Bioètica i sistemes alimentaris

  • María José Plana Casado

    Advocada especialitzada en dret alimentari. Les seves línies de recerca preferents són l’ètica en la gestió de la cadena alimentària, informació al consumidor en un entorn globalitzat, impacte de les TIC en la relació entre consumidor i indústria i Administració pública. Actualment coordina la línia de recerca «Bioètica, dret i alimentació» de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, i és codirectora del màster d’Alimentació, Ètica i Dret organitzat per aquest centre.

PID_00245603
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

D’acord amb la definició de l’Enciclopèdia de bioètica de l’Institut Joseph i Rose Kennedy:

«la bioètica és l’estudi sistemàtic de la conducta humana en els camps de les ciències biològiques i de l’atenció de la salut, en la mesura en què aquesta conducta s’analitza tenint en compte els principis i valors morals».

Tal com analitza el Comitè de Bioètica de Catalunya:

«la bioètica no és com un protocol que diu quina de les dues actituds és la correcta sinó que aporta uns elements de reflexió que ajuden a analitzar la situació concreta perquè s’arribi a la decisió més encertada. La bioètica no determina què és el bé sinó que encoratja les persones immerses en una situació de conflicte perquè acordin el seu amb diàleg i respecte».

La constant i ràpida evolució de la producció alimentària constitueix un repte a l’hora d’avaluar les implicacions bioètiques dels sistemes alimentaris en els quals es basa l’alimentació de les poblacions del segle xxi, sobretot quan el consumidor mitjà de la societat europea actual exigeix cada dia més conèixer com es produeixen els aliments i també els riscos que impliquen les seves decisions alimentàries tant per a la seva salut com per al medi ambient.
L’estudi de les implicacions bioètiques dels desenvolupaments tecnològics en l’àmbit agroalimentari és avui dia un element essencial en l’estudi bioètic dels sistemes alimentaris. En un mercat d’aliments cada vegada més envaït per productes que incorporen components obtinguts mitjançant tècniques de biologia sintètica, esdevé de vital importància assegurar l’acceptabilitat del consumidor-ciutadà d’aquests desenvolupaments. L’objectiu de la bioètica en aquest entorn és el de canalitzar els conflictes entre els diferents actors i entre consumidors amb diferents creences i actituds respecte de la incorporació d’aquestes noves aplicacions biotecnològiques als productes alimentosos.
En aquest sentit, l’anàlisi bioètica ha de permetre identificar els aspectes d’una innovació alimentària que poden generar rebuig en els consumidors, encara que no comportin riscos científicament acreditats. Casos com el rebuig dels consumidors europeus a les llavors transgèniques i el consegüent fracàs els anys noranta de l’estratègia comercial de l’empresa Monsanto posen de manifest la importància d’aquesta qüestió.
Però en l’àmbit agroalimentari, l’estudi bioètic no ha de limitar-se a analitzar aspectes relatius al paper dels desenvolupaments tecnològics en la formulació de productes alimentosos. Davant de l’elevat grau de globalització de la cadena alimentària (fenomen propiciat pel creixent nombre d’acords bilaterals de lliure comerç, entre altres factors) i també tenint en compte el constant bombardeig d’informació que relaciona alimentació i salut (ja sigui a internet, en la publicitat o en la premsa generalista), la vertebració i funcionament dels sistemes alimentaris s’ha convertit en un element central de la política de la salut pública de les societats contemporànies, per la qual cosa la relació entre bioètica i alimentació inclou forçosament l’estudi ètic de les circumstàncies que envolten el mateix sistema alimentari.

Així, tal com indica Romero-Cepeda:

«L’ètica en aliments és una disciplina recent dins del camp de l’ètica aplicada, que comprèn l’ètica mèdica, científica, ambiental, legal, educativa, política, de negocis i social. Hi ha un nombre de consideracions que han de tenir-se en compte en el cas dels aliments:

1) l’alimentació és vital per a la supervivència humana;

2) la producció d’aliments és un procés orgànic, que depèn de l’explotació d’organismes vius;

3) l’aprofitament dels recursos per a aliments implica el manteniment de l’equilibri ecològic i ambiental i depèn del reciclatge dels nutrients essencials (com el cicle del carboni o del nitrogen);

4) la dependència de l’activitat agrícola en la captura de l’energia solar per les plantes significa l’ús d’extenses àrees de terra, la qual cosa repercuteix en el desenvolupament d’altres tipus d’indústria;

5) l’agricultura és un estil de vida, depèn de normes particulars i complexes. Dit en poques paraules, l’agricultura, producció i distribució d’aliments afecta l’entorn físic, biològic, social i cultural de l’ésser humà.

En conseqüència, la preocupació sobre ètica associada a aquesta activitat s’orienta a delimitar aspectes com el desequilibri entre la disponibilitat global d’aliments i les necessitats nutricionals humanes, l’impacte de l’agroindústria en l’ocupació rural, les conseqüències de l’agricultura moderna i la biotecnologia d’aliments per a la seguretat humana, animal i vegetal, entre altres».

Les qüestions relatives a la justícia i sostenibilitat dels sistemes alimentaris formen part de l’estudi bioètic, perquè afecten directament la qualitat de vida i la salut de generacions presents i futures.
Per tot això, el present mòdul pretén identificar els reptes per a l’estudi de les implicacions bioètiques sobre la base d’aquestes dues dimensions bioèticament rellevants dels sistemes alimentaris actuals: els reptes que deriven de l’entorn polític i social en el qual es desenvolupa la producció d’aliments, i els reptes derivats de l’aplicació de les biotecnologies en la formulació de productes alimentosos.

Objectius

Amb l’estudi d’aquest mòdul didàctic, assolireu els objectius següents:

  1. Conèixer les implicacions bioètiques que es deriven de l’entorn polític i social en què es desenvolupa la producció d’aliments.

  2. Conèixer també les implicacions bioètiques que es deriven de l’aplicació de les biotecnologies en la formulació de productes alimentaris.

1.Reptes per raó de l’entorn polític i social

L’entorn polític i social en el qual es desenvolupa el mercat d’aliments té un impacte significatiu tant en les mesures legislatives adoptades com en la percepció del ciutadà de la necessitat, l’oportunitat i l’eficàcia d’aquestes.
I és que la producció alimentària s’ha caracteritzat fins avui per la importància del factor territorial: cada àrea geogràfica adopta la seva pròpia legislació, i, en el cas de la Unió Europea, és la Comissió Europea l’autoritat competent en la matèria. Com a conseqüència d’això anterior, hi ha diferències notables entre la legislació de la Unió Europea i la d’altres països com Estats Units, Brasil, Canadà o Índia. Aquestes diferències legals impliquen diferències notables en les pràctiques autoritzades i prohibides en la producció d’aliments a cada territori.
La Unió Europea té plenes competències en matèria de legislació alimentària dins del seu territori. Per tant, tots els països de la UE comparteixen un marc jurídic comú.
No obstant això, l’escenari segons avança el segle xxi promet canvis en aquesta realitat: existeixen nombroses iniciatives polítiques per a assegurar l’aproximació de la legislació i política de seguretat i qualitat alimentària. Entre aquestes iniciatives, convé destacar ara les tres següents:

  • El Codex Alimentarius com a norma imperativa

  • L’aprovació d’acords de liberalització del comerç entre estats sobirans

  • La sobirania alimentària enfront de la globalització i l’agricultura intensiva

1.1.El Codex Alimentarius com a norma imperativa

La Conferència de la FAO i l’Assemblea Mundial de la Salut van adoptar, a principis dels anys seixanta, la decisió conjunta d’establir la Comissió del Codex Alimentarius (d’ara endavant, Codex). El Codex constitueix una col·lecció de normes no vinculants sobre seguretat alimentària.

D’acord amb les seves pròpies normes de creació, es tracta d’una organització les normes de la qual són:

«especialment importants per als països en desenvolupament que no disposen de la infraestructura i els coneixements especialitzats necessaris per a establir normes, controls de la innocuïtat dels aliments i sistemes de gestió adequats».

Comissió del Codex Alimentarius

Les normes aprovades pel Codex abasten tots els àmbits de la política alimentària, des de la seguretat dels productes fins a la seva composició estandarditzada, l’etiquetatge i la qualitat.
No obstant això, es tracta de normes que no tenen caràcter vinculant, per la qual cosa cada país pot utilitzar-les com a guia i dictar la seva pròpia legislació nacional que fixi estàndards de protecció més elevats o inferiors, segons consideri oportú.
La Comissió del Codex Alimentarius dicta normes de caràcter no vinculant. No obstant això, és freqüent que en països en via de desenvolupament les seves autoritats declarin el Codex com una norma imperativa en el seu territori a fi d’omplir el buit legal que implicaria no tenir normativa alimentària que regulés la seguretat dels aliments que consumeixen els seus ciutadans.
Davant d’aquesta realitat, i per tal de facilitar el comerç internacional d’aliments, es planteja l’oportunitat de modificar en un futur la consideració de les normes Codex i fer-les vinculants per als estats. D’aquesta manera, les normes en matèria de seguretat alimentària serien iguals per a tots els països i, per tant, per a tots els productors.
No obstant això, existeixen contra aquesta iniciativa veus que argumenten en contra, ja que el nivell de protecció de les normes del Codex sol ser inferior al de la legislació alimentària dels països desenvolupats. Aquest és el cas, per exemple, de la legislació alimentària de la Unió Europea.

1.2.L’aprovació d’acords de liberalització del comerç entre estats sobirans

El sistema alimentari actual es caracteritza per un elevat grau d’internacionalització i fragmentació de la cadena de producció. És habitual que un producte alimentós s’hagi produït a partir d’ingredients d’un o de diversos països d’origen, es processi a les instal·lacions situades en un altre país i, finalment, s’empaqueti en un altre lloc per a ser comercialitzat finalment a diversos països del món. Un cas paradigmàtic i conegut del consumidor espanyol és el de l’oli d’oliva, que amb total compliment de la legalitat vigent sol produir-se utilitzant oliva del nord d’Àfrica, per a ser processat i embotellat al sud d’Espanya. Considerat, d’acord amb el Reglament (UE) núm. 1169/2011, sobre informació alimentària, com un producte alimentós espanyol, les olives conreades a Àfrica han de complir la normativa de la Unió Europea per a integrar-se en la cadena alimentària comunitària.
El Reglament (UE) núm. 1169/2011
Reglament (UE) núm. 1169/2011 del Parlament Europeu i del Consell, de 25 d’octubre de 2011, sobre la informació alimentària facilitada al consumidor i pel qual es modifiquen els reglaments (CE) núm. 1924/2006 i (CE) núm. 1925/2006 del Parlament Europeu i del Consell, i pel qual es deroguen la Directiva 87/250/CEE de la Comissió, la Directiva 90/496/CEE del Consell, la Directiva 1999/10/CE de la Comissió, la Directiva 2000/13/CE del Parlament Europeu i del Consell, les directives 2002/67/CE i 2008/5/CE de la Comissió, i el Reglament (CE) núm. 608/2004 de la Comissió. Text pertinent a l’efecte de l’EEE.
Per a facilitar aquestes operacions així com el tràfic internacional d’aliments en general, en l’última dècada la Unió Europea ha creat diversos fòrums de negociació amb altres àrees geogràfiques per a subscriure acords bilaterals de lliure comerç. És el cas del Tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i Estats Units (d’ara endavant, TTIP, pendent d’aprovació actualment) i de l’acord bilateral subscrit amb Canadà en data 31 d’octubre de 2016 i conegut com a CETA (1) . Tots dos acords constituiran, un cop siguin vigents, un conveni internacional entre la Unió Europea i EUA o Canadà respectivament, l’objectiu del qual serà facilitar els intercanvis comercials entre les dues àrees geopolítiques.
Els aliments són, per descomptat, objecte d’aquest tractat, fins al punt que tant els poders públics d’Estats Units i Canadà com la Unió Europea reconeixen que un dels punts més controvertits a debat és l’adaptació de la legislació alimentària per a facilitar el comerç d’aliments. Això significa, en la pràctica, buscar punts de trobada que permetin comercialitzar a Europa aliments produïts a EUA i Canadà conforme a la seva respectiva normativa nacional, i viceversa. Per aconseguir aquest objectiu, encara cal veure si es dictaran acords que ofereixin l’equivalència de la seguretat del producte (per exemple, com ja passa amb els productes certificats com a ecològics: un producte amb certificat d’ecològic a la UE no ha de passar un nou control de certificació a EUA o Canadà sinó que el control europeu garanteix suficientment la seva seguretat i se’n permet el tràfic entre aquests països), o si, per contra, es duran a terme modificacions de la legislació comunitària per a establir criteris idèntics als dels legisladors americans.
Tenint en compte que els criteris per a l’avaluació del risc entre aquests tres països són substancialment diferents, aquesta segona via és la que posa en qüestió l’oportunitat del TTIP i el CETA des del punt de vista de la seguretat alimentària.
Reflexió
Han de circular lliurement en el mercat europeu d’aliments productes carnis en la producció dels quals s’hagin utilitzat hormones o que no respectin les limitacions de la normativa comunitària sobre l’ús d’antibiòtics en animals per a consum humà?

1.3.La sobirania alimentària enfront de la globalització i l’agricultura intensiva

En l’extrem oposat a aquestes iniciatives se situa un concepte igualment rellevant per a la legislació i la vertebració del sistema alimentari del futur: el concepte de sobirania alimentària (d’ara endavant, SA).

Enunciat per primera vegada per l’organització de productors La Via Campesina el 1996 a Roma durant la Cimera Mundial de l’Alimentació de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), fa referència al:

«dret dels pobles i dels països a definir les seves pròpies polítiques agràries, pesqueres, alimentàries i de terres; de manera que aquestes siguin ecològicament, socialment, econòmicament i culturalment adequades per a ells i les seves circumstàncies úniques. [...] Tots els pobles tenen el dret a una alimentació sana, nutritiva i culturalment apropiada, així com el dret a disposar de capacitat per a mantenir-se a si mateixos i les seves societats».

Així, en contrast amb la seguretat alimentària definida per la FAO a escala mundial i per la Comissió Europea en la seva estratègia «de la granja a la taula», la sobirania alimentària defensa la importància de la manera de produir els aliments i el seu origen, més enllà de la seva pròpia innocuïtat. Ressalta la relació que té la importació d’aliments barats en el debilitament de la producció i població agrària locals. Sota el prisma de la sobirania alimentària, iniciatives com que el Codex Alimentarius sigui norma imperativa o la subscripció d’acords nacionals que fan internacionalment homogènia la legislació, limiten els drets dels estats, i per tant dels seus ciutadans, per a decidir quin sistema alimentari volen.
En equiparar legislacions a escala global es crea un únic criteri vàlid d’avaluació del risc, quan avui ja es ben palès que les societats de diferents països tenen diferents sensibilitats respecte de temes relatius a la seguretat alimentària. I cada diferent sensibilitat significa establir nivells de protecció més o menys elevats. D’acord amb els arguments de la sobirania alimentària, adoptar estàndards internacionals i acords internacionals que liberalitzin el comerç d’aliments implica en la pràctica reduir el nivell de protecció dels consumidors a favor dels productes d’aquells països que –ja sigui per qüestions polítiques o pràctiques– són contraris a reduir la llibertat dels operadors alimentaris en la comercialització dels seus productes.

2.Reptes bioètics per raó de la tecnologia

«És imprescindible demostrar que les innovacions tecnològiques són segures perquè siguin acceptades pels consumidors. La normativa comunitària vol garantir un elevat nivell de protecció de la salut pública i la seguretat per als consumidors, els treballadors i el medi ambient.»

Vytenis Andriukaitis, Comissari Europeu de Salut i Seguretat Alimentària

D’acord amb la política comunitària de seguretat i qualitat alimentària «de la granja a la taula», l’avaluació del risc sobre la qual es basa la legislació alimentària europea té per objecte tant aliments o ingredients específics que poden trobar-se en la naturalesa, com la utilització de substàncies produïdes aplicant processos tecnològics innovadors, a més d’aquests mateixos processos per si mateixos.
Davant de l’actual esclat tecnològic del qual participa el mercat de l’alimentació, cada vegada és més difícil avaluar la seguretat o els riscos derivats d’ingredients, substàncies o processos especialment complexos que s’empren per a produir, envasar o distribuir aliments.
Malgrat les dificultats que això comporta, el legislador comunitari ja ha hagut d’enfrontar-se en diverses ocasions al repte d’establir regulació tècnica que afecta la utilització d’ingredients o mecanismes innovadors en la producció d’aliments. Els casos paradigmàtics són sens dubte els aliments o pinsos que integren o constitueixen organismes modificats genèticament, així com els productes alimentosos amb nanomaterials artificials.

2.1.Aliments o pinsos que integren organismes modificats genèticament

Tenint en compte els dilemes ètics que planteja per a un sector important de la població la utilització d’organismes modificats genèticament en els aliments de consum humà, la Comissió Europea va establir el 2003 un nou marc regulador per a l’autorització de cultiu i comercialització d’aliments o pinsos que integren organismes modificats genèticament (d’ara endavant, AcMG) dins del territori de la Unió, la base jurídica de la qual la constitueixen les següents normes:

  • Directiva 2001/18/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de març de 2001, sobre l’alliberament intencional en el medi ambient d’organismes modificats genèticament i per la qual es deroga la Directiva 90/220/CEE del Consell (d’ara endavant Directiva 2001/18/CE).

  • Reglament (CE) núm. 1829/2003, del Parlament Europeu i del Consell, de 22 de setembre de 2003, sobre aliments i pinsos modificats genèticament (d’ara endavant Reglament 1829/2003).

  • Reglament (CE) núm. 1830/2003, del Parlament Europeu i del Consell, de 22 de setembre de 2003, relatiu a la traçabilitat i a l’etiquetatge d’organismes modificats genèticament i a la traçabilitat dels aliments i pinsos produïts a partir d’aquests, i pel qual es modifica la Directiva 2001/18/CE (d’ara endavant Reglament 1830/2003).

  • Reglament d’execució (UE) núm. 503/2013 de la Comissió, de 3 d’abril de 2013, relatiu a les sol·licituds d’autorització d’aliments i pinsos modificats genèticament de conformitat amb el Reglament (CE) núm. 1829/2003 del Parlament Europeu i del Consell i pel qual es modifiquen el Reglament (CE) núm. 641/2004 i el Reglament (CE) núm. 1981/2006 (d’ara endavant Reglament 503/2013).

Aquest marc jurídic tracta igual els aliments i els pinsos que consisteixen exclusivament en organismes modificats genèticament, i els productes alimentosos o pinsos que contenen o han estat produïts a partir d’OMG però que integren igualment altres ingredients.
El principi bàsic que justifica l’acció legislativa és el principi de precaució, entès com la necessitat de prendre mesures que minimitzin el risc d’esclat d’una crisi alimentària quan hi hagi la sospita raonada que existeix aquest risc.
En aplicació del principi de precaució, la Comissió Europea exigeix que organismes modificats genèticament hagin estat objecte d’autorització prèvia per les autoritats competents. Per això no és possible iniciar la comercialització d’OMG o d’aliments que hagin utilitzat aquesta tecnologia en la seva producció tret que s’hagi dut a terme la preceptiva avaluació dels riscos per a la salut humana d’aquests organismes, a més d’un seguiment mediambiental després de la seva comercialització. Aquesta autorització se sol·licita en relació amb l’OMG que s’ha desenvolupat. A continuació, i d’acord amb el que estableix el Reglament 503/2013, se sol·licita l’autorització respecte de l’aliment o pinso que utilitzi aquest OMG en la seva producció.
El Reglament (CE) 1830/2003 imposa l’obligació de mantenir un sistema de traçabilitat i etiquetatge d’AcMG específic. Aquest reglament permet així que els consumidors tinguin prou informació per a triar lliurement si consumeixen aquest tipus d’aliments. Les obligacions específiques dels operadors es recullen succintament en l’article 4 del reglament esmentat.
La legislació alimentària de la UE estableix l’obligació d’indicar en l’etiquetatge d’un producte alimentós la presència d’organismes modificats genèticament en l’aliment.
Respecte de la traçabilitat, la part A de l’article 4 d’aquesta regulació comunitària actual exigeix que els operadors de totes les fases de la cadena alimentària prèvia a la venda al consumidor final informin els seus clients per escrit que els seus productes contenen OMG. Aquest esment es fa individualitzadament per a cadascun dels seus productes i ha d’aparèixer en els documents de traçabilitat que acompanyen el producte alimentós o ingredient. Així, sempre ha d’aparèixer l’identificador únic assignat per les autoritats comunitàries a aquest OMG en el moment de concessió de l’autorització. Aquest identificador consisteix en una clau alfanumèrica assignada exclusivament a aquest OMG. Quant a l’etiquetatge dels productes alimentosos destinats al consumidor final, la part B del mateix article obliga que s’etiqueti la utilització d’organismes modificats genèticament (la qual cosa ocorre de manera semblant amb els pinsos).

2.2.Nous aliments produïts a partir de biotecnologia

Els coneguts com a nous aliments o novel foods constitueixen un important segment de productes que presenten reptes a la regulació europea constantment en tractar-se, en la majoria de casos, d’aliments produïts a partir de processos biotecnològics. Encara que el 1997 la Comissió Europea va aprovar una primera reglamentació sobre aquests productes, ha estat l’any 2015 quan s’ha aprovat el marc vigent mitjançant Reglament (UE) núm. 2015/2283 sobre nous aliments.
Reglament (UE) núm. 2015/2283
Reglament (UE) 2015/2283 del Parlament i del Consell, de 25 de novembre de 2015, relatiu als nous aliments, pel qual es modifica el Reglament (UE) núm. 1169/2011 del Parlament Europeu i del Consell i es deroguen el Reglament (CE) núm. 258/97 del Parlament Europeu i del Consell i el Reglament (CE) núm. 1852/2001 de la Comissió.
D’acord amb l’article 3, epígraf 2n. del Reglament anteriorment esmentat, són nous aliments els aliments o ingredients alimentaris que no han estat utilitzats en una mesura important per al consum humà al territori de la Unió Europea abans de l’entrada en vigor del Reglament (15 de maig de 1997). Malgrat que això inclou a dia d’avui insectes o altres aliments vegetals o d’origen animal de consum habitual a Àsia (o altres parts del món) però no a Europa, l’objectiu fonamental d’aquesta normativa són els aliments produïts a partir de biotecnologia, com és el cas dels aliments que incorporen en els seus ingredients microorganismes no naturalment presents en els aliments o que integren nanomaterials artificials.
D’acord amb la legislació comunitària, els aliments produïts a partir d’organismes modificats genèticament no cauen dins de l’abast de la regulació de nous aliments, ja que tenen el seu marc jurídic propi.
Per a facilitar l’execució de la regulació sobre nous aliments, s’ha creat una llista que conté la informació intercanviada entre els estats membres i la Comissió per a conèixer si un producte cau en l’àmbit d’aplicació del Reglament de nous aliments:
a) Respecte dels aliments que incorporen microorganismes no naturalment presents en l’aliment, el cas paradigmàtic és el dels«aliments funcionals». Els reptes específics d’aquest àmbit de la producció alimentària deriven de la dificultat d’establir normes que evitin assimilar aquest tipus d’aliments a productes medicamentosos per un ús indegut de tècniques de màrqueting que assimilen el consum d’un producte alimentós funcional a la millora de la salut de l’individu. Per a això, la legislació comunitària ha establert una llista tancada però en constant evolució de declaracions nutricionals i de propietats saludables que poden utilitzar-se en l’etiquetatge i la publicitat d’aquests aliments. Així, només poden utilitzar-se les afirmacions contingudes en aquests reglaments per a aquells aliments que compleixin les condicions d’ús aprovades legalment per a cada afirmació sobre la base de criteris exclusivament científics que garanteixin la veracitat de tal afirmació.
Els productes funcionals més freqüents al cistell d’anar a plaça a Europa són productes làctics que incorporen sovint bacteris que no estaven presents naturalment en l’aliment.
b) Respecte dels aliments que integren nanomaterials artificials, aquests nous aliments han d’identificar-se expressament en l’etiquetatge d’acord amb la modificació que el Reglament de nous aliments fa de l’esmentat Reglament 1169/2011 sobre informació alimentària facilitada al consumidor. Dins de la UE, la regulació de la nanotecnologia en el sector de l’alimentació s’ha desenvolupat especialment a partir de l’última dècada, i com a resposta a l’entrada massiva en el mercat de productes en els quals la nanotecnologia s’usa de forma directa o indirecta.
No tots els nanomaterials són artificials. Únicament quan un aliment conté un nanomaterial artificial cal indicar-ho en l’etiquetatge.

Bibliografia

Alemany, M. (2007). «Dietética (bioética y deontología en nutrición humana y dietética». Revista de bioética y derecho (vol. 9).
Barnhill, A; King, K.; Kass, N.; Faden, F. (2014). «The value of unhealthy eating and the ethics of healthy eating policies». Kennedy Institute of ethics journal (vol. 3, núm. 24, pàg. 187-217).
Bourges, L. (2013). «Agricultura y alimentación: ¿un futuro ético?». Discurs pronunciat el 23 de maig de 2013 en el marc del V Fòrum Internacional Observatori de Legislación Agrària. Sevilla.
Carretero García, A. (2014). «¿Usted prefiere “fastfood” o “slowfood”?». Revista CESCO de Derecho del Consumo (6 d'octubre).
Coff, C.; Korthals, M.; Barling, D. (2008). «Ethical traceability and informed food choice». Ethical traceability and communicating food (pàg. 1-18). Springer.
Fraser, E. i altres (2016). «Biotechnology or organic? Extensive or intensive? Global or local? A critical review of potential pathways to resolve the global food crisis». Trends in food science & technology (vol. 48, febrer, pàg. 78-87).
Recuerda Girela, M. (2014). «Los principios del Derecho Alimentario Europeo». Revista de Derecho de la Unión Europea (núm. 26, gener-juny, pàg. 167-190).
VSF Justicia Alimentaria Global (2013). «Criteris de justícia alimentària en la compra pública d’aliments: Guia per a administracions públiques» (abril).
Wu, G. i altres (2014). «Production and supply of high-quality food protein for human consumption: sustainability, challenges and innovations». Annals of the New York Academy of Sciences (vol. 1231, pàg. 1-19).
Zee, E. van der (2016). «Legal limits on food labelling law: Comparative analysis of the EU and the USA». European business law review (març).