús Vilar Martín

    Mestre i pedagog. Ha estat educador social en centres de justícia juvenil. Professor de Pedagogia social a l'Escola Universitària de Treball Social i Educació Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. A la UOC és consultor de Pràcticum II i d'Intervenció psicopedagògica sobre problemes de desadaptació social. És cap de redacció de la revista Educación Social. Els temes sobre els quals treballa en l'actualitat són relació educativa i adolescència i ètica professional en l'educació social. Entre les últimes publicacions, es poden destacar: Ética e estética do quehacer socioeducativo municipal (2006); L'ús de l'educació moral en col·lectius vulnerables o en risc d'exclusió social (2005); Disseny de les intervencions socioeducatives (2003); El tractament dels conflictes ètics en la pràctica professional: aproximació a una ètica aplicada (2003); L'Educació Social: projectes, perspectives i camins (2003); Responsabilidad y compromiso ético de los formadores en pedagogía social y educación social (2003); Límites y posibilidades de la acción pedagógica en la educación social (2003).

PID_00193695
Primera edició: setembre 2012
© Segundo Moyano Mangas, Juan Sáez Carreras, Jesús Vilar Martín
Tots els drets reservats
© d'aquesta edició, FUOC, 2012
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Disseny: Manel Andreu
Realització editorial: Eureca Media, SL
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

La pedagogia social ha exercit un paper important en la reconceptualització de les pràctiques socioeducatives del final del segle XX i començament del segle XXI. Al llarg d'una trajectòria històrica (desigual, però al cap i a la fi constituïda i configurada amb bons fonaments teòrics) ha navegat per diferents oceans temàtics i ha ancorat el seu saber en diferents ports que li han permès construir-se com a saber i disciplina. Prova d'aquest itinerari –de construcció com a saber i com a disciplina– són alguns dels treballs monogràfics dedicats a investigar amb la finalitat de situar acadèmicament la pedagogia social. Únicament cal recordar –entre molts altres– el que ens proposava Mínguez (2005) en dir que "la pedagogia social, com a disciplina que s'imparteix a la Universitat, forma part de les matèries assignades al Departament de Teoria i Història de l'Educació.
Com tota disciplina, ha seguit un recorregut en el procés de configuració fins a establir les bases del que s'ha considerat com a específic dels seus continguts, tenint sempre com a objectiu central la competència social, que s'entén en principi com a exercici de contínua socialització i, actualment, com a educació de la ciutadania". Però justament aquesta adscripció de la pedagogia social a l'àrea acadèmica de la teoria i la història de l'educació fa que sigui una subàrea poc definida i allunyada de la consolidació que com a saber acadèmic en aquests moments mereixeria. El mateix Constancio Mínguez (2004) ens planteja el següent: "el fet de formar part d'una àrea en què la majoria dels professors que imparteixen continguts pertanyen a un dels denominadors, història de l'educació i teoria, no ha ajudat els professors responsables de la docència de les matèries pròpies de la pedagogia social a aclarir-se en el que és específic pròpiament". El somni que la pedagogia social es converteixi en una àrea específica de coneixement (com en la pràctica es construeix dia a dia) queda, d'aquesta manera, oberta als vents i a les reaccions del destí. Aquest text ha de servir per a ajudar a pensar sobre la seva posició i disposició futura.
Els autors del material didàctic que presentem provenen de la praxi de l'educació social, o hi tenen un contacte molt directe, i reflexionen des del seu treball com a formadors de professionals de l'educació social en diferents universitats (Universitat de Múrcia, Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya). La seva posició, alhora entre teoria i pràctica, serveix per a oferir una mirada crítica i reivindicativa a una pedagogia social que, al començament del segle XXI, necessita aclarir alguns punts importants de les seves pròpies definicions (o indefinicions) en una perspectiva de futur. Així, de manera general, compartim que, per ara, la pedagogia social és una disciplina acadèmica que té per objecte l'educació social. L'educació social és una praxi educativa que recull les tradicions procedents de l'educació d'adults, de l'educació especialitzada i de l'animació sociocultural, i que és duta a terme pels educadors socials. Afirmar això no és una posició banal ni retòrica; al contrari. Es tracta d'un punt de partida, d'un assentament epistemològic i crític, enfront de determinades confusions i posicions, que des d’algunes perspectives acadèmiques dilueixen la pedagogia social com a educació social i l'educació social com a pedagogia social.
La qüestió, doncs, és aclarir alguns elements que permetin fixar les línies de futur de la pedagogia social en el seu desenvolupament com a activitat acadèmica, però entenent que aquesta activitat només té sentit si està vinculada de manera efectiva als problemes de la realitat social i a les professions que directament incideixen en aquestes realitats. És a dir, la posició acadèmica de la pedagogia social l'entenem des d'una perspectiva d'anàlisi de la realitat i d'una aposta de construcció de coneixement que incideixi directament en la societat en què la pedagogia social s'ubica. En definitiva, l'esperit que ens mou en el nostre plantejament i que considerem que és de plena actualitat és el que ja va indicar Ortega respecte a la missió de la universitat: entendre que la pedagogia social no es pot desvincular de la vida social, que ha de donar respostes als problemes de la societat i que ha de contribuir a formar bons professionals.
Hem organitzat el material didàctic en tres mòduls que recullen una part dels grans temes rellevants en el debat que actualment es manté obert en el camp de la pedagogia social. El professor Juan Sáez aborda en el mòdul "Reorganització conceptual del camp de coneixement: cap a la reconstrucció de la pedagogia social" aquells aspectes relacionats amb la mateixa epistemologia de la pedagogia social i la seva definició real, en especial amb les seves relacions amb l'educació social. El professor Jesús Vilar reflexiona sobre com la pedagogia social ha d'aportar elements perquè l'educació social pugui desenvolupar la seva activitat de manera més efectiva i, al seu torn, com els reptes de l'educació social són un estímul per al desenvolupament de la pedagogia social. El professor Segundo Moyano incorpora la mirada de les pràctiques de l’educació social a la construcció d’una mirada actualitzada a la pedagogia social, sota la proposta, en paraules de Durkheim, de fer pedagogia, en aquest cas, social.
Som conscients que queden molts temes per abordar i que la pedagogia social no els pot donar l'esquena, sinó que els ha d'afrontar directament, ja que –tal com ens va anunciar Paul Natorp el 1899 a l'obra Sozialpädagogik. Theorie der Willenserziehung auf der Grundlage der Gemeinschaft– la "pedagogia social no és l'educació de l'individu aïllat, sinó la de l'home que viu en una comunitat, educació que la comunitat fa i que fa a la comunitat, perquè la seva finalitat no és només l'individu". El text que el lector té a les mans li ha de servir per a tornar a pensar la pedagogia, l'educació social de l'individu en la comunitat, en vista d'aquest món complex (definit com a societat de la informació, com a societat xarxa o societat de l'aprenentatge) que continua necessitant teories, models i professionals que investiguin, pensin i treballin per una comunitat que aculli obertament tots els seus ciutadans.

Objectius

Els objectius que heu d'assolir en finalitzar aquesta assignatura són els següents:

  1. Conèixer la finalitat de la pedagogia social i els reptes actuals de la disciplina.

  2. Identificar la pedagogia social com a camp de coneixement teòric.

  3. Identificar els problemes socials i educatius més importants que poden ser abordats des d'aquesta disciplina.

  4. Conèixer els reptes de futur de l'educació social.

  5. Identificar i analitzar els elements centrals de les pràctiques de l’educació social.

Continguts

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Caride, J. A. (2005). Las fronteras de la Pedagogía Social. Perspectivas científica e histórica. Barcelona: Gedisa.
Gómez, J. F. (2007). L'éducation spécialisée, un chemin de vie. París: Harmattan.
Mínguez, C. (2004). Evolución de la Pedagogía Social para consolidarse como disciplina científica. Pedagogía Social, 11, 2a. època, 25-54.
Moyano, S.; Planella, J. (2011). Voces de la educación social. Barcelona: Editorial UOC.
Natorp, P. (2001). Pedagogía social. Teoría de la educación de la voluntad sobre la base de la comunidad (pròleg i edició de Conrad Vilanou). Madrid: Biblioteca Nueva.
Núñez, V. (1999). Pedagogía Social: cartas para navegar en el nuevo milenio. Buenos Aires: Santillana.
Núñez, V. (2010). Encrucijadas de la educación social. Orientaciones, modelos y prácticas. Barcelona: Editorial UOC.
Ortega y Gasset, J. (1982). Misión de la Universidad. Madrid: Revista de Occidente en Alianza Editorial.
Planella, J. (2006). Los hijos de Zotikos: una antropología de la educación social. València: Nau Llibres.
Planella, J. (2009). Ser educador: entre pedagogía y nomadismo. Barcelona: Ediuoc.
Planella, J. i Vilar, J. (Coord.). (2003). L'educació social: projectes, perspectives i camins. Barcelona: Pleniluni.
Planella, J. i Vilar, J. (Coord.). (2006). La pedagogía social en la sociedad de la información. Barcelona: Editorial UOC.
Sáez, J. (2003). La profesionalización de los educadores sociales. En busca de la comptencia educativa cualificadora. Madrid: Dykinson.
Sáez, J. (Coord.). (2007). Pedagogía social. Madrid: Pearson.
Sáez, J. i García, J. (2006). Pedagogía social. Pensar la Educación Social como profesión. Madrid: Alianza.