Els drets de la personalitat com a límit del dret de la informació

1. Situar els alumnes en els valors de la dignitat de la persona reconeguts en la nostra Constitució i en els tractats internacionals de drets humans.

2. Estudiar el contingut del dret a l'honor i la manera de protegir-lo.

3. Estudiar el contingut del dret a la intimitat i la manera de protegir-lo.

4. Estudiar el contingut del dret a la pròpia imatge i la manera de protegir-lo.

5. Estudiar el sistema de ponderació judicial en la resolució dels conflictes entre els drets de llibertat (d'expressió i d'informació) i els de dignitat (honor, intimitat personal i familiar, i imatge).

El reconeixement de drets fonamentals a les persones jurídiques

"La nostra Constitució configura determinats drets fonamentals per a ser exercits de manera individual; en canvi d'altres es consagren en el text constitucional a fi de ser exercits de manera col·lectiva. Si l'objectiu i funció dels drets fonamentals és la protecció de l'individu, sia com a tal individu o en col·lectivitat, és lògic que les organitzacions que les persones naturals creen per protegir els seus interessos siguin titulars de drets fonamentals, en la mesura que aquests drets serveixin per a protegir els fins per als quals han estat constituïts. En conseqüència, les persones col·lectives no actuen, en aquests casos, solament en defensa d'un interès legítim en el sentit de l'article 162.1.b de la CE, sinó com a titulars d'un dret propi."

STC 139/95

"A vegades, això solament és possible si s'estén a les persones col·lectives la titularitat de drets fonamentals que protegeixin –com dèiem– la seva pròpia existència i identitat, a fi d'assegurar el lliure desenvolupament de la seva activitat, en la mesura que els drets fonamentals que compleixen aquesta funció siguin atribuïbles, per la seva naturalesa, a les persones jurídiques."

STC 139/95

"És evident, doncs, que per mitjà dels fins per als quals ha estat creada cada persona jurídica privada es pot establir un àmbit de protecció de la seva pròpia identitat i en dos sentits diferents: tant per a protegir la identitat quan desenvolupa els fins, com per a protegir les condicions d'exercici de la identitat, a les quals recauria el dret a l'honor. En la mesura que això és així, la persona jurídica també pot veure lesionat el dret a l'honor amb la divulgació de fets que concerneixen a la seva identitat, quan la difami o la faci desmerèixer en la consideració aliena (article 7.7 de la LO 1/82)."

STC 139/95

Dignitat dels grups ètnics i socials sense personalitat jurídica

"Des d'una perspectiva constitucional, els individus ho poden ser també com a part dels grups humans sense personalitat jurídica però amb una personalitat clara i consistent per qualsevol altre tret dominant de la seva estructura i cohesió, com l'històric, el sociològic, l'ètnic o el religiós, a manera d'exemples. Per això, al seu torn, com a revers, poden ser víctimes de la injúria o la calúmnia, com a subjectes passius d'aquests delictes contra l'honor, i així ho va dir el Tribunal Suprem, en el pla de la legalitat i en l'àmbit penal, quan va dictar la Sentència de 20 de desembre de 1990. Ara i aquí, és el poble jueu en conjunt, no obstant la seva dispersió geogràfica, identificable per les seves característiques racials, religioses, històriques i sociològiques, des de la diàspora fins a l'holocaust, qui rep com a tal grup humà les invectives, els improperis i la desqualificació global. Sembla just que si és atacat de manera col·lectiva, es pugui defensar en aquesta mateixa dimensió col·lectiva i que estiguin legitimades per a fer-ho, per substitució, les persones naturals o jurídiques del seu àmbit cultural i humà. En definitiva, és la solució que, amb un plantejament invers, des de la perspectiva de la legitimació activa, va acceptar el Tribunal Constitucional en la STC 214/1991."

STC 176/95

La dignitat de les persones mortes

"No s'ha d'oblidar tampoc que, de conformitat amb l'article 20.4 de la CE i en el marc dels principis i valors que informen la nostra norma fonamental, la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, estableix que la memòria d'una persona morta pot limitar el dret a la comunicació d'informació veraç."

STC 190/1996

"Així, l'article 9.2 de la LO 1/1982, de 5 de maig, enumera les mesures integrants de la tutela judicial dels drets a l'honor, a la intimitat i a la imatge, entre les quals inclou l'eventual condemna a indemnitzar els perjudicis causats; i l'article 4 de la mateixa llei preveu la possibilitat que l'exercici de les corresponents accions de protecció civil dels drets esmentats correspongui als que ha designat l'afectat en testament, o als seus familiars. Ara bé, una vegada mort el titular d'aquests drets, i extingida la seva personalitat –segons determina l'article 32 del Codi civil: «La personalitat s'extingeix per la mort de les persones»– lògicament desapareix també el mateix objecte de la protecció constitucional, que està encaminada a garantir, com vam dir, un àmbit vital reservat, que amb la mort s'esdevé inexistent."

STC 231/88

"Per tant, si es mantenen accions de protecció civil (encaminades, com en aquest cas, a obtenir una indemnització) a favor de tercers, diferents del titular d'aquests drets de caràcter personalíssim, això ocorre fora de l'àrea de protecció dels drets fonamentals que s'encomana al Tribunal Constitucional mitjançant el recurs d'empara. Per això, i en aquesta via, aquest tribunal no es pot pronunciar sobre les qüestions que, per la mort de l'afectat, ja no tenen dimensió constitucional."

STC 231/88

"En aquest cas la legitimació per a recórrer i la titularitat del dret fonamental invocat no coincideixen en una mateixa persona, sinó que la recurrent pretén salvaguardar l'honor del seu marit, mort onze anys abans de la publicació del passatge litigiós. La dada fisiològica de la mort no es pot defugir perquè es tracta d'un dret com el de l'honor, que alguna vegada hem qualificat de personalíssim (STC 214/1991, d'11 de novembre, FJ 3) i que, a diferència del que ocorre amb la intimitat, l'article 18.1 de la CE no s'estén a la família. Amb la mort de les persones la seva reputació es transforma en gran manera, i es vincula sobretot a la memòria o al record per part dels seus parents pròxims. D'aquí ve que no es pugui postular que el seu contingut constitucional i la intensitat de la seva protecció siguin els mateixos que en el cas de les persones vives. En aquest sentit, es pot recordar com en l'esmentada STC 43/2004, de 23 de març, relativa a un reportatge en què s'al·ludia a la participació d'un familiar dels recurrents en el consell de guerra que va condemnar a mort un conegut polític de la Segona República, aquest tribunal no va negar la possibilitat d'acudir en empara en defensa de l'honor del familiar mort. També va reconèixer, però, que el pas del temps dilueix necessàriament la potencialitat agressiva sobre la consideració pública o social dels individus en el sentit constitucional del terme i, per tant, la condició obstativa de la personalitat davant de l'exercici de les llibertats de l'article 20 de la CE."

STC 51/2008

"Cal buscar-la [la definició] en el llenguatge de la gent, en el que el poble sol parlar al seu veí, i el diccionari de la Reial Acadèmia ens condueix de l'honor a la bona reputació (concepte utilitzat pel Conveni de Roma), la qual –com la fama i encara l'honra– consisteixen en l'opinió que la gent té d'una persona [...]. El comú denominador de tots els atacs o intromissions il·legítims en l'àmbit de protecció d'aquest dret és el desmèrit en la consideració aliena com a conseqüència d'expressions proferides en descrèdit o menyspreu d'algú o que el concepte públic les tenia per afrontoses. Tot això ens situa en el terreny dels altres, que no són sinó la gent, l'opinió col·lectiva de la qual marca en qualsevol lloc i temps el nivell de tolerància o de rebuig."

STC 223/92

"Com hem assenyalat reiteradament (STC 180/1999, d'11 d'octubre, FJ 4; i 52/2002, de 25 de febrer, FJ 5) l'honor constitueix un «concepte jurídic normatiu la precisió del qual depèn de les normes, valors i idees socials vigents a cada moment». Això no significa que aquest tribunal hagi renunciat a definir-ne el contingut constitucional abstracte quan afirma que aquest dret empara la bona reputació d'una persona, i la protegeix d'expressions o missatges que la fan desmerèixer en la consideració aliena perquè li causen descrèdit o menyspreu (per totes, STC 185/1989, de 13 de novembre, FJ 4; 176/1995, d'11 de desembre, FJ 3; 180/1999, d'11 d'octubre, FJ 4; i 52/2002, de 25 de febrer, FJ 5)."

STC 51/2008

"[...] com hem dit en la STC 297/2000, d'11 de desembre, FJ 7, resumint la nostra doctrina, l'article 18.1 de la CE atorga rang de dret fonamental, igual al del dret d'expressar-se lliurement, al de no ser escarnit o humiliat davant de si mateix o davant dels altres (STC 85/1992, de 8 de juny, FJ 4), sense que l'article 20.1.a de la CE tuteli un pretès dret a l'insult, ja que la «reputació aliena», en expressió de l'article 10.2 del Conveni Europeu de Drets Humans (STEDH cas Lingens, de 8 de juliol de 1986, §§ 41, 43 i 45; cas Barfod, de 22 de febrer de 1989, § 34; cas Castells, de 23 d'abril de 1992, §§ 39 i 42; cas Thorgeir Thorgeirson, de 25 de juny de 1992, § 63 i següents; cas Schwabe, de 28 d'agost de 1992, §§ 34 i 35; cas Bladet Tromso i Stensaas, de 20 de maig de 1999, §§ 66, 72 i 73), constitueix un límit del dret d'expressar-se lliurement i de la llibertat d'informar."

STC 127/2004

El prestigi i la imatge professional

"La feina, per a la dona i l'home de la nostra època, representa el sector més important i significatiu de la seva tasca en la projecció a l'exterior, cap als altres i fins i tot en el seu aspecte intern és un factor predominant de realització personal. L'opinió que té gent de com treballa cadascú és fonamental per a l'estimació social i té una influència decisiva en el benestar propi de la família, ja que en depèn no solament l'ocupació o l'atur, sinó l'estancament o l'ascens professional, amb les conseqüències econòmiques que hi són inherents. El prestigi en aquest àmbit, especialment en l'aspecte ètic o deontològic, més que en la tècnica encara, s'ha de reputar inclòs en el nucli protegible i protegit constitucionalment del dret a l'honor."

STC 223/92

"El judici crític o la informació divulgada sobre la conducta professional o laboral d'una persona pot constituir un autèntic atac a l'honor personal", fins i tot d'una gravetat especial, ja que «l'activitat professional sol ser una de les maneres més destacades de manifestació externa de la personalitat i de la relació de l'individu amb la resta de la col·lectivitat, de manera que la desqualificació injuriosa o innecessària d'aquest comportament té un efecte especial i intens sobre la relació esmentada i sobre el que els altres pensin d'una persona, i repercuteix doncs tant en els resultats patrimonials de la seva activitat com en la imatge personal que se'n té» (STC 180/1999, FJ 5). Òbviament, «no tota crítica o informació sobre l'activitat laboral o professional d'un individu constitueix un afront a l'honor personal. La simple crítica a la perícia professional en l'acompliment d'una activitat no s'ha de confondre sense més ni més amb un atemptat a l'honor» (STC 180/1999, FJ 5; 282/2000, de 27 de novembre, FJ 3). La protecció de l'article 18.1 de la CE solament afecta «aquelles crítiques que, malgrat que han estat dirigides formalment a l'activitat professional d'un individu, constitueixen en el fons una desqualificació personal, ja que repercuteixen directament en la seva consideració i dignitat individuals, i hi tenen un relleu especial les infàmies que posen en dubte o menyspreen la seva probitat o la seva ètica en l'acompliment d'aquella activitat, cosa que, òbviament, depèn de les circumstàncies del cas, de qui, com, quan i de quina manera s'ha qüestionat la vàlua professional de l'ofès»."

STC 9/2007

Vulneració de l'honor per discriminació

"L'apologia dels botxins, glorificant-ne la imatge i justificant-ne els fets, a costa de la humiliació de les seves víctimes no cap en la llibertat d'expressió com a valor fonamental del sistema democràtic que proclama la nostra Constitució. Un ús d'aquesta llibertat que negui la dignitat humana, nucli irreductible del dret a l'honor en els nostres dies, se situa per si mateix fora de la protecció constitucional (STC 170/1994). Un còmic com aquest, que converteix una tragèdia històrica en una farsa burlesca, ha de ser qualificat de libel, perquè busca deliberadament i sense cap escrúpol el vilipendi del poble jueu, menyspreant les seves qualitats per aconseguir així el desmèrit en la consideració aliena, element determinant de la infàmia o el deshonor."

STC 176/95

L'honor o la intimitat en les creacions literàries, històriques, o científiques

"Hem considerat que la producció i creació literària constitueix una «concreció del dret d'expressar lliurement pensaments, idees i opinions» (STC 153/1985, de 7 de novembre, FJ 5; i 43/2004, de 23 de març, FJ 5), una «faceta» de la llibertat d'expressió (ATC 152/1993, 24 de maig, FJ 2), o un «àmbit» en què es manifesta la llibertat de pensament i expressió (ATC 130/1985, de 27 de febrer, FJ 2), manifestacions que porten implícita la idea que la llibertat protegida per l'article 20.1.a de la CE no és solament la política, sinó també l'artística. Aquest fet a banda, però, i de manera semblant a la que s'ha reconegut respecte de la llibertat de producció i creació científica (STC 43/2004, de 23 de març, FJ 5), la constitucionalització expressa del dret a la producció i creació literària hi atorguen un contingut autònom que, sense excloure'l, va més enllà de la llibertat d'expressió."

STC 51/2008

"D'aquí ve que no sigui possible traslladar a aquest àmbit el criteri de la veracitat, definitori de la llibertat d'informació, o el de la rellevància pública dels personatges o fets narrats, o el de la necessitat de la informació per a contribuir a la formació d'una opinió pública lliure [...]. S'ha de tenir en compte que el passatge esmentat constitueix un exercici del dret fonamental a la producció i creació literària [article 20.1.b de la CE] que, com a tal, protegeix la creació d'un univers de ficció que pot agafar dades de la realitat com a punts de referència, sense que sigui possible acudir a criteris de veracitat o d'instrumentalitat per a limitar una tasca creativa i, per tant, subjectiva com és la literària."

STC 51/2008

"Si la història es pogués construir solament sobre la base de fets inqüestionables, es faria impossible la historiografia, concebuda com a ciència social. En el seu àmbit, els historiadors valoren quines són les causes que expliquen els fets històrics i en proposen la interpretació, i, encara que aquestes explicacions i interpretacions a vegades són incompatibles amb altres visions, no correspon a aquest tribunal decidir-ne, per acció o omissió, quina o quines s'han d'imposar d'entre les que són possibles. Són els ciutadans mateixos qui, davant del debat historiogràfic i cultural, conformen la seva pròpia visió del que ha ocorregut, que pot variar en el futur."

STC 43/2004

"La llibertat científica [en el que ens interessa ara, el debat històric] té en la nostra Constitució d'una protecció acrescuda respecte de la que opera per a les llibertats d'expressió i informació, ja que, mentre que aquestes es refereixen a fets actuals protagonitzats per persones del present, aquella, que també participa de continguts propis de les llibertats d'expressió i informació –ja que no deixa de ser una narració de fets i una expressió d'opinions i valoracions i, en conseqüència, informació i lliure expressió a l'efecte de l'article 20.1.a i 20.1.d de la CE–, es refereix sempre a fets del passat i protagonitzats per individus la personalitat dels quals, en el sentit constitucional del terme (el seu lliure desenvolupament és fonament de l'ordre polític i de la pau social: article 10.1 de la CE), s'ha anat diluint necessàriament com a conseqüència del pas del temps i no es pot oposar, per tant, com a límit a la llibertat científica amb el mateix abast i intensitat amb què s'oposa la dignitat dels vius a l'exercici de les llibertats d'expressió i informació dels seus coetanis. Fora d'això, solament d'aquesta manera es fa possible la investigació històrica, que és sempre, per definició, polèmica i discutible, perquè s'erigeix entorn d'asseveracions i judicis de valor sobre la veritat objectiva dels quals és impossible assolir certesa plena, de manera que aquesta incertesa consubstancial amb el debat històric representa el que aquest debat té de més valuós, respectable i digne de protecció pel paper essencial que exerceix en la formació d'una consciència històrica adequada a la dignitat dels ciutadans d'una societat lliure i democràtica."

STC 43/2004

Animus iniuriandi

"Des de la primera d'aquestes perspectives, és inevitable l'enjudiciament de l'animus injuriandi, l'aplicació del qual al cas concret correspon als tribunals penals. Des de la segona, però, resulta indispensable determinar, així mateix, si l'exercici de les llibertats de l'article 20 de la Constitució ha actuat en cada cas com a causa excloent d'aquest animus i, per tant, de l'antijuridicitat atribuïda al fet enjudiciat. En aquest sentit, l'òrgan judicial que, en principi, aprecia la subsumpció dels fets en un determinat tipus delictiu està obligat a fer, a més, un judici ponderatiu de les circumstàncies concurrents en el cas concret, a fi de determinar si la conducta de l'agent està justificada perquè és dins de l'àmbit de les llibertats d'expressió i informació protegit per l'article 20 de la Constitució, per tant, en posició preferent, de manera que si aquesta ponderació no hi és o és manifestament mancada de fonament s'ha d'entendre vulnerat l'esmentat precepte constitucional."

STC 51/89

"Aquest animus, com tot element intern, s'ha d'inferir del comportament i les manifestacions de l'autor, i un dels mitjans inductius són el contingut i la interpretació mateixos de les expressions o frases que objectivament es consideren deshonroses pel significat literal que tenen. Aquesta inferència solament es pot utilitzar en una presumpció iuris tantum [...]. L'ànim ha de quedar provat per l'acusació, encara que aquesta càrrega probatòria sigui atenuada per la presumpció esmentada, i queda exclòs quan es prova que la finalitat o tendència era diferent d'injuriar."

STS 14/7/1993

"L'automatisme amb què és possible sostenir l'atemptat al dret a l'honor de l'afectat si es proven les pressuposicions fàctiques del delicte de calúmnies no es pot apreciar respecte del delicte d'injúries, modalitat delictiva de circumstancialitat prestigiosa en la qual unes mateixes expressions es poden considerar típiques o no segons a qui es dirigeixen, segons el context en què es profereixen i segons els usos i costums imperants en el marc social de referència. Fins i tot la gravetat de les injúries, imprescindible perquè puguin ser qualificades de delicte, exigeix una referència a aquests condicionadors sociològics que de cap manera no requereix el delicte de calúmnia."

STC 35/2004

Gravetat de l'ofensa i dany moral

"El dany moral és un sentiment de dolor, anímic, íntim. És una conseqüència que cal deduir (no suposar) per la naturalesa, transcendència i àmbit dins del qual es va propiciar la figura delictiva. És una conseqüència amb una projecció clara en la societat, que percep la repercussió que origina la injúria en el subjecte passiu. El dany moral, en fi, està unit íntimament a la infracció."

STS 17/6/1991

"En algunes sentències, les mateixes expressions han estat qualificades de greus o lleus atenent les circumstàncies del cas. Per exemple, s'han considerat greus expressions com pocavergonya, lladre (STS 29.5.81), cabró, fill de puta (STS 3.3.1983), i, en canvi, s'han considerat lleus en altres sentències insults com covard, fill de puta.

STS 5/12/1981

"Fill de puta i cornut, si bé objectivament són greus en un altre medi, dits en una discussió sobre l'entrada de bestiar en una finca, en mig d'escassa cultura, és adequat degradar-les a falta."

STS 8/4/1989

"Quan s'imputen fets no constitutius de delicte, el fet que l'autor de la falsedat de la imputació esmentada, o la realització amb menyspreu temerari cap a la veritat d'aquesta imputació, no determina sempre l'existència d'una responsabilitat per delicte d'injúries, ja que aquest tipus penal exigeix prèviament que aquests fets siguin objectivament danyosos per a la fama o autoestima de l'afectat i que, en tot cas, si aquestes manifestacions són objectivament injurioses, puguin ser tingudes en el «concepte públic» per greus en consideració a «la seva naturalesa, efectes i circumstàncies»."

STC 35/2004

"Si bé la legislació penal atorga una protecció àmplia a la bona fama i a l'honor de les persones i a la dignitat de les institucions mitjançant la tipificació dels delictes d'injúria, calúmnia i desacatament, aquest tribunal ha declarat reiteradament (STC 159/86, 107/88, 51/89, 20/90, 15/93 i 336/93, entre d'altres) que el reconeixement constitucional de les llibertats d'expressió i d'informació ha matisat la problemàtica dels delictes contra l'honor en els casos en què la conducta que incideix en aquest dret ha estat realitzada en exercici d'aquestes llibertats, ja que la dimensió constitucional del conflicte converteix en insuficient el criteri subjectiu de l'animus injuriandi utilitzat tradicionalment per la jurisprudència penal per a l'enjudiciament d'aquest tipus de delictes. I això implica que l'enjudiciament es traslladi a un pla diferent, en què no es tracta d'establir si l'exercici de les llibertats d'informació i d'expressió ha ocasionat una lesió al dret a l'honor plenament sancionable, sinó de determinar si aquest exercici opera com a causa excloent de l'antijuridicitat o no."

STC 136/94

El Tribunal Constitucional ha observat en algunes sentències la possibilitat que exclogui l'animus injuriandi en els casos de resposta a una provocació mitjançant el ius retorquendi (STC 85/1992, 42/1995, 134/1999, 241/1999,204/2001, 232/2002) encara que no en podem extreure una posició clara:

"[...] també és doctrina fermament fixada que l'article 20.1 de la CE no garanteix un ius retorquendi il·limitat (STC 134/1999, de 15 de juliol, FJ 7, i les que s'hi esmenten) que consisteixi a replicar el judici que han formulat d'altres sobre la nostra persona recorrent a l'insult, això és, a expressions formalment i patentment injurioses i, a més, innecessàries."

STC/204/2001

"Les manifestacions controvertides fetes en el Ple municipal de la, llavors, tinent d'alcalde constitueixen, indubtablement, un atac a la reputació del recurrent d'empara. Ni tan sols la sentència de l'Audiència Provincial de Santander que absol la senyora N. P. S. discuteix que «les expressions reflectides en els fets provats són objectivament injurioses» i que «pel significat que tenen se n'ha de presumir la intenció també injuriosa de l'autora, intenció que no s'esvaeix per la concurrència d'un animus retorquendi»."

STC 232/2002

Delictes contra l'honor i funcionaris públics

"Finalment, ni tan sols el bé jurídic protegit no ho és amb la mateixa amplitud en el delicte d'injúries que en el de calúmnies, ja que, a diferència d'aquell, aquest no ofereix cap ocasió per a la protecció de l'«honor aparent», atesa la rellevància exoneratòria que hi adquireix l'exceptio veritatis, l'abast de la qual, d'altra banda, també és diferent i més ampli que el que té en relació amb les injúries ja que, en aquest cas, únicament té aquest efecte d'exempció de la responsabilitat criminal quan les imputacions de fets no constitutius de delicte han estat dirigides contra funcionaris públics sobre fets que concerneixen a l'exercici dels seus càrrecs o relatius a la comissió de faltes penals o d'infraccions administratives."

STC 35/2004

Coneixement de la falsedat de l'imputat

"Perquè aquest delicte pugui existir, és necessari no solament el fet objectiu de la falsedat, sinó també que el subjecte actiu sàpiga que es falta a la veritat quan s'atribueix a l'ofès la conducta concreta que la llei considera delicte [...], perquè únicament sobre la base d'aquest coneixement es pot concebre l'existència d'un propòsit de falsa imputació, que és el que constitueix el veritable atemptat punible contra l'honor i la bona fama del subjecte passiu. Com diu i repeteix constantment la jurisprudència d'aquesta sala, si no hi ha una voluntat real d'ofendre l'honra del calumniat, aquest delicte no existeix, ja que l'anomenada difamació per lleugeresa no és tipificada en les nostres lleis penals."

STS 12/7/1991

"El que garanteix l'article 18.1 és un dret al secret, a ser desconegut, que els altres no sàpiguen què som o el que fem, i vedar així que tercers, tant si són particulars com poders públics, decideixin els límits de la nostra vida privada de manera que cada persona es pugui reservar un espai protegit de la curiositat aliena, amb independència del contingut en aquest espai. Del precepte constitucional es dedueix que el dret a la intimitat garanteix a l'individu un poder jurídic sobre la informació relativa a la seva persona o a la de la seva família, i que pot imposar a tercers la voluntat de no donar a conèixer aquesta informació o prohibir-ne la difusió no consentida, cosa que ha de trobar els límits, com és obvi, en els altres drets fonamentals i béns jurídics protegits constitucionalment. A ningú no es pot exigir que suporti passivament la revelació de dades, reals o presumptes, de la vida privada personal o familiar (STC 73/1982, 110/1984, 170/1987, 231/1988, 20/1992, 143/1994, 151/1997, i sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, cas X i Y, de 26 de març de 1985; cas Leander, de 26 de març de 1987; cas Gaskin, de 7 de juliol de 1989; cas Costello-Roberts, de 25 de març de 1993; cas Z, de 25 de febrer de 1997)."

STC 134/1999, 127/2003

"El dret a la intimitat personal consagrat en l'article 18.1 apareix configurat com un dret fonamental, vinculat estrictament a la mateixa personalitat i que deriva, sens dubte, de la dignitat de la persona humana que reconeix l'article 10.1. La intimitat personal garantida constitucionalment comporta l'existència d'un àmbit propi i reservat de l'acció i el coneixement dels altres, necessari –segons les pautes de la nostra cultura– per a mantenir una qualitat mínima de vida humana."

STC 231/88 i 57/94, entre moltes d'altres

"[...] tenen com a finalitat principal el respecte a un àmbit de vida privada, personal i familiar que ha de quedar exclòs del coneixement aliè i de les intromissions dels altres, llevat d'autorització de l'interessat. El que ocorre és que l'avenç de la tecnologia actual i el desenvolupament dels mitjans de comunicació de massa han obligat a estendre aquesta protecció més enllà de l'assegurament del domicili com a espai físic en què es desenvolupa normalment la intimitat i del respecte a la correspondència que és, o ho pot ser, mitjà de coneixement d'aspectes de vida privada."

STC 110/84

"El domicili constitueix un àmbit de privacitat «dins de l'espai limitat que exigeix la mateixa persona» (STC 22/1984, de 17 de febrer, FJ 5), immune a la ingerència d'altres persones o de l'autoritat pública, de manera que el contingut del dret a la inviolabilitat de domicili «és fonamentalment negatiu: el que es garanteix, abans que res, és la facultat del titular d'excloure altres persones d'aquest àmbit espacial reservat, d'impedir-hi o prohibir-hi l'entrada o la permanència de qualsevol persona i, específicament, de l'autoritat pública per a practicar-hi un registre»."

STC 89/2006

La intimitat familiar

"El dret a la intimitat personal i familiar s'estén no solament a aspectes de la vida pròpia i personal, sinó també a determinats aspectes de la vida d'altres persones amb qui es té una vinculació especial i estreta, com és la familiar, aspectes que, per la relació o vincle que hi ha, incideixen en la pròpia esfera de la personalitat d'individu que protegeixen els drets de l'article 18.1."

STC 231/88

Intimitat i pròpia imatge

"[...] atès el caràcter autònom dels drets garantits en l'article 18.1 de la CE, mitjançant la captació i reproducció d'una imatge es poden lesionar alhora el dret a la intimitat i el dret a la pròpia imatge, cosa que ocorre en els casos en què la imatge difosa, a més de mostrar els trets físics que permeten la identificació d'una persona determinada, revela aspectes de la seva vida privada i familiar que s'han volgut reservar del coneixement públic. En aquests casos l'apreciació de la vulneració del dret a la imatge no ha d'impedir, si escau, l'apreciació de les lesions eventuals al dret a la intimitat que s'hagin causat, ja que, des de la perspectiva constitucional, el desvalor d'acció no és el mateix quan els fets realitzats solament es poden considerar lesius del dret a la imatge que quan, a més, per mitjà de la imatge es vulneri també el dret a la intimitat."

STC 156/2001, FJ 3

Concepte d'intimitat

"El dret a la intimitat es tradueix en «un poder de control sobre la publicitat de la informació relativa a la persona i la seva família, amb independència del contingut d'allò que es vol mantenir a l'empara del coneixement públic»."

STC 89/2006

"Correspon, doncs, a cada individu reservar un espai més o menys ampli segons la seva voluntat, que quedi protegit de la curiositat aliena, amb independència del contingut en aquest espai. I, en correspondència, pot excloure que els altres, això és, les persones que d'una manera o una altra han tingut accés a aquest espai, donin a conèixer extrems relatius a la seva esfera d'intimitat o en prohibeixin la difusió no consentida, llevat dels límits, és clar, que deriven dels altres drets fonamentals i béns jurídics protegits constitucionalment. Perquè a ningú no es pot exigir que suporti passivament la revelació de dades, reals o presumptes, de la seva vida privada, personal o familiar. Aquesta doctrina es corrobora amb la fixada per la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (sentències de 26 de març de 1985, cas X i Y; de 26 de març de 1985, cas Leander; de 7 de juliol de 1989, cas Gaskin; de 25 de març de 1993, cas Costello-Robert, i de 25 de febrer de 1997, cas Z)."

STC 115/2000

Intimitat i veracitat

"El requisit de la veracitat mereix un tractament diferent segons si és tracta del dret a l'honor o del dret a la intimitat, ja que, mentre que la veracitat funciona, en principi, com a causa legitimadora de les intromissions a l'honor, si es tracta del dret a la intimitat aquesta veracitat és una pressuposició necessària perquè es produeixi la intromissió, perquè la realitat d'aquest dret requereix que siguin veraços els fets de la vida privada que es divulguen."

STC 197/91

Interès públic

"D'altra banda, tampoc no es pot estimar que la difusió de les fotografies controvertides fos emparada en un interès públic constitucionalment prevalent. Hem declarat que aquest interès es presenta quan la informació que es comunica és rellevant per a la comunitat, cosa que justifica l'exigència que s'assumeixin pertorbacions o molèsties ocasionades per la difusió d'una notícia determinada (STC 134/1999, de 15 de juliol, FJ 8; 154/1999, de 14 de setembre, FJ 9; 52/2002, de 25 de febrer, FJ 8). En aquest punt, com advertim en la STC 115/2000, FJ 9, és decisiu determinar si som davant d'uns fets o circumstàncies susceptibles d'afectar el conjunt dels ciutadans, cosa que és substancialment diferent de la simple satisfacció de la curiositat humana per a conèixer la vida d'altres o bé del que segons un dels mitjans esmentats pot resultar noticiable en un moment determinat (STC 134/1999, FJ 8, entre moltes d'altres). Perquè hem declarat que la preservació d'aquest reducte d'immunitat solament pot cedir, quan és tracta del dret a la informació, si el que s'ha difós afecta, per l'objecte i el valor que té, l'àmbit del que és públic, que no coincideix, és clar, amb el que susciti, merament, la curiositat aliena (STC 29/1992)."

STC 83/2002

Intimitat i càmeres ocultes

A aquest tipus d'engany s'hi han referit diverses sentències, que justifiquen aquesta manera de procedir amb l'argument següent, que transcrivim de la sentència de 2 de desembre de 2004 ("La residència dels horrors"), que ja hem esmentat:

"Al que hem exposat s'hi pot afegir, en paraules de les sentències de l'Audiència Provincial de València de 24 de gener de 2002 i 31 de maig de 2003, que abordaven casos semblants a aquest, que la conducta dels professionals que intervenien en el programa «s'emmarca en el cas conegut com a periodisme d'investigació, amb el qual és consubstancial la simulació de la situació i, com a mínim no amb antelació cronològica, la no revelació de la identitat periodística de l'interlocutor», a la qual cosa s'afegeix que aquesta circumstància «no és reprotxable per si mateixa, llevat que s'interceptin o es gravin converses privades de terceres persones que no són part en la conversa que es manté directament», de manera que és «consubstancial amb el periodisme d'investigació el caràcter ocult en què es manté la càmera d'enregistrament, ja que d'una altra manera el grau d'espontaneïtat de l'interlocutor es podria entendre, raonablement, mediatitzat, amb la pèrdua evident del valor de la informació que es tracta d'obtenir»."

Dret autònom

"En la CE aquest dret es configura com un dret autònom, encara que, certament, en la seva condició de dret de la personalitat, derivat de la dignitat i dirigit a protegir el patrimoni moral de les persones, té una relació molt estreta amb el dret a l'honor i, sobretot, amb el dret a la intimitat, proclamats tots dos en el mateix article 18.1 del text constitucional."

STC 81/2001

"Com vam dir en la STC 81/2001, de 26 de març, FJ 2, a partir de l'anàlisi del dret a la pròpia imatge, encara que l'àmbit específic d'aquest dret és la protecció davant de les reproduccions gràfiques d'una persona que no lesionin ni el seu dret a l'honor ni el seu dret a la intimitat, no es pot descartar la vulneració d'aquest dret en els casos en què la difusió d'una imatge s'estimi contrària alhora al bon nom o a l'amor propi o a la intimitat."

La pròpia imatge com a dret fonamental

"Invocant les STC 99/1994, d'11 d'abril; 117/1994, de 17 d'abril, i, especialment la STC 81/2001, de 26 de març, hi recordem (STC 139/2001) la caracterització constitucional del dret a la pròpia imatge com «un dret de la personalitat, derivat de la dignitat humana i dirigit a protegir la dimensió moral de les persones, que atribueix al titular un dret de determinar la informació gràfica generada pels trets físics personals que pot tenir difusió pública. La facultat atorgada per aquest dret, en qualitat de dret fonamental, consisteix en essència a impedir l'obtenció, reproducció o publicació de la pròpia imatge per un tercer no autoritzat, amb independència de la finalitat –informativa, comercial, científica, cultural, etc.– perseguida per qui la capta o difon.»"

STC 83/2002

"S'ha de tenir en compte que mitjançant la captació i publicació de la imatge d'una persona es pot vulnerar tant el dret a l'honor com el dret a la intimitat. Tanmateix, el que és específic del dret a la pròpia imatge és la protecció davant de les reproduccions de la imatge que, tot i que afecten l'esfera personal del titular, no en lesionen el bon nom ni en donen a conèixer la vida íntima. El dret a la pròpia imatge pretén salvaguardar un àmbit propi i reservat, encara que no íntim, davant de l'acció i coneixement dels altres; un àmbit necessari per a poder decidir lliurement el desenvolupament de la personalitat i, en definitiva, un àmbit necessari segons les pautes de la nostra cultura per a mantenir una qualitat mínima de vida humana."

STC 81/2001

"Amb la protecció constitucional de la imatge es preserva no solament el poder de decisió sobre els fins a què s'han d'aplicar les manifestacions de la persona per mitjà de la seva imatge (STC 117/1994, de 25 d'abril, FJ 3), sinó també una esfera personal i, en aquest sentit, privada, de determinació lliure; en suma, es preserva el valor fonamental de la dignitat humana. Així, doncs, el que es pretén amb aquest dret, en la dimensió constitucional que té, és que els individus puguin decidir quins aspectes de la seva persona volen preservar de la difusió pública, a fi de garantir un àmbit privatiu per al desenvolupament de la personalitat, lliure d'ingerències externes."

STC 81/2001, FJ 2

"Resulta, per tant, que el dret a la imatge és delimitat per la voluntat del titular del dret, que és, en principi, a qui correspon decidir si permet la captació o difusió de la seva imatge per un tercer o no. No obstant això, com ja s'ha assenyalat, hi ha circumstàncies que poden comportar que la regla enunciada cedeixi, cosa que ocorre en els casos en què hi ha un interès públic en la captació o difusió de la imatge i aquest interès públic es considera constitucionalment prevalent a l'interès de la persona a evitar la captació o difusió de la seva imatge. Per això, quan aquest dret fonamental entra en col·lisió amb altres béns o drets protegits constitucionalment, s'han de ponderar els diversos interessos enfrontats i, atenent les circumstàncies concretes de cada cas, decidir quin interès mereix més protecció, si l'interès del titular del dret a la imatge en què els seus trets físics no es captin o difonguin sense el seu consentiment o l'interès públic en la captació o difusió de la seva imatge."

STC 156/2001

La pròpia imatge davant de la discreció dels personatges de notorietat pública

El setmanari Interviú va anunciar en portada amb caràcters ben visibles el següent: S. M., nua al sol. En les pàgines centrals, amb les llegendes Protagonistes de l'estiu i Nus de S. M., va publicar tres fotografies fetes amb teleobjectiu i en què l'artista surt vestida solament amb la peça de baix del banyador en una platja solitària de Menorca, i s'hi ressaltava que aquest lloc és poc freqüentat i és allunyat dels nuclis de població. Les fotografies les va fer un professional que les va vendre a l'editora de la revista esmentada sabent que la persona fotografiada no havia consentit de ser-ho. Els raonaments de la sentència són els següents:

"[...] l'esfera de l'honor, de la intimitat personal i familiar i de l'ús de la imatge està determinat de manera decisiva per les idees que prevalen a cada moment en la societat i pel mateix concepte que en té cada persona segons els actes propis i que determina les seves pautes de comportament. Partint d'aquesta premissa, cal recordar que els jutjadors d'instància, després de destacar que no hi va haver consentiment en l'obtenció de les imatges i que es van aconseguir amb la tècnica de teleobjetiu i sense que es pogués avisar la persona fotografiada, enjudicien les anomenades pautes de comportament i que, en un resum ràpid, destaquen que es tracta d'una artista professional, que busca un lloc de platja escollit i poc concorregut de gent i allunyat dels nuclis de població, amb la qual cosa es destaca clarament que les pautes de comportament de l'actora són projectades per a salvaguardar la intimitat i la pròpia imatge, sense que sigui lícit vulnerar aquest dret subreptíciament pels dictats d'un corrent permissiu a què l'actora es va mostrar poc inclinada defugint la publicitat i sense que el fet reconegut de presentar-se en topless autoritzi la ruptura de motlles en què es desenvolupava la fotografiada.

És clar que el dret a la pròpia imatge no és un dret absolut, i una bona prova n'és l'article 8.2.a de la Llei orgànica 1/1982; però és cert que en el supòsit d'actes no es presenten les pressuposicions que es recullen en la norma esmentada, ja que qui exerceix un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública té dret a la seva pròpia imatge i a la seva intimitat quan eludeix presentar-se en un acte públic o en llocs oberts a aquest acte, ja que consta en actes el propòsit decidit de l'actora d'eludir-los per a salvaguardar la intimitat que tan subreptíciament va ser vulnerada."

STS 29 març 1988

La pròpia imatge com a dret comercial ordinari

"En la mesura que la llibertat d'una persona es manifesta en el món físic per mitjà de l'actuació del seu cos i de les característiques que té, és evident que amb la protecció constitucional de la imatge es preserva no solament el poder de decisió sobre els fins a què s'han d'aplicar les manifestacions de la persona per mitjà de la seva imatge, sinó també una esfera personal i, en aquest sentit, privada de determinació lliure; en suma, es preserva el valor fonamental de la dignitat humana. Així, doncs, el que es pretén amb aquest dret, en la dimensió constitucional que té, és que els individus puguin decidir quins aspectes de la seva persona volen preservar de la difusió pública, a fi de garantir un àmbit privatiu per al desenvolupament de la personalitat, lliure d'ingerències externes."

STC 81/2001

"La protecció dels valors econòmics, patrimonials o comercials de la imatge afecten béns jurídics diferents dels que són propis d'un dret de la personalitat, i per això, encara que són dignes de protecció i efectivament protegits, no formen part del contingut del dret fonamental a la pròpia imatge de l'article 18.1 de la CE."

STC 81/2001

"S'ha de tenir en compte que l'aspecte físic, en la mesura que és un instrument bàsic d'identificació i projecció exterior i un factor imprescindible per al reconeixement propi com a individu, constitueix el primer element configurador de l'esfera personal de tot individu (STC 99/1994, d'11 d'abril, FJ 5; 81/2001, de 26 de març, FJ 2) i per això el nostre ordenament constitucional hi dispensa aquesta protecció especial. No obstant això, la protecció constitucional d'aquest dret no arriba a l'esfera patrimonial, ja que el conjunt de drets relatius a l'explotació comercial de la imatge, encara que són dignes de protecció i en el nostre ordenament són protegits –en especial en la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i a la pròpia imatge–, no formen part del contingut del dret fonamental a la pròpia imatge que consagra l'article 18.1 de la CE."

STC 156/2001

"El dret constitucional a la pròpia imatge no es confon amb el dret de tota persona a l'explotació econòmica, comercial o publicitària de la seva pròpia imatge, encara que òbviament l'explotació comercial inconsentida –i fins i tot en determinades circumstàncies la consentida– de la imatge d'una persona pot afectar el seu dret fonamental a la pròpia imatge."

STC 99/1994

Com diu la STS (Sala 1) d'1 d'abril de 2003:

"La doctrina d'aquesta sala, en Sentència d'11 d'abril de 1987, ha reconegut la facultat exclusiva de l'interessat de difondre o publicar la seva pròpia imatge i, per tant, la facultat d'evitar-ne la reproducció. La veritat és que, com entén la doctrina més autoritzada, el caràcter públic de la persona, la imatge de la qual es reprodueixi sense el seu consentiment, no legitima més enllà de la captació, producció o publicació per a fins de mera informació, però mai quan es tracta de l'explotació per a fins publicitaris o comercials, perquè un dret fonamental, com és el dret a la protecció de la pròpia imatge, tan sols pot cedir davant un altre que tingui el mateix rang, com és el d'informació, «però no pot cedir mai davant el mer interès crematístic d'un tercer», doctrina mantinguda de manera constant per aquest tribunal, en casos en què es discutia no tant la captació i difusió de la imatge com el que s'ha anomenat dret patrimonial de la imatge, és a dir, la utilització amb fins lucratius de la imatge de persones amb notorietat pública, aprofitant precisament com a reclam aquesta notorietat."

Sentències de 5 d'octubre de 1990 i 26 de gener de 1990

La STS de 21 de novembre de 1984 va reconèixer el dret a la imatge de l'actriu Charo López quan una revista en va publicar fotografies extretes d'una pel·lícula: l'autorització de disposar de la imatge es limitava a l'actuació en la pel·lícula, de manera que el productor no en podia vendre fotogrames a una revista per publicar-los com a fotografies, encara que se n'esmentés la procedència."

Dret a la imatge i propaganda institucional

L'Ajuntament de Madrid va fer una campanya d'interès cultural mitjançant la fixació

pública de cartells que consistien en una fotografia de fons en què sortien algunes persones tranquil·lament en un parc públic. Aquesta fotografia va ser feta sense el seu consentiment. L'Ajuntament va al·legar que aquestes persones es representaven de manera casual o accessòria en el fotograma, en segon pla, en una perspectiva que no tenia cap mena de rellevància.

La STS 7/10/1996 diu que "en aquest cas no som davant del supòsit de fet de què parteix aquest precepte: «informació gràfica sobre un succés o esdeveniment públic». És obvi que la presència en un parc públic, un dia assolellat, de cinc persones adultes i dos nens, desconeguts tots per al públic en general, no es pot qualificar de succés o esdeveniment públic. A més, però, aquest caràcter accessori no es pot predicar ni de la captació de la imatge dels demandants amb relació a tota la foto, ni de la foto per si mateixa amb la campanya informativa en global [...]. I respecte a la campanya informativa, es basa i se sustenta, com a foto estrella, en la que és objecte d'estudi d'aquest procés."

STS 7/10/1996

La imatge d'un personatge de ficció. El cas Proborín

L'empresa Proborín, SL, "va publicar, sense consentiment ni autorització del recurrent, el senyor Emilio Aragón, diversos anuncis publicitaris en alguns mitjans de comunicació en què, evitant-ne de reproduir el nom i la cara, s'utilitzaven una sèrie d'expressions i representacions gràfiques, consistents en un dibuix en blanc i negre d'unes cames encreuades, amb uns pantalons negres i unes sabatilles de color blanc, juntament amb una llegenda que deia: La persona més popular d'Espanya està deixant de dir: 'et fan pudor els peus'."

En la demanda d'empara presentada per la representació del senyor Emilio Aragón, s'argumenta el següent:

• "Que el recurrent, actor conegut, havia popularitzat una manera peculiar de vestir en les aparicions televisives, que es reprodueix en l'anunci publicitari, i que a més va ser compositor i intèrpret d'una cançó titulada «Me huelen los pies». Aquests elements, incorporats a la publicitat, permetien identificar la imatge de l'actor, que hauria estat explotada comercialment per l'entitat demandada, sense el seu consentiment.

• Que en l'anunci controvertit queda plenament identificada la figura del senyor Aragón sense necessitat d'haver-ne reproduït la cara o utilitzar-ne el nom, i que, com que es tracta de la utilització comercial de la imatge, l'objecte de protecció no és la imatge en el sentit estricte, sinó la identitat personal, ja que en casos de personatges famosos no és necessari utilitzar els trets físics identificadors perquè siguin reconeguts."

El Ministeri Fiscal s'oposa al recurs basant-se en les al·legacions següents:

• "El dret a la imatge té com a punt de referència la dignitat de la persona, i no hi ha violació d'aquest dret fonamental quan no es tracta de la imatge d'una persona com a individualitat independent, sinó de la imatge d'un personatge de ficció, creació d'una activitat professional.

• La imatge utilitzada sense consentiment per l'entitat demandada no va ser la del recurrent com a persona privada, sinó una creació d'aquest recurrent, diferenciada de la seva persona, producte de la seva imaginació artística i professional, i per això unida al creador per uns llaços jurídics i econòmics no inclosos en el dret a la pròpia imatge perquè no pertany a l'espai o a l'esfera reservada i pròpia del senyor Aragón."

Doctrina jurisprudencial del TC sobre aquest cas:

• "[...] la representació gràfica indicada no es refereix, ni l'afecta, al recurrent com a subjecte en la dimensió personal, individual o privada, sinó com a molt com a personatge popularitzat per mitjà de les aparicions televisives, de manera que, com queda dit, en aquest anunci no quedava concernit pel dret fonamental a la pròpia imatge.

• En suma, no som davant de la reproducció de la cara o dels trets físics de la persona del recurrent, sinó davant de la representació imaginària de les característiques externes d'un personatge televisiu. La imatge del recurrent que es representa en l'anunci controvertit, com sosté el Ministeri Fiscal, constitueix una representació distinta de l'espai de privacitat del creador, de la seva pròpia imatge com a individualitat i com a persona, i en definitiva de la seva dignitat personal.

• Si bé el valor associat a la persona del creador per llaços jurídics i econòmics és susceptible de protecció jurídica en el nostre ordenament, aquests vincles no s'insereixen en la dimensió constitucional del dret a la pròpia imatge (article 18.1 de la CE) perquè no pertanyen a l'esfera reservada i pròpia de la persona."

STC 81/2001, de 26 de març

El consentiment i la revocació

"Tractant-se de l'exercici d'una facultat derivada d'un dret constitucional de la personalitat, la possibilitat de revocació no s'exhaureix exercint-la davant qui originàriament va resultar beneficiari de la llicència, sinó que s'estén a tots els qui successivament hagin adquirit la titularitat sobre el que s'ha transmès, ja que es tracta de recobrar el dret a la imatge, irrenunciable i inalienable en essència, de manera que deixa sense efecte l'autorització, que és una facultat excepcional atorgada."

STC 117/94

"La revocació es pot produir «en qualsevol moment», prescripció que es refereix al moment de l'exercici d'aquella, però no sempre al moment de l'efecte, ni autoritza, per tant, que s'apliquin a situacions pretèrites, i que, doncs, es canviïn retroactivament a il·legítimes intromissions que abans s'havien consentit."

STC 117/94

"[...] mitjançant l'autorització del titular, la imatge es pot convertir en un valor autònom de contingut patrimonial sotmès al tràfic de negocis [...]. En aquests casos de cessió voluntària de la imatge o de certes imatges, el règim de l'efecte de la revocació s'ha d'atenir a les relacions jurídiques i drets creats, fins i tot a favor de tercers [...]."

STC 117/94

"Quan hi ha una autorització contractual que va atribuir a la imatge un valor patrimonial i la va posar en el comerç, els efectes de la revocació, tant si es dirigeix a la persona autoritzada primerament com a tercers que n'avocaven la causa, ha de tenir en compte els condicionaments o requisits que resultin de les relacions contractuals que hi ha. Si més no, com es desprèn de la regulació legal, ha d'acreditar algunes circumstàncies, com que procedeix del titular mateix del dret, que expressa de manera concreta i indubtable la voluntat de revocar, que té un coneixement indubtable i enter de la persona o persones a qui es dirigeix (fins i tot d'una publicació si escau), que té lloc en el moment en què el dret cedit encara és pot exercitar, que no l'atribueix amb caràcter retroactiu (és a dir, que invalidi els efectes produïts) i, finalment, que du terme la indemnització pels danys i perjudicis, requisit que en molts casos no es pot relegar enterament al futur, sinó que ha d'influir en la manera, el temps i les circumstàncies de la revocació, particularment quant a la garantia de les indemnitzacions procedents."

STC 117/94

"L'autorització inicial va tenir per objecte un ús de les fotografies cedit mitjançant una contraprestació, ja que encara que l'actora no hagués percebut un preu per haver-les fetes ni per haver-les publicades, sí que pretenia un benefici material propi, això és, la promoció professional mitjançant la difusió d'aquelles fotografies."

STC 117/94

"Qualsevol limitació d'aquestes llibertats només és vàlida en la mesura que ha estat feta per llei, no solament perquè ho exigeixen així diversos pactes internacionals ratificats per Espanya, sinó, sobretot, perquè ho imposa la Constitució mateixa, que, extremant encara més les garanties, exigeix per a aquestes lleis limitadores una forma especial i imposa al legislador mateix una barrera infranquejable (articles 53 i 81 de la CE)."

STC 6/1981

"Amb relació a la garantia formal, cal destacar que, llevat dels casos de segrest de publicacions (article 20.5 de la CE), no hi ha cap requeriment constitucional exprés que impedeixi que sigui l'Administració la que si escau adopti la mesura restrictiva que calgui, sempre que hi hagi un control jurisdiccional adequat de la fonamentació d'aquesta mesura [...]. La garantia formal descansa, doncs, en el rang de la norma que autoritzi el poder públic de què es tracti –en aquest cas l'Administració– a adoptar una mesura amb abast restrictiu del dret consagrat en l'article 20.1.a de la CE. Una norma que ha de tenir rang de llei, segons exigeix l'article 53.1 de la CE, que és la mostra expressa de la recepció en el nostre ordenament constitucional de la garantia generalitzada en els tractats internacionals a què remet l'article 10.2 de la CE."

STC 52/1995

"En aquest sentit hem de confirmar el criteri de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, que sosté en el fonament jurídic 11 de la seva sentència que, com que les garanties dels drets fonamentals es nuen a la circulació lliure d'una revista, això implica que la llei és el vehicle indicat per a regular el contingut del dret i l'única capacitada per a imposar límits o restriccions per a protegir el jovent i els infants. Per tant, la disposició aplicada manca de rang legal per a legitimar la licitud constitucional de la restricció del dret, que per aquesta raó ha estat desconeguda per les resolucions administratives impugnades aquí."

STC 52/1995

"Hi ha un règim de concurrència normativa, no d'exclusió, de manera que tant les normes que regulen la llibertat com les que estableixen límits per a exercir-la són vinculants igualment i actuen recíprocament. Com a resultat d'aquesta interacció, la força expansiva de tot dret fonamental restringeix, per la seva part, l'abast de les normes limitadores que actuen sobre aquest dret; d'aquí ve l'exigència que els límits dels drets fonamentals hagin de ser interpretats amb criteris restrictius i en el sentit més favorable a l'eficàcia i l'essència d'aquests drets."

SSTC 159/86 i 20/90

"El que s'ha indicat condueix a preveure un altre cop el tema tan transcendent fins ara de la prioritat o prevalença dels drets fonamentals entre si, per a la qual cosa convé insistir que tant la doctrina d'aquesta sala com la del Tribunal Constitucional apunten amb relació a aquesta qüestió tan discutida, i com a punt de partida generalitzat, que en principi tots els drets establerts en el text constitucional com a fonamentals, pel mer fet d'aquesta qualificació, són iguals, cosa que no obsta perquè es reconegui que en certes circumstàncies s'ha d'atorgar prevalença a algun d'aquests drets, atenent els interessos que tutelen més directament i sempre que en l'exercici del que en cada cas concret aparegui com a prevalent no s'hagin ultrapassat certs límits, ja que la delimitació de la col·lisió en aquests casos s'ha de fer cas per cas, això és, sense fixar-hi de manera apriorística els límits (vegeu STS 18/5/1994)."

STS 12/6/1995

"El que s'ha indicat condueix a preveure un altre cop el tema tan transcendent fins ara de la prioritat o prevalença dels drets fonamentals entre si, per a la qual cosa convé insistir que tant la doctrina d'aquesta sala com la del Tribunal Constitucional apunten amb relació a aquesta qüestió tan discutida, i com a punt de partida generalitzat, que en principi tots els drets establerts en el text constitucional com a fonamentals, pel mer fet d'aquesta qualificació, són iguals, cosa que no obsta perquè es reconegui que en certes circumstàncies s'ha d'atorgar prevalença a algun d'aquests drets, atenent els interessos que tutelen més directament i sempre que en l'exercici del que en cada cas concret aparegui com a prevalent no s'hagin ultrapassat certs límits, ja que la delimitació de la col·lisió en aquests casos s'ha de fer cas per cas, això és, sense fixar-hi de manera apriorística els límits (vegeu STS 18/5/1994)."

STS 12/6/1995

"La nostra Constitució distingeix de manera clara i precisa la llibertat d'expressió i el dret de comunicar lliurement informació veraç, i els consagra com a drets fonamentals que han de ser objecte de tractament diferenciat quan les seves condicions de legítim exercici no es poden confondre entre si, ja que, mentre que en el primer l'essencial és que no s'emprin expressions formalment injurioses o vexatòries, en el segon és decisiu, a més, el cànon de la veracitat de la notícia, i això a part de la rellevància de la notícia transmesa per a la formació de l'opinió pública [...]. Per això, ens veiem obligats a determinar abans quin d'aquests drets és el que realment pretén haver exercitat el recurrent."

STC 123/93

"No és fàcil separar l'expressió de pensaments, idees i opinions de l'estricta comunicació informativa, ja que l'expressió de pensaments necessita sovint el suport de la narració de fets, i a la inversa, la comunicació de fets o de notícies no es dóna mai en un estat químicament pur i comprèn, gairebé sempre, algun element valoratiu o, dit d'una altra manera, una vocació a la formació d'una opinió (STC 6/1988). Per això, la nostra anàlisi ha de comprovar, successivament, en l'ordre que calgui, la concurrència de la conducta sancionada amb els requisits exigits exarticles 20.1 a) i 20.1 d) de la CE (STC 134/1999) perquè l'acte de comunicació mereixi la protecció constitucional."

STC 110/2000

"[...] l'essencial a l'hora de ponderar el pes relatiu del dret a l'honor i qualsevol d'aquestes dues llibertats contingudes en l'article 20 de la Constitució és detectar l'element preponderant en el text concret que s'enjudiciï en cada cas per a situar-lo en un context ideològic o informatiu."

STC 223/92

"Examinat el contingut de l'article en qüestió i reconeixent que, com ocorre tantes vegades, s'hi barreja informació i opinió (STC 6/1988, de 21 de gener, FJ 5; 123/1993, de 19 d'abril; 136/1994, de 9 de maig; i 42/1995, de 13 de febrer), s'ha d'entendre, com indica de manera encertada el Ministeri Fiscal, que som davant un cas de llibertat d'expressió en sentit estricte ja que, encara que s'hi inclouen diversos fets, el que preval és la defensa pel signant de les seves opinions sobre totes les circumstàncies que han concorregut a la Facultat de Ciències del Mar i temes connexos, de manera que com que és barregen «elements d'una significació i l'altra s'ha d'atendre el que apareix com a preponderant o predominant per a subsumir-lo en l'apartat corresponent de l'article 20.1 de la CE» (per totes, STC 4/1996, de 16 de gener, FJ 3), i en el cas que ens ocupa és clar que aquest element preponderant és el que correspon a la llibertat d'expressió."

STC 101/2003

"Segons els criteris que s'han anat perfilant en la jurisprudència constitucional, aquesta confrontació de drets s'ha de dur a terme tenint en compte la posició prevalent, no pas jeràrquica, que té sobre els anomenats drets de la personalitat de l'article 18 de la CE el dret a la llibertat d'informació de l'art. 20.1.d de la CE pel caràcter doble de llibertat individual i garantia institucional que té d'una opinió pública unida indissolublement al pluralisme polític dins d'un estat democràtic."

STC 240/92

"És doctrina constitucional reiterada que en els casos en què hi ha un conflicte entre el dret a l'honor i el dret a la llibertat d'informació s'ha de partir de la premissa que per mitjà del de la llibertat d'informació no solament es protegeix un interès individual sinó que comporta «el reconeixement i la garantia d'una institució política fonamental, que és l'opinió pública, lligada indissolublement al pluralisme polític» (STC 104/1986, d'11 de juny, FJ 5; 158/1986, de 15 d'octubre, FJ 6; 105/1990, de 6 de juny, FJ 3; 172/1990, de 12 de novembre, FJ 2; 371/1993, de 13 de desembre, FJ 2, i 78/1995, de 22 de maig, FJ 2). D'aquesta manera, com que aquest dret contribueix a la formació d'una opinió pública lliure, la llibertat d'informació constitueix un dels elements essencials d'una societat democràtica (Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, cas Handyside, de 7 de desembre de 1976, i cas Lingens, de 8 de juliol de 1986). Ara bé, perquè el dret a la informació prevalgui sobre el dret a l'honor garantit en l'article 18.1 de la CE cal, d'una banda, que la informació es refereixi a fets de rellevància pública i, de l'altra, que aquesta informació sigui veraç (entre moltes d'altres, STC 6/1988, de 21 de gener; 171/1990, de 12 de novembre; 172/1990, de 12 de novembre; 123/1993, de 19 d'abril; 219/1992, de 3 de desembre; 22/1995, de 30 de gener; 28/1996, de 26 de febrer; 138/1996, de 16 de setembre, i 144/1998, de 30 de juny)."

STC 21/2000

"La legitimitat de les intromissions a l'honor i intimitat personal requereix [...] que el contingut es desenvolupi en el marc de l'interès general de l'assumpte a què es refereix, ja que, d'una altra manera, el dret d'informació es convertiria en una cobertura formal per a atemptar, excedint el discurs públic en què s'ha de desenvolupar, sense cap mena de límit i amb abús del dret a l'honor i a la intimitat de les persones, amb afirmacions, expressions o valoracions que siguin injustificades perquè no tenen valor amb relació a l'interès general de l'assumpte."

STC 172/90

"[...] les sentències esmentades, davant del conflicte plantejat entre aquest dret i el dret a l'honor, garantit en l'article 18.l de la CE, fan una ponderació en què, tenint en compte els continguts i límits respectius de cadascun d'aquests drets i sense desconèixer la consideració preferent del dret de comunicar informació, obtenen un resultat que és conforme a la doctrina establerta per aquest tribunal, ja que la intromissió a l'honor que van causar els articles periodístics esmentats no és justificada constitucionalment, perquè no es va exercir legítimament el dret invocat aquí, l'àmbit protector del qual no inclou, segons hem dit, els rumors deshonrosos que han estat publicats sense cap mena de comprovació."

STC 123/93

"El valor preponderant de les llibertats de l'article 20 de la Constitució solament pot ser apreciat i protegit quan aquestes llibertats s'exerciten en connexió amb assumptes que són d'interès general, per les matèries a què es refereixen i per les persones que hi intervenen, i contribueixen en conseqüència a la formació de l'opinió pública, i aconsegueixen llavors el nivell màxim d'eficàcia justificadora davant el dret a l'honor."

STC 107/1988

"L'efecte legitimador del dret d'informació, que es deriva del valor preferent que té, requereix [...] que la informació tingui rellevància pública, cosa que comporta que la informació veraç que no té aquesta rellevància no preval davant el dret a l'honor o a la intimitat."

STC 172/90