Metodologies descriptives II: l'observació

Per al qui presencia un partit de bàsquet una pregunta rellevant pot ser qui és el millor jugador del partit. De fet ens atrevim a aventurar que aquesta era la pregunta que es feien els observadors dels equips de la lliga professional americana quan fan el seu treball, al final de la temporada, per a oferir informes als equips sobre els jugadors que acaben la lliga universitària per contractar-los a la professional, després del famós procés de drafts (rondes de selecció). En aquest context és on s'han elaborat el conjunt de categories que es fan servir per a establir la qualitat d'un jugador, el que es coneix com les seves estadístiques personals. Una curiositat d'aquest procés és que l'equip que primer pot elegir és el que pitjors resultats va obtenir en la temporada anterior. Això facilita la màxima igualtat entre els equips i una incertesa i emoció més gran a cada lliga.

Probablement el joc us sembla tan conegut que no us podeu imaginar ningú que presenciant un partit per primera vegada no capti la importància de la categoria "assistència". Segur que us l'imagineu més bé si us situeu en el context d'un partit de beisbol:com fer-se idea de la importància dels strikes per a l'equip que defensa? Però, quin equip defensa i quin equip ataca? No creieu que una persona pot dedicar moltes hores a veure partits d'aquest esport i seguir sense ser capaç d'entendre –observar– res que tingui sentit? Si no es coneix l'objectiu del joc –si no es té una pregunta– no es poden elaborar un conjunt de categories rellevants per a la seva anàlisi –per a la seva resposta.

Imaginar un aficionat novell aprenent les regles del joc a còpia de veure partits ens serveix com a al·legoria per a il·lustrar el que ocorre quan es comença a descriure un nou fenomen mitjançant observació. Ni l'aficionat ni l'investigador veuran res per molt que mirin. Necessiten una pregunta prèvia: "qui és el millor jugador?".

Doncs bé, la connexió amb el bàsquet és fàcil si us situeu en el paper del realitzador de la transmissió d'un partit en el qual es decidirà qui és el millor jugador. La pregunta seria amb quin pla, o plans, es capta la qualitat del jugador? O més concretament, quin pla, o plans, necessitem mantenir per a poder observar un jugador. Penseu que els realitzadors no tenen càmeres infinites encara que sigui possible pensar en un nombre il·limitat de plans. És fàcil deduir que els primers plans del rostre d'un jugador no seran necessaris per a il·lustrar la seva qualitat –la qual cosa no vol dir que no serveixin per a il·lustrar altres aspectes com ara el grau de concentració, el dolor després d'un cop... El mateix es pot dir de plans aeris. Poden venir bé per a il·lustrar l'ambient entre el públic que omple el Palau però no la qualitat dels jugadors blaugrana. Sembla que el millor és dedicar una càmera a seguir els passos del jugador elegit i dels seus companys mantenint plans que permetin de captar les incidències: passis, punts, faltes, etc.

En qualsevol cas queda clar que amb un únic pla no s'ha d'esgotar necessàriament la manera d'il·lustrar la qualitat d'un jugador –si parlem en general– o el nombre d'assistències –si ens referim a un indicador més concret. Es poden fer servir –o gairebé hauríem de dir, cal fer servir– diversos plans per a un mateix procés observacional. Substituïu el contingut esportiu de l'exemple per una dimensió de la conducta humana –l'agressivitat infantil, per exemple– i entendreu que aquest consell sobre el nombre de plans és rellevant per a la descripció de qualsevol fenomen accessible a l'observació. Per a la traducció del concepte de pla filmogràfic al de nivell d'anàlisi en psicologia us anirà bé repassar el quadre 2.1. ⁽²⁾

Penseu en el primer observador de la història del bàsquet. Sap què busca: el millor jugador. Sap que s'ha de fixar en els que destaquin en la seva contribució al resultat, tant en un pla estrictament individual com en la seva aportació al rendiment de la resta de companys. I es pregunta: quins són els millors indicadors de la qualitat d'un jugador? Què fa que un jugador destaqui en un partit?

Alguns indicadors –com els punts anotats– van haver d'aparèixer de seguida al cap d'aquest personatge imaginari. Però d'altres –potser les assistències seria un d'aquests indicadors– van haver de portar una mica més de temps per a emergir davant de la seva ment. Fins que va començar a utilitzar les categories definitives, va necessitar dur a terme observacions de manera no sistemàtica. Mentre no va tenir el codi arbitrari acabat, va haver de fer servir el llenguatge natural –el registre narratiu– per a expressar el que havia observat. Alguna cosa així com un informe després del partit en què s'especifiqués, per exemple:

Si ens hi fixem, en el relat emergeixen categories que poden començar a ser útils i candidates per a formar part del codi definitiu: tir de prop, tir de lluny, rebot ofensiu, rebot defensiu... Tenint ja una primera versió del codi –per exemple, la que apareix més endavant, en la taula 2.2– el nostre observador començaria a provar-lo de manera sistemàtica.

Seguint aquests tres consells, tanquem un primer moment del procés. Ja hem delimitat l'objectiu i els nivells d'anàlisi. Tenim també una primera proposta de codi: com podem saber si és adequada per a una observació sistemàtica i replicable?

Encara que fins ara, en seguir l'exemple del bàsquet, l'ús dels mitjans audiovisuals hagi semblat obvi, aquí és necessari fer la precisió que aquesta recomanació és especialment important en el cas de fer observació in vivo. Imagineu que el primer observador de bons jugadors va començar la seva tasca quan encara no es televisaven els partits. Llavors no tenia enregistrament audiovisual sobre el qual resoldre dubtes o contrastar dades. Resulta que ha trobat dos jugadors que han fet el mateix nombre d'anotacions i ha registrat els punts de cadascun d'ells. Quan porta la seva informació a l'equip tècnic que decidirà sobre la contractació sorgeix el dubte de com decidir-se per un d'aquests ja que el criteri fonamental és l'eficàcia anotadora. L'entrenador no ho dubta, proposa d'elegir aquell que hagi anotat més tirs exteriors ja que és més necessari per a l'actual composició de l'equip. L'observador s'emporta les mans al cap: no ha registrat quin tipus de punt era el que es feia cada vegada! En no establir prou nivell de detall per a l'objectiu que tenia es veu abocat a una situació molt poc desitjable. Haurà de repetir tot el procés. Fins i tot en el cas d'haver utilitzat mitjans audiovisuals d'enregistrament estaria obligat a tornar a veure tot el partit. Què hauria passat en cas contrari, si l'observador recull el detall del tipus de tir i l'entrenador el deixa de banda? Res. Pel cap alt, l'observador hauria sentit que havia treballat més del compte. Però aquest inconvenient no té punt de comparació amb l'anterior.

En l'observació en altres contextos, més propis de la investigació acadèmica, pot passar exactament igual, que necessitem una informació precisa que no hem detallat prou. Hi ha manera de preveure-ho? No. Recordeu que estem en un procés d'elaboració d'un codi per a observar una cosa que es descriu per primera vegada.

A més de complir la condició anterior, les categories que s'han derivat de la fase anterior han de ser exhaustives i excloents.

En el nostre exemple: una assistència no pot ser alhora un rebot, o un tir lliure, o un de tres punts. Això sembla molt evident. Ara bé, la categoria "falta personal" és excloent respecte a la resta del codi recollit en la taula 2.2?

Encara que us pugui semblar que aquestes dues condicions són fàcils d'aconseguir, hi ha molts casos en què no es compleixen. Quan això és així, les anàlisis de les dades recollides en la investigació es dificulten molt. No és el moment d'aprofundir més en l'assumpte. La moral simplement va en la línia d'emfasitzar que qualsevol conjunt de categories que se'ns ocorri no compleix per se aquestes dues condicions.

Les condicions que han de complir les categories no s'esgoten amb les esmentades en els epígrafs anteriors. Establir-ne el compliment sembla una tasca de reflexió, de despatx. Podem decidir reflexionant que el conjunt de la taula 2.1 necessita afegir, almenys, la categoria "robatori de pilota" perquè es pugui considerar exhaustiu. De la mateixa manera, perquè totes les categories siguin excloents entre si es fa necessari aclarir els límits entre "falta personal" i "pèrdua de la pilota". Per exemple, "falta personal en atac" –sense computar com a pèrdua de la pilota– i "falta personal en defensa".

En l'últim apartat del mòdul es desenvolupa aquest aspecte. Per a activar la vostra curiositat, pregunteu-vos si considereu igual de fàcil que dos espectadors d'un mateix partit es posin d'acord que un tir ha estat de tres punts o que un punt hagi estat obtingut mitjançant tir lliure. Per tant, quina de les dues categories –tir de tres o tir lliure– creieu que està més depurada?