Introducció a la comptabilitat i a la funció financera

Coral Mañes Plaza
Lídia Pradas López
revisor Carme Molina Cobo
revisor Susana Sardà García

PID_00244252

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Introducció
Objectius
1.La importància de la gestió financera dins de l’empresa
2.Els estats comptables: balanç i compte de resultats
- 2.1.El balanç
- 2.2.El compte de resultats
- 2.3.Qüestions de terminologia
Resum
Exercicis d'autoavaluació
Glossari
Bibliografia

Introducció

Aquest primer mòdul té com a objectiu delimitar què entenem per funció financera, la missió i els objectius que té, així com fer un repàs a la informació que contenen els estats financers que elabora l’empresa, balanç i comptes de pèrdues i guanys. Addicionalment, s’introdueix el sistema financer, ja que les finances empresarials estan molt vinculades a aquest.

La direcció financera és molt important dins de l’empresa, ja que té la missió de vetllar pel valor de l’empresa o, més ben dit, dur a terme totes les accions necessàries destinades a maximitzar el valor a llarg termini de l’empresa.

L’objectiu d’aquest mòdul és explicar en què consisteixen les finances i per què són importants dins de l’organització. Com veurem, entre els objectius de la funció financera hi ha la planificació a llarg termini. Per poder planificar, cal conèixer a fons el negoci actual i futur. Aquesta anàlisi no solament té per objectiu avaluar la situació actual, sinó també oferir un diagnòstic i proposar mesures de correcció.

Les decisions financeres que es prenen a l’empresa s’han d’entendre en un context més ampli: el sistema financer, i per aquest motiu és necessari explicar quina funció té aquest i quins són els elements que el componen.

Per poder prendre decisions en l’àmbit financer, és fonamental entendre la informació que ens proporcionen els estats financers de l’empresa: el balanç i el compte de pèrdues i guanys.

Objectius

Posar en perspectiva la importància de la funció financera dins de l’empresa.
Analitzar els diferents objectius o funcions de la direcció financera.
Comprendre què s’entén quan es diu que l’objectiu últim de la funció financera és maximitzar el valor i com les finances hi poden contribuir.
Reflexionar sobre la manera com l’ètica i la responsabilitat social corporativa poden integrar-se en els objectius de maximització del valor.
Posar en perspectiva el rol de la direcció financera en la presa de decisions d’inversió.
Introduir el sistema financer: entendre la funció que té aquest i els diferents elements que l’integren.
Entendre el contingut dels estats financers de l’empresa: balanç i compte de pèrdues i guanys.

1.La importància de la gestió financera dins de l’empresa

Com ja hem vist en altres assignatures, l’empresa és un tot: una acció col·lectiva organitzada jeràrquicament, que coordina, combina i assigna recursos internament per assolir uns objectius determinats.

En aquesta assignatura, ens centrarem a estudiar l’àrea que dins de l’empresa es dedica a les finances i a aprofundir en el rol de la direcció financera.

El paper de les finances dins de l’empresa

En tota empresa, el director financer i el seu equip tenen dos objectius bàsics:

1) Decidir quines inversions ha de dur a terme l’empresa: això implica una despesa de diners o de recursos. És el que es coneix com a decisió d’inversió, que es farà tenint en compte la rendibilitat (R) que proporcionin aquestes inversions.

La funció financera s’ocupa d’assignar els recursos (escassos) entre les diferents àrees funcionals mitjançant projectes d’inversió.

2) Decidir com s’han de pagar aquestes inversions: d’on s’obtindran els diners necessaris. És el que es coneix com a decisió de finançament, que es prendrà tenint en compte el cost de capital (K).

Els recursos s’han d’obtenir entre un ventall de fonts de finançament disponibles, l’elecció de les quals també és responsabilitat de l’àrea financera.

El principi econòmic bàsic utilitzat en la direcció financera és l’anàlisi marginal:

Les decisions d’inversió-finançament es prendran i es duran a terme quan els ingressos marginals esperats superin els costos marginals.

Ingrés marginal

En microeconomia, l’ingrés marginal és el canvi en l’ingrés total que es produeix quan la quantitat venuda s’incrementa una unitat. L’empresa maximitza el seu benefici total en el punt on no és possible obtenir cap benefici addicional incrementant la producció, i això passa quan l’última unitat produïda afegeix el mateix a l’ingrés total que al cost total. Una empresa incrementa el benefici total sempre que l’ingrés addicional, generat per l’última unitat venuda, sigui més gran que el cost addicional de produir-la, per la qual cosa la producció haurà d’augmentar. D’altra banda, si l’última unitat venuda genera un ingrés més petit que el cost que representa produir-la, llavors el benefici total està disminuint i per aquest motiu la producció ha de disminuir. En altres paraules, la producció òptima es troba en el punt on l’ingrés marginal és igual que el cost marginal.

1.1.La funció financera

Si, com hem dit, el responsable financer ha de participar en les decisions d’inversió i finançament, el seu paper és decisiu dins de l’organització. La direcció financera ha de donar suport a tota l’organització i, per tal de dur a terme les seves funcions, ha de ser informada de totes les decisions que impliquin una assignació de recursos. Vegem amb més detall en què consisteixen aquestes funcions i responsabilitats.

El que s’entén per funció financera, és a dir, l’objectiu últim de les funcions del director financer i el seu equip, ha anat evolucionant des de la revolució industrial.

1.2.La missió de la direcció financera: maximitzar i vetllar pel valor de l’empresa

Tractarem ara d’un tema interessant, en el qual conflueixen les decisions d’inversió i finançament de la funció financera:

Des del punt de vista estrictament financer, l’objectiu últim de l’empresa és la maximització del valor dels propietaris o accionistes. Assolir aquest objectiu requereix, com veurem, dos elements clau: la maximització de la rendibilitat de l’actiu a llarg termini i la minimització del cost dels recursos financers utilitzats.

L’objectiu de maximització del valor ha estat criticat sovint, ja que l’empresa està immersa en una societat i la pura maximització de beneficis podria implicar comportaments poc ètics. No obstant això, no es contradiu amb aquesta visió, ja que únicament s’assoleix la maximització del valor si s’aconsegueixen beneficis adequats i sostenibles a llarg termini, i això només és possible si l’empresa compleix totes les polítiques socials, mediambientals i laborals necessàries. Si no és així, el mercat mateix (llegiu en sentit ampli, incloent-hi legisladors, lobbies, opinió pública, etc.) penalitzaria l’empresa i hi hauria una caiguda en les vendes i els beneficis a llarg termini i un increment del cost dels recursos utilitzats.

L’objectiu de maximitzar el valor per als propietaris o accionistes resulta especialment rellevant i adequat per a empreses que cotitzen a la borsa, ja que les decisions (encertades o no) es veuen reflectides en la cotització de les accions. És més difícil d’aplicar i d’entendre en les pimes, perquè no hi ha un valor de mercat constant de referència i hi ha més dificultats per accedir a recursos financers a llarg termini, però no per aquest motiu deixa de ser un objectiu adequat per a aquestes empreses.

1.2.1.La determinació d’un objectiu financer explícit

Hem definit que l’objectiu últim o missió de la direcció financera és maximitzar el seu valor de mercat; és a dir, aconseguir el màxim valor per als propietaris o accionistes de l’empresa.

Rendibilitat i risc

En l’estratègia financera de l’empresa, el punt clau és la relació entre les decisions financeres i el valor de l’empresa. Aquesta relació depèn de les variables rendibilitat i risc, associades a les decisions d’inversió i finançament, que influeixen en la valoració de l’empresa pel mercat.

Resulta un objectiu atractiu, però com es pot assolir? Necessitem concretar una mica més aquest objectiu a fi que sigui operatiu i puguem prendre decisions concretes.

La maximització del valor a llarg termini requereix:

1) L’elecció d’un criteri per a assignar recursos eficientment. És a dir, assegurar-se que l’empresa inverteix en projectes que li aportin la màxima rendibilitat o un valor possible a llarg termini.

2) La utilització d’un mètode d’anàlisi que permeti triar la combinació òptima de mitjans financers. Les decisions de finançament s’han d’adreçar a captar prou fons per satisfer les necessitats financeres del procés productiu i del pla financer. S’ha de definir una política de dividends que equilibri un autofinançament adequat i el manteniment de l’atenció dels inversors cap a l’empresa, perquè el valor d’aquesta en el mercat sigui el màxim.

La finalitat bàsica de l’economia financera de l’empresa⁽¹⁾ és administrar els recursos financers escassos per assolir els objectius empresarials.

⁽¹⁾Direcció financera, finances, administració financera, finançament empresarial, etc.

Finalment, hem de recordar que per maximitzar el valor de l’empresa, la direcció ha d’assumir com a propis els interessos dels propietaris o accionistes, tenint en compte:

Limitacions internes: estructura i grau de concentració de la propietat, percentatge de participació dels directius en la propietat, mecanismes de resolució de conflictes d’interès, sistema d’incentius, etc.
Limitacions externes: marcades per la conjuntura de l’entorn econòmic i financer de l’empresa, el grau de desenvolupament dels mercats financers, etc.

1.2.2.Objectius específics de la direcció financera

Segons Solomon (1963), la direcció financera ha de proporcionar l’anàlisi necessària per respondre les següents qüestions:

Quina ha de ser la dimensió de l’empresa: quin volum total d’actius ha de tenir i quin creixement ha de seguir.
Quins actius específics ha d’adquirir l’empresa: en quins projectes ha d’invertir els recursos.
Quina ha de ser la composició del seu finançament: quina és l’estructura financera més adequada per a les seves necessitats de capital.

Com ja hem vist, la figura del director financer té com a missió captar i destinar els recursos financers en les millors condicions possibles, per aconseguir crear el màxim valor de l’empresa.

Sovint, atesa la complexitat de les tasques multidisciplinàries que ha de dur a terme el director financer, no és fàcil que coincideixin en una mateixa persona. En aquest sentit, pren importància la figura d’equip de treball en l’àrea de finances, on les diferents personalitats complementen i reuneixen les capacitats i els coneixements necessaris per desenvolupar la funció financera.

Hi ha cinc funcions dinàmiques que ha d’exercir la figura del director financer i el seu equip:

La previsió i la planificació financera. A fi d’aconseguir l’objectiu de l’empresa, es projecten les activitats futures de l’empresa mitjançant un pla financer, que inclou estimacions dels rendiments futurs de l’empresa, de les seves despeses i de les seves necessitats de capital.
La presa de decisions d’inversió. És a dir, com fa servir els diners obtinguts. El director financer s’ha de responsabilitzar de l’ús dels recursos financers en els projectes d’inversió que resultin més rendibles per a l’empresa.
La presa de decisions de finançament. Està fortament lligada amb l’anterior, i viceversa. Aconseguir els recursos necessaris per finançar projectes també és responsabilitat del director financer, i haurà de triar entre les diverses fonts financeres a les quals l’empresa té accés. Totes aquestes fonts financeres tenen característiques (cost, venciment, disponibilitat, fiscalitat, etc.) que el director financer ha de conèixer bé per poder decidir quines convenen més a l’empresa.
La coordinació i el control que ha d’exercir amb els altres directius de l’empresa, a fi d’aconseguir l’objectiu comú.
La relació amb els mercats financers, subministradors dels recursos financers necessaris per emprendre els projectes d’inversió de l’empresa.

El directiu financer ha de comprendre l’entorn econòmic en el qual es mou la seva empresa, saber quins canvis es poden produir tant en l’activitat econòmica com en la política econòmica, i conèixer les teories econòmiques per poder-les aplicar a l’hora de gestionar el negoci de manera eficient.

1.2.3.La figura de la direcció financera

Al llarg d’aquesta assignatura, parlarem indistintament de funció financera o direcció financera fent referència al conjunt de persones dins de l’organització que participen en el procés d’anàlisi i presa de decisions.

El nombre de persones involucrades en el procés està relacionat amb la dimensió empresarial.

En la gran empresa, aquestes funcions estan repartides entre diverses persones i equips: tresoreria, comptabilitat, control de gestió, anàlisi de projectes, mercats, etc.

En la pime, sovint, les decisions d’inversió es concentren en la direcció general, i els aspectes de control i gestió de tresoreria es deixen al departament administratiu o comptable.

De fet, indirectament les diferents direccions de l’empresa estan involucrades i tenen una responsabilitat financera, ja que participen en el procés d’anàlisi d’inversió i consumeixen recursos de l’empresa. Per aquest motiu, aquesta assignatura d’Inversió empresarial interessa a totes les funcions empresarials i no solament al departament de finances.

1.3.Ètica i responsabilitat social en les finances

Entre les nombroses actuacions en les quals està implicada la direcció financera d’una empresa, cada vegada té més importància la de mantenir un comportament ètic o honest.

Però, quin criteri se segueix per considerar què és ètic i què no ho és? Cada societat adopta un conjunt de normes o lleis, que en reflecteixen els valors. Aquestes normes posen de manifest quines coses es consideren correctes en aquesta societat i quines no. I aquestes normes evolucionen constantment però, en qualsevol cas, l’empresa i els seus directius han de tractar de manera «correcta i honesta» el seu entorn: treballadors, clients, accionistes, etc.

Des d’un altre punt de vista, un comportament ètic seria el que contribueix al bé comú, i si amb aquest comportament s’obtenen beneficis, aquests beneficis actuen com un incentiu per continuar contribuint al bé comú.

Els errors en els negocis es poden oblidar, però un mal comportament ètic pot posar fi a la carrera professional i a la credibilitat de qui l’ha tingut.

L’ètica del director financer i el seu equip en el comportament i en les actuacions que duen a terme són molt importants. La pèrdua de la confiança del públic en un negoci, a causa d’un comportament deshonest, destrueix el valor de l’empresa.

Qui no recorda el cas de l’energètica Enron als EUA? L’empresa va acabar fent fallida el 2001, i a més va arrossegar l’empresa auditora Arthur Andersen, cosa que va destruir la credibilitat de les empreses d’auditoria.

«La primera víctima colateral en la caída de este coloso es la propia confianza en la transparencia del sistema.

Pese a la tarea llevada a cabo por la Comisión del Mercado de Valores para incrementar la claridad de los informes de trimestrales, las prácticas contables de Enron han demostrado que las corporaciones aún pueden navegar exitosamente en la bolsa maquillando resultados. Y las grandes auditoras no están exentas de responsabilidad.

Los jefes de Arthur Andersen Consulting en Houston, sede corporativa de Enron, van a ser sometidos a una investigación por haber pasado por alto reglas de contabilidad que los expertos consideran básicas.»

El Mundo (2001, 3 de desembre) (any XIII, número 4.386).

O el 2014 el cas de Gowex, una empresa vinculada als serveis de Wi-Fi que també va cometre frau falsejant els comptes de la societat. L’actuació deshonesta d’aquesta companyia no només va tenir conseqüències per a la mateixa empresa i els seus accionistes, també va afectar enormement la cotització de moltes altres empreses que cotitzaven al mateix mercat que Gowex, el Mercat Alternatiu Bursàtil (MAB), orientat a pimes.

A més de l’ètica, les empreses s’han d’enfrontar a la responsabilitat social; és a dir, que una empresa és responsable davant de la societat més enllà de la maximització de la riquesa dels seus propietaris, i hauria d’ajudar a buscar el benestar dels seus treballadors, dels seus clients i de la seva comunitat.

No obstant això, és una mica difús saber en què consisteix tant el comportament ètic dels directius com la seva responsabilitat social, ja que cal que els directius tinguin una opinió personal del que és correcte i el que no ho és. Una empresa pot complir la legislació vigent al peu de la lletra, i no per això actua amb honestedat o és socialment responsable.

Avui dia és comunament acceptat que, en la companyia, un programa ètic efectiu o la responsabilitat social creen valor en l’empresa perquè produeixen beneficis positius:

Mantenir una bona imatge empresarial, augmentar la confiança dels accionistes, augmentar la lleialtat, la implicació i el respecte dels treballadors de l’empresa i els que s’hi relacionen, augmentar el valor de les marques i la reputació, reduir els costos potencials de litigis, etc.

En augmentar els fluxos de caixa i reduir el risc percebut (perquè augmenta la confiança dels inversors), el preu de mercat de l’empresa pot quedar positivament afectat.

De tota manera, hi ha una polèmica oberta que afecta sobretot les grans companyies que cotitzen a la borsa sobre qui ha de practicar la responsabilitat social corporativa.

Hi ha un corrent d’opinió que defensa que els directius, com a treballadors de l’empresa, s’han de dedicar únicament a maximitzar la riquesa dels accionistes, i han de ser els accionistes (com a propietaris de l’empresa) els que decideixin si volen complir o no la responsabilitat social de la companyia i dedicar part dels beneficis a causes que considerin mereixedores.

Els detractors d’aquest corrent argumenten que això no serà efectiu realment fins que empreses i Estat col·laborin a l’hora de complir la responsabilitat social, legislant de manera realista i efectiva sobre la contaminació, la seguretat en els productes, etc. A més, aquesta teoria pressuposa que l’accionista o inversor és ètic i responsable, i busca el bé comú a l’hora de prendre decisions. Si una companyia decideix finançar determinades causes socials (encara que siguin molt justes), veurà com li augmenten els costos, i per tant el benefici que distribuirà entre els accionistes serà més petit. I els inversors, entre dues empreses idèntiques però amb despeses diferents en obra social, decidiran invertir els diners en la que menys gasta, ja que el rendiment que obtindran de la inversió que hauran fet serà més alt.

1.4.La responsabilitat sobre les decisions d’inversió

Com hem dit en la introducció, resulta molt difícil separar les decisions d’inversió i finançament.

«La dimensió actual i futura de l’empresa està condicionada per les seves possibilitats d’inversió disponibles, com també per les característiques del finançament (cost, termini i risc).

Les condicions en les quals l’empresa pot obtenir recursos depenen del tipus d’inversions (quantitat i qualitat) que farà utilitzant els recursos disponibles.»

Solomon (1963).

Malgrat tot, hem de fer un esforç d’abstracció i en aquesta assignatura ens centrarem en la manera d’assegurar que l’empresa assigna de manera eficient els seus recursos triant les inversions que li aporten el màxim valor a llarg termini.

Una de les primeres coses que hem de delimitar és què s’entén per inversió.

Per inversió entenem qualsevol assignació de recursos, és a dir, sortida de diners, que té un objectiu específic futur.

Podem classificar les inversions segons la tipologia i els objectius, cosa que ens permet infinitat de classificacions, però hem considerat oportú analitzar-les des d’un punt de vista comptable, tal com queden reflectides en el balanç:

Termini de la inversió	Tipus d’inversió	Objectiu
Inversió en el cicle a llarg termini: actiu no corrent o fix	Inversió financera	Estalvi Inversió estratègica a llarg termini: diversificació/creixement
	Inversió actiu fix material i immaterial	Renovació Expansió: mateixa línia de negoci o productes nous Modernització: increment de productivitat Estratègic: posicionament en el mercat, diversificació, etc
Inversió en el cicle a curt termini: actiu corrent o circulant	Inversions financeres temporals	Maximitzar la rendibilitat dels excedents de tresoreria temporals
	Inversió en capital circulant	Generar negoci Obtenir beneficis

La primera distinció és determinada pel termini.

1) Les inversions a llarg termini estan compostes per actius fixos i béns d’equip necessaris per a desenvolupar l’activitat empresarial. Es tracta d’inversions pensades a llarg termini, ja que constitueixen la base productiva (de béns o serveis) de l’empresa. Precisament perquè es tracta d’inversions generalment abundants, són inversions meticulosament analitzades i contrastades per l’empresari: analitzarà diferents emplaçaments, cadenes de muntatge, tecnologies, etc. Sovint l’empresa disposa fins i tot de determinats procediments i protocols més o menys formalitzats per analitzar i aprovar aquest tipus de decisions.

Dins d’aquest grup d’inversions, també hi ha inversions purament financeres l’objecte de les quals pot ser divers: des de l’estalvi fins a la inversió en empreses del grup i associades vinculades a decisions estratègiques (posicionament, diversificació, etc.). Aquestes inversions financeres també es poden analitzar, i cal fer-ho així, seguint els criteris d’anàlisi desenvolupats en aquests mòduls.

2) Perquè el cicle de negoci i les vendes tinguin lloc, l’empresa haurà d’invertir també recursos en el cicle a curt termini. El cicle a curt termini queda materialitzat en l’actiu circulant. Curiosament, es para menys atenció a aquest cicle, tot i que pot arribar a suposar un import d’inversió considerable (veurem que tot depèn del tipus d’activitat i estructura del sector).

Imaginem-nos una empresa industrial: primer, s’hauran de comprar les matèries primeres necessàries, després aquestes matèries entren dins del procés de transformació i són emmagatzemades fins a la venda. En qualsevol moment, l’empresa tindrà tres tipus d’existències: matèries primeres, productes en curs de fabricació i productes acabats. Una vegada fabricats els productes, es vendran, però la venda no es cobrarà en el moment de lliurar la mercaderia sinó que molt possiblement es cobrarà al cap d’uns 30-60 dies. Des del moment en què entra la matèria primera al nostre magatzem, fins que es cobren les vendes poden haver passat més de cent dies. Això vol dir que tindrem unes inversions en el balanç que malgrat que es consideren inversions a curt termini, sovint tenen caràcter de permanent, ja que si l’empresa continua operant, unes mercaderies seran substituïdes per unes altres i unes partides de clients per unes altres. L’única diferència d’aquestes inversions a curt termini és que si la cadena de producció s’atura, tendeixen a desaparèixer (sempre amb matisos, és clar), mentre que les inversions en immobilitzat requereixen una decisió específica de venda (o desmantellament, atès que és obsoleta) perquè desapareguin del balanç⁽²⁾.

⁽²⁾Veurem que l’amortització té la missió d’imputar el desgast del bé al període en el qual s’ha produït i esmorteir l’impacte d’aquestes desinversions en el balanç i compte de resultats.

1.5.L’entorn de les decisions financeres

Encara que aquesta assignatura no té l’objectiu d’analitzar les decisions de finançament, sí que trobem oportú fer unes pinzellades sobre els mercats financers, ja que l’empresa també hi actua com a inversora.

Cal tenir nocions dels principis econòmics bàsics, i conèixer bé els mercats financers i els actius que ofereix el sistema financer per poder prendre correctament les decisions d’inversió-finançament.

El sistema financer és un subsistema del sistema econòmic, format pel conjunt d’institucions, mitjans i mercats que tenen la finalitat de canalitzar l’estalvi generat pels agents econòmics amb excedent cap als agents amb dèficit de recursos.

A tota hora hi haurà agents econòmics amb dèficit (que necessitin finançament i siguin emissors d’actius financers) i hi haurà altres moments del temps en els quals siguin agents amb superàvit (que tinguin capacitat d’estalvi i siguin tenidors d’actius financers).

Per exemple, la nostra empresa pot tenir en l’actiu del balanç, com a inversió financera temporal, pagarés de Telefónica. I en el passiu del balanç podem trobar-nos alhora amb la partida de préstecs rebuts d’entitats financeres. Així, doncs, la nostra empresa està actuant alhora com a prestador i prestatari.

Una variable especialment rellevant en el comportament dels agents econòmics a l’hora de ser tenidors o emissors d’actius financers és el tipus d’interès:

Les economies domèstiques seran tenidores d’actius financers com més alt sigui el tipus d’interès de mercat, perquè un tipus alt afavoreix l’estalvi familiar. En canvi, una baixada del tipus d’interès estimularia la despesa i l’aparició de dèficit de recursos en les famílies.
En les empreses, una pujada dels tipus d’interès pot frenar les inversions productives i el creixement empresarial, i passaria el contrari en cas d’una baixada dels tipus de mercat.

1.5.1.Actius, productes o instruments financers

Tal com veurem quan analitzem un projecte d’inversió, un actiu financer és definit per tres paràmetres bàsics:

1) Liquiditat: és una mesura de les possibilitats que aquest actiu pugui ser transformat en diners líquids amb més facilitat o menys, al preu que li atorgui el mercat en un moment determinat. Perquè un actiu sigui líquid ha de ser transmissible i negociable. En el moment de convertir-se en líquid, pot ser que el tenidor obtingui ingressos inferiors o superiors a aquells que va pagar en el moment d’adquirir l’actiu, i obtindrà pèrdues o guanys, però, al cap i a la fi, aquest serà el resultat de la inversió, i no s’ha de confondre amb el concepte de liquiditat.

2) Risc: expressa la possibilitat que no es compleixin les expectatives de guanys del tenidor del títol, ja sigui perquè el valor del títol pot fluctuar (risc de mercat) o perquè l’emissor incompleixi les seves obligacions de pagament (risc d’insolvència). Quan aquest risc sigui originat per les possibles fluctuacions en les cotitzacions de les divises, es denomina risc de tipus de canvi. I quan el risc l’originin variacions del tipus d’interès, es coneix com a risc d’interès.

3) Rendibilitat: es refereix a la capacitat de l’actiu de generar resultats o rendiments, i bàsicament trobarem actius de tres tipus:

Els actius financers es poden classificar atenent diversos criteris. Si ens centrem en el tipus de rendiment que produeixen, tindrem la classificació més comuna:

Títols de renda variable: porten associat un nivell alt de risc, ja que seran més o menys rendibles depenent tant dels dividends com dels guanys del capital, i no en podem saber el valor per avançat. L’actiu principal són les accions.
Títols de renda fixa: se sap per endavant quin rendiment tenen, atès que són els interessos fixos que es pagaran al tenidor. No obstant això, no estan exempts de risc d’impagament (tant dels interessos com del principal), ja que depenen de la solvència de l’emissor. Hi ha agències de ràting (o de qualificació de títols) que valoren el grau de bondat de les emissions de renda fixa en els mercats de capitals. En serien exemples els bons emesos per una empresa privada, o bé les lletres del tresor per part de l’Estat.
Actius híbrids o mixtos: incorporen característiques dels títols de renda fixa (un rendiment conegut per endavant) i dels títols de renda variable (una participació en els beneficis de l’empresa que els emet). Per exemple, les obligacions participatives o les accions preferents.

En el quadre següent veiem més classificacions, però no es pot ser massa rígid en cap tipus de classificació, ja que la innovació financera provoca canvis constants: que desapareguin actius, n’apareguin de nous o es modifiquin els que ja hi ha a fi d’adaptar-se a les necessitats i exigències tant dels emissors com dels tenidors:

Classificació	Tipus
Pel tipus de rendiment que produeixen	Renda fixa (pagarés, lletres bons, obligacions).	Renda variable (accions cotitzades en borsa).	Actius híbrids (accions i participacions preferents).
Pel mercat on es negocien*	En el mercat de diners (o monetari), es negocien actius a curt termini (lletres del tresor, pagarés d’empresa).	En el mercat de capitals (o mercat financer), es negocien actius a llarg termini (bons i obligacions públiques i privades).
Pel grau de transformació	Els actius primaris no han sofert cap tipus de transformació, es negocien entre emissor i tenidor.	Els actius secundaris han estat transformats per part d’un mitjancer financer o agent a l’engròs.
Pel grau de negociabilitat	Actius negociables, que s’emeten de manera estandarditzada i poden canviar de propietari diverses vegades al llarg de la vida.	Actius no negociables, que no estan estandarditzats i rares vegades canvien de propietari.
Segons l’origen	Actius tradicionals	Actius o productes derivats, el valor dels quals depèn del d’altres actius (subjacents): opcions i futurs

* La classificació pel grau de transformació no s’ha de confondre amb els mercats primari (d’emissió) i secundari (de negociació).

2.Els estats comptables: balanç i compte de resultats

El nou Pla general comptable que es va aprovar el 2007 i va entrar en vigor a començaments del 2008 indica que els comptes anuals d’una empresa estaran formats per:

el balanç,
el compte de pèrdues i guanys,
l’estat de canvis en el patrimoni net,
l’estat de fluxos d’efectiu, i
la memòria.

En aquest apartat, introduirem nocions fonamentals sobre els estats financers de l’empresa (balanç i compte de resultats) que es necessitaran per a la resta de mòduls de l’assignatura.

2.1.El balanç

És un estat comptable que reflecteix la situació patrimonial de l’empresa, al tancament de l’exercici: mostra les inversions que ha fet l’empresa (que componen la seva estructura econòmica) i les seves fonts de finançament (que componen l’estructura financera).

És de caràcter estàtic, ja que representa el patrimoni de l’empresa en un moment determinat.

Balanç
Actiu (inversions)	Passiu i patrimoni net (fonts de finançament)
Estructura econòmica	Estructura financera

1) Actiu

Els actius són béns, drets i altres recursos controlats econòmicament per l’entitat (no cal tenir-ne la propietat), resultants d’esdeveniments passats, dels quals l’empresa espera obtenir beneficis econòmics en el futur.

Per a poder reconèixer una partida com un actiu, s’han de complir dos requisits:

Quan sigui probable que dels drets que li són inherents, o del seu ús i explotació, flueixin a l’empresa beneficis o rendiments econòmics.
Que es puguin valorar amb fiabilitat.

Actiu
A) Actiu no corrent (o fix)	Immobilitzat intangible Immobilitzat material Inversions immobiliàries Inversions financeres Actius per impost diferit
B) Actiu corrent (o circulant)	Actius disponibles per a la venda Existències Deutors comercials i altres comptes per cobrar Inversions financeres a curt termini Periodificacions a curt termini Efectiu i altres actius líquids equivalents
Total actiu (A + B)

Si considerem el termini o la durada de la inversió (temps que es tarda a recuperar-la o liquiditat), podem classificar l’actiu en:

Actiu no corrent (o fix): són aquells béns i drets vinculats a l’empresa durant diversos exercicis econòmics. Es convertiran en diners en un període llarg de temps mitjançant l’amortització econòmica.
Actiu corrent (o circulant): són aquells béns i drets que es transformaran en diners a curt termini (en un termini no superior a l’any natural).

Tanmateix, ens trobarem amb altres agrupacions o definicions referides a l’actiu no corrent:

Actiu immobilitzat brut: està format pels elements patrimonials destinats a servir de manera duradora en les activitats de l’empresa com també les inversions immobiliàries, sense deduir del seu import les correccions de valor irreversibles –amortitzacions– ni les reversibles –pèrdues per deteriorament. La informació sobre l’actiu immobilitzat brut s’obtindrà directament de la memòria.
Actiu immobilitzat net: correspon a l’actiu immobilitzat brut, una vegada que s’han deduït les amortitzacions acumulades practicades i qualsevol correcció valorativa per deteriorament acumulada que s’hagi registrat. Equival al valor comptable o valor de llibres de l’immobilitzat. Coincideix amb el valor que figura en el balanç.

Quant a l’actiu corrent, si es classifica segons la liquiditat o grau de disponibilitat financera, tenim:

Existències: elements patrimonials que, per convertir-se en disponibles a curt termini, abans necessiten ser venuts: actius no corrents mantinguts per a la venda i existències.
Realitzable: drets de cobrament a curt termini que es fan disponibles en el moment del venciment: deutors comercials i altres comptes per cobrar.
Disponible: elements de liquiditat instantània i immediata. Que estiguin totalment disponibles només depèn de l’empresa: inversions financeres i efectiu i altres actius líquids equivalents.

Lectures complementàries

Per a més informació:

Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla general de comptabilitat.

Reial decret 1515/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla general de comptabilitat de petites i mitjanes empreses i els criteris comptables específics per a microempreses.

Després de la publicació del PGC 2007, l’actiu total es correspon amb la suma de l’actiu corrent i no corrent, tal com apareix en el balanç de situació.

2) El passiu i el patrimoni net

El passiu, juntament amb el patrimoni net, constitueix l’estructura financera de l’empresa, ja que representen els fons que li permeten finançar l’adquisició de tots els elements que componen el seu actiu.

Un passiu és la representació financera d’una obligació present de l’ens econòmic, derivada d’esdeveniments passats, en virtut de la qual es reconeix que en un futur s’haurà de transferir recursos a altres ens i que per cancel·lar-lo s’espera que l’empresa es desprengui de recursos que incorporen beneficis econòmics, és a dir, es desprengui d’efectiu, béns o serveis.

El patrimoni net inclou les aportacions portades a terme pels socis o propietaris en el moment de la constitució o en un moment posterior (capital), així com els beneficis d’exercicis anteriors no distribuïts (reserves). És la diferència entre els actius i passius.

Patrimoni net i passiu
A) Patrimoni net	Fons propis Ajustos per a canvis de valor Subvencions, donacions i llegats rebuts
B) Passiu no corrent	Provisions a llarg termini Deutes a llarg termini Passius per impost diferit
C) Passiu corrent	Passius vinculats amb actius no corrents en venda Provisions a curt termini Deutes a curt termini Creditors comercials i altres comptes per pagar Periodificacions a curt termini
Total patrimoni net i passiu (A + B + C)

En l’anàlisi financera, s’utilitzen altres termes que també fan referència al passiu, i que són els següents:

1) Exigible immediat: és la part del passiu corrent el venciment o liquidació del qual s’espera que es produeixi en els pròxims 7 dies⁽³⁾ com a molt.

2) Fons o recursos aliens: import total del passiu de l’empresa que pot ser exigit per tercers en un termini determinat. Inclou el passiu corrent i el no corrent.

3) Fons o recursos totals: suma dels recursos propis més els recursos aliens, és a dir, la suma del patrimoni net i el passiu (corrent i no corrent).

2.2.El compte de resultats

És un estat comptable que recull el resultat de l’exercici, desglossat en cada un dels seus components. En aquest, trobarem els ingressos que ha generat l’exercici de l’activitat de l’empresa i les despeses en les quals ha incorregut en un determinat període de temps:

Resultat del període = ingressos – despeses

A partir d’aquesta expressió, podem diferenciar dues situacions:

1) Si els ingressos superen les despeses, l’empresa haurà obtingut un resultat positiu i, per tant, beneficis.

2) Si les despeses superen els ingressos, haurà obtingut un resultat negatiu i, per tant, pèrdues.

És de caràcter dinàmic, és a dir, no fa referència a una data concreta, sinó a un període de temps. Podem mirar el compte de resultats dels últims 30 dies, 90 dies o últim any. A diferència del balanç, que representa un estat patrimonial en un moment determinat, el compte de resultats representa un flux, associat a un període de temps.

Per poder analitzar el compte de pèrdues i guanys, també denominat en l’àmbit professional compte de resultats i/o compte d’explotació, hem de saber quina estructura té i els criteris de valoració i classificació utilitzats.

El Pla general de comptabilitat del 2007 té un pla comptable diferent per a petites i mitjanes empreses (pimes) i un altre per a les empreses restants (o per a les petites i mitjanes que opcionalment vulguin fer servir aquest format), de manera que l’estructura del compte de resultats té algunes diferències entre tots dos.

Estructura del compte de pèrdues i guanys (per a pimes), segons el PGC del 2007

1. Import net de la xifra de negocis

2. Variació d’existències de productes acabats i en curs de fabricació

3. Treballs fets per l’empresa per al seu actiu

4. Aprovisionaments

5. Altres ingressos d’explotació

6. Despeses de personal

7. Altres despeses d’explotació

8. Amortització de l’immobilitzat

9. Imputació de subvencions d’immobilitzat no financer i altres

10. Excessos de provisions

11. Deteriorament i resultat per alienacions de l’immobilitzat

A) Resultat d’explotació (1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 + 8 + 9 + 10 + 11)

12. Ingressos financers

13. Despeses financeres

14. Variació de valor raonable en instruments financers

15. Diferències de canvi

16. Deteriorament i resultat per alienacions d’instruments financers

B) Resultat financer (12 + 13 + 14 + 15 + 16)

C) Resultat abans d’impostos (A + B)

17. Impost sobre beneficis

D) Resultat de l’exercici (C ± 17)

L’estructura del compte de pèrdues i guanys general no és més que una ampliació de la que acabem de presentar, la qual para més atenció als detalls.

No obstant això, a efectes d’anàlisi financera, ens interessa més aviat agrupar partides per grans conceptes. Per això, abans de seguir endavant hem d’aclarir alguns d’aquests conceptes i altres aspectes terminològics.

2.3.Qüestions de terminologia

Així, com a norma general simplificarem la nostra anàlisi en el compte de resultats següent:

1) El cost de les mercaderies venudes en una empresa industrial està format per:

2) Si l’empresa és comercial, el cost de les mercaderies venudes es calcularia de la manera següent:

3) Si l’empresa en canvi és de serveis, l’anàlisi no parla de cost de les mercaderies venudes sinó directament d’ingressos i despeses d’explotació.

Indirectament, hem esmentat part de la terminologia clau que utilitzarem al llarg d’aquesta assignatura:

1) BE o benefici d’explotació, és conegut en la terminologia anglosaxona com a EBITDA, earnings before interest, taxes, depreciation and amortization (‘benefici abans d’interessos, impostos i amortitzacions’). Aquest benefici ha adquirit reconeixement especial perquè elimina el biaix de l’estructura financera, de l’entorn fiscal (amb els impostos) i de les despeses «fictícies» (amortitzacions i depreciacions).

2) BAIT o benefici abans d’interessos i impostos. Per separar-los dels interessos (I), els impostos tendeixen a ser representats per la lletra T (de l’anglès tax o taxa impositiva en català). El BAIT⁽⁶⁾ és una peça clau dins de l’anàlisi de decisions d’inversió, ja que és l’expressió del benefici generat per l’actiu empresarial independentment de la manera com es finança.

3) BAT o benefici abans d’impostos.

4) BDT o benefici després d’impostos. És el benefici net que està destinat a integrar-se en els recursos propis de l’empresa en forma de reserves, o a repartir-se en forma de dividends.

Hem dit que el BAIT és molt important a l’hora de definir el resultat operatiu de l’empresa, no obstant això, és un benefici abans d’impostos.

Així doncs, aquest benefici tindrà tres destinacions: remuneració del deute, pagament d’impostos i remuneració dels accionistes (sigui en forma de reinversió o dividends). Per això, afegirem un terme més: el benefici abans d’interessos i després d’impostos, que representarem com a BAIDT o benefici net d’explotació (BN_E).

Exemple

El propietari d’un negoci de distribució de roba i calçat ens facilita informació perquè li confeccionem el compte de resultats de l’any 2015:

Les vendes van ser de 2.325.000 euros.
El consum de mercaderies suposa un 75% de l’import de les vendes.
Pel local on s’ubica la botiga, es paga un lloguer de 64.000 euros anuals.
Les despeses anuals del personal assoleixen els 250.000 euros.
Les despeses d’electricitat, telèfon, aigua, assegurances, gestoria i publicitat van ascendir a 155.000 € anuals.
La quota anual d’amortització és de 46.000 euros.
Paga 2.000 euros d’interessos, corresponents a un préstec a llarg termini.
El tipus impositiu de l’impost sobre el benefici que paga l’empresa és del 25%.

Compte de pèrdues i guanys	2015
Ingressos per vendes	2.325.000,00
Cost de les mercaderies venudes, 75% (CMV)	-1.743.750,00
Lloguer local	-64.000,00
Despeses de personal	-250.000,00
Altres despeses d’explotació	-155.000,00
Benefici d’explotació (BE)	112.250,00
Amortització (a)	-46.000,00
Benefici abans d’interessos i impostos (BAIT)	66.250,00
Despeses financeres (I)	-2.000,00
Beneficis abans d’impostos	64.250,00
Impostos, 25% (T)	-16.062,50
Benefici després d’impostos (BDT) o benefici net (BN)	48.187,50

El negoci ha tancat l’exercici amb un benefici final de 48.187,5 euros.

Pel que fa a les partides que integren el balanç, a més dels aclariments ja fets en l’epígraf anterior, hem d’afegir els següents:

Per la banda del passiu, esmentarem:

1) Deute (D): el conjunt de recursos aliens negociats amb entitats financeres de mercats organitzats. Aquests recursos són onerosos, es remuneren mitjançant un tipus d’interès (I) i poden ser a curt termini (D_CT) o a llarg termini (D_LT).

2) Capital o recursos propis (C): està configurat pel patrimoni net de l’empresa. Noteu que, malgrat que el nou PGC distingeix entre els fons propis (capital més reserves més beneficis del període) i altres partides com a ajustos per canvi de valor i subvencions i donacions rebudes no reintegrables, la suma dels quals forma el patrimoni net, nosaltres parlarem de capital, fons o recursos propis. La raó és purament tradicional: és la terminologia que surt en la majoria de manuals.

3) Recursos o passius espontanis (RE): és el conjunt de recursos que apareixen en el passiu de l’empresa que no són remunerats i que es generen espontàniament pel fet de dur a terme operacions. Sovint també es denominen recursos no negociats. Inclou les partides de proveïdors (com veurem en el mòdul 2, sempre que no ofereixin descomptes per pagament immediat) i altres creditors (creditors per serveis diversos, remuneracions pendents de pagament, administracions públiques per pagament d’impostos, etc.).

4) Recursos permanents: estan constituïts pel conjunt de fonts de finançament a llarg termini, és a dir, el patrimoni net i el deute a llarg termini. Els recursos permanents estan destinats, en general, a finançar l’actiu no corrent i una part de l’actiu corrent (el marge raonable del fons de maniobra).

5) Fons de maniobra (FM): és l’excés de recursos permanents per sobre de l’actiu fix (FM = recursos permanents – actiu no corrent). És a dir, el volum de recursos permanents que finança el cicle d’explotació.

Per la banda de l’actiu, distingirem:

1) Capital circulant net o necessitats operatives de fons (NOF). Està compost per l’actiu corrent menys els passius espontanis (RE). Representa les inversions generades pel cicle a curt termini. És a dir, pel fet de posar en marxa el cicle d’explotació del negoci.

2) Actiu net: és la suma de les NOF més l’actiu fix o no corrent. L’actiu net és més important que l’actiu total des del punt de vista financer, ja que representa el volum total d’inversió necessària en l’empresa, i per tant el volum de recursos que l’han de finançar (deute i capital).

Els esquemes següents mostren diverses maneres de relacionar i presentar les diferents masses patrimonials del balanç.

Representació de les masses patrimonials del balanç

Vegem un exemple d’aquests conceptes:

Una empresa dedicada a la comercialització de mobles d’oficina presenta el següent balanç al tancament de l’exercici 2015:

El volum de finançament aliè en aquesta empresa és de 3.044 milers d’euros (dels quals, 1.584 s’han de tornar a curt termini i 1.460 a llarg termini).

Els recursos propis d’aquesta empresa (capital més reserves) tenen un valor de 4.590 milers d’euros.

Els recursos del passiu de l’empresa que no són remunerats i que es generen espontàniament pel fet de dur a terme operacions, en aquest cas, són els creditors comercials (986.000 euros).

Aquesta empresa té 6.050 milers d’euros de recursos permanents, que s’han de tornar a llarg termini (exigible o deute a llarg termini) o bé no s’han de tornar mai (recursos propis).

El càlcul de l’FM ens indica que hi ha 650.000 euros de recursos permanents que financen inversions en actiu corrent (el cicle d’explotació).

Les NOF són el volum d’inversió neta en actius corrents. Està format per l’actiu corrent menys els passius espontanis. En altres paraules, és la quantitat de recursos que l’empresa haurà de destinar per finançar el seu cicle a curt termini. En aquest cas, el volum d’inversió neta en actius corrents és de 2.234 milers d’euros, dels quals 650 els finança l’FM, i per a la resta s’haurà d’obtenir finançament aliè a curt termini (1.584).

L’ actiu net és la suma de les NOF més l’actiu fix o no corrent. L’actiu net és més important que l’actiu total des del punt de vista financer, ja que representa el volum total d’inversió necessària en l’empresa, i per tant el volum de recursos que l’han de finançar (amb deute i capital; comprovem que deute + capital = 7.634).

Resum

En aquest mòdul hem vist, en primer lloc, la importància que té la funció financera i la feina del director financer i el seu equip dins de qualsevol empresa.

Una empresa necessita una raó de ser, una missió, una estratègia, uns objectius i unes polítiques d’actuació que han d’estar ben definides. Una empresa és competitiva si és capaç de produir béns i serveis més barats o de millor qualitat que la competència, o si és capaç de fabricar productes nous o molt diferenciats.

L’objectiu financer de l’empresa és, bàsicament, maximitzar la riquesa dels accionistes, i això comporta maximitzar el valor de l’empresa en el mercat, sense oblidar les pràctiques ètiques que ha de comportar qualsevol actuació dels directius involucrats en la gestió de la companyia.

La tasca principal de la funció financera és que per a l’empresa es compleixi la relació de supervivència següent: generar prou recursos financers per retribuir els factors productius, incloent-hi el capital financer, de manera que es maximitzi el valor de l’empresa.

La informació que contenen els estats financers (balanç i compte de pèrdues i guanys) és fonamental per poder avaluar i analitzar una empresa.

Exercicis d'autoavaluació

1. Exercici 1

Una empresa dedicada a la comercialització de roba i calçat presenta els següents resultats:

Xifres clau (primer semestre exercici 2016)

(milions d’euros)	1S 2016	1S 2015	Variació 15/16
Vendes	9.421	8.085	17%
Marge brut	5.471	4.658	17%
Marge brut sobre vendes	58,10%	57,60%
EBITDA	1.970	1.617	22%
EBIT	1.489	1.194	25%
Benefici net	1.166	928	26%

A la secció de carnisseria: cambra frigorífica, picadora, balança, taulell d’acer.
A la secció de peixateria: taulell, equipament de fred, balança.
A la secció de fruiteria: moble expositor, balança, cambra frigorífica.
A la zona de fred: dues càmeres per a l’exposició de productes lactis, entre d’altres; i dues illes de congelació.
A la sala: prestatgeries, armariet, mobles per a les caixes, carros i cistelles, cartells.

Despeses fixes mensuals	Import
Subministraments	590 €
Despeses comercials	340 €
Despeses de serveis externs	250 €
Sous i salaris (*)	9.620 €
Altres despeses	150 €

(*) La despesa de personal estarà integrada pel sou de 5 persones: un responsable de botiga, 3 caps de secció i 2 persones a caixa (inclou els costos de Seguretat Social a càrrec de l’empresa).

	Pessimista	Neutre	Optimista
Vendes	2.630	3.120	3.960

S’ha aconseguit un préstec bancari a 5 anys per un import de 90.000 euros. Per tant, al passiu no corrent s’haurà de reflectir aquest exigible financer a llarg termini per un import de 90.000 euros.
La resta de l’import del que necessiten disposar per obrir el negoci el finançaran amb aportacions pròpies. Les aportacions fetes pels socis o propietaris s’inclouen en el patrimoni net.

L’amortització de l’immobilitzat. Tenint en compte que la inversió en actiu no corrent és de 120.500 euros i que s’amortitza de forma lineal en 5 anys, la quota que cal tenir en compte cada exercici serà de 24.100 euros. Per si algú s’ho ha plantejat, la fiança no s’amortitza, és un dipòsit que es recuperarà al final del contracte de lloguer.
Com a despeses financeres, haurem de considerar els interessos que es pagaran pel préstec de 90.000 euros: 0,06 × 90.000 = 6.300 euros.
L’impost que paga l’empresa és del 30% sobre el resultat abans d’impostos.

Tenint en compte la informació anterior, es demana:

1) Què són l’EBITDA i el benefici net que es mostren a la taula?

2) Per què prenen valors diferents? Raoneu la resposta.

2. Exercici 2

Dos inversors estan analitzant oportunitats de negoci i han decidit obrir un supermercat en un barri residencial on no n’hi ha cap. Han estudiat diferents ubicacions possibles i finalment s’han decidit per un local amb una superfície d’uns 200 m² que es dividirà en: zona de venda al públic, zona destinada a la cambra frigorífica, magatzem, lavabos i zona de vestuari. El cost del lloguer seria de 2.000 euros mensuals. El propietari del local exigeix el dipòsit d’una fiança equivalent a dos mesos de lloguer (que tindrà dipositada en principi els 5 anys que dura el contracte de lloguer).

Així mateix, caldrà condicionar el local, s’hauran de fer obres per adequar les diferents zones que tindrà el supermercat. Aquest condicionament del local tindrà un cost de 15.500 euros.

L’equipament i mobiliari bàsic necessari per a aquest negoci estarà format per:

El cost d’aquests elements és de 93.800 euros.

Per poder fer l’activitat, cal una sèrie d’estris i productes que tenen un cost de 5.300 euros (ganivets, tisores, ganxos d’acer, uniformes, guants, etc.).

Per a aquest tipus de negoci, és necessari el següent equipament informàtic: dues terminals de vendes formades per ordinador, calaix portamonedes i màquina d’impressió de tiquets; i un ordinador amb programari específic de supermercats. El cost de tot l’equipament és de 5.900 euros.

L’amortització de les obres de condicionament del local, dels equipaments, mobiliari i estris es farà en 5 anys (de forma lineal).

La primera compra de mercaderia serà de 43.700 euros (estoc inicial); i la dels materials de consum (material d’oficina, bosses, etc.), per valor de 1.200 euros.

Per al negoci, és necessari disposar d’un vehicle amb càmera isotèrmica per subministrar a bars i restaurants, empreses de càtering i per fer el repartiment a domicilis particulars. S’ha demanat un pressupost que puja a 15.600 euros. No obstant això, finalment ens ofereixen la possibilitat de tenir aquest mateix vehicle a través d’un contracte de rènting amb un cost mensual de 400 euros.

Les despeses de constitució i posada en marxa (llicències, contractació de l’alta de llum, aigua i telèfon, etc.) serien de 2.250 euros (considereu que s’han de liquidar el primer any).

Les altres despeses mensuals es resumeixen en el següent quadre:

Per iniciar el negoci, es considera necessari disposar d’un saldo de tresoreria suficient per afrontar els pagaments dels 3 primers mesos (lloguer, rènting, sous, Seguretat Social, subministraments, gestoria, etc.).

Per a fer la previsió dels ingressos per vendes que es generaran el primer any, s’han suposat 3 escenaris: optimista, neutre, pessimista. A continuació, es detalla l’import diari de les vendes previst i es considera que el supermercat té 300 dies d’obertura a l’any:

El cost de les vendes s’estima que serà el 75% dels ingressos per vendes.

Els inversors han aconseguit un préstec bancari a 5 anys per un import de 90.000 euros, pel qual pagaran un 7% d’interès. La resta de l’import del que necessiten disposar per obrir el negoci el finançaran amb aportacions pròpies.

L’impost de beneficis suposem que es paga en el mateix exercici en el qual es fa la venda; la taxa impositiva és del 30% sobre els beneficis anuals.

Amb aquesta informació, es demana:

1) Elaboreu el balanç de situació del supermercat en el moment d’obrir el negoci, suposant que:

a) Totes les inversions s’han pagat al comptat.

b) Totes les inversions s’han pagat al comptat, excepte la primera compra de mercaderia i de materials de consum, que es pagarà als proveïdors al cap de 30 dies.

c) Calculeu el fons de maniobra que té l’empresa en les dues situacions i interpreteu el resultat.

2) Elaboreu el compte de pèrdues i guanys per al primer any i per a cadascun dels escenaris.

3) Calculeu l’EBITDA de cada escenari i interpreteu el resultat. Si després d’un procés de negociació amb els proveïdors s’aconsegueix que el cost de les vendes sigui el 73% dels ingressos per vendes, com afectaria aquest canvi a l’EBITDA?

4) Suposant que es compleix l’escenari neutre i que la meitat del resultat de l’exercici 1 es reparteix en forma de dividends entre els socis inversors i la resta incrementa les reserves, com afectarà aquesta distribució de resultats al patrimoni net de l’empresa? Expliqueu què pot fer l’empresa amb els recursos que ha destinat a reserves.

Solucionari

1. Solució de l’exercici d’autoavaluació 1

1) L’EBITDA (earnings before interest, taxes, depreciation and amortization) és el que també anomenen resultat brut d’explotació, i expressa el valor dels fons generats per l’empresa a partir de les despeses i els ingressos de l’explotació que han implicat, o implicaran en el futur, una sortida o una entrada de tresoreria. S’obté restant als ingressos de l’explotació totes les despeses de l’activitat excepte les dotacions anuals de l’amortització i els deterioraments. Tampoc té en compte els interessos que cal pagar pel finançament ni els impostos. El benefici net, en canvi, s’obté restant de l’EBITDA les amortitzacions, els interessos del deute i els impostos.

2) És lògic que prenguin valors diferents i que el benefici net sigui inferior a l’EBITDA, ja que aquest darrer no té en compte amortitzacions, interessos i impostos. Els 1.970 milions d’euros generats per l’empresa al primer semestre d’aquest any ens indiquen la part del resultat vinculada a l’explotació de l’empresa. Allò que obté l’empresa després de restar de les seves vendes les despeses d’explotació. És una dada interessant en el sentit que no està influenciada ni per la política d’amortitzacions de l’empresa ni pel cost del seu deute. D’alguna manera, ens dóna una idea més directa, més clara, del que seria estrictament el funcionament del negoci.

2. Solució de l’exercici d’autoavaluació 2

1.a.

1.b.

1.c.

Al balanç de situació, hi posarem totes aquelles partides que representin una inversió que porta a terme l’empresa (actiu o estructura econòmica) i les fonts de finançament que han permès adquirir aquestes inversions (passiu o estructura financera). A l’actiu s’inclouran tots els béns, drets i altres recursos controlats econòmicament per l’empresa, dels quals s’espera que l’empresa obtingui beneficis o rendiments econòmics en el futur. Així, inclourem:

1) Actiu no corrent: condicionament del local, mobiliari, fiança, estris i equipament informàtic.

2) Actiu corrent: existències, materials de consum i tresoreria (aquesta última és l’equivalent a 3 mesos de despeses: 13.350 euros × 3 = 40.050 euros).

Un cop determinades les inversions necessàries per obrir el negoci, elaborarem la composició del patrimoni net i passiu, és a dir, podrem indicar com s’han finançat. Seguint les indicacions de l’enunciat:

Si totes les inversions s’han pagat al comptat (apartat a.1), el que no cobreixi el préstec ho hauran d’aportar els socis, per poder satisfer els pagaments de les inversions. En aquest cas, el patrimoni net serà de 119.450 euros.

Si la primera compra de mercaderia i de materials de consum es paga als proveïdors al cap de 30 dies, en el balanç inicial haurem reflectir un deute amb proveïdors per l’import equivalent a aquesta primera compra de mercaderies i de materials de consum (44.900 euros ). I això suposa que les aportacions dels socis en aquest cas siguin de 74.550 euros.

El fons de maniobra el calculem com a actiu corrent – passiu corrent. En ambdós casos, l’FM que s’obté és positiu, que vol dir que part dels recursos permanents de l’empresa (patrimoni net més exigible financer a llarg termini) estan finançant la inversió en actiu corrent. En els propers mòduls, aprofundirem en la informació que ens proporciona el fons de maniobra.

2) En el compte de resultats, incorporarem tota la informació corresponent als ingressos i despeses en què incorre una empresa durant un exercici, i per tant ens permet calcular quin ha estat el resultat de l’empresa en aquest període. Qüestions que cal comentar en aquest compte de pèrdues i guanys:

3) L’EBITDA ens proporciona informació sobre la capacitat que té l’empresa per generar tresoreria a partir de les seves activitats habituals.

EBITDA = resultat d’explotació + amortitzacions.

Si el cost de les vendes es redueix al 73%, podem comprovar que aquest estalvi en els costos es tradueix en un augment de l’EBITDA, és a dir, en una millora de la capacitat de l’empresa per generar tresoreria.

Encara que no es demanava a l’enunciat, us adjuntem part de l’estat total de canvis en el patrimoni net per extreure la informació que ens donarà la resposta a aquest apartat. En aquest, veiem que del resultat de l’exercici, 28.805 euros, la meitat es distribueix en forma de dividends i l’altra meitat es queda a l’empresa en forma de reserves. Aquestes reserves o beneficis no distribuïts augmentaran la xifra del patrimoni de l’empresa. Aquests recursos els pot utilitzar per finançar noves inversions, és a dir, per finançar el creixement de l’empresa. També podria utilitzar aquests recursos per reduir endeutament per avançat.

Glossari

actiu net m: Suma de les necessitats operatives de fons (NOF) més l’actiu fix o no corrent.
aprovisionaments m pl: També podem anomenar-los consum de matèries primeres, atès que és el volum de MP consumides en les vendes del període [= compres – (existències MP inicials – existències MP finals)]. En una empresa comercial, coincideix amb el cost de les mercaderies venudes.
BAIDT m: Benefici abans d’interessos però després d’impostos.
BAIT m: Benefici abans d’interessos i impostos.
balanç m: Estat comptable que reflecteix la situació patrimonial de l’empresa, al tancament de l’exercici. És de caràcter estàtic, ja que representa el patrimoni de l’empresa en un moment determinat.
BAT m: Benefici abans d’impostos.
BDT m: Benefici després d’impostos.
BE m: Benefici d’explotació o EBITDA (earnings before interest, taxes, depreciation and amortization).
capital m: O recursos propis. Està configurat pel patrimoni net de l’empresa.
capital circulant net m: Capital compost per l’actiu corrent menys els passius espontanis. Representa les inversions generades pel cicle a curt termini. És a dir, pel fet de posar en marxa el cicle d’explotació del negoci. També s’anomena necessitats operatives de fons (NOF).
compte de resultats m: Estat comptable que recull el resultat de l’exercici, desglossat en cada un dels components que l’integren.
concurs de creditors m: Situació legal a la qual s’arriba per via judicial per donar satisfacció als creditors davant d’una situació d’insolvència per part de l’empresa.
deute m: Conjunt de recursos aliens negociats amb entitats financeres o mercats organitzats. Aquests recursos són onerosos, es remuneren mitjançant un tipus d’interès, i poden ser a curt termini o a llarg termini.
EBITDA m: Benefici d’explotació.
fons de maniobra m: Excés de recursos permanents per sobre de l’actiu fix.
inversió f: Assignació de recursos. És a dir, sortida de diners que tenen un objectiu específic futur.
NOF f: pl Necessitats operatives de fons o capital circulant net. Està compost per l’actiu corrent menys els passius espontanis. És el volum de recursos invertits en el cicle a curt termini i en el qual es reflecteixen totes les partides incloses en el BNE (benefici net d’explotació) que no s’han materialitzat en una entrada o sortida de diners.
recursos espontanis m pl: Conjunt de recursos que apareixen en el passiu de l’empresa que no són remunerats i que es generen espontàniament pel fet de fer operacions.
recursos permanents m pl: Recursos constituïts pel conjunt de fonts de finançament a llarg termini, és a dir, els patrimonis nets i els deutes a llarg termini.
recursos propis m pl: Capital configurat pel patrimoni net de l’empresa. També anomenat capital.
sistema financer m: Subsistema del sistema econòmic format pel conjunt d’institucions, mitjans i mercats, la finalitat del qual és canalitzar l’estalvi generat pels agents econòmics amb excedent cap als agents amb dèficit de recursos.

Bibliografia

Brealey, R.; Myers, C. (1998). Fundamentos de Financiación Empresarial. Madrid: McGraw- Hill.

Calvo, A.; Rodríguez, L.; Parejo, J. A.; Cuervo, A. (2002). Manual de sistema financiero español. Barcelona: Ariel.

Loring, J. (2004). La gestión financiera. Barcelona: Ediciones Deusto.

Solomon, E. (1963). The Theory of Financial Management. Nova York: Columbia University Press.

Suárez, A. (2014). Decisiones Óptimas de Inversión y Financiación en la Empresa. Madrid: Pirámide.

Suárez, A. (1990). Economía Financiera de la Empresa. Madrid: Pirámide.

Introducció a la comptabilitat i a la funció financera

Coral Mañes Plaza

Lídia Pradas López

revisor Carme Molina Cobo

revisor Susana Sardà García

Introducció

Objectius

Solucionari